dimecres, 22 de setembre del 2010

Final 1

(Ve d'aquí)


La Sara deixà l'arma al damunt de la taula, prengué l'auricular del telèfon, pitjà el zero i, quan tingué línia, marcà el número de la policia. Un cop avisats, s'assegué amb calma i, obrint un altre calaix, tragué un pot de Cebralín i començà a intentar treure's les taques de sang del vestit.

Al cap de vint minuts se sentiren veus a baix al vestíbul, en pocs segons un mosso amb armilla antibales l'apuntava amb la pistola, ella aixecà les mans lentament i es lliurà amb parsimònia. Un conseller rebé una trucada a la seva masia de l'Empordà i felicità els mossos per haver solucionat el “tema” amb celeritat.

Un cop va haver declarat davant el jutge de guàrdia i ingressada a la presó, la Sara mantingué la calma, la pau, gairebé, en què l'havia sumida el seu acte. Recordava vagament el judici posterior, com si no hagués anat amb ella, li van caure quinze anys per l'atenuant d'alienació mental transitòria. Per fi tindria tot el temps del món per fer allò que volgués, sobretot estudiar i escriure. De seguida que en tingué l'ocasió sol·licità el permís per fer la carrera d'Història i li van concedir per bon comportament. També envià a una editorial un esborrany d'un llibre autobiogràfic i va tenir una visita d'un representant de l'empresa amb la que va signar un contracte d'exclusiva.

L'editorial va publicar el llibre amb molt d'enrenou als medis. La Sara va passar a ser una heroïna nacional, una víctima del sistema,  una princesa del poble, de tal manera que el cap d'una cèl·lula anarquista se'n va enamorar i van començar una sèrie de manifestacions al davant de la presó per tal que fos alliberada. La Sara el va rebre quan ell ho va demanar i, al cap d'unes quantes visites, es van casar a la presó. Ell no ho volia però van convenir que seria l'única forma per poder aconseguir un vis a vis. Finalment la Sara pogué acollir-se a un indult ja que, per un tecnicisme, es va trobar adscrita a la categoria de presonera política. A la sortida de la presó l'esperava una multitud, la cèl·lula anarquista en ple i tot de tafaners i televidents de programes escombraria, que la van victorejar. D'ençà aleshores viu de fer bolos per les diferents televisions, el seu llibre ja duu set edicions i se sap que en traurà un altre a la primavera, just quan deslliuri del seu primer fill que, ja ho han comunicat a la premsa, es dirà Miquel, per en Bakunin és clar.

(conclusió)

26 comentaris:

Garbí24 ha dit...

no tothom té tants de pebrots a la vida i tanta sort al mateix temps. És el que es diu un final feliç....de moment

Francesc Puigcarbó ha dit...

massa TÍPIC TÒPIC aquest final, pel meu gust, tot i que hi ha uns paralelismes interessants amb fets reals. M'esperava un final més surrealista, esperaré al 2

Pepe ha dit...

A mí me gustaría saber qué dijo Sara en el juicio. No podrías contarlo en un anexo?

en Girbén ha dit...

Multitud i cèl·lula anarquista s'escupen, són antinòmics... Però en quin món de fantasia vius?

Clidice ha dit...

garbi24 a la vida n'hi ha molts amb pebrots, millor dit, amb molta barra i se'n surten, ja ho crec que se'n surten, però el final sempre és el mateix, per tothom.

Francesc Puigcarbó me n'alegro que hagis llegit algunes de les claus. En el fons només és un discurs polític una mica afaiçonat.

Pepe, Sara era una mujer estéril y, milagrosamente, la paridora, a los 90 años, del padre de una patria que sólo entiende de violencia.

Estimat Girbén en el mateix que tu, en el de debò ;) Passa't alguna estona per Tele 5, ves a alguna manifestació obrera, algun casament multitudinari, un parell de reunions de pares de primària i alguna de comunitat de veïns. Remena-ho, no ho sacsegis que podria explotar :D

Xavier Aliaga ha dit...

Està graciós. Però on tu veus un relat curt a mi m'apareix la sinopsi d'una novel·la que podria ser molt divertida (amb un final afegit, per això que en deia el Carbó i que estic d'acord). T'anime a que ho intentes.

Clidice ha dit...

Gràcies Xavier potser aquest és el meu destí: escriptora de sinopsis :P ei! ves a saber! encara faré el primer euro tu! :D Tot i que també puc intentar conrear la poesia assagística ;)

Galderich ha dit...

La realitat, però, és la que vas explicar quan comentaves la teva trobada amb la Dulce Neus...

Alberich ha dit...

A mi m’ha agradat molt. Has fet una bona crítica d’un sistema penal que no va ni amb rodes, iaquest final és real com la vida mateixa. A mi també m’agradaria saber com va poder al•legar alienació mental transitòria, i crec que els anarquistes no funcionen ni han funcionat per cèl•lules, però tot això és “peccata minuta”. :)

Clidice ha dit...

Bona Galderich! ;)

Alberich que dur que és això de fer metaliteratura huas huas huas! :P No et pensis, vaig estar llegint al respecte i encara et trobaria jurisprudència ;) I respecte a les cèl·lules anarquistes, ja sé que són els comunistes els qui solen funcionar així, però l'altre dia, l'11 de setembre, al Fossar de les Moreres hi havia un grup suposadament anarquista cantant "A las barricadas", que em van semblar encantadors, tan joves i tan ... acabats de sortir de la secció anarquismos i otras revoluciones del Corte Inglés, que em va fer gràcia colar-los per aquí :)

Lluís Bosch ha dit...

Estava esperant alguna cosa que no sabia per on soritria... Tot i que m'espero al Final 2, et diria una mica allò que diu en Girbén.
És clar que la història sempre ens pot sorprendre i tot és ple de contradiccions, però...

Montse ha dit...

jo també m'espero a veure el final 2 :)

Joana ha dit...

Vinga, endavant i a per la novel·la!!!

Pepe ha dit...

Clidice, tengo las biblias muy olvidadas. De quien era mujer la Sara? De quien madre? Estaba mejor documentado que yo el Sr. Juez?

Anònim ha dit...

Els mitjans de comunicació poden convertir a qualsevol en un heroi. Aquesta noia mereixia ser-ho?

Cris (V/N) ha dit...

jo com no sé escriure us admiro als qui ho feu.... A veure el 2 què tal anirà :) Felicitats Clícide i un petó!

Anònim ha dit...

QUE COI TE L'ANARQUIA QUE FA IMAGINAR TANT?...POTSER EXPLICAR AQUEST ALE ROMANTIC VAL UN NOU RELAT.
JUGANT AMB BNC.

Clidice ha dit...

Lluís Bosch t'adreço al que li he dit a en Girbén, i a més, tota pretensió de versemblança és pura casualitat en aquest text ^^

Arare és un joc, una conya marinera, per estalviar-me fer apunts cagant-me en la mare que va parir a tantes coses!

Joana ni farta de vi! les novel·les no permeten comentaris dels lectors! :D

Pepe corcholis, el origen del pueblo hebreo!

Albert B. i R. segurament que no, s'ho mereix la gent famosa d'avui?

Cris (V/N) gràcies maca, no té cap secret, a la llarga acabem fent-ho tots :)

Jugant hola :) l'anarquia és el vell somni de tot català, no tenim solució :D

María ha dit...

Bueeeeno, querida CLI, ¡¡ te lo has cargado todo !! derecha, izquierda, radicales, poder judicial, masas papanatas, presa del corazón e incluso, prensa amarilla y best sellers jajaja ya solo te falta el clero...¿no pillará esta Sara al párroco del pueblo en un descuido, verdad ? :-)

Me encanta ¡¡¡limpieza general!! :-)

Mmmmmmmmmm
¡¡pero que bien huele en tu casa!!

Bueno cielo, que ya ves que horas, he vuelto y aunque tarde, ya me he dejado hechos todooos los deberes.

Petons i bona nit, CLI

Clidice ha dit...

María querida, quizá siendo esto una parábola, a lo tonto aún sale el clero por ahí ^^ Gracias por pasar "por casa". Petons :)

Pilar ha dit...

La dona al poder...Per obra i gràcia de la premsa rosa? NOOOOO. No li cal.
Clídice...La imaginació al poder!

Mr. Aris ha dit...

Vas a molta velocitat, ja , Clidice, em despisto i ja penges 2 finals...Aquest 1 està molt bé, té marxa

Clidice ha dit...

Pilar si més no provar-ho oi? :)

Aristofeles un per dia, de dilluns a divendres :)

Angel Corrochano ha dit...

Que final tan triste ... desde un arrebato liberador del inicio, esta chica ha terminado siendo carnaza de los programas y revistas basura, y por medio el anarquismo ... Real como la vida misma.
Un abrazo

Clidice ha dit...

Ángel si, no és un final feliz, acaso un final posible, y por esto más dramático.

Manel Aljama ha dit...

Un text negre amb afegits "actuals".

Pel que fa als elements en general són d'un relat negre i dels bons. En la primera entrega i en bona part de la segona no s'albira el final que li acabes donant. Així tens tots els elements ben lligat.

Pel que fa els personatges, d'ella no en sabem res del físic o almenys no m'ha quedat. Així que qualsevol lectora pot sentir-se identificada. Això es bo per les teves lectores. Bé, sóc lector i no m'identifico amb el senyor Pujades. Descrius al senyor Pujades com el típic triomfador del "totxo". Només trobo a faltar, que sigui client V.I.P. d'algun macro bordell.

De la sara sí que m'ha quedat és la seva actitud freda, calculada i hieràtica d'una assassina de tres parells de collons. La fredor es manté durant els crims, detenció i el posterior judici. Molt bé, ja havia tingut prou emocions treballant amb aquell sou i en un balcó re aprofitat.

El sou miserablecontrastat amb el valor iinsinutatt del cotxe del SrPujades.. A destacar: la precisió en l'import dels sous que cobren les empleades: assassina i assassinada. Així, molts voldríem agafar l'arma i acabar amb aquests senyors Pujades