dimarts, 30 de setembre del 2008

Aquells que viatgen

Ara fa un parell o tres d'anys, amb la meva parella, vam decidir anar a Roma. No hi teníem cap motivació especial, senzillament gaudíem de cinc dies de festa, al mes de maig, i vam decidir que Roma era un lloc tan bo com qualsevol altre, amb l'afegitó de què així visitàvem la capital d'un autèntic imperi, dels que ja no fan ràbia perquè estan molt allunyats en el temps.

Sabia que una coneguda meva hi havia estat i, innocent que sóc, vaig caure en la temptació de comentar-li, per si creia avinent donar-me algun consell. “Roma? Uf! Està brutíssima!”. Aquest fou el seu comentari i reconec que em va deixar atònita. Fins on jo sé aquesta persona no és inspectora de sanitat i no forma part de cap comissió interguvernamental de control de les papereres dels països de la Comunitat Europea. És una dona normal i corrent, amb carrera, és clar, avui tothom en té de carrera i es permet sentar càtedra de tot, suposo que per mimesi amb els seus professors, però jo la tenia per una persona viatjada, "de món", que es deia abans, si més no sempre l'hi havia sentit a parlar de viatges amunt i avall encara que, reconec, sense fer-n'hi massa cabal.

O sigui que de la ciutat eterna hi ha gent que no torna amb la impressió del Fòrum, de la Vila Àuria, de la Vila Borghese, de la Piazza Navona, del Trastevere, de la Piazza dei Campi dei Fiori, fins i tot, si m'apureu de la Fontana de Trevi, de tants i tants llocs visitables, tornen amb la idea de què les papereres eren petites o inexistents i que hi havia escombraries a terra. Dona! No dic jo que si vas a Nàpols en plena vaga d'escombraires puguis tornar amb aquesta idea, realment l'estrany seria no agafar el còlera, però us prometo que en aquell moment a Roma no hi havia vagues de cap mena.

El cas és que hi ha persones que viatgen pel món i ho troben, ja em perdonareu, tot “cagat i pixat”, no hi ha res al seu gust. El llit es dur i el coixí massa tou, el bany era poc net, per menjar al self-service no hi havia Nutella, ni pa amb tomàquet, els guies no parlen castellà, la gent és antipàtica, fa massa calor, fa massa fred, fa massa el que sigui, el cas és queixar-se. Perquè viatgen? Aquesta és la pregunta que sempre m'he fet.

Per cert, vam anar a Roma i, potser me n'he d'avergonyir o ves a saber, però em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé i juro que no recordo ni si n'hi havia de papereres.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Truqueu al RACC!

Les hores no passen en aquestes carreteres. Amb rectes de fins a 80 quilòmetres i un paisatge uniforme l'única distracció és quan et trobes amb un ramat de vaques o de cabres que t'obliguen a frenar. A vegades tens més sort i són girafes o elefants, però això ja és més difícil perquè les zones obertes són escasses. A banda i banda de la carretera tota la vegetació és idèntica i monòtona, acàcies petites de la mateixa alçada i, de tant en tant, algunes de més grans que sorgeixen com illes. Com que la majoria són finques privades, romanen tancades al darrera d'una filferrada contínua, per això els animals més “vistosos” no poden creuar la carretera, ja que es troben o bé als parcs o bé dins les finques tancades.

Aquestes finques són propietat dels blancs, difícilment en podríem trobar una amb un propietari negre. Malgrat que l'”appartheid” ja es va acabar, si més no nominalment, és pot observar arreu amb molta facilitat que només ha estat en els papers: els blancs tenen molt clar qui mana i els negres, també.

Que se't trenqui l'embragatge del vehicle a Namíbia, al mig del no res, és quelcom complicat a l'hora de solucionar. No tens l'opció de: “m'arribo al proper poble i que s'ho miri algun taller”, el proper “poble” són quatre barraques que poden estar a dos-cents quilòmetres i tampoc pots telefonar al RACC, per tant només et queda la resignació, intentar engegar en tercera i, si ho aconsegueixes, continuar fins a arribar a alguna població una mica gran i esperar, amb paciència africana, que hi hagi algun mecànic que hi entengui una mica. Per sort duem aigua, alguns queviures i, on arribem hi trobarem Coca-cola, Fanta, Pepsi-cola i Mirinda, i jo que em creia que ja havia desaparegut de la Terra la Mirinda!. Un metge segurament que no però refrescos els que vulguem, a preu d'or, és clar.

Mentre decidim que fem cau la nit, la cosa comença a fer basarda. No estem sols perquè els pocs cotxes que passen es paren a veure si ens poden donar un cop de mà. No deixa de ser curiós que en el país més despoblat del món hi hagi tres cotxes aturats per a ajudar-nos, en canvi no crec que es parin gaire aquí, en alguna autovia, és clar que allí no deuen tenir la “banda dels peruans”. Aleshores comença una discussió entre el xofer i els que s'han parat, potser només és una amigable xerrada mescla d'anglès i un parell o tres de dialectes distints, però per l'acalorament que demostren a nosaltres ens sembla una discussió. Què es pot fer en aquests casos? Molt fàcil: esperar. Probablement no ens en sortirem però el ritual cal passar-lo.

Para una pick-up i en surt un africà blanc. Podríem dir que sembla més africà que els propis negres. Té la imatge del boër salvatge, criat a l'Àfrica, el bategem ràpid: Orzowei. Gairebé dos metres, amb la caixa corresponent, barba retallada, camisa, pantalons curts amb butxaques i descalç. S'atansa al nostre guia, al xofer i als altres que s'han aturat i sens dubte estem al davant d'un “amo”. La gent calla per a saludar-lo i l'escolta, potser és pel seu posat decidit, ves a saber.

Finalment la decisió és unànime, el nostre Orzowei ens indica que uns quilòmetres enrera, uns cinquanta, per on ja hem passat, hi ha un campament, que si aconseguíem fer entrar la tercera ens hi podríem arribar. Ens acomiadem de tothom, donem les gràcies efusivament, i girem cua. La sensació és de desastre, aquesta només ha estat una pega menor de totes les que hem estat vivint fins ara i no podem evitar de sentir-nos ben poca cosa. El xofer no aconsegueix fer entrar la tercera per la qual cosa ens sembla que no hi arribarem mai al campament.

Tothom calla, la tensió és important. Els llums del camió il·luminen la carretera però no podem evitar pensar que si se'ns creua un ramat de vaques podem patir un accident. Ja n'hem vist abans, quan hem avançat un quatre per quatre que ha donat voltes de campana per haver atropellat una cabra. De sobte el xofer s'aparta de la carretera i para, veiem els llums de dos vehicles que venien en direcció contrària com frenen, giren i se situen al davant del camió.

Dos “Jeep”, un d'ells amb remolc i amb el distintiu de “Roy's Camp” han vingut a salvar-nos. El nostre Orzowei baixa de l'altre, obre la porta del vehicle i diu una de les millors frases que he sentit mai: “The ladies first”. Emocionant! Perfecta! Ens encabim totes les dones dins el “Jeep” amb la sensació d'estar ocupant un bot salvavides només assignat a nosaltres. Qui ens ho hagués dit que un anacronisme d'aquest calibre ens fes sentir tant bé. El cas és que quan tens fred, son i gana, el millor que hi ha és que et malcriïn una mica.

Finalment, un cop embarcats tots, el xofer anirà venint, marxem i en menys de vint minuts arribem al campament Roy. Han encès tot de quinqués i espelmes per donar-nos la benvinguda i han preparat un sopar d'emergència, no són hores. Ens sentim com si fóssim damnificats d'algun desastre i arribéssim a alguna instal·lació destinada a ajudar-nos. Muntem les tendes en un no res i correm afamats i amb poca elegància, tot sigui dit, cap el menjador on, entre pells i calaveres d'antílop, de búfal, de zebra i altres bestioles similars, ens cruspim un àpat d'estil nord-europeu finalitzat amb una fumejant tassa de te de “rooibos” i un “gin-tònic”, per pair, al voltant d'un foc, amb el nostre Orzowei que resulta que és guia de la zona i ens explicarà tot d'històries de “boiximans”. Finalment arriba en Kosmas, el xofer amb el camió, el pobre per fi podrà sopar, s'ho mereix.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Fragments

Acabar amb tot, fugir de la vergonya, de la ràbia, del desencís. L’autocompassió t’amara, com el conyac amara un bescuit d’aquells que en diuen borratxos, l’autocompassió i el conyac et xopen, tu també ets un bescuit borratxo. Una merda de bescuit que s’esmicola entremig de llàgrimes, mocs i la pornografia sentimental que t’envolta, sentiments adolescents amb quaranta anys. T’han fet mal i no hi tenen dret. Acabaràs amb tot, amb tots. Et vols morir perquè voldries matar i beus i et drogues i balles. Ara ets a la cuina, al davant del ganivet del pernil, aquell tan esmolat, i fas un altre glop a l’ampolla de conyac, tu que odies el conyac. Les imatges dels llibres poc recomanables, dels programes escombraria, dels teus impulsos hormonals que no han superat els anys, perquè fins ara has viscut com un infant aviciat, sense compromís real, sense responsabilitat. Ells en són els culpables i ningú més, tu mai ets responsable de res, la teva vida es en mans dels altres i si no fan el que tu vols, si no t’alimenten l’ego, si no t’estima qui tu vols, si no et riu les gràcies qui tu desitges, t’enfonses en l’odi, la ràbia, el dolor. No saps compartir, no saps donar, només saps rebre.

I acabes al llit, encara no saps com. La taula, la cuina i el ganivet del pernil ja no hi són, però t’acompanya el litre d’alcohol que et circula per les venes i t’adorms o caus inconscient enmig del vòmit. Quan recuperis la consciència t’odiaràs més i l’odiaràs més, i et repetiràs la pregunta: “Per què a mi? Per què?”, i no et sabràs fer la resposta correcta: “Per què no?”. Per això telefonaràs a algú que t’escolti i li trepanaràs les orelles, cinc, deu, quinze minuts, una hora, les que calguin, amb les teves misèries, perquè per això hi ha gent al món amb vocació de telèfon de l’esperança. I qui t’escolti et dirà que si, que tens raó, que no hi ha dret al que t’han fet, perquè tu ja saps a qui telefonar, no podries suportar parlar amb aquella persona que t’aprecia de debò però que et dirà que creixis d’una puta vegada, que ja n’hi ha prou de fer el ploricó, que et facis càrrec de la teva vida i que com vols que t’estimi algú si ets un sac d’autocompassió, d’autoodi, d’egoisme desmesurat, absurd. I com que no en tindràs prou amb aquesta ordalia de sentimentalisme, com que necessitaràs enfonsar-te encara una mica més en la podridura, telefonaràs a qui t’ha fet mal i li retrauràs i l’insultaràs i li suplicaràs, plorant, que et doni unes engrunes d’amor.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Totó

Hi ha un període del cinema europeu, a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, que encara no està oblidat, sortosament, i que caldria no oblidar en aquests moments de cinema d'alt pressupost i altíssims efectes especials i digitalització: el neorealisme.


Als anys quaranta la indústria italiana del cinema vol desmarcar-se del període feixista i es treballa una forma distinta d'enfocar la realitat: amb sensibilitat poètica. Els fets socials, l'oposició a la propaganda oficial, l'horror i l'absurd de la guerra, la presa de consciència per la derrota, la reconstrucció del país, la nova llibertat ... són els temes que els nous directors italians plasmaran en les seves pel·lícules, amb nous personatges, noves metàfores, amb el tractament agosarat dels finals, de les vides i miracles dels protagonistes.


Dins d'aquest món, no me'n puc estar, hi tinc el meu preferit: Totó. Napolità (1898-1967), fill il·legítim d'un marquès fou un gran actor de teatre de varietats i l'actor per excel·lència de l'imaginari dels films neorealistes italians. Podem destacar:



i els episodis: "La terra vista dalla luna" http://www.youtube.com/watch?v=XlnAGuR9fAo (1967, de "Les bruixes") i "Che cosa sono le nuvole" http://www.youtube.com/watch?v=kfMNoapQCiY&feature=related (1967, da "Capriccio all'italiana"), dirigides per Pier Paolo Passolini.


No les he pogut veure totes, perquè costa molt de trobar-ne algunes. Només sé que quan vaig anar a Roma l'única cosa que em vaig comprar va ser una fotografia de Totó i Aldo Fabrizzi a Guardie e Ladri. Veure aquestes velles pel·lícules ens parla d'intel·ligències brillants, homes i dones que també sabien veure la realitat i, malgrat tot, sempre trobar un punt d'esperança, amarg, si, però esperança al cap i a la fi.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Dia de platja

És dilluns, faig festa i això em permet gaudir d'un dels pocs plaers reals que existeixen i que no es paguen amb diners: una cala de la Costa Brava tot just compartida amb una vintena de persones. Puc dir que estic sola, bé, raonablement sola, perquè qui m'acompanya després de posada la crema de protecció solar s'ha submergit en el seu propi món ajudat per un emapetres d'una giga, o sigui que estarà absent pel cap baix un parell d'hores.

Reprenc: estic sola i només sento la remor del mar i el cant de les cigales entre els pins. Estic sola i nua dreta al davant del mar. Bé, nua nua tampoc, o si? Puc considerar vestit la goma que em lliga els cabells i les ulleres de sol? Ja sé que l'ideal fora estar sola, del tot, i nua, del tot, al davant del mar però, és clar, aleshores hauria de fer fora tothom, cosa que no puc fer i m'hauria de tallar els cabells, cosa que no vull fer i hauria d'estar tota l'estona fent ganyotes pel sol als ulls, cosa que m'espatllaria tota la imatge idíl·lica que m'estava composant.

Aleshores, convindré que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus, petxines i una xancleta negra abandonada... ui! No, cal esborrar la xancleta abandonada. Sé que està abandonada perquè està allí, solitària, enmig del no res i una mica atrotinada, de la qual cosa en dedueixo que ha vingut del mar en un temporal, o sigui que ahir hi devia haver temporal, perquè sinó la xancleta ja no hi seria.

Sospiro resignada, faré l'esforç necessari per a esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada del meu paisatge mental. I així puc dir que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines, amb l'aigua mullant-me els peus i mirant la ratlla de l'horitzó ....

Bé, potser, en honor a la veritat, hauria de dir la ratlla intermitent de l'horitzó, perquè tot de barques ancorades al davant de la cala converteixen l'horitzó en una espècie de codi morse: ratlla – punt – ratlla – punt – punt – ratlla ... Tornaré doncs a carregar el fotoxop mental i amén d'esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada, aniré esborrant de la línia de l'horitzó les barquetes que espatllen el meu moment idíl·lic d'un dia de festa.

Ara si, definitivament, estic sola (raonablement, si més no) i nua (perquè els accessoris capil·lars i oculars no compten) al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines (i amb una xancleta negra, solitària i atrotinada convenientment esborrada), mirant la ratlla de l'horitzó (sense barques, quin gran avenç el fotoxop, ni que sigui mental), i amb l'aigua mullant-me els peus, a punt de tenir un d'aquells pensaments transcendentals que se solen tenir en moments tan especials com aquests quan noto quelcom que m'acaricia els peus.

Quina grandesa la natura! Quina meravella l'evolució! Amb el reflux de l'aigua, fins als meus peus i tocant-me delicadament amb les seves blanques aletes, hi ha arribat una compresa.


dijous, 4 de setembre del 2008

Coses que potser han passat a Barcelona

La Maria feia de puta, però li deien Marilyn perquè era rossa platí, com la Monroe de les pel·lícules, encara que avui ja ningú no es recordava ni de la Maria ni de la Monroe. La veritat és que no era rossa, però tenia molta cura que no es veiés la ratlla marró, o potser ja blanca, dels seus cabells reals, perquè per a ella, ser rossa platí i fer de puta al barri Xino anaven aparellats-. Si hagués estat castanya ja no hauria pogut fer-ne, perquè hauria estat la Maria, la nena de cal Colomer de baix. Feia tants anys que ja no era la Maria que moltes vegades es pensava que ho havia somiat, que la masia, els pares, els germans, els oncles, els porcs i la truja, els ànecs, les gallines que havia d'alimentar eren una invenció malèvola del seu cervell vell i malalt.

Ara, vagarejava pel barri, amb l'esperança de trobar un client que li donés quatre xavos a canvi d'una mamada. No necessitava gran cosa per a viure, menjava més aviat poc i la pensió no era massa cara. És clar que t'havies de conformar a dormir encofurnada en una habitació no gaire més gran que un armari, sense llum i amb molta humitat, però la dispesera, la Paca, era bona dona, tan vella com ella. Una puta que va fer sort perquè un home, que se'n va enamorar una temporada, li va posar aquell pis que ara llogava a les seves companyes per poder sobreviure. Després de tant de temps que havia desaparegut l'enamorat i l'amor en les seves vides ja només els restava la calidesa de la companyonia i les baralles, que també és una altra forma de calidesa. Necessitava els diners per al tint que cada dia era més car i que ara havia de comprar a la farmàcia, perquè l'últim que havia comprat a cal Hassan li havia fet una al·lèrgia per la qual gairebé la ingressen.

- Vols que te la xupi guapo? Quieres una chupaíca moreno?

Era la frase ritual que adreçava mecànicament a les ombres que li semblaven mascles, perquè la seva vista ja no era la d'abans i una puta no podia dur ulleres i menys la Maria, amb el seu cabell ros platí com la Marylin. Sempre ho deia en català i castellà, encara que en català ja ningú no l'entenia en un barri ple de pakistanesos i estrangers de ves a saber quins països.

- Vols que te la xupi guapo? Una chupaíca nene? - L'ombra es va parar.
- Un client, ja era hora, em pensava que avui feia salat – remugà la Maria/Marilyn.
- Què et ve de gust moreno?
- Maria? Ets la Maria de cal Colomer de baix?
- Qui ets tu? Què vols? Estic treballant, no m'emprenyis!
- Maria! Sóc jo, en Vicenç, el Vicentó!

El Vicentó? Mare de Déu Santíssima i quin sotrac no va tenir la Maria/Marilyn en aquell moment. - El seu nen? El Vicentó? El fill de la senyora Dolors de la farmàcia?

- Vicenç? I ai! Què hi fas tu aquí? I ta mare? Com està la senyora Dolors? I ton pare?
- La mare és morta Maria i el pare també, però vine, anem a aquest bar, menjarem alguna cosa.

La Maria/Marilyn, que ara ja no sabia si n'era l'una o l'altra, no se'n sabia avenir. El nen! El seu Vicentó, la criatura que havia alletat perquè sa mare, tan fina i senyora, no tenia llet per a ell i ella acabava de deixar una criatura a les monges i tenia els pits que, de tan plens, li feien mal. Ves quines coses passen a la vida, ella que no volia cap fill i va donar el seu, va acabar fent de dida al menut de la farmàcia, que sempre plorava, i era tan petit pobret, que s'hagués mort sense la llet de les mamelles de la Maria/Marylin, que eren plenes a vessar. I li va anar bé la feina, perquè després del part no li venia de gust treballar al carrer, havia quedat força masegada, i era tan bonic quan tenia el nen al pit, era molt millor que quan li grapejaven els clients, i després s'adormia, tip, amb les manetes obertes i els ditets estirats, feliç, amb un regalim de llet al costat de la boca ... Se li escapà una llàgrima que caigué dins la tapa de callos que s'havia demanat. L'home que tenia al davant i que li pagava els callos no havia parat de xerrar, deia que estava de pas, que vivia en una altra ciutat, que tenia dona i fills ...

- Vicentó, oi que em donaràs trenta euros? És que són per al tint saps? Cada vegada és més car.
- I és clar Maria, faltaria més. - Tragué la cartera i li allargà cinquanta euros.
- No tinc canvi nen.
- Queda-te'ls, no passa res.

La Maria/Marilyn s'aixeca amb prou treballs, mastegant encara l'últim crostó de pa de la panera. En Vicenç no sabent ben bé què fer i s'aixecà també, maldestre.

- Bé nen, me n'he alegrat molt de veure't, cuida't. Ah! Oi que no et sap greu que no te la xupi? És que és com si fóssim família no?

dimecres, 3 de setembre del 2008

Mirant per la finestra III

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que hi passa la meva amiga Núria amb una pila de llibres sota el braç que deu tornar a la biblioteca. Veure-la em fa somriure en pensar en el sopar de dissabte i en com vam riure, la Núria, la Gemma, la Carme i jo. Amb els anys aprecio cada cop més aquesta virtut que és el riure deseixidament, amb ganes, de debò, per escassa, no, què dic! escassíssima.

La Núria és una dona pitiminí com li dic jo, al seu costat sempre em sento enorme, grossa i maldestra de tan menudeta que és. En canvi ella està carregada de manies, ara diu que es vol fer una liposucció. Una lobotomia li vaig dir jo que semblava que li havien fet, com pot fer-se una liposucció? Que li faran a la Jijonenca? amb una palleta per beure orxata? I si ella s’ha de fer una liposucció jo què faig? Dono el meu cos a una fàbrica de sabons?

Me n’adono de què totes estem esclavitzades en aquesta falera del culte al cos. Però, a quin cos? Perquè el nostre no ens agrada. Parlis amb qui parlis, tothom, o gairebé tothom, et diran que no els agrada el seu cos. Et destacaran suposats defectes i veuràs com s'aniran denigrant a si mateixos exposant un reguitzell de tares diverses que els fa, ens fa lletjos.

Talment Charlotte Brontë li fa fer a la seva protagonista Jane Eyre, manta vegades he fet aquest exercici autodestructiu, que és analitzar-se peça a peça comparant-te amb totes les suposades beutats del nostre temps. Això, a part de ser aliment per la bulímia, l'anorèxia i ves a saber quantes malalties derivades de l'autoodi més, és un exercici va i estúpid. Malgrat tot, hi ha una compulsió que et provoca fer-lo una vegada i una altra: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa ... en definitiva, 2.000 anys d'història són molt difícils d'esborrar.

Què és allò que fa que vulguem ser infeliços? Què és allò que fa que contínuament ens sentim insatisfets, fins i tot si tenim una vida raonablement decent? El meu cos explica la meva història, els meus trets són fruit de la combinació de gens d'una interminable cadena que em connecta al primer mico, no és això, per se, prou important? La forma del nas, la grandària dels pits, el color dels ulls, no són meres anècdotes davant d'allò tan important com és estar aquí?

El meu cos també explica que he infantat dos fills, tothom sap que una femella amb cadells no té el mateix cos que una sense. En altres segles i en altres cultures una dona amb fills era més ben considerada perquè se sabia que podia tenir-los, tenia més rang que les que no havien estat mares, i doncs perquè ara he d'estar mirant pressupostos per a liposuccions i cirurgia estètica per a treure les estries per intentar posar-me un absurd piercing per a semblar una joveneta?

Quins grans escarafalls no fem quan veiem una dona musulmana amb el mocador al cap, ho considerem un símbol de submissió al mascle i nosaltres, les superdones alliberades, ens sacrifiquem una vegada i una altra amb potingues, operacions, massatges, depilacions i dietes per encabir-nos en ridícules peces de roba que, no només no ens afavoreixen, sinó que ens deixen ara i adés la sensació d'insatisfacció contínua. Sempre mirant de reüll als aparadors: “uix la panxa, uix el michelin, uix quin fàstic”.

I quina és la nostra finalitat de tots aquests càstigs que ens inferim? És agradar un home? És agradar deu homes? Vint-i-cinc? I si al que li agrado físicament l'importa una merda allò que penso? I si al que li agrado físicament no m'agrada a mi? És agradar-me a mi mateixa? Com em puc agradar si em van educar per a odiar-me? Si tots els missatges, tots els inputs que rebo del meu entorn estan dedicats a fer-me sentir malament dins la meva pell per a aconseguir que consumeixi i el meu pobre greix serveixi per greixar la màquina de fer diners dels productes dietètics i de “bellesa”.

Miro l’agenda al mòbil, avui tinc Natur House, això vol dir que em pesaran i que em sentiré culpable de la llesca de pa extra d’ahir. La Núria torna a passar amb més llibres, déu n’hi do com els devora, ja m’agradaria poder estar-me a casa, amb els meus llibres, la meva butaca, els meus gelats, estofats, plats de pasta, pastissos imaginaris ... fa tant de temps que només els imagino ... I, entretant, jo aquí, escrivint ...

dimarts, 2 de setembre del 2008

Els últims matriarcats

Parlant amb un home intel·ligent (si noies, són com les meigas, haberlos haylos) em digué que el millor que podria passar-nos és que les dones manéssim. Bé, aquí en teniu un breu. Salut

Segurament molts ja els coneixeu per algun reportatge que se n’ha fet a la televisió, però us voldria parlar d’un sistema social antic i força diferent del nostre. A la Xina, a la província del sudest de Yunnan, prop de Myammar i del Tibet hi viuen els “moso” (o Mosuo), al voltant del llac Lugu (llac Mare), envoltats de muntanyes sagrades i a gairebé 3.000 metres hi viu aquesta ètnia amb un sistema social peculiar. Com que no estan reconeguts pel govern xinès els càlculs de població són estimatius i es pensa que són més o menys unes 20.000 persones.

A ca’ls “moso” tota l’organització social gira entorn de la dona. Els homes no tenen poder, ni tan sols conviuen dins de l’àmbit familiar, tenen menys responsabilitats i treballen menys. Curiosament no semblen pas descontents d’aquest tracte.

Amb una gran festa són les mares les que s’encarreguen de preparar a les filles per a la cerimònia d’iniciació que les traslladarà des de la infància a l’adolescència. Els ornaments per a l’ocasió són llargues arracades d’argent, flors vermelles al cabell i unes faldilles brodades especialment per a l’ocasió. La cerimònia consisteix en què la mare lliura una habitació de la casa per a la filla que podrà tancar amb clau. A partir d’aquell moment se la tractarà com a adulta i serà ella qui succeeixi la mare en el futur.

La parella, el matrimoni, tal i com ho concebem en el nostre món són desconeguts en el món dels “moso”. Les dones viuen juntes i els homes no hi caben en aquesta estructura. La dona no marxarà mai de la llar familiar i els seus aparellaments s’anomenaran “matrimonis de visita”. L’home la podrà visitar a la nit sempre i quan ella vulgui ser visitada. Fins i tot si quan ell va a “visitar-la” es troba un senyal, ja cal que se’n torni, la seva “esposa” està ocupada.

L’home no es pot quedar a dormir, ha de marxar abans que la família es desperti ja que sexe i assumptes familiars no es poden mesclar. Fins i tot, en el cas dels fills, el pare biològic només pot fer visites ocasionals. Això no és gaire traumàtic, ja que els homes viuen a la casa familiar, la de la seva mare, i consideren més com a fills els nebots que no pas els que són fruit de les seves relacions sexuals, al cap i a la fi en les cultures ancestrals el llinatge matern és l’únic vàlid, perquè és l’únic demostrable, hom sap qui és sa mare, aleshores els fills de la germana són de la pròpia sang.

Quan l’amor s’acaba, les parelles trenquen sense cap angúnia, ni per a ells ni per als fills.

Res, que a vegades ens entestem a creure que allò que volem és perquè és natural que sigui així quan, en realitat, potser caldria mirar-s’ho des d’una altra perspectiva. No m’imagino a un “moso” (Mosuo) dient allò de: “la maté porqué era mía”, vist des del seu punt de vista seria una autèntica aberració, tot el nostre sistema ho deu ser vist des d’ells.

Si en voleu saber més www.spanish.xinhuanet.com

dilluns, 1 de setembre del 2008

Mirant per la finestra II

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar fent bots irregulars una pilota espellifada. Se senten crits i rialles de criatures que, acte seguit apareixen en el meu camp de visió. Són en Lagbib, l’Aziz i en Hassan, de sis, set i vuit anys, els segueix a punt de caure a cada pas la petita Leila de dos anys, calçada amb unes xancletes, de les que s’usen a la piscina. La petita Leila té uns rínxols negres preciosos i els ulls grans, amb unes pestanyes quilomètriques. Estic convençuda que el perill més greu que corre és desequilibrar-se per culpa de les pestanyes, quina preciositat de criatura! Són els únics infants que juguen en aquesta hora a la plaça, se’ls sent com garlen en la seva llengua, criden i riuen i es donen quatre clatellots. Recullen la pilota i desapareixen discutint i gesticulant sense parar, deixant la plaça deserta una altra vegada.

El telèfon em distreu, és un client d’aquells que no s’acaben mai els problemes. Explicar-li a algú com funciona el sistema recaptador de l’Impost sobre el Valor Afegit és senzill però és força complex quan en realitat el que vol aquella persona és no pagar. Mentre intento fer-li entrar al cap a aquell que es fa dir empresari que ha de pagar, tant si li agrada com si no, penso en què cal que afegeixi quatre ratlles al meu currículum si vull començar a buscar una nova feina. Caldrà que faci una llista de possibles empreses ...

Finalment el meu client fa veure que ho ha entès, segurament el que farà serà vendre en negre o demanar-li a algun amic autònom que li faci una factura inexistent. Perquè serà que tothom té algun amic autònom? Me’n faig creus de la barra que té la gent! Vénen a plorar pels impostos i després es passegen amb cotxes 4x4 últim model. Si de mi depengués ... però sóc jo qui depèn d’ells, per tant val més callar.

Ara torna a haver-hi gent a la plaça. És la perruquera de baix, amb la seva néta de cinc anys. La nena estrena bicicleta, pel meu gust massa rosa xiclet, nena i bicicleta. Rosa xiclet la bicicleta, rosa xiclet el casc, les genolleres, les sabatilles esportives, els pantalonets, la samarreta ... és la nena rosa xiclet que maldestra pedala amb tanta ortopèdia i amb ben poca traça amunt i avall per la plaça. S’hi estan no gaire més de deu minuts, veig l’àvia amb cara de fàstic que contínuament repta la nena: cauràs! Finalment l’àvia se n’atipa i pren amb una mà la nena i l’altra la bicicleta i se l’enduu a la perruqueria. Serà millor que s’entretingui jugant a posar bigudins a les nines.

Un vell ve amb tota la parsimònia i s’asseu en un banc, les mans agafant el bastó i mira un parell de mares que travessen empenyent sengles cotxets de criatura, amb la bossa del pa i fumant, mentre els seus bebès roseguen bastons de pa. Se senten rialles i penso que per fi vénen més criatures, són els alumnes de l’Escola de Música que passen en ramat amb les fundes dels seus instruments i els llibres de solfeig. Per la cantonada giren uns quants nois amb bosses d’esport, són els que van a entrenament de bàsquet i per sota el campanar passen els que van a futbol i que se saluden amb dos germans, amb els vestits blancs de judo, que van a classe sense bossa, perquè així la seva mare s’estalvia tot l’embalum de roba extra i la bossa d’esport, al cap i a la fi el gimnàs és tan aprop...

Torna a quedar la plaça deserta i jo quadrant balanços vaig aixecant el cap ara i adés amb l’esperança de què passi algú o quelcom que em distregui d’una feina tan avorrida. Només es veuen mares, àvies i avis que passen de pressa, carregades amb motxilles i bosses d’esport després de deixar nens i nenes a totes les tasques extra-escolars; la Marieta també passa, amb la motxilla de la Júlia, la seva néta. Just al banc del davant d’on està assegut el vell s’hi asseu en Joan Pere amb aquella cara que li ha quedat després de què amb les drogues es va xutar una sobredosi, sembla que té el cervell fet farinetes i camina lentament, fa cada dia la mateixa ruta fins que ve sa mare a cercar-lo i se l’enduu a casa a sopar. Tornen en Lagbib, l’Aziz i el Hassan amb la pilota, ja no duen la petita Leila, segurament l’han deixat a casa, però només estan de pas, cap a la pista de futbol. I, entretant, jo aquí, escrivint ...