dimecres, 30 de març de 2011

Googlejant

d'aquí

Cerco a Google: "població mundial" i em surt una xifra curiosa, atenent que no m'imagino a ningú demanant que aixequem el dit per comptar-nos. Segons el Banc Mundial, al 2009 érem 6.775.235.741, en lletres (com en els contractes): SIS MIL SET-CENTS SETANTA-CINC MILIONS DOS-CENTS TRENTA-CINC MIL SET-CENTS QUARANTA-UNA persones en aquest manicomi rodó.

Atenent aquesta xifra, no us sembla que caldria redefinir els paràmetres d'individualitat? Més que res, perquè molt originals no podem ser tots i cadascun de nosaltres, oi?

dilluns, 28 de març de 2011

Tan diferents, tan iguals

Imatge manllevada del blog Malerudeveure't d'El veí de dalt

Formo part de la generació crescuda amb el comandant Cousteau, Félix Rodríguez de la Fuente i els documentals dels nyús travessant el Serengeti, mentre els cocodrils els esperen tranquil·lament, a l'estil del bon vivant esperant l'arribada del cambrer amb el menú desitjat. També, és clar amb Nacida libre i L'enfant sauvage de Truffaut, en Tarzan dels micos fents esgarips tirolesos saltant de liana en liana, angawa Cheeta angawa!* (que, per cert, cheeta vol dir guepard al sud de l'Àfrica), i, com no, El llibre de la Selva de Kipling i tota l'ensucrada ideologia continguda en les pel·lícules de Disney. Sense adonar-nos-en hem crescut assumint la "maldat" occidental i la "bondat" de la natura, els seus habitants i les poblacions humanes que no pertanyien a la nostra àrea cultural. Aleshores, quan t'apropes al món real de fora d'occident i et topes de morros amb la realitat, sempre acabes fent el discurs d'abominar de la teva cultura, el colonialisme, Colom i la mare que el va pastar, ja fos genovesa, catalana o de Talavera de la Reina, com si fossin els únics responsables d'una realitat: la veritat essencial, és que si no hi haguéssim anat, els humans "d'allà" serien tan bons, i tan dolents, com els "d'aquí".
"És sabut popularment que els africans tenen una gran saviesa indígena i coneixen el folklore de plantes i criatures, que són experts a identificar-les pel rastre, l'olor, els senyals als arbres, que realitzen anàlisis meticuloses per saber a quina planta pertany una fulla, un fruit o una escorça determinada. Tenen la singular mala sort de ser interpretats com els convé. A l'època que es considerava evident la superioritat cultural d'Occident, era intuïtivament evident que els africans s'equivocaven en moltes coses i que, simplement, no eren gaire brillants. No era sorprenent, doncs, que no pensessin en coses més enlairades que els seus estómacs. L'antropòleg es trobava inevitablement col·locat en el paper de refusar aquesta visió de l'home primitiu, i mirava de demostrar que les seves maneres de fer tenien un sentit o lògica i possiblement una saviesa mental que l'observador occidental no era capaç de veure. En aquests temps de nou romanticisme, l'antropòleg se sorprèn de trobar-se de cop i volta a l'altre extrem. Avui dia els occidentals fan servir l'home primitiu amb tanta seguretat com si fossin Rousseau o Montaigne per demostrar algun extrem de la seva pròpia societat i denigrar els aspectes que troben poc atractius. Els «pensadors» contemporanis presten tan poca atenció als fets o al judici equilibrat com els seus avantpassats. Un exemple que em va cridar especialment l'atenció abans d'anar a la terra dowayo el vaig veure en una exposició d'artefactes dels indis pellroja. Hi havia una canoa de fusta exposada. «Les canoes de fusta», ens informaven, «estan en harmonia amb l'entorn i no contaminen». Al costat hi havia una fotografia del procés de construcció en què es veia els indis cremant grans trossos de selva per obtenir la fusta adequada i en deixaven podrir la resta. El «noble salvatge» s'ha aixecat de la tomba i es troba viu i feliç vivint al nord-oest de Londres, com alguns departaments d'antropologia. [...] La veritat és que els dowayos sabien menys dels animals de l'Àfrica que jo mateix. Com a rastrejadors, distingien les empremtes de la motocicleta de les empremtes humanes, però això era el màxim a què arribaven. Creien, com la majoria d'africans, que els camaleons eren perillosos. Em van assegurar que les cobres eren inofensives. No sabien que els cucs es tornen papallones. No eren capaços de distingir un ocell d'un altre ni eren fiables a l'hora d'identificar els arbres. Moltes plantes no tenien nom tot i que les feien servir prou sovint i, per referir-s'hi, calien moltes explicacions: «Aquella planta que es fa servir per extreure l'escorça que fa el tint». Gran part dels animals de caça s'havien extingit a causa de les trampes. Pel que fa a «viure en harmonia amb la naturalesa», els dowayos no són cap exemple. Em reprotxaven que no hagués portat una metralladora de la terra dels blancs per posar fi així d'un cop als grups patètics d'antílops que encara quedaven al seu país. Quan van començar a cultivar cotó per al monopoli del govern, van posar a la seva disposició grans quantitats de pesticides. Els dowayos el van adoptar immediatament amb propòsits de pesca. Es ficaven als corrents per poder agafar el peix enverinat que flotava a la superfície. Aquest verí va substituir amb rapidesa l'escorça d'arbre que havien fet servir tradicionalment per ofegar els peixos ..." (Barley, 119)
Tan diferents, tan iguals ...

Barley, Nigel. L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang. Barcelona: 2004. Edicions 62.

*Gràcies Geococcyx!

divendres, 25 de març de 2011

Web de la setmana: nous allons à l'Opéra à Paris, o sou més de Londres?

De Raúl Belinchón, quatre webs pel preu d'una.


Venint del Louvre, per l'Avenue de l'Opéra la veus, allà, al final, talment una mona de Pasqua magnífica. I, és clar, hi entres, puges les escales imaginant-te que duus un mirinyac, o un vestit imperi, i surts a una de les dues llotges que ja tenen habilitades per tal d'admirar-ne la sala i fer les fotografies de rigor. Ara que, si et ve de gust assistir a alguna representació et caldrà saber-ne la programació. Això ho podem veure en aquesta Web, àgil i elegant, com no podia ser d'una altra manera, oi? I pels que preferiu l'altre continent, aquesta és la Web de la Royal Opera House de Londres.

Bon, i primaveral, cap de setmana. Atxís! Perdó, és l'al·lèrgia.

dimecres, 23 de març de 2011

La cosa que em fa més ràbia del món és ...


Anar a grapar un plec de papers
i que la grapadora estigui sense grapes.

Té, mira, ja ho he dit. I és que, tantes vegades, la cosa que ens fa més ràbia del món és una solemne bestiesa.

I a vosaltres? Quina és la cosa que us fa més ràbia del món, que us treu de polleguera?

(blog en mode saturació en la vida real)

dilluns, 21 de març de 2011

Ràdio: Josep Porcar

Fent un tomb desvagat per una llibreria em trobo, mig amagat, el llibre La culpa, premi Vicent Andrés Estellés de poesia 1998, dels XXVII Premis Octubre, de Josep Porcar. És clar que me'l compro, quan un llibre et busca a tu, l'has de tenir, no hi ha excuses. En Josep, però, també és un blogaire important, a part d'un poeta, i el trobareu, els pocs que encara no el coneixeu, aquí, al Salms.  També podeu llegir-lo en la publicació que ha fet del seu llibre Els estius en .pdf i, si ho voleu, també en vam parlar una mica a la ràdio.

divendres, 18 de març de 2011

Web de la setmana: el món encara gira

Difícil, molt difícil triar una web que s'adigui amb l'estat d'ànim general i, no cal dir, una que se n'allunyi del tot sense sentir-se culpable. Al cataclisme que està patint el Japó, podem sumar-hi els problemes que segurament acabarem tenint nosaltres per la inestabilitat, per dir-ho suau, dels països productors de gas i petroli. A tot plegat només cal sumar-hi la crisi i ja tenim un bon poti-poti digne de colgar-nos sota els llençols i que no ens despertin. Una altra opció és adherir-se a la campanya que ens explica la Lale, For Japan with Love, i no publicar res avui, només el logo. En realitat això seria el més senzill i el menys compromès, també.


d'aquí
Potser l'erro, però aquestes tragèdies serviran de ben poc si som incapaços d'anar una mica més enllà. I penso en Haití? Algú es recorda d'Haití? En aquesta WEB de les Nacions Unides hi trobareu una mica d'informació. Més que res perquè encara hi són, encara intenten sobreviure i encara els cal molta ajuda. Podrem o no podrem, però tinc molta por d'oblidar el que passa cada dia al darrera de l'última novetat en catàstrofes, i Haití en pot ser el símbol: catàstrofe + Tercer Món + manca de recursos naturals = perpetuació de la misèria i les epidèmies + oblit.

dimecres, 16 de març de 2011

Se m'acut que ...

El meu pare, Josep Vilardosa i Mirada, contemplant el Montgrós

... quan ets filla d'un somniador acabes entenent que el teu pare no diu mentides, el teu pare diu veritats que haurien de ser, i que és una llàstima que no siguin.

dilluns, 14 de març de 2011

Dels errors i dels rubors

Qui no s'hagi equivocat mai que tiri la primera coma, com diria una insigne blogaire. I és que la veritat és aquesta, si bé qui no s'arrisca no pisca, qui s'arrisca corre el perill d'esguerrar-la. I què en fas aleshores dels trossos del desastre? sobretot si el desastre ha sortit per antena, per exemple, i has quedat com una perfecta indocumentada? Perquè escrivint pots documentar-te millor, però en un directe i refiant-te de la memòria traïdora ...

Una opció és fer veure que no ha passat res i, la propera vegada, passar-hi de puntetes. Realment la gent té poca memòria i, amb el nostre share, dubto molt que ningú se n'hagi adonat.

Una altra opció és triar entre tallar-te les venes o fer-t'hi trenetes. Aquesta passaria per un harakiri públic i no crec que sigui gaire bo per a ningú que servidora es posi dramàtica en aquests temes, al cap i a la fi, disculpar-se en excés, demostra unes ànsies de protagonisme força contraproduents.

Una altra és fer servir el sistema prinssessadelpueblo: "sí! m'he equivocat! què passa!?". Tampoc és recomanable, al cap i a la fi t'has equivocat tu, i si al damunt ets tu qui se n'adona, no tens cap dret a fer-ne retret als pobres que han sofert el teu error.

Però continues angoixada, t'has equivocat, ningú t'ho ha fet notar, però tu si que ho has notat i no estàs tranquil·la pensant que potser si que algú ho ha vist i no te n'ha dit res, i pensarà que ets una persona poc seriosa, i el que és pitjor, que ho pensarà amb raó. De res serveix que el dubte t'hagi assaltat dos minuts després d'haver-ho fet, el cas és que ho has fet.

Amb l'edat, el saquet dels errors comença a ser abultat. Passa el temps i una capa de pols atenua les arestes, com la neu quan ens fa més amable una pila de ferregots, si s'escau. Però quan hi penses, gairebé sempre, torna el rubor, com si acabessis de representar la comèdia en el mateix instant. Per què gestionem tan malament això d'equivocar-nos alguns?

Potser el millor serà fer el de sempre, donar explicacions, intentar trobar el to just i, considerant que ningú n'ha sortit malparat, que només afecta la teva autoestima, tirar endavant. Ja sé que no és una solució màgica, però no se me n'acut cap més. Alguna idea?
 

Que aquest és un tema que ens amoina ho podem veure en l'apunt de Truquem al gegant del pi i al del Bona nit i tapa't.

divendres, 11 de març de 2011

Web de la setmana: un nou final


Vols guanyar 25.000$ i un 1% sobre les vendes?

Aquesta és la proposta que ens fa Doritos en la seva web. Només cal escriure un final per a la història que proposen. No té gaire cap ni peus, però la pàgina és impecable, i si us en sortiu, ja convidareu a vermut!

Bon cap de setmana!

dijous, 10 de març de 2011

dimecres, 9 de març de 2011

PiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiXXXXXXXXXXXXX

He provat d'alliberar-me, ho sento ...

Diu la Cli que té el grip

Però en realitat és que, ara mateix, no pot accedir al blog, perquè li he robat les claus. Vaja que si voleu saber qui sóc, caldrà que ho endevineu pel conte que us explicaré.

En Pixàgores anava gairebé amb la pixa entre les mans buscant, desesperat, un pixador, mentre cridava:

- Ai que em pixo, ai que em pixo!

Que era molt pixaner i ara, amb l'edat, que gairebé és pixava a la sabata, la cosa anava a més. I és que l'home, quan baixava a ciutat patia molt, perquè ell, que no pixava alt, sempre acabava pixant fora de test i els demés, és clar, pixant-se de riure, sobretot aquell pixatinters del seu gendre, que era un pixaví insuportable.

Tot i que no pixava aigua beneita, sempre acabava encomanant-se a algun sant, per pura desesperació. I que consti que, com que no era cap pixavagant, també ajudava al mossèn i li portava la píxide en l'eucaristia.

L'home era feliç al mas, anat al bosc, on no li calia patir per on feia una pixarada. Sempre el podies veure remenant amb el bastó pels pixacans, o pixallits que en diuen més avall, a veure si trobava pixadines vermelles, però els pixacans barbuts, canyella, de garsa o verds i els pixaconills eren els que dominaven el paisatge aquest any. Algunes vegades, ja no pas gaires, baixava a mar, a casa de son cunyat a pescar, però ja s'havia atipat de treure pixotes vermelles, que feien ferum a pixum.

A més, avui feia pixotera, o sigui que no estava gens d'humor, es ficaria a casa, encendria la llar i tal dia farà un any.

Encara no, colla d'analògics? Estic ben amagat dins el text. 
Muhahahahahahahaha!
Ves, Cli, ves a queixar-te a ca'n Riell, ves!

dilluns, 7 de març de 2011

La pila pot esperar


Aquell a qui Déu ha donat ciència i, en el parlar, bona eloqüència no pot callar ni se n'ha d'amagar, ans, al contrari, de molt bon grat ho ha de mostrar.
Lais de Maria de França, d'aquí
El qui sembra poc, poc cull, i el qui vol recollir alguna cosa cal que vessi la llavor en tal lloc on Déu li torni cent vegades més, car en la terra que no val res la bona llavor se seca i es candeix.
El conte del Graal de Chrétien de Troyes, d'aquí
Carles li reis, nostre emperere magnes, set anz tuz pleins ad estet en Espaigne: tresqu'en la mer cunquist la tere altaigne. N'i ad castel ki devant lui remaigne, mur ne citet n'i est remés a fraindre, fors Sarraguce, ki est en une muntaigne.
Vuit etapes de la Chanson de Roland en una imatge, d'aquí
La reproducción, desde el punto de vista de la especie, es la meta más importante para cualquier animal: la supervivencia de la especie depende de la producción de nuevas generaciones. Para los seres humanos, se añade una segunda meta. Para que la humanidad sobreviva, debe sobrevivir la cultura. Para que la cultura sobreviva, debe ser constantemente renovada, reinventada y enseñada a las nuevas generaciones.
Para raros, nosotros. Paul Bohannan
Aleshores comprenc la passió, la follia, l'engany dels relats de viatge. Aporten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que encara hauria d'ésser, perquè ens escapem de l'aclaparadora evidència que ja han transcorregut 20.000 anys d'història. Ja no hi ha res a fer: la civilització ja no és aquella flor fràgil que hom preservava, que hom conreava amb un gran esforç en alguns racons abrigats d'un terrer ric en espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vivacitat, però que permetien també de variar i de revigoritzar els planters. La humanitat s'instal·la en la monocultura; es disposa a produir la civilització en massa, com la remolatxa.
Tristos tròpics, Claude Lévi-Strauss, d'aquí

No us enfadeu els altres autors de la pila, que tinc noves assignatures, i un entusiasme renovat per tornar als segles on m'hi sento com peix en l'aigua.

iuhu!(fluixet)

divendres, 4 de març de 2011

Ràdio: Xavier Aliaga

Els neons de Sodoma és l'últim llibre d'en Xavier Aliaga, l'autor del blog Sota la creueta, molt recomanable, el blog, si es vol estar al dia de la vida cultural (i no, vull dir i no cultural, ehem, les coses bàrbares) al País Valencià; i molt recomanable, el llibre, si voleu passar una estona fenomenal entre policies, periodistes, prostitutes, beates i un ninot de falla, en forma de diablessa obscena, bescanviat per un sant patró.

I és que els valencians, quan els poses al dedins d'un llibre, es veuen així: excessius, però entranyables; al cap i a la fi, en la caricatura no deixem de veure-hi la nostra rauxa. Divertit el llibre i interessant el blog. A l'autor li vàrem fer una entrevista ahir a la ràdio, si la voleu escoltar ho podeu fer aquí.

Sota la creueta és el blog guanyador dels II Premis Bloc de les comarques centrals  del País Valencià, que organitza el blog El penjoll, art de la paraula.

dimecres, 2 de març de 2011

Filagarses: quietud per força


I si, una mica més de filagarses, que porto uns dies una mica alterada i els pensaments se m'atropellen dins el magí, malgrat que ara ja no m'he d'estar quieta, o a causa d'això, ves a saber. Bé, doncs, la cosa és que estava intentant reposar el genoll, aquell dissabte a la tarda, perquè al dia abans havia ensopegat i la sentida havia estat èpica i l'endemà tenia la marxa del Montserratí, que ja em diràs tu si no em prenc els anti-inflamatoris i no faig servir la bossa dels pèsols congelats com me n'hagués sortit, i tot això estirada al damunt del llit, mirant totes les Matrix al devedé, perquè si, que de tant en tant em torno a mirar moltes pel·lícules, i sobretot les Matrix que em fascinen, i serà perquè de petita feia ballet -i música també, solfeig, piano i guitarra- i no vaig persistir perquè no era gaire bona -o potser no vaig ser gaire bona perquè no vaig persistir, ves a saber, malgrat que la professora de guitarra sempre em deia que havia de fer percussió jo, però no n'hi havia aleshores al poble i feia tan poc fi això d'una nena de monges tocant la bateria que ...- en fi, al final no vaig acabar res, però sempre m'ha quedat aquesta afecció a les coreografies i els ritmes, i és que em tenen fascinada, i Matrix, com moltes pel·lícules de xinus, són un meravellós exemple de la feina dels coreògrafs i m'hi estaria hores i hores veient en Neo, en càmera zenital, com dispersa els ramats d'Smith's, i els seus moviments aparentment impecables, talment l'Esther Williams, que m'agradaven molt les pel·lícules de l'Esther Williams -dolentes com eren-, també potser perquè no sé nedar i, sobretot, per la sincronització absoluta, com les rodes dentades dels rellotges que arreglava el meu avi, i és que una ja ho té això, la dèria per la reiteració infinita, per la composició regular i mesurada, per la sincronia absoluta, si fins i tot sóc capaç de passar-me hores sumant u més u i més u en una calculadora, només per veure els números que van sorgint de la suma i fent un saltiró d'alegria quan m'apareix un capicua, o un nombre només amb uns i zeros, ja veus quines manies que té una, i tot això a què venia? ah, si, que realment estic com una cabra i veient en Neo he pensat en l'Esther Williams, que ja em diràs tu ... el que fa l'haver de passar un dia immobilitzada.