Un tel als ulls

Alcestis

2012-01-30T07:00:00.001+01:00

Per a mi, i gairebé per tothom qui el coneix, parlar d'Eurípides és parlar de la Medea. La història de la dissort d'aquesta dona, en un món i en un temps on ser dona o esclau era equivalent, m'ha fascinat des que la vaig conèixer, allà per la meva adolescència. Com diu Josep Alsina en la introducció de l'Alcestis de la Bernat Metge:

"Medea és la formació d'una potència irracional dins el cor de l'home, el plantejament, per primera vegada a la història de l'esperit humà, de la lluita entre la raó i la voluntat; un lúcid estudi de les bàrbares reaccions a què pot conduir l'ultratge fet a una dona. I, ensems, és una afirmació rotunda que l'home es troba sol en els moments més decisius de la seva existència."

Medea, d'Anselm Feuerbach

El pessimisme impregna l'obra d'Eurípides? No sé fins a quin punt ho puc llegir així. Si ens basem en algun aspecte de l'efecte Jauss, podríem extrapolar que el mal és que jo no en sóc. I em poso al davant, com els ases, perquè és de l'única forma que llegeixo quan ho faig per plaer. Mai m'he considerat pessimista, ans al contrari, perquè, malgrat tot, malgrat la consciència que els éssers humans ens movem per impulsos egoistes, i la presència constant del punt i final en la meva història -com en la de tothom, no cal dir-, sempre he tingut fe en l'impuls que ens fa existir, més enllà de tot plegat. Altrament, no crec que haguéssim arribat on som, veient que som ben poca cosa. El nostre élan vital és prou poderós com per aconseguir que aquests éssers menuts i febles que ens diem humans, haguem aconseguit reeixir malgrat les nostres mancances.

"Si d'una banda la crítica de les creences tradicionals, impulsada pels Sofistes, havia produït, com hem vist, un debilitament de la fe en els déus, si no llur mort, d'altra banda, els calamitats de la lluita -pesta, mort, desmoralització, fam, assassinats- varen contribuir a fer que els esperits més sensibles tinguessin una pregona vivència de la nul·litat de l'home. I així, a l'hora en què cau Atenes, de fet pot dir-se que tot home conscient s'adonava que un món finia sense que es veiés massa clar quin altre sorgiria de les ceves cendres."

Vivim en un bucle sens fi? No ho sé pas, però el que sembla clar és que els dubtes, les angoixes i els neguits nostres no difereixen massa dels dubtes, les angoixes i els neguits de les persones que vivien fa dos mil cinc-cents anys.

Eurípides defuig l'ideal i s'endinsa en la psicologia d'homes i dones, fent-ne una anàlisi profunda i acurada, per la qual cosa els seus personatges prenen relleu, se'ns fan reals. Les dones, i els infants, de l'obra d'Eurípides ens resulten magnífics, esplèndids, terribles, desvalguts, febles, sotmesos a la crueltat i la mesquinesa dels homes. Alcestis, Andròmaca, Macària, Fedra, Ifigènia, Àgave i, sobretot, Medea són dones que viuen el dolor, el sofriment irracional, inexplicable.

"... Eurípides reflecteix el capteniment de l'home a qui ha tocat de viure la perillosa experiència sofística. Les arrels de la seva inspiració són un esforç colossal, ingent, per tal de trobar un nou sentit al cosmos i al destí humà. Però com que ni els déus ni el mite ja no serveixen, li calia cercar d'altres camins. I Eurípides ha emprès el camí de la psicologia."

La mort d'Alcestis, de Pierre Peyron
(1744-1814), d'aquí

Alcestis, la filla més bella de Pèlias, rei de Iolcos, a la Tessàlia, es casa amb Admet, rei de Feres, després que aquest aconsegueix la seva mà, amb l'ajuda d'Apol·lo, presentant-se a la cort de Pèlias dalt d'un carro tirat per un lleó i un senglar. Malauradament, Admet, a causa del seu oblit de fer el sacrifici a Artemis, en el seu casament, es condemnat a mort. Les Moires li permeten seguir vivint si algú el substitueix en aquest trànsit. Els pares d'Admet, ja ancians, s'hi neguen i és Alcestis, l'esposa d'Admet, la que s'ofereix a substituir-lo. Després de la seva mort, Hèracles, que es troba en aquelles contrades, baixa a l'Hades i la torna al món dels vius. Essencialment és la història de l'egoisme d'Admet, qui, per no morir, permet que ho faci la seva esposa. L'egoisme dels seus pares, també, ancians i propers a la mort, que s'aferren a la vida permetent que sigui algú més jove, i que no és de la seva sang, mori en nom del seu fill.

"ALCESTIS (ja recobrada i calmada).- Admet, ja veus en quin estat em trobo: per això vull declarar-te la meva darerra voluntat. Per la devoció que et tinc, i oferint la vida perquè tu puguis veure la llum, ara moro per tu, quan podria no fer-ho, ans tenir per espòs el tessali que em plagués i viure en la magnificència d'un palau reail. Però no he volgut viure sense tu amb els meus fills orfes. I així t'he sacrificat la meva joventut, amb totes les joies que em donava. En canvi el teu pare i la teva mare t'abandonaren, per bé que els hauria escaigut de deixar la vida i de salvar dignament el seu fill i morir amb glòria. Aleshores, jo i tu, hauríem viscut la resta dels nostres dies i, ara, privat de la teva esposa, no hauries de plorar. Però tan se val!, alguna divinitat ha volgut que tot sigui així."

Quan ens enfrontem a una obra clàssica no hem de témer el llenguatge, però si que hem d'exigir un bon pròleg. Amb els anys una acaba gaudint gairebé més del pròleg que no pas de l'obra, que tots ens esgarriem, però la realitat és que, un bon pròleg, es torna imprescindible. En el cas de les obres publicades per la Fundació Bernat Metge poc cal patir per aquest requisit. El pròleg d'Alcestis, escrit per Josep Alsina, que fou professor a la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, és un excel·lent treball, que ha aguantat molt bé els anys, ens ajuda a comprendre l'obra, i ens guia pels episodis ocorreguts ara fa dos mil cinc-cents anys i que, curiosament, ens arriben a semblar tan i tan propers.

Eurípides. Alcestis. Barcelona, 2012. Edicions 62 i Editorial Alpha. Fundació Bernat Metge- Institut Cambó, 1966. www.bernatmetge.com.

Web de la setmana: El pont

2012-01-27T07:00:00.000+01:00

Recordo del batxillerat que se'ns explicava que la literatura catalana va sobreviure gràcies als escriptors en català de les terres del Regne de València, amb les que compartíem rei, llengua i cultura. El nostre Príncep de les Milotxes, en Josep Lluís Abad, em recorda una associació, El pont, cooperativa de lletres, la pàgina dels escriptors de les comarques de Castelló. Una WEB adreçada a una finalitat de divulgació cultural innegable i per la qual s'hi passegen noms i obres gens menyspreables. Serà com aleshores que seguirem existint gràcies a n'ells? De moment està tenint un èxit remarcable.

Bon cap de setmana!

I ànims amics de les terres del sud, que, malgrat tot, encara ens en podem sortir!

Sí, però no i, segurament, tot el contrari

2012-01-25T07:00:00.000+01:00

Marx-Engels-Forum. Berlín

El meu pas pel marxisme ha estat, sempre, col·lateral, com en la majoria de gent de la meva generació. Imagino que vaig assumir com a naturals una sèrie de reivindicacions a partir de la meva família, catalogats, i seriats, com a rojos, separatistas y elementos desafectos al régimen, ateus no, però tot arribaria.

Potser fou per això que mai vaig sentir cap mena d'interès per l'obra de Marx, tot i que, anys a venir, acabaria llegint, i recensionant, el Kapital, acabat de publicar per Engels, a qui dono la maneta en la foto (reconec que no m'imposa tant). En aquells temps, el meu món rutllava amb una certa tranquil·litat, i el món del meu voltant, salvant comptades excepcions, rutllava si fa no fa.

Recordo un munt de vagues i manifestacions, quan no era prou gran com per participar-hi, i recordo homes, sobretot homes, parlant de política i reivindicacions al cafè de casa, en un grupet apartat dels altres. Recordo el Paco, "el sindicalista", envoltat d'altres homes i parlant d'alienació de la classe obrera (alienassión, deia ell), i jo que li preguntava al pare si nosaltres érem classe obrera, perquè em semblava que calia saber què érem, en un món de bàndols ben delimitats, encara avui molts ho pretenen això d'etiquetar-nos.

Els dubtes eren importants: nosaltres venim de pagès, i allí les coses són diferents, els de les fàbriques no ho entenen. I els avis, pagesos tots dos i tant diferents l'un de l'altre, anarquista l'un, i anar fent la viu-viu l'altre -que ve a ser un si fa no fa-, que no em sabien donar una raó prou bona a tot plegat, corren molt els de les fàbriques, i a pagès, per molt que corris no faràs créixer més depressa el blat. Presumeixo que fou el marxisme, el dels altres, el que em va fer abandonar la religió catòlica i, després, la religió en general i fou ell mateix, o els seus apologetes, els que em van fer fugir, cames ajudeu-me de les ideologies de llibre. Comprovar que no podia pertànyer a cap món, abraçar cap doctrina indiscriminadament, que les certeses mai són absolutes i que, com a dona no tenia ben bé cabuda enlloc que no fos en una situació de submissió, em va allotjar en el vast territori de la terra de ningú i, en aquest territori, he anat fent-me les hetxures.

Corbera d'Ebre

I més enllà d'ideologies de llibre, la meva és com aquesta, una flor de plàstic amb un rètol escrit a mà.

"Feisbucades" de diumenge

2012-01-23T07:00:00.001+01:00

Em desperto a les cinc del matí, en comptes d'haver tingut somnis lúbrics amb algun jortxcluni qualsevol, he patit malsons amb membres del consistori passejant-s'hi. Per un moment penso en si a les golfes de casa hi ha algunes deixuplines per castigar-me per tenir somnis incorrectes, però em temo que no.

És evident que em cal esbravar-me. A les vuit, en Factor X se'n va amb mon germà amb la bicicleta. Teòricament jo he de sortir, a la mateixa hora, en direcció a la muntanya, però aleshores m'agafa la mandra. Fins a dos quarts de deu no em decideixo a sortir. Aleshores ja no em cal cap cilici, he menjat un tros de xocolata i em comença a fer mal un queixal.

Surto sense massa ganes, per pura disciplina. Penso que em ve de gust pujar a esmorzar al llençol, al camí de les Bateries, que va de Collbató al Monestir. Un cop tens un objectiu la cosa es fa més senzilla.

Del facebook:

Esmorzant tota sola camí de Sant Miquel. Meditant sobre el curiós dimorfisme sexual del Lucanus cervus. Eros i Tanathos dins l'esperit. Avui m'he llevat barroca, tu!

Finalment al capdamunt. Màniga curta. Visca el Medis Terram. 3 hores més i la dutxa :)

Fa una cervesa? (aquesta no ha pujat)

I qui diu que és lleig el meu poble?

Collbató. A 1 hora de casa

Per fi: dutxa, macarrons i migdiada amb bavetes al coixí. Iuhu!

Al final sis hores de caminar sense parar, pujant i baixant. Una forma excel·lent de desencabronar-se. Ho he fet sola, sola? No, amb el facebook no és ben bé sola.

Web de la setmana: 3x1 més bonus

2012-01-20T08:00:00.000+01:00

Les webs de les pel·lícules no solen ser d'una gran complexitat tècnica, diguem que es fan, més aviat, pour épater, com si fossin uns flayers sofisticats. Tanmateix, una no pot evitar tenir-les en compte, sobretot si parlen dels teus "amors" cinematogràfics com aquesta

d'aquí

Del mateix Chomet, un "incunable" com aquest

de la web

París, sempre ens quedarà París. Sembla que la ciutat és una icona per l'evocació, que és el que solen ser la majoria de pel·lícules d'animació que es fan, si més no en la franja d'adults. Per això us adreço a aquesta, encara que sigui una pel·lícula pel públic infantil i que, per cert, encara no he vist. Imagino que no compta amb la subtilesa del dibuix de Chomet, però la crítica no n'ha malparlat.

d'aquí

I, de regal, el curt de Chomet (1998) La vieille dame et les pigeons, el vídeo. Bon cap de setmana!

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (iII)

2012-01-18T07:00:00.001+01:00

L'indi, i l'ensurt, van desaparèixer camí avall. La veritat és que tinc una gran capacitat d'encaixar situacions aparentment inversemblants, per la qual cosa vaig seguir muntanya amunt, tot l'impertèrrita que em permetia la calor i la panxa. Un cop arribats a la Puerta del Sol, vaig mirar enrere per veure ... el que havia vist tota la vida en les fotografies. Però he de reconèixer que la satisfacció de ser-hi em va atenuar, en part, la frustració que m'havia envaït en veure aquell espai destinat només a l'explotació econòmica. Ser-hi i aquella vegetació fascinant, no cal dir. L'espai on està enclavat el Machu Picchu és una meravella natural difícilment superable.

Vaig haver de seure, tenia molta set i una mandarina me la va treure, a l'hora que m'acabava d'espatllar la panxa. Diguem que passava els dies amb un sí però no constant, però quan viatges, si no és per un motiu prou poderós, cal seguir els plans previstos, no hi sol haver pla B, si més no quan ets a l'altra banda de món i tens dia d'arribada i de sortida, i per això, tantes vegades, arrossegues la teva malmesa anatomia amunt i avall, entrant i sortint del sopor, per tal de gaudir "oficialment" d'allò que tant havies somniat. Cal que aclareixi que és l'única vegada en la vida que m'he trobat molt malament viatjant, al menys fins que un company va recordar que duia uns antibiòtics rars que em van fer un efecte meravellós. Resulta fascinant els alijus que podem arribar a dur, quan viatgem, sota el nom de farmaciola.

El famós pont de l'Inca

Finalment vam retornar a les ruïnes i en Jorge, el guia, ja ens esperava, impecable, amb el seu salacot i l'armilla de mil i una butxaques. Aviat em temo que el recordaré com un personatge dibuixat d'Hergé. Vam començar la visita: el Templo del sol, la casa del Inca, la silla del Inca, el váter del Inca (sic) ... No faré cap més comentari sarcàstic respecte a aquest senyor Inca que (ens) causa tanta admiració, perquè en vaig tenir ben bé un tip. Imagineu-vos que passeu vint dies seguint-li la petja al timbaler d'El Bruc. Torturador, oi? Perquè resulta que l'Inca no eren tots, sinó el senyor de l'assumpte, el putu amo, vaja.

En qualsevol cas, ara, les ruïnes patien de menys densitat demogràfica que no pas un parell d'hores abans. Així, vam poder gaudir de l'espai, les explicacions del guia, les llames, les alpaques i les vizcachas per a nosaltres sols, o gairebé.

A la fi, vam accedir a la joia de la corona, el Templo de las tres ventanas, que dic jo que les ventanas hi devien ser algun dia, i allí, al centre, la Intihuatana, el rellotge solar: "uno de los mayores misterios de la cultura incáica. Diariamente centenares de turistas sienten la energía que emana de este monumento de piedra semejante a un obelisco en miniatura que parece concentrar toda la fuerza telúrica de la ciudadela de Machu Picchu."

Com què en aquell lloc sí que hi havia una pila de gent, si més no al voltant d'aital meravella, vam seure per allí esperant que totes aquelles senyores angleses -o alemanyes, o franceses, o ves a saber-, acabessin d'acaparar l'energia de la pedra. Les nobles dames, de cabells grisos i arrissats, donaven voltes al monument fent un soroll amb uns morters metàl·lics a les mans, que em va recordar el soroll que fan les copes de cristall quan els passem un dit mullat per la vora (un clàssic de qualsevol festa familiar).

- Jorge, que están haciendo estas señoras?
- Ah! bueno, vienen aquí a sentir la energía de la piedra.
- Pero eso que llevan en la mano son morteros, no?
- Sí, és verdad, muchas los traen, son de la India, y dicen que hacen algo como chupar más energía, o yo que sé.
- Ah!
- Dicen que esta piedra está calculada milimétricamente como reloj, y que por ella fluye la energía del centro de la tierra.
- Ah!

En Jorge va riure lleument.

- Lo que no saben esas señoras es que estuvieron hace un par de años aquí unos chilenos, filmando una película -aclarir que sembla que chileno i papu vénen a ser sinònims pels peruans-, y, sin querer, rompieron la aguja. Luego la pegaron como pudieron pero quedó torcida, o sea que si alguna energia fluye, tendrá que travesar la capa de pegamento y no se yo si estando torcida además ...

I vam decidir que potser tampoc no ens calia atrapar més energia de la terra. Segurament unes pizzes ens en donarien més, així acabaria de destrossar-me la panxa ben de gust. I és que, ja se sap, l'escepticisme sempre acaba desfent les il·lusions del més pintat. Això sí, em vaig quedar amb moltes, moltíssimes, ganes de tornar al Perú i perdre'm a la selva, o a l'altiplà, o enfilar-me a un nevado. Perquè, què voleu que us digui, res millor que les persones i la natura per carregar-nos d'energia.

I mira que ja fa dies de tot plegat, però l'apunt dels lemúrids de l'Allau m'ho ha fet venir al cap.

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (I)

2012-01-16T07:00:00.001+01:00

Arribar al Machu Picchu havia estat un dels meus somnis d'infantesa en aquells temps on només viatjava per mitjà dels llibres d'aventures i, com a molt, arribàvem a França a veure l'oncle. Per això, malgrat que en els dies que feia que voltàvem en furgoneta pel Perú, semblava que prendre el tren que ens duria al mite, era la culminació d'alguna mena de camí iniciàtic.

Prendre un tren de gasoil on se separa turistes i indígenes ja no em va fer cap mena de gràcia i si, al damunt, hi afegeixes problemes gàstrics derivats de ves a saber quin bacteri inca, la cosa no millora. Malgrat tot, la visió de la selva, la de bo de bo, em va distreure el suficient com per aïllar-me de tot allò que no m'abellia.

El paisatge passava pel meu davant i no podia evitar la sensació de déjà vu, maleïts llibres! Finalment vam arribar a Aiguas Calientes, o un Andorra, o un Lourdes, no ho sé pas, el cas és que era un tinglado prou angoixant com per tenir ganes de perdre'l de vista. En Jorge, el guia que ens havien adjudicat ens va dur uns cistells de pícnic de l'hotel i vam enfilar en un autobús-llençadora -jo n'hagués dit kamikaze-, que ens duria camí amunt, cap la mítica muntanya vella.

A l'entrada vaig tenir la sensació que, al darrera del torn, m'esperava el Park Jurassic o Port Aventura. Els caragolins a la panxa eren intensos i feia calor, molta calor. Tienen suerte - va exclamar optimista el guia-, no hay niebla hoy!.

de la xarxa

Finalment vam entrar, i aleshores en Jorge, el guia, va tenir una bona idea, o és que potser tenia algú més a qui guiar i volia matar dos pardals d'un tret (o dos còndors, que no sé pas que es mata, metafòricament of course, per aquells verals).

- Hay mucha gente hoy, porque muchos tienen que tomar el tren de la noche, si les parece, como ustedes se quedan en Aguas Calientes a pasar la noche, les dejo que den un paseo y quedamos aquí al mediodía, así la gente se habrá ido a comer y podremos visitar las ruinas casi solos.

No ens va semblar pas malament, hi havia una munió de gent de tot el món i, la veritat, moure's entre les ruines entre tanta gernació no semblava gens atractiu. La colla ens vam separar, alguns volien anar al Puente del Inca i d'altres vam optar per la Puerta del Sol. Serà que tinc tirada a anar amunt el primer tram, així, de tornada, tot sol ser baixada. L'excusa oficial era veure una vista més aèria de la zona i poder fer fotos de les ruines amb el Huayna Picchu al darrera.

Machu Picchu vist des de la Puerta del Sol, on s'arriba pel Camino del Inca. El camí que s'observa a sota és per on passen, amunt i avall, els autobusos kamikaze que van i vénen d'Aiguas Calientes.

Feia calor, ja us ho he dit, i malgrat els dies d'aclimatació notàvem l'alçada, la pujada era prou forta i la meva panxa havia decidit torturar-me com un afegit simpàtic a l'excursió. El camí no el fèiem gaires persones i, com sol passar, poc a poc ens anàvem separant, de manera que vaig acabar caminant sola. Reconec que, malgrat tot, no podia parar d'observar la vegetació que m'envoltava, i les muntanyes plenes de selva. Si bé les ruines, hores d'ara, ja m'havien decebut del tot -més pedres de muchos ángulos señora, mire, mire!-, la natura que s'albirava al darrera, em temptava d'allò més a prendre una motxilla i anar endavant, sense girar.

En aquestes ensonyacions anava ben distreta quan vaig sentir unes passes d'algú que baixava. Se sentia el panteix d'algú que corre i se'm va acudir que potser era algun turista d'aquests esportistes que avui te'ls ensopegues sota les pedres. Arribada al revolt, un indi, vestit únicament amb una faldilla, amb la cara pintada i un matxet enorme en una mà, baixava esperitat pel camí. Vaig fer un bot i em vaig arrambar el màxim possible a la paret per deixar-lo passar. L'indi, sense parar de córrer, i amb el matxet massa prop meu, va mirar-me, va somriure i va dir:

- Buenos dias!

I va seguir camí avall.

Bé, d'acord, ja sé que no resulta una anècdota especialment aterridora, però ja m'agradaria veure-us a vosaltres en aquesta tesitura. Aleshores vaig seguir enfilant-me, camí amunt.

(continuarà)

Web de la setmana: Shaun the Sheep

2012-01-13T07:00:00.000+01:00

Des de fa força temps, l'ovella Shaun és un dels meus ídols de la pantalla. Si bé la seva web no és un prodigi, si que t'endinsa en el món d'Aardman (una mica més original) i també conté algun joc per la quitxalla.

Bon cap de setmana!

Una mina

2012-01-11T07:00:00.002+01:00

Pels que estem malalats de la cosa de saber sense cap objectiu marcat, i que patim la síndrome de Diògenes aplicada als aprenentatges, un diari com el que em vaig topar no fa massa, rel de la recerca de Don Justo Berzosa Arenas, "La Voz del Distrito. Semanario regional manchego", és una mina. I és que no em direu que al davant de tot això, no n'hi ha per perdre-hi una tarda sencera!

Et vols imaginar com, en un petit poblet d'Albacete, devia sonar el nom de "Sastreria Barcelonesa", què els evocava? quines relacions mantenien amb la nostra capital?

O bé, imaginar-nos quina era la reacció de les senyoretes que llegien el diari a l'hora del ... tè? cafè? formatge manxec? respecte a les noticies dels sorprenents fets de Tomelloso. I perquè m'és tan familiar Tomelloso? Santa Viquipèdia em dóna un cop de mà: és clar! la Mesta! I és que una ha estudiat en temps pretèrits, on no sabíem res del Besòs, però molt de l'Ancha Castilla (sona a la Gran Sèrbia, oi? [calfred per l'espinada])

Aquestes coses o que "las servilletas japonesas, para bodas y bautizos, se venden en la imprenta Martínez Lahiguera", o si voleu una crònica completa, amb llista de convidats inclosa, del casament de "la bellísima, gentil y distinguida señorita Asela Valiente con el acaudalado industrial de Valencia don Mariano Bou", només cal que feu clic aquí al damunt i se us obrirà tot un món de misteris i sorpreses infinites.

De sèrie: Black Mirror

2012-01-09T07:00:00.003+01:00

Em diuen que no em puc perdre Black mirror i faig una ullada de la sèrie a Series W. M'agrada, més enllà de l'opinió d'Alberto Rey, "una barbaridad genial", em sembla una sèrie molt ben plantejada, la sensació constant de desastre plana des del principi i veure les estructures de poder, que trontollen rere una eina tan incontrolable com Internet, i com funciona la nostra societat, addicta a la novetat i al ritme frenètic, tot plantejat de forma magistral, és tot un plaer. El mal és haver de veure-la a bocinets, però bé, tindrem paciència.

Web de la setmana: Tintín

2012-01-05T07:00:00.000+01:00

Original, oi? Sí, ja ho sé que no en sóc, però què voleu, m'ho he passat la mar de bé amb la pel·lícula i la web és prou distreta, o sigui que ja ho sabeu, cliqueu

AQUÍ

I que els reis, els màgics, us portin força coses, els de la Zarzuela no, que aquests tenen gendres. Bon cap de setmana!

Totes les cosmicòmiques

2012-01-02T07:00:00.000+01:00

"... I quan dic "mortalment enamorat" -va continuar en Qfwfq- vull dir una cosa de la qual vosaltres no en teniu ni idea, vosaltres que penseu que enamorar-se vol dir per força enamorar-se d'una altra persona, o cosa, o el que caram sigui, en resum: jo sóc aquí i això de què estic enamorat és allà, és a dir una relació vinculada amb la vida de relació, en canvi jo parlo d'abans de posar-me en relació amb res, hi havia una cèl·lula i aquesta cèl·lula era jo, i prou, ara no cal mirar si per allí al voltant també n'hi havia d'altres, no importa, hi havia aquella cèl·lula que era jo i ja era molt, amb una cosa així n'hi ha prou i massa per omplir-te la vida, precisament volia parlar d'aquest sentiment de plenitud, plenitud no pas a causa del protoplasma que tenia, que tot i haver crescut en proporcions notables no era, ben mirat, res d'excepcional, ja se sap que les cèl·lules estan plenes de protoplasma, si no de què voleu que estiguin plenes, jo parlo d'un sentiment de plenitud diguem-ne, si em permeteu la paraula, obrim cometes, espiritual, tanquem cometes, o sigui el fet de tenir consciència que aquella cèl·lula era jo, era aquesta consciència la plenitud, era aquesta plenitud la consciència, una cosa que no et deixa dormir a la nit, una cosa que no et deixa cabre a la pell, o sigui precisament la situació que deia abans d'estar "mortalment enamorat"." (pàg. 185)

Les veig en el catàleg i no me'n puc estar. Tot allò que duu el nom de Calvino ha de ser meu, per la meva adoració incondicional a l'autor, del qual sóc ben capaç de perdonar-li el que convingui. A Totes les cosmicòmiques hi trobarem, a més dels dotze contes editats anteriorment, la resta de contes "cosmicòmics" creats pel genial autor.

I com em suggereix l'autor, en el conte "Els cristalls", els he llegit escoltant Thelonius Monk.

Calvino, Italo. Totes les cosmicòmiques. Barcelona, 2011. Edicions 62. Traducció de Xavier Lloveras i Francesc Miravitlles. Coberta dissenyada per Francesc Sala: Joan Miró, Pagès català amb guitarra, 1924.

L'art de la síntesi

2011-12-30T07:00:00.002+01:00

Aquest és un art que no està a l'abast de tothom, per això, quan després de provar d'explicar, per activa i per passiva, el que passa amb els esquemes que regeixen la nostra societat -en els quals vivim immersos, vulguem o no-, trobar una gent, britànics, evidentment, que t'ho diuen en cinquanta-set segons, és més del que ningú pot demanar. Sinó, veieu:

També podem agrair-los retalls com aquest, d'excel·lent factura:

Com no podia ser d'una altra manera, treballar el políticament incorrecte amb tota la seriositat possible:

I el vídeo pel qual els vaig conèixer, una paròdia sobre l'homeopatia i les "ciències" alternatives:

That Mitchell and Webb Look, a la BBC Two, no us en perdeu ni un!

Ah! i feliç 2012, malgrat les terribles previsions del senyor Güindous (Luís de)!

Se m'acut que ...

2011-12-28T07:00:00.000+01:00

Maria Antonieta

en tantes ocasions la frivolitat no és un caprici, sinó una qúestió de pura higiene mental. El gest permanentment adust, del qui s'autoinvesteix d'autoritat moral, em repugna.

Web de la setmana: Natural Formosa

2011-12-23T07:00:00.000+01:00

d'aquí

Què en sabem de Taiwan més enllà del "made in Taiwan"? Doncs mitjançant aquesta WEB podem fer-hi una ullada extensa. I què hi pot haver millor que passar aquestes festes en una illa llunyana, exòtica i paradisíaca ... bé, ni que sigui virtualment, així també hi podeu dur la família i el gos!

Que passeu un bon dia de Nadal i un Sant Esteve ple de canelons!

Què faria sense veure-hi?

2011-12-21T07:00:00.002+01:00

d'aquí

Hi ha ocasions que les iniciatives dels altres et forcen a pensar, gairebé monogràficament, sobre coses que, tantes vegades, no et toquen ni de resquilló. En aquest cas, ran del projecte Astronomia Tàctil d'en Toni Guntin, amb l'obra d'en Jordi Girbén, que malauradament no ha reeixit, m'he estat intentant figurar com deu ser el món d'una persona cega.

Fins on jo recordo, l'únic relat que he llegit on hi actuaven persones cegues, i no pas una, ni dues, sinó gairebé la totalitat de les illes Britàniques, i es tocava una mica el seu punt de vista, fou en El dia dels trífids. No es tracta de banalitzar, sobretot perquè, malgrat ser un relat de ficció científica, hi havia detalls de bona literatura i, el que quedava palès era la subordinació total i absoluta de les persones amb ceguesa a les persones vidents. (Me n'adono que em falta molt de Borges en la meva biblioteca i que no he llegit l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, malgrat que em temo que, aquest últim, té més a veure amb els "experiments socials" que no pas amb la realitat física dels cecs)

Això em fa pensar com ens expressem, a diari, en aquests temps de crisi, sense tenir en compte tots aquells que depenen de la bona voluntat dels que no patim cap discapacitat, física o psíquica.

Em desperto al matí, amb el ràdio rellotge, les notícies, cada cop més negatives, em desvetllen de sobte, la situació comença a ser difícil per a moltes famílies. És fosc encara. Faig una ullada al rellotge i comprovo, en el telèfon mòbil, si hi tinc algun missatge, perquè sempre tinc en silenci la rebuda de missatges. Encara a les fosques, però amb la lluminositat verdosa del ràdio despertador, em calço i vaig al lavabo a fer pipí. En el lavabo encenc el llum, procuro no fixar-me gaire en el mirall, cada dia més cruel, i em preparo la dutxa. Després em vestiré, triaré la roba també pels colors i pensaré que és una sort de no ser daltònica. Encendré el llum de l'escala i baixaré a la cuina a preparar-me l'esmorzar, que em menjaré mentre llegeixo algun diari, o alguna revista endarrerits.

Només això, la primera mitja hora del matí.

Parlaré amb l'home, el pare, la mare, el nebot que porta ma mare a l'escola, aniré a cridar el fill, prepararé la documentació que em caldrà, consultaré diverses vegades el rellotge, el calendari de Google, el correu electrònic, saludaré pel facebook a l'altre fill que viu fora ... em rentaré les dents i potser faré un sudoku mentre ... bé, mentre. I, finalment, em posaré la jaqueta, prendré la bossa de mà i la bossa dels paperots i sortiré de casa, a pas viu, per anar allà on em calgui.

Passaré el dia al davant de pantalles d'ordinador, documents, telèfon, persones ... caminaré amb pressa amunt i avall, pujaré i baixaré escales, saludaré de lluny, dinaré, sobretot guiant-me pels ulls, perquè sóc capriciosa i els colors em fan decidir manta vegades, escoltaré els uns i els altres, però sobretot els miraré mentre els escolto, perquè les expressions ens diuen tantes coses ...

Si tinc temps, al vespre, aniré a córrer per la muntanya. M'agrada especialment aquest moment, en el qual no hi poso cap altre so que el que em proporciona el bosc, els ocells, les meves passes, la meva respiració. Correré sempre mirant la muntanya, avui el sol la tenyeix de rosa, altres dies és grisa, d'altres blavosa. Finalment, quan s'acabi el dia, amb una tassa de te a la mà, potser pujaré al terrat de casa a veure les estrelles.

Vull provar d'imaginar-me tot això essent cega i no puc. M'imagino el terror que es pot sentir davant de l'allau de notícies, a quina més catastròfica, sobre la situació econòmica, quan ets d'un col·lectiu (al 2008 uns 60.000 a Espanya) que té una vida endreçada i honorable gràcies a la família, a la despesa pública, les institucions i la bona voluntat.

Si faig l'exercici de provar de viure un dels meus dies sense veure-hi no me'n sortiré, però, fent bones les paraules de Lluc (Lc 4,1-13): L'home no viu només de pa, penso en el moment quan, tassa de te en mà, pujo al terrat a contemplar el cel estrellat.

Sé ben poca cosa d'estrelles i constel·lacions, però el que si que sé és que l'univers existeix gràcies a què nosaltres el veiem. Em fa molta por que, en aquests temps que corren, malgrat les maratons mediàtiques, que es nodreixen de molta part d'entitats i indústries, poguem arribar a ser incapaços de pensar en res més que el pa, el nostre pa, i no sapiguem imaginar-nos, per un instant, quina mena de cel poden veure els cecs. I, per què no? Per què no han de poder veure el cel els cecs? La crisi és suficient excusa per impedir-los-ho? És que potser ens hem de resignar a deixar de fer, només perquè de tant parlar-nos de la crisi ens hi hem acostumat i ens hem tornat tan insensibles i mansos que ni som capaços d'exigir solucions imaginatives als problemes?

Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...

No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!

Llibre d'Aín

2011-12-19T07:00:00.001+01:00

Em desperto i m'incorporo de bursada, com si acabés de sortir d'un malson, però no recordo haver somniat res. Miro la verda fluorescència del ràdio-despertador, són les sis del matí, encara no he dormit sis hores i tinc tanta feina per fer avui!

M'ajec de nou, procurant no despertar el company, que respira tranquil. M'agradaria tornar-me a adormir, ni que fos un quart, però ja no puc i començo a repassar tot el que hauré de fer avui, des d'aquesta hora fins la una o les dues de la matinada de demà, quan torni a jeure.

A les onze del matí he de ser a Barcelona, a cal metge. Què em devia passar pel cap en acceptar una hora tant desavinent? M'impedeix fer tota una feinada que encara em queda, perquè, a més, he d'anar-hi en transport públic, que avui no tinc cotxe.

Encara que, ben mirat, puc aprofitar el viatge per llegir tota la pila de documents i escriure tot allò que necessitaré per més endavant, amb un parell de pàgines n'hi haurà prou, crec.

Quan és l'hora, en sortir de casa allargo la mà per prendre els documents. Al seu costat hi ha el Llibre d'Aín i la meva mà no dubta. Prenc el llibre.

"Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, a adormir, als teus peus, la lluna." Del Llibre d'Ain.

Malgrat que presumeixo sempre de no agradar-me la poesia, reconec que, en aquest cas, menteixo malament i amb massa inconsciència. La realitat és que no m'agrada tota la poesia. Però el Príncep de les milotxes, el nostre Príncep, sempre ha provocat que hagi de renunciar al ferm propòsit de no agradar-me el gènere.

Podia haver pres la feina, per "aprofitar" el viatge, però, de ben segur, que amb el Llibre d'Aín l'he aprofitat molt més. Perquè s'ha calmat el meu esperit, m'he endinsat en l'univers d'en Josep Lluís Abad i Bueno, i he gaudit de tot allò que ell m'ha volgut oferir, com aquell qui entra en una botiga de troballes, noves i velles, però totes precioses.

De ben segur que, després de deixar-me acompanyar pel Príncep, la resta serà molt més reeixida. Perquè res millor que un esperit seré, i ben alimentat, per afrontar la realitat de cada dia. Gràcies Josep Lluís.

Abad i Bueno, Josep Lluís. Llibre d'Aín. Premi Vila de Nules 2010. Nules, 2011. Edita l'Ajuntament de Nules.

Web de la setmana: Create a State of Chaos

2011-12-16T07:00:00.000+01:00

d'aquí

State Farm, companyia d'assegurances, americans. Mitjançant l'Street view de Google ens proporciona aquest mini-film de ciència ficció amb el que podem veure com un enorme robot destrueix casa nostra. Cliqueu aquí, poseu el nom i l'adreça, o la d'aquell veí que no us cau gaire bé.

I que passeu un bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

2011-12-14T07:00:00.000+01:00

La venjança és un plat ... de gaspatxo.

d'aquí

Bé, d'acord, se'n surt millor l'Eulàlia de l'Irònicament, però tot és posar-s'hi.

El gat amb botes

2011-12-12T07:00:00.001+01:00

Aquest mai ha estat el meu conte preferit, m'agraden els gats, els de debò, els que fan coses de gats i no de persones. Per això, l'anunci d'una pel·lícula del tot prescindible, no em va fer ni fred ni calor. Fou aleshores que el pare va dir:

- El gat amb botes, el primer llibre que em van regalar.

- Ah, si? Quan? - li vaig dir animant-lo a parlar, tot i que no calia, perquè el pare sempre està prest a relatar l'anècdota sencera.

- Doncs quan tenia cinc o sis anys, a l'any quaranta, o al quaranta-ú. Aleshores havíem anat a viure a Claravalls, i el pare encara no havia tornat del camp de concentració a França. Va venir un mestre murcià, castigat per roig, Don Justo Berzosa Arenas, sempre més m'he recordat del nom, i em va regalar el llibre. Devia ser comunista, perquè no en van tenir prou de castigar-lo a Claravalls i se'l van tornar a endur, a Gòsol em temo. Aleshores, a Gòsol no s'hi podia arribar ni en cotxe, ni en carro, suposo. No en vam saber res més, però sempre he recordat el seu nom, i el meu primer llibre: El gato con botas.

M'anoto el nom i, com no pot ser d'una altra manera, googlejo: Justo Berzosa Arenas

No hi ha gran cosa, una esquela de l'any 1929 a "La voz del distrito. Semanario regional manchego", on un Don Justo Berzosa Arenas consta com a oncle del finat Don Ernesto Castilla Berzosa, fill de Don Gregorio i Doña Cleofé (quin nom més fantàstic!), mort a Casas Ibáñez (Albacete) als vint-i-dos anys, l'onze de juliol del 1929. D'ell, d'en Don Justo, en la crònica de l'enterrament, en diuen que era "Maestro Nacional de Albatana", un poblet deu vegades més petit que no pas Casas Ibañez.

Què se'n devia fer de Don Justo? No n'ha quedat cap més rastre?

Em miro el mapa de Casas Ibáñez, un petit poble d'Albacete, i provo d'imaginar-me si queda algun parent de Don Justo i si encara en conserven el record.

Malgrat no agradar-me El gat amb botes, a partir d'ara, li hauré d'agrair l'haver sabut una mínima part de la vida d'aquest home, que no és pas poca cosa, per tot allò que comporta de la història d'aquesta terra. Una trista història de vencedors i vençuts.

------------------>>>>>>

2011-12-03T09:10:00.001+01:00

I no us oblideu de clicar aquí al costat, al projecte d'Astronomia Tàctil, que els queden pocs dies!

Penseu que, malgrat la crisi: "L'home no viu només de pa" (Lc 4,1-13)

Web de la setmana: Clement Morin

2011-12-02T07:00:00.000+01:00

Clement Morin, que segons la seva WEB, viu i treballa a París, és un dissenyador gràfic que ens fascina amb els seus treballs. Us recomano "Paradis perdu". No us el perdeu!

Bon cap de setmana!

Ens veiem d'aquí uns dies, que tinc pendent un xucrut amb frau Merkel. Auf Wiedersehen!

Tot un descans!

2011-11-30T07:00:00.002+01:00

"En la Naturaleza las cosas no ocurren por algo, ocurren y punto"

D'aquí

I ara, deixem-nos de bestieses, i comencem a treballar de debò?

Entrevista amb Juan Luís Arsuaga, prestigiós paleontòleg, codirector d'Atapuerca, professor de la Complutense i director de la revista Munibe d'Aranzadi, al diariovasco.com via Paleorama en la Red.

I això era i no era

2011-11-28T07:00:00.002+01:00

I això era i no era, Filla-meva-que-no-tinc, que de la primera que en tinc record és de la padrina Maria, la meva rebesàvia, que era de l'Assentiu i tot el dia anava trafiquejant per arreu, movent els mobles de casa sense mandra, i manant, manant molt. Perquè has de saber, Filla-meva-que-no-tinc, que, a casa nostra, manen les dones, que és una cosa que sempre ha estat així i sempre serà. Que, en el nostre món de poble, l'home es fa a la casa de la dona, i és de la seva família que s'empelta, que ben desgraciada serà una dona si ha d'anar a raure a ca la sogra. Que ja ho diu la frase "a ca la sogra", perquè, per bona dona que sigui, si té d'altres filles, la jove sempre serà una subordinada, i sinó té filles serà pitjor, perquè la lluita pel poder sobre el fill i marit, serà digna de ser narrada en les sagues familiars pels segles dels segles.

Magdalena

I ja ho veus, Filla-meva-que-no-tinc, que de la padrina Maria, i la seva mania de canviar els mobles d'una banda a l'altra de la casa, t'he de parlar de la padrina Magdalena, la seva filla i la meva besàvia i, per tant, la nova mestressa de la família. Que la padrina Magdalena, que va viure de casada a Almacelles, i que va morir poc abans de néixer jo, als noranta-sis, i amb el cap una mica emboirat, que ves que tenia la mania d'anar cada dia cap a l'estació a buscar els seus pares, arrossegant la cadireta de boga, i quan es cansava pel camí s'asseia a la cadireta per refer-se i, després, torna a arrossegar-la camí de l'estació, fins que sa filla, o la filla de la filla, ma mare, anaven a buscar-la i l'enredaven per tornar cap a casa. I és que la padrina Magdalena, Filla- meva-que-no-tinc, havia estat una dona amb un tremp envejable, que s'havia casat amb el padrí Jaume, una mica més jove que ella, que era molt ben plantat, ros i amb els ulls blaus, i ella que era menuda i ben morena, amb el cabell i els ulls ben negres, que els fills i les filles els van sortir ben distints els uns dels altres. Doncs com et deia, Filla-meva-que-no-tinc, la padrina Magdalena s'havia casat amb el padrí Jaume, que feia sabates i li agradava massa el cartró, però no el de les caixes ni res semblant, el cartró amb la sota, el cavall i el rei pintats, i això volia dir molts maldecaps a casa amb les pessetes, que el padrí Jaume era jugador dels de perdre. Però la padrina Magdalena, Filla-meva-que-no-tinc, era una dona admirable, i era ella qui, quan arreplegava dos rals, feia per manera que el padrí Jaume no els pogués comptar, i així és com va comprar el mas de Piconill, i la casa, i els altres terrenys, i va criar la canalla, els cinc germans vius i tres més que van morir, que en aquells temps morien molts setmesons.

Dolors

I va ser la seva filla, la padrina Dolors, Filla-meva-que-no-tinc, la que li va prendre el relleu en el comandament de la família, perquè era la filla gran, malgrat que l'oncle Marcel·lí era més gran que ella. Però l'oncle Marcel·lí se'n va anar a viure vora mar, amb la seva dona, la tia Panxita, que eren de Sitges, perquè ja ho veus allò que et deia, que els homes es fan a la casa de la dona. I ell, que sabia que la seva germana era la cap de la família, sabia, també, que es faria càrrec dels pares, malgrat que el padrí Jaume va morir jove, de repent, que en deien aleshores, i fou una sort, amb la malaltia que patia, la de jugar vull dir. Però la padrina Dolors, fou la dona que va mantenir la família unida durant la guerra, la que va amagar l'oncle Rafael, un dels germans petits, que era escolapi i que, després, va fer de mestre a França, durant molts anys, i que va morir d'accident de cotxe. I així era que l'oncle Rafel sempre demanava consell a la padrina Dolors, perquè com a capellà no tenia dona d'on fer-se a la casa. I, després, quan van entrar els nacionals, va amagar l'altre germà petit, l'oncle Francesc, que era comunista i comissari polític, i que també va acabar a França, i es va fer a la casa de la tia Dora, que l'havia coneguda a Cuba, quan va anar a fer les Amèriques amb son germà Marcel·lí, i era de León, la tia Dora, i parlava un català complicat d'entendre amb tanta barreja. I amagant l'un i l'altre va passar la guerra, perquè era la germana gran, i era a n'ella que li tocava.

També hi havia una altra germana, la tia Mercè, amb el cabell ben negre i els ulls verds, i a la que calia ajudar, perquè s'havia volgut casar amb un home de casa bona, però que només era cabaler i més gandul que el jeure. Que aquesta és una altra cosa que cal pensar, Filla-meva-que-no tinc, que una dona que vol manar a la seva família, cal que es casi amb un pencaire, com han fet les dones de casa, perquè sinó et podria passar com la tia Mercè, que tota la vida es va haver de refiar de la bondat de la seva germana gran, la padrina Dolors, que sempre acabava alimentant els nebots i les nebodes, que anaven de visita a les hores de menjar, i a n'ella se li trencava l'ànima de veure'ls tan flacs. Per sort la padrina Dolors va saber triar i, contra la família, es va casar amb un mosso, el padrí Ciril·li, que venia de terres de Castelló i era un braç de feina. I és així com la padrina Dolors, la meva padrina de bateig, que al ser jo la filla gran, em pertocava, de padrí, el pare del pare i, de padrina, la mare de la mare, privilegis antics, va exercir de matriarca i consellera familiar fins que fou la meva mare la que prengué el pòndol de la família.

Montserrat

I quan la padrina Dolors es feu prou gran i ma mare va fer niu propi, a Esparreguera, fou ella, la teva padrina-que-no-n'és, Filla-meva-que-no-tinc, la Montserrat, que prengué les regnes de la família i de tot allò que l'afecta, sobretot fer-se càrrec de les persones grans, dels padrins i les padrines i, a vegades, alguna cosina o tia que no té on anar a raure, que és com es fan aquestes coses. I això només vol dir que et toca tota la feina, i que tothom dóna per sabut que el teu consell és necessari. Perquè si que, d'això, te'n puc presumir, a casa mai ningú no ha pres una decisió que afecti a la família sense consultar-ho, ni home ni dona, i sempre he vist com se'n parlava, de vegades potser massa, fins a arribar a la idea que a tots els semblava com cal. I va ser el meu pare, en Josep, qui em feia les farinetes, perquè aquesta n'és una altra, a mi mai se m'ha fet estrany veure un dels dos padrins, o el pare, amb el cistell d'anar a comprar, o a la cuina, que, a casa, com el teu pare-que-no-n'és, els homes sempre han cuinat força millor que no pas les dones, que som més de llibres, i labors, i estar enredades amb aquesta o aquella institució.

Josep i Montserrat

I ara que sembla que em pertoca a mi, això de fer de germana gran, perquè en sóc i tinc els pares amb mi, la veritat és que em fa mandra, que a mi, això de manar, sempre m'ha vingut a repèl. I és per això que no en faig de matriarca i, potser, perquè tampoc et tinc a tu, Filla-meva-que-no-tinc, i només tinc els teus dos germans-que-no-ho-són. I amb mi, i amb tu-que-no-ets, s'acaba la meva nissaga de dones fortes, perquè si els teus germans-que-no-ho-són tenen filles, aquestes seran de la casa de les seves mares, i no faran cabdells de llana amb mi, mentre repassem la nissaga de la família. I és per això, també, que jo passo a ser una femella sense nissaga. Però si vols que et digui la veritat, Filla-meva-que-no-tinc, és tot un descans, perquè em puc permetre el luxe de finalitzar, amb mi, tota la responsabilitat de la família, i així, quan la realitat m'imposi la soledat, podré prendre una motxilla petita per anar-me'n món enllà, i acomplir el somni d'anar a gratar les orelles als hipopòtams amb la punta del paraigua. Perquè ho has de saber, Filla- meva-que-no-tinc, a mi, això de ser dona i matriarca mai m'ha fet el pes, que jo vull ser home i lliure com el vent, que ja he fet el que calia fins ara, i ho he fet de gust, no en dubtis, Filla-meva-que-no-tinc, però ara ja n'hi ha hagut prou i prenc el paraigua. Perquè això sí que és ben conegut, pots anar per on vulguis, però no t'has de deixar mai el paraigua, estimada Filla-meva-que-no-tinc.

Web de la setmana: Games We Played

2011-11-25T07:00:00.000+01:00

Un layang és un estel, un cometa o una milotxa, en malai. Jocs que jugàvem. Créixer a Singapur és un lloc on podem trobar jocs vells i nous, i compartir-ne el record amb els més menuts. Sembla mentida com des de Malaisia fins a Ripoll, hi pugui haver tantes coincidències. No diuen que les criatures són iguals arreu?

No us conformeu i si, dins la pàgina principal, aneu a baix a mà dreta, podreu seguir descobrint. Sempre amb el ratolí a punt de fer clic!

Bon cap de setmana!

Dies normals, dies estranys

2011-11-23T07:00:00.003+01:00

de la web

El ritme és frenètic durant tota la setmana. Simultanejar dues feines, estudis, família i esport no és, precisament, la manera de dur una vida tranquil·la i endreçada. És per això que la Nostraprotagonista, de tant en tant, es pren un dels molts dies de festa que li deuen, d'hores extres que no cobrarà mai, i prova de desaparèixer de les seves obligacions, ni que sigui unes hores.

El dia abans, o hauria de dir entre ahir i avui, la Nostraprotagonista s'ha llevat a les set, com gairebé cada dia. A dos quarts de nou ja és a la feina número dos, la que no cobra, esmorzada i a punt per complir una jornada que s'ha auto-imposat fins quarts de tres de la tarda. Després, la Nostraprotagonista va a casa i, a les tres de la tarda, ja està a la feina número ú, la de cobrar a final de mes, fins les set, quan retorna a la feina número dos per mantenir una reunió de set hores seguides -amb un quart per sopar-, fins a les dues de la matinada.

Quan la Nostraprotagonista arriba a casa, de puntetes per no despertar ningú, no pot dormir, o sigui que aclucarà els ulls als voltants de les tres de la matinada. A les vuit en punt, el dia que s'ha atorgat de festa, la Nostraprotagonista estarà en la feina número dos, la de no cobrar, fins les onze, prendrà un autobús cap a Ciutatmésgran i iniciarà, definitivament, el seu dia de festa. Tot i així no apaga els mòbils, no fos cas que de la feina ú, o de la feina dos, creguessin convenient avisar-la o demanar-li qualsevol cosa.

Amb ella a l'autobús ha pujat una dona gran, en la seixantena, amb els cabells i els llavis pintats d'un roig viu. Parla sola i somriu tothora, deu tenir pensaments feliços. La Nostraprotagonista gaudeix de l'acte d'observar la gent que l'envolta, per a ella, els períodes d'inactivitat obligada, les cues, les esperes en parades de transport, sales d'espera dels metges, són com un regal que li fa el dia per poder gaudir del seu passatemps preferit: endevinar coses de la gent o, senzillament, imaginar-se-les.

La Nostraprotagonista està convençuda que, si només llegís la realitat amb els seus ulls, aliens al proïsme, la Humanitat li semblaria lletja, absurda i plena de malfactors. En canvi, en el joc de ser l'altre, cada cop s'admira més d'aquells que l'envolten. No és que trobi que la gent és bona i bella, ella creu, fermament, que l'ésser humà no és ni bo ni dolent, però el que la meravella és, senzillament, la seva existència i que, al damunt, siguem capaços d'adonar-nos-en.

Al metro, un senyor gran, al seu davant, manté un rictus amarg en la cara. No és pas volgut, es deu haver ferit, com deien abans a les embòlies, i aquesta paràlisi li confegeix l'aire d'aquell a qui el món li sembla la suprema, i dolorosa, estafa. Més enllà, un grup de guàrdies jurats, amb els cossets carabassa del metro, riuen d'un acudit que els explica un d'ells, que sembla argentí, sobre un borratxo que pixa en un carreró i se li apropa un vampir. La Nostraprotagonista es perd el final de l'acudit, la procacitat del qual resulta indubtable darrera les riallades de la resta. La Nostraprotagonista se sent xocada quan, de sobte, tots ells, els sis, que parlaven en castellà, es posen a parlar en català normatiu per comentar unes coses de la feina. Quan retornen als temes personals tornen a parlar en castellà. Aquestes són aquelles perplexitats que ens regala el nostre país, tan disfuncional.

Cada cara, cada gest, una, deu o mil històries. No s'estranya la Nostraprotagonista que tants escriptors hagin emprat aquest recurs. Perquè si d'alguna cosa no en dubta, és que aquest vici sí que el comparteix amb els malalts d'escriure: el plaer d'observar els altres talment com si fos un ésser invisible. Pensa, la Nostraprotagonista, que potser aquest és un vici que es desenvolupa en infanteses de llargues tardes i molta llibertat de moviments. O, segurament, és que ara, s'ha mirat a si mateixa en el vidre del davant, i s'acaba d'inventar la seva pròpia història.

Finalment arriba al seu destí, el Cafèdelacantonada de la Plaçadelpaís de Ciutatmésgran. Ha quedat amb en Vellamicdelànima, que feia un parell de mesos que tenia abandonat, per anar a dinar i gaudir d'unes quantes hores de posar-se al dia. Vellamicdelànima està malalt, molt malalt, i és vell, però això no el fa perdre la seva natural perversitat, l'agilitat mental i el plaer per les coses que ens regala el món real.

La Nostraprotagonista es mou en un entorn rural i en Vellamicdelànima en un entorn urbà, essent així que ambdós, quan es troben, es meravellen l'un a l'altre, de fa gairebé deu anys, quan la casualitat els va fer coincidir en una feina número ú, de les de cobrar a final de mes. Tanmateix ella el veu diferent, més vell, més cansat. Li diu que fa bona cara, per animar-lo, perquè sap que és molt sensible a aquests comentaris. Després de dos infarts, en un dels quals Vellamicdelànima va romandre mort deu minuts, és normal que hom pateixi per la pròpia salut.

Enfilen pel Passeiggraciós amunt, fins els Jardinetsgraciosos, on hi ha un restaurant japonès on serveixen una ventresca de tonyina deliciosa. En Vellamicdelànima confessa no haver-hi estat mai i li proporciona a la Nostraprotagonista el plaer de descobrir-li un nou lloc on anar a gaudir d'una cuina que, a ambdós, els apassiona. Mentre assaboreixen els plats van repassant la família. Avui qui més necessita parlar és en Vellamicdelànima, perquè ha tingut conflictes familiars i això l'ha trasbalsat d'allò més. Ell, que no té ni parella ni fills, viu molt apegat a una vella tieta i uns cosins tan vells com ell i, al final, com passa sovint quan les coses van maldades, han acabat amb males maneres. En Vellamicdelànima està trasbalsat i li confessa a Nostraprotagonista el descans que li suposa poder-ho explicar amb total llibertat.

Quan estan pels postres, la Nostraprotagonista es pren un gelat de te verd i ell un cafè sol, en Vellamicdelànima li diu que li vol explicar una cosa que ha fet i que, potser, l'escandalitzarà. Ha contactat amb una associació que l'ajudarà a morir quan no es pugui valdre. Dit això se la queda mirant, expectant. La Nostraprotagonista no fa cap paper, per dins li sap un greu terrible, no vol ni pensar en perdre el seu Vellamicdelànima, però li confessa que ho troba normal i que no s'escandalitzarà a condició que li prometi que, arribada l'hora, l'avisarà a ella, per poder estar plegats, ni que sigui el dia abans.

Avui convida la Nostraprotagonista i tornen a baixar pel Passeiggraciós, ara parlant de cinema. -Has anat a veure l'Illusioniste de Chomet? - I tant! Llastima que hi hagi tant pocs Chomets, oi? - I en Tintín? - Encara no, em fa mandra. - Ves-hi, t'agradarà. Arribats a la Plaçadelpaís entren en un supermercat de llibres, pel·lícules i música. Ho fan cada vegada que es veuen així, passejant pel davant de cada títol, el comenten i allarguen les hores que comparteixen.

Finalment la Nostraprotagonista es compra la Medea de Lars von Trier, que no li acabarà del fer el pes, prefereix la clàssica, i li regala a n'ell L'última paraula, d'en Toni Cucarella, que sap que li agradarà, i que apreciarà l'avinantesa de l'acte. Es miren i riuen, s'abracen i tornen a parlar, i tornen a despedir-se i a abraçar-se i, finalment, la Nostraprotagonista desapareix escales avall del metro, per tornar a la realitat de feines número ú i número dos, estudis que no s'acaben mai, família i tota la resta.

Batalletes

2011-11-21T07:00:00.002+01:00

Riu Okavango

Una foguera en un campament a la riba d'un riu, al costat d'unes tendes de campanya. Al cel brilla la creu del sud, i, de la boirina que s'escampa, arriba el xipolleig dels hipopòtams, alguns esbufecs i alguns grunys. Tres persones, amb sengles gots d'un beuratge altament alcohòlic a la mà, estan il·luminats per les flames de la foguera. Són dos homes i una dona. Un dels homes, amb accent argentí, diu: che, si viajar no te cambia, mejor no te movés de casa, l'altre home i la dona se'l miren, aixequen el got i brinden en silenci. Estan molt borratxos, aviat es ficaran a la tenda i, quan surti el sol, hauran de seguir el camí. Per què viatgen? És fàcil, per poder tornar.

(A vegades, fas un comentari a casa d'un amic i penses: té, mira, aquest em serviria pel blog)

Web de la setmana: We are the men

2011-11-18T07:00:00.000+01:00

Dedicada als meus amics amants del còmic i dels superherois, aquesta WEB del desodorant Rexona. Que una sigui feminista no vol dir que no li agradi que els homes facin bona olor. L'eau de sobac no és, precisament, la meva preferida. Amb so i, si en teniu les ulleres, 3D!

Que tingueu un bon, i odorífer, cap de setmana!

... i ajut del bo

2011-11-16T07:00:00.001+01:00

I per què els cecs no han de poder veure el cel i l'univers?

Només cal un cop de mà per part de cadascú de nosaltres, i es podrà fer efectiu el projecte de Toni Guntin, i de la mà de l'artista Jordi Girbén: ASTRONOMIA TÀCTIL mitjançant la plataforma Verkami.

Des de només 5 euros podem participar en l'execució d'aquest projecte, massa temps ajornat. Una solució excel·lent per regalar aquestes festes de Nadal: el val regal.

I una proposta per part meva: encara que no pogueu donar, dediqueu-li un apunt i demaneu que en dediquin els vostres lectors blogaires. Fem que la taca d'oli, que és el nostre medi, es faci ben evident. Moltes gràcies!

Autoajudem-nos

2011-11-14T07:00:00.002+01:00

de Quino

Hi ha tota una categoria de llibres, avui, que s'agrupen sota l'etiqueta d'autoajuda -de fet, jo en dic els llibres "jo, de tu" o "no siguis soca i fes-me cabal"-, i que vénen a ser una mena d'escrits, perpetrats per psicòlegs o, el que és pitjor, parapsicòlegs, vidents i visionaris varis, i que pretenen donar-nos les crosses necessàries per tirar endavant ... la seva economia. D'això no en dubteu ni un sol instant.

I per què cal ser crítica amb aquest tipus de llibres? Doncs és ben fàcil, perquè exploten miserablement l'autocompassió, la baixa autoestima i utilitzen, sense pagar drets d'autor, els consells més bàsics de la iaia. Això, per no parlar dels que treuen profit de la vessant religiosa de l'assumpte, que ja ratlla el deliri i els que, com no pot ser d'una altra manera, en un acte de cinisme descarnat, ens "ensenyen" com fer-nos rics en dos dies. És preclar que, si no ens en fem, de rics en dos dies, sempre serà responsabilitat nostra, que l'autor del llibre, amb la seva venda, ja se n'ha fet.

Això si, hi ha una part d'aquests llibres que defenso i defensaré sempre: el títol, i que, gràcies a això són els llibres més barats de la història. M'explico. No seríem humans si no tinguéssim "dies d'aquells", on la nostra autoestima se n'ha anat de boleiu i tenim l'ego malmès, tot fent una rebequeria, digna de qualsevol mocós de dos anys. És aleshores quan entra en marxa el Pla B: la lectura de títols -el dia que estàs més fotuda, les sinopsis-, dels llibres d'autoajuda.

Si vius a la capital, o tens la sort de viure en una població on hi ha un establiment d'aquests llibreria-supermercat -en aquests casos no ens val una llibreria prestigiosa i que entengui de literatura-, ja tenim mitja feina feta. En el cas de viure en un poble amb una papereria amb quatre llibres i una biblioteca desangelada, us suggereixo entrar en alguna web d'aquestes de venda de llibres, tipus cadena francesa o de les que diuen que són casa de llibres.

Així, si ens podem permetre l'autoajuda presencial, hem de disposar d'una mitja horeta -més podria resultar perjudicial, que ja ho diuen: les neurones no tornen-, i ens passejarem, mandrosament, emmig del marasme de títols -tots en castellà, és clar-, com: Practicar la felicidad: psicología positiva (n'hi ha de negativa? quina mala fe!), El buen duelo: amor y resilencia (aquí podeu aprofitar per introduir la variant humorística i demanar-li al noi/a de l'armilla -en aquests llocs sempre en duen- què vol dir resilència, i veure'n els resultats), Escucha el susurro, vive tu sueño: descubre el manantial de la inspiración verdadera (no em direu que amb les paraules susurro i manantial de la inspiración verdadera no se us ha passat una mica el mal rotllo?), La asertividad: expresión de una sana autoestima (veus? a això veníem, tu! Si dueu un smartphone, sobretot que tingui google, que ja veieu que cal consultar una miqueta la viquipèdia: assertivitat) i així, anar fent, sense gastar ni un ral, perdó, ni un cèntim d'euro (que encara no n'hem sortit, de moment, que tot arribarà).

Si la vostra opció és la rural, o sigui la consulta per Internet, en una sola web n'he trobat 7.218 títols, que aviat està dit. És clar que, això, només és útil pels que ja no tenim iaia, perquè si en tenim no ens cal per res. Vas a veure la iaia, que sempre té un criteri distorsionat, i a l'alça, sobre la nostra vàlua. La iaia ens farà xocolata calenta, o llet i pastes, li expliquem les nostres penes i, de ben segur, que en sortirem amb l'ego ben acaronat, encoixinat, reparat, eixorivit i animat. I, al damunt, segur que encara ens posa algun bitlletet a la butxaca. I això, si que ens ajuda!

El dia 11 de l'11 de ... 1911

2011-11-11T11:11:00.005+01:00

Imatges de l'obra Burn, baby, burn, propietat del LACMA

Ja fa dies que veiem els anuncis de loteries de l’ONCE, per avui dia 11.11.11 i vaig pensar que avui fa cent anys d’un altre 11 de l’11, en aquest cas del 1911. Aquell dia devia néixer força gent al món, tampoc hi era per comptar-ho, però entre ells hi havia en Roberto Sebastian Antonio Matta Echaurren, més conegut com a Matta.

Hi vaig pensar, en ell i en la data, rel de l’exposició que se’n fa a Madrid, a la Col·lecció Permanent del Museo Thyssen-Bornemisza. L’exposició, amb el títol “Matta. Grandes expectativas. Del ciclo: "El proscrito deslumbrante", 1966.” Consta de cinc grans obres presentades a París el 1966:

“El artista chileno presentó esta serie con su sistema de “cubo abierto”, una especie de políptico de la era contemporánea con que creaba una caja destinada a envolver al espectador. Dos de ellos se mostraban horizontalmente suspendidos en el techo, cerrando el espacio creado por los otros tres. Con este espectacular montaje, Matta conseguía sumergir al espectador en su universo pictórico, un universo hermético y alucinatorio, cargado de referencias literarias, espirituales y artísticas. [...] Cuarenta y cinco años más tarde y con motivo del centenario del nacimiento del artista, que se conmemora en 2011, el ciclo se volverá a presentar en su esplendor original.”

No tinc massa tirada al surrealisme, però aquest autor em fascina, pels seus orígens com arquitecte, per la seva col·laboració amb la revista Minotaure, i per la proximitat de la seva obra amb els grafits. Va morir el 2002, o sigui que no pot celebrar el seu centenari. Fem-ho nosaltres, doncs, amb la seva obra, i felicitem els que puguin assistir a l'exposició del Thyssen madrileny.

Algunes obres més aquí

Ah! i avui fa 111 anys que va dissoldre's el Futbol Club Escocès de Barcelona. Res és per sempre!

"com dibuixar orenetes fàcil"

2011-11-09T07:00:00.000+01:00

Hirundo rustica (oreneta vulgar), d'aquí

Tard o d'hora, els blogaires anem a les estadístiques a fer una ullada en les "paraules de cerca". És un recurs poc original però que, algunes vegades, et fa quedar rumiant quina ha estat la connexió entre allò que algú, en algun lloc del món, buscava i l'ha remès al teu blog.

"Com dibuixar orenetes fàcil" m'ha cridat l'atenció, entre altres coses perquè, que jo sàpiga, no ho he explicat mai al blog. Una de les raons és perquè no dibuixo gaire bé, i tampoc cal fer-ne ostentació d'una discapacitat d'aquest calibre. Això sí, pel dedins dels apunts hi ha la imatge d'una oreneta, el símbol de l'escola on van anar els meus fills fins els setze anys.

Les orenetes, i les falzilles (falzia o falziot), sempre han estat presents en els meus estius, sóc de poble, ja se sap. I he recordat, gràcies a aquest algú que les volia dibuixar fàcil, un parell d'orenetes de ceràmica que tenia la mare penjades al rebedor de casa. Servidora, que és de mirar amb els dits, va acabar, juntament amb mon germà, per emular un anxaneta i poder-les haver. Recordo el seu tacte, llis, i suau. Recordo com em sorprenia que l'àrea blanca es distingís mitjançant el tacte de l'àrea negra, el blanc més porós, el negre més suau i lliscant. No sé d'on he tret que els cecs poden reconèixer els colors al tacte. Recordo, també, els seus ulls menuts, com un cap d'agulla, negríssims, i un bec discret, coses de l'artista, és clar.

I de les orenetes del rebedor me n'he anat a uns gerros vermells i negres, que també hi eren, amb dibuixos africans i, no sé pas perquè, he recordat una jirafa de cordill que estava al damunt d'una tauleta. El més curiós és que no recordo aquests objectes amb els ulls, els recordo amb els capcirons dels dits. El relleu de les figures negres dels gerros, el tacte una mica plàstic de la terrissa, l'aspror de la crinera escabellada de cordill de la jirafa ... Ben pensat, amb el fang sempre me n'he sortit millor que no pas amb el carbonet. I és per això que procuro anar poc a museus i exposicions, perquè vaig néixer amb els ulls a la punta dels dits, i en aquests llocs no et deixen mirar com cal.

Mirant per la finestra X (del divendres)

2011-11-07T07:00:00.003+01:00

Foto de Jordi Núñez

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig munts de fulles daurades fent remolins, i les copes dels arbres escabellant-se, amb el vent de la tempesta. Al final del carrer nord-oest els núvols s'apropen, negres i amenaçadors. Sempre amenacen per aquesta banda, si fos pel carrer del nord passarien de llarg del poble, cap el poble veí, però aquest espetec d'aigua no ens perdonarà.

Els trons ja ens avisen i comencem el periple domèstic (laboral?) de desendollar tot allò endollable, que l'experiència en desastres és vasta i no estan els temps per a certes alegries electrodomèstiques.

Ningú no creua la plaça sinó és apressadament i mirant enlaire amb angúnia. Els paraigües es tornen estris inútils i engavanyadors, els cabells fan nosa als ulls de les dones que els duen descoberts, les magribines, i les monges, no pateixen gens ni mica hores d'ara. La mare també es posava un mocador al cap quan feia mal temps, allà pels seixanta. Em penso que en recuperaré el costum, resulta d'allò més pràctic. Algunes criatures passen rient i xisclant, el mal temps ja ho té això, que causa alegria a la canalla. Tan de bo siguin a temps de trepitjar algun bassal, algun toll que dirien els de casa.

Se sent la remor del tro, un segon després del llamp. Se m'ericen els pèls del clatell, no ho puc evitar, les tempestes em fascinen i em terroritzen a parts iguales. Unes gotes grosses, escandaloses amb el seu xap-xap, comencen a caure. Hauria de ser a casa recollint la roba estesa, tancant finestres i finestrons, portes i porticons, i, en canvi, entretant, jo aquí, escrivint.

Web de la setmana: Itineri.de

2011-11-04T07:00:00.000+01:00

En Ferran és un ~~berlinès~~ català que viu a Berlín, o a Berlín i aquí, o quan viu a Berlín viu aquí i quan volta per aquí és com si visqués a Berlín, o ... Bé, bromes a banda, aquest company blogaire, mitjançant la seva WEB, ens ofereix l'oportunitat de poder conèixer una de les ciutats que més ens fascinen els últims anys. El que no tinc gaire clar és si ens ofereix l'oportunitat de prendre un xucrut amb la senyora Merkel, però bé, feu-hi un cop d'ull, que potser ens ho explica en alguna banda.

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

2011-11-02T07:00:00.006+01:00

Estudiant Història (del segle XX!) una es pregunta si, algun dia, quan ens hàgim extingit i ens estudiï alguna espècie distinta, o extraterrestre, capaces de llegir allò que està escrit en els llibres, ves que no diran quelcom semblant a:

"Els humans eren uns éssers que criaven una espècie inferior, uns simbionts, a la que anomenaven femelles, i que els feia de receptacle dels seus descendents. Pagaven un preu alt per l'alta ineficàcia d'aquest sistema de reproducció, perquè no podien evitar la influència negativa del simbiont i, moltes vegades, la meitat, si fa no fa, el descendent era femella ensems. Algunes de les vegades, també, aquestes femelles s'empeltaven de la intel·ligència humana i sobressortien sobre la resta."

I és que és el que té estudiar la història dels llibres, que fins i tot mires sota les tapes per veure on punyeta s'han descuidat les dones!

Cicely, els esperits benignes i una carta als reis

2011-10-31T07:00:00.005+01:00

L'Eponelep em porta a Cicely, que és on anem a parar, tots plegats, de forma recurrent. Cicely no és res més que aquell lloc on habiten els esperits dels vius -i dels morts potser també-, aquell recer on el temps no passa, on podem dedicar-nos a polir el passat, a llimar-ne les arestes, tapar les vergonyes, legitimar els errors i afuar els odis que, amb la distància i el temps, prenen cos i passen a ser més reals que la realitat mateixa.

Mai vaig ser fidel a la sèrie, les meves fidelitats són escasses, però sempre he estat fidel a la seva icona, com fidel he estat als clàssics. Cicely no és gran cosa més que l'Èreb, l'inframón, el lloc on res es modifica, allà on voldríem arribar quan tenim l'ànima lacerada per torts reals o imaginaris. A Cicely tots complim un paper -dramàtic o còmic- i sabem, perfectament, quin és el paper de cadascun dels altres.

Com en aquests dies, quan, des de ben menuda, em sento més dins de Cicely que mai. Veig la gent que viatja amb flors al cementiri, un ritual que m'ha estat sempre aliè -mai he vist ningú de casa fer-ho, "les flors en vida" deia la padrina Dolors, i així va ser, sense jutjar, però a la nostra. És ben curiós veure com, aquests dies, suren els esperits dels morts al nostre voltant, imagino que com de costum, però en aquest temps, la majoria de les persones els fa evidents, no els neguen.

De sempre, cada matí, un cop desperta, destino uns minuts a invocar els meus esperits, vius i morts, aquells que sempre m'acompanyen, que caminen amb mi pels senders al bosc. Ells estan amb mi perquè ells són jo. I és així com alguns vivim el món, movent-nos carregats de boires amigues, esperits benignes que ens ajuden a comprendre allò nou, a evocar allò vell i no ens permeten sentir-nos sols, mai.

I és gràcies a ells, que van i vénen del meu Cicely particular, no sé pas si de la mà de Caront, o per mitjà d'algun forat de cuc, potser més adequat als temps que corren, o, senzillament, fruit de la meva voluntat i la força en invocar-los, que viatjo en el temps i en l'espai, una vegada i una altra. I rememoro llocs, llums, aromes, sons, veus, cares i carícies, capaces, totes elles, de cauteritzar les ferides diàries. I, també, és gràcies a aquest acte d'invocació dels meus esperits que tot s'equilibra, quan trobo la força per seguir endavant per no quedar-me ancorada en la boira, dins Cicely.

Però quan perdi els records, si us plau, mateu-me.

Web de la setmana: Michele Curel

2011-10-28T07:00:00.000+02:00

d'aquí

No cal ser gaire perspicaç per veure que una de les meves passions és la fotografia, no pas fer-la, que cadascú se sap els límits, sinó mirar-la. Vaig conèixer la fotògrafa novaiorquesa Michele Curel, ja fa força anys, a Barcelona, on resideix la major part de l'any, rere en Sidahmed Omar Ahmed, un nen saharaui que va venir a passar uns mesos a casa, un estiu. La vaig veure un parell de vegades més i prou, però sempre he anat seguint la seva WEB i la seva feina. La polidesa i la senzillesa amb la que ens regala la realitat són l'exemple de la seva obra.

Que passeu un bon cap de setmana! I pels que feu pont: quina xamba punyeters! :)

Filtres de cigarreta (apunt antipàtic)

2011-10-26T07:00:00.010+02:00

d'aquí

Quan es fa de regidora, en aquest cas de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, el primer que te n'adones és que no es para d'aprendre. No és cap tòpic, senzillament, hi ha una pila de procediments en els quals, la majoria de la població no hi pensem mai, perduts com estem en els titulars que ens atabalen a diari, i en pensaments lícitament indignats.

També passa, i no es pot evitar, que ara em moc per la vila d'una altra manera, parant esment en tot allò que afecta les regidories que duc i que pot ser motiu de millora. Com diu el Factor X: "vols fer el favor de parar de mirar contenidors d'escombraries i papereres?". Encara que, a vegades, senzillament, es tracta de fer-se preguntes tristament retòriques com: "Com convencem els veïns que cal llençar la brossa dins els contenidors, perquè sinó ens obliguen a posar una camioneta i personal extra per recollir-ho, encarint el servei d'una manera absurda?". Ja ho veieu, Medi Ambient no són, exactament, les floretes del camp, que també -sabíeu que les abelles s'estan extingint i això pot provocar un problema gravíssim a la nostra supervivència?-, aprendre, aprendre i aprendre, cada dia.

L'altre dia, però, comentàvem la Tècnica de Medi Ambient (una mediambientalista fantàstica que s'està doctorant), el cap de la Brigada de Jardineria i una servidora, un problema que és relativament nou en el nostre país: les burilles de les cigarretes a les portes dels establiments, si més no en la quantitat que les trobem ara.

Com a ex-fumadora -ja fa ... uf! disset anys que ho vaig deixar, mare meva com passa el temps!-, tinc molt present el gest de fer una última pipada i llençar enllà la burilla de la cigarreta. Una altra versió és la de llençar-la a terra i, amb el cap cot, aixafar-la, per allò d'evitar que s'encengui res.

Sé que els fumadors se senten terriblement pressionats, però és que em sap greu dir-los-ho: fumar és una addicció; una addicció no és cap exercici de llibertat, i fumar, a més, no és bo per la salut ... sobretot dels que no volen ser fumats, i tampoc és bo per moltes més raons. I si, ja ho sé, la contaminació i bla, bla, bla, però una cosa no treu l'altra, per no parlar de la contaminació que provoca la indústria del tabac, la deforestació, incendis, etc. I ara, el problema que ens preocupa a la mediambientalista, el jardiner i a mi és un altre: les burilles al carrer.

No sé si sabeu que els filtres de les cigarretes estan fets d'acetat de cel·lulosa, una fibra sintètica que triga molt a degradar-se, entre 18 mesos i 10 anys, que no és pas poc. El més curiós és que una peça destinada a evitar part de l'enverinament dels nostres pulmons contribueixi, justament, a enverinar-los.

Perquè ens entenguem, els filtres de les cigarretes sembla que contenen plom, arsènic i cadmi, que, a part dels nostres pulmons, amb el senzill gest de llençar-les a terra i el seu posterior viatge cap a les aigües subterrànies, poden acabar contaminant els aqüifers, ja prou malmesos i fent malbé l'aigua potable que ens queda.

Una altra qüestió és el fet desagradable de veure, a les portes dels establiments, una pila de burilles. Perquè, desenganyem-nos, establiments que tinguin consciència que cal tenir un cendrer al carrer -pagat per l'Ajuntament impossible, no hi ha pressupost ni per benzina, i quan se'n posa el vandalisme el fa durar dos dies-, no n'hi ha gaires.

Algú ha provat, tot escombrant la vorera de casa, de recollir una burilla amb l'escombra i la pala? Feu l'exercici i veureu com n'és de difícil. Aleshores extrapoleu-ho a un escombraire públic i us podeu imaginar la quantitat de minuts extres que suposa mantenir els carrers de llambordes sense aquestes restes. Això i els embornals obturats, per acumulació, en són dos exemples.

Seria més fàcil si tots els locals públics tinguessin un cendrer al carrer, cendrers a les taules de les terrasses i, sobretot, que els fumadors tinguessin la precaució de dur un cendrer d'aquells de butxaca. De tot cor els el pagaria, però les arques municipals no ho permeten i, d'altra banda, no sé si els ciutadans no fumadors ho comprendrien.

Ah! i, per cert, pels no fumadors: en les empreses on, cada dos per tres, veus com companys i companyes surten al carrer a exercir el seu dret d'empastifar-se els pulmons, us suggereixo que comenceu una bufanda de mitja. Cada cop que el company o la companya, amb l'excusa del tabac, surti al carrer a gaudir cinc minutets de lleure, digueu al vostre cap que teniu la necessitat urgent de fer un parell de passades de la bufanda, i sortiu al solet amb el cabdell i les agulles. O tots o cap, caratsus!

Dedicat a en pere del Saragatona i el seu Cel d'octubre, amb tendresa cap a la seva pacífica resistència.

Frase

2011-10-24T07:00:00.012+02:00

Nenes palestines de Gaza. De Gente Digital

“... no es deixava destruir per la destrucció de les seves esperances”. (Bernhard, Thomas. El soterrani. Mallorca, 2009. Edicions del salobre. Col·lecció Els Argonautes, núm. 9)

La felicitat és en tot i en no res, com la infelicitat. Formulem la pregunta sobre on és la felicitat sovint, perquè és l'única que ens ha preocupat sempre, tota la vida, incessantment. Però, si som llestos, no la respondrem.

Web de la setmana: TED

2011-10-21T07:00:00.009+02:00

De tant en tant, cal passar per TED, i no és la primera vegada que us en parlo, una web on s'hi poden trobar autèntiques joies, en ciència, tècnica, política, art ... Aquesta vegada hi he trobat Onyx Ashanti, un músic, i inventor, de beat jazz. Per si no us ho habia dit: m'encanta la música sintètica i Onyx "conferencia" com en sap ell: fent música. Què passeu un bon, i rítmic, cap de setmana!

Fronteres de vidre

2011-10-19T07:00:00.009+02:00

Qui sóc jo? La que escriu o la que escriu a l'altra banda del mirall?

No en va, en Francesc Mompó, psicòleg, filòsof i mestre, es veu temptat de capbussar-se en el món de Narcís i en la paradoxa.

El format del llibre són vint relats curts, des de la queixa irada de la nostra obra, l'avi que parla amb el televisor, el món inconegut que se'ns presenta sense avisar ... Relats que reflecteixen les preguntes que ens anem fent, ara i adès, i que, sembla, sempre restaran sense resposta.

Però qui vol una resposta sabent, com sabem, que l'important sempre ha estat en les preguntes?

Mompó i Valls, Francesc. Fronteres de vidre. València, 2011. Editorial Germania. Amb il·lustracions d'Àgueda Climent.

No sé jugar als escacs

2011-10-17T07:00:00.000+02:00

En Felipe és el meu heroi particular. D'aquí

És veritat, no sé jugar als escacs. Bé, sé com es mouen les peces, en això no faré el ridícul, i he assajat, fins i tot, de fer veure que segueixo amb interès una partida. Però, no sé si és la meva hiperactivitat, que m'acompanya de la més tendra infantesa, o que, reconeixem-ho, és un joc avorrit de morir, que no sóc capaç d'enganxar-m'hi.

Tauler de senet, d'aquí

En canvi, durant una temporada, i per mitjà d'un joc sobre l'antic Egipte que tenia instal·lat en el meu i486 -prehistòria pura per ambdues bandes-, vaig jugar al senet, el joc de tauler més antic que és coneix. Malgrat tot, no n'he tingut mai cap de físic -que ja m'agradaria tenir-ne un com el de dalt-, finalment, i darrera d'una petició del meu fill gran, a casa ha entrat un backgammon.

d'aquí

No us podeu figurar com m'ha enganxat aquest joc, mescla d'atzar i estratègia, i tota la seva aura de viatge en el temps -diuen que hi jugava l'emperador Claudi, qui juntament amb el Felipe de la Mafalda, és un dels meus altres herois-, i, perquè no reconèixer-ho, el fet que sigui un dels jocs més apreciats en els territoris de Sa Graciosa Majestat, ja sabeu la meva flaca per la cosa britànica. Un joc ràpid, emocionant, i al damunt puc jugar-hi amb una copa de ruby o tawny, bé, depèn del dia, tant li fa. Perfecte!

Web de la setmana: The land of me

2011-10-14T07:00:00.002+02:00

De 2 a 6 anys és l'edat indicada per jugar a aquest joc, potser una mica més per als nostres infants, si volem aprofitar l'oportunitat d'aprendre -i fer-los aprendre- anglès d'una forma absolutament didàctica i divertida, creada per Ladybird Books. Alguns, que en tenim una mica mica més, d'anys, també en gaudim, que consti.

Bon cap de setmana!

Frase(s) d'una altra dona oblidada

2011-10-12T07:00:00.010+02:00

Olympe de Gouges, pseudònim de Marie Gouze

"El matrimoni és la tomba de la confiança i de l'amor"

Olympe de Gouges (1748-1793). Escriptora, dramaturga, política feminista i antiesclavista francesa, autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), que comença així:

"Homme, es-tu capable d'être juste ? C'est une femme qui t'en fait la question"

("Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta.")

L'Olympe fou guillotinada pels revolucionaris francesos. Evidentment, el pensament crític sempre resulta incòmode, siguis del color que siguis i, més encara, si ets una dona. Si llegiu la Declaració dels Drets ... trobareu interessant el pensament polític d'una dona de fa ... dos-cents vint anys!

Se m'acut que ...

2011-10-10T07:00:00.004+02:00

Imatge "homenatjada" (ehem) des de la Galeria d'imatges del senyor Galderich i el senyor Leblansky

... en aquest nostre món hi ha coses molt difícils d'explicar i coses que no és necessari que siguin explicades, que pertanyen a l'àmbit d'allò purament domèstic o d'allò merament individual. I, encara que en aquests temps de pornografia absoluta que vivim, això us pugui semblar estrany, està bé. Fet i fet està més que bé, és saludable fins i tot, no explicar totes les intimitats.

Web de la setmana: The Planet Zero

2011-10-07T07:00:00.004+02:00

En Plug és un endoll espavilat creat per dwarf.inc. L'invent no és nou, el de crear un personatge eixerit per fer arribar el missatge que, malgrat tot, no deixa de ser publicitari. Cal, però, aplaudir la iniciativa de Nissan amb la seva WEB de conscienciació ecològica. El pols d'allò que canvia en el món, d'allò que la gent abraça i adora, sempre ens el dóna la publicitat i sembla mentida com pot ser d'expressiu un endoll amb un únic signe "+" a la "cara"!

Dedicat a l'Elena, que tinc entès que li agraden aquest tipus d'aventuretes (penso que els personatges de dwarf li agradaran). Que passeu un bon cap de setmana!

Breviari dels polítics

2011-10-05T07:00:00.078+02:00

Sabia que no m'agradaria, vull dir que no m'agradaria el que diu l'autor, perquè, al cap i a la fi, Giulio Raimondo Mazzarino, nascut a Pescina (aleshores territori de la Corona d'Aragó) el 14 de juliol de 1602 i mort a Vincennes el 9 de març de 1661, fou, segons diu Cristina de Suècia en una carta que adreça al cardenal Azzolino, el 30 de desembre de 1656:

"... moderat en totes les passions o que, per millor dir-ho, de passió només en té una, que és la millor: l'ambició. Subordina a aquesta totes les altres i no té ni amor ni odi que no sigui el que convé al seu interès que no és altre que un immens desig de regnar."

Cristina de Suècia, d'aquí

O sigui que, si bé vaig llegir El príncep, de Maquiavel, amb una certa basarda i, al moment, em va semblar una obra magna, per tot allò que implica de reflexió i per com ens situa en un temps històric, en aquest Breviari dels polítics no hi he pogut trobar el mateix interès que trobat en la Niccolò di Bernardo dei Machiavelli. I, això no treu que, ambdues, siguin obres per a la reflexió, però cataloguem-les amb un tarannà més prudent -que probablement Mazzarino aplaudiria-, que no pas la serenor amb què podem llegir l'obra del més gran "reflexionador": Montaigne.

El que em tranquil·litza, però, és que l'atzar m'ha dut a llegir-los en ordre cronològic, segle XV per Maquiavel, segle XVI per a Montaigne i segle XVII per Mazzarino, de la qual cosa me'n felicito, perquè, sense adonar-me'n, la contextualització històrica ha estat l'escaient.

Cardenal Mazzarino, d'aquí

Respecte al llibre, em cal felicitar l'editora, edicions de la ela geminada (Girona, 2011), per la qualitat, de l'edició, del pròleg de Xavier Rubert de Ventós i la introducció i la traducció de Ramon Alcoberro i Pericay. Del pròleg em colpeix la frase d'en Rubert de Ventós: la cambra de miralls és la tomba dels líders; qui, davant d'una frase com aquesta, gairebé lapidària, no s'atura a reflexionar i no veu al seu davant, tantes i tantes persones que, sense adonar-se'n, cauen en el parany de només voler veure's a si mateixos reflectits en el seu entorn. Sentim a parlar de l'eròtica del poder i, segurament, el poder té molt d'onanisme, molt d'autoestima insegura i egos inflamats. Davant d'una frase d'aquest calibre una s'asseu tranquil·lament, i reflexiona sobre allò que veu fer i, sobretot, sobre allò que fa. Sí, definitivament fa molta por quan, al teu voltant, tothom et dóna la raó.

En la introducció el doctor Alcoberro ens diu de l'autor del Breviari:

"La política es pot estudiar, en conseqüència, com la tècnica que permet gestionar els errors (dels altres), convertint-los en oportunitats (pròpies), de manera que la vigilància onstant i obsessiva ha de ser la característica específica del bon governant."

Això, evidentment, segons la teoria de Mazzarino que, pel que podem observar, resulta força estesa. No cal dir que, a títol personal, ho trobo terriblement esgotador, ergo ni ganes. És clar que, més endavant llegim:

"Mazzarino governava, com a foraster i com a cardenal, un Estat en què el dèficit era crònic, el desordre públic era constant i les eines de control polític resultaven quasi inexistents."

Massa temptacions de fer paral·lelismes en les quals no hem de caure, o si?

Així, doncs, en un món on la política era un continuat art del complot, que, malauradament encara resta vigent entre nosaltres, el Breviari no ens hauria de fer tant mal d'ulls. Malgrat això, llegir-lo ens fa palès el doble -a voltes triple-, llenguatge que ens envolta. Fa temps que visc convençuda del neo-barroquisme que ens amara, on l'ideari imperant és que la corrupció, la misèria i la mort regeixen el món. Aquests són estadis pels quals anem passant, cíclicament, les societats humanes, sotmesos com vivim a la llei del pèndol.

Tot i això, algunes veritats essencials de la naturalesa humana queden reflectides en el text:

"És així com sovint els predicadors denuncien amb la més gran violència els vicis que personalment els afligeixen."

"No et refiïs mai d'un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals."

El dissimul constant, la sospita perpètua, la manipulació infinita són les premises d'un home i un temps que sembla que s'hagin perpetuat. Malgrat tot no deixa de ser un home fascinant amb el qual hagués estat d'allò més curiós conviure, sempre i quant es prenguessin les mateixes precaucions que es prenen quan es conviu amb una serp de cascavell. Això si, vull remarcar un dels consells del Cardenal:

"No defensis accions demagògiques."

Aquest sí que me l'anoto.

Per si us en cal una mica més, veieu aquest apunt de Tirantloblog.

Cada dia (curtmetratge)

2011-10-03T07:00:00.016+02:00

d'aquí

Cada dia, a la mateixa hora de la tarda i per un carrer solitari, passa una colla d'adolescents de tretze anys quan tornen de l'Institut.

Cada dia, a la mateixa hora i pel mateix carrer solitari, la colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'Institut, passa pel davant d'una bateria de contenidors d'escombraries soterrats.

Cada dia, a la mateixa hora i pel mateix carrer solitari, la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, passa pel davant de la mateixa bateria de contenidors d'escombraries soterrats i fan picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra.

Cada dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, quan passa la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, pel davant de la mateixa bateria de contenidors d'escombraries soterrats, tot fent picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, la veïna del davant surt al balcó i els escridassa.

Cada dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, fan picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, riuen i corren quan la veïna del davant surt al balcó i els escridassa.

Aquell dia, però, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, un dels adolescents de tretze anys, que tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, pensa que serà millor idea llençar un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i així sortiran rient i corrent quan la veïna del davant surti al balcó i els escridassi, havent-li ofert una variació sobre el tema.

Aquell dia, però, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, quan un dels adolescents de tretze anys, que tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, pensa que serà millor idea llençar un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i així sortir rient i corrents, la veïna del davant no sortirà al balcó, ni els escridassarà, sinó que els estarà filmant amb una càmera, indignada, per denunciar-los a l'autoritat.

Aquell dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, un dels adolescents de tretze anys que tornen de l'institut passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i surten rient i corrents, mentre la veïna del davant, que no surt al balcó ni els escridassa, filma tota la seqüència per denunciar-los a l'autoritat.

Aquell dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, l'adolescent de tretze anys que torna de l'institut passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença el paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i surt rient i corrents, mentre la veïna del davant, que no surt al balcó, ni els escridassa, filma tota la seqüència per denunciar-los a l'autoritat, se n'adona que ha comès un error: ha baixat la tapa del contenidor.

L'endemà, en una altra hora, l'autoritat mira una cinta de vídeo d'un carrer solitari, a l'hora de la sortida de l'institut, on un adolescent de tretze anys, en passar amb la colla al davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, com els diu la veïna que solen fer, i surten rient i corrents, però l'adolescent s'atura, pensa, i recula, perquè se n'adona que ha baixat la tapa del contenidor i així el seu acte no tindrà l'efecte desitjat per manca d'oxigen.

L'endemà passat, en una altra hora, l'autoritat emet una factura dels desperfectes als pares de l'adolescent, pensa en la possibilitat d'oferir-los que el noi vagi a passar unes hores de guàrdia amb els bombers, i rumia, amb mig somriure, sinó caldria parlar, també, amb el director de l'institut perquè li apugi la nota de física. Que una cosa no treu l'altra.

Web de la setmana: OaKoAk

2011-09-30T07:00:00.043+02:00

El millor de tenir una secció fixa és que sempre hi ha persones que pensen en ella i et donen un cop de mà. De la mà d'en Galderich, l'autor d'el &Piscolabis Librorum, un blog que, d'altra banda, no podeu deixar de tenir en el vostre blogroll, m'arriba el coneixement de l'OaKoAk, que si bé no és una web strictu senso, sinó el blog d'un artista de carrer francès, ens aporta una expressió de l'street art, distinta a com la solem conèixer.

O sigui que, forçant una mica, us faig passar blog per web, i només perquè ja sabeu que sóc una fanàtica dels grafits, i no me'n puc estar. De passada, podeu visitar aquest blog que parla d'en OaKoAk i del seu art i que, alhora, ens porta a conèixer iniciatives en aquest camp fetes en codis QR (també aquí)

Que passeu un bon cap de setmana!

Un bat de beisbol

2011-09-28T07:00:00.004+02:00

La Maria tenia tretze anys i, com cada dia, de dilluns a divendres, quan sortia de l'escola se n'anava al despatx dels seus pares a fer una estona de recepcionista. Eren aquells temps on els fills havien d'ajudar a la feina dels pares i aquella horeta li servia a la mare per endreçar els germans més petits, i a n'ella per fer els deures en una taula de despatx de debò.

A la Maria li agradava estar-se a la recepció de l'oficina tota sola mentre el pare, advocat, solia atendre alguna visita al despatx principal. La taula amb el calaixet dels clips, les xinxetes, les gomes, la cadira giratòria, el telèfon (despatx del senyor Tal, bona tarda, qui demana?), la visió enlairada pel damunt de les cadires de la saleta d'espera ... Gaudia d'allò més en endreçar-ho tot, treure la pols, posar bé les revistes a la tauleta de centre, fer servir la màquina d'escriure, ja feia un any que s'havia tret el títol de mecanògrafa, i aprofitar per fer els deures amb l'aspecte de persona enfeinada.

Els últims dies, però, la Maria ja no hi anava tant de gust. Gairebé cada dia es presentava el senyor Rodríguez, un home que estava associat amb el seu pare en alguns assumptes. En Rodríguez, que havia sortit de molt avall, ara tenia el ronyó cobert. Vestia car i se les donava de senyor, malgrat els seus orígens proletaris. Els últims dies solia passar pel despatx força d'hora, sempre coincidint en què el pare de la Maria tenia una visita, s'asseia en una cadira al davant d'ella, i li donava conversa.

La Maria, al principi, se sentia afalagada per l'atenció d'en Rodríguez, un home tan gran, que potser tenia quaranta anys o més, i que parlés amb ella com si fos una adulta. Li preguntava pels estudis, pels plans de futur, per les vacances. Un dia li va donar cent pessetes, la Maria li va dir que moltes gràcies, però que no calia, però en Rodríguez va insistir: perquè et prenguis una cocacola si et ve de gust.

d'aquí

La Maria les va agafar confosa, no ho volia, ho trobava estrany, però va tenir por d'ofendre el soci del seu pare. Tampoc ho va explicar a casa, hi havia quelcom que no li quadrava, però veient les relacions amables que tenien el pare i ell, i sabent com n'eren d'importants els negocis que feien junts, li va semblar que dir-ho no seria prudent.

Al cap d'uns dies, en Rodríguez li va tornar a donar diners. Ella els volia refusar i ell li va suggerir que els estalviés. Amb ells podria prendre l'autobús algun dia i anar a Barcelona, podrien quedar i ell li ensenyaria coses de la ciutat. La Maria li va dir que seria molt difícil, que quan es tenen tretze anys no es pot anar amunt i avall sense que ho sàpiguen els pares i que, segurament, no la deixarien anar a Barcelona sola. L'home li va dir, com qui no vol la cosa, que podria dir-los que se n'anava al cinema amb alguna amiga i que no patís, que ell ja procuraria que fos a casa a l'hora, però que una noia tan espavilada com ella calia que es formés, que tingués accés a la cultura.

Aquella nit la Maria ho va passar malament, no es podia treure del cap les paraules d'en Rodríguez. Pensava que potser li calia dir-ho al seus pares, però s'imaginava que difícilment se la creurien. Era més segur que es creurien un senyor tan seriós i important com ell que no pas la criatura que era ella.

L'endemà va insistir en què tenia mal de panxa per no anar a l'oficina, com què venia el cap de setmana es va estalviar uns dies de veure aquell home, però el dilluns, sens falta, ell tornava a ser allí, amb el seu somriure amable, la seva roba cara i les insinuacions que anaven modificant-se conforme passaven els dies. La conversa va derivar, com qui no vol la cosa, cap a qüestions sexuals. La Maria sabia que era això del sexe, fins i tot havia vist a classe un documental sobre reproducció humana, això i que feia un any que li havia vingut la regla era, gairebé, tot el que en sabia. Bé, també que es posava vermella quan en Carles, el fill d'en Rodríguez, que tenia un any més que ella, li dirigia la paraula.

El tipus, però, amb la intenció de fer-li el favor d'ensenyar-la, l'insinuà que a una noia verge i tan jove li convenia iniciar-se en certes tècniques i que res millor que algú experimentat com ell per a esdevenir el seu tutor en la matèria. Li comentà que tenia un pis a Barcelona, que la seva dona no coneixia, i on hi duia les noietes que, com ella, s'iniciaven en aquest camí i que, només calia que ella posés en pràctica el que ja li havia suggerit del cinema. Després s'explaià en una descripció de quines eren les "pràctiques" que durien a terme.

La Maria no sabia on amagar-se, estava espantada, ella no volia fer tot allò que li deia aquell home. Ara ja no era el soci elegant del seu pare, era un vell fastigós, i a n'ella li semblava que tot allò que li proposava no podia ser normal. Va callar tota l'estona, l'home va entrar al despatx del seu pare i es va acabar aquí la conversa. La Maria patia per si aquell home li deia alguna cosa a son pare, que no es pensés que ella l'havia provocat, com deien els capellans que feien les males dones. El cas és que ja duia moltes nits dormint malament.

La situació s'allargà un parell de setmanes. L'home pressionava a la Maria i ella envermellia, acalava els ulls i callava. Cada dia estava més desmillorada i el seu rendiment escolar havia baixat. A casa no se'n sabien avenir i s'imaginaven que eren coses de l'adolescència que començava. Finalment, però, la Maria s'encarà a en Rodríguez i li va dir: i si li explico tot això al meu pare, què passarà? Ell, torbat perquè no s'imaginava que aquella criatura fos capaç d'enfrontar-se-li, li digué: no en seràs capaç. Tanmateix veié la resolució en els ulls de la nena i se n'anà sense tornar mai més en aquella hora.

Quan la Maria tenia més de quaranta anys, un dia arribà a casa els pares, ara ja grans. El pare comentava que estava trist, aquell dia havia vist una esquela de la mort d'en Rodríguez. Feia anys que no es veien, en aquest temps els negocis de l'un i de l'altre havien patit una greu davallada i el món ja no era el mateix.

- Me n'alegro que s'hagi mort, i espero que hagi patit molt - digué na Maria fredament.

- I ara, filla, però si era un bon home - respongué el pare sense comprendre el perquè de l'actitud de la filla.

Aleshores la Maria li va explicar el que havia passat trenta anys abans en el despatx. Mai, ni en els moments més durs quan l'economia familiar s'havia vist sacsejada, la filla havia vist aquella expressió d'impotència, ràbia i dolor en els ulls del pare.

- I per què no ens vas dir res de tot plegat?

- Vaig tenir por que no em creguessiu.

La Maria creu que hi ha molts Rodríguez que tenen molta sort, però que es mereixerien trobar-se agenollats, lligats de mans i peus i emmordassats al davant dels nens i nenes armats amb bats de beisbol. Només aleshores entendrien com es va sentir ella, emmordassada, lligada de mans i peus i passant por, tota la por i la culpa del món.

Se m'acut que ...

2011-09-26T07:00:00.003+02:00

d'aquí

... la felicitat és artesania de la més pura. Alguns l'engiponen amb quatre martellades i d'altres en fan una obra d'orfebreria fina, però, sempre, ha de sortir de les nostres mans, maldestres o experimentades, perquè, altrament, si algú pretén que li'n fabriquin, ni que sigui un bocinet, de fora estant, ja cal que es repapi en una butaca còmoda, perquè en té per estona, i en aquestes, pot arribar a l'última casella sense conèixer-la.

Web de la setmana: BBC One life

2011-09-23T07:00:00.008+02:00

Començàvem la setmana amb les formigues i l'acabem amb aquesta WEB de la BBC Earth Films: Una vida. No us esteu de fer clic!

I bon cap de setmana!

En justa correspondència

2011-09-21T07:00:00.006+02:00

Tara blanca, d'aquí

La Montse, del Des del meu mar, s'atreveix a fer-se ressò d'un premi i respondre'n públicament el qüestionari. No ho he fet mai, ho agraeixo però no en tinc costum, i se'm faria molt estrany, ara, començar-ho a fer. Tanmateix és prou amable com per (in)citar-me a unir-m'hi, o sigui que aquí us deixo el seu apunt. Podeu prendre'n la part que em pertoca. Gràcies Montse, tu si que ets genial! "M'agrada la teva mentalitat".

Fascinant

2011-09-19T07:00:00.008+02:00

La majoria de nosaltres estem acostumats a cercar la meravella mirant enlaire, a admirar-nos d'allò gran, o d'allò inconegut, fins i tot n'hi ha, a betzef, que la cerquen en supòsits dificilment demostrables -llegiu Déu, Més Enllà, energia quàntica (a saber que caratsus vol dir), o l'abella Maya-. Servidora, continua cultivant el seu freakisme amb passió, i si em vols fer feliç posa'm una bèstia de sis potes. Que què vull dir? Doncs que a la propera vida (ehem) seré entomòloga, sense cap mena de dubte, i que un dels blogs que segueixo és l'Historias de hormigas de José María Gómez Duran, coautor del llibre Kingdom of ants, amb el prestigiós entomòleg (mirmecòleg) Edward O. Wilson, Premi Internacional Catalunya 2007. En aquest apunt, i els vídeos que l'acompanyen, podem veure com, a la menuda (3 mm!), la vida pot ser igual de meravellosa i fascinant, i que ves quines ganes d'imaginar-nos ves a saber què pour nous épater, quan la vida de bo de bo ens pot distreure una bella estona.

Senyores i senyors, amb tots vostès:Avispas parasitoides de hormigas

del blog Historias de Hormigas

Veus? a veure, que aixequi el ratolí el que sapigués que era la mirmecologia, va!

Web de la setmana: The Wilderness Downtown

2011-09-16T07:00:00.032+02:00

Google, el "nostre" sant Google, no para. En combinació amb el Google Earth i Chrome, Chris Milk crea The Wilderness Downtown. Poseu la vostra adreça, i veieu d'una altra forma casa vostra. I com sempre que puc, un 2x1, la Web de Chris Milk. (Si obriu l'enllàç de la Wiki traduïnt, penseu que tota l'estona parlarà de "la llet". I és que és el que té dir-se un nom d'aquests)

en parlen també aquí

Bon cap de setmana!

Vacas, cerdos, etc.

2011-09-14T07:00:00.011+02:00

d'aquí

El meu esperit indòmit -forma prou parençosa de dir que sóc tossuda com una mula- fa que, moltes vegades i per un sentiment absurd d'independència, no em llegeixi els llibres que em pertoquen quan estic en ple semestre a la universitat i, després, a toro passat, m'agafi la dèria de llegir-me'ls tant si com si. De la mateixa manera, no acostumo a escriure ni una ratlla durant les vacances, sempre m'enduc paper i llapis i si, per casualitat, se m'acut escriure res, me n'oblido en punt torno a casa, per la qual cosa, manta vegades i dels racons més insospitats, em surten textos que, després, mai sortiran al blog. I no pas perquè em pensi que no hi poden ser, o perquè els consideri indiscrets, sinó més aviat per la mandra o, més ben dit, perquè mentalment només concebo un text per al blog si l'he escrit en un ordinador o directament al blog. Manies, vaja.

Dalt les Roques de Benet

Aquest any, però, no he hagut de pujar a cap avió per les vacances, o sigui que m'he endut el portàtil i una pila de llibres. El matí l'hem destinat a la bicicleta o a la muntanya, o a ambdues coses, i el migdia, després de la dutxa i anar a comprar el pa i el diari, i mentre el Factor X fa el dinar -i llegeix el diari, que jo només el llegeixo on-line- m'he muntat la paradeta a la taula del menjador: l'ordinador, el llibre que he llegit ahir i abans d'ahir ple de post-it d'aquells petits de coloraines, un bol ple de llavors de gira-sol, i un altre per les clofolles. No tenir Internet sinó és mitjançant fer “un pont” amb el bluetooth del mòbil -o sigui patèticament lenta- fa que em quedi sense els automatismes habituals: corregir els dubtes ortogràfics per mitjà de l'optimot, consultar qualsevol derivada d'allò que penso o he llegit a sant Google ... però bé, faré un esforç i potser després -només potser- ho revisaré, en faré un copy-paste i ho penjaré al blog al setembre, que m'he proposat no dir ni piu a l'agost (encara no sé perquè, però és igual, m'ho he proposat i ho acompliré, o gairebé).

Un dels llibres que ens va proposar la professora d'Antropologia Social i Cultural fou Vacas, cerdos, guerras y brujas d'en Marvin Harris (aquí hauré de cercar un hipervincle a l'autor i a la referència bibliogràfica, és clar)(fet). Reconec que em fa molta mandra llegir en castellà, moltes vegades em trobo llegint i rellegint la mateixa pàgina sense haver comprès res, començo amb aplicació però, al cap d'un instant, el cap se me'n va cap a d'altres afers i, quan arribo al final de la pàgina, no recordo res del que he llegit; en canvi, en català només em passa amb els llibres avorrits de morir. (En aquest moment he destinat dos minuts a reflexionar sobre el que acabo de dir mentre atacava el bol de llavors de gira-sol. Com què no n'he tret l'aigua clara he decidit conformar-me amb la meva discapacitat i tal dia farà un any!).

D'entrada, m'ha semblat interessant que tantes coses d'aquest llibre publicat el 1980 fossin aplicables a la nostra realitat actual -i el nombre de post-its ho certifica-, i el seu estil divulgatiu, sense cap mena de dubte.

“Este libro trata de las causas de estilos de vida aparentemente irracionales e inexplicables. Algunas de estas costumbres enigmáticas aparecen entre pueblos sin escritura o «primitivos»: por ejemplo, los jactanciosos jefes amerindios que queman sus bienes para mostrar cuan ricos son. Otras pertenecen a sociedades en vías de desarrollo, entre las cuales mi tema predilecto es el de los hindúes que rehúsan comer carne de vaca aun cuando se estén muriendo de hambre. Sin embargo, otras aluden a mesías y brujas que forman parte de la corriente principal de nuestra propia civilización.”(p. 13)

M'agrada trobar un esperit crític, objectiu i científic que és capaç d'enfonsar-se en creences i trobar-ne l'origen pragmàtic sense tenir la necessitat de menystenir-les sinó, més aviat, tot el contrari. I m'ha fet pensar en manta vegades que la gent em pregunta: "tu que has estat en llocs on hi ha tribus, oi què són més purs, més naturals, més sans?". Pel poc que he pogut veure, em cal avisar: el filldeputisme és un esport humà, sense distincions, de la mateixa que de bons, i de babaus, n'hi ha arreu.

“Otra razón por la que muchas costumbres e instituciones parecen tan misteriosas estriba en que se nos ha enseñado a valorar explicaciones «espiritualizadas» de los fenómenos culturales en vez de explicaciones materiales de tipo práctico. Sostengo que la solución de cada uno de los enigmas examinados en este libro radica en una mejor comprensión de las circunstancias prácticas. Y mostraré que un estudio más minucioso de las creencias y prácticas que parecen más raras revela que éstas se hallan fundadas en condiciones, necesidades y actividades ordinarias, triviales, podríamos decir «vulgares». Entiendo por solución trivial o vulgar la que se apoya en la tierra y está integrada por tripas, sexo, energía, viento, lluvia y otros fenómenos palpables y ordinarios. [...] La mayor parte de la gente sólo es consciente de una pequeña parte de la diversidad de alternativas que hay en los estilos de vida. [...] La ignorancia, el miedo y el conflicto son los elementos básicos de la conciencia cotidiana, arte y la política elaboran con estos elementos una construcción onírica colectiva cuya función es impedir que la gente comprenda lo que es su vida social. Por consiguiente, la conciencia cotidiana no puede explicarse a si misma. Su misma existencia depende de una capacidad desarrollada para negar los hechos que explican su existencia.” (pp. 15-16)

Fins aquí anem bé, sembla que no m'adormo a cada paràgraf, tanmateix, una de les frases que m'ha decidit, sense cap mena de dubte, a tirar endavant amb el llibre ha estat la següent del pròleg:

“Por lo que se refiere a los estilos de vida, el conocimiento no puede ser el pecado original, puesto que todavía permanecemos en un estado original de ignorancia. Pero permitidme posponer la discusión más extensa de las pretensiones de la contracultura hasta el último capítulo.”

Coneixement versus ignorància i discussió sobre la contracultura en temps dels indignats, em semblen esquers prou importants com per no perdre'm ni una coma. Això i els distints capítols: “La madre vaca”, “Porcofília y porcofobia”, “La guerra primitiva”, “El macho salvaje”, “El potlatch”, “El cargo fantasma”, “Mesías”, “El secreto del Príncipe de la Paz”, “Escobas y aquelarres”, “La gran locura de las brujas”, “El retorno de las brujas” i l'epíleg.

Cal dir que és un llibre per a la reflexió, o sigui que no puc evitar recomanar-lo com a lectura d'interès, és ciència i és divulgació i, al damunt, està ben escrit.

“Las buenas notícias de la contracultura referentes a la revolución mediante la conciencia no son ni nuevas ni revolucionarias. El cristianismo ya ha intentado realizar una revolución mediante la conciencia durante 2.000 años. ¿Quién negará que la conciencia cristiana pudo haber cambiado el mundo? Sin embargo, fue el mundo quien cambió la conciencia cristiana. Si todos adoptaran un estilo de vida no competitivo, generoso, pacífico y lleno de amor, podríamos tener algo mejor que la contracultura: podríamos tener el Reino de Dios.

La política concebida según la imagen de la Conciencia III (agh! Em falta sant Google!) se realiza en la mente, no en el cuerpo. La conveniencia de este tipo de política para los que ya poseen riqueza y poder debe ser evidente. La reflexión filosófica de que la pobreza es, después de todo, un estado mental siempre ha sido fuente de confort para los que no son pobres. A este respecto, la contracultura simplemente presenta en una forma algo modificada el desprecio tradicional que los teóricos cristianos expresan por los bienes de este mundo.” (pp.270-271)

Després de googlejar sobre això de la Consciència III, he de confessar que m'he perdut en un magma d'energies quàntiques (ehem!, ehem!, cof!, cof!, cof! marededéusenyor, tot és respectable -o gairebé-, però hi ha coses molt difícils d'empassar!) i que prefereixo fer exactament el que vaig fer: passar-hi pel damunt, ja que l'interessant és l'anterior reflexió d'en Harris. També em trasbalsen les següents afirmacions, potser per allò del déjà vu:

“Por definición, la contracultura es el estilo de vida de la juventud alienada de clase media educada en la universidad.” (p. 271)

“Pero incluso en la cumbre de su eficacia organizativa, la contracultura careció de los fundamentos del mesianismo. No tenía líderes carismáticos ni una visión de un orden moral bien definido. Para la Conciencia III, el liderazgo es otro truco del complejo militar-industrial ...” (p. 274)

La realitat és que els pocs viatges que he pogut fer cap a països considerats del Tercer Món m'han obligat a silencis més perllongats, dubtes més pregons i unes poques certeses respecte a tantes coses que ens fan idèntics aquí i a l'altra banda del globus. Per això cada dia em costa més acceptar un credo, malgrat la temptació d'abraçar-ne més d'un, sempre hi ha l'insidiosa frase: "si, però ..."

“El rechazo de la objetividad, el relativismo amoral y la aceptación de la omnipotencia del pensamiento hablan de la bruja, pero no del salvador. La Conciencia III presenta todos los síntomas clásicos de la elaboración onírica de un estilo de vida cuya función social es disolver y fragmentar las energías de la disensión. Esto debería haber sido claro por la gran importancia dada a «hacer lo que le venga a uno en gana». No se puede hacer una revolución si cada uno hace lo que le da la gana. Para hacer una revolución todos deben realizar la misma cosa.” (p. 275)

Un nou sistema fa anys i panys que ensenya la poteta per sota la porta, però no acabem de veure'n la forma ni l'oportunitat. Des de qui abraça sense reflexió qualsevol parer que ens vol fer creure que és la salvació definitiva, sigui del tarannà que sigui, religiós o laic, fins els que neguen taxativament la possibilitat de sortir-nos-en d'alguna forma, em sento sempre fora de joc, sóc incapaç de creure que ara és pitjor i no puc creure, tampoc, que hi ha una Humanitat "millor" (?) cap a la que calgui tendir. Encara em manquen lectures, ho reconec.

Sobre les bruixes, la seva invenció i la seva utilització per part del poder establert també hi trobarem una excel·lent elaboració, cosa que em fa preguntar-me sinó ens la passem cremant bruixes encara ara:

“El resultado principal del sistema de caza de brujas (aparte de los cuerpos carbonizados) consistió en que los pobres llegaron a creer que eran víctimas de brujas y diablos en vez de príncipes y papas. ¿Hizo agua vuestro teco, abortó vuestra vaca, se secó vuestra avena, se agrió vuestro vino, tuvisteis dolores de cabeza, falleció vuestro hijo? La culpa era de un vecino, de ese que rompió vuestra cerca, os debía dinero o deseaba vuestra tierra, de un vecino convertido en bruja. ¿Aumentó el precio del pan, se elevaron los impuestos, disminuyeron los salarios, escaseaban los puestos de trabajo? Obra de las brujas. ¿La peste y el hambre destruyeron una tercera parte de los habitantes de cada aldea y ciudad? La audacia de las diabólicas e infernales brujas no conocía límites. La Iglesia y el Estado montaron una denodada campaña contra los enemigos fantasmas del pueblo. Las autoridades no regatearon esfuerzo alguno para combatir este mal, y tanto los ricos como los pobres podían dar las gracias por el tesón y el valor desplegados en la batalla.”(pp. 255-256)

Sigui com sigui, és un goig ensopegar un llibre el qual, malgrat el pas dels anys, ens permet reflexionar sobre la nostra realitat actual. Una excel·lent inversió, millor que els bons de l'Estat, sense cap mena de dubte.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Madrid, 2011 (3). Alianza editorial.

Conte d'una nit d'estiu (apunts)

2011-09-12T07:00:00.021+02:00

N'FX diu: anem, mentre comença a preparar la motxilla.

On?

Bivac, al Montgrós.

Bé - em poso en marxa i començo a fer entrepans.

Ens duen a Can Massana, són tres quarts de cinc.

Comencem a caminar, a l'esquena de cinc a set quilos, fa calor i, ràpidament, quedem xops de suor.

Passat el Coll de Porc un núvol comença a fer-se amo de la muntanya, ens confirmem, l'un a l'altra i amb cara de dubte, que la previsió meteorològica era de bon temps.

Aprecio que baixo millor els pendissos de pedra amb motxilla que sense, el pes m'ajuda a mantenir la verticalitat, la pedra està perfectament seca i el calçat s'hi agafa amb seguretat.

Baixar, pujar, baixar, pujar, més a quatre grapes que no pas a dues.

Pel camí ensopeguem vàries vegades amb cabres salvatges, ens miren com volent dir: què hi feu aquí si no toca?

Abans d'arribar al cilindre només un grup de quatre nois que fan el camí contrari, corrent.

El cel, cada cop més encapotat, ens fa dubtar si serem capaços d'arribar amb prou llum. Discutim en les possibilitats d'un recer en cas de pluja.

Finalment, després de dues hores i mitja, arribada al Montgrós.

Hi ha poc espai bo per a bivaquejar sense haver de passar la nit amb l'esquena clavetejada de pedres, hauríem haver de dut les màrfegues inflables. Finalment muntem el mini-campament.

Veiem el pla ple de sol i, nosaltres, enmig de la boira. Ens cal vestir-nos amb el folre polar.

Després d'anys de dir de pujar a veure la posta, el dia que triem no ens ho permet. Després la lluna no ens permetrà, tampoc, veure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Riem per haver estat, una vegada més, víctimes de la sacrosanta llei de Murphy.

Vist l'èxit, i que es fa fosc, mengem un entrepà, assaborint, malgrat tot, el fet de ser allí i saber que hi passarem la nit.

Decideixo no treure'm la roba per ficar-me dins el sac, si bé al pla no podran dormir de calor, aquí fa un fred que pela.

Quarts d'una de la matinada, una pedra que rodola em desperta.

M'incorporo asseguda, com si tingués una molla, hi ha alguna cosa viva prop nostre.

La boira té una lluïssor espectral, al meu davant una cabra salvatge em mira descarada. Faig un crit, ella fa el seu ruflet característic, talment un esternut curt i sec, i comença a caminar amb tranquil·litat, al seu darrera algunes cabres més.

N'FX es desvetlla i comença a enfocar-les amb el frontal, cridant, com si menés un ramat. M'agafen les ganes de riure. Per les agulles ressonen les nostres rialles. La muntanya ens pertany aquesta nit.

Tornem a adormir-nos, malgrat la dificultat de trobar una positura còmoda.

La lluna em toca la cara perquè em desperti. La boira ha desaparegut i la visió de tota la serra i els seus relleus, en blanc i negre, les fondalades, les pedres, les ombres magnífiques, se'ns ofereix durant una estona breu. Gaudim de l'instant, xuclant assedegats la meravella, fins que la boira decideix que ja n'hi ha prou i ens obliga, una altra vegada, a la rutina de trobar una positura decent per fer una capcinada.

Sort que ja hi estem fets en això de dormir com sigui, on sigui, i quan sigui.

Em desperto xopa de rosada, n'FX va, amunt i avall, amb la càmera i el trípode, encalçant els primers rajos de sol. L'observo des de dins del sac, fa de bon mirar algú que fa fotografies entusiasmat.

Esmorzar, que no hi falti la xocolata, convençuda que, per a la Humanitat, hi ha un abans i un després del descobriment del cacau.

Apleguem el campament, baixarem per la Canal de Migdia.

Constatar que l'aigua ha desfet el camí, baixem amb precaució, en alguns llocs ens cal despenjar-nos amb por de l'esllavissada d'alguna pedra grossa. Sentim el motor d'una màquina que fa treballs de neteja de pedres a baix, a la carretera.

Finalment arribem al punt de partida on ja ens esperen. Estem cansats, però satisfets.

Ho hem de tornar a fer.

No dona, ves quines ganes de tornar a portar pes.

Doncs jo ho vull tornar a fer, i també vull dormir a l'Arcada.

A l'Arcada? però si allí no hi ha vistes de res.

No, ja ho sé, però em ve de gust sentir-me una dona del neolític, amb sac de dormir, això si.

Estàs ben carregada de punyetes!

Si, ja ho pots ben dir.

Web de la setmana: Minuscule

2011-09-09T07:00:00.009+02:00

Encara que no sigui cap novetat, Minuscule és una meravella de sèrie d'animació francesa que també la tenim a la seva WEB. Espero que en gaudiu, tant com ho he fet jo i com ho ha fet en Josep Manel que me l'ha fet recordar. Sobretot amb el so posat!

Gaudiu-ne i bon cap de setmana!

L'acompliment d'un somni

2011-09-07T07:00:00.017+02:00

En Josep Manel Vidal, l'autor del blog Filant Prim, ha aconseguit l'acompliment d'un desig: publicar el seu primer llibre en solitari. Per l'apreci que li tinc, a ell i a l'Àngels, la seva esposa i a qui va dedicat el llibre, quedaria força malament que en fes un panegíric, no seria eqüànime, perquè, segurament, em quedaria curta. O sigui que només us ho dic, si us agrada el seu blog us agradarà el seu llibre: El teu nom és un ésser viu. I, si el voleu, només heu d'escriure a la barra d'adreces http://www.todostuslibros.com/editorial/editorial-germania-s-l

Corre muchacho ya ...

2011-09-05T07:00:00.050+02:00

... no te entretengas más!

Si, ja ho sé, patètic oi? coses de l'edat. Avui, el meu fill gran marxa de casa per anar-se'n a viure a un pis d'estudiants durant nou mesos, i el dissabte vam dur a terme el ritus iniciàtic indispensable per a un mascle de l'espècie del segle XXI. Tota una generació vam conèixer els ritus iniciàtics per Orzowei (nanananá nanananá). Ens encantava seguir les aventures i les proves que havia de passar aquell xicot blanc enmig d'una tribu africana, víctima, a més, del racisme aplicat al terreny, que sembla que això que els humans siguem iguals arreu vol dir que ho som del tot, sense excepció. A part de la cançó dels crèdits, que ens van enganxar de seguida a tots, n'Orzowei havia d'anar per la selva passant tot de penalitats, a quina més bèstia, per tal de poder ser acceptat com a mascle adult per la seva tribu.

Avui, però, el ritus iniciàtic d'un mascle adult que se'n va a viure a un pis d'estudiants, no sol venir de la mà del pare, ni passa per anar a cap selva tropical, ni tan sols cal tallar troncs o aixecar pedres; exceptuant alguns casos, els ritus iniciàtics els propicia la mare. Ja ho veieu que en som d'estranys els europeus! És la mare qui l'ensinistrarà en tot allò que li cal per sobreviure, des de saber com cal triar la roba per la rentadora, fer alguna cosa més que espaguetis per menjar i mantenir l'higiene corporal adequada, a no ser que tingui vocació de mofeta. Finalment, serà amb la mare -el pare s'escaquejarà sibil·linament-, que passarà la prova suprema: anar a l'Ikea a comprar la roba de llit, les tovalloles, els coixins (no van amb l'habitació i, a més, cal decidir si el vols per dormir de boca terrosa, de panxa enlaire, o de costat. Tot un màster en coixinologia!) i els estris necessaris per començar a sobreviure en la jungla urbana (i sobretot, renta amb aigua freda i no barregis la roba blanca i de color!).

Malgrat la conyeta, però, això que un fill decideixi aprendre a viure pel seu compte (per fi! iuhu!) -encara que no ben bé del tot, que viure en un pis d'estudiants pagant la quota els pares no és, exactament, viure pels seus propis medis-, no deixa de ser un acte simbòlic pel qual segurament nosaltres, els pares, no estem preparats. I no pas perquè siguem especialment toixos en la cosa aquesta de la relació amb els fills, sinó més aviat perquè en aquests afers te la passes fent màsters accelerats i sobre la marxa.

Quan va néixer en Marc i me'l van posar al costat de la cara -m'estaven practicant una cesària i tenia les mans immobilitzades-, li vaig llepar el front i les galtes. Aquest acte d'imprinting fou instintiu i em fa pensar que potser hauria d'haver vist algun part de femella humana, en comptes de tants parts de gats i de l'Elsanacidalibre. També recordo la sensació d'estranyesa que em provocava veure un ésser viu que hagués "fabricat" jo mateixa. Hores d'ara encara em meravella el fet que no me'n descuidés cap tros, coneixent-me com em conec, sort que les cèl·lules sembla que tenen més senderi que no pas jo.

Va ser fantàstic tenir en Marc, i al cap de vint-i-un mesos, quan va néixer el seu germà Jordi, fou del tot genial. Si descomptem el fet que en Marc no va dormir ni una nit sencera en quatre anys -cosa que demostra la capacitat de resistència dels humans adults-, per la resta fou un bon minyó, tranquil i curiós. El nostre hereu va néixer el vuit d'agost del 1988, a les vuit del matí, o sigui que va néixer el 8-8-88 a les 8h, i tot i no ser gens supersticiosa i ser aquest un fet anecdòtic, a la gent els fa gràcia. Això si, el que tinc clar és que era l'agost, feia una calor que matava, i jo tenia molta por, perquè no havia tingut mai cap fill i no sabia que em sortiria exactament d'aquella panxa, i ara, quan encara no m'havia recuperat -sóc lenta de reflexes-, va i marxa.

Quan mon fill gran devia tenir tres o quatre anys, al món, va començar la campanya promocional de la pel·lícula que s'estava fent: Jurassic Park, vaja que vàries generacions ja ens reconeixem amb referents cinematogràfics o televisius. En Marc, doncs, és un nen que va créixer amb els dinosaures i, durant una pila d'anys, des dels cinc, va tenir clar que la paleontologia seria la seva ciència. Gairebé ho aconsegueix, sinó fos perquè els estímuls per poder-se dedicar a aquesta ciència no eren suficients, i va triar una opció que també l'apassionava: la biotecnologia, clonar coses pels puestus que en diem a casa.

Es fills creixen, i la natura, que algunes vegades sap el que es fa, te'ls converteix en adolescents, o sigui que t'estressa el suficient per preparar-te pel desig de veure'ls força lluny de casa. Un cop passada aquesta fase te'ls fa adults i te'ls mires i no els reconeixes. No som amics, som família, jo no puc deixar de pensar com a mare amb ell, amb ells, i per això el tipus de relació l'ha de definir el nou adult, serà ell qui triï com ens relacionarem a partir d'ara, i és aquesta incertesa la que em té el cor atenallat.

Només puc desitjar que tingui la capacitat i les oportunitats per ser independent i triar la seva vida amb pocs desencerts. He provat de creure'm el poema de Khalil Gibran, Els teus fills no són els teus fills, però és clar que el senyor Gibran no era mare, no era del mediterrani occidental, ni amb tendències sicilianes, com a casa, o sigui que estigui on estigui, el meu fill serà un dels nostres, i ja sap on es casa seva, per sempre.

Per cert que també té un blog, que a mi m'agrada molt encara que m'estigui malament el dir-ho: Portes lògiques. Espero que no l'abandoni ara.

I sí, se m'han escapat les llàgrimes.

Diada d'Estellés, poeta de l'Horta

2011-09-04T07:00:00.004+02:00

Algú ha sentit mai el batec que li fa el cor, i la rialla que esclata per tots els porus, quan duu una granota viva a la butxaca? Jo si, i en servo el record, per sempre. Gràcies mestre!

GOIG DEL CARRER

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

: - Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

Vicent Andrés Estellés

Web de la setmana: Bla, bla, bla

2011-09-02T07:00:00.006+02:00

"Bla, bla, bla de Vincent Morisset, és un conte interactiu que explora els principis fonamentals de la comunicació humana. L'espectador fa que la història sigui possible: sense ell o ella, els personatges romanen interts, tot esperant la propera interacció. L'espectador fa clic, juga i cerca a través de les escenes, senzilles i clares, l'experiència de la conducció.

A Bla, bla, bla, s'utilitza la xerografia, el dibuix sobre paper, l'ActionScript (Flash) generant animacions, titelles, stop-motion combiant amb mapes en tems real en 3D, etc: "Volia que se sentís feta a mà, imperfecta i fràgil"." (Imatge i text extrets d'aquí)

Feu servir el so i el ratolí per passar una bona estona interactuant amb aquesta obra, penseu que, des del primer clic, en formeu part, que no n'hi haurà dues d'iguals. Si en voleu saber més de l'autor, podeu anar també a la seva web.

Divertiu-vos i bon cap de setmana!

El blog i jo

2011-08-31T07:00:00.015+02:00

Em pregunto si un novel·lista, un poeta o un assagista, es qüestionen el medi on s'expressen amb la mateixa intensitat que ens ho qüestionem els blogaires. Perquè la veritat és que jo me'l qüestiono des del primer dia que vaig publicar un apunt. També em pregunto si això té a veure amb la idea que tenim els humans de primers del XXI, que la cosa virtual és això: virtual, volàtil i, evidentment, no satisfà el nostre desig de perpetuació.

No estic gaire segura de si som un medi gaire distint que l'escrit en paper, al cap i a la fi ens expressem mitjançant els mateixos signes. Potser, el que som, és un intermedi entre la sacralització de l'escriptura i el nou adveniment de la digitalització. Vivim en un món on el llibre és sagrat, en ell hem llegit la "veritat" durant un parell de mil·lennis i hem perdut de vista que no és res més que un medi que propicia l'acte comunicatiu, que el que val, en definitiva, no és el llibre, sinó allò que hom vol dir i allò que hom vol escoltar.

I no perdem de vista que, hores d'ara, el llibre, a vista d'ocell, ja no és gran cosa més que un objecte comercial, el que ens demostra, probablement, que no calen llibres per a fer literatura. Això no vol dir que els blasmi, al cap i a la fic sóc lectora incorregible, i que duri. Però, i en els blogs? Hi ha molta literatura, bona i dolenta, en els blogs. Hi ha la literatura que imita el llibre i hi podem trobar, també, l'intent d'experimentació amb allò nou, allò que no ens acaba de pertànyer: l'hipertext.

Aquest estiu em vaig prometre no bloguejar gens ni mica, si més no a l'agost, i gairebé ho aconsegueixo, sinó fos que una feliç coincidència em -ens- va portar a conèixer tres blogaires, i escriptors a l'ús (més la parella), en la impressionant vila de Vall-de-roures, a l'Aragó, on també podeu al·lucinar amb l'Octavi de la llibreria Serret.

La trobada amb aquestes persones, que no només bloguegen, sinó que també publiquen llibres en paper, em va fer continuar rumiant en el mateix. Qui s'hagi passejat per aquí durant un cert temps ja coneix la meva al·lèrgia al PP (paper i premis), no per res, sinó que mai m'he plantejat "passar" al paper, perquè no és el meu medi, com no tinc per costum presentar-me als premis. (Per cert, gràcies a qui m'ha nominat als premis Cats, que una cosa no treu l'altra, i en això dels blogs és molt difícil calibrar quina acollida té el teu producte més enllà de la colla de "sospitosos habituals" i mentiria si digués que no em fa ni fred ni calor, m'afalaga i, alhora, em fa sentir doblement responsable).

En qualsevol dels casos, siguem el que siguem, i mentre no n'obtingui més satisfacció d'un altre medi de comunicació, o potser per allò que tinc de la nostàlgia d'un temps que fou, aquí em teniu, tallant la cinta d'una nova temporada.

No patiu, la porta es oberta, he recollit el correu, obert les finestres, trets els porticons i airejat les cambres, treta la pols, la nevera és a punt i ben plena, només ens cal recuperar els papers atorgats abans de les vacances i dubtar si aquests dies fora no han estat un somni. Si són servits ...

Incís estival

2011-08-07T17:24:00.001+02:00

Vall de roures

Asseguda al pedrís en la millor companyia observo com el sol juga amb les pedres del vell pont medieval en el seu viatge cap a la posta. Fem temps abans d'anar a sopar, no hi ha pressa, són vacances, ningú ens exigeix res i ens abelleix seure aquí, compartint silenci.

Penso en com m'agradaria ser transparent per poder mirar més de gust tothom qui passa. Amb els anys acumules viatges i cares, de tal manera que, inevitablement, tots els racons et recorden algun altre, i totes les cares ja han estat vistes abans. Sé que la meva també forma part del magma de les repetides i no em sap gaire greu, és més, a vegades he fantasiejat en trobar-me, cara a cara, amb alguna sòsia, al més pur estil de les pel·lícules dels viatges en el temps.

Mentre rumio això i allò, aprofito per fer l'exercici de les capsetes. Les idees, les experiències s'amunteguen desendreçades i cal anar-les arreglant i classificant en les capsetes del pensament. No m'agrada endreçar pensaments que no han estat prèviament elaborats i passats pel sedàs de la raó, fer-ho implicaria desar en alguna capseta un "pensament amb nosa" i, a la llarga o a la curta, acabaria fent verdet.

A contrallum quatre persones, no pas genets, ni pas de l'apocalipsi. Reconec algunes cares, no esperava trobar-les malgrat que sabia que eren prop d'allí. M'alço i els demano que em signin els llibres que duc a la bossa i que els pertanyen, si més no l'autoria. És una casualitat feliç que no em puc perdre. El món, el meu món, es ple d'aquestes casualitats, que em fan viure amb la sensació d'oportunitat constant.

Gràcies a la feliç contesa m'enfronto al contingut de la pila que intentava endreçar i que no aconseguia encabir en cap caixa. A la pregunta directa, em tempta respondre un justificatiu: "no, però si jo ...", i veig que l'erro, que la resposta adequada és: "si, m'estic equivocant, això no ho estic fent com cal".

No creure en el destí no vol dir no aprofitar l'avinentesa per avançar un pas més i em sento agraïda a l'atzar que m'ha dut una bona companyia, unes hores interessants i una pregunta important que he hagut de respondre.

M'agrada la franquesa quan és honesta i de bona fe. Gràcies Francesc, qüestió solucionada, pensament net i polit, la raó torna a vèncer.

Per fi!

2011-07-29T11:15:00.008+02:00

A l'ambulatori! Ai, no! el CAP*. No solc anar a cal senyor metge si puc evitar-ho, això fa que, sovint, cometi l'error d'auto-medicar-me amb substàncies tan pernicioses com el paracetamol. Tanmateix hi ha dies que no te'n pots escapar, quan una lesió ja fa dos mesos que l'arrossegues o t'has de fer l'analítica ritual.

Si, perquè per a mi, l'analítica anual és un ritus des que en tinc memòria. Primer perquè a la més tendra infantesa van haver d'operar-me dels carnots i les amígdales, i sembla que no se'm coagulava bé la sang, i després dels dotze anys, i la primera visita al ginecòleg, sempre més ha estat així.

Aclareixo que la visita al ginecòleg amb la primera regla, el gener de l'any que en feia dotze, va ser una de les visites, també rituals, a les que ens sotmetia la mare, en excès afeccionada al correctors dentals i l'ortopèdia, així com al control total sobre la seva prole.

d'aquí

O sigui que tots els germans hem dut plantilles que no calien, ulleres que segur que tampoc calien i ortodòncia que si que calia. Bé, d'ortodòncia per a mi no, que les dents del davant ja les tenia raonablement endreçades. I una cosa és "arreglar" els fills i una altra fer despeses innecessàries.

Quan ma mare es quedava una estona mirant-nos mentre jugàvem, la seva mare, àvia nostra, sempre deia: "i ara, quin defecte els hi veus?". Perquè era del tot segur que, després d'una repassada materna, servidora acabés caminant passadís amunt i avall amb un annex de l'Enciclopèdia Espasa al cap.

I, em preguntareu, a què ve tanta disgressió? Doncs a què estic al CAP fent cua, però sembla que la meva metgessa va força retardada, i com què no em ve de gust xerrar amb ningú dels que hi són, doncs xerro amb vosaltres. Virtualment és clar que, de moment, xerro amb la llibreta.

Anar al metge quan no s'hi sol anar pot ser un bon motiu de distracció. Entenc que anar-hi massa sovint pot ser motiu de desenvolupament de tics psicopàtics, però, de tant en tant, no és pas dolent del tot.

D'entrada et cal fer una cua de mitja hora per saber on has d'anar. Evidentment que aquesta se la salten els "habituals", però jo no en sóc i tampoc han tingut la precaució de posar un panell amb el nom del metge i el número de consulta. Tot i que tenen una pantalla enorme on t'avisen tota l'estona que l'extracció de sang és a les vuit del matí (són les onze) i tota una senyora pissarra d'aquelles Velleda ... en blanc.

Al mostrador, dissenyat per estar-hi treballant com a mínim quatre persones, em puc imaginar quin goig devia fer el dia de la inauguració, només hi ha una noia, amb aspecte de "jo-vull-estar-a-Sant-Miquel-del-Fai", que va atenent la cua que, hores d'ara, arriba al carrer. Som una trentena de persones.

Pel que a mi em cal també podria "atacar" a qualsevol de les persones que passen vestides de blanc i preguntar-los, sense miraments, on visita la doctora L., però em sembla que no és la seva feina, a més, segurament que les visites van endarrerides i, per tant, no em cal córrer per escarxofar el cul en una cadira. Així també tinc ocasió de veure el personal i escoltar algunes converses, típiques i tòpiques, de les de "cal metge".

Avui és evident que hi deu haver ginecòleg, perquè sobtadement em sento "desocupada", insubstancial i com si la meva tasca a la vida hagués perdut tot significat. Unes quantes noies lluïnt les seves voluminoses panxes, som al juliol i això vol dir temps de parir, s'ensenyoregen del vestíbul. Les trobo excessives, tot i que, en el seu moment, les meves dues panxes es podien considerar glorioses, no tinc la sensació que la resta de la meva anatomia s'hagués desenvolupat fins a aquests extrems. Em toca creure que són una altra generació, més "refetes" com si diguéssim, és clar que jo berenava pa amb xocolata, res a veure amb la "bollería fina" d'ara. Les panxes desapareixen i el vestíbul torna a recuperar el seu tamany habitual.

Em sembla xocant que no sigui capaç de reconèixer a ningú del poble. Això em diu dues coses: l'una, que fa molt de temps que no venia, l'altra, que el poble ha crescut molt, potser massa fins i tot, vista la desproporció entre el servei i la gentada que ha d'atendre. Finalment em toca i la pobra recepcionista, la Marga, sé que es diu així per la targeta que li penja de la butxaca, m'indica on he d'anar. L'anterior a mi ha aprofitat l'avinentesa per dir-li quatre fàstics sobre el sistema sanitari i la pobra ha accentuat la seva cara de "jo-vull-ser-a-Sant-Miquel-del-Fai". Aprofito per somriure-li i ser el més breu possible. Li ho demano si us plau i li'n dono les gràcies.

I veus? he tingut temps de sobres. Encara m'estic esperant i ja us he explicat tot això. No cal posar-se nerviós. Amb els que manen si, amb els que treballen no. Té, mira, ja em toca!

Ah! i bones vacances! ens veiem al setembre!

*CAP: Centre d'Assistència Primària.

Blogs, ficció, llibres, romans i prostitutes

2011-07-27T07:00:00.003+02:00

Què en diríeu d'una colla d'artistes que decideixen reproduir un lupanar(bordell) a Baetulo(Badalona)?

VIRGINITAS MORBUS EST GRAVISSSIMVS CVI EGO CLODIA HS X MEDERI POSSUM

La virginitat és una malaltia ... jo Clodia la puc curar! deu asos.

Realitat, ficció? Si us trobeu una casa amb uns suposats mosaics i uns suposats versos, o aforismes -o anuncis per paraules-, gravats a les parets, en llatí, sereu capaços de distingir si són un engany conscient amb finalitats artístiques? I si al damunt aquesta troballa(?) té un blog?

En Toni Prat, l'autor del blog Poesia Visual, n'és un dels assessors literaris. També pot presumir de nou llibre: La diversió de la paradoxa, editat per La puça del petroli.

I com em passa últimament, blogs, llibres, realitat, ficció?

Arqueologia i escombraries

2011-07-25T07:00:00.002+02:00

"... En un sitio, a ciento cincuenta metros por encima del nivel del mar, el terraplén perpendicular de la parte superior de la carretera medía entre tres y cinco metros de altura, y el corte dejaba a la vista tres vetas de ostras, como las vetas de cuarzo que se ven en el corte de una carretera de Nevada o Montana. Las vetas medían unos cuarenta y cinco centímetros de ancho, estaban separadas entre sí por entre medio metro y un metro, se sesgaban hacia abajo a lo largo de nueve metros, o más, y luego desaparecían donde el corte se unía a la carretera. Sólo el cielo sabe hasta donde se las podría seguir, rascando. Eran ostras bonitas, limpias, grandes, iguales a todas las ostras. Estaban muy juntas, formando una masa, y no había ninguna esparcida ni por encima ni por debajo de las vetas. Cada una era un filón bien definido, sin ramales. [...] Entre las ostras había mezclados muchos fragmentos de vajillas antiguas. ¿Cómo llegaron hasta allí aquellas masas de ostras? No puedo determinarlo. Las vajillas rotas y las ostras nos hacen pensar en un restaurante, pero es imposible que hubiera varios de ellos en esa montaña en nuestros tiempos, porque nadie vive allí. Un restaurante no sería rentable en aquel lugar, debió de ser en los días prósperos de Esmirna, cuando las colinas estaban cubiertas de palacios. Podría creerme la existencia de un restaurante, en ese contexto; pero, ¿tres? ¿Es que hubo allí restaurantes en tres períodos diferentes de la historia? Porque hay entre medio metro y un metro de tierra compacta entre los filones de ostras. Es evidente que la explicación del restaurante no nos sirve.

Es posible que la colina, en otros tiempos, fuese el fondo del mar, que se elevó, con sus criaderos de ostras, debido a un terremoto. Pero entonces, ¿y los fragmentos de vajilla? Además, ¿tres criaderos de ostras, uno encima del otro, con un espeso estrato de tierra de la buena en el medio?

Esa teoría no nos sirve. También es posible que esta colina sea el monte Ararat, que el arca de Noé hubiese descansado aquí, que él comiese ostras y tirase las conchas por la borda. Pero eso tampoco nos vale. Otra vez nos tropezamos con las tres capas separadas por tierra maciza y, además, en la família de Noé sólo eran ocho, por lo que no pudieron haberse comido todas esas ostras en los dos o tres meses que permanecieron sobre la montaña. Los animales ... aunque resulta sencillamente absurdo suponer que tendría tan poca cabeza como para alimentar a los animales con ostras.

Resulta doloroso -incluso humillante- pero me veo reducido a una única y pobre teoría: que las ostras escalaron hasta allí por sus propios medios. Pero, ¿qué objetivo pueden haber tenido en mente? ¿Qué buscaban allí arriba? ¿Para qué podría querer una ostra escalar una colina? Escalar una colina debe ser, necesariamente, un ejercicio agotador y molesto para una ostra. La conclusión más natural debe ser la de que las ostras subieron hasta allí para contemplar el paisaje. Pero, si reflexionamos acerca de la naturaleza de la ostra, resulta evidente que no le importa nada el paisaje. Una ostra no sabe apreciar esas cosas; lo hermoso no le preocupa. La ostra es de carácter reservado, no es movida -ni siquiera supera a la media en vivacidad-, y nunca es emprendedora. Pero, por encima de todo, la ostra no se interesa en absoluto por el paisaje: lo desprecia. ¿A dónde he llegado entonces? simplemente al punto de partida, es decir, que esas ostras están ahí, en capas regulares, a ciento cincuenta metros por encima del nivel del mar, y nadie sabe como llegaron hasta allí."

d'aquí

Aquest fragment dels raonaments -força curiosos i divertits- que és fa Mark Twain en el seu llibre, m'han fet recordar automàticament en el fet que la majoria d'arqueòlegs, avui, excaven en abocadors, sobretot antics, sortosament. Abocadors d'èpoques perdudes i que són una font d'informació valuosíssima sobre l'estil de vida dels seus creadors. El que devia veure en Twain era el que faria que un arqueòleg modern es decidís a plantar allí la seva tenda i els estris, i es tornés mico per aconseguir algun tipus de subvenció per tal de romandre el màxim temps possible en el lloc. Perquè, com bé ens explica el nostre arqueòleg de guàrdia: "Ens dóna molta més informació un abocador d’escombraries romà, plé de plats trencats i restes de menjar, que cap arca o calze per molt sagrats que siguin." Davant els nostres macroabocadors, però, hi haurà arqueòlegs del futur que s'hi atreviran?

Ja ho veieu, estic malalta de blogs, llegeixo Twain i penso, automàticament, en Glamboy.

I un altre detall de Twain que avui encara és plenament vigent:

"Los incorregibles peregrinos han aparecido con los bolsillos llenos de muestras rotas de las ruinas. Ojalá pudiera ponerle fin a este vandalismo. Arrancaron fragmentos de la tumba de Noé, de las exquisitas esculturas de los templos de Baalbek; de las casas de Judas y Ananías, en Damasco; de la tumba de Nemrod el poderoso cazador de Jonesborough; de las gastadas inscripciones griegas y romanas que hay en los muros del Castillo de Banias; y ahora han estado haciendo trizas y desportillando estos viejos arcos que Jesús vio con sus propios ojos. ¡Que Dios proteja el Santo Sepulcro cuando esta tribu invada Jerusalén!" (p. 443)

Un trosset potser ens pot semblar res, però un trosset tu, un trosset jo, un trosset ell ...

Per fer una ullada, un curiós treball sobre etnoarqueologia de la UAEM.

Web de la setmana: demano la ciutadania canadenca! NPP

2011-07-22T07:00:00.001+02:00

d'aquí

Inspirada en la tradició del Group of Seven i la gran poetessa, crítica i escriptora Margaret Atwood, així com en d'altres icones culturals, el National Project Parks vol explorar les formes en què el desert dóna forma a la nostra imaginació cultural. Llocs dels Parcs Nacionals del Canadà que la gent no visita mai han estat la font d'inspiració per un grup format per un director de cinema i tres músics, un quartet per cada parc, que han estat de maig a octubre de 2010, en aquests espais per tal de capturar la seva experiència del paisatge i que ha cristal·litzat en un curmetratge i la seva banda sonora. Cadascun d'aquests quartets ha estat curosament seleccionat per dur a terme l'experiència d'explorar un terreny desconegut, creatiu i físic. El resultat d'aquesta experiència el podem trobar en aquesta WEB.

El Projecte Parc Nacional (NPP) està creada per Joel McConvey, Geoff Morrison i Ryan Noth, i és produït per CN FilmCAN Films Inc i Primitive Entertainment en col.laboració amb Parks Canada, HD Discovery World i la Rogers Cable Network Fund. L'NPP ha estat dissenyada i desenvolupada per Grand Creative.

Bon cap de setmana!

I més, però d'un altre

2011-07-20T07:00:00.003+02:00

Estic contenta perquè últimament m'ha tornat a agafar la fal·lera de llegir, potser dèria m'agrada més que no duu la geminada. I és que hi ha moments on el cervell està tan col·lapsat -càsum l'olla, una altra geminada!-, que et mires la pila de llibres pendents i saps que no pots. Ja fa temps que l'Allau ens el va recomanar, i servidora, que és de mena obedient, va anar corrent a comprar-lo. Com què són 622 pàgines, en castellà, i el format m'ho permet, m'ho he anat prenent en petites dosis. Ara, però, que torno a tenir ganes de llegir, i de trobar intel·ligència -feia estona que no geminava, ja em perdonareu-, a l'altra banda del llibre, l'he emprès amb entusiasme. I és que el millor que tenen els llibres és que el diàleg sempre és viu, malgrat que en Samuel Langhorne Clemens ja fa 101 anys que va morir, el mes d'abril, a Connecticut -què bé, he pogut geminar una ena!

"Se pueden observar muchos objetos de interés desde la cúpula de San Pedro, sí; y por último, casi a nuestros pies, nuestros ojos se posan sobre el edificio que albergó a la Inquisición. ¡Cómo han cambiado las cosas entre los viejos tiempos y los modernos! Hace cosa de diecisiete o dieciocho siglos, los romanos ignorantes eran dados a echar a los cristianos a la arena del Coliseo, que está un poco más allá, y soltar a las bestias salvajes después, como espectáculo. También era algo didáctico: la gente debía aprender a aborrecer y temer la nueva doctrina que enseñaban los seguidores de Cristo. Las bestias destrozaban a sus víctimas, les arrancaban los miembros uno a uno y los dejaban mutilados en un abrir y cerrar de ojos. Pero cuando los cristianos llegaron al poder, cuando la Santa Madre Iglesia se convirtió en la señora de los bárbaros, les enseñó lo equivocado de su conducta sin utilizar semejantes métodos. No. Ella los dejó en manos de la grata Inquisición y les mostró al Santísimo Redentor, que tan bueno y tan misericordioso era con todos los hombres, y ellos instaron a los bárbaros a que lo amasen; e hicieron todo los posible para convencerlos de que lo amasen y lo honrasen: primero dislocándoles los pulgares con la empulguera; después pellizcándoles la carne con unas tenazas ... al rojo vivo, porque resultan más acogedoras cuando hace frío; luego despellejándolos vivos un poco y, por último, quemándolos en público. Siempre convencían a los bárbaros. La religión verdadera, adecuadamente administrada, como la Santa Madre Iglesia solía administrarla, resulta muy, muy tranquilizadora. También es maravillosamente persuasiva. Existe una gran diferencia entre echar a unos tipos a los leones y despertar sus mejores sentimientos con la Inquisición. El primero es un sistema propio de bárbaros degenerados, y el segundo de gentes civilizadas e ilustradas. Es una gran pena que la juguetona Inquisición ya no exista." (pàgs. 251-252)

Indocumentat, irreverent, escèptic i sempre burleta, passejar pel Vieux Monde de la mà de Mark Twain a la Guía para viajeros inocentes, A Coruña, 2010, versió de Susana Carral Martínez, és una de les millors maneres que se m'acut per passar l'estona gronxant-se en una hamaca en aquests dies d'estiu. Aixó si, pesa una mica, però ja se sap: res no és perfecte.

Els camps dels vençuts

2011-07-18T07:00:00.025+02:00

d'aquí

Sempre que penso en Carlos Àrias Navarro penso en una mona trista, o en què era un home amb orelles. Ja ho sé que habitualment els homes solen dur les orelles posades, però és que aquest fou el tret que més em va quedar gravat d'aquell mig cos d'home que des de la tele, en blanc i negre de casa, deia allò de: "españoles, Franco ha muerto". Jo tenia dotze anys i ho vaig trobar tan trist que em vaig fer un tip de plorar. Franco, el pare de la pàtria, el que vetllava perquè tot fos com cal - fos el que fos aquest com cal-, s'havia mort i això, dit per l'home amb la cara de mona trista, feia plorar molt. Si, ja ho sé, sóc de llàgrima fàcil, si fins i tot plorava amb les vicissituds d'Alfredo Landa en Cateto a babor! Per això tampoc comprenia massa el somriure dels pares, els xiuxiuejos, la preocupació dels padrins i que vam marxar uns dies de vacances als Pirineus, quan encara no tocava.

Vaig començar a comprendre, als dotze anys, moltes coses que fins aleshores es mantenien amagades sota un tel d'equívocs, de frases inacabades, persones que hi eren però no, cartes de França i silencis, uns silencis densos prenyats de mirades que em defugien i que es defugien entre elles, no fos cas que la mirada delatés quelcom, que aleshores jo era incapaç de comprendre, al davant de les criatures i que aquestes, nosaltres, poguéssim reproduir fora de casa portant la desgràcia a la família. També va ser quan vaig deixar de creure en Déu, no només en el Déu dels cristians, sinó en tots i cadascun dels déus possibles. Fou una etapa rara que es condensa entre el 20-N del 1975 i el 28 de juny del 1976, quan vaig fer tretze anys. Set mesos on vaig descobrir que el món on vivia no era com me l'havia imaginat, potser és que tampoc me l'havia imaginat de cap manera, sinó que l'havia anat visquent capficada en aprendre les lliçons de monges, les classes de música, la labor i jugar amb mon germà.

Potser el senyor amb cara de mona trista no fou el detonant de res, però tots recordem què fèiem en certs moments històrics que la televisió ens ha gravat, perquè sóc d'una generació que sempre ha viscut amb televisió a casa i, per tant, forma part indestriable de la meva forma de veure el món. També recordo que vaig descobrir una col·lecció de llibres del pare que abans m'havia passat desapercebuda i ben poc adequada per a una nena de dotze anys. Sortosament aleshores no s'estilava això de comprar els llibres "per edats". Aquells llibres em van fer mal, i em van fer bé, és clar, però sobretot em van ensenyar que la gent podia ser molt més dolenta del que mai m'hagués pogut imaginar, però que la roda gira, infinitament. Després de devorar tota la col·lecció, em vaig fer vella de cop i els déus i els herois es van esfumar com un borralló de boira sota el sol del matí.

En Lluís -el protagonista del llibre d'aquí dalt i, en bona part, l'autor mateix, Lluís Antoni Navarro i Cucarella- vivia els mateixos moments i els mateixos despertars en una realitat distinta que la meva, però molt propera per l'apreciació del món, de la família, del carrer. De sobte passava del seu univers infantil, de pillet de carrer, a començar a treballar amb catorze anys, les primeres cigarretes, els primers amors, les primeres preguntes i, finalment, la verema a França, on podrà mirar casa seva des de fora. Universos paral·lels, el d'en Lluís, el de les proclames polítiques franquistes, els afusellaments del 27 de setembre de 1975, el de les notícies de l'estranger, la mort del dictador, el meu, el de tots els que ho vam viure, relatat amb la prosa magnífica d'aquest artista del 3D en la literatura.

"La literatura -almenys jo l'entenc així- és com una coctelera. Hi poses molta literatura llegida, una altra mesura d'història escoltada i, si cal, com en aquesta ocasió, una bona dosi d'experiència viscuda.

Encertar l'adequada mesura de cada ingredient perquè el còctel isca bo -coherent- és el repte de cada novel·la."

Toni Cucarella, de la dedicatòria.

Quan et fas el propòsit de llegir tota l'obra d'un autor tremoles a cada títol, perquè si bé ho fas per amor a la seva obra, sempre et queda el dubte de si mai et decebrà. Ara com ara, Cucarella no m'ha decebut en cap instant. Amb la senzillesa amb la que et parla d'això i d'allò al davant d'una cervesa, a Els camps dels vençuts, i les persones que el poblen, retrata un instant puntual de la nostra història a Xàtiva, amb una mestria que fa de la ciutat socarrada una ciutat universal.

I no hem d'oblidar la meravella del llenguatge, ric i saborós, cruixent i aromàtic. Si, ja ho sé que potser no són els adjectius adequats per parlar de llengua, però és que els que patim el mal d'estar-ne enamorats, de la nostra, i ensems de totes les altres, no podem evitar de degustar-la, mastegar-la, assaborir-la i, al damunt, no engreixa!

Cucarella, Toni. Els camps dels vençuts. Barcelona, 2002. Columna.

Web de la setmana: We miss you

2011-07-15T07:00:00.001+02:00

We miss you, et trobem a faltar, nature misses you, la natura t'enyora. Que passaria si enmig d'un embús a la ciutat veiessis matar la mare de Bambi? Et recordaries d'alguna cosa que has oblidat? Pot semblar obvi, fins i tot un recurs fàcil, però resulta terriblement efectiu (jo m'he fet un tip de plorar).

En aquesta WEB hi trobareu el curt dirigit per Hanna Maria Heidrich (Freiburg, Alemania, 1984) i que ha estat premiat aquest any a Cannes amb diversos guardons. No us el perdeu i que passeu un bon cap de setmana!

Iep!

2011-07-13T07:00:00.005+02:00

Cada matí, de ben matinet, obro el correu i em trobo un mot. Me'l regala el Rodamots i cada matí, de ben matinet, trobo un nou motiu per rumiar, ni que sigui cinc minutets, que tampoc es tracta d'abusar.

Ahir el mot va ser aquest:

"tartufisme m

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Hipocresia, falsedat.

Va fer un discurs trufat del tartufisme més infame, i encara volia que el creguéssim.

ETIMOLOGIA:

Del nom Tartuf, protagonista hipòcrita de la comèdia de Molière Tartuf o l'impostor (1664). Un tartuf seria una persona hipòcrita que fingeix virtut.

PASSATGE QUE IL·LUSTRA L'ÚS DEL MOT:

«Moderació... moderació...» És un consell de persona sensata, que hem sentit moltes vegades; però també és una mena de precepte legal difús, destil·lat en els codis vigents i en les normes d'urbanitat. La societat sencera predica i exigeix «moderació». Els díscols, els arrauxats, els impacients, tant si ho són del cos com si ho són de l'esperit, consideren que això és pura hipocresia: tartufisme infecte. Els atacs a la moral burgesa, quan es fan en nom d'una hipotèticament sagrada llibertat dels instints i de la vida, es concerten contra aquesta idea: contra la «moderació».

• Joan Fuster, «Temprança», Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)

Vegeu-ne un altre passatge a la web.

ENLLAÇOS:

Joan Fuster: «Temprança» (text complet)
Joan Fuster (Sueca 1922-1992): l'escriptura assagística, per Vicent Salvador
Mots relacionats amb el món del teatre a CD1M

LA FRASE DEL DIA:

Enmig del desconcert i de l'escepticisme que va afectant la vida moderna, cal no perdre de vista les coses que, aparentment, ja no serveixen.
—Pere Calders (Barcelona 1912-1994)

Una iniciativa de la Xarxa de Mots ·· Idea i coordinació: Jordi Palou
A la xarxa des del 1999 ·· Enviat a 21.121 subscriptors
Contacte: info@rodamots.com ·· http://rodamots.com"

Doncs mira, que de Tartufs el món n'és ple, de tota mida i color. Res, que estic pràcticament off per qüestions laborals i només tenia ganes de veure-us, sense tartufismes. Me'n torno a la feina.

Web de la setmana: Cy Twombly

2011-07-08T07:00:00.002+02:00

d'aquí

Avui és una mica dedicada la WEB, perquè aquest cinc de juliol ha mort l'artista Cy Twombly nascut el 1928 als EUA, i que, com ens diu la Viquipèdia: "és un dels grans artistes plàstics contemporanis. El seu llenguatge, basat en una abstracció gestual, poètica, recorda als senyals i els grafitti que habitualment trobem en els murs de les grans ciutats." Algú a qui conec m'avisa de la seva mort i de com ho sent. Doncs bé, recordem-lo en la seva obra, per suposat. Això si, la web no és gaire espectacular, discreta però molt ben feta.

d'aquí

Per cert: bon cap de setmana. Per mi una mica més llarg que és Festa Major d'Estiu. Fins aviat!

Una masurca d'aniversari

2011-07-06T07:00:00.006+02:00

Això de fer anys està molt bé, d'una banda constates que segueixes viva, que no és poca cosa, i de l'altra que la gent pensa en tu i et fan regals. Reconec que m'agraden els regals, i no em faig gens la desmenjada, ni que sigui una bossa de llavors de gira-sol embolicada a mi em fa il·lusió. Per això ja us podeu imaginar quan rebo un paquet per correu i, al dedins, m'hi trobo aquesta petita mostra de finezza literària.

D'en Vicent Chaquet, Masurca de l'agredolç.(1999) Edita l'Associació Cultural El Rastell.

Poc en puc dir que no s'hagi dit en aquest apunt de Josep A. Lozano, a part que quan l'he trobat al correu, just arribar a casa a les dues de la tarda, amb tota la calorada, me l'he llegit més de gust que no m'he begut un got ben ple d'aigua fresca.

No a la guerra, a cap guerra; no a la violència, a cap tipus de violència

2011-07-04T07:00:00.001+02:00

Aquest dia parlant dels exèrcits i els uniformes pretenia dir el que aquí ens diu millor un militar. Perquè els Estats Units d'Amèrica no són els seus governants i prou, com nosaltres no som els nostres governants i prou.

Web de la setmana: els premis Alpert

2011-07-01T07:00:00.001+02:00

La Fundació Herb Alpert, dependent del California Institute of the arts, atorga aquests premis anuals a cinc artistes independents dels camps de la dansa, el cinema o el vídeo, la música, el teatre i les arts visuals. Recompensar "els experimentadors que estan desafiant i transformant l'art, les seves respectives disciplines, i la societat" és la seva finalitat. Una bona forma d'accedir al diàleg constant que ha de tenir l'artista i la societat, en aquest cas a la banda del Pacífic, la trobareu en la seva web. Només cal abandonar els prejudicis i seguir-los la petja per poder accedir al missatge. Bon cap de setmana!

El conte dels dos vellets

2011-06-28T07:00:00.031+02:00

Dos viejos comiendo sopa. 1819-23. Goya

Una vegada hi havia dos vellets que eren amics d'ençà la seva remota joventut, per això s'odiaven fins al moll de l'òs. Els dos vellets havien viscut un món de peripècies i aventures plegats i, en els últims anys de la seva vida també ho acabaven fent tot junts. L'un es va enamorar d'una dona, no era especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, però tenia el punt de submissió que li era imprescidible a n'ell per a sobreviure. L'altre es va enamorar d'aquesta mateixa dona, ni especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, i va odiar amb totes les seves forces el seu amic per sotmetre-la i vexar-la, i a n'ella per permetre-ho. Quan la dona va morir, en una llarga agonia per una malaltia especialment dolorosa, el qui s'hi havia casat va respirar feliç per haver estat alliberat de torturar-la i es va dedicar a desenvolupar la monomania de sentir-se'n culpable tothora; per això no es va separar del seu vell amic, que li recordava contínuament com de fill de puta havia estat, i de l'ampolla de whisky, que el fornia amb la il·lusió que així acabaria amb la seva vida més aviat. L'altre vell, que no s'havia casat amb la dona del seu amic i que l'odiava per haver-li donat tan mala vida, i l'odiava a n'ella encara més per haver-ho permès, malgrat que l'havia perdonada per haver-se mort i, així, haver donat motius a l'amic de sentir-se com el porc que era, no es va separar del seu vell amic i no va perdre l'oportunitat en cap instant de l'existència que van compartir -fins que l'un es va morir a causa d'una fallada general banyada en whisky-, de mirar-lo intensament i ferir-lo amb els comentaris més punyents per tal que consumís el destil·lat amb més generositat, si fóra possible. Quan va morir l'amic, finalment, se sentí reivindicat i feliç, li havia costat potser quaranta anys de la seva vida, però, per fi, havia aconseguit venjar-se veient la seva mort torturada. Fins i tot es va permetre l'impagable luxe de no assistir a la seva crida en el llit de mort i, després d'escoltar el seu prec en el contestador del telèfon mòbil, prémer la tecla d'esborrar en un gest dramàtic i definitiu.

I ja em direu que se'n pot treure de vides tan poc exemplars? Bé, vaig conèixer els dos vellets, i els vaig estimar tots dos, perquè a la gent, algunes vegades, te l'estimes sense saber ben bé perquè. L'un em va donar un bon consell i l'altre també, i només per això ja he justificat el meu amor. "No et refiïs de ningú que no hagi perdut mai el control; si vols refiar-te d'una persona, procura saber abans si mai s'ha emborratxat, o s'ha drogat, o ha perdut els papers i ho accepta amb esportivitat, és l'única forma de saber si és fiable, sempre i quant no s'hagi redimit, que aleshores aquella persona és doblement perillosa, perquè ha caigut en mans de la culpa i serà del tot incapaç de comprendre les febleses dels altres", això és el que em va dir l'un al davant d'un got de whisky excessivament buit i poca estona abans de caure en aquella son induïda per l'alcohol que el feia engolir litres de Vichy al desensonyar-se. "Pensa sempre que no hi ha culpa, que ningú no és culpable de res, això són coses d'esglésies, capellans i psicòlegs per manipular-te. Tu només ets responsable d'allò que fas, i com a responsable n'has d'assumir les conseqüències, i acceptar-ne els errors. Però no has de pagar res per la culpa, perquè la culpa és una paraula estúpida que utilitzen aquells que et volen vendre que la poden rentar. La responsabilitat et fa mestressa de tu mateixa, la culpa et fa esclava dels que la perdonen", em va dir l'altre mentre mirava de gairell al seu amic que ara roncava amb cara de patiment.

Vaig deixar ja fa temps els dos vells, odiant-se. Per a ells jo era "la nena". Ara, cada vegada menys sóc "la nena" per ningú, o sigui que vol dir que la cua avança i es fa més curta pel davant que pel darrera. Per sort, per a dur els pensaments no cal un mocador de fer farcell gaire gros i, per sort també, no he ensopegat amb ningú a qui estimés tant malament com per odiar-lo fins a la mort.

Ah! si, és que avui faig anys, quaranta-vuit, uns quants menys en base duodecimal, és clar.

(El relat és verídic al 99.99%, però me l'ha inspirat aquest llibre i aquest altre)

Ràdio: últim dia de la temporada

2011-06-27T07:00:00.005+02:00

I mira que m'agrada això de fer ràdio, ni que sigui a bocinets com ho he de fer últimament. Posats a triar m'encantaria tenir una horeta i un programa per cuinar, però una ha d'acceptar les coses tal i com vénen i, de moment, el meu somni de ser locutora al més pur estil del locutor de la sèrie Northern Exposure (que aquí es va dir Doctor en Alaska) es queda allí, amb els ants, en el món dels somnis.

Aquest dijous passat va ser l'últim dia de la temporada, amb ganes de retornar-hi passat vacances, és clar, que ja ho veurem amb això de la crisi i els pressupostos. Vam parlar d'uns quants llibres i uns quants blogs, ja sabeu que la condició que ens vam imposar era parlar de llibres que el seu autor fos blogaire. O sigui que el primer llibre del qual vam parlar va ser aquest

Plagis, d'Urbà Lozano, autor del blog Més content que un gíngol, bloc sobre literatura i altres romanços. Un llibre amb el qual m'he divertit d'allò més.

També hem parlat de la re-edició d'aquest altre llibre

L'última paraula, d'en Toni Cucarella, autor del blog Toni Cucarella en roba de batalla. Un molt bon llibre, sense cap mena de dubte.

Aquests dos ja estan llegits, aleshores hem parlat d'uns altres dos dels quals me n'han parlat amb molt d'entusiasme algunes persones que em mereixen tota la confiança. L'un, aquest

El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó, autor del blog El rastre de Clarisse, el quadern d'apunts de Vicent Usó. Ja li'n tinc ganes de tant que me n'han parlat!

En canvi, del següent llibre, més especialitzat, qui me n'ha parlat sobretot ha estat en Girbén, i la gràcia és que el seu autor, a més, ha estrenat blog fa ben poc temps.

La corona d'Aran, de Jaume Llanes i Montserrat Timoneda, el primer és l'autor del blog Meditacions pirinenques. Amb ben poc temps ja ha fet uns apunts ben interessants sobre un món en el qual no puc evitar sentir-m'hi millor que enlloc.

He aprofitat per parlar del blog Planeta del Baix, d'allò que parla la gent del Baix Llobregat, on podrem trobar una munió de blogs, entre ells un blog nou de ciència, Portes lògiques, i el nou blog de novetats blogaires, El cor del bloc. Vaja que una mica de feina per l'estiu si que en tenim oi?

De Joans, Joseps i ases ...

2011-06-24T07:00:00.004+02:00

... n'hi ha a totes les cases. O sigui que: FELICITATS JOAN! FELICITATS JOANA!

I és que, per a mi, la rumba sempre és festa.

"Juguem"?

2011-06-22T07:00:00.003+02:00

Aquest dia vaig fer l'examen d'Antropologia social i cultural. Reconec la meva vocació d'antropòloga frustrada, perquè això de mirar la gent i del que en veus fer-ne ciència -i, fins i tot, cobrar per fer-ho- em sembla una meravella. No sé si em va anar bé o malament, perquè sempre tinc la sensació d'haver fet un desastre, tot i que la nota de l'Avaluació continuada em dóna una certa tranquil·litat.

Una de les preguntes era que apliquéssim els nostres -minsos- coneixements sobre el mètode antropològic a partir de dues fotografies. L'una, aquesta:

L'altra era d'uns reclutes que arribaven a unes instal·lacions militars. Aquesta no l'he poguda trobar però us en poso dues pel mateix preu i que, a més, us donen més pistes.

La primera:

Diguem-ne un abans i, amb la segona, un possible després:

Jugueu a dir-hi la vostra? Si fossiu estudiosos de la cosa humana d'una civilització aliena a la nostra, però que, pel fet de ser humans, compartiu rituals d'aparellament i de pas de l'adolescència al món adult i molts d'altres, que en treurieu de l'una i de les altres?

Les fotografies han estat extretes de la xarxa.

Natura quasi morta

2011-06-20T07:00:00.000+02:00

Vaig comprar el llibre de la Carme Riera, Natura quasi morta, per dos motius. L'un, que passava al campus de la Universitat Autònoma de Bellaterra, un campus que conec i on ha estudiat el meu fill gran, i encara hi estudia (ehem) el meu fill petit. L'altra raó és que era una novel·la de misteri. Ja sabeu la meva flaca per les novel·les de "lladres i serenos" i difícilment me'n puc estar. La Carme Riera és una escriptora excel·lent i, en aquesta novel·la, ens fa mantenir la intriga fins a l'últim instant. Estudiants d'Erasmus, mossos, professors, okupes anti-Bolonya, una inspectora psicòloga que no és infal·lible, i un boig que diu que és amo de El Corte Inglés i vice-president del Barça, configuren part de l'escenari d'aquesta peça. Una bona forma de passar una tarda plujosa de diumenge, sense cap mena de dubte.

Flegel, Georg. Bodegó de peix. 1637

"- Flegel no és gaire conegut, tot i haver pintat un centenar de bodegons, d'una extraordinària bellesa realista. Observin -els deia, mentre anava projectant els quadres del pintor- que vora les fruites, les flors, els flascons de vins o els peixos, sempre apareix alguna bestiola o insecte fastigosos. I no per casualitat. Si Flegel els introdueix és perquè vol advertir-nos del que signifiquen." (pàg. 31)

Waterhouse, John William. The Lady of Shalot. 1888

Igualment m'ha agradat ensopegar-me amb aquest quadre de Waterhouse, Lady of Shalott - un autor que em sol agradar-, "Precisament durant aquell matí havia pensat en Laura Cremona en observar com s'assemblava a Lady of Shalott, un quadre de William Waterhouse. Però no li pogué passar pel cap ..." (pàg. 234), que m'ha dut directament a l'Agatha Christie i la seva obra El espejo se rajó de parte a parte, amb Miss Marple, i al poema La dama de Shalott, també, de Tennyson. O sigui que, després de la Carme Riera, he començat a rellegir l'Agatha Christie. Diumenge de crims i senyores que investiguen.

Web de la setmana: Phillipa Finch

2011-06-17T07:00:00.039+02:00

d'aquí

L'obra del cor, Heartwork, aquesta web de Phillipa Finch, de la dibuixant australiana Emma Magenta, on podem crear-la des de l'ordinador o des de l'iPhone i participar en una obra col·lectiva.

Phillipa ha mort perquè se li ha trencat el cor. En realitat no està morta del tot, però li cal el nostre ajut per retornar a la vida.

Una sola pega: els vídeos dels episodis en la web només es veuen si estàs a Austràlia, encara que ja veieu que també els trobarem al Youtube. Ah! i l'anglès imprescindible, tot i que no us ha de tirar enrere a l'hora de visitar-la.

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

2011-06-15T07:00:00.008+02:00

d'aquí

Som tots de la mateixa fusta: de la que es corca. Només els que en som conscients podem provar de posar-hi esmena.

No et signifiquis

2011-06-14T07:00:00.000+02:00

d'aquí

Els que tenim una edat, si més no els que vam tenir l'ocasió (no sé si afortunada o desafortunada) de viure en l'últim període de la dictadura franquista, hem sentit en boca dels pares i dels avis aquesta frase moltes vegades. Quan els infants fèiem preguntes sobre el que li havia passat a l'oncle tal, o per què l'avi havia hagut de marxar a França, o quina havia estat la fi del cosí qual, solíem trobar silenci, evasives i un definitiu: "és va significar, fes-me cas, tu no et signifiquis".

Que curiós que avui encara sigui vigent aquesta màxima. Els que no som, ni volem ser, funcionaris, els que hem d'obrir la paradeta cada dia per tal de guanyar-nos la setmanada, sembla que estem condemnats a no significar-nos, a no pensar, a no tenir idees, si més no, a no expressar-les, mai, en veu alta. Si fem tal cosa ens arrisquem a ser gravats amb algun tipus de símbol que obliga els de símbol contrari a defugir-nos.

Em recorda una mica l'actitud que tenim, molts, amb els Testimonis de Jehovà. Sense pensar-hi massa solem titllar-los de sectaris i, sobretot, de pesats. Per a mi, atea (practicant), són igual de sectaris els Testimonis de Jehovà, com els catòlics, com els jueus ortodoxos, com qualsevol persona que cregui que la salvació, si és que això existeix, només hi és dins del seu grup. I què vol dir això? Doncs que són tan respectables com ho pot ser el meu veí o jo. Per qüestions de feina m'he relacionat amb força persones Testimonis de Jehovà i sempre n'he obtingut bones maneres i respecte, per la qual cosa no se m'acut cap motiu per no continuar tenint-hi relació malgrat que no professem les mateixes creences. No "m'encomanaré" si és que algú es pensa que tal cosa pot passar.

No ens n'adonem i acabem actuant amb les persones que no pensen com nosaltres ens poden "encomanar" alguna cosa. Igualment ens radicalitzem en qüestions polítiques. Així, malgrat que el peix que més m'agrada és el de ca l'Ernesta, i que mai estafa en el pes, que és honrada cabal, que sempre et rep amb un somriure i que fins i tot sempre té un detall amb tu, com què resulta que l'Ernesta se'ns ha fet comunista (o budista, o trapezista, tant li fa, i ha gosat afirmar-ho públicament), ara no hi aniré més a comprar. Potser serà millor que vagi a ca l'Eusebi, que malgrat que és un poca solta que sempre retalla en el pes, i el peix tufa de valent, és "dels nostres". Siguin els qui siguin aquests "nostres". L'error de l'Ernesta? Significar-se, és clar.

En realitat aquest "no et signifiquis", a part de ser un residu de temps pretèrits que no hem sabut desterrar, amaga una altra cosa: la por al fracàs. Perquè en la nostra societat si fas un pas endavant i l'encertes, reps tot el suport i l'adimiració incondicional (i l'enveja) de la majoria. Ai, però si l'esguerres! Aleshores tothom es veurà en cor de recriminar-te la decisió presa i, fins i tot, de fer-ne escarment. Com si, de sobte, t'haguessis empestat, encomanada d'una malaltia incurable i altament contagiosa: l'error. Per això, val més l'anar fent, i, si pot ser, afegir-hi al "no et signifiquis", allò de "que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta". Encara com no ens sentim obligats a sortir de casa amb gavardina, xiulant i mirant els núvols!

Web (i ràdio) de la setmana: Turnley i Subsòl

2011-06-10T07:00:00.002+02:00

A vegades es fa difícil triar una web, o un llibre, o un blog. En les webs pots fer passar pel davant el disseny, la feina del programador, les imatges o, senzillament allò què diuen. Si aquest fos un blog especialitzat, que mai ho ha pretès, sinó justament tot el contrari, tindria un criteri clar. Com què la idea és compartir i divertir-nos, a l'estil d'aquell que exclama "goita que fan ara!", el criteri és del tot subjectiu. Vaja, el que m'agrada i el que em ve de gust a mi.

Aquesta setmana, de web em venia de gust la del fotògraf Peter Turnley, a la que no li cal ser una web espaterrant, perquè el seu contingut ja és prou impressionant. L'Ánge l ja em comprendrà. (ui! se m'ha escapat un blog per aquí!)

I quin llibre lliga millor amb en Turnley que el del col·lectiu que es fa dir Unai Siset, Subsòl. Pasqual Alapont, Vicent Usó, Àlan Greus, Urbà Lozano, Esperança Camps, Manuel Baixauli i Vicent Borràs són els autors d'aquest llibre publicat el 2010 per Bromera. Subsòl no és un recull de contes a l'ús, sinó una obra conjunta de la qual no distingim els autors. Un experiment interessant dut a terme per escriptors, alguns d'ells blogaires i que podem anar trobant en blogs com El rastre de Clarisse, Més content que un gíngol o al Dietari.

De l'un i dels altres en vam parlar ahir a la ràdio. Que tingueu un bon (llarg) cap de setmana!

Milonga

2011-06-08T07:00:00.012+02:00

Una milonga vol dir una mentida en argentí, i també és un tipus de cançó que va fer molt popular en Carlos Gardel. La cosa gardeliana em ve de la meva iaia Antònia, a la que li agradava molt cantar i sempre m'explicava la història que se l'havien volgut endur al Paralelo a cantar cuplets, però que el seu pare, lo Bep de Balaguer, traginer de pro i gran ballador de jotes, no ho va permetre, que ja se sap que'ls passe a les xiquetes que canten al Paralelo. Vaja, que en Gardel, per a la iaia Antònia, era un ídol que sempre taral·lejava amb la seva veu de soprano. Veu que, malauradament, jo no he heretat, què hi farem. Ah! doncs, bé, que d'això, que el pare -el meu, és clar-, que ahir va fer 76 anys, fill de la iaia Antònia, també sigui amant d'en Gardel i les milongues. Per molts anys!

Me gusta lo desparejo
Y no voy por la vereda;
Uso fungi a lo Massera,
Calzo bota militar.

La quise porque la quise
Y por eso ando penando;
Se me fue ya ni se cuando,
Ni se cuando volverá.

Me la nombran las guitarras
Cuando dicen su canción,
Las callecitas del barrio
Y el filo de mi facón.

Me la nombran las estrellas
Y el viento del arrabal;
No se pa' que me la nombran
Si no la puedo olvidar.

Soy desconfiao en amores,
Y soy confiao en el juego;
Donde me invitan me quedo
Y donde sobro también.

Soy del partido de todos
Y con todos me la entiendo
Pero vayanlo sabiendo:
Soy hombre de Leandro Alem.

No me gusta el empedrao
Ni me doy con lo moderno;
Descanso cuando ando enfermo,
Y dispues que me he sanao.

La quiero porque la quiero
Y por eso la perdono;
No hay cosa peor que un encono
Para vivir amargao...

No us perdeu la història de Leandro Alem, "el hijo del ahorcado". Fascinant on podem arribar amb això de l'hipertext.

Acampar o no acampar ...

2011-06-06T07:00:00.071+02:00

Aquest dissabte Ying i Yang es van llevar tard, van esmorzar, Ying una arengada amb pa amb tomàquet, Yang un bol de cereals amb llet de soja. Després, Ying observà que s'estava congriant una tempesta i li digué a Yang que si volien sortir a caminar pel bosc, ja calia que s'espavilessin. A Yang li costava més d'espavilar-se i li observà a Ying que no volia córrer un dissabte al matí.

Yang semblava que anés a càmera lenta i Ying començava a enfilar-se per les parets. Finalment, el nerviosisme de Ying aconseguí que Yang es vestís i es preparés per sortir per la passejada. Ying s'havia posat un impermeable, el cel amenaçava tempesta, Yang havia pres una jaqueta per l'aire fred.

A mig camí va començar a tronar i anaven caient unes gotes grosses com una moneda de deu duros de les d'abans. Xap, xap, xap. Ying i Yang van apressar el pas, Ying li va oferir l'impermeable a Yang, que negà somrient: "un dels dos es mullarà, tant li fa qui sigui". Yang li respongué a Ying que, de fet, caminaven en direcció contrària a la tempesta i que no creia que es mullessin gaire. La pluja li xopava la cara i els cabells i Yang reia i aixecava els ulls al cel somrient, mentre a Ying no se li veia la cara sota la caputxa impermeable.

Al cap de poca estona van passar el núvol que duia l'aigua i ja no plovia. Ying, però, no gosava treure's la caputxa, per si de cas, Yang li feu notar que si be Ying no s'havia mullat per la pluja, segurament per dins la suor li havia xopat la roba. Ying, però, no estava per brocs, els trons i els llamps se seguien i l'aterrien, i només tenia pressa per arribar a recer. Yang, en canvi, provava de treure ferro d'una situació que tampoc era tant dramàtica i caminava tranquil·lament gaudint de l'aire de tempesta que s'aixecava del terra.

Yang formava part de les persones sense por, o amb poques pors i ben triades, que acceptaven la realitat com a inevitable i preferien enutjar-se només en aquelles coses en les quals hom si que hi té possibilitats de dir-hi la seva i, evidentment, poc li pots dir a una tempesta i tampoc cal exagerar-ne els perills. Ying era una persona que pretenia tenir el món controlat, les seves angoixes li provocaven un sentiment d'hiper-reponsabilitat perpetuu i, finalment, moltes vegades només en treia tortura dels seus desficis. Curiosament Ying era vital per a Yang, però Yang era essencial per a Ying.

A redós de les acampades, en les quals hi tinc amics, tant a Barcelona com a Madrid, i que em fan arribar els ínputs que reben des del centre mateix del moviment, aquesta setmana passada vaig publicar dos apunts aparentment contradictoris. Dilluns fou una cita d'en Miquel Servet: "La meva llibertat va amb mi", dimecres una entrevista amb en Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, de la qual en vaig ressaltar les seves paraules en favor de l'autolimitació, no pas perquè fossin el més interessant de l'entrevista, que no té cap desperdici, sinó més aviat perquè em motivaven especialment en aquest context en què vivim.

Prendre consciència de la llibertat pot dur-nos al vertigen, de sobte, som propietaris de nosaltres mateixos, no hi ha ni casa, ni pares, ni mestres, ni amos, ni administració que ens aixopluguin. És clar que, en les acampades, un cop fet aquest primer pas, el segon resulta inevitable: conèixer els nous límits. I ja no es tracta dels límits físics, que també, sinó dels límits que ens imposa el viure, i conviure, en societat. Perquè si bé els acampats reneguen d'un cert tipus de societat, no deixen d'intentar reformular-ne un altre, i la seva pròpia heterogeneïtat passa a ser un calc de la societat que volen canviar.

No vull dir amb això que consideri que fan mal fet, ans el contrari. Els humans som éssers socials i trobo molt encertat que ens mirem i procurem canviar allò que no ens abelleix. Hi ha, però, dues qüestions que vull destacar de les que vaig veient. La primera és l'assemblearisme. Potser perquè estic acostumada a les assemblees periòdiques, a haver d'escoltar persones que no pensen exactament com jo i haver de tenir en compte el seu pensament, que reconec que, només per això, ja tenen el meu suport. Qui millor pot pensar la societat que ella mateixa? Alguns diran que és un desori i que així no es va enlloc. Però, per a mi, aquesta afirmació només amaga el desig latent en la nostra societat de trobar un messies, un lider, un dictador en definitiva, que ens faci estalviar l'exercici de pensar. Això ho veiem arreu on tothom s'omple la boca de queixes i ningú ofereix solucions, o si ho fan són les clàssiques solucions estripades que ens fan pensar, una altra vegada, en antics règims, la dreta o l'esquerra tant li fa, el cas és que "algú ens digui el que hem de fer". Sembla que patim encara la síndrome d'Estocolm i mantenir-nos menors d'edat ens és més còmode. A les places s'està provant de conquerir la majoria d'edat i això ja és bo.

L'altra crítica possible, derivada de l'assemblearisme, és que per la seva diversitat i manca de direcció, no s'arribarà a cap conclusió. Aquest no deixa de ser un missatge clàssic de la societat que ens ha dut fins aquí. L'utilitarisme ens ha portat a acceptar processos que han acabat entronitzant qui menys s'ho mereixia i ara ens trobem que tot allò que fem hem de creure que ha de tenir alguna utilitat manifesta, en el cas contrari ens sembla perdre el temps. Realment gestionar per mitjà d'una assemblea no és fàcil, ni falta que fa, però permet escoltar totes les veus i sumar per aconseguir quelcom més que una idea: una ètica.

De ben segur que no en sortirà res en concret de tot això, a excepció feta de la plasmació de la necessitat de repensar els protocols d'antidisturbis, fins i tot de convidar amablement al senyor Conseller a arribar-se a l'oficina de l'atur corresponent, però, el que si que estic convençuda que en sortirà és una massa de gent jove conscienciada de la necessitat d'actuar sobre la seva vida, el seu futur, i un grapat de persones grans que podran enterrar, definitivament, la por que els van inculcar de ben menuts. Dels grans moviments, a excepció feta dels que se salden amb víctimes sagnants, mai n'ha sortit res en concret, però tots sabem que, de la mateixa manera que després de la manifestació del 10-J en vam treure que a la gent ja no li fa por la independència, de les acampades podem dir que ni els joves són autistes, ni la llibertat fa por.

Un aire nou, com el que respirava Yang, s'enfila de les places amunt. La realitat és la que és, i sempre hi haurà corruptes i corruptors, en tots els àmbits, però poder respirar aquest aire ozonitzat de tempesta resulta vigoritzant. Els resultats? La solució d'aquí a deu o vint anys

Les meves indignacions (algunes):

L'espoli fiscal
L'OMS
Els líders d'ERC
La manca de democràcia real
El sistema bancari
La facilitat amb la que fan "negocis" alguns sàtrapes de la política
...

Si aneu avui a la Vall d'Uixó

2011-06-03T07:00:00.002+02:00

Podeu arribar-vos a la presentació que fa en Josep Lluís Abad i Bueno del seu llibre L'amor, del qual en vam parlar aquí ja fa un temps, amb motiu de la seva publicació virtual. Felicitats Príncep!

Dels límits i altres coses

2011-06-01T07:00:00.002+02:00

Imatge extreta d'aquí (aneu-hi, també)

"Estaries d'acord a dir que una de les característiques de la cultura occidental és un hedonisme desenfrenat?

Per dir-ho en positiu, l'autolimitació és el gran absent del nostre moment. Immersos com estem en una crisi pedagògica, el testimoniatge de l'autolimitació no es veu per enlloc, o molt poc. La qüestió de l'autolimitació és una de les grans eines que té l'ésser humà per conèixer les seves possibilitats i els seus límits."

De l'entrevista a Lluís Duch, monjo de Montserrat i antropòleg, a la revista Relleu, que he conegut aquí, a l'apunt Duch, Ricoeur: l'origen del mite i les estructures d'acollida del blog FilosòficaMent, de Christian Palazzi. Molt recomanable, si teniu mitja horeta.

Contra el desencís i la barbàrie: reflexió.

I que consti que, ara mateix, qui més limitacions necessita no és qui demana, sinó qui té la potestat d'atorgar.

Cal que ho sàpiguen

2011-05-30T07:00:00.006+02:00

Libertatem meam mecum porto

La meva llibertat va amb mi

Miguel Servet (1511-1553)

i amb tantes persones que la reclamen acampades a les places.

Ràdio: Atentament d'en Joan Triadú

2011-05-27T07:00:00.005+02:00

M'agraden els llibres que parlen de llibres, sobretot si ho fan amb el criteri que ho féu l'insigne Joan Triadú. També m'agraden els blogs que parlen de llibres i m'agraden les blogaires autoritzades que tenen blogs que parlen de llibres. La Su va ser les mans d'en Triadú, i ahir, a la ràdio, ens en va fer cinc cèntims: del mestre Triadú, d'en Calders, de la Tina Vallès i del seu blog, Llegeixes o què?! Si la voleu escoltar podeu prémer aquí.

Què passeu un bon cap de setmana!