diumenge, 31 de gener de 2010

Sóc vertical


SÓC VERTICAL

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfeccció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa.

Sylvia Plath amb el seu fill Nicholas Hugues. Ella se suicidà quan el fill tenia un any, ell se suicidà el 23 de març de 2009, als 47 anys.

dissabte, 30 de gener de 2010

Bany o dutxa?


L'altre dia vaig omplir la banyera. Si, ja ho sé que aquest és un acte incívic i poc sostenible, però només d'imaginar-me el gest de disgust de tot ICV en ple, el plaer va ser duplicat.

De tant en tant em regalo aquest ritual: omplir la banyera d'aigua i bromera mentre el calefactor funciona a tot drap. Això vol dir que, durant una hora, servidora es dedicarà a submergir-se en aigua, escuma i jugar a barquets amb l'esponja i l'aneguet de goma.

També aprofito per pensar. On millor penso és dins la banyera, fent evident que sóc més aviat de pensar poc, si comptem l'escassedat dels meus banys. Dutxa si, ara no us pensséssiu que una no és neta i polida com cal.

El millor de la banyera, com el millor de qualsevol ocasió on no tens més remei que esperar, és que pots evadir-te i pensar. En realitat el bany sempre és millor que la cua al Registre Mercantil, on també tens ocasió de relaxar-te mentre esperes. Tot i que, ben pensat, la cua del Registre et dóna unes magnífiques oportunitats d'observar l'espècie humana.

Això si, al Registre Mercantil no hi vagis amb l'esponja i l'aneguet de goma, no sé pas si sabrien apreciar la performance.

divendres, 29 de gener de 2010

Ràdio (ed.)


Si seguiu l'hipervincle que hi ha a la part dreta superior del blog, anireu a parar al podcast de l'espai que fem a Ràdio Esparreguera sobre blogs, dins el magazine matinal cada quinze dies.  Només us ho comento per si us fa gràcia saber que la majoria hi anireu passant. Aquesta setmana hem parlat del blog de cuina Cuinar és generós, fa quinze dies va ser el blog polític Independència, realitat i futur (ara mateix barallant-me per pujar-lo on sigui, perquè han canviat de proveïdor de podcasting a la ràdio i el link no em funciona com jo vull). Com què no vull que quedi una "pastilla" massa carregada, quan passi de tres enllaços ho "baixaré" a la part de sota del blog.

Finalment he decidit crear-me una pàgina de podcast per a mi soleta, ja que goear no em permetia pujar arxius tan grans. O sigui que ja tinc penjat tot el que volia.

dijous, 28 de gener de 2010

Se m'acut que ...


... aquell que va dir que el temps és or va mentir amb mala fe. Perquè el temps no és diners, el temps és vida.

...

Missatge personal:

Felicitats per aquests cinquanta anys de vida, ara caldrà planificar els cinquanta següents. Plans quinquagèsimals ^^

Aclariment: és que el meu fotògraf oficial avui fa 50 anys. Però no ho digueu a ningú ;)

dimecres, 27 de gener de 2010

Combray (editat)

Un amable lector, el senyor Joan, em fa arribar mitjançant un missatge molt formal, la pàgina escanejada del paràgraf en la versió de Vidal Alcover. No puc evitar afegir-la al post, ja em disculpareu, però les manies són com els nassos, cadascú la seva.



Sempre que es parla de Proust i de Combray se cita el passatge de la magdalena. L'acte del present que, en un instant, ens desencadena tota una sèrie de records del passat.  En la versió de Josep Maria Pinto queda així, si més no un tast, del llibre i de la magdalena:

"Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d'anar-me'n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d'hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D'entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d'aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d'una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d'un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s'estovés un tros de magdalena. I en el matex instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M'havia envaït un plaer deliciós ..." (pàg. 60-61)




"Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés petites madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint−jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi ...

... isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse : ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D'où avait pu me venir cette puissante joie ? Je sentais qu'elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu'elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature. D'où venait−elle ? Que signifiait −elle ? Où l'appréhender? Je bois une seconde gorgée où je ne trouve rien de plus que dans la première, une troisième qui m'apporte un peu moins que la seconde. Il est temps que je m'arrête, la vertu du breuvage semble diminuer. Il est clair que la vérité que je cherche n'est pas en lui, mais en moi. Il l'y a éveillée, mais ne la connaît pas, et ne peut que répéter indéfiniment, avec de moins en moins..."
 Proust, Marcel. Du côté de chez Swann. Project Guttenberg

Si algú tingués la traducció d'en Jaume Vidal Alcover, em faria molt feliç tenir-la, ni que fos únicament aquests paràgrafs. Aconseguit. Gràcies senyor Joan!

"Ja feia molts d'anys que, de Combray, tot el que no era el teatre i el drama del meu anar-me'n al llit, per mi no existia, quan un dia d'hivern que jo tornava a casa, la mare, veient que tenia fred, em proposà que prengués, contra el meu costum, un poc de te. Jo en principi vaig dir que no en volia i, llavors, no sé per què, m'hi vaig repensar. Ella va enviar a cercar un d'aquests pastissets curts i estufats que en diuen Petites Magdalenes i que sembla que hagin estat emmotllades dins la valva acanalada d'una copinya de sant Jaume. I tot d'una, maquinalment, aixafat per la grisa diada i la perspectiva d'un trist l'endemà, vaig dur als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena. Però al mateix instant que la grlopada mesclada amb miques del pastís em va tocar el paladar, em vaig estremir, atent al que passava d'extraordinari en mi. Un plaer deliciós m'havia envaït, aïllat, sense que en tengués noció de la causa. De sobte havia fet que les vicissituds de la vida em resultassin indiferents; els seus desastres, inofensius; la seva brevetat, il·lusòria; de la mateixa manera que obra l'amor, tot omplint-me d'una essència preciosa: o més aviat, aquesta essència no era en mi, ella era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D'on m'havia pogut venir aquesta poderosa alegria? Sentia que anava lligada amb el gust del te i del pastís, però que l'ultrapassava infinitament, no devia esser de la mateixa naturalesa. D'on venia? ¿Què significava? On atrapar-la? Bec una altra glopada i no hi trob res que no hi fos a la primera, i una tercera que m'aporta una mica menys que la segona. És hora d'aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir."
PROUST, Marcel. A la recerca del temps perdut: Pel cantó de Swann. Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1990, primera part, capítol I. Traduït per Jaume Vidal Alcover (?)

Aquí no!


Oriol Nel·lo i Colom (a cura de): Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries, 2003 (Biblioteca Universal, 183); 461 pp. ISBN 84-7596-380-3.

Ressenya de P. Alegre aquí a Obrador Obert de la Societat Catalana de Geografia

Vaig llegir aquest llibre amb una certa prevenció, ho reconec, però gràcies a ell puc dir que vaig fer un pas més a l'hora d'intentar comprendre els conflictes territorials, sense posicionar-me cegament i irreflexiva a favor d'una cosa o d'una altra.

Catalunya és terra de conflicte permanent, som pocs i mal avinguts i volem de tot, però sense cap conseqüència.


Entre els uns, que l'únic que volen és engrandir la seva torre a la Cerdanya, i/o la seva masia de l'Empordà, i els altres que només seran feliços si tornem a l'Edat Mitjana (ja m'explicaran com i amb quines conseqüències), hi som la majoria, normalment manipulats pels uns i pels altres. Trobo a faltar el debat, la informació exhaustiva, la reflexió, el pensar en quin tipus de país volem tots. I no en tinc prou amb que els uns em diguin que la raó els assisteix, o que m'ho diguin els altres, perquè parles amb tots i resulta que tots tenen raó i jo sempre sóc la ruc a la que cal criticar perquè no es decideix, com si no abraçar cap de les dues doctrines sigui símptoma d'immaduresa. Aquí o ets dels meus o estàs contra meu.

Serà que Glaucó tenia tota la raó?

diumenge, 24 de gener de 2010

La monarquia



"La definición obvia de monarquía parece ser la que indica que se trata de un Estado en el que una sola persona, no importa el nombre que reciba, posee el poder de hacer cumplir las leyes, gestionar los recursos y dirigir el ejército. Pero, a menos que unos guardianes intrépidos y vigilantes protejan la libertad pública, la autoridad de un magistrado tan formidable pronto degenerará en despotismo. La influencia del clero, en una época de superstición, podría utilizarse con éxito para hacer valer los derechos de la humanidad; no obstante, tan íntima es la relación entre el trono y el altar que en contadas ocasiones se ha visto el estandarte de la Iglesia al lado del pueblo. El único contrapeso capaz de defender una constitución libre contra los avances de un príncipe ambicioso es el que formarían una nobleza marcial y un pueblo terco, armados, firmes defensores de sus propiedades y unidos en asambleas constitucionales." (pàg. 83)
"Los principios de una constitución libre se pierden de modo irrevocable cuando el poder ejecutivo nombra el legislativo." (pàg. 84)
Gibbon, Edward. Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Barcelona, 2007 (3). Debolsillo.

 
 
...

D'ençà que Gibbon va escriure això al segle XVIII no hem tingut cap noblesa marcial ni poble tossut que ens ajudés a desfer-nos de tot el despotisme. Ans al contrari, sempre qui n'ha tingut l'oportunitat s'ha aliat amb ells, els de dalt. Potser aquest és el nostre destí i els de baix ens queixem, senzillament, perquè no som a dalt?

dissabte, 23 de gener de 2010

PV



Avui em toca Prova de Validació de Francès III a la UOC, l'he de fer a la Facultat de Física de la UB, a la Diagonal. Últimament sempre les faig allà les PV i em passo força estona mirant la taula periòdica dels elements, perquè solc seure a primera fila. No és que sigui de les saberudes, és que sempre acabo molt depressa i així no empipo a ningú a l'hora de marxar.

O sigui que hauré d'escriure un text en francès, de més de 300 paraules, que acrediti que he estat jo qui ha fet els treballs de l'Avaluació Continuada, les PAC que en diuen. Si la professora ho considera oportú, m'aprovarà i perdré de vista el malson que m'ha suposat l'idioma a la carrera. Així em podré matricular de coses divertides, com Filosofia, Història Contemporània, Psicologia, Antropologia ...

Crec que no tindrà problemes en aprovar-me, amb l'avaluació tan espantosa que he fet (reconec que no he fet gaire "bondat") el meu text, patètic i reiteratiu, que és com segurament serà, li donarà la mesura exacta de la meva incompetència en aquesta llengua i em validarà el cinc pelat que he tret.

O sigui que, res. À demain.

Ah! me'n descuidava! ara, com què sembla que tothom ha decidit cobrar pel blog, que ja se sap l'SGAE els crea i ells s'ajunten, jo no seré pas menys. Si són servits d'abonar la lectura,  vagin passant per baix. Que é mu tritte pedí, pero ma tritte é robá, o que er gobielno lejíl·le a tu fabó


divendres, 22 de gener de 2010

Speaker's corner



L'altre dia, amb el text d'Ovidi, vaig pensar que, avui, l'insigne escriptor seria blogaire. Si més no, un blog l'hi hagués fet més passador el seu trist exili. I imaginava, també, a August com un d'aquests censors governamentals que ara volen aprovar lleis per controlar-nos i, de passada, assegurar els ingressos als nois i noies que facin bondat.

La Sònia Real, la meva eslavista de capçalera, en el seu blog Estret de Bering, trobo que fa una aportació genial definint un espai de debat i diàleg a Internet, aquest, com un speaker's corner 2.0.

I no puc evitar de manllevar-li l'invent i pensar que, en definitiva, els blogs i els blogaires som això. Ens enfilem a la Xarxa en comptes d'una caixa i, des de fora del territori patri, hi diem la nostra a tot plegat.

Els blogs, l'speaker's corner 2.0 de prinicipis dels segle XXI?

dijous, 21 de gener de 2010

Còmic



Una persona a la que conec, i a la que no conec també, en Josep, coses de la virtualitat, em recorda que per casa volta la novel·la gràfica Prototipo de Ralf König, que vaig comprar un dia per regalar als meus fills (adults), amb la sana intenció de llegir-la jo, en una d'aquelles jornades de compra compulsiva de llibres i dvd's, que ens regalem el meu amic de l'ànima Jordi i jo, de tant en tant.

El recupero a corre cuita, me n'havia oblidat del tot, i me'l cruspeixo en un tres i no res. Realment no em saben gens de greu els 18 €. Del tot recomanable.

Contracoberta:

"Prototipo es la versión (¿amenazadora?) de Ralf König del Génesis. Dos actores: Adán y la cornuda serpiente, y además una voz sin rostro que viene de arriba y habla en letras góticas. Y luego, pues bueno, Eva y las consecuencias. Son personajes tan conocidos como la misma historia ..."

dimecres, 20 de gener de 2010

Escrito na parede do cimenterio

ESCRITO NA PAREDE DO CIMENTERIO


Si os que xacen dentro non poden saíre,
i os que viven fora non queren entrar,
istes rexos muros que coutan as campas
son un monumento da idiotez humán.

Ferreiro, Celso Emílio. Cimenterio privado (1973)


Amb les meves disculpes, he gosat fer-ne la traducció.

ESCRIT A LA PARET DEL CEMENTIRI

Si els que jeuen dins no poden sortir,
i els que viuen fora no volen entrar,
aquests murs robustos que envolten les làpides
són un monument a l'estupidesa humana.

dimarts, 19 de gener de 2010

Tristes



"... Encara que visqui lluny, bandejat en les costes escites, i que les estrelles que tinc més a prop dels ulls són les que no es banyen mai, el meu crit viatjarà per la immensitat dels pobles i la meva queixa serà coneguda per tota l'extensió del món. Tot el que digui anirà de llevant a ponent, i l'Orient serà testimoni d'una veu d'Occident. M'escoltaran a través de la terra, a través de les altes onades, i el so del meu gemec serà imponent ..."

OVIDI, Tristes, Elegia IX

diumenge, 17 de gener de 2010

Any Amades (cloenda)



No pertanyo al món acadèmic, per tant, difícilment puc fer una entrada amb fonaments científics per celebrar la cloenda de l'any Amades. Tanmateix, després del suggeriment d'en Víctor Pàmies, no puc deixar passar aquest esdeveniment.

Com molta gent del nostre país, tinc el Costumari des que el van editar. I com molta gent, també, l'he obert poc, ho reconec. Les persones tendim a conformar-nos amb els costums que ens envolten i poca cosa més.

Sortosament, al món hi ha persones com en Joan Amades que s'interessen, per diversos motius, en els costums i les tradicions dels seus congèneres. El nostre folklorista es va dedicar, essencialment, a la nostra culutra i, així, va confegir una peça més de l'enorme puzzle humà.

Ser una cultura minoritzada, que no minoritària, i sense un estat que avali la nostra existència, ens ha portat a passar per moltes vicissituds. Només la voluntat d'unes quantes persones, entestades en negar la nostra defunció i en exigir el tracte igualitari amb la resta de cultures del món, ha permès que, avui, els catalans sapiguem que no som un residu cultural. I, gràcies a persones com en Joan Amades, gràcies a tots els Joan Amades del món, cada cultura pot trobar el camí, no ja cap el reconeixement, sinó cap a l'auto-reconeixement.

dissabte, 16 de gener de 2010

Se m'acut que ...

... vagis on vagis, has de dur la bellesa als ulls i la felicitat al cor.

Fotografia feta per Clidice des de dalt del Pedraforca (amb el mòbil)

divendres, 15 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (i5)

ve d'aquí (4)
capítol (3)
capítol (2)
capítol (1)


Estic perdut, no sé com escapar d'aquest atzucac. No puc portar la meva filla i donar-la-hi, però ella me l'exigeix, és el pagament que em cal fer pel meu crim. La miro i la veig amb els ulls amb que la vaig veure aleshores, tan bonica, tan perfecta. I encara l'escolto com se'n riu de mi, com amb el Jaume de cal forner reien de la meva malaptesa. Com la meva germana, la meva estimada, adorada i idolatrada germana m'escarnia. I veig la pala de bòlit a les meves mans, en aquella sala, i com avança cap a ella. I veig el seu somriure quan es gira per mirar-me i l'expressió d'incomprensió i, acte seguit, de pànic. I sento el crac del contacte de la pala amb la seva templa i no puc evitar-ho, la pego, la pego com pego al bòlit quan l'enlairo d'un cop, amb tota la meva força, la pego, fins que em fan mal les mans, el xiscle de la mare em forada els timpans i el pare m'agafa i em rebot contra la paret.

Em toco el front, hi tinc el senyal del trau encara. Ara em cou, com em va coure el cop aleshores. El pare ja no va poder fer res per ella. Es va aixecar i em va mirar amb un dolor infinit. La mare jeia sense sentits per terra. El pare prengué el cos de la Susanna i el dugué a baix, al jardí on ara hi ha el desmai, que aleshores era el corral on hi havia la mula, i la deixà allí, per fer veure que la bèstia era qui l'havia morta. Va córrer a avisar els veïns que no van dubtar ni un instant de la seva paraula. La mare, però, ja no va parlar mai més. Va deixar de menjar i es va morir, no va poder suportar que el seu fill hagués matat la seva filla. I el pare, quan ja no li va caldre cuidar més  la mare, en tornar del cementiri, s'assegué amb l'escopeta sota la barbeta, es descalçà i accionà el gallet. I jo em vaig quedar sol, atuït, buit, sense comprendre res, ni comprendre'm a mi mateix. I durant anys vaig anar enterrant el meu jo d'aleshores sota tones de normalitat, els altres van pensar per mi, van obrar per mi, van decidir per mi.

I ara ella vol que porti la meva filla aquí i que la hi mati per ella, perquè tingui una nena per jugar tot l'any. A la porta de l'habitació veig el pare i la mare que assenteixen amb el cap. Ells també volen el pagament del meu crim. Viuen tot l'any aquí, tancats destil·lant la seva venjança. Però jo no puc donar-los la meva filla. No ho aconseguiran. Mentre m'hi nego noto la fredor que desprenen i que em penetra. Ara es dirigeixen cap a mi, des de dins del mirall, sense fer remor, amb molta lentitud.

- Ens l'has de donar, ens la deus. La Susanna no té amb qui jugar.

***
*************
***

La Sílvia parla amb la Manuela a la porta del carrer. El dia és clar i serè, la primavera escalfa les pedres que han restat tot l'hivern sota la boira.

- Com a vostè li sembli Manuela, pel que a mi fa no em vull quedar amb res d'aquesta casa. Per això li dic que si vostè en vol res ja pot passar. Aquest matí vindran de la immobiliària i la perdré de vista per sempre.

- Fa bé senyora -respon la Manuela sense fer cap intenció d'entrar-, jo no en vull res, gràcies. No podria després del que li va passar al senyoret. Aquesta casa, si m'ho permet, sembla que estigui maleïda.

- Bé, aviat deixarà d'estar-ne – la Sílvia encongeix les espatlles-, em sembla que la volen tirar a terra.

- Ah! ho trobo bé, serà un descans si vol que li ho digui. Ha vingut sola senyora?

- No, he vingut amb la nena, penso que està voltant pel pis de dalt.

La Manuela fa cara d'espantada. No entén com la Sílvia està tan tranquil·la tenint la nena voltant per la casa on va morir son pare.

- I no li fa ... cosa que la nena volti per dalt tota sola?

La Sílvia se la mira condescendent. Què deu pensar que pot passar aquesta dona? Aquesta gent són com el seu home, supersticiosos i crèduls, sempre confonent realitat i somni.

- El pare de la Mariona va morir d'un atac de cor, avui fa sol i, amb franquesa Manuela, jo no crec en fantasmes.

Se senten les passes de la nena que baixa per l'escala mentre crida.

- Mama! Mama!

- Què vols Mariona? - pregunta la Sílvia, tot girant-se cap a la porta de dins.

- Puc anar a jugar amb la nena de dalt? - diu la Mariona mentre treu el cap rinxolat per la porta.

- La nena de dalt? Si a dalt no hi ha ningú!

- Si mama! Hi ha una nena com jo, dins d'un mirall que hi ha a l'armari, i m'ha dit que podíem jugar juntes.

La Sílvia somriu amb paciència a la seva filla.

- Si maca si, ves a jugar, que la mama està parlant amb la senyora Manuela.

La Mariona desapareix amb un Visca! escala amunt mentre crida:

- Susanna! Ja vinc!

La Sílvia es gira cap a la Manuela.

- Sembla mentida quanta imaginació poden arribar a tenir les criatures a aquesta edat!

*** Fi ***


Amb tots els meus respectes, i a risc de semblar presumptuosa, el dedico al Lluís del Riell Bulevard i els seus fantasmes, a la Matilde i en Robert del De casa al club per fer-me rellegir Poe havent jurat que no ho faria mai més, i a l'Allau de The Daily Avalanche, pels seus somnis de l'Alícia. A tots ells per haver estimulat el meu magí  (una miqueta, no gaire) i haver-me permès divertir-me i riure (tota sola, és clar) d'allò més.

I a tots vosaltres que heu tingut l'amabilitat i la paciència de llegir-lo: una abraçada de zeros i uns.

dijous, 14 de gener de 2010

La imitació i l'art


Gat. Picasso.

"Cap art no és imitatiu, no pot ser imitatiu o figuratiu: suposem que un pintor «representa» un ocell; de fet, és un esdevenir-ocell que únicament pot realitzar en la mesura que l'ocell mateix estiga esdevenint una altra cosa, pura línia i pur color. De manera que la imitació es destrueix a si mateixa, en la mesura que el que imita entra sense saber-ho en un esdevenir, que es conjuga amb l'esdevenir sense el coneixement d'allò que imita. Tan sols s'imita si es fracassa, quan es fracassa. El pintor o el músic no són els qui imiten un animal, són els qui esdevenen-animal, al mateix temps que l'animal esdevé allò que ells volien, en el més profund de la seua aliança amb la Naturalesa”. (Deleuze, p. 55)

LARRAURI, Maite (+)/ Max. El desig segons Gilles Deleuze. València, 2000. Ed. Tandem

dimecres, 13 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (4)



Quan les dones tanquen la porta del carrer, em quedo una estona mirant per on han desaparegut, esperant que les onades de la seva presència s'aquietin, que les molècules de la seva olor s'evaporin i s'estableixi l'equilibri en el meu espai. El silenci, el meu, el que em pertany, torna a ser palpable i no és fins aleshores que puc moure'm i anar a dinar, tot esperant que sigui l'hora.

Vaig a la cuina i m'omplo un got d'aigua. Me la bec assedegat, té un regust ranci, de pou, però és bona i em fa passar la set. En aquest silenci, on tot ressona, trec un plat fondo del posa-plats i m'hi aboco una part de la sopa. Em serveixo a la taula de fòrmica de la cuina mateix. Desembolico un entrepà de truita i em paro la taula. La Sílvia m'ha posat una poma per postres. La seva olor s'integra, sense problemes, a les olors ancianes que m'envolten.

Un cop enllestit el meu àpat silenciós mirant per la finestra una altra perspectiva del desmai, ho recullo tot, procurant que no quedi rastre del meu pas. Endreço el termos a la bossa i les deixalles dins d'una bossa de plàstic. Se sent caure una gota, regular, al balcó de fora.

Passo mitja hora més mirant el desmai des de la tribuna. Espero, sense ànsia, que sigui el moment. No tinc pressa, sé que tot passarà quan hagi de passar. El meu cos entra en l'irreal, el temps es mou enrere en un vòrtex imparable. Si bé per fora se'm pot associar a un moble més, per dins em sento sacsejat enmig d'un espiral vertiginós.

Estic reculant, tancant i obrint portes, oblidant i recordant. L'home que sóc desapareix per a convertir-se en el nen que vaig ser. Aquell nen silenciós i pàl·lid que va arribar a Barcelona sense equipatge. Aquell nen dòcil i tranquil que mai somreia i al que va costar tants anys d'aconseguir-se una cuirassa de normalitat per a defensar-se d'ell mateix.

Un canvi en la lluminositat m'adverteix de què és l'hora. Sense pressa vaig tancant tots els finestrons de la planta baixa. Sota la llum somorta de la bombeta de l'escala m'enfilo al pis de dalt i faig el recorregut del matí, tancant el món real fora de la casa. La llum de l'aranya de la sala, que il·lumina les bigues del sostre, és l'única companyia que tinc. M'assec en una de les cadires que hi ha enganxades a la paret, al davant de la porta de l'habitació de la Susanna.

El silenci és absolut. Fora, la boira continua regalimant humitat. Les persones romanen tancades a les seves cases plenes de llum i escalf. Unes petjades s'escolten al carrer. Algun home que surt del cafè i, amb pressa, va cap a casa, a sopar. Torna la calma. Fa fred en aquesta sala. L'armari de lluna reflecteix una part del mobiliari i la porta de l'habitació de la Susanna, de tal manera que ja no sé si la porta és la que tinc al davant o la que veig reflectida.

Veig, pel mirall, que la porta s'obre i que apareix la Susanna exactament igual que l'últim dia que la vaig veure, ara fa trenta anys, amb el vestit de color blanc, ple de randes, que s'emprovava pel dia de Nadal. Vam riure molt amb aquell vestit que la mare s'havia entestat en fer-li, era un vestit ridícul i antiquat. Aquell dia havia de venir la modista a fer-li l'emprova final i ella se l'havia posat sense que ho sabés la mare i estava al davant de la lluna de l'armari fent-se la princesa. Jo me la mirava com ara, assegut en aquesta cadira, com tantes vegades m'havia quedat assegut, mirant-la.

Ara la Susanna s'ha posat al davant de l'armari, com aquell dia, i cantusseja mentre es recull la faldilla del vestit i la fa voleiar al seu voltant. Està pàl·lida, aquell dia no n'estava, aquell dia era una nena xamosa i alegre. Ara el seu posat és greu, com si estigués representant un paper que ha memoritzat d'esma. De sobte es gira i em mira als ulls. Sé que hauria de témer-la, però no puc, sóc un noi de dotze anys, massa alt i massa gros, que adora la seva germana.

- L'has portat? - La seva pregunta és una exigència.

- No, no he pogut.

- Vas dir que la portaries! L'havies de portar - La seva veu és suau, però destil·la fredor.

- Tingues compassió! Només té vuit anys! - Intento entendrir-la sabent que no es pot fer de cap manera.

- Compassió? - Arruga l'entrecella, com si volgués recordar alguna cosa, no ho aconsegueix i fixa de nou els seus ulls, opacs, en els meus – La teva filla té vuit anys, com jo i vas prometre que me la duries. No tinc ningú amb qui jugar.

(continuarà)

dimarts, 12 de gener de 2010

Calico

Un dels meus ídols durant algun temps, ara reconec que ja no tant, va ser en Calico electrónico, el superhéroe apañó. En Càlico és un superheroi baixet, gras, malparlat fins al capdamunt. Una espècie de Torrente però en versió light de dibus. La gràcia fou que va ser de les primeres sèries flash que van voltar per la Xarxa fetes des d'aquí. Exactament des del carrer de Pelai, a Barcelona. De tant en tant trastejo el flash i déu n'hi do el mèrit que té. Us en deixo alguns.

Advertiment: aquests vídeos no són políticament correctes, l'humor és gruixut i previsible, i el llenguatge és molt barroer. Si us ha de fer sentir malament, no us els mireu, si us plau.



dilluns, 11 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (3)

ve d'aquí (2)

capítol (1)



Escolto com les dones s'enfilen cap aquí dalt, arrossegant galledes i baietes de fregar. Agafo les fundes dels mobles en un braçat i les baixo a la pila que ja hi ha a l'entrada. Ara ja no he de fer res més i m'assec a la tribuna, al costat del menjador, a contemplar les branques del desmai que hi ha al jardí del pis de baix. No hi baixaré al jardí. Si hi baixo acabaré enfangat i fent de jardiner i, la veritat, tant me fa en quin estat es trobi.

És difícil saber quina hora és amb aquesta llum grisa i no he dut el rellotge. Recordo que me l'he descuidat al lavabo, aquest matí, quan m'he dutxat. M'aixeco per anar a buscar el telèfon mòbil a la jaqueta. Està parat i, en intentar engegar-lo, me n'adono de què no té bateria. És estrany perquè ahir a la nit el vaig deixar carregant, i ara no he dut el carregador, pel que el torno a deixar a la butxaca.

Pujo fins a mitja escala i crido a la Manuela. La dona apareix al capdamunt amb l'escombra a la mà. Li demano l'hora: són dos quarts de dues de la tarda, ja no els queda res més que passar la baieta i hauran acabat. Em tranquil·litza pensar que aviat seran fora, tinc ganes de quedar-me sol amb els meus pensaments.

Mentre espero torno a la tribuna a mirar els regalims d'humitat que es desprenen de les branques del desmai. Ara, a peu dret, esperant una mica impacient que les dones baixin del pis de dalt. Finalment apareixen i es queden a la porta del menjador, esperant. La pila de les fundes ja és a l'entrada, a punt per a ser enduta i rentada.

- Senyoret ...

La veu, discreta, em treu de l'ensonyament. M'hi adreço tot anant a buscar la cartera a la jaqueta.

- Ja està tot fet?

- Si, senyoret, tot, menys l'habitació de la senyoreta Susanna.

- D'acord, tot correcte així. - La veu em surt tranquil·la i freda – Són dos-cents euros, oi?

- Si senyoret, vam quedar així. Ara rentaré les fundes i les posaré a l'assecadora, demà al matí les podem posar abans que hagi de marxar.

- Molt bé Manuela, tingui i moltes gràcies.

La dona fa el gest de marxar, dubta un segon i, finalment es decideix a parlar.

- Senyoret, disculpi, amb en Blai, el meu home, havíem dit que si vol ... perdoni l'atreviment, però és que fa tant mal temps! ... doncs, això, que si vol vostè venir a dinar a casa – i afegeix ràpidament intentant explicar la seva gosadia- Tenim calefacció i així no s'estarà tot sol al casalot, i en un dia com avui, que fa anys d'allò ...

- Gràcies Manuela, no cal. Em convé estar sol i he dut sopa calenta. A més, a l'armari de dalt hi ha mantes. Moltes gràcies, de debò, però no es preocupin per mi. - Li dic mentre l'acompanyo a la porta.

Em vull quedar sol d'una vegada i ella ho nota. És una dona senzilla però molt intuïtiva. S'acomiada i la seva jove em fa un gest amb el cap, encara no li he escoltat la veu. Són conscients de la meva necessitat, d'aquesta peregrinació que faig, any rere any, a la casa on vaig viure, on vaig ser feliç i on vaig ser desgraciat amb els meus.

diumenge, 10 de gener de 2010

Avís per a navegants (ed.)

Només a títol d'aclariment: el que dic a continuació és una situació totalment real.


Ara fa un quant temps vaig rebre, al compte que consta en el meu perfil, un correu electrònic d'un senyor que em preguntava si jo era l'Empar. Com què no sóc l'Empar, sigui qui sigui, així li ho vaig fer saber.

Al cap de poc temps vaig rebre un altre correu electrònic del mateix senyor. Deia que em volia donar "explicacions". Que havia conegut en un xat una tal Empar, que era una dona de quaranta-sis anys i que s'expressava d'una forma molt similar a la meva. Que havien "quedat" i que li havia donat una adreça de correu electrònic, però que no li contestava.

L'adreça de correu electrònic sembla ser que era amb el nom de Clídice i que, fent recerca per Internet, havia trobat el meu nom i havia suposat, erròniament, que jo era la seva Empar.

Bé, no sé pas si aquesta història rebuscada era una excusa del susdit per lligar amb mi, com em va fer notar un bon amic, o si realment algú, l'Empar, per exemple, es feia o fa passar per mi. En tot cas us ho dic ben clar:

No tinc cap adreça de correu electrònic que contingui el nom de Clídice. Totes les meves adreces de correu electrònic estan al meu nom real. No participo en xats de cap tipus. No busco parella ni real, ni virtual. No faig mai comentaris "anònims" en cap blog ni en cap web i menys en la meva, no faig veure que no sóc qui sóc. Sembla ser que és un costum força arrelat aquest d'autocomentar-se en format "anònim", o comentar a parents com si no es coneguessin de res. No em sembla ètic i, per això, no ho faig. Si alguna cosa no em sembla bé ho dic, i sinó callo, però no m'amago ni fingeixo. Jo sóc de les que es prenen la medicació a les hores que em toca.

Per opinar i fer comentaris no faig servir cap altre àlies que Clídice i sempre associat a la URL d'aquesta pàgina. La meva adreça de correu és pública i està en el perfil. I, sobretot, el meu nom és Montserrat, no em dic Empar, amb tots els respectes.

dissabte, 9 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (2)

ve d'aquí



Javier Pérez Vaquer. Vicenta en la presó del silenci. Collage I tec.mix./ finestró. 83 x 40 cm. Gener 2002


Les dues dones feinegen per la planta baixa i jo vaig al cotxe a buscar la bossa amb el menjar i el necesser. No em cal gran cosa, però un mínim de condícia és imprescindible. La Sílvia m'ha preparat entrepans i un termos de sopa calenta. A la casa no hi ha gas, la cuina tampoc no és elèctrica i no cal ni imaginar-se un microones. Amb la sopa, els entrepans i la fruita ja faré el fet.

Mentre la Manuela i la seva jove recullen les fundes de baix, vaig cap a la cuina i obro l'aixeta de coure que sobresurt de la paret, damunt la vella pica de pedra. La canonada vibra, sorollosa, pel canvi de pressió, se sent el gloc-gloc de l'aire i l'aigua i, primer un filet i després un raig, surt l'aigua del dipòsit. La deixo córrer una bona estona, no vull beure'n i que m'agafi alguna malura.

Em decideixo a pujar a dalt. Aquest és un pas que sempre em costa i que no faig mai fins que hi ha les dones a casa. La bombeta que il·lumina l'escala és de quaranta watts, dins d'una tulipa que encara afebleix més la seva potència. Pujo l'escala amb calma, escoltant la queixa de les fustes dels graons.

A dalt, la sala principal fa de distribuïdor de les habitacions. Acciono l'interruptor de baquelita i s'encén l'aranya del sostre. La llum s'escampa esmorteïda pel damunt de les siluetes enfundades dels mobles. Trec la balda dels porticons del balcó amb una sensació d'alleujament al veure, ni que sigui sota la boira, retalls del món real a fora.

Obro l'habitació dels avis, amb el seu llit alt, de caoba, amb baldaquí, ara sense les cortines, que estan desades en el caixabanc, als peus del llit. Dubto un instant a l'hora d'anar a obrir l'habitació dels pares, però m'arriben les veus de les dues dones que feinegen a baix, i entro tot encenent el llum i, decidit, obro els finestrons perquè entri la claror opaca del carrer.

Quan em giro i quedo encarat al llit de fusta negra dels pares, no puc evitar un estremiment. No bado i surto de l'habitació, aparentant calma, malgrat que la sang em palpita a les temples. Com sempre, em quedo uns instants aturat al davant de la porta de l'habitació de la Susanna, la meva germana petita i, com sempre, serà en l'única habitació que no entraré.

Passo a la meva habitació, just a l'altra banda de la sala. El llit adossat a la paret, la tauleta de nit amb la gibrella dins, el petit escriptori i la calaixera, blancs, com corresponia a l'habitació d'un infant. No hi queda rastre del meu pas per la casa, exceptuant les lletres que vaig gravar amb la navalla en un racó de la calaixera: Susanna.

divendres, 8 de gener de 2010

Trencant el mite

Alguna vegada ja us he parlat de l'estat de les portes dels vàters de les dones, aquí, per exemple. Contràriament al que es pensen la majoria dels homes, els vàters femenins solen ser caus força infectes. I que consti que em sap molt de greu haver-ho de reconèixer, però nois i noies, la veritat és aquesta: repugnants la majoria de les vegades. Ara, seguint amb la sèrie, us poso unes quantes fotos corresponents a les portes dels vàters de les dones de l'estació de la Renfe a Tortosa i un curiós rètol d'un vàter d'un bar a Albocàsser. Seguirem informant.

 




Aquest "anunci" es llegeix en el moment que has omplert de paper la tapa del vàter i has aconseguit "la pose" per a ... d'això, meditar.

Per raons òbvies us estalvio la resta de "detalls" dels espais motiu de l'estudi.

dijous, 7 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (1)



Avui, com d'ençà fa trenta anys, és el dia que dedico a la reflexió en solitari. La meva dona, la Sílvia, ja sap que no hi seré fins demà. Sap que, al matí, sortiré de casa com si res no passés, després de fer-li una besada a ella i als nostres fills, en Joan i la Mariona, de dotze i vuit anys. Ells faran la seva via, com si tot fos normal i, en certa forma ja ho és de normal. No hi haurà preguntes, ni abans ni després.

Prenc el cotxe i me'n vaig cap al poble on vaig néixer i on vaig viure fins els dotze anys, quan les circumstàncies van forçar que hagués d'anar a viure a cals oncles, a la ciutat. Al poble encara hi conservo la casa de la família, que roman tancada tot l'any fins que arriba el dia d'avui, quinze de desembre, i jo hi vaig l'obro i hi passo la nit.

En aquest temps, la terra que em va veure néixer és plena de boira i pels carrers s'hi troba ben poca gent. El dia sembla nit xopa, amb una claror grisa, cadavèrica. La humitat se't fica per tot el cos i ja pots dur tota la roba que vulguis, que la fredor se t'instal·la a l'ànima.

Casa meva és una casa vella, que ens pertany de fa generacions. La porta, de fusta molt antiga, encara s'obre amb una clau de ferro, grossa i anacrònica. Un cop oberta se'm fa corpòria la bafarada de resclosit que puja del celler, talment una bèstia arcaica que esperés amagada, a la gatzoneta, durant un any i que, per fi, fos alliberada. Passa pel meu damunt, m'atropella i s'atura a la porta, acarada a la humitat del carrer. Dues humitats enfrontades, una de nova, xopa, aèria, l'altra rància, íntima, provinent del fons de la terra.

Aquest instant és el que m'obre la porta de la memòria, també. Records que, durant l'any, han restat desats en una espècie d'àlbum de fotografies de color sèpia, amagat en un racó discret del meu esperit. Ara, en obrir la porta física, tots els records prenen cos, color, veu i olor.

Vaig passant per la planta baixa, obrint finestrons, mentre espero la Manuela i la seva jove, dues veïnes amb les que he quedat perquè vinguin a treure la pols i les teranyines, que netejar a fons no cal, ja que la casa no s'utilitza. M'entretindré a treure les fundes dels mobles i les posaré en una pila que les dones s'enduran per rentar-les després i, demà al matí, tornar-les a posar, abans de què jo marxi.

dimecres, 6 de gener de 2010

Per Nadal no tothom va ser feliç

I en Vic Chesnutt va decidir acabar per sempre més. Que un vulgui desaparèixer no és res especial, neixem amb el senyal de la mort escrit al front, però que ho faci pel desesper de deure 50.000 $ a l'administració en concepte de medicaments per la seva malaltia, em fa rumiar molt i molt.

La seva web que he conegut pel blog de l'Ángel Corrochano, Fotos que importan


I em recordo dinant en un petit restaurant de la Piazza di Campi dei Fiori, a Roma, i un home vell, ben vestit, però que es veia que duia bolquer, passava de taula en taula, tocant la mandolina per recollir quatre monedes. I no vaig gosar mirar-lo a la cara. Segurament l'hauria d'haver mirat, perquè hi ha coses que no fem bé, de cap manera.

Perquè, si no fem una civilització per a les persones, per a qui l'estem fent?

dimarts, 5 de gener de 2010

Rehab i2

Dia 4

Hi ha molt poca gent avui i tot són discrets i formals. Sort que he agafat un xiclet abans de sortir de casa, amb això i el Mortadelo de l'últim dia em distrec. A fer de juani no em guanya ningú i menys amb aquests nous xiclets que tornen a fer bola.

Dia 5

Avui, tot anant a Rehab, he trobat una mala bèstia. Per ser justos amb les males bèsties, millor diré només que m'he trobat a una mala persona. Mai hagués pensat que ho podria dir de ningú això. No està gens malament, en quaranta-sis anys una sola mala persona de debò. Ens hem saludat amb dos petons a l'aire, hem somrigut i hem conversat amablement. Quan ens hem dit adéu hem promés telefonar-nos per poder sortir algun dia plegades. He pensat que abans fico el cap en un vesper. Avui no hi haurà zen possible. Què perquè és una mala persona? La veritat és que a mi no m'ha fet res, però això, avui, no toca.

Dia 6

M'he endut un llibre, que ja no hi ha cap més Mortadelo. Prenc Une tragédie française. Été 44: scènes de guerre civile, de Tzvetan Todorov. M'anirà bé, que m'he d'examinar de francès aviat.

“... on lit les ordres suivants: «Exterminer toutes les garnisons boches et tous les détachements de miliciens du Waffen SS Darnand; [...] tuer sans pitié les assassins et canailles de la Milice, partout où ils se trouvent» (Guingouin, 178). Le terme «exterminer» n'est pas choisi au hasard, les enemis sónt à peine humanis. Il n'est pas question de s'interroguer sur la culpabilité individuelle de chacun: leur seule appartenance à la milice suffit pour les condamner à mort. Dans une guerre on ne se demanda pas si le soldat d'en face mérite ou non une balle.” (p. 40)

Penso en la guerra, en les guerres hagudes, en les que encara hi ha. Confesso que mai he estat capaç de comprendre la motivació que porta els homes a la guerra. I dic “homes” expressament, perquè malgrat que ara hi ha dones-soldat, la guerra sempre ha estat “cosa d'homes”. Puc entendre tot el que ens expliquen historiadors, antropòlegs, psicòlegs, sociòlegs al respecte, però em sento incapaç de desenvolupar cap sentiment que m'obligui a enfrontar-me a ningú per matar-lo.

I miro enrere i només veig homes, homes ideòlegs, homes filòsofs, homes poetes, homes líders, homes polítics que obren i tanquen les seves boques i bla, bla, bla i no em sento gens concernida. I veig homes soldat, homes als qui els han inoculat l'odi, homes violents, morts de por,  que cremen, maten i violen. I les dones? Quin paper hi juguem aquí? El de mares, amants, màrtirs, víctimes, ostatges? I els nostres cadells?

I em pregunto si avui les dones no només no estem assolint la igualtat sinó que estem suplantant uns papers que no ens corresponen, perquè tots aquests valors són inhumans. Jo no vull ser com un home, jo no vull viure deslligada de la meva naturalesa.

Si en aquest procés no som capaces de canviar els valors imperants, si l'únic que estem fent és assimilar-nos a la societat patriarcal, em penso que prefereixo quedar-me a l'harem amb les meves germanes.

Però quina és la naturalesa real de les dones? Tants segles d'educació en la submissió han fet que s'identifiqui la feminitat amb la feblesa, amb els sentiments, amb la maternitat, amb la llar ... Eren així les dones abans de la imposició del patriarcat? Quins dels meus apetits, quines de les meves necessitats són autènticament femenines? Hi va haver un abans de la dominació?

Penso que, tard o d'hora, m'hi hauré de posar a aprendre més sobre els matriarcats i en com resolien els conflictes i l'augment de població, si és que n'hi ha hagut mai de matriarcats, és clar.


dilluns, 4 de gener de 2010

Ursus spelaeus



Fa dos anys. Museu de la Ciència, Barcelona. Ara CosmoCaixa, que fa més in. El nostre fill petit, a segon de batxillerat, està exposant el seu treball de recerca a Exporecerca Jove. Un treball sobre nombres primers. El gran el va presentar sobre combinatòria. M'hauria de fer mirar l'ADN, me'ls devien canviar al néixer. Ara són a dinar els que exposen i el meu fill petit amb ells. Son pare, son germà gran i jo ens passegem per dins el museu, fent temps. En una vitrina tres esquelets d'ós de les cavernes: un exemplar adult, un exemplar jove i un nounat. Els observem encuriosits, sobretot pel tamany de l'exemplar adult, no ens agradaria pas trobar-lo per la muntanya una bèstia d'aquesta mida. Passen una parella amb el seu fill petit.

- Mama, que són? - diu el menut assenyalant els esquelets.

La mare fa una ullada ràpida i desinteressada a la vitrina, pren el nen de la mà i el fa seguir el camí, mentre li diu:

- Un ós papa, una óssa mama i un ós fillet carinyo.

El meu fill gran comenta quan s'han allunyat:

- No calia que l'insultés la intel·ligència a la criatura, només havia de llegir l'etiqueta. Tu això no ens ho haguessis fet mai mare.

Em sento pagada per tots els anys d'exercici. No em cal res més.

diumenge, 3 de gener de 2010

dissabte, 2 de gener de 2010

Balanç



Des de Sant Geroni, ja fa un temps. Fotografia feta pel Felip

Fa uns dies us plantejava una pregunta per boca del mestre de mestres: Fiòdor Dostoievski:

"què és millor, una felicitat barata o un sofriment elevat?"

Abans de respondre penso en un bon consell que em va donar un amic de l'ànima: "coneix els teus límits".

Hi ha frases i consells que arriben quan més servei et fan i aquest en va ser un.

Bé, no faré balanç, que d'això ja en faig cada dia pels altres a la feina. Però em cal dir que aquest ha estat un any estrany per a mi. Els últims anys ho solen ser d'ençà que  vaig decidir deixar-me endur per la realitat sense forçar-la.

Ha estat un any on se m'ha donat molt i ja m'està bé. La meva felicitat penso que ha estat a bon preu, per això l'aprecio d'allò més i, tot i així, no m'angoixa. Abans, ser feliç em feia sentir culpable. Els meus sofriments han estat convenientment passats pel sedàs de l'escriptura, que no pas pel blog, per la qual cosa ja no són tan sofriments, sinó més aviat motiu de reflexió.

He pogut comunicar i comunicar-me. He conegut persones, reals i virtuals, que se m'han fet imprescindibles i si bé, en altres vides, aquest fet m'hagués inquietat sobremanera, ara em deixo influir, em bressolo en la meravella dels altres.

O sigui que en aquest moment només desitjo que el fet d'entrar en un any parell no m'ho esguerri tot plegat. Espero amb curiositat, sense frisança, que em depara el 2010, malgrat tots els mals vaticinis.

I, sobretot: moltes gràcies per la vostra companyia! Al cap i a la fi formeu part d'aquesta felicitat (res de barata sinó ben ajustada de preu, no cal dir).

divendres, 1 de gener de 2010

El dia 1


Un any més i per afavorir els bons auguris hem complert amb tots els ritus. Entre ells pujar al Mas Moneder. Avui el poble semblava un poble fantasma, les ratxes de vent, que no ha parat de bufar en tota la nit, han fet voleiar teules i la gent com cal s'està a casa. Un any més, per variar, hem escrit en la llibreta que deixen al costat del pessebre. Primer llegim els missatges dels qui han arribat abans i després hi afegim el nostre. Un any més ha estat el mateix: "l'autonomia que ens cal és la de Portugal". Tan de bo aviat no l'haguem d'escriure mai més. Per la nostra part, un any més, hem conjurat totes les malvestats. Ara ja, no depèn de nosaltres.