dimecres, 28 d’abril de 2010

La veritat absoluta

El senyor (?) Goebbles dient-hi la seva

"O ets dels meus, o estàs contra meu", i això és el que trobem, dia si, dia també, en el nostre entorn i, com no, a la Xarxa. Tots pontifiquem i expressem les nostres opinions per ... ser aplaudits. No considerem realment la possibilitat de diàleg i, no cal dir, la possibilitat de canviar d'opinió.

Ens mostrem justament indignats i fem les proclames que calen a la democràcia i a la igualtat de drets, on hi amaguem la nostra intolerància o, encara pitjor, la falta de respecte. Perquè no som capaços de conviure amb persones que pensin i vulguin viure de forma diferent a la nostra.

Volem convèncer i, si no podem, volem vèncer. Això si, convenientment embolicat de legitimitat democràtica. I, com ja van dir Les Luthiers: "la veritat absoluta no existeix, i això és absolutament cert".

Us linko aquest post del blog Fronteras Movedizas d'Enric González que vaig conéixer de la mà d'en Josep.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Enyor químic (?)

Hi ha moments en què l'absència es presenta en forma de dolor. A la lassitud dels membres s'hi afegeix una opressió al pit, i el singlot malda per enfilar-se gola amunt i sortir en forma de gemec.

És en aquests instants quan em caldria algú que m'expliqués, exactament, quines reaccions químiques provoquen tots aquests símptomes i què és el que les produeix, quines són les hormones encarregades de tals sentiments, i per què s'esvaloten de tal manera.

Només aleshores se'm calmaria l'angoixa i podria viure l'enyor d'una forma enraonada i coherent. No com ara que semblo una criatura aviciada a la que li neguen un caprici.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Radio: miscel·lània i G-8

Fotografia d'en Girbén (un dels ponents de la cimera)

Aquesta vegada parlem d'una desvirtualització i d'una cimera blogaire: el G-8 (o hauríem de dir B-8?), que havia de ser G-9, però a un el va abduir un volcà o no sé quina excusa, que mira que n'he sentit d'excuses agafades pels pèls!

Vaig poder observar dos experts, aquest i aquest com fotografiaven aquesta imatge pels seus blogs, vaig tastar les croquetes d'aquest blogaire, la balena jubarta pescada i cuinada per aquest i vaig conèixer la música que ens ofereix aquesta blogaire, ja ho diuen "Mai no és tard". La sort va ser conèixer, també, l'Elena i poder-li dir, en persona, quin era el dibuix que més m'agradava d'ella. O sigui, una jornada completa i profitosa.

dissabte, 24 d’abril de 2010

24-A

Passaré la tarda en una mesa. He vist l'emoció dels meus pares després de votar . Només per això, perquè ells poguessin expressar allò que pensen en un acte de democràcia directa, ja em sembla un dia perfecte. Els que es diuen demòcrates no haurien de tenir por a què la gent expressi el seu parer en referèndum, no trobeu?

Que tingueu un bon cap de setmana!

divendres, 23 d’abril de 2010

Fos en roig (entreson)

Fotografia extreta d'aquí

L'habitació és blanca. Blanques són les parets, el marc de la finestra, la porta, el pany. Blanca és la taula, la cadira i la calaixera. Blanc és el llit de ferro i blanca és la roba, com blanc és el terra i, al sostre blanc, un únic globus, blanc, il·lumina l'estança.

La dona també és blanca, però podria ser negra, o groga, o vermella. Té els cabells foscos, amb fils blancs, deixats anar. Vesteix una camisa de dormir blanca, informe. Asseguda al llit es raspalla els cabells, lentament, mentre cantusseja alguna cosa.

A la porta hi ha un espiell des d'on uns ulls l'observen sense parar. La dona s'atipa de pentinar-se i deixa el raspall, negre, al damunt de la taula. Indiferent als ulls que la miren, obre un calaix de la calaixera i comença a treure objectes, que va deixant al damunt de la taula.

Una ampolla de colònia, una pilota groga, una compresa, una tovallola rosada, una figureta de ceràmica que representa un mussol, un got de vidre transparent, una cullera d'acer inoxidable, un arc petit i una petita fletxa, dos llibres gruixuts, vells i gastats, un passador pel cabell de color carabassa, una rosa pansida, sis postals de paisatges, una capseta de cosir de marqueteria, una nina sense cap ...

S'asseu i comença, pausadament, a apilar els objectes, intentant fer-ne una torre. Ho fa sense massa traça i sense mirar-ne la forma. No és d'estranyar que la pila li caigui, una vegada i una altra. Però ella no defalleix i, a cada fracàs, recull les peces i comença de bell nou intentant noves combinacions.

Els ulls de la porta no deixen de mirar-la.

Finalment, perd la paciència quan la pila cau per vint-i-cinquena vegada i el mussol de ceràmica va a parar per terra, esmicolat en mil bocins. S'aixeca i el trepitja amb ràbia.

Del peu li surt un raig de sang, s'ha tallat. Tot i que li deu fer mal no fa cap posat, només es mira encuriosida el doll de sang que en surt. Aleshores s'ajup i suca els dits de les mans en la sang que ja forma un bassal. Se'ls mira, mira la paret blanca i s'hi apropa tot coixejant.

Primer, tímidament, dibuixa un prat, fa una passa enrere per contemplar-ne l'efecte. És un prat vermell, és clar, i amb el seu moviment, la sang, que forma un riu,  s'escampa pel terra blanc de l'habitació. Torna a sucar els dits i aleshores dibuixa un sol que escalfa.

Aleshores, presa d'una follia adelerada, dibuixa uns ocells que s'envolen i dibuixa l'escalfor del sol i el soroll de les ales. Canvia de paret i dibuixa un mur de pedra, vell i ple de molsa. Pel damunt del mur sorgeixen les branques d'uns arbres que hi ha a l'altra banda.

Cal dibuixar una vella porta rovellada amb el cancell obert, i traspassar-la. No para de sucar els dits en el riu de sang i, movent-los pel damunt de la paret, crea i recrea, ara un camí de terra, vorejat d'herba vermella humida de la rosada. Dibuixa l'aire fresc i humit i la llum del sol que es filtra per les fulles dels arbres.

I dibuixa, camí enllà, el rierol que canta i un peix que salta caçant una abella. I dibuixa el so de l'aigua, la fresca, l'aire, la llum fins que arriba a l'últim pany de paret i para.

Allí ja no pot dibuixar: hi ha un mirall. I es mira; i veu una dona blanca, vestida amb una camisa de dormir blanca, ple de ditades de la sang que li surt com un riu del peu. I aleshores sembla adonar-se dels ulls que la miren des de la porta. I torna a mirar-se. I udola, i crida, i s'estira els cabells i pega a la seva imatge dins el mirall. Pega! pega! pega! Fins que esberla el mirall en mil bocins i, al riu que li surt del peu, s'afegeixen els rierols de les mans, els braços, la cara, provocats pels trossos de mirall.



Finalment es cansa, i s'estira al llit, i s'arrup com un fetus, i els rius de sang ho tenyeixen tot de vermell: el terra, les parets, esborrant els dibuixos, la cadira, la taula i la calaixera, el llit, el sostre, la porta. L'espiell es tanca i els ulls desapareixen i, finalment, tot es fon en el vermell. La respiració s'ha fet vermella i ella ja és morta.
No he pogut evitar posar fotografies d'algunes de les performances de l'artista Marina Abramovic, que sempre m'ha impressionat i de la qual ja us n'havia parlat aquí. Feliç Sant Jordi.

dijous, 22 d’abril de 2010

Web de la setmana: Tony D'Orio


Tony D'Orio és un fotògraf impressionant i que també presenta d'una forma molt interessant la seva obra aquí.

Demà és Sant Jordi (algú encara no ho sabia?) i he preferit mostrar-vos-la avui, que segur que no aneu tan adelerats amunt i avall a la recerca i captura del llibre o la rosa.

dimarts, 20 d’abril de 2010

L'Alfedito (sense r) i el pianet de color de rosa


Més o menys cap als dos anys de la meva existència van succeir tot d'esdeveniments que, podríem dir, van marcar el meu caràcter d'adulta. Ja se sap que passa amb aquestes coses, malauradament, aleshores, no existia el concepte de trauma infantil i aquests petits drames te'ls havies de passar com podies.

Era el dia de reis i jo era la nena més feliç de l'univers. Encara no tenia dos anys i anava amunt i avall amb la meva mitja llengua -era perfectament papissota- deixant-me malcriar pels quatre avis, els pares, els tiets i una pila de cosins i cosines.

Els reis m'havien dut algun ninot, això no ho recordo, però recordo, vívament, un delicat i especialíssim piano de fusta de color de rosa. Evidentment que no era cap gran piano, ni podem dir que tingués massa tecles, vuit o deu a tot estirar, però pel meu tamany era una meravella: una màquina de fer "clinc-clinc!".

Encara no havia gaudit de l'ocasió de fer el meu primer recital -en aquella època les joguines passaven més temps entre paper de seda que no pas ara- quan l'Alfedito (sense r), el fill dels veïns, que tenia tres o quatre anys més que jo, va venir a casa a veure que m'havien dut els reis. Tota orgullosa, el vaig agafar de la mà i el vaig dur fins al menjador perquè tingués l'honor de veure la meravella motiu dels meus sospirs i salts d'alegria.

- Vaya! que piano más birria! - digué amb menyspreu i, sense que tingués temps d'aturar-lo, -tampoc hagués pogut considerant que era un nen i d'un tamany considerable- començà a donar cops a les tecles.

El pianet, que havia estat fabricat per a destinatàries amb mans més febles i delicades, no va poder resistir l'envestida d'algú com l'Alfedito (sense r) i a la tercera embranzida el teclat s'enfonsà i la fusta s'esberlà.

Eren temps difícils per a les criatures aleshores, ja ho he comentat, i una joguina trencada no es reponia. O sigui que em vaig quedar sense pianet de color rosa i sense haver fet mai "clinc-clinc", ni una sola vegada. El clàssic "abusananos" havia destruït la meva joguina i una brillant carrera en el món de la música, d'això no en dubto gens.

Ara, de tant en tant, m'ensopego amb l'Alfedito (sense r), que passa corrent carrer amunt, intentant véncer el pas del temps. Té un córrer "tonto", com tot ell, en això no ha canviat. D'ençà que no papissotejo no hi he parlat mai més, tampoc no sabria que dir-li a part de recordar-li que em va trencar el pianet de color de rosa.

Només sé que, cada vegada que el veig, se'm remou quelcom per dins que em recorda que, malgrat pugui semblar que sóc bona gent, la veritat és que potser no en sóc tant.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Fent memòria (o què moderns els antics!)

 Georges Mason (?-1845)
1. Que tots els homes són, per naturalesa, igualment lliures i independents, i tenen certs drets inherents, dels quals, quan entren en un estat de societat, no poden ser privats o postergats; expressament, el gaudi de la vida i la llibertat, al costat dels medis per adquirir o posseir propietats, i la recerca i obtenció de la felicitat i la seguretat.

2.  Que tot poder resideix en el poble i, en conseqüència, deriva d'ell; que els magistrats són els seus administradors i servents, en tot moment responsables davant del poble.

3. Que el govern és, o hauria de ser, instituït pel bé comú, la protecció i seguretat del poble, nació o comunitat; de totes les maneres i formes de govern, el millor és el capaç de produir el màxim grau de felicitat i seguretat, i és el més eficaçment protegit contra el perill de la mala administració; i que quan qualsevol govern sigui considerat inadequat, o contrari a aquests propòsits, una majoria de la comunitat té el dret indubtable, inalienable i irrevocable de reformar-lo, alterar-lo o abolir-lo, de la manera que satisfaci el bé comú.

4. Que cap home, o grup d'homes, té dret a emoluments exclusius o privilegiats de la comunitat, sinó en consideració a serveis públics, els quals, al no ser hereditaris, es contraposen a que els càrrecs de magistrat, legislador o jutge, ho siguin.

5. Que els poders legislatiu i executiu de l'estat han de ser separats i distints del judicial; que als membres dels dos primers els sigui evitat l'exercici de l'opressió a base de fer-los sentir les càrregues del poble i de fer-los participar en elles; per això haurien, en períodes fixats, ser reduïts a un estat civil, retornats a aquest cos del que originalment van ser trets; i que les vacants es cobreixin per mitjà d'eleccions freqüents, fixes i periòdiques, en les quals, tots, o qualsevol part dels ex-membres, siguin un altre cop elegibles, o inelegibles, segons dictin les lleis.

6. Que les eleccions dels membres que serviran com a representants del poble en assemblea, han de ser lliures; que tots els homes que tinguin suficient evidència d'un permanent interès comú i vinculació amb la comunitat, tinguin dret al sufragi, i no se'ls pot imposar càrregues fiscals a les seves propietats ni desposseir-los d'aquestes propietats, per a destinar-les a ús públic, sense el seu propi consentiment, o el dels seus representats així elegits, ni estar obligats per cap llei que ells, de la mateixa manera, no hagin aprovat en ares del bé comú.

7. Que tot poder de suspendre lleis, o l'executòria de lleis, per qualsevol autoritat, sense consentiment dels representants del poble, és injuriós per als seus drets i no s'ha d'exercir.

8. Que en tot judici capital o criminal, un home té dret a exigir la causa i naturalesa de l'acusació, a ser confrontat amb els acusadors i testimonis, a sol·licitar proves al seu favor, i a un judici ràpid per un jurat imparcial del seu veïnat, sense el consentiment unànime del qual, no pot ser declarat culpable; ni tampoc se'l pot obligar a presentar proves contra ell mateix; que cap home sigui privat de la seva llibertat, excepte per la llei de la terra o el judici dels seus pars.

9. Que no es requereixin fiances excessives, ni s'imposin, ni es dictin càstigs cruels o anormals.

10. Que les ordres judicials, per mitjà de les quals un funcionari o agent pot violar un lloc sospitós sense prova de fet comès, o arrestar a qualsevol persona o persones no esmentades, o que el delicte de les quals no està especialment descrit o provat, són opressives i cruels, i no han de ser esteses.

11. Que en controvèrsies sobre la propietat, i en conflictes entre home i home, es preferible l'antic judici amb jurat a qualsevol altre, i s'ha de considerar sagrat.

12. Que la llibertat de premsa és un dels grans baluards de la llibertat, i que mai pot restringir-la un govern despòtic.

13. Que una milícia ben regulada, composada del cos del poble entrenat per a les armes, és la defensa apropiada, natural i segura d'un estat lliure, que en temps de pau, els exèrcits permanents s'han d'evitar per perillosos per la llibertat; i que en tots els casos, els militars s'han de subordinar estrictament al poder civil, i ser governats pel mateix.

14. Que el poble té dret a un govern uniforme; i, en conseqüència, no s'ha de nomenar o establir cap govern separat o independent del govern de Virgínia, dins dels seus límits.

15. Que cap govern lliure, o les benediccions de la llibertat, poden ser conservats per cap poble, sinó amb una ferma adhesió a la justícia, moderació, temperància, frugalitat i virtut, i amb un freqüent retorn als principis fonamentals.

16. Que la religió, o les obligacions que tenim amb el nostre Creador, i la manera de complir-les, només poden estar dirigides per la raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen idèntic dret al lliure exercici de la religió, segons els dictats de la consciència; i que és deure mutu de tots el practicar la indulgència, l'amor i la caritat cristianes.

dissabte, 17 d’abril de 2010

La nit que va morir Elvis


Avui, a Málaga, un grup de persones, entre elles algunes que tinc per amigues, estaran protagonitzant l'estrena de la seva primera pel·lícula: La nit que va morir Elvis, filmada al meu poble.

Nois i noies: molta merda i a gaudir de la catifa vermella! (Jaume, envía'm un SMS quan respiris al costat d'algun famoset, adoro el petardeiu!)

divendres, 16 d’abril de 2010

Web de la setmana: una agència molt creativa



La web d'una agència, aquesta, Resn Interactive Agency, no us talleu, remeneu-la, sobretot per l'etiqueta "work".

dijous, 15 d’abril de 2010

dimecres, 14 d’abril de 2010

Conèixer


"El meu coneixement de qualsevol cosa depèn de les meves neurones, les cèl·lules del meu cervell. Més precisament, el que conec depèn de les connexions específiques entre les meves cent mil milions de neurones, de la seva activitat neuroquímica, de les seves interconnexions i dels tipus de respostes dels diferents tipus de neurones. Tot això és el que em fa el que sóc."

Patrícia Churchland (2004). How do neurons know? Daedalus Winter.


"És una tasca molt difícil formar-se una opinió sòlida sobre la ment ... Sembla com si tot el que l'ànima experimenta ocorregués en associació a un cos ... tant l'alegria, com l'amor i l'odi; en tots aquests casos alguna cosa succeeix en el cos també ... Si aquest és el cas, aleshores aquestes propietats posseeixen alguna cosa material, fins i tot en el seu ésser essencial ... I això és, després de tot, la raó per la qual el físic és responsable de la investigació de l'ànima."

Aristòtil, De anima (384-322 a.n.e.)

Aquest post té un afegit: posar Aristòtil després d'una dona. És un plaer inconmensurable per a mi, atès el seu conegut menyspreu pel gènere femení.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Generació frontissa

Fotografia treta d'aquí

Facebook, escric:

"no falla, començar les PAC's a la UOC i començar el jeneséquaC :( ais!"

Comentari d'en Josep Manel:

"de vegades em recordes allò de Jesús que deia: germans y=2px, i tots li contesten: no entenem res, doncs això és una paràbola, nens!"

Em fa riure, reconec que hi tinc flaca als acudits dolents i als explicadors d'acudits dolents (amb permís, mestressa!)

Baixo a la sala amb l'acudit ballant-me les neurones.

Fill gran (21 years old)
Mare (71 years old)

Estan mirant el futbol. Són els més hooligans de casa, no només veuen els partits del Barça, amb uns crits i un rebombori que algun dia els veïns trucaran als "urbanus", sinó que també veuen els del MadriT, per si perd.

Com solc dir-los: "de religió: culé".

M'assec entre els dos i els explico l'acudit.

Se'm queden mirant amb cara interrogant.

Congelem la imatge mare-Clídice-fill.

La maredelaClídice fa cara de: "y?" (català pre-fabrià + 40 anys de dictadura franquista)

El filldelaClídice fa cara de: "&?" (català + castellà + altres = SMS)

Hi ha res més patètic que haver d'explicar un acudit?

Deixem-los congelats, així gaudiran més estona (el Barça està guanyant).

La Clídice, o sigui jo, ara haurà d'explicar als dos què és una paràbola.

Pel fill: "Relat basat en fets de la vida quotidiana que il·lustra una realitat de tipus teològic o moral. Les paràboles de l’Evangeli. I aquest Jesús és el "prota" del Nou Testament." [gest d'avorriment infinit del fill]

Per la mare: "Corba plana que resulta de tallar una superfície d’un con de revolució per un pla paral·lel a una de les generatrius, els punts de la qual corba posseeixen tots la propietat d’equidistar d’una recta i d’un punt fixos. Mare, la fórmula d'una ratlla, deixa-ho estar, són coses de matemàtiques." [gest d'avorriment infinit de la mare]

En terra de ningú, ni en sé prou dels uns i menys dels altres. Això sí, tots els formatgets del Trivial per mi! :)

dilluns, 12 d’abril de 2010

Ràdio: La muntanya màgica i El meu país d'Itàlia

 


Dijous passat, a Ràdio Esparreguera, vam parlar de dos blogs i de dues dones que m'impressionen: la Comtessa d'Angeville i el seu blog La muntanya màgica i la Maria Folch i el seu blog El meu país d'Itàlia. Ho teniu aquí.
En el programa cometo dos errors imperdonables, bé l'un menys que l'altre, com té a bé indicar-me la Comtessa. Podria excusar-me amb allò de: "són coses del directe" però no ho faré, perquè "són coses de fer les coses una mica massa de pressa". De tot se n'aprén.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Cotxe escombra


Doncs res, que avui em toca fer de "cotxe escombra" i fotògrafa "oficial" del quefe. Perquè se celebra la Primera Portals, la volta en BTT a Montserrat.

Considerant que hi ha 1.000 corredors, ja cal que m'endugui algun llibre, el portàtil, la Nintendo, la mitja, el coixí de fer puntes ...

dissabte, 10 d’abril de 2010

"Una Europa drogodependent"

Un article de Marc Vidal on ens enfronta a la trista realitat del nostre moment: la crisi no és econòmica, és, essencialment, social.

dijous, 8 d’abril de 2010

TV 77

Agrair a la Betty White que s'hagi prestat a donar la imatge de la Maria del Carmen

La Maria del Carmen Solà i Casajoana va ensenyar el carnet d'identitat al guarda de seguretat de la recepció de TV77 i aquest va comprovar que realment estava convidada al programa que deia. Un cop feta la comprovació, li feu posar la bossa de mà en l’aparell de raigs X i hagué de passar, també, per l’arc detector de metalls. Després li donà una clau perquè fiqués la bossa en un armariet dels que hi havia habilitats per aquest menester.  La Maria del Carmen es desà per precaució un mocadoret a la màniga de la brusa. L'home telefonà a producció i, encara no havien passat ni cinc minuts que, una noia jove, amb l’aspecte molt modern, ja la rebia amb un somriure i la feia entrar a les instal·lacions de l’ens.

La noia li digué que s’hauria d’esperar una estona al “tren”. La Maria del Carmen repetí, desconcertada: “al tren?”, la noia li digué amb un somriure condescendent: “sí, disculpi, li diem així a la sala on s’esperen els convidats que han d’entrar al programa”. La Maria del Carmen se sentia fora del seu element i digué: “Ah!”, amb un somriure lleu.

La noia obrí una porta mentre observava la dona amb ull crític, per si li calia maquillatge, i decidí que no feia falta. La Maria del Carmen havia anat a la perruqueria aquell matí i s’havia fet maquillar, discretament, no cal dir. La feu passar al “tren” i li digué que podia seure, que si volia prendre res tenia unes safates amb menjar i beure a la seva disposició i que, quan li toqués ja la vindrien a buscar. Se n’anà i la Maria del Carmen es quedà tota sola, amb una càmera fixa en un racó d’aquell passadís, com un ull atent, i un monitor des d’on podia seguir el programa que estaven emetent en aquella hora.

En un prestatge ampli hi havia un parell de safates amb croissanets, dolços i salats, un termos amb un rètol on hi posava “cafè”, llaunes de refrescs i ampolles d’aigua. No prengué res, l’aterria la possibilitat de sortir per primera vegada a la vida a la televisió amb restes de menjar entre les dents o, si bevia res i li agafava la pixera, ja seria un desastre absolut. L’edat no perdonava, sobretot en qüestions de bufeta.

S’assegué prudentment en una punta del llarg sofà que hi havia adossat a l’altra paret d’aquell corredor, encara no ho havia fet quan s’obrí la porta i entrà un home que duia posats uns auriculars amb micròfon.

- Maria del Carmen?

- Sí, sóc jo –digué ella com si calgués, ja que estava tota sola en aquell passadís.

- Acompanyi’m que ja l’estan presentant.

No pogué escoltar les paraules del presentador. L’home dels auriculars  li va posar un micròfon de pinça al pit de la brusa i una petaca al darrera, a la trinxa de la faldilla i la va deixar al davant d’un pany de paret tot dient-li que, quan s’obrís, avancés i el presentador ja la rebria. L’home s’amagà en un costat i, a una ordre que rebé pels auriculars, accionà una maneta i el pany de paret corregué cap a un costat, com si fos automàtic.

La Maria del Carmen s’enlluernà pels focus i s’atabalà pels aplaudiments que controlava un altre home amb auriculars, amb uns cartells on hi deia: “aplaudiu”, “calleu”.

Somrigué tímidament i avançà un parell de passes, mirant on posava els peus per tal de no caure. El presentador ja l’havia anat a rebre i, agafant-la pel colze, l’acompanyava a seure en un sofà de pell sintètica de color vermell. Ell s’assegué en una cadira, rere una taula, al seu costat.

Els aplaudiments cessaren a una indicació de l’home dels cartells i la Maria del Carmen mirà el presentador. Era més baix del que s’havia figurat i anava carregat de maquillatge. Li feia una sensació força estranya veure un home maquillat.

- Bé, Maria del Carmen, benvinguda. Es troba còmoda? – li digué amb falsa amabilitat, abusant del seu paper de xicot trempat i planer.

- Sí, sí, gràcies – i tornà a somriure amb precaució, més que no pas amb timidesa.

- Me n’alegro! – digué el presentador amb energia i agafà els papers que tenia al damunt de la taula, els ajuntà i picà per igualar-los, mentre es dirigia cap a una de les càmeres – perquè, senyores i senyors, la Maria del Carmen ha tingut l’amabilitat de venir-nos a veure, en exclusiva per a la nostra cadena, per a notificar-nos que NO ha escrit cap llibre! – ho digué en un crescendo i fent un èmfasi especial en la paraula “no”.

S’aixecà un rumor d’incredulitat, àdhuc d'admiració, entre el públic.

- Sí, senyores i senyors tele-espectadors, sembla mentida però és cert! La Maria del Carmen Solà i Casajoana no només és notícia a nivell mundial perquè NO ha escrit cap llibre –aquí tornà a fer una entonació dramàtica en el “no”- sinó que, endemés, en declaracions exclusives que va fer al nostre reporter, senyores i senyors – pausa- aquesta nostra catalana universal –pausa- diu que NO en pensa escriure mai cap!

Els “oh” d’admiració se succeïren al plató, fins i tot s’hi sumaren els tècnics. Algú feu un intent d’aplaudiment que fou frenat pel tipus dels cartells. El presentador es dirigí aleshores a la Maria del Carmen que, fins aleshores, s’havia limitat a somriure breument i de forma mecànica.

- Senyora Solà, Maria del Carmen si em permet - la Maria del Carmen assentí breument- com és que, finalment, s’ha decidit a NO escriure cap llibre?

- Bé, doncs, és que no fa gaire, el fill gran em va dur a Barcelona, a una d’aquestes cadenes de cultura sap?

El presentador assentí animant-la i resant interiorment perquè la dona no s’allargués massa.

- Doncs això jove, vam baixar a cal metge i, de passada, vam anar al Lefcrac, que es veu que ell, el meu fill vull dir, volia comprar un deuvadé d’aquests sap? I em va dir: “mare, seu en aquest sofà, trigaré poc”. Em va fer seure en una espècie de sofà rodó, massa baix i sense respatller, que de poc que no ensenyo les vergonyes, i se’n va anar a cercar el seu deuvadé ...

El presentador va començar a fer cara d’enuig; si la mestressa se li enrotllava gaire, la gent canviaria de canal, i el share a fer punyetes, que prou justos que anaven. La Maria del Carmen, però, continuà impertèrrita.

- Ja ho veu jove, ja em tens a mi allà, asseguda, intentant no caure enrere i no perdre la bossa, quan vaig mirar al meu voltant i ho vaig veure clar ...

- El què vau veure clar senyora Solà? - la interrompé el presentador encoratjant-la a anar al gra.

- Maria del Carmen fill, digues-me pel nom. Doncs això, vaig veure clar que jo no escriuria mai cap llibre perquè ... no calia. Fins aleshores pensava que ja ho faria més endavant, que encara tenia temps, però en aquell lloc ho vaig notar. N’estava ple de llibres, n’hi havia a gavadals! Si el meu fill no hagués tornat mai més i m’hagués quedat asseguda allí la resta de la meva vida, no m’hagués acabat de llegir tots aquells llibres, per anys que hagués viscut! Vet-ho aquí!

- Així, doncs, Maria del Carmen, vostè va tenir com una revelació al Lefcrac?

- Bé, imagino que se’n pot dir així jove, tot i que ho vaig acabar de madurar tot tornant cap a casa amb el cotxe del fill. Quan ell va venir a buscar-me, primer em va haver d’ajudar a aixecar-me, que semblava que juguéssim a arrencar cebes, i li vaig dir: “fill, quants llibres calcules que hi pot haver aquí dins?” El noi, que és molt de números, és enginyer industrial sap?, va fer una ullada al seu voltant i em digué: “mare, aquí n’hi deu haver uns deu o quinze mil, pel cap baix”. Com comprendrà jove, si ja se n’ha escrit deu o quinze mil, de llibres, no cal que se n’escrigui cap més, ningú el podria llegir el meu, no tindrien temps.

- Realment, Maria del Carmen, vostè ha estat tocada per la mà de la clarividència. I així, doncs, ja té clar sobre què no escriurà el llibre?

Ara la Maria del Carmen se sentí més còmoda, potser perquè ja estaven entrant en matèria i es notava més segura. Es remenà al seient i somrigué amb més alegria.

- Ho tinc claríssim, el vull no escriure sobre lladres i serenos. M’agradaven molt les novel·les de lladres i serenos quan era jove i ho tinc ben decidit: no escriuré un llibre de misteri! - el públic arrencà un aplaudiment a una ordre del tipus dels cartells.

- Maria del Carmen, estic bocabadat, em sembla una decisió excepcional. El temps se’ns tira a sobre, però abans d’acomiadar-nos, permeti’m que abusi una mica de la seva amabilitat: té previst NO escriure’n cap més en un futur proper?

La Maria del Carmen enrogí lleugerament i somrigué amb una certa coqueteria.

- Bé, la veritat és que sí, d’aquí a un any, més que menys, havia pensat en no escriure una novel·la romàntica. Em penso que a la gent li pot agradar – els “ohs” i els “ahs” de la gent del públic es van sentir per tot el plató.

- Realment, Maria del Carmen, vostè es una no escriptora sorprenentment prolífica a la seva edat. Moltes gràcies per haver afavorit aquest programa amb les seves declaracions en exclusiva. I vostès, senyores i senyors, ja ho saben, d’aquí a un any podran no haver de llegir una novel·la romàntica de la Maria del Carmen Solà i Casajoana i podran gaudir d’un espai més en les seves prestatgeries. Ara anem a la publicitat, tornem en uns minuts, no marxin.

El tipus del cartell aixecà ben amunt el rètol: “aplaudiu”.
Imatge treta d'aquí

dimecres, 7 d’abril de 2010

El tema de moda

Ja em disculpareu, però hi ha temes en els quals sóc del tot incapaç de veure-hi cap atenuant.

En tot aquest assumpte de la pederàstia dels capellans, ara i adès, només s'escolten notícies referents als abusos comesos per capellans a menors. Em pregunto: per què no es parla en cap cas dels abusos comesos per monges? Jo sé que existeixen, i com jo, imagino que moltes més persones. És que potser, pel fet de no haver-hi un penis entremig, una violació és menys violació? És que potser es considera les monges com a éssers immaculats incapaces de cometre actes abominables? Vivim en un món tan absolutament hipòcrita que no es pot criticar les femelles? o és que, senzillament, vivim del mite de la "germana-missionera-infermera-que ho dóna tot pels altres" que som incapaços de assumir que les monges, com els capellans, són éssers humans amb apetits com qualsevol altre, capaces de destruir la vida de tantes persones com ho són els mascles?

I parlo de monges i capellans essent conscient que la pederàstia és un mal de tota la societat. El que és evident, però, és que pels que no són eclesiàstics, és la llei del Cèsar la que funciona. En canvi, pels que pertanyen a les ordes religioses, sembla que només sigui aplicable la llei de Déu i, hores d'ara, ja comença a ser temps d'acabar amb certs privilegis.

Curiosament aquí, al país que som ara, sembla ser que, com sempre, siguem la "reserva espiritual d'occident" i això no passi. Bé, pels eclesiàstics que es queixen de persecució, que vagin a reclamar al senyor Benet, al qual no se'l pot jutjar com a encobridor en la seva condició de cap d'estat.

I sobretot, vull recordar una frase que em van ensenyar ells mateixos: "qui calla, atorga"



dimarts, 6 d’abril de 2010

dijous, 1 d’abril de 2010

Web de la setmana: el món d'Oz

Pels que no us moveu de casa: una web fantàstica per on podeu viatjar infinitament és aquesta
(feu servir el so)

Fins dimarts que ve!