dijous, 11 de febrer del 2010

Del diari d'una dona (3)

(Ve d'aquí)

Divendres, quatre de setembre


Estimat diari,

Sort en tinc de la Laura! Ahir, quan va arribar a la feina, em va trobar plorant. En González m'havia esbroncat per una pífia. No és que em digués gran cosa, però és que no hi ha dret què se'm critiqui la feina d'aquesta manera, després que ells, els de dalt, se la passen enviant-nos tasques per fer molt mal especificades. La Laura ha esta un àngel amb mi. M'ha abraçat i m'ha consolat. Li he explicat com havia anat tot plegat i m'ha compadit. I és que és veritat, no haurien de tractar-me aixi! El mal és què ells saben que jo sóc millor, que ells només són gent amb bons padrins i això els fot. Sempre que poden, procuren fer-me la punyeta. Però ara, amb la Laura aquí, segurament podrem contra ells.

(continuarà)
a

21 comentaris:

  1. Striper11 de febrer del 2010, a les 7:19

    A la feina pasem tants de temps que cal fuguir dels mal rotllos.

    ResponElimina
  2. Sergi11 de febrer del 2010, a les 7:46

    Una típica conducta a la feina, pensar que fem les coses molt bé i tots els altres les fan malament, especialment, els de dalt. A veure què amagarà aquesta protagonista teva, avui m'ha fet més la impressió que la tal Laura acabarà prenent mal, però encara no sé per on van els trets.

    ResponElimina
  3. Garbí2411 de febrer del 2010, a les 8:49

    Encara li tirarà els trastos la Laura.

    ResponElimina
  4. sànset i utnoa11 de febrer del 2010, a les 8:50

    Massa sovint passa això a la feina. Els més ineptes i els "llimacs" intentaran que els què realment treballen no tinguin el protagonisme que es mereixen.

    De totes formes, segueixo sospitant d'aquesta Laura...

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Lluís Bosch11 de febrer del 2010, a les 9:08

    Una radiografia ràpida de les "relacions laborals" o dels "recursos humans".

    ResponElimina
  6. montserratqp11 de febrer del 2010, a les 9:27

    He tingut la gran sort de mai treballar en n lloc que passin cses om aquestes, que sembla que són molt normals.

    Ens ho fas gruar, eh!

    ResponElimina
  7. en Girbén11 de febrer del 2010, a les 9:42

    Veig a la Laura com una superdotada, tant de la intel·ligència tàctica com de la mala fe. Li acabarà fotent un "mobbing" a la teva coneguda que es quedarà seca.
    (I ja té collons la campanya promocional-juvenil de La Caixa que juga capciosament entre moving i mobbing; justament ells, que desnonen necessitats a diari).

    ResponElimina
  8. Francesc Puigcarbó11 de febrer del 2010, a les 13:48

    no em diguis que aqui hi haurà marro?, no t'escau.

    ResponElimina
  9. Eulalia11 de febrer del 2010, a les 14:54

    ai ai ai, que des que ha començat aquest diari, que alguna cosa em fa mala espina.

    ResponElimina
  10. òscar11 de febrer del 2010, a les 16:25

    Tinc la sospita que la Laura tirarà la pedra i amagarà la ma.

    ResponElimina
  11. Agnès Setrill.11 de febrer del 2010, a les 17:08

    Si fessis un concurs que consistis en seguir la història, sortirien relats de tot tipus.
    Que tanta amabilitat en una recent arribada, fa pensar...

    Si més no, si és cert tot això, jo de tu aprofitaria de lo bo que hi ha en tot això! Hehe!

    ResponElimina
  12. Eli11 de febrer del 2010, a les 17:38

    Al tanto amb aquestes consolacions... Be, jo no m'enfio ni de la meva sombra.. saps???Quan necessitis alguna cosa, millor que vinguis aqui??
    Vinga molts ànims bonica!

    ResponElimina
  13. Miquel Saumell11 de febrer del 2010, a les 18:45

    Clidice,
    Acabo de llegir els tres primers capítols d’aquest diari però no sé ben bé què dir... Suposo que el fet que utilitzis la lletra cursiva vol dir que no n’ets tu l’autora, o tal vegada vaig errat. En fi, seguirem el relat amb interès.

    ResponElimina
  14. Clidice11 de febrer del 2010, a les 18:51

    a tothom, gràcies pels comentaris. Alguns, no gaires la toquen, d'altres ni per casualitat, però aquesta és la gràcia del joc.

    Aviso: aquests textos no són experiències personals.

    Aviso 2: tot allò que hi ha al blog està escrit per mi, si és d'un altre autor ho especifico amb títol, autor i lloc de publicació.

    És un text de creació, o més ben dit un joc, sota l'etiqueta d'En Fascicles.

    ResponElimina
  15. kweilan11 de febrer del 2010, a les 19:35

    Està bé saber qui és l'enemic. Què fareu ara la Laura i tu?

    ResponElimina
  16. joanfer11 de febrer del 2010, a les 21:16

    Malauradament, a la feina, això és el pa nostre de cada dia. N'hi ha que neixen amb l'estrella, i d'altres que neixen estrellats...
    El relat segueix prometen! I jo segueixo sense refiar-me gaire de la Laura (segur que és una d'ells...). ;P

    ResponElimina
  17. Galderich11 de febrer del 2010, a les 21:57

    Uf, massa evident... esperarem que la cosa continui perquè aquesta Laura es destapi per sorprendre'ns.

    ResponElimina
  18. Puigmalet11 de febrer del 2010, a les 23:08

    ¿La Laura es destaparà? Encara la veurem a la Galeria X...

    ResponElimina
  19. Clidice11 de febrer del 2010, a les 23:11

    hahahahaha esteu pitjor vosaltres que jo! :D

    Un petonàs família :)

    ResponElimina
  20. Carme J11 de febrer del 2010, a les 23:53

    Trobo que la sorpresa ens la donarà el personatge que narra la història. No sé bé perquè, però no veig que sigui aigua clara !

    ResponElimina
  21. Raquel Estrada Roig16 de febrer del 2010, a les 19:23

    hahaha, els ulls se m'han aturat en aquest post! Curiós, el cas d'aquesta noia...ehem...;)

    ResponElimina