divendres, 27 d’abril del 2012

Web de la setmana: Translating Melvin

Has pensat mai en parlar amb una planta? els de Translating Melvin diuen que ho han aconseguit, sinó mireu aquesta WEB.

d'aquí

Al final resultarà que tenien raó les meves àvies i les seves converses amb roses, geranis, clavells i clavellines!

i Felicitats Montserrats! Que passeu un bon cap de setmana (i un bon pont si s'escau)!

dimecres, 25 d’abril del 2012

Cita

Goya: Los desastres de la guerra. D'aquí
"La Història és pura zoologia." Gaziel

dilluns, 23 d’abril del 2012

El nom que si fa la cosa

"Jo sempre m'he estimat més viure que escriure, perquè no he llegit mai una pàgina, ni dels llibres més grans, que m'hagi satisfet amb tanta plenitud com algunes pàgines de la meva vida." Gaziel
d'aquí
Fa anys i panys que algunes persones em diuen: "a tu, que t'agrada escriure, perquè no escrius una novel·la?". Aviat està dit! Primer que, imagino, no és tasca senzilla i, segon, que ves que se m'ha perdut a mi en una novel·la! Per escriure una novel·la cal ser novel·lista, vaja, tenir-ne la vocació, i si, per exemple, una escriu octavetes, perquè en té la vocació, es pot considerar una "octavetista"? I si resulta que el que m'agrada és escriure en els marges de les revistes de sudokus? Aquí ja em perdo: saltamarges, potser?

En el nostre imaginari, qui no publica alguna cosa gruixuda entre dues tapes, no és escriptor. O sigui que, servidora, no és escriptora, i si ens fixem en la quantitat de persones que han cursat filologies, històries i periodismes per tal d'esdevenir escriptors, doncs encara amb més raó no en sóc. Bé, tampoc no passa res. Ben pensat, patim tanta "titulitis" que ningú no pot fer res sinó està degudament acreditat, segellat i confirmat pel senyor aquell del discurs de Nadal a la TV, el dels gendres i els elefants. O sigui que, com què servidora ha esquivat, amb una habilitat envejable, la consecució de la tan preuada signatura del susdit, potser si que deu ser de debò que no tinc dret a figurar en les tapes, i el llom, d'alguna obra magna (quin descans!).

L'altre dia, però, discutint l'eterna jugada, rotllo "no hauries de perdre el temps (?) en el blog i t'hauries de dedicar a escriure coses més (!) serioses (?!?!), i potser així t'hi podries guanyar alguna pela (haguéssim començat per aquí!)", se'm va acudir que potser sí que ho podria provar. De sobte, però, vaig tenir una il·luminació (que em va salvar del compromís): "no puc escriure una novel·la, perquè no tinc el nom de la protagonista, m'és del tot impossible escriure res sinó tinc un nom com cal, un nom que me'l cregui, que me la faci corpòria, que, quan somniï, ho faci amb nom i cognoms, que gairebé pogués jurar que té DNI i passaport".

La cara de: "no sé perquè insisteixo si sempre acaba fotent-se de mí", que va fer el meu interlocutor, mereixia ser gravada. Però, sense bromes, em sembla que sinó tinc un nom, no podria mai escriure res com cal. Vaja, que accepto suggeriments, i tant li fa si és mascle o femella, al vostre gust. Una altra cosa serà que assassini algun arbre per fer-ho, que no, que gràcies, que pel que he de dir, no cal.

De la primera frase ja en vam parlar en el seu dia, veurem si, un cop triat el nom, en podem aprofitar alguna.

Que passeu un excel·lent dia de Sant Jordi!

divendres, 20 d’abril del 2012

Web de la setmana: el congost del Colorado

De sempre, de ben menuda, he xalat cosa mala amb els mapes. Si prens un mapa d'una zona de la que hagis llegit, tant li fa si ha estat llibres de viatges, novel·les o fullets turístics, pots passar una bella estona anant amunt i avall, talment com si ho haguessis fet de bo de veres. Ara, però, es pot fer de la manera virtual que ens proposa aquesta WEB entre les moltes que se'ns ofereixen d'arreu del món.

Potser és perquè el meu esperit l'inspira manitú i sé que algun dia hi aniré, i és que la gorja, -canyó, congost- del Colorado sempre ha estat una de les meves preferides.
d'aquí
Que tingueu un bon cap de setmana. Haw!

dimecres, 18 d’abril del 2012

Retall

d'aquí

- m'estimes?
- ja ho saps que si, cal que t'ho digui?
- és clar que cal!
- t'estimo.
- molt?
- moltíssim!


Van acabar all llit, era inevitable que projectessin ambdues solituds amb l'avidesa d'aquell qui cerca la vida en el cos de l'altre. El clímax els suposà una descàrrega de tensió, el temps just per adonar-se que cap dels dos havia rebut res, ans cap dels dos havia donat res, esperant rebre. Ponents en un congrés de mendicants.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Se m'acut que ...

... empatitzar no vol dir consentir, ni acceptar, vol dir comprendre, per saber, per aprendre.
d'aquí

divendres, 13 d’abril del 2012

Web de la setmana: Llegir un quadre

Una de les coses que no agrairem mai prou a Internet, és la possibilitat d'aprendre en línia, de poder accedir a coneixements que, abans, només podíem tenir mitjançant la recerca feta en biblioteques amb un assortiment espectacular, o per medi de la universitat. Sí, és un tòpic això de la democratització de la cultura, però és que, al costat de quatre nicieses, la Xarxa ens ofereix tones de coneixements als quals, fa ben pocs anys, no hi teníem gaire accés.

Galeries du Palais-Royal de Louis Léopold BOILLY

Llegir un quadre, el significat de les figures, el sentit en què l'hem de començar a mirar, la seva història, es pot fer perfectament, avui, gràcies a les diferents animacions que n'han fet entitats, museus i estudiosos. AQUÍ, podeu "llegir" el quadre de Boilly, amb so i subtítols si us abelleix. Això si, en francès. Disculpeu la gosadia, però us en faig una traducció aproximada aquí a sota.
"L'ancestre dels passatges coberts
Aquesta pintura a l'oli, imitant el gravat, és la recuperació d'un quadre, probablement en color, que Boilly exposà al Salon de 1804 i que hauria estat destruït rel de l'incendi de la prefectura de Paris el 1871.
La imatge, que pren el ritme de les arcades, es llegeix d'esquerra a dreta. El tema l'introdueixen els festejadors que composen el petit grup de l'home del darrera de la reixa i la dona girada d'esquena i dels quals els dos gossos, un de negre i un de blanc, en són l'eco.
La composició, en fris, s'articula al voltant de tres grups de figures, alternant un personatge femení, amb el vestit clar i ple de llum, i un personatge masculí, amb el vestit fosc i dins de l'ombra.
Els braços nus i totes les sinuositats de les senyoretes són d'altres senyals d'invitacions a l'esbarjo, mentre que els intercanvis de mirades de gairell i el rètol "Avis aux sexes" permeten comprendre l'activitat d'aquestes dames.
Dins el primer grup, el negoci sembla conclòs i l'home pren la dona per la cintura.
Acompanyada d'una criatura, la dona del segon grup està venent els seus encants als dos homes del seu davant. La presència de l'infant ens podria dur a error i creure-la una simple escena de la vida quotidiana, però el gest i la mirada de la noia no mostren cap ambigüitat.
Al tercer grup es reprèn una iconografia llicenciosa molt valorada al segle XVIII: una noia acaricia la marmota aclofada dins el cistell que duu un minyó, amb l'aprovació de la seva dida qui, dins l'ombra, fa d'alcavota.
La crítica de l'època reprotxà a Boilly de no haver pres posició contra el fenomen de la prostitució. Efectivament, tracta l'escena amb realisme, sota la forma d'una simple descripció d'allò quotidià."

Per si passeu per París, el trobareu al museu del Carnavalet. Malgrat que no ens sembli gaire espectacular, de ben segur que, després del vídeo, no us passarà desapercebut.

Bon cap de setmana!

dimecres, 11 d’abril del 2012

Manies, ves!

Aprofiteu per visitar l'obra de Guido Daniele
Què és el que mireu primer d'algú que acabeu de conèixer? Quina és la característica que farà que us sentiu còmodes amb aquella persona, irracionalment. El detall físic que farà que, malgrat que no coincidiu en la ideologia, el tarannà, les inquietuds, els interessos, us veureu atrets per aquell ésser, de forma irremeiable, o, en qualsevol cas, disposats a ser més benèvols?

Quan conec algú solc mirar-li les sabates, el calçat diu moltes coses de les persones, però un cop fet això -acte reflex i, evidentment, classista-, em fixo en allò que sóc del tot fetitxista: les mans. Per a mi les mans, sobretot dels homes, són un veritable objecte d'estudi, i són les mans les que faran que em senti còmoda al costat d'una persona. Vaja, que en sóc una autèntica maniàtica. M'agraden les mans grosses, rudes, que demostren força, que no són passives, que s'expressen, que parlen, i que s'expliquen. M'agraden les mans amb vida pròpia, més enllà del subjecte que les posseeix, perquè tinc la teoria que, les mans, tenen línia directa amb la psique de les persones i diuen més que no pas les paraules, o els ulls.

Tothom parla sempre que els agrada mirar els ulls de la gent. Fixeu-vos-hi si és veritat, perquè en dubto. O seré jo que prefereixo que ningú entri tan directament a casa meva?

dimarts, 10 d’abril del 2012

Una dona, una pistola ...

Finalment la tan esperada Setmana Santa, amb els seus quatre dies sencers plens de ... no fer res! Al final, el dissabte caiem en la temptació -quina setmana pot ser la millor per fer-ho?- i aconseguim tres pel·lícules: Gomorra, L'illusioniste -per fí en vídeo!- i Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos. La primera encara no l'he vist, la segona ja l'havia vist al cinema però no m'ha sapigut gens de greu de reveure-la i la tercera, basada en la pel·lícula dels germans Coen, Sang fàcil, em sembla talment un Shakespeare traslladat als paisatges més bells i més desolats -el pas de Jiayu- del desert del Gobi, a tocar de la Gran Muralla-, on els personatges es mouen sempre pel tall de les muntanyes, sense massa opcions per triar, sempre a la vora del precipici, sense saber mai massa quin serà el proper aconteixement que els menarà l'existència. Paisatges bellíssims, acció sota la lluna plena, personatges arquetípics, pocs i ben cuidats, i una història on no hi ha bons ni dolents, o potser és que només hi ha humans, o només dolents, i les seves passions dutes a la caricatura.
Atenció als detalls divertits com la "sirena" de la policia (guàrdia imperial). I és que són aquests els detalls que m'enamoren!

Bonus track:

dimecres, 4 d’abril del 2012

Cita


"La infelicitat humana

L'home no serà mai feliç, de faisó durable, perquè sempre persegueix aquests dos impossibles:

 Que les coses siguin diferents de com són.
 Que durin més del que poden." 

Gaziel, 1949

Bona Setmana Santa!

dilluns, 2 d’abril del 2012

Diari d'a bord

Divendres vespre. Arribo a casa amb el desig de fer un tancament oficial a una setmana especialment dura. Últimament, els aconteixements s'acceleren al meu voltant i, cada dia més, tinc la sensació que el que em cal és frenar. Avui n'F vindrà de matinada, per un compromís laboral, i també, com jo, sentirà que no haurà inaugurat el cap de setmana.

El cap em bull i no tinc ganes de fer-me res per sopar. Caldria que em fes alguna cosa senzilla i saludable. Una mica de bròquil al microones, amb el recipient nou de silicona, potser. Aquesta setmana he començat, i acabat, de llegir el llibre He decidit aprimar-me, de Jean-Michel Cohen, una afirmació que porto fent mitja vida, o més, i que m'ha dut, alguna vegada, a la vora de la catàstrofe. És un llibre sensat, que et diu el que s'ha de dir, i em pregunto per què m'he comprat un llibre de dietes sensat. D'alguna manera m'ha semblat un descans fer un gest de petita, i absurda, rebel·lió contra totes les amenaces (operació biquini, Dukan, farmàcies, naturjaus, amigues, conegudes, saludades i, fins i tot, la metgessa de capçalera!) que rebo, rebem, constantment. He fet el gest de patrocinar un missatge contra la niciesa i el maltractament a la salut amb què ens obliguen  a viure. Com si no n'hi hagués prou amb la resta!

Avui, però, la sensatesa de Cohen no s'imposa. Estic atabalada encara amb totes les cares, veus, idees i intencions del meu voltant, totes les cares, veus, idees i intencions de dilluns vinent al matí a primera hora, que em convindria allunyar si vull donar una mica de respir a les neurones. Així, em faig un bol de crispetes al microones, sabedora que això no és nodrir-se, prenc una pepsi light de la nevera i m'assec al davant del televisor a narcotitzar-me una bona estona.

D'entrada, també, em sento culpable perquè penso que, en una pel·lícula ideal, la protagonista tindria un espai íntim, delicadament decorat, on es posaria a llegir un llibre tot menjant una poma, o una mica de formatge i una copa de vi. Crispetes, pepsicola, la sala de casa, el comandament del televisor i els peus al damunt de la taula de centre, semblen l'antítesi del glamour, però la meva trista realitat és que no tinc cap d'aquests espaisíntimsdelicadamentdecorats de les pel·lícules, n'estic fins al capdamunt de menjar pomes, encetar una ampolla de vi per a mi sola no ho he fet mai i no tinc ganes de llegir res.

Últimament sempre tinc la sensació que llegeixo molt poc i, en realitat no faig una altra cosa. Al He decidit aprimar-me -324 pàgines, tres hores-, aquesta setmana puc afegir-hi el Fulles d'herba, d'en Walt Whitman, en una traducció del 1909 d'en Cebrià Montoliu -pre-fabriana, és clar-, que he trobat per la xarxa i que he hagut de llegir contextualitzant contínuament -per quan una traducció al català moderna d'aquest autor!-, també puc afegir fragments dels Diàleg dels oradors de Tàcit i una bona part d'un llibre, Miradas extraviadas, del col·lectiu Mar Traful, del qual m'ha donat la pista l'Òscar, d'Apunts de metafísica quotidiana, també blogs i piles de fulls sobre lleis, impostos, certificats, subvencions, projectes ... No he fet res més que llegir, penso, i em resta la sensació que he llegit ben poc.
d'aquí
Les meves bones intencions, les de narcotitzar-me davant del televisor -aplicant uns hàbits alimentaris gens saludables-, trontollen quan premo el botó i m'apareix un documental de "La dos" sobre el neguit existencial dels humans actuals. Dubto que, en aquest moment, sigui gaire recomanable, per a mi, evidenciar totes les maldats i absurditats a les que visc sotmesa -com tothom d'altra banda, i algunes voluntàriament, no cal dir-, i menys que sigui un presentador ben pagat, que ara t'apareix a Filipines, i ara al jardinet britànic de Vanessa Bell, germana de Virginia Wolf i membre del Cercle de Bloomsbury. Vaja, que fa, aparentement, allò que tu voldries fer i no pots: guanyar-se la vida viatjant i coneixent gent.
"Abismo

Dueña objetiva de sí misma, la sociedad de control neutraliza toda alternativa. Nada que hacer. Para quienes, aun sí, sentimos la resistencia, la posibilidad de otro mundo se ahoga, se sofoca bajo la máscara de la ciudadanía, de la tolerancia, como una fuerza pavorosa, anonadante, inconcebible, como una revolución sin objeto ni estrategias, sin rostro, sin forma, sin sentido. Como una provocación: querer vivir. Pues, ¿qué haríamos, qué razón tendríamos situándonos fuera, qué objetivos? ¿Agarrar el destino, como Telma y Louise? ¿Estallar, como un tumulto en Los Angeles? ¿Quemar las naves? ¿A dónde iríamos, nosotros, los que dejamos atrás El Dorado? El miedo nos paraliza. Tras la máscara, el abismo."

Miradas extraviadas. Mar Traful. Capítulo 2.
Estic prou cansada per no prémer novament el botó a la recerca d'alguna d'aquestes sèries pornogràfiques sobre assassinats, on et fan primers plans de cadàvers repugnants amb una mena de pretensió científica del tot blasmable. El presentador del documental que estic mirant esmenta Marc Aureli i, és clar, aquí m'han tocat la fibra, l'emperador filòsof és un dels meus romans preferits. Del pare del pocapena de Còmmode (el dolent de Gladiator, perquè ens entenguem), que ja se sap que és molt difícil que surti un gran fill d'un gran pare, passem a uns nudistes britànics que, suposadament, abominen de les classes socials, però que confessen que, malgrat conviure nuus i tenir la norma de només conèixer-se pel nom de pila, i no saber res de la feina i els estudis dels demés, saben qui és més ric pel tipus de caravana que porten. Això ho diuen a càmera una parella, tot especificant que ells només tenen una tenda de campanya. Vaja, que són "millors" nudistes que d'altres que, si bé van despullats, sembla que tenen massa fums.

Conec Nerval mentre el presentador passeja per una gran ciutat -Londres, pot ser? no n'he fet esment-, una llagosta de viver lligada amb un llaç blau, tal i com feu el poeta en el seu temps, pels jardins del Palais Royal. I també escolto que parla de Schopenhauer, que no és una salsitxa, ni un gelat, ni un músic austríac, ni un pastís alemany especialment calòric, sinó un filòsof al que solc visitar de tant en tant, malgrat que no m'és bo per la salut
"Els amics se solen considerar sincers; els enemics ho són realment: per aquesta raó és un excel·lent consell aprofitar totes les seves censures per a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos, és quelcom similar a quan s'empra una amarga medicina."  Schopenhauer
(que vénen ganes de dir allò tan nostrat de: ves-te'n a la merda vell cabró pudent!)
M'estic divertint, ho reconec, perquè sóc una tastaolletes i el presentador, que no sé ni qui és, em porta amunt i avall de la geografia mundial, tot i que, com a bon britànic, d'una forma totalment eurocèntrica o, més aviat, al millor estil de l'imperi de Sa Graciosa Majestat. Fins i tot, quan se'n va a Taiwan i ens ensenya que, on realment es menja millor és a Tainan, no a Tai Pei ... o acabo de saltar de reportatge? ... les crispetes s'han acabat, les badades i les que no s'havien obert, jugant-me l'haver de visitar el dentista. Faig l'últim glop a la pepsi, últim glop que sempre odio de les llaunes, perquè m'obliga a aixecar massa el cap i sempre és calent, apago el televisor, rento el bol, poso la llauna al cubell dels envasos, vaig al lavabo, em rento les dents i em fico al llit amb el portàtil, navegant per Nerval, sobretot, munyint vaquetes al feisbuc, llegint notícies esparses al Twitter i fent una ullada furtiva, sentint-me del tot culpable, a "la pila"...