Coses que passen ... a Barcelona II

Negocis estranys i en decadència?

Ahir, després de sopar, tot passant pel carrer de la Princesa, qui l'ha vist i qui el veu, un senyor molt ben vestit i polit, malgrat anar en pantaló curt, amb el diari sota el braç ens va obsequiar amb l'exhibició dels seus genitals d'una forma prou curiosa.

Reconec que, malgrat que he voltat una mica, encara mai fins ara m'havia topat amb aquest tipus de persones, els exhibicionistes de genitals, perquè, d'exhibicionistes ho som tots, en major o menor grau. Tanmateix veure aquell senyor d'edat ja madura, devia rondar la seixantena, amb la seva camisa granat de màniga curta, planxada i ben cordada, les bermudes de color blau marí, les sabates nàutiques i el diari plegat sota el braç, com s'aixecava el camal del pantaló i m'ensenyava els seus genitals no una, sinó dues vegades, amb delectança, em va xocar d'allò més.

Evidentment no em va escandalitzar, més aviat vaig riure de l'absurd de la situació, o sigui que, probablement, li vaig fúmer el negoci enlaire. Si realment l'exhibició dels genitals d'aquesta forma té a veure amb un complex d'inferioritat i una necessitat compulsiva d'agredir a aquelles que et fan sentir inferior, no sembla gaire intel·ligent fer-ho a quatre dones entre trenta-sis i quaranta-sis anys a la Barcelona del 2008. Entenc que el pobre tipus devia baixar un graó més en el seu infern particular, perquè malgrat que no en vam fer massa conya, feia massa llàstima, tampoc ens va provocar cap reacció la visió d'uns genitals més aviats minsos. Altrament hagués estat si en Nacho Vidal es dediqués a aquests afers encara que, ben pensat, no serà el mateix el que fa, però cobrant?

La temptació em va costar molt de vèncer, perquè, amb franquesa, el meu primer impuls va ser anar cap allà i després de saludar-lo correctament, preguntar-li què li proporcionava fer això? Era plaer sexual? Era sentir-se més persona? Potser culpa? Li agradava sentir-se culpable per "agredir" a les dones? Em van venir ganes de dir-li: “vagi-se'n cap a casa que deuen estar passant ànsia”. El seny va prevaldre i aquesta temptació va durar exactament un minut, després vaig seguir el meu camí, amb les meves amigues, per seguir la nostra festa. Però avui m'ha vingut com un flaix la imatge terriblement patètica d'aquell home, amb el seu gest gairebé tímid, al mostrar-nos el seu sexe, com volent dir: “si, ja ho sé, és poca cosa, però és el que hi ha”.

Els videojocs

Sóc jugadora a videojocs tan si és al PC, on-line i a la Play. Aquesta frikiàrea de la meva existència fa que, manta vegades, m'hagi hagut de sentir d'altres pares i mares sobre la perniciositat dels videojocs en els cervells dels nostres fills i que m'hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no mantenir una conversa absurda amb les persones de la meva edat.

Vaig començar a jugar com una formula per no perdre el contacte amb els meus fills, mai he estat partidària del vèncer i si del convèncer. Entenc que criticar obertament a un adolescent qualsevol cosa que faci és la millor manera perquè la faci més i amb més malícia, per tant procuro no tenir idees preconcebudes sobre res que ens aportin els nous temps. I ja em teniu a mi fent de "healer" (curadora) amb els meus dos fills, el gran un orc guerrer i el petit un elf negre assassí. Sortosament els meus fills i jo vam deixar de jugar en el mateix "server" (servidor) fa temps, són d'allò més criticaires, a més, com és normal, els anguniejava que se sabés que "jugaven amb la mare". Encara que després he sabut que en presumien de mi amb els seus amics :D

Finalment, durant alguns anys he estat una cobdiciada "healer" en un "clan" de joc format per més de 100 persones. He participat en partides de "leveig" (apujar nivell), en "sieges" (assetjaments a castells), matances de "raid boss" que poden durar més de dues hores (matar un monstre), "pvp's" (player versus player, duels) i, pràcticament sempre amb el meu "pj principal" (el meu personatge principal) una elfa anomenada Ciceró. Això vol dir tenir al teu càrrec la vida, les habilitats, la capacitat de fer màgia i les proteccions de més de 10 persones contínuament en el període que faci falta i, a sobre, aconseguir sortir-ne viu. Per què al healer és al primer que intenten matar.

A partir dels videojocs he conegut també tot una àrea de l'art més postmodern: l'art digital, amb creadors com Anne-Marie Schleiner (www.opensorcery.net). Gent que investiga nous camins, que treballa temes com el ciberfeminisme, món digital i guerra, i societat, i dona, i ... i que troba, en el desenvolupament de jocs o de les tècniques digitals la formula més adient per a arribar a les persones que parlen un nou llenguatge: els nostres fills.

Per als que en teniu recança us diré que s'han fet nombrosos estudis sobre la bondat d'aquests productes, sobretot en la mentalitat dels nostres fills. Gabinets de psicologia d'universitats prou importants en aquests camps, com la Paris V, contínuament publiquen treballs al respecte i donen, invariablement, els mateixos resultats. Des d'Amèrica ens ve també l'opinió de Sandra Aamodt i Sam Wang, editora de Nature neuroscience i neuròleg de Princeton, respectivament, coautors del llibre publicat recentment "Entra en tu cerebro". Us en transcric un tros, és en castellà perquè el llibre només s'ha publicat en el nostre país en aquest idioma:

"Mejorar tu cerebro con los videojuegos

Los mensajes instantáneos, los móviles, el correo electrónico, la televisión, los videojuegos, las vallas publicitarias dotadas de movimiento: el mundo moderno está en continua acción, y todo parece estar ocurriendo a la vez. Si ya has cumplido los 30, probablemente te habrás preguntado por qué quienes son más jóvenes que tú no se sienten abrumados por toda esta estimulación.

La razón es que sus cerebros han aprendido a manejarla. La práctica sostenida en el desempeños simultáneo de múltiples tareas incrementa la capacidad para prestar atención a muchas cosas al mismo tiempo. Una de las maneras más habituales de adquirir práctic es jugar a videojuegos de acción; ya sabes, esos que tanto odian los padres, en los que se trata de matar al mayor número de enemigos posible antes de que éstos te maten a ti. Dichos juegos requieren que los jugadores distribuyan la atención a través de la pantalla y detecten y reaccionen rápidamente a todo lo que va sucediendo en ella. Desgraciadamente, jugar al Tetris no tiene el mismo efecto sobre el cerebro, quizá porque el Tetris requiere que los jugadores se concentren únicamente en un objeto a la vez, más que en llevar a cabo múltiples tareas al mismo tiempo.

En un estudio, los universitarios que jugaban regularmente a videojuegos de acciónpodían contar el 50% más de objetos en un estímulo visual muy breve que los estudiantes que no lo hacían. Los jugadores también procesaban más deprisa la información, podían tener presentes más objetos al mismo tiempo y eran más eficientes a la hora de cambiar de tarea. Lo lógico sería imaginar que las personas que ya son bastante capaces por naturaleza obtendrán mejores resultados en los juegos, y por eso eligen jugarlos más a menudo. Pero un grupo de no-jugadores pudo mejorar su capacidad de atención después de una hora diaria de práctica en un juego de acción, lo que sugiere que esas habilidades se desarrollan como resultado directo de la práctica.

¿Significa esto que los padres deberían animar a sus hijos a que jueguen a los videojuegos de acción? Nosotros pensamos que es mejor no exponer a los niños a imágenes violentas, pero al menos a los padres siempre les quedará el consuelo de saber que los videojuegos tienen efectos positivos. Ya puestos a pedir, nos encantaría ver cómo alguien gana un montón de dinero diseñando videojuegos de acción que motiven a los niños a hacer muchas cosas a la vez y mejoren su capacidad de atención sin usar la violencia como motivación. Algo así como unSim City... ¡a bordo de un autobús sin frenos!"

Bé, sapigueu que si els ho prohibiu ho faran igual i que no puguin pagar per jugar-los només farà que millorin en la seva capacitat informàtica, aprendran a piratejar i a moure's per la xarxa en un mes amb més habilitat que vosaltres en tota la vostra vida. A més que és impossible aconseguir que un noi o una noia (malauradament aquestes no gaire) no s'interessin pels jocs on-line violents a partir dels 12 anys. Aleshores tota la resta són els possibles pactes que pugueu fer amb ells. Hi ha jocs que no són de matar persones literalment, que els introdueixen en un "món fantàstic" a l'estil del Lineage 2 o el World of Warcraft. I per als més jovenets n'hi ha dos clàssics que funcionen molt bé, el "Theme Hospital" i el "Age of Empires", entre altres.

I el millor és no criar nens passius, oferir-los l'oportunitat de que practiquin esport és essencial, dedicar-los-hi el màxim de temps possible i pactar els horaris de joc. I si ho proveu, potser acabeu enganxant-vos-hi, hi ha un munt de servers no-oficials (per no dir pirates) on pots acabar fent una "party" (partida de joc) alhora amb polonesos, alemanys, egipcis ... Una vegada vaig estar una tarda jugant amb una família belga: pare, mare i fill i un quebequois. No cal dir que va ser força enriquidor, encara ara ens parlem per MSN. Gairebé cada dia rebo notícies fresques de distints llocs del món, i no són criatures precisament, les edats oscil·len entre els 17 i els 50 anys, amén d'haver de practicar idiomes o "smsidiomes" en anglès, francès, italià, espanyol i català, és clar :D

Temps

L'espiral és gairebé perfecta, les seves anelles se succeeixen, cada cop més
reduïdes, fins a arribar a un punt on tot s'acaba. La il·lusió és creure que
no s'aprima i això és gairebé real quan estàs en les primeres voltes.
L'espai és gran i el temps passa molt lentament. Poc a poc notes
com es va accelerant i comences a veure'n l'extrem final. Mires
enrere i veus el punt de sortida i aquelles giragonses amples,
lentes, perfectes, on tot et semblava tan pausat. Però
el vòrtex és d'un sol sentit i no hi ha marxa enrere.
Intentes desesperadament, inútilment, agafar-te
a les parets que t'encerclen per no seguir, per
no caure. Però el temps és ineluctable i,
impassible, t'impulsa endavant,
cap a l'extrem, on els girs
són més petits, estrets
i fràgils i on, sense
solució, acabarà
tot, com ha
de ser.
Fi

Carta a Mellors

Volia fugir del mon i de la gent i per aixo em vaig amagar, pero no en vaig saber prou, perquè et vaig trobar i em vaig veure obligada a tornar a enfrontar-me a tot allo de què fugia. Vaig sentir-me insultada, humiliada i vexada, pero se que vaig fer be, perquè ets un mascle com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

Volies fugir del mon i de la gent i per aixo et vas amagar, pero no en vas saber prou, perquè em vas trobar i et vas veure obligat a tornar a enfrontar-te a tot allo de què fugies. Vaig sentir com t'insultaven, t'humiliaven i et vexaven, pero tu saps que vas fer be, perquè saps que soc una femella com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

Pensant en Mellors

Hi ha moments de la vida en què t´entra aquella lassitud, aquelles ganes de somriure lleument, amb la mirada perduda, aquell desmenjament dels membres, quan sembla que el teu cos és quelcom eteri, gairebé transparent on només perviuen els sentits més primaris i et mous, sota el sol suau de primavera, i et sents forta i viva, i et deixes guiar per l´olfacte, ara i adés...

... el suau aroma de talc d´un bebè acabat de banyar, el sofisticat i tènue perfum de les primeres roses, la fortalesa de l´olor de la terra després de la pluja, la mescla d´aromes de mascle i de massatge d´un home acabat d´afaitar ... i et deixes anar, enfonses el nas en els plecs suaus del coll del bebè, enfonses el nas en aquella rosa groga i delicada, t´enfonses al bosc per gaudir de l´harmonia d´aromes que desprèn la pluja i, finalment, t´endinses en l´espiral dels olors del mascle, a ulls clucs, ensumant, deixant-te guiar per l´instint, pel desig que et provoquen els aromes, i el temps es para i només sents ...