Abans de llegir el següen text us agrairia que llegíssiu aquest
article.
Reconec que estic cometent un error, no hauria d'escriure el que escriuré en aquest estat, però he de dir que ho faig com a teràpia. Cal que us feu una imatge mental de com em trobo en aquests moments, els ulls injectats en sang després de no haver dormit ni una sola nit sencera en dues setmanes.
I és que el meu problema és aquest: el no dormir o haver-ho de fer amb Vàlium i altres potingues. I perquè?, us preguntareu. Potser és perquè es passa les nits escrivint la novel·la de la seva vida? Potser és que té un problema amorós greu? L'home l'ha abandonada per una cabaretera deixant-la amb sis criatures en la misèria més absoluta? S'ha quedat sense feina i no té cap dret, ni del tipus xerraire de fira que ofereix avui el nostre ínclit govern de per allà la meseta? (toquem fusta)
No, res d'això. Com alguns sabeu visc en un poble. Viure en un poble representa que és d'allò més idíl·lic i saludable i us puc ben assegurar que això acabarà amb mi, al frenopàtic o a la presó, encara no ho sé, però acabarà amb mi.
Recordo quan era petita que a casa teníem gat, bé, a casa no, que les bèsties no viuen amb les persones, segons deia la meva àvia. El gat vivia al negoci, amb una funció ben precisa: caçar ratolins. Una feina necessària, sobretot en un supermercat.
Ara no, ara tothom té mascota i moltes vegades no una, dues o les que convingui. Perquè les persones són "amants dels animals", i els veus tot cofois passejant els seus gossos, alguns de marca, amb aquelles corretges extensibles que fan caure a les senyores maries i als ciclistes, fent les seves necessitats a tort i a dret, perquè no n'hi ha prou amb recollir aquelles tofes repugnants, que les bèsties també marquen el territori amb el pipí, i ja n'estic tipa que el seu territori tingui un córner a la porta de casa!
Evidentment, com que vivim en un poble, la tofa, altrament dita excrement, merda o cagarro, no cal pas plegar-la, sempre hi ha un terreny buit, al costat de casa meva, on poder dur el ca a que faci allò que ha de fer, mentre ens fumem un cigarret tan tranquils, i després: au! cap a casona! oi que sí belluguet de la mare? en aquest punt és quan la feliç propietària de l'animal defecant l'agafa a coll i li fa una morrejada, i a servidora se li regira l'estómac.
Els senyors propietaris d'animals domèstics no destinats al consum humà, no saben que abans quan un gos cagava al carrer no passava res perquè la merda era pràcticament seca, derivada de l'arròs i els òssos que solia menjar la bèstia? Ara mengen pinsos que fan que "allò" sigui pràcticament idèntic al d'un humà, en tamany, consistència i, per suposat, aspecte repugnant. Quan veig que ho agafen amb la bosseta vomitaria, però quan ho deixen ... sort que en aquest país està prohibit tenir armes.
El que em sembla més al·lucinant, i que penso que diu molt de la malaltia de la nostra societat, és que en un poble de 20.000 habitants hi hagi TRES veterinaris, i els caps de setmana un metge d'urgències per a una zona d'uns 100.000 humans. Hi ha gairebé un gos per casa, cosa que fa que augmenti percentualment la quantitat de gossos mal ensinistrats i propetaris susceptibles de caure víctimes d'un atemptat esquizoide.
Perquè jo no "sento veus" jo "sento lladrucs". Com que les bèsties ens estimen tan i són tan bones, (algú és va creure la frase idiota de: "com més conec els homes més m'estimo el meu gos"), i a més toooooooothoooooom qui estima els animals ha vist Liberad a Willy, ara del que es tracta és de què els gossos passin la nit a la serena. Alguns en format: au va, surt al carrer i ja tornaràs demà al matí, i els altres amb el format: au va, al pati, que jo dormo a l'altra banda de la casa.
Personalment sempre he odiat la Tuna, em sap greu pels tunos, però que algú disfressat vingués sota la meva finestra a cantar allò de: "claveliiiiiiitoooooos", em posava, com si diguéssim, els nervis nerviosos. Però una tuna de gossos que vingui nit rere nit a cantar una versió udolada del "clavelitos" sota la meva finestra ho trobo, amb tota la franquesa, un excés.
Crec, honestament que no se'm pot demanar que m'agradi. El pitjor? no s'hi pot fer res. Ni l'Ajuntament ni la Guàrdia Urbana no hi poden fer res, només alguna vegada ve el cotxe patrulla i els persegueix amb pedres, les bèsties marxen i, quan els policies ja no hi són tornen a la zona a seguir la serenata. Amb el benentès que, no n'hi ha prou amb els udols de la canilla que s'ha reunit, sinó que s'hi afegeixen les respostes dels altres animalons de les cases.
Que les bèsties no en tenen cap culpa? evidentment. Però em sembla terrible allò que fan les persones amb els gossos. Els neguen la seva espècie, les seves necessitats, els seus instints a canvi de tenir a casa seva una cosa que es belluga i que sempre està contenta quan ells ho volen. Entenc que no és el mateix adoptar bèsties de la gossera que comprar-ne. La segona cosa hauria d'estar penada per llei, i no pas poc, en comptes d'unes Las Vegas als Monegros hi podrien fer camps de deportació, per exemple. Però el que em sembla indignant és que estiguem en el món queixant-nos de tot, mentre tanquem la porta als morros al veí, perquè és moro, o negre i només té criatures que fan soroll, i alimentem i malcriem cadells de gos.
El pitjor de tot és que a mi m'agraden els gossos, i els gats, que hi he crescut amb ells, però de la mateixa manera que els pares i els avis no eren condescendents amb les criatures, menys ho eren amb els animals. No s'ha de molestar als veïns, perquè ELS VEÏNS SÓN PERSONES COM VOSALTRES.
No sé pas com acabarà, ara com ara ens sentim indefensos, no tenim dret al descans perquè els "amants dels animals" ens el neguen, només podem dormir amb medicació i tot tancat, encara que faci una calor de mil dimonis. Algú creu, de debò, que provocar això als veïns és ser amant dels animals? Penseu-vos-ho molt abans d'agafar-ne un i quan ho feu, o si ho heu fet, analitzeu molt bé la vostra conducta i la de la vostra bèstia, perquè no teniu cap dret a malmetre la vida dels vostres conciutadans.
I, sobretot, si sou dels que teniu bèsties d'aquestes i mai en unes eleccions a la presidència de la Generalitat veieu que em presento: NO EM VOTEU, perquè el primer que faré serà anar per vosaltres.
