116è joc literari

Passejava, amb la cara plastificada, la seva fràgil ànima sota tones de silicona i botox. Volia que el món l’estimés, volia parar el temps i, cada vegada, se sabia més allunyada de tots. Ja no li quedaven amistats de la seva edat, no podia anar amb aquella colla d’ancians decrèpits. Si s’afegia als més joves, se sentia cansada i se sabia una impostora. De les tres premisses: viu al màxim, mor jove, només faria un bonic cadàver.

per al 116è concurs literari d'en Jesús M. Tibau