La veritat dels borratxos

Miranda, The tempest. J.W. Waterhouse

"Que cadascú es preocupi de tots, i que ningú no es preocupi d'ell mateix, perquè tot està en mans de la fortuna."

Esteve, el majordom borratxo a La tempesta de William Shakespeare.

Web de la setmana: el sexe al voltant del món

De la web de TV5 Canadà

Em cauen bé els canadencs, serà per allò de ser els nord-americans invisibles, i ja no parlem dels quebequois, una raresa ben orgullosa de ser-ho. M'he trobat catalans, aferrissats defensors de la unitat d'Espanya, que sentien simpatia per la causa del Québec, o del Tíbet o de ... Bé, val més deixar-ho córrer que avui parlem de sexe, no de la seva absència. La TV5 quebequesa fa un documental que es diu així Sexe autour du monde, i podem visitar la seva web i assistir a una sessió de tupper-sex a l'Argentina, visitar el "Temple de les evocacions sexuals" a l'Índia, practicar l'intercanvi de parelles a París, la prostitució gai a la Xina ("tothom té un passat, però el meu resta al meu darrera"), el Cafè de les Princeses del Japó (on els cambrers són occidentals perquè "són més gentils"), homosexualitat, església luterana i mobles d'Ikea a Suècia, curiositats de Rwanda i de Gran Bretanya també. Per passar una estona tafanejant, sempre millor que no perdre el temps al davant d'una pantalla amb el Gran Hermano. Això si, imprescindible francès i una mica d'anglès.

De Poeta en Nueva York

Garcia Lorca, Federico. Poeta en Nueva York. Barcelona, 1976. Editorial Lumen. Fotografies d'Oriol Maspons.

Fa vint-i-set anys que viu a la meva prestatgeria, i que ha anat sobrevivint als distints canvis de casa, com el record d'una tortura soferta al COU i mai prou ben superada. Aprendre de sobte que la teva formació és ridícula, escassa i ben trista fou la lliçó que en vaig extreure. No sabia res de poesia, no sabia res de poetes, no sabia res del món, no sabia res d'història, sobretot de la de l'Espanya d'abans de la Guerra Civil. Finalment hem fet les paus, val més tard que mai diuen. Això si, amb un estudi sobre el llibre al costat, a tall de pròleg i guia. Vaja, que per comprendre cent tres pàgines me n'han calgut tres-centes quaranta de pròleg. Però bé, hi ha inversions a llarg termini que sempre resulten satisfactòries.

A continuació us transcric alguns fragments del la lectura-conferència que en feu el propi Garcia Lorca el 16 de desembre de 1932 a l'Hotel Ritz de Barcelona, convidat per Conferencia Club.

"Señoras y señores. Siempre que hablo ante mucha gente me parece que me he equivocado de puerta. Unas manos amigas me han empujado y me encuentro aquí. La mitad de la gente va perdida entre telones pintados y fuentes de hojalata, y cuando creen encontrar su cuarto, o círculo tibio de sol, se encuentran con un caimán que se los traga o ... con el público como yo en este momento. Y hoy no tengo más espectáculo que una poesía amarga, pero viva, que creo podrá abrir sus ojos.

[...]

De todos modos hay que ser claro. Yo no vengo hoy a entretener a ustedes. Ni quiero ni me importa ni me da la gana. Más bien he venido a hablar a ustedes cuerpo a cuerpo. Lo que yo voy a hacer no es una conferencia, es una lectura de poesías, carne mía, alegría mía y testimonio mío, y yo necesito defenderme de este enorme dragón que tengo delante y me puede comer con sus trescientos bostezos de sus trescientas cabezas defraudadas. Y ésta es la lucha; porque yo quiero con vehemencia comunicarme con vosotros, ya que he venido, ya que estoy aquí, ya que salgo por un instante de mi largo silencio poético, y no quiero daros miel, porque no tengo, sino arena o cicuta o agua salada. Lucha cuerpo a cuerpo de la cual no me importa salir vencido. 

[... ]

Los dos elementos que el viajero capta en la gran ciudad son: arquitectura extrahumana y ritmo furioso. Geometría y angustia. En una primera ojeada, el ritmo puede parecer alegría, pero cuando se observa el mecanismo de la vida social y la esclavitud dolorosa de hombre y máquina juntos, se comprende aquella trágica angustia vacía que hace perdonable por evasión hasta el crimen y el bandidaje.

Nova York. Maspons

Las aristas suben al cielo sin voluntad de nube, ni voluntad de gloria. Las aristas góticas manan del corazón de los viejos muertos enterrados, éstas ascienden frías con una belleza sin raíces, ni ansia final, torpemente seguras sin lograr vencer y superar com en la arquitectura espiritual sucede la intención siempre inferior del arquitecto. Nada más poético y terrible que la lucha de los rascacielos con el cielo que los cubre. Nieves, lluvias y nieblas subrayan, mojan, tapan, las inmensas torres, pero éstas, ciegas a todo juego, expresan su intención fría enemiga de misterio y cortan los cabellos a la lluvia, o hacen visibles sus tres mil espadas a través del cisne suave de la niebla.

La impresión de que aquel inmenso mundo no tiene raíz os capta a los pocos días de llegar y comprendéis de manera perfecta cómo el vidente Edgar Poe tuvo que abrazarse a lo misterioso y al hervor cordial de la embriaguez en aquel mundo.

Yo solo y errante evocaba mi infancia de esta manera.

I

POEMAS DE LA SOLEDAD

EN COLUMBIA UNIVERSITY

Furia color de amor,

amor color de olvido.

Luís Cernuda

1910

(Intermedio)

Aquellos ojos míos de mil novecientos diez
no vieron enterrar a los muertos,
ni la feria de ceniza del que llora por la madrugada,
ni el corazón que tiembla arrinconado como un caballito de mar.


Aquellos ojos míos de mil novecientos diez
vieron la blanca pared donde orinaban las niñas,
el hocico del toro, la seta venenosa
y una luna incomprensible que iluminaba por los rincones
los pedazos de limón seco bajo el negro duro de las botellas.
..."

 d'aquí

Nota: reconec que m'agrada llegir "poetes morts" per tot allò que té d'aproximació històrica. Tanmateix podria dir que estic molt a prop de l'opinió de mestre Tadeus, aquí vaig explicar qui deia el que jo en pensava, tot i que no puc evitar de veure que, malgrat l'anacronisme que significa la poesia, hi ha alguns, no gaires, poetes actuals que encara em provoca curiositat la seva obra. I, sobretot, algunes poetesses, escassíssimes, que han utilitzat aquest gènere per reflectir la seva condició de dona, com la Sylvia Plath o la M.M. Marçal, per exemple.

Treballant l'autoestimBa

 d'aquí

Després de treballar a tota màquina, dinar en una esgarrapada, prendre el bus, marejar-me, vomitar fins el sopar del dia abans, llençar la motxilleta, que m'ha fet l'últim servei, a la paperera del davant de la parada de Palau, fer cua, groggy perduda, perquè em donin les etiquetes per l'examen, anar a la cafeteria a intentar repondre'm, un suc de pinya i una bossa d'm&m's, rellegir paperots, Kant, sobretot Kant, i Lyotard, Nietzsche, Saussure, Wittgenstein, Russell, Hegel, Chomsky, judici del gust, gir lingüístic, consens social ..., rellegir els treballs, constatar que m'agradaria tenir una coartada que demostrés que no els he fet jo, no em recordo de res!, demanar un entrepà, a triar entre porc, porc amb formatge o porc (no menjo porc), i una aigua, entrar a l'examen, veure la pregunta: un text de Sext Empíric! la mare que em va matricular! l'únic que no m'he mirat!

Finalment acabo reconeixent que sóc tan bona que fins i tot excel·leixo en la inutilitat. Vaja que sóc una perfecta inútil! Espero, de tot cor, que el professor sigui alcohòlic, o drogaddicte, i estigui força "carregat" quan em corregeixi, sinó ja em veig perllongant la tortura.

Web de la ... ai no, avui farem ràdio!: Júlia Costa

I és que no hem de perdre l'oportunitat de poder assistir a la presentació del llibre La cendra dels anys que farà la seva autora, la Júlia Costa, demà dissabte, a les sis de la tarda, al Centre Cívic El Sortidor, a la plaça del Sortidor número 12 del Poble Sec, a Barcelona, és clar.

I és que la Júlia és blogaire experimentada, a més d'escriptora, i aquesta setmana n'hem parlat d'ella a la ràdio. Des del seu blog La panxa del bou ens parla, amb molt de criteri, d'allò que ens envolta. No us perdeu el seu perfil, que en té més d'un de blog! I si ens voleu escoltar premeu aquí.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Qui enverina els pous?

Vestit usat per alguns metges per evitar el contagi de la pesta

Avui és impossible no rebre notícies. Tanques la ràdio, el televisor, et negues a obrir el diari, no visites blogs, però potser obres el correu electrònic i t'arriba, vulguis no vulguis, l'actualitat.  Però aquesta actualitat, que ens volen fer passar per la veritat, ens arriba amb filtre, amanida per qui paga la convidada (llegiu el que paga el medi) i, difícilment, podrem associar notícia i actualitat amb reflexió i veritat. Tothom té dret a escampar, manipular, denigrar i ofendre qui sigui, en nom de la llibertat. Tots som Assange i, si descobrim que el veí del tercer segona s'entén amb la perruquera de la cantonada i ho xerrem, no estem fent el xafarder, estem essent els campions de la veritat.

Els medis participen de l'orgia, o potser en són els promotors, i se la passen buscant culpables. Alarma! ja no lliguem els gossos amb llonganisses! Per què no cremem jueus? Fins ara el món anava de corcoll i la gent moria de fam, de malalties, de misèria, però nosaltres seguíem posant collars de xarcuteria als nostres cans i la resta no importava. Tots participàvem, teníem, compràvem, veníem, xalàvem. Però ara s'ha acabat i ens calen culpables. La demagògia es va filtrant, mot a mot, en la nostra oïda i s'instal·la còmodament entre els nostres prejudicis, mirant pel damunt de l'espatlla els prejudicis dels altres, amb un somriure de suficiència.

I, és clar, un tipus pren una escopeta i assassina quatre persones. Veiem indignació contra l'assassí? No! Volem fer-ne una anàlisi sociològica! Si és que en som de bons! Quanta gent viu en la misèria, quantes persones no tenen subsidis, quants es queden sense casa? De qui és responsabilitat? Ens importa? No, el que sembla que ens importi és pensar que pugui ser "normal" que un descerebrat tingui un arma i l'emprengui contra els seus veïns. I no pensem en quatre famílies destrossades perquè si, no pensem que amb la nostra aquiescència, amb el nostre silenci còmplice, estem donant carta de legitimitat a què algú pugui disposar de la vida d'algú altre. Sense judicis, sense possibilitat de defensa. La responsabilitat sempre és d'algú altre, mai nostra. Ara bé, quan la cosa passa a Amèrica i volem associar-la a una possible actuació irresponsable de la dreta més rància, ja gosem aixecar la veu, com si les irresponsabilitats no anessin caient d'un bàndol i d'un altre, Demagògia universal, en diu en Salvador Garcia-Ruiz en el seu blog. Gaudim de l'enorme privilegi de viure menors d'edat, perquè som poble i mai dels mais som culpables de res, on s'és vist!

Si, segurament han estat els jueus que ens han enverinat els pous i no les rates les que ens han dut la pesta. O sigui que, ja no ve d'un, cremem-ne uns quants, entretant les rates seguiran fent la viu viu, mentre nosaltres perseguim bubotes.

Feia dies que tenia escrit aquest apunt però em feia una certa mandra publicar-lo, ho reconec. Hi ha dies que penses: "vols dir que val la pena ficar-te en un jardí d'aquests?". Sobretot d'ençà que vaig llegir aquestes paraules en un blog: "Fa uns mesos, precisament a Grècia dos empleats d'una banca van deixar la pell en uns aldarulls. Llavors em va saber mig greu, però ara ja no. L'empleat és un còmplice, al capdavall, i és estúpid donar-li voltes a l'obvietat". Quan algú s'atorga el dret a decidir que algú altre mereix la mort, quan es fa apologia del linxament d'algú sense cap mena d'angúnia i només per la feina que fa, és que realment hem perdut el poc seny que teníem. Llegeixo a l'Ara a en Salvador Cardús dient si fa no fa el mateix, tot i que ell ho fa millor que no pas jo. Per cert, pels que llegeixen els demés sempre etiquetant-los abans, que sàpiguen que les etiquetes les posen ells, no qui escriu.

Elogi de la civilització

La seva graciosa (ehem) Majestat, la Reina Victòria

No sóc especialment alcohòlica, entre altres coses perquè els enzims del meu estómac tenen molt poca capacitat a l'hora de metabolitzar l'alcohol i amb una Voll Damm puc caure rodona amb una torradora com un piano de cua. Tanmateix hi ha begudes que sovintejo amb una certa assiduïtat, un cop per mes, potser? Bé, ja ho veieu que, malgrat els meus escarafalls, sóc una bevedora "de per riure".

La beguda que més solc freqüentar, més enllà de la cervesa i el vi, és el gin-tònic. Una beguda glamurosa i incontestablement elegant on les hagin. Per a confegir aital beuratge han calgut un joier alemany del segle XVIII, resident a Ginebra (podia ser d'una altra manera?) i uns britànics entestats en fer un imperi en zones on hi havia la malària. Et voilà! Ja tenim un coctel excel·lent!

La gràcia de l'assumpte és trobar el barman, que no cambrer, adequat per a preparar-lo i, si pot ser, en algun espai al més pur estil club britànic, amb jardi inclòs, on poder espantar les mosques de forma lànguida i molt digna. Farà calor, of course, i anirem enfilant la tarda fins l'hora d'anar-se a vestir per sopar, amb un gin-tònic rere l'altre. Si s'escau sopar a fora, és del tot imprescindible desplaçar-se en rickshaw, en el qual ens enfilarem convenientment,i incòmoda, vestits, mentre fem comentaris joiosos i ens sentim degudament culpables pel fet de moure'ns en un medi de transport tan poc adequat a les nostres belles idees civilitzades.

Si no es donen tots aquests elements, val més que tireu pel dret i passeu amb una bona cervesa. Perquè trobar algú que us faci un gin-tònic com cal és força improbable i si al damunt us l'heu de prendre bo i drets en un local ple de fum* i gent cridanera, millor la cervesa, creieu-me.

*Noti's que parlo d'altres latituds on encara no han tingut a bé prohibir el fumar en locals tancats. Sembla que aquí s'ha solucionat la qüestió del fum, malgrat tot és impossible trobar un rickshaw en condicions, per no parlar d'uns quants mosquits de la malària. Realment, no sé que fa aquest govern, un autèntic desastre!

Se m'acut que ...

Hi ha dies que ...

... bé, deixem-ho en què hi ha dies.

Bon cap de setmana.

Pastora - Desolado
Carregat per Razorbuzz. - Videoclips, entrevistes amb artistes, concerts i demés.

Web de la setmana: una de premis

Qui em coneix una mica sap que el meu lema és "no al PP", no parlo exactament de política, sinó que no em presento a Premis i no tinc interès en publicar res en Paper. Entenc, però, que molts dels qui pugueu passar per aquí tingueu aquest deler, molt lloable i que tantes hores plaents em proporciona, al poder llegir la vostra obra. Per tant avui us aviso de la Convocatòria del Premis Literaris Enric Valor de narrativa i Antoni Ferrer de Poesia,  de l'Associació Cultural La Garrofera, de l'Alcúdia de Crespins, a la comarca de la Costera. No us en esteu si voleu provar de donar a conèixer la vostra obra i, de passada, rebre alguns calerons. Cliqueu aquí.

I seguint amb premis literaris, en el blog d'en Jaume Pros, Sense embuts, se'ns fa saber que el setmanari El Vallenc, convoca el I Premi Literari de Relats Curts Josep Aladern i el I Premi d’Articles d’Opinió Ramon Roca.

O sigui que ja ho sabeu escriptors: A ESCRIURE!

I MOLTA SORT!

Passat festes ...

Bé, ja no hem de pensar més en les festes i jo, de moment i espero que per algun temps, tampoc. Avui l'apunt és "a la carta", la mare m'ha demanat que el fes i, a mi, per molt que m'ho puguin criticar, m'ha semblat que estava bé fer-lo.

I és que ens hem passat unes festes una mica estranyes. Uns dies abans de Cap d'Any, la mare em va telefonar tota angoixada, tenia el pare, que pateix una angina de pit i és diabètic, sense reaccionar. Li vaig demanar si havia avisat a l'ambulància i em va dir que si. Vaig penjar, el telèfon, i la reunió on estava, i vaig sortir escopetejada.

No deixa de ser una sort treballar en el poble on vius, pel que en cinc minuts ja era a casa i, al meu darrera, dues ambulàncies, una d'elles medicalitzada i set persones que, en un tres i no res van muntar un mini-hospital de campanya en l'habitació dels meus pares. Electrocardiograma, la pastilla, l'hi han donat?, sí, sí, el pare començant a recuperar la parla i protestant per haver "molestat" a tanta gent ... Finalment se l'enduen ingressat a l'Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, a nou quilòmetres del nostre poble.

Bé, l'apunt obeeix a la necessitat del pare i la mare d'agrair la diligència, la celeritat, el bon tracte, la professionalitat i l'amabilitat de totes les persones que van intervenir en l'assumpte. Des del metge que va atendre la mare per telèfon i que, mentre parlava amb ella, ja havia enviat les ambulàncies, fins a l'última de les auxiliars de clínica que van estar, tothora, pendents de la salut del pare un cop ingressat a l'hospital. Passant pels cardiòlegs, infermeres, metges d'urgències, portalliteres ...

Gràcies a aquest sistema, segurament amb moltes mancances, però un dels millors i més universals del món, el pare es a casa i, de moment, està bé. I, ja sabeu que diuen: perdoneu, però algú ho havia de dir!. No és pas dolent explicar coses bones de les institucions, ni que sigui de tant en tant, i adonar-nos, també, que ens cal agrair més la feina ben feta, igual que queixar-nos si s'escau.

El Gran Inquisidor

Avís: els hipervincles d'aquest apunt no estan necessàriament relacionats amb allò que parla. Són un mer exercici de navegació que he dut a terme fent recerca d'un parell de mots, per la qual cosa us suggereixo que us deixeu anar i arribeu tan lluny com vulgueu. Al cap i a la fi la majoria hi són per ser fidel a mi mateixa i, contradient l'Allau, o senzillament només per fer-li la punyeta, no fer un paràgraf sencer.

El Gran Inquisidor no és gaire alt, malgrat el seu nom, i sempre procura que tothom estigui assegut quan ha de parlar a la gent. El Gran Inquisidor porta barba, però no és una barba ben poblada, com podria ser la barba d'un patriarca, sinó que el Gran Inquisidor duu una barba escassa, talment una bardissa assedegada al mig de l'estiu. El Gran Inquisidor, a qui, a partir d'ara, anomenarem Graninqui per allò de la confiança, tampoc té gaire pèl, i la majoria de les vegades hom es pot afigurar que li han girat la cara per la semblança entre el pèl del cap i el de la barba. El Graninqui té un parlar greu, a força d'ensinistrar el to de veu, parla lent i afectat, ensenyant només les dents de baix i mantenint rígid el llavi superior. Es nota que s'escolta el Graninqui i que s'agrada, també.

d'aquí

El nostre Graninqui, anava a dir "estimat Graninqui" però en realitat ningú no l'estima, es passeja, calmosament, entremig de les taules dels escribes. En aquest scriptórium podem veure un munt de diligents monjos que, pacientment, il·luminen manuscrits, copien i, alguns i una mica d'esquitllentes, escriuen obra original. El Graninqui vetlla per la bondat de l'obra dels copistes, quan algun gosa contradir el dogma o, senzillament, dur-li la contrària, munta en còlera i, saltant-li al damunt, li venta guitzes mentre estripa el manuscrit pecador. Els escribes prenen paciència i esperen a què passi la borrufada, perquè el Graninqui, en el fons, és un pobre diable, que ja és prou xocant, i que només té aquesta tasca per a creure's algú. La seva taula sempre es plena de pergamins on hi plasma, segons ell, el veritable secret de la saviesa. Però ningú no llegeix allò que el Graninqui escriu. Alguns que ho van provar ho van trobar fatu, avorrit, repetitiu, sospitosament igual a d'altres escrits anteriors i escrit únicament en lloança del propi Graninqui.

Fra Dulcino

O sigui que ara ningú para atenció als seus manuscrits. Ell, que se n'adona de la manca d'interès d'aquells que l'envolten, els dirigeix enceses diatribes contra la seva superficialitat: Penitenciagite! Els monjos no li'n fan gaire, de cabal, i ell apuja el to, esgargamellant-se i deixant anar capellans, mai més ben dit, i escuma per la boca. Aviat se'n cansa, però, els mira enfurismat i, convençut que la seva és l'única raó possible, gira cua i fuig de l'scriptórium. Ningú sap on va en aquests arravataments, alguns diuen que han vist el Graninqui pel cementiri parlant a les ombres, d'altres que s'enfila dalt la torre del campanar i arenga els corbs, els menys que es passeja amb una torxa amenaçant de cremar-ho tot. En tot cas tots convenen que el Graninqui, cada dia més flac, ullerós i irritable, farà mala fi. Serà que la veritat absoluta és quelcom que, quan es posseeix, pot cremar les entranyes. I, entretant, els monjos l'accepten, per allò de la caritat cristiana i perquè mai se sap quan et pot tocar a tu.

d'en Romeu

I ja és ben curiós que, anant amunt i avall, al final una no sap si agradar-se dels Graninquis, abominar d'ells o, simplement, evitar-los. Que poden arribar a ser ben avorrits, i avorridors!

Coses d'un diumenge

Dissabte a la nit compromís social, anar a dormir relativament tard.

Diumenge al matí obro un ull i comprovo que són les nou, sense ressaca, bona notícia.

El Factor X també es desperta, ens llevem per esmorzar. Mentre ell fulleja el diari, jo llegeixo l'apunt de l'Allau i el d'en Francesc, aquest sobre la venda, i fabricació, d'armes per part de l'estat espanyol.

En Factor X decideix que ha de començar a entrenar la Portals, per tant, sortirà amb la bicicleta. A mi encara em fa mandra la BTT i prefereixo entrenar la Marxa del Montserratí, que la tenim més a prop. Fa dies que no entreno amb bastons, m'anirà bé.

M'embetumo amb crema solar i m'encasqueto el barret d'ala ampla, el sol apreta i no vull augmentar el meu cens de pigues. Prenc els meus adorats Leki's i començo a caminar poble amunt.

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Els diumenges, tan tard, el camí és ple de gent.

Dona 1: nena, on vas tota sola?

C: A fer un tomb mestressa!

Dona 2: i no et fa cosa? i si et surt un moro?

C: Com si em surt un cristià, no tinc cap por, jo corro més. Apa, bon dia!

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Ara em ve al cap que avui és el dia que els del Col·lectiu va al Mas Moneder a enretirar el pessebre, per això em vaig creuant amb colles de gent i no paro de saludar, coses de ser del poble "de tota la vida".

Venedor del Cercle de Lectors: Ves que el teu home ja ha passat amb la bicicleta!

C: Si, ja ho sé, li he dit que anés passant que ara l'atrapava!

VCL: hahahahaha, bon dia!

C: Bon dia!

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Per fi perdo la gent de vista, comença la pista de muntanya. Gairebé em trobo amb els meus pensaments però un soroll com d'ametralladora fleuma m'encurioseix. Passo pel davant d'una tanca i, a l'altra banda, tot d'adults mascles i, segurament, plenament integrats a la societat i, sobretot, amb dret a vot, vestits de militars i amb metralladores de pega, s'arrosseguen per terra en un suposat joc la mar de divertit. No puc evitar de pensar en l'apunt d'en Francesc.

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Tiro amunt, això m'ha posat de força mal humor i m'ajuda a mantenir el ritme en aquestes pujades. Cinc-cents metres més enllà, alguns dels adolescents interns a la masia pel Tutelar de Menors, s'amaguen per fer una cigarreta. Penso que, poc més avall tenen un exemple perfecte per completar la seva educació i re-inserció en la societat. I, per un instant, tinc la temptació de caure en el pessimisme.

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

El sol fa la rateta amb els núvols, camino entre pins, romaní, farigola, llentiscle i arítjol. Penso en els meus pares i en els meus fills, en el Factor X, i no es mereixen el pessimisme. Em creuo amb uns ciclistes que acaben de baixar per on ara m'enfilaré. Combinar un ajuntament i una caterpillar pot ser un drama pel paisatge, però m'he promès que no em faré més mala sang. He sortit a entrenar els bastons.

un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Arribar a dalt, veure el poble

avui ni tan sols s'entrelluca el mar, veure la muntanya, sempre esplèndida

Sant Llorenç, allà al fons

Lluny de la terra baixa! Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!

et promets que la propera vegada duràs la càmera. Quantes vegades t'has fet aquest jurament solemne i, al final, sempre acabes provant amb el mòbil? Un glop d'aigua i començar a baixar, no pots perdre ritme, estàs entrenant, no te n'oblidis pas

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

al final ja ets a casa. Cent abdominals, trenta flexions (sempre he tingut els braços fluixos), la dutxa i la mare ja et crida per fer l'all-i-oli. Avui hi som tots a taula, penso que potser si, que el món és lleig, brut i la gent dolenta, però tinc els meus i la muntanya, i em sento afortunada.

Explicar-vos-ho, migdiada i, després, m'enganyaré el suficient per estudiar per l'examen. Recorda: la disciplina és bona, la rutina és calma.

un, dos, un, dos

el més ràpid, sense córrer

recorda: caminar amb les cames, no amb els peus

recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes la teva vida

pel damunt de tot.

Web de la setmana: un museu a la Xarxa

Avui no hi sóc, tinc festa i l'aprofito per anar a algunes exposicions a Barcelona. Per això us deixo un museu, però no és un museu convencional. Dia D, hora H, costes de Normandia. Tropes canadenques formen part del desembarcament. Els fets, les imatges i els testimonis del 6 de juny de 1944 els podeu trobar en aquesta web interactiva, basada en el docu-drama de la televisió canadenca Storming Juno. Per navegar amb so, és clar.

La fàbrica del consens

"Des de la realitat social d'un déu totpoderós (que ningú no ha vist), passant per la realitat social de la inseguretat ciutadana (fonamentada només en enquestes que desvetllen la por, però no pas en la constatació d'un increment objectiu de la cirminalitat), i fins a la realitat social d'un estat depressiu (en una cultura que pot arribar a convertir la depressió en una estètica de moda), tot ens posa davant del fet de la importància de la dimensió cognitiva de la construcció i la manifestació de la realitat social.

[...] Si vivim en una societat en què tothom creu en Déu, fins al punt que es dóna per descomptat, és a dir, si la seva existència es considera una evidència, la "densitat" de la realitat "Déu" serà prou espessa per a no esdevenir problemàtica i arribar a ser, alhora, invisible i omnipresent. Però si vivim en una societat que qüestiona seriosament aquesta realitat de l'existència de Déu, fins i tot els individus que "encara" hi creuen, cada vegada més tindràn una experiència problemàtica. Necessitaran recórrer a noves argumentacions racionals o experiències subjectives més fortes i només el tindran present quan el puguin fer visible -de manera simbòlica. En aquest cas, probablement la creença en Déu s'assemblarà més a una aposta per la seva existència que a una convicció profunda." Cardús, S. 2009

Avís: és llarg, dura una hora, només per a "viciosos" que no tinguin ganes de veure la TV.

Propòsits del nou any (original, oi?)

2011-2011-2011-2011

Un amic un pèl pessimista em diu: "si és que fins i tot ens quitarán lo bailao". Jo no sóc pessimista, la vida, tota soleta, ja s'encarrega de portar-nos coses negatives, només em faltaria donar-li peixet. O sigui que, de moment, el propòsit és seguir xerrant amb vosaltres, aprenent molt, moltíssim, i prenent allò de bo que té qualsevol cosa que ens depari la vida. I que ens prenguin el que hem ballat si tenen pebrots!

"La felicitat no és un estat permanent, és un conjunt de moments puntuals, que sempre són relatius i breus, i compensa de la resta, dels instants estranys i dolorosos en els quals ens sentim arrossegats per la tragèdia o la tragicomèdia." (Costa, Júlia. La cendra dels anys. Barcelona, 2010. pàg. 250)

Ens llegim!