Sóc culé i què? (editat)

Doncs això, que avui és un dia dels durs per a una culé de tota la vida. Perquè servidora és del Barça només néixer, o abans i tot, que el pare ja anava a Les Corts. I de ben petita, quan algú em preguntava allò que preguntaven a les nenes abans:

- I tu, bufona, amb qui et casaràs?

Servidora - que estava ensinistrada pel seu dilecte progenitor- contestava invariablement:

- Amb un home alt, morè, català i del Barça.

I és que el pare ho tenia clar, sabia que odiaria a qualsevol home que li prengués la princeseta, per això deia que, com a mínim, pogués parlar amb ell de futbol i en català. Ja se sap, coses que passen.

Sóc bona filla i li'n vaig fer cabal. Recordo que ho va ser de morè, per poc temps això si, però a les fotos amb cabell era morè. Per la resta bé, gràcies.

I això a què ve? Doncs a què estic feta un flam, que no veuré el partit i m'amagaré sota l'escala, i patiré, patiré molt. Perquè, com els gossos de Pavlov, una ha crescut condicionada. I si ets culé, has de patir, sinó no val.

Després, si convé, em pintaré els colors de guerra, cridaré, m'emborratxaré i ballaré abraçada a perfectes desconeguts, sentint-me part de la massa, sentint-me massa. I la satisfacció que sentiré demà a la feina -on totes les dones som del Barça menys el cap que és de l'Espanyol (hihihi)- ningú podrà prendre-me-la.

Espero!

Ai!

JA NO HO ESPERO, ARA JA HO SÉ:

VISCA EL BARÇA!!!!!!