Ciberfeminisme, Woman Hackers

Woman hackers és una web artística i subversiva, dins d'Old Boys Network, amb caràcter polític creat per Cornelia Sollfrank, qui proposa diferents espais de diàleg i lectura feminista des del punt de vista hacker: “Fenómenos como la monopolización del software, la precariedad y explotación en el trabajo motivada por los medios, el control de la información, nuestra progresiva conversión en cyborgs, el distanciamiento en posturas tecnofóbicas y tecnofílicas, así como la necesidad de una crítica política y constructiva sobre la socialización de la tecnología y el papel de la mujer en la misma, son ideas sobre las que tratan los textos y trabajos incluidos en las diferentes secciones del proyecto (investigación, entrevistas, enlaces y guía para las chicas geek).***” L’autora, Cornelia Sollfrank, integrant d’Old Boys Network és un referent del ciberfeminisme i una artista i teòrica de les més compromeses i actives de la Xarxa.

Què és el ciberfeminisme? Aquesta és una qüestió sense resposta o amb múltiples i variades respostes. Cornelia Sollfrank en parla dins “La verdad sobre el ciberfeminismo” a “Habitar en (punto) net: “La pregunta "¿Qué es el Ciberfeminismo?" es, definitivamente, la que más a menudo me hacen. Todos los que se enfrentan con el término por primera vez buscan una respuesta. Sin embargo incluso después de varios años de reflexionar sobre la cuestión, puede pasar, que simplemente no tengas una contestación definida, o que tengas que hacerte la pregunta repetidas veces, o quizá tienes la respuesta y, simplemente, no quieres darla (!?).”

Vista la dificultat de la definició i amb la idea de tenir un ampli espectre de consens, a la Primera Internacional Ciberfeminista de Kassel, Alemanya, setembre de 1997, es va acordar no definir-ne el terme. A canvi van escriure les 100 Anti-Tesi, 100 anti-definicions que ens diuen allò que No és el ciberfeminisme: “-el Ciberfeminismo no es un -istmo- -el Ciberfeminismo no es un arma arrojadiza --el Ciberfeminismo no es un antojo femenino --Cyberfeminismus ist keine kunst --el Ciberfeminismo no es una película de miedo --el Ciberfeminismo no es una ideología --Cyberfeminisme n'est pas une pipe --el Ciberfeminismo no lo constituye una sola mujer.” I així fins a 100 possibilitats que no ens garanteixen, tanmateix, que així en puguem fer una definició.

De la web Old Boys Network, Cornelia Sollfrank ens diu que és un projecte començat el 1997 amb altres dues dones i que s’articula essencialment sobre la mateixa pregunta de sempre: què és el Ciberfeminisme?”. A les FAQ de la web hi podem llegir, entre altres distintes de les definicions de ciberfeminisme:

• 
  
  
  “Un feminisme enfocat al medi digital.
• 
  
  
  Un vehicle de discussió de certs mètodes en teoria, art i política.
• 
  
  
  La versió actualitzada del feminisme dedicada a una nova distribució política que s’aixeca gràcies a una nova cultura global i a la societat multimèdia.
• 
  
  
  Un nou producte i la seva estratègia de màrqueting.
• 
  
  
  Molt més que qualsevol altre feminisme, unit al disseny i l’estètica, en el nou ordre mundial del sistema pancapitalista que està per arribar ...”***

Partint de la base de què no el podem definir, Yvone Volkart, crítica i teòrica d’art suïssa i membre d’OBN, ens diu que el Ciberfeminisme és un mite: “Un mito es una historia de origen inidentificable. Un mito se basa en una historia central relatada una y otra vez con distintas variaciones. Estas características hacen que se ajuste perfectamente a las corrientes y necesidades postmodernas. Un mito niega la primacía de UNA historia identificada como UNICA verdad, y esto implica la necesidad de leer entre líneas y considerar las diferencias existentes entre las distintas historias. Pero hablar de Ciberfeminismo como mito, no implica mitificarlo, sólo admitir que el Ciberfeminismo existe únicamente desde la pluralidad.***"

Des de Sadie Plant que el fa servir com les australianes VNS Matrix, ciberfeminisme és la fusió de ciberespai i feminisme, en un ciberespai on la majoria de les dones són considerades com a dones-robot (fembots) i ciber-nenes (cyberbabes) amb una idea sexista determinada per la dominació masculina de l’espai virtual, lluitant ensems contra una actitud tecnòfoba per part de la majoria de dones.

El terme ciberfeminisme és el que revitalitza un feminisme en hores baixes als anys 90 amb l’adscripció de la lluita per a la igualtat de gèneres a les noves tecnologies. Cal anomenar també Donna Haraway, autora del Manifiesto para Cyborg, obra considerada com a veritable punt de partida del pensament ciberfeminista malgrat que l’autora mai emprà el terme. Podríem dir que ciberfeminisme es combina amb política i art, essent difícilment destriable un de l'altre, igualment cal pensar que, derivat de l'enorme diversitat, la partícula “ciber” seria la principal, abans que la “feminisme”. “... el Ciberfeminismo no se expresa a sí mismo en singular, en acercamientos individuales, sino en las diferencias y los espacios intermedios”***. La tecnologia ens allibera de la natura i crea noves formes d'apreciació de l'entorn i del propi jo, noves formes de poder i nous discursos que possibiliten que el Ciberfeminisme agrupi bona part d'ells, que crei identificació sense haver de lluitar per aquesta identitat política, és “més fàcil”, el propi terme, fer-lo servir, ja forma part de la seva significació. No hi ha UN Ciberfeminisme, n'hi ha tants com usuàries o usuaris.

En una entrevista que li va fer Tina Horne per a 'next Cyberfeminist International' el 1999 i que es transcriu a la Web, Cornelia Sollfrank ens diu que avui dia, qui no té accés a la Xarxa cada vegada més està aïllat de la realitat. Aquest nou món, amb les seves dualitats, el costat fosc de l'explotació del treball del tercer món, els monopolis en el programari, la globalització econòmica, el control de la informació i la vigilància de les persones ... Tecnofílics i tecnofòbics creixen i enmig un espai on unes persones amb voluntat política crítica i constructiva hi floreixen: els pirates informàtics, els “hackers”.

La imatge del pirata informàtic ha variat des del seu origen i ha variat també la seva apreciació pública, sobretot pel seu tractament en els mitjans d'informació. Quan va néixer el terme, cap els anys 60, estava envoltat d'una aurèola d'herois que lluitaven contra el sistema, fins i tot es va crear un terme com és l'ètica hacker, on la idea de llibertat d'informació planava al damunt de totes les accions dels pirates informàtics. Avui dia, arrel del tractament mediàtic d'algunes accions dels anys 80, s'ha estès la connotació negativa al damunt de la imatge del hacker i no només negativament sinó com d'algú que comet actes criminals. S'intenta recuperar la imatge primitiva mitjançant la reivindicació de l'ètica original com a persones que gaudeixen de la programació, més enllà de la majoria d'usuaris de la informàtica, fins i tot fins a arribar a l'obsessió, algú ràpid i eficaç, que sol especialitzar-se en un programa, que s'entusiasma en algun tema específic, que gaudeix del desafiament intel·lectual que suposa superar les limitacions, en definitiva un nou Robin Hood.

Hackejar és, doncs, una actitud, no és necessari que estigui vinculada a la tecnologia, és la demostració d'una actitud i unes capacitats envers un propòsit. Malgrat tot sempre hi ha qui en fa ús amb motius delictius i es distingeixen amb el nom de crackers, intrusos que només utilitzen la Xarxa com a eina per a copiar programari, des de sistemes operatius fins a jocs, activitat evidentment il·legal, malgrat que, segons la primera ètica hacker tota la informació hauria de ser lliure.

Amb les primeres accions dels hackers es feren visibles per al públic en general les xarxes d'informació anteriorment amagades, era una acció política que provocava qüestions al públic com qui estava al darrera d'aquestes xarxes, amb quina intenció, quin control duien a terme sobre la població ... demostrar que també fallaven, que els suposats sistemes segurs no ho eren tant. El hacker treballa per a aconseguir sistemes experts oberts, la informació ha de ser lliure i treballen per a desenvolupar i distribuir el programari lliure i n'han fet del sistema operatiu Linux la seva bandera. Així per una banda treballen per a protegir la privacitat de les dades sensibles i per l'altra per la llibertat en el programari.

A partir dels anys 90 els pirates informàtics estan gaudint d'una revalorització, se'ls torna a considerar com a experts que treballen per a la protecció de l'individu. Contràriament a l'aura de misteri que mantenien en temps pretèrits, avui dia són més assequibles a la gent corrent que també en té més informació i els manté en un estatus d'herois únics capaços d'enfrontar-se a la globalització i la manipulació de la opinió pública per part de poders econòmics i polítics poc clars.

La ciència ficció va fer possible un imaginari on poder enquadrar aquest moviment, el ciberpunk, la literatura i el cinema s'havien nodrit prèviament de la imatge del hacker, que només ha hagut d'adaptar-se a ella. Igualment és també una ideologia que ha transcendit el seu propi medi i s'identifica amb una forma de pensar i treballar, un estil de vida: “Further evidence of the increasingly positive connotation of hacking is the fact that the term itself is being appropriated in many non-technological fields. It stands for a method of thinking and working which breaks up or into all kinds of systems and questions their reliability or integrity. You can, for example, hack theory, competitions, political organisations, the body, gender or the future. One could also say that the term "hacking" is often used today in the sense which people ten years ago would have used "deconstruction". But hacking contains the additional implication of subversion and underground, and has become popular in a culture where political activism is also a question of lifestyle.***”

L'intent de trobar hackers dones i la constatació de la seva inexistència o si més no de la seva ocultació li feu preguntar el perquè d'aquesta actitud, el perquè es considerava que un pirata informàtic havia de ser, per defecte, un home jove blanc i perquè les dones pirata eren considerades com una llegenda urbana, que es considerava que no tenien cap compensació emocional per a ser-ne, que era, per defecte, una tasca avorrida per a dones. De tota manera una dona com Susan Thunders passava a la història del hacking, especialista en ordinadors militars i en manipular persones se la descriu al llibre “Cyberpunk” de Katie Hafner i John Markoff (1991). El mal de la identificació de Thunder amb el hacking és la idea que se'n deriva de què una dona que arriba a exercir com a tal és només derivat per problemes psicològics, una dona immoral, ja que era una prostituta, i que utilitzava el sexe per tal d'aconseguir paraules de pas i altres dades que després emprava en la seva activitat com a pirata, cosa que ni tan sols se'ns acudiria d'un home.

Dissociar tecnologia i gènere ha estat una de les tasques empreses per Sollfrank, el pensament abstracte també és assolible per les dones, malgrat que sempre se les ha associat a la natura, l'emoció, el misticisme i la intuïció. Aquest condicionant per la feminitat, producte d'un condicionant cultural patriarcal, també es present en el món de la informàtica i de la pirateria. Sembla també que la majoria de dones prefereixen actuar en camps culturals i no en camps tecnològics, no estan influint en el desenvolupament dels nous programaris, aquest fet és el que intenta analitzar el ciberfeminisme, constatar les contradiccions del món actual, veure que el futur passa per l'obsolescència del cos i del gènere i per les noves utopies que intenten lluitar contra el poder de les forces econòmiques globalitzadores.

Internetgrafia:

Woman Hackers, [29/11/08] http://www.obn.org/hackers/

BAIGORRI, Laura (2003). "Recapitulando: modelos de artivismo (1994-2003)". Artnodes. UOC. [29/11/08]. http://www.uoc.edu/artnodes/esp/art/baigorri0803/baigorri0803.html

Per a la biografia de Cornelia Sollfrank a la Wikipedia [02/12/08] http://es.wikipedia.org/wiki/Cornelia_Sollfrank

HABITAR EN (PUNTO) NET. Del Patronat Municipal de cultura de Mataró. Textos Remedios Zafra. [02/12/08]

http://www.2-red.net/habitar/castell/obras.html

http://www.2-red.net/habitar/tx/text_cs_c.html

Web d’Old Boys Network [02/12/08] http://www.obn.org/inhalt_index.html

Bicubico, bitàcora personal sobre cultura pop

http://www.bicubico.com/2008/06/09/glider-el-emblema-del-hacker-y-el-juego-de-la-vida/

La desubicació cultural (o "i quin embolic que ens estem fent tots plegats!")

Estic convençuda de què, abans de saber què volem ser, cal que sapiguem què som. I aquest acte, feixuc i exigent, és l'únic que ens permetrà fer el següent pas de l'evolució. En honor a la veritat, no dubto gens en què la cosa seguirà el seu camí, inexorable, no pas perquè de cop i volta tota la munió d'éssers humans es posin a reflexionar sobre la seva existència que, poc o molt, no dubto que ho facin, sinó més aviat perquè no hem d'oblidar d'una banda la inèrcia que empeny tan sí com sí aquesta gran mola de persones que som la Humanitat i, de l'altra banda que, malgrat que se'ns acudís posar-nos tots d'acord, sempre estaríem subjectes a quelcom més poderós: la imprevisibilitat de l'Univers.

Sempre es parla de les “lleis de l'Univers” com de quelcom llegible, immutable, previsible i, tot i que adoro una ciència com la física, que m'ha donat i em dóna molt bones estones, cal que tinguem clar que la física no és infal·lible i que també està subjecta a canvis i evolucions. En aquest sentit recomano el llibre Biografia del Vacio d'Albert Ribas Massana, que per sort vaig tenir com a professor durant un any, on podem tenir una visió històrica de l'evolució d'un concepte com és el buit en el nostre pensament i ensems copsar els nexes d'unió entre la mística oriental i l'occidental. Si bé aquest no és un llibre tan amè com ho seria un bon assassinat d'en Camilleri (adoro aquest home), si que ens fa adonar, entre moltes altres coses, d'un fet inqüestionable: no hi ha ciències estanques.

Tenim massa la tendència a classificar i separar. Aquesta moda, que prové de la recuperació que es feu d'Aristòtil no gaire segles ha, fa que hi hagi, en el nostre món, una divisió tan ridícula com “ser de lletres” o “ser de ciències”. Bé, confesso que no sé de què sóc, m'agraden ambdues vessants del saber i sóc incapaç de destriar-les. Entenc que no podria resoldre mai un problema matemàtic, per molt que sabés resoldre totes les operacions matemàtiques, integrals incloses, si no tingués un nivell de llenguatge prou important com per a comprendre l'enunciat del problema. I és que el món, el nostre món, només es pot capir d'una forma: mitjançant el llenguatge. A partir d'ell podem començar a fer elucubracions matemàtiques, físiques i genètiques, per exemple.

Una de les frases que sempre m'ha interessat de la Bíblia (sí, tots tenim un passat), és com comença l'Evangeli de Joan: “Al principi fou la paraula”. Com diria aquell: “en això la toca en Joan”, és la paraula la que ens converteix en humans, la paraula com a símbol del començament d'un camí evolutiu diferent o potser, en realitat, és la fi d'un camí evolutiu diferent. Això no ens fa millor ni pitjor, simplement diferents i ho compartim tots els humans, sense distinció. I si bé no només no em confesso cristiana, sinó que sóc del parer que caldria començar a (re)col·locar-nos envers el cristianisme, aquesta frase és realment un eslògan encertat: abans que res, la paraula, allò que ens distingeix, que ens fa diferents.

La nostra cultura diuen que és “històrica” en contraposició a les cultures anomenades “mítiques”. Això vol dir, esquemàticament, que, per a nosaltres, el temps és lineal, té un principi i un final, els fets no són mai repetits, sempre són nous. En altres cultures el temps és circular, tot és i ha estat sempre, de tot n'hi ha una rèplica al mirall, tot ha existit en el pensament diví de forma eterna i immutable. En la nostra societat, la religiositat és una part més d'ella mateixa, no així en les societats asiàtiques, on el fet religiós és essencial en la societat, tot és religiós, tot porta al paradigma creat en el temps primer, l'ésser humà no fa res més que repetir allò preexistent. En la nostra civilització es remarca el valor del “jo”, l'individu “és”, no així en aquestes altres cultures on l'home “és” a mesura que abandona la seva individualitat per a atansar-se a l'arquetip, els objectes del món exterior no tenen valor intrínsec autònom; assoleixen la realitat per la seva participació en una realitat que els transcendeix.

Cosmos i Caos, tot allò civilitzat pertany al cosmos la resta és caos i cal “cosmitzar-la”, cal tendir a mantenir l'harmonia del Cosmos, per això la jerarquia és necessària, eterna, per això cal estar d'acord amb l'ordre establert, amb l'autoritat. Les societats integrades poden ser d'estructura tribal o urbana, en les primeres la comunió amb la natura és físicament i cultural total, en les segones es manté a un nivell místic i simbòlic. El vehicle utilitzat per a aquestes societats de discurs integrat és el mite i amb ell el ritus. El mite no es pot considerar el reflex d'uns fets històrics, si bé els fets històrics es poden elevar a la categoria del mite preexistent per tal d'assimilar-los. No podem entendre-les si no fem una aproximació psicològica per tal de comprendre el mite. Des d'un punt de vista occidental l'aproximació a aquestes societats pot caure en la temptació de prendre'n els ritus com un “manual”, perquè psicològicament no podem integrar el mite en nosaltres, no el tenim aprehès.

La Grècia i Roma arcaiques eren societats mítiques, posteriorment es desenvolupà en la Grècia i Roma clàssiques la base del discurs lògic actual, amb el teòric parèntesi de l'Edat Mitjana, amb un discurs essencialment mític: la religió era la base de l'estructura social i cultural. La nostra societat té com a característica principal la linealització del temps: Déu, únic i creador, inaugura el temps en la creació i aquest, flueix per a arribar, en el cas dels cristians, per exemple, a la Redempció. Mai es retorna a l'inici.

Si llegim Lévi-Strauss veurem que la nostra civilització ha pogut arribar a assolir les grans fites tècniques gràcies a la coalició de cultures. La globalització proporciona una cultura del tipus estacionari ergo condemnada a morir, hem d'anar en compte perquè aquesta globalització només pot tenir com a resultat la fossilització de la humanitat. Cal tenir una gran prevenció a aquests “gurús” que parlen de la supressió de fronteres, d'un govern mundial, d'una eliminació de les diferències, només són l'altra banda del pèndol. “Tots els indicis suggereixen que la societat humana del demà o bé serà pluralista i no dogmàtica o bé deixarà d'existir.” (El mite de l'etern retorn, Mircea Eliade)

N.B.: ja sé que ara Eliade està mal vist per estar considerat com a feixista, però molts dels filòsofs actuals que analitzen el fet religiós de les societats orientals han passat per ell, per tant em sembla del tot encertat fer-ne esment. En tot cas no hi ha línia de pensament que no tingui els seus dogmes, per tant abans de criminalitzar cal mirar-se el melic, no fos cas ... per a saber més coses sobre Eliade o sobre alguns conceptes filosòfics: Web del buit

Epupa Falls

Arribar a Epupa Falls fou llarg, polsós, esgotador i dolorós, si tenim en compte que el camí de tres-cents deu quilòmetres era una pista plena de sots, en un dels quals gairebé m'hi deixo el colze. Sort que amb nosaltres viatjava un fisioterapeuta que em va donar un cop de mà i, acte seguit, el va haver de donar als que viatjaven en una roulotte al davant nostre, perquè en el mateix sot una dona sud-africana, d'una seixantena d'anys, es va lesionar les vèrtebres. En Jordi, el fisio, va acabar el viatge dins la roulotte assistint a la pobra senyora.

Després d'hores i hores de desert i més desert s'arriba a un oasi de palmeres al més pur estil cinematogràfic. Allí s'hi ha instal·lat un campament per als camions d'”overland”, una instal·lació hotelera amb “lodges” per als més adinerats i quatre xaboles de gent del país al voltant d'una caseta de llauna que fa les funcions de supermercat i bar, amb billar americà inclòs. No deixa de ser xocant veure tot de senyors amb faldilleta i bijuteria diversa jugant al billar americà, fumant i bevent coca-cola, els signes dels temps suposo.

Les cascades Epupa no són espectaculars, són un saltet del riu Kunene d'uns trenta-set metres d'alçada, però el paisatge que les envolta si que ho és d'espectacular. Al davant de la riba namibiana hi ha la riba angolesa, amb les palmeres i enormes baobabs que, juntament amb el riu i les cascades, et fan pensar en totes aquelles pel·lícules que has vist de kings kongs i altres recerques d'animals fantàstics.

Vam arribar-nos a aquest oasi de la frontera amb Angola, a risc de ser crivellats pels mosquits que transmeten la malària, (sant Relec prega per nosaltres) per a conèixer una de les poques tribus que encara viuen de la forma semi-tradicional, els “himba”. A Epupa si no hagués estat pels baobabs de l'altra riba, tenies moments de dubte seriosos, perquè la majoria de camions d'”overland”, potser una desena, eren de catalans. Ja és gros el que ens agrada als catalans d'anar pel món fent coses estranyes! L'única diferència amb el Fòrum de Barcelona, a part dels baobabs i els mosquits de la malària, era que havies de vigilar al riu, no fos cas que hi entressis amb dues cames i en sortissis amb una, coses dels cocodrils que no tenen massa consideracions.

L'home que ens havia de guiar cap a la tribu dels himba, també et feia dubtar del lloc on habitaves, cosa que et fa veure que el món és molt més complicat del que no ens sembla. Era un negre d'un metre noranta i, a part del seu color, que era l'única cosa que el feia “africà”, vestia com un rastafari i n'explotava aquesta vessant de cara a les turistes solitàries de mitjana edat i les no tan solitàries. La veritat és que feia força goig però, com diria la meva àvia: “era més fals que un duro sevillano”. Sortosament jo no estava en situació de voler aprofitar els seus serveis extra-turístics, pel que em vaig limitar a seguir-lo durant els cinc quilòmetres que ens separaven del poblat himba, mentre contemplava com algunes de les femelles del nostre grup li anaven fent la gara-gara.

El camí polsegós, que poc a poc t'allunya del palmerar, va seguint la riba del riu i amb una mica de sort veus els cocodrils abans de què ells et vegin a tu. També pots veure mones i ocells amb colors inversemblants: verd i blau fluorescent, rosa xiclet ... amb becs com si s'haguessin enganxat un plàtan a la cara. Penses que potser valdria la pena fer com alguns turistes britànics fan, un safari ornitològic. Només amb els arbres i els ocells Àfrica dóna per a diversos viatges.

Arribats al poblat, veiem unes quantes cabanes de fang, molt petites, just el que a casa nostra ocuparia una sala de bany d'un pis normalet i un nen d'uns dotze anys que juga amb el que sembla un bastó i una corda. Bé, quan ens hi apropem el nen segueix essent un nen, el bastó un bastó i la corda ... una cobra que no fa gaire han mort perquè s'havia ficat en una de les cabanes. Després ens apropem a la cabana del cap, un senyor vell, molt vell. És costum quan visites un poblat indígena de dur-hi un present per al cap. No sé si és un costum ancestral, el que si que sé és que no és el primer lloc del món on ho hem de fer i, invariablement, el present es compon d'arròs, oli i sucre, tan li fa el continent en què estiguis. En aquest cas li va lliurar el nostre Bob Marley particular al cap del poblat. Els himba són una de les tribus africanes que s'empastifen el cos amb una mescla de greix i argila, cosa que fa que tot, en el seu entorn tingui un to vermellós molt atractiu. Les dones, a més tenen uns pentinats complexos de trenes diverses, depenent de l'edat i l'estat, que també envesquen amb argila. Des de les trenes d'arrel cap endavant de les noies impúbers, fins les trenes agrupades amb un afegitó de plomes al cap de les dones, passant per les cortinetes de trenes que duen les noies promeses, hi ha tot de variacions i abaloris penjants, petxines, clauetes daurades, tot allò que és petit i brilla és susceptible de ser penjat i exhibit per part de les dones himba.

El cap que, segons ens expliquen, és força excèntric perquè només té una esposa, s'està al davant la cabana, immòbil, amb cara de “jo només passava per aquí”. També té el to de l'argila amb que s'unten el cos, com ho tenen tots els complements. Duu una gorra que sembla de llana i que observada de prop ens mostra l'emblema “adidas”, què hi farem! La veritat és que el pobre home només té l'opció de fer el posat de “cap” perquè a part dels infants només hi ha dones al seu voltant. Ens diuen que els fills grans del cap estan amb el bestiar i que a la tribu no hi viuen més homes perquè les filles no estan casades encara, tot i que tenen fills i que per això quan es fan grans se'ls hi fa una cabana al costat, per gaudir de la seva intimitat.

M'agrada aquesta idea de què els fills estan bé, que no tenen res a veure amb la parella i amb el matrimoni, realment és de les coses que més admiro de les cultures no cristianes. Tant li fa qui és el pare, la línia matrilineal és l'única vàlida i els homes no es veuen especialment acomplexats per aquest fet, les relacions tenen una altra jerarquia i vénen ganes de quedar-t'hi una temporadeta a comprovar-ho. Una oportuna ullada a la cobra morta em torna a la realitat i a recordar amb enyorança l'hort de casa, amb les seves tomaqueres, i poder seure a la fresca sota el llorer.

Allunyat el perill de caure en temptacions massa teatrals, (nota mental: no oblidis mai que ets una dona romana i que per molt que t'ho sembli no sobreviuries gaire temps fora del teu hàbitat) seguim les explicacions del guia amb poc interès. És normal, massa reportatges del National Geographyc, massa Discovery Channel, massa Thalassa fa de nosaltres oients poc interessats. En aquests casos em pregunto que caram hi estic fent allí, mirant coixins de fusta, estores enterques de pell de vaca, collarets, bastons, la llança amb la que el cap de la tribu assegura que va matar un lleó una vegada i la cicatriu corresponent ... El grup s'allunya cap a una altra cabana a veure ja no sé quina curiositat i jo em quedo amb les dones himba i els seus fills.

Als himba els hi arrenquen les dents de baix en un ritus que no ha estat capaç d'explicar-me el guia: “els hi ho fan, és costum”, i això fa que la seva parla sigui una mica papissota. Semblen una bandada de coloms parrupejant, el so és delicat i harmoniós. Me les miro i elles em miren i riem. Somriure és llenguatge universal. Elles comenten alguna cosa i la més gran, una dona que sembla tenir uns cinquanta anys (ves a saber, potser en té trenta, però ja se sap en aquestes latituds i amb aquest estil de vida), veig com parla amb les altres, gesticulant molt.

• Mira aquests turistes! Només fan fotos de les nenes, ja no me'n fan a mi, jo que sóc una himba ben plantada, ara ja sóc massa vella i ja ningú em fa fotos!

Les altres li riuen la facècia i jo no me'n puc estar i li dic:

• Tens tota la raó noia, ets una himba molt maca, posa-t'hi bé que et faig una foto.

I ella s'asseu amb coqueteria, al davant de la cabana, i somriu i es queda quieta mentre jo enfoco la càmera i li dic:

• Somriu!

Ella ho fa i jo premo el botó de la càmera digital. Me l'hi atanso i li ensenyo a la pantalla la fotografia que li he fet.

• Ai! I que lletja que he quedat!

• I ara dona! Estàs guapíssima!

Les altres hi convenen i riem totes.

• Ui! Marxo amb els altres que em criden.

• Ves ves dona! Que t'ensenyaran la llança amb la que el pare va matar el lleó.

• Apa! Fins ara!

• Fins ara!

El més curiós és que aquest diàleg fou real i va anar exactament com l'escric. Estranyament les dones himba no van deixar en cap instant de parlar en himba i jo ... en català. Jo les vaig entendre i elles em van entendre i tinc una nova qüestió en què rumiar. Vam acabar la visita, vam comprar les polseres de rigor i vam tornar a l'oasi. En el camí de tornada una “himbeta” de les impúbers em va acompanyar i, entre el meu trist i patètic anglès i el seu, vam anar xerrant d'això i d'allò, i vaig poder admirar l'elegància amb la que caminava, la llargària del seu cos, són dones molt altes, la mitjana és d'1,75-1,80 i la bellesa del seu rostre. L'agredolç de l'oportunitat o no de la visita es compensà per les altres petites coses que et fan sentir-te especial en algun moment, per la màgia de la comunicació amb altres éssers, per la sorpresa de comprovar que, efectivament, tots som iguals.

El "Frikitest"

Confesso que estic ben despistada, no sé si sentir-me'n feliç o profundament malaventurada. Avui m’han passat un test, el frikitest, per a ser més exactes, i m’he entretingut en fer-lo. És evident que només pel fet d’omplir les caselles ja m’he sentit “friki” o sigui que la solució no m’ha estranyat pas gaire. La curiositat rau que fets com haver llegit “El Quixot” o haver vist dues vegades o més “Ciutadà Kane” et faci pujar la frikipuntuació. Bé, què hi farem! Encara em puc considerar afortunada de ser només “Friki total”, si hagués arribat a les categories de “Gran Friki”, “Superfriki”, “Extremadament Friki” o “El déu Friki” ja no espero a l’última: “Vagi a veure el seu psiquiatre”.

La web: http://www.frikitest.net/

La meva puntuació: 28.1718282 % Friki Total

El barem:

“Friki .............................. ≥ 15%
Friki total ....................... ≥ 25%
Gran Friki ...................... ≥ 35%
Superfriki ...................... ≥ 45%
Extremadamente friki .. ≥ 55%
El dios friki .................... ≥ 65%
Acuda al psiquiatra .......≥ 80% “

Si és que, com deia aquell: “no semo nà”.

I per si us quedava cap dubte del meu "frikisme" militant:

L'últim instant

Diu Epicur a la Carta a Meneceu: “... el més espantós de tots els mals, la mort, no és res per a nosaltres perquè, mentre vivim, no hi ha la mort, i quan la mort existeix, nosaltres ja no som.” http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/citaanti73hu.htm

Veure com la voluntat es va extingint dins un cos inert que ha resultat un parany mortal. Només els ulls, que ens miren ara a l'un ara a l'altre, tenen moviment. I tampoc saps si al darrera d'aquell moviment hi ha quelcom, algú, més enllà de l'acte reflex i mecànic que l'impulsa a fer, ara i adés, els mateixos gests en una repetició infinita, hipnòtica. I aleshores te n'adones de la tragèdia que és que, a la realitat, tot sigui tan normal. De poc serveixen les paraules, les postes en escena teatrals. Te n'adones que només és quelcom fabricat dins la imaginació del que mira per tal de poder elaborar el dol amb més coherència, sempre diferent, depenent del temps i la cultura. Però, en realitat, tot és molt més senzill: es mor, desapareix i ja està.