Del diari d'una dona (1)

Dimarts, ú de setembre

Estimat diari,

aquest matí m'he llevat contenta. Fins i tot he tingut una mirada amable pel Josep Lluís que dormia com un talòs al meu costat. Feia dies que jo no dormia d'una tirada sense pastilles, també feia mesos que no em llevava amb aquestes ganes d'anar a la feina. M'he descobert a mi mateixa cantussejant mentre em preparava la dutxa i no he dubtat, en cap instant, quin era el motiu de la meva alegria: la Laura.

Quan la Laura va entrar per la porta de l'oficina l'altre dia, com la nova administrativa que treballaria a la taula del costat de la meva, em va fer una certa basarda. Era una noia una mica diferent de les que havien compartit la feina amb mi fins ara. Totes, fins a quatre, havien anat demanant el trasllat i havien desaparegut en altres departaments de la universitat. Els meus primers temors, però, eren infundats, perquè la Laura ja es veu diferent, ja es nota que no és una pusil·lànime com les altres i que, segurament, serem bones amigues.

Trobava a faltar aquesta sensació de camaraderia. A casa, amb en Josep Lluís, tot el dia capficat amb les seves maquetes de vaixells, hem anat perdent el contacte. També l'he perdut amb les amigues que em quedaven de l'escola. L'altre dia, l'única que encara conservo, la Maria Rosa, em va dir que era perquè jo em feia la intel·lectual i que ja no es podia parlar amb mi. Una colla d'ignorants és el que són.

Sé que amb la Laura tot serà d'una altra manera. Quan ens van presentar em va somriure amb simpatia. És de la meva edat, més o menys, i se la veu molt desimbolta, no pas com jo que sempre vaig una mica tibada, ho reconec, massa conscient d'estar treballant en el departament d'investigació mèdica de la universitat. Fins i tot quan el cap, en González, li feia una broma, ella la va rebre amb alegria.

Amb la Laura tot el departament respira joia i estic convençuda que, a partir d'ara, tot anirà millor.

(continuarà)