dimecres, 30 de juny del 2010

Se m'acut que ...

... no sé pas si em van educar com cal quan em van ensenyar a sentir nostàlgia del futur.

En aquest vídeo, si cliqueu a "View subtitles" podeu posar subtítols en diversos idiomes, alguns fins i tot intel·ligibles i, sobretot, constitucionals, no fos cas.

dimarts, 29 de juny del 2010

Tastos de grafit 3: Keith Haring

 Algú pot presumir de NO haver vist MAI un dibuix d'aquest artista nord-americà? Keith Haring, que va morir el 1990 als 31 anys, fou un dels grafiters que van fer el salt a les galeries en un període ben curt de temps.


Dels dibuixos amb guix al metro de Nova York al mural "Tuttomondo" (1989) fet a la paret del darrera del convent de l'església de Sant Antoni a Pisa, Haring fou una de les icones de la New Wave novaiorquesa.
Si en voleu saber més coses visiteu la web de la seva Fundació. Tanmateix no me'n puc estar d'esmentar una obra que va fer a Barcelona el 1989, quan va pintar un mural a la ja desapareguda plaça de Salvador Seguí i que, sembla, es conserva al MACBA.
També us deixo un vídeo força curiós, que es va filmar el dia que en Keith pintava el mural de Barcelona. La qualitat del so és molt baixa però pels que expliquen l'anècdota, sembla que un propietari d'un prostíbul de la zona es queixa que el mural, fet per prendre consciència dels perills de la SIDA, seria "perjudicial" pel seu negoci, es veu que podia espantar els clients que, ànimes innocents, fins aleshores no haurien caigut que el "Xino" estava ple de drogaddictes i prostitutes.


dilluns, 28 de juny del 2010

Bonjour ...

No passava dels dotze anys quan, en un dels meus escorcolls en la biblioteca del pare va sortir aquest llibre, Bonjour tristesse de Françoise Sagan, en francès original, que no vaig acabar de llegir mai. És una edició de 1954, o sigui la primera, impresa a França per René Julliard. El que si que se'm va quedar gravat a foc en l'ànima van ser els primers versos del poema "À peine défigurée", de Paul Éluard. Aquests dies, llegint sobre grafits, Éluard em surt una i una altra vegada, relacionat amb la revista Minotaure, i els versos em vénen al cap sense remei. El 1958, Otto Preminger en feu una pel·lícula amb David Niven, Deborah Kerr i Jean Seberg. En la pel·lícula, Juliette Greco en canta la cançó, us la deixo aquí perquè si la inserto em surt amb publicitat i es perd tota l'emoció. (la cançó no és el poema i l'enllaç us durà al goear on la podreu escoltar, és molt bonica, feu-ho)

Avui els versos d'Éluard són escaients, o no, potser no és el dia, potser és la dècada o la vida. En tot cas us els presto per dir-los fluixet, sense massa escarafalls.

À peine défigurée
Adieu tristesse
Bonjour tristesse
Tu es inscrite dans les lignes du plafond
Tu es inscrite dans les yeux que j'aime
Tu n'es pas tout à fait la misère
Car les lèvres les plus pauvres te dénoncent
Par un sourire
Bonjour tristesse
Amour des corps amables
Puissance de l'amour
Dont l'amabilité surgit
Comme un monstre sans corps
Tête désappointée
Tristesse beau visage.

P. Éluard, La vie immédiate.

"Je répète ce nom très bas et très longtemps dans le noir. Quelque chose monte alors en moi que j'accueille par son nom, les yeux fermés: Bonjour Tristesse. Fin"

Una traducció que volta per la xarxa al castellà de Luís A. Cano

Desfigurada apenas
Adiós tristeza.
Buenos días tristeza.
Estás inscrita en las líneas del techo.
Estás inscrita en los ojos que amo.
Tú no eres exactamente la miseria,
pues los más pobres labios te denuncian
por una sonrisa.
Buenos días tristeza.
Amor de los cuerpos amables,
potencia del amor ,
cuya amabilidad surge
como un monstruo incorpóreo.
Cabeza sin punta,
tristeza bello rostro.

divendres, 25 de juny del 2010

Web de la setmana: crea el teu propi autòmat

De Les aventures del cavaller Kosmas (fragment), de Joan Perucho 
qui s'acompanyava d'un autòmat, n'Arquímedes II .

Recordo una sèrie de televisió, que van passar per la televisió quan jo era petita, que eren les obres de Jules Verne, i on es combinaven dibuixos i imatge en blanc i negre.

Em sembla que no m'equivoco pensant que era d'en Karel Zeman, el director txec.

Doncs  aquesta web, The Modern Compendium of Miniature Automata, m'hi ha fet pensar.

dimecres, 23 de juny del 2010

La carrau

M'agraden i aquí trobareu la seva web i podeu descarregar-vos música gratuïtament i legal.


Felicitats Joan! Felicitats Joana!
i bona revetlla!

dimarts, 22 de juny del 2010

A l'Ateneu!

L'Ateneu d'Esparreguera

Al meu poble anar a l'Ateneu era anar a fer un cafè amb gotes i un dòmino a ... l'Ateneu, alguns anaven a l'Estrella, anys ha, i si no s'insultaven els uns als altres poc n'hi faltava! Per això em va fer molta gràcia quan en Miquel Saumell em va convidar a l'Ateneu, en aquest cas el Barcelonès, i per una trobada blogaire. Alguna altra vegada ja m'ho havia dit, però sempre coincidia amb que servidora estava perduda per algun racó de món fent allò que més m'agrada: pujar pels puestus.

Aquesta vegada m'ho va dir amb temps i ho vaig marcar al meu mòbil, que em fa d'agenda, sort en tinc d'ell que tant m'estima i m'avisa d'on he d'anar, sinó sóc molt capaç d'oblidar-me de tot. I amb tota la il·lusió del món, i una certa basarda, no cal dir, m'hi vaig presentar. Abans m'havia animat amb una tassa de te amb l'Allau que, de tan bona gent que és, encara ens el canonitzaran.

La trobada s'ha relatat prou bé, i si aneu al blog de l'Allau també hi trobareu els hipervincles, altrament dits links o enllaços, als blogs que en parlen. Per tant no em pertoca dir-ne gran cosa més que tres idees:

Una: per la propera vegada duré "salat" que vaig "passar gana".

Dues: a part d'alguna càmera digital no vaig veure cap portàtil, ni cap altre estri digital. Els blogaires quan es reuneixen FAN SERVIR LLIBRETES ANALÒGIQUES!!!! em vaig quedar a quadres, ho confesso. Havia pensat anar-hi amb el meu portàtil, però no sabia si a l'AB hi tenen wifi, i després m'hagués fet molta vergonya treure'l davant de tanta llibreta de paper i fulls DE DEBÒ!

Tres: no se'm va fer gens pesat ni llarg. I això ho diu algú que no pot anar al cinema perquè s'hi ha d'estar quiet a la cadira. Van sortir tot de temes recurrents en el nostre àmbit, però vaig poder captar-ne altres visions, cosa que està molt bé.

Ah! i una altra precisió: no hi havia ningú amb aspecte de freak. No cal dir que això em va decebre sobremanera. On anirem a parar! Tothom normal! I també hauré d'intentar tornar-hi que em vaig quedar amb les ganes de visitar l'edifici.

dilluns, 21 de juny del 2010

Tastos de grafit 2: Blek le Rat

L'avi del grafit, Blek le Rat o Xavier Prou, tal i com consta en el registre de París. La seva web.

"Sóc un artista de grafit francès. Vaig ser un dels primers artistes a utilitzar les plantilles per a un propòsit artístic, a París, a principis de la dècada de 1980-en el 81 exactament. Al principi, vaig posar rates i en vaig fer córrer per la paret. Volia fer una invasió de rates. En vaig posar a milers per tot París."

"Quan vaig començar a fer grafits em vaig quedar amb aquest nom de Blek (la Roque) i vaig canviar "la Roca" a "la Rata" perquè jo solia pintar rates als carrers de París i també perquè a "rata" (rat) es pot trobar "art". "

"El meu primer instint fou ser conegut. Tenia un desig de reconeixement -que la gent sàpiga qui és Blek. El problema de les ciutats és l'anonimat. Estem sols a la ciutat. Vostè sap que si deixa la seva imatge als carrers, l'endemà 50.000 persones s'han vist en la seva imatge?"

"El primer retrat que vaig fer va ser important, va ser un ancià, com un vagabund, perquè n'hi ha un munt a la ciutat. La seva boca estava completament oberta, ulleres, mans a l'esquena. Teníem la impressió que estava cridant als carrers. Jo volia dir "existeixo". Existeixo a través d'aquest vagabund."

"A poc a poc s'estenia per tota França, després a Alemanya, Espanya, Itàlia, Nova York, Londres, a tot arreu-a gairebé tot el món. Me'n vaig anar a la Xina, on vaig pintar una mica a la Gran Muralla. Treballo una mica a tot arreu del món.  Quan estic en una ciutat, veig en les parets una gran quantitat de gent.  Allò què està escrit en les parets reflecteix la societat que viu a la ciutat, evoca la ciutat. La gent escriu, pinta, expressa les seves passions, la seva ira, el seu amor, la seva por a morir, a les parets."


Les cites: d'aquí 

Els blogaires tenim alguna cosa de grafiters, no trobeu?

dissabte, 19 de juny del 2010

Ràdio: El radar de Sarrià

En Miquel Saumell, no el de la foto sinó el seu besnét, publica amb força periodicitat la seva columna a El radar de Sarrià. També podem trobar els seus articles a El Punt, edició de Barcelona i de Girona. Aquí podeu escoltar l'entrevista que va concedir-nos. Així, finalment, en l'últim episodi de la temporada hem parlat de política! ... o no.

divendres, 18 de juny del 2010

Web de la setmana: balleu, balleu maleïts


és publicitat, si, però aquesta web té força gràcia. Li cal so i webcam. Proveu de fer-lo esperar, sobretot considerant que feu esperar el raper MC Hammer.

M'imagino que després de tant de pas, ser coreògraf i inventar-se'n un de nou deu ser una tortura metafísica.

I aquest d'en MC només perquè hi surt en James Brown (I feel good), bé i perquè tindreu molt poques ocasions a la vida de gaudir del freakisme elevat a la cinquena potència com en aquest vídeo.
I la cançó més canyera:

dijous, 17 de juny del 2010

La vida tridimensional


Quan era joveneta, i per aquí amb prou feines vèiem les postals de Nadal d'en Ferrándiz, a casa arribava, cada any, una preciosa i enorme postal encunyada (troquelada en dèiem) amb la llegenda "Joyeux Noël". Era la felicitació de l'oncle Francisco, oncle de la meva mare, que vivia exiliat a França i que no va tornar mai.

Aquelles postals de França em tenien el cor robat. D'una banda perquè estaven escrites en català, en una lletra pulcra i menuda, i de l'altra perquè les podies plantar com un teatret. La sensació de realitat que tenia en aquell temps amb les postals de França no l'he tinguda mai més ni amb totes les realitats virtuals i 3D's actuals. I és que ja és ben cert que la realitat és, també, una qüestió d'estat d'ànim.

Sempre he procurat que la meva vida fos encunyada, com les postals, que el relleu la fes ben real. Tanmateix molts cops te n'adones que fer-ne de la vida quelcom real no és cosa senzilla, ni tan sols és amable la majoria de les vegades. I ja ho veus, avui m'ha sortit un apunt una mica trist. I és que hi ha dies que penses que el millor, potser, seria tornar a la planitud d'en Ferrándiz i oblidar-se de les postals de França i el seu relleu. Perquè viure en tres dimensions pot arribar a fer mal.

dimecres, 16 de juny del 2010

Frase


"L'únic que cal perquè triomfi el mal al món és que els homes bons no hi facin res".

Edmund Burke (1729-1797)

dimarts, 15 de juny del 2010

Tastos de grafit 1: Banksy

Quan parlem de grafits cal parlar, principalment, de Banksy (la seva web) l'artista del qual ningú n'ha vist mai la cara.

És tota una llegenda del món del grafit i de l'art ensems, cosa que fa que corri perill a l'hora de ser fagocitat pel mercantilisme del món de les galeries.
Ironia, sarcasme, crítica, ràbia, tendresa són algunes de les impressions que podem extreure'n de l'obra de Banksy. Autèntica poesia urbana, més encara pel fet que és susceptible de desaparèixer en qualsevol moment i que no sabem mai on la trobarem.

I pels defensors de la integritat i la higiene del ciment, aquest grafit tan significatiu

"Las raíces del graffiti son mucho más profundas de lo que parece, se pueden asimilar estas pinturas a las de la antigua Roma y, aún antes, a las del ser humano prehistórico. Como hoy, suponen actos catárquicos, de expresión de lo que se ve y se siente, de reafirmación de la identidad contra el paso del tiempo, de protesta contra el orden establecido ..." (Puerto, Sara. "¿Arte o vandalismo? a Revista Arte. aquí)

dilluns, 14 de juny del 2010

Llàstima que sigui una puta

... de John Ford (Devonshire, 1586-c1640), no sé si m'ha d'agradar o no. Acostumada al bon humor del seu predecessor, William Shakespeare, l'acidesa i la mala llet d'aquesta obra m'han desconcertat. A la contraportada llegim:
"Menys innocent que les peces de Shakespeare, i al mateix temps molt més actual, aquesta tragèdia presenta el conflicte de l'amor d'una manera del tot moderna, fins al punt que el tractament que Ford hi fa de l'incest va provocar que fos suprimida de les edicions fins al segle XX. La racionalitat, la passió, el poder i la vehemència que mouen els personatges contrasten radicalment amb la comicitat descarnada -molt propera a l'humor negre- que travessa l'obra, i això la converteix en una joia única de la dramatúrgia europea de tots els temps."

Fragment:
III

Entra Soranzo demanegat [i espasa en mà], arrossegant Annabella

SORANZO
Au vinga, mala puta! Si una vida
fos cada gota de sang teva adúltera,
aquesta espasa, veus?, d'un únic cop
les abatria. Meuca, més que meuca,
que descarada el teu pecat mantens,
a Parma a engalipar era jo l'únic
amb la teva hàbil, porca puteria?
Aquest espòs "ultratjat" s'ha casat per interès abandonant una altra dama i ara es troba el "gènero" estrenat i un incest. No cal dir que la tragèdia és per tot arreu, i em sembla que em caldrà llegir-la un parell de cops més i, no cal dir, llegir més coses sobre aquells temps.

Ford, John. Llàstima que sigui una puta. Barcelona, 2010. Ed. Adesiara. Col·lecció d'ací i d'allà, 12

divendres, 11 de juny del 2010

Web de la setmana: Zeus olímpic?


Working Element és, com diu la web un col·lectiu creatiu fet per directors, fotògrafs, escriptors, compositors, editors, foto il·lustradors, dissenyadors i cineastes, però el que em té fascinada és la imatge que domina contínuament la web, en totes les pàgines i amb diverses accions, i és aquesta
 

dijous, 10 de juny del 2010

El sexe social

Finalitzades les PACS de la UOC deixo de llegir material docent, .pdf's i escrits propis per atacar "la pila", que ha crescut des de l'última vegada d'una forma irracional i perillosa. Fa massa dies que no tinc entre mans un llibre de bo de bo, no vull dir l'objecte, sinó la sensació de paradís tancat que et proporciona ficar-te dins d'un llibre. El món queda en un segon terme i la realitat es redueix al meu jo més immaterial i a l'autor del llibre, allò que pretén explicar-me, allò que em vol "vendre". En aquest cas solc comprar amb tranquil·litat. No pas sense reflexió, però no em cal un gran esforç compartir-ne moltes de les opinions.

"Ja res serà com abans, passi el que passi." (pàg. 83)


Sobre la igualtat
"En el marc de la consciència d'espècie, cal que desfermem una dialèctica diferent que tingui en compte que l'ésser humà, ara mateix, té una necessitat específica que cal atendre: la de complementar la intel·ligència de la femella i la del mascle per construir un tot holístic més resolutiu i eficient en termes evolutius. Això vol dir que l'espècie s'ha de replantejar molt seriosament el pensament marcadament masclista que, ara per ara, encara domina el món de les decisions i del pensament social." (pàg. 78)

" ... Les mateixes femelles traslladen asimètricament l'educació social i assumeixen el paper de transmissió del masclisme com a manera de funcionar fent també que, incomprensiblement, es mesuri l'asimetria com a manera d'adaptació." (pàg. 76)

Sobre l'amor
"Les femelles estan programades per a la funció més important, per gestionar el resultat de la singàmia. L'enamorament, una descàrrega d'oxitocina i dopamina, és una característica que en els humans assegura que la descendència serà amb qui es mantingui la còpula. Després, les descàrregues continuades d'adrenalina, de testosterona i d'oxitocina ens asseguren la seqüència principal, en la qual la femella només s'interessa pel seu mascle, el mateix que li assegura que contribuirà a pujar la progènie perquè sap que és la seva." (pàg. 82)

Carbonell, Eudald. El sexe social. 2010. Barcelona. Editorial Ara llibres.

I al voltant d'aquesta temàtica, encara que una mica més específic, us enllaço aquest article llegit a l'excel·lent blog FilosòficaMent de Cristian Palazzi

dimecres, 9 de juny del 2010

Ràdio: Foravial i més

El blog d'en Girbén

Espai a Ràdio Esparreguera, dins el magazín Dia a dia, dedicat als blogs Foravial, El blog de Jordi Boldó, Magraden les Llenties i Sae si el voleu escoltar podeu fer clic aquí
 Jordi Boldó

M'agraden les llenties
Esa Sae

dimarts, 8 de juny del 2010

De relectures


Ahir, mig seriosament mig en broma, en el blog De casa al club, vaig qualificar el llibre Tres homes en una barca de Jerome K. Jerome d'obra cabdal de la literatura anglesa. Probablement vaig exagerar un pèl i es tracti d'una obra cabdal de la literatura mundial, que ja se sap que en certes coses una sempre acaba quedant curta. Vaig conèixer aquest llibre en una traducció al castellà dels anys cinquanta i el vaig estar llegint i rellegint fins que en vaig aconseguir una al català. Gairebé em moro del disgust, la traducció era infumable. Sortosament, algun temps després, a Quaderns Crema a algú se li va acudir de fer-ne una de digerible, traduïda per Josep Marco. Només un apunt: potser l'he rellegit unes trenta o quaranta vegades, no ho solc comptar.
"Vam arribar a l'estació de Waterloo a les onze i vam preguntar d'on sortia el tren de les onze i cinc. No ho sabia ningú, és clar: a Waterloo, no sap mai ningú d'on surt un tren o on va quan finalment es posa en marxa, ni res de tot això. Al mosso que ens va dur les coses li semblava que sortia de l'andana número 2, mentre que un altre mosso amb qui en va parlar havia sentit rumors que sortiria de la número 1. El cap d'estació, al seu torn, estava convençut que sortiria de l'andana de rodalies.

Per tal d'aclarir la qüestió, vam pujar i li ho vam preguntar al supervisor del trànsit, que ens va dir que s'acabava de trobar amb un home que deia que l'havia vist a l'andana número 3. Vam anar a l'andana número 3, però allí les autoritats ens van dir que els semblava que aquell era l'exprés de Southampton, o, si no, el que feia la circumval·lació de Windsor. Però estaven segurs que aquell no era el tren de Kingston, tot i que no ens van saber dir per què n'estaven tan segurs.

Llavors, el nostre mosso va dir que devia ser aquell que hi havia a l'andana de dalt, i que li semblava que coneixia el tren. Per tant, vam anar a la plataforma de dalt, vam veure el maquinista i li vam demanar si anava a Kingston. Ens va respondre que no ho sabia del cert, és clar, però que li semblava que sí. De tota manera, si no era el de Kingston de les 11.05, va dir que estava gairebé segur que era el de Virginia Water de les 9.32 o l'exprés de les 10 de l'illa de Wight, o d'algun lloc en aquella direcció, i que tots ho sabríem en arribar-hi. Li vam ficar una moneda de dos xílings i mig a la mà i li vam pregar que fos el tren de Kingston de les 11.05.

- No ho sabrà mai ningú, en aquesta línia -li vam dir, quin tren és el seu ni on va. Vostè sap el camí: surti sense fer soroll i vagi a Kingston.

- Mirin, mestres, no ho sé -va respondre noblement l'home-, però suposo que algun tren ha d'anar a Kingston: doncs ja hi aniré jo. Donin-me els dos xílings i mig." (pàgs. 68-70)
Jerome, Jerome K. Tres homes en una barca (per no parlar del gos). Barcelona, 2000. Quaderns Crema. Traducció de Josep Marco.

Web de la Jerome K. Jerome Society, tota una institució.

dilluns, 7 de juny del 2010

Reverse graffiti

o l'art de dibuixar esborrant. Estèticament impecables, si, però trangressors?

divendres, 4 de juny del 2010

dijous, 3 de juny del 2010

Petites (o grans) felicitats

Barcelona, carrer Elisabets, després del curs sobre les novetats al programa d'Impost de Societats decideixo quedar-me a la ciutat i fugir una estona a La Central del Raval. Busco entre els llibres d'art, finalment me'l troben a Infantil, que fa una mica de ràbia, no cal dir.
I és que feia molts dies que esperava que el distribuïssin, i se'm feia infinit.
Mirar, remirar, admirar i compartir amb una amiga a la tornada amb l'autobús.
I és que hi ha objectes que acumulen preciositats, una al damunt de l'altra. I què hi ha més preciós que un llibre preciós? Si, ja ho sé, dos llibres preciosos, però, de moment, amb aquest ja m'he fet feliç ara mateix.

dimecres, 2 de juny del 2010

De transgressions i altres


He quedat per dinar prop de la casa ocupada a la cantonada Urgell-Floridablanca, La carboneria* en diuen, arribo d'hora i em toca esperar-me deu minuts. Aprofito l'oportunitat per plantar-m'hi al davant i contemplar-la detingudament. M'agraden els grafits, m'agrada el que signifiquen, tot allò que comporta de contestació a un sistema que ens constreny i ens explota. Contràriament al que la majoria opina, estic en contra de la regulació dels grafits i dels grafiters. Entenc que quan només se'n fan "on toca" perden tot allò pel que han nascut i passen a ser una peça més de l'engranatge contra el que lluiten. El grafit ha d'ofendre, ha d'impactar, ha d'estar allà on no toca, ha d'emprenyar. Llegeixo al blog de Gaia "Els graffiters, artistes urbans o bandes vandàliques" i penso que no serveix de res el grafit sense el component vandàlic, perquè passa a ser una peça més del sistema, una estàtua humana aprovada per l'ajuntament, una representació més d'aquest portaventura que estem convertint la nostra ciutat. O sigui que no puc evitar entendre que els grafits no ens han d'agradar, ens han d'agreujar, commoure, sotragar, però mai agradar com pretenen les autoritats i el sistema. Ah! i els trangressors cal que estiguin preparats per acceptar que el sistema anirà contra ells. Si n'esperen benevolència només són trangressors de pa sucat amb oli i, evidentment, res del que fan té cap valor.

* He enllaçat el post d'ahir de l'Ernesto Niebla, a Per on camino, que tracta el mateix tema. En descàrrec meu el post estava programat per ahir, quan vam fer la jornada irònico-solidària del Dia del Blogaire en crisi. O sigui que és un més d'aquests "bisbes" blogaires que se succeeixen de tant en tant. Per cert que el blog de l'Ernesto és molt recomanable.

dimarts, 1 de juny del 2010

Abans es vivia millor


Volia escriure una història on una dona jove es llevés de bon matí, sortís al fred de l'estança de sota una pila de mantes velles i usades, i fes un pipí en una gibrella escantonada. Després de tornar a desar la gibrella sota el llit, ja la llençaria al corral quan estigués plena, es posaria pel damunt de la roba de nit una espècie de bata vella i gruixuda, que completaria la tercera o quarta capa de roba, i aniria cap a la cuina mentre es gratava la ronya amb deler.

Miraria si havia tingut sort i encara havien quedat brases al foc, per poder encendre'l una altra vegada. Aniria amb l'olla al pati i, amb una pedra, trencaria el gel que s'hauria fet al damunt del cossi on recollien l'aigua de la pluja. Ompliria l'olla, vella i abonyegada i entraria de nou a la cuina, renegant pel fred.

Posaria l'olla al foc i hi afegiria quatre patates grillades rescatades del fons del rebost, força fulles i el tronc d'una col, un nap i una xirivia revellides i miraria si la cansalada encara estava en bon estat per a ser consumida. Segurament ahir se n'hauria anat al llit amb el rau-rau de què no feia bona olor.

Volia escriure que, mentre alimentaria el foc amb branquillons i fems secs de mula, aniria rosegant un tros de pa, una mica florit, i rumiant que caldria mirar la farina que els quedava, que els ratolins sempre feien fira.

Finalment aniria a fer llevar la seva mare que dormia amb ella, al mateix llit per aprofitar l'escalfor. La faria orinar en la mateixa gibrella que tornaria sota el llit, taparia la mare el millor possible amb peces inconnexes de roba i la faria anar cap a la cuina perquè mengés, ni que fos un got del brou de col i patates.

Volia descriure l'habitatge, de dues estances, humit, atrotinat, brut i fosc. A les dues dones i les seves edats: uns vuitanta la mare i uns quaranta la filla. Volia explicar com la filla semblava més vella que la mare, com un bony al front li enlletgia una cara ja no massa agraciada. Com la brutícia s'ensenyoria de tots els racons de la seva anatomia, i com les malalties, i l'absència de medicaments, només herbes i remeis naturals, l'havien fet envellir a marxes forçades fins a estar més propera a la mort que no pas la dona a qui cuidava.

Penso que potser caldria explicar que la filla no havia volgut conèixer cap home, perquè la mare l'hauria avisada que, en aquests temps que corrien, no es podia permetre un embaràs i un part que el més probable és que la condemnarien a mort. Perquè la mare ja ho deia: abans es vivia millor!

Volia imaginar la cara d'avorriment de la filla quan la mare deia aquesta frase: "abans es vivia millor" i com, acte seguit, començava la seva rastallera de bondats dels temps antics. Que si calefacció, que si robes fines, lavabos i clavegueres, dutxes d'aigua calenta, menjar abundant i variat, cases netes amb robots-aspiradora que anaven tot el dia escombrant els racons. Medicaments i una llarga vida per a una gran part de la població ...

La filla ja n'estaria fins al capdamunt de les il·lusions de la seva mare, ella hauria nascut quan tot això ja s'havia acabat, quan tota la població del món es va igualar ... per baix.

Volia escriure tot això, però em va semblar molt demagògic, i ho vaig deixar córrer, ja n'hi havia prou de catastrofisme en els relats de tots els temps. Què hi podia afegir el meu sinó una burda imatge de l'apocal·lipsi? A més, per què pretenia posar coses que són ara, com han estat sempre, en un futur possible?

Aleshores, vaig posar la televisió i vaig veure un reportatge sobre una ciutat que es diu Celebration i, què voleu que us digui? Gairebé em van venir ganes que els més negres auguris passessin.

Jo he estat incapaç d'acabar el vídeo. Però si això és un "món millor", em sembla que prefereixo les catàstrofes, ho sento.