Qui estima aquestes dones?
Ana Carolina Reston, morta a causa de l'anorèxia
Per què ningú s'escandalitza quan passen aquestes coses? "Talla gran" una 44? Qui controla el món de la moda? Quin benefici en treuen de només vestir quatre dones menudes i fer sentir la resta com una porqueria?
Qui controla aquests productes? (aquí hi anava un hipervincle d'una farmàcia que comercia on-line i que, per raons òbvies, prefereixo no posar, també podria posar una fotografia d'una farmàcia "normal" on veiem tots els anuncis destinats a fer-nos sentir culpables i que acabem consumint [diurètics, laxants, inhibidors de la gana ...]) i aquests? (aquí hi anava un hipervincle a una web de productes dietètics i, suposadament, naturals, l'altra gran farsa dels últims anys) Fa massa temps que som COSSOS i prou. Si som cossos se'ns pot obligar a consumir, es pot fer el que es vulgui amb nosaltres, no existim com a persones. Per què els hi fem el joc? Per què ens estimi algú? Per què som incapaces d'estimar-nos nosaltres mateixes? Per què les autoritats, que han de vetllar per la nostra salut, la mental també, permeten aquests abusos sense control? (aquí hi anava un hipervincle a una dieta hiper-proteïca que se suposa aconsella un metge i que es troba a la xarxa, també podríem parlar de metges i farmacèutics que estan receptant i aconsellant aquest tipus de dietes, si més no amb una certa ètica dubtosa)
Models? de què?
51 comentaris:
És una obsessió ben preocupant aquesta, la de la "primor". Ho comprovo dia sí, dia també a l'institut on treballo. Tota aquesta gent que promou aquests pobres esquelets està fent un mal horrible a moltes noies joves.
Doncs a mi em faciliten la feina sobremanera. L'esbudellament és un pim-pam amb aquests cossos.
Les dones reals de veritat amb curves malucs una mica amplets i n bon culet, aixo de les fotos no m'agrade gens.
Laltre dia em van enviar una imatge de l'aparador del MANGO de Càdiz, on havien grafitejat:
"la talla 38 me la meto yo en el chocho", radical sí, però ja esta bé, per les nenes que es moren per anorèxia, i per les dones que viuen amb els complexes.
El meu comentari semblarà corporativista, però sobre els homes ja hi ha tanta pressió com sobre les dones. Potser fa un temps no era aixií, però avui ja ho és. Salvant alguns diferències, el model d'home dels mitjans i de la publicitat també està pensat per a un tipus jove i prim, o bé madur i prim, actiu i prim, triomfador i prim.
La papanateria és també culpa nostra i fins i tot diria que els metges també hi tenen a veure amb la insistència en sobrepesos que en d'altre temps serien normals. Una modista d'alta costura gran manifestava fa un temps en una entrevista que la talla 46, fins i tot la 48 en noies una mica altes eren ben normals en la seva època i només cal mirar pelis antigues per comprovar-ho. Ara bé, tots tenim certa responsabilitat en el tema, les converses sobre règims i dietes i la preocupació per l'engreix generalitzat i l'estètica són una constant en les converses intrascendents i quotidianes.
Voler-se aprimar no ha de ser una obsessió i no ha de tenir a veure amb acabar amb els ossos. Però si ens emmirallem amb les nois aquestes, llavors anem malament, perquè estan que fan pena, algunes.
No sé pas com ho acabarem, no.
Això s'acabarà quan deixem de ser nomé cossos, com tu dius. Són moltes les vegades que em pregunto a quina cantonada del camí la persona va perdre la seva essència i es va convertir en una marioneta-objecte. Ens volen distreure, esta clar! El pitjor és que ho aconsegueixen.
Tindria que haver-hi més control sobre aquest tema, de fet ja s'està fent, han prohibit talles minis a les desfilades i la publicitat de pastilles per aprimar està sota control. El que es difícil es fer-li entendre a una adolescent que té que fer sport i deixar-se de dietes. Molts cops formen part de depresions, falta d'autoestima...
Tot és superficialitat. És vergonyós.
El que no saben és que, els que gastem una "talla gran", en cas de guerra nuclear, podríem sobreviure més temps perquè ens retroalimentaríem... tot és qüestió -tal i com es fa amb el "no menjar"- de publicitar la idea.
*Sànset*
És un problema social. Quant de mal en fan petits comentaris sobre com està aquesta o aquella!
I hi estic d'acord amb en Lluís, la pressió comença a afectar als homes!
Aneu a un supermercat i fixeu-vos que cada vegada és més difícil trobar un iogurt que no tingui 0% de greix i que no "t'ajudi" a mantenir la línia. Així no m'engreixareu mai!
Esgarrifa veure-la, com esgarrifa veure qualsevol anorèctica, la pell i l'ós... però el que desespera més és que es creguin que així estan millor i si pot ser més primes millor...
No entenc gens quin interès belluga tot això. No ho entenc de cap manera. Quan podrem entendre que sentir-se estimada i estimar no depèn en cap cas dels quilos?
Amb lo còmodes i sensuals que son les dones un xic tobetes..... Aquells munts d'ossos es només per fer-s'hi mal. Pobretes...a mi em fan llàstima, mai més estaran be físicament ni psiquicament
Miri li proposo un joc, agafi aquestes imatges (que deuen ser un extrem) i faci el mateix amb l'altre extrem, després les passa a forces mascles i pregunti a quines prefereixen o directament quines els posen a to, si vol li anticipo la resposta, ara bé, trií a l'altre extrem com ha triat aquest i no ens posi a la Bellucci...
Una neboda que treballa al camp de la publicitat me'n deia que aquestes pobres xiques sols mengen fulles de lletuga i veuen cafè com a boges per a no dormir-se, donada la seua feblesa. Són un símptoma més del que aquesta en aparença societat moderna, justa, "del ser" com alguns ara diuen, amaga als soterranis: un nou i perillosíssim concepte d'esclavitud, la de l'ànima, ja que ets tu "lliurement" (?) el que poses en perill la teua integritat física. Ningú ho amaga ja: som productes de usar i tirar. Com a reclam, només un: l'èxit. Això sí per a uns pocs. Molt pocs.
La foto con la que abres el post lo dice todo. Lamentable. Otra lacra de esta sociedad de consumo y del cochino sistema capitalista.
Para las mujeres es una pasada, el bombardeo indecente y constante, las chiquillas y adolescentes son quien más lo sufre. Desde luego, o ponemos remedio nosotros o si esperamos a que lo pongan los gobernantes vamos dados. Aquí la labor de los padres con sus hijos es fundamental.
Y uno de los problemas que entiendo fundamentales en este asunto, es la corriente social que nos han vendido y muchos se han creído de alargar eternamente los años de juventud inconsciente, estúpida y hedonista. "Jóvenes" de 37 años que se compartan como quinceañeros ... El miedo ha envejecer, el miedo a la responsabilidad, ha cambiar el futuro, ... es mejor ser puros objetos de intercambio.
Pero algún día despertaremos de este sueño y entonces....
Buen post
Fuerte abrazo
hem creat una societat de cossos, cossos cosa que tal vegada esdevenen persones..
estem en un moment historic en que la imatge es molt valorada, i cada vegada es crea una imatge ideal mes allunyada de la real.
Crec que perque canvii aixo, apart de regular les talles, la publicitat etc, cal que la societat canvii i molt especiialment els homes, son ells (o una gran majoria...ejem), els qui miren un determinat tipus de cos, cert que com molts diuen potser no els agraden cossos tn prims, el problema es que els agradin elsw cossos d'una determinada manera.. aqui entrem en una mercaderia oferta-demanda i cos objecte, una vegada s'es objecte tot pot passar.
Evidentment el primer dels problemes es estimar-se un(a) mateix(a)
no puc posar accents..!.
Penso, com en Galderich i en Lluís que els homes també tenen les seves pressions... però encara el model (?) de bellesa d'home és l'home "musculat" i no l'anorèxic...
Els metges també tene responsabilitat. L'obesitat és un problema, sí, però l'annorexia també. A la meva filla petita a la darrera revisió li vandir que les "curves" de creixement estaven descompensades. He fet atenció a petites coses com "no repetir" o "menjar menys dolços". Però ara ella està obsessionada amb la seva panxa, que és bonica i rodona, tendra i suau. En fi, gràcies, metge.
El model de bellesa clàssic és el del cos sanitós, no prim. Se’n ha parlat molt d’aquest tema, començant per la pretesa manca de gust per la dona rodoneta dels dissenyadors. Un dels problemes és que (homes i dones) ens hem agafat a un motlle d’una eterna joventut (el que en diuen el síndrome de Peter Pan) i no es pot ser gras, vell, arrugat...
Tothom ha d’estar, sigui com sigui, dintre dels cànons del noi o noia dels trenta anys, triomfador, bell, prim i esvelt. Si no ets així, ets un loser i la immaduresa fa la resta... Els més vulnerables en són els adolescents.
no fa gaire jo vaig parlar del mateix tema, recordes? veig que per molt que protestem, per molt que diguem, "ells" (que no acabo de saber qui són) continuen igual. Tu dius que necessites una 44 de jaqueta perquè ets una mica ampla d'espatlles i et miren com si fossis una extraterrestre. En fin, serafin...
I què me'n dius dels tallatges?? Perquè una 44 per una marca no és una 44 per una altra?? Trist! Ah!! Inclòs per la mateixa marca!!
David ho fan ells i potser també ho fem nosaltres no impedint-ho. Com? això ja és més difícil, però només de pensar que hi ha pares que paguen operacions d'implants mamaris a adolescents, m'esgarrifo.
Dr. Muerte si, la mort és on se sol acabar en aquests casos.
Striper ja no és qüestió d'agradar, sinó de veure-hi més enllà, els humans no som cossos, som persones.
Sandra D. Roig els complexes han resultat una font d'ingressos meravellosa per alguns. Segurament depèn més de nosaltres del que no ens pensem.
Lluís Bosch ho havia contemplat però, ara com ara, qui més està "cossificat" són les dones. En els homes comença a ser preocupant. Serà aquesta la manera per què s'acabi tot això? Permete'm el sarcasme.
Júlia penso que parteixes d'un error de base, no tots som iguals, de rucs n'hi ha a cabassos. Ens hem de preguntar, però, si pel fet que la majoria de persones visquin sense pensar massa, dóna dret a tota la indústria a fer-ne el que els sembli. Perquè, al final, les malalties relacionades amb l'alimentació que duen a la mort, les qüestions d'estètica, que duen a autèntiques aberracions quirúrgiques, no acaben només essent un problema dels "papanates". Sol anar associat a la baixa autoestima i d'això en pot patir qualsevol.
marta és el que ens vénen, fins al dia que descobreixin que anar coixos també ven, aleshores ens faran tallar una cama ... i ens la tallarem.
Pilar no sé pas si hi ha hagut cap moment on els éssers humans hàgim estat "persones", tinc la sensació que mai ha existit l'Arcàdia feliç dels éssers iguals. Ara bé, el patriarcat és la font de molts mals de la nostra societat, tant per homes com per dones. És clar que, per alguns aquesta idea pot resultar repugnant, al cap i a la fi a ells ja els va bé.
Aristofeles si, però hi ha hagut una recessió. En un dels hipervincles es va a la notícia sobre la desfilada de Milà, on es va prohibir desfilar Élena Miró per models "massa grasses" (una 44).
Sànset i el pitjor és que a la Xarxa hi pots trobar fòrums on es defensa l'anorèxia i la bulímia com "una forma de viure". Molt rotllo amb els pederastes, que ja està bé, però sembla que això no és cap delicte.
Galderich jo tinc un fill que als 10 anys va començar a deixar de menjar perquè una nena de la classe li deia que estava gras. Ara és alt com un sant Pau i prim com un filabarquí, això si, menja com un afamat. Sortosament no va anar a més, però en el cas d'una noia pot ser molt més dramàtic.
Allau iogurts "La Fageda" té de tot. Sembla que els iogurts naturals i els descremats tenen les mateixes calories, o sigui que és un engany. Tu ataca els entrecots i ja ho veuràs :)
Carme no s'ho creuen, no en tenen mai prou, alguna cosa passa al cervell que fa clic per sempre :( Interès? purament econòmic, si et sents lletja i grassa compraràs el que sigui per no sentir-te'n no?
garbi24 no trobes curiós que cap home digui que els agraden, fins i tot que els homes diguin que no els agraden les dones siliconades i que, en canvi, tothom doni per sentat que les dones "guapes" han de ser semblants a una nena, depilades i amb les mamelles gegants? Està passant alguna cosa no?
Molon labe no és un joc de posar calent a ningú, és un joc de vida o mort, de manipulació, de diners. Les dones, i homes, que pateixen baixa autoestima i cauen en el parany (i costa molt no caure-hi, a no ser que et forcis a no mirar la publicitat de cap tipus) tant els fa si escalfen la bragueta de ningú, perquè fins i tot quan els dius que estan bé no s'ho creuen.
Vicicle és similar al que passa amb els esportistes d'elit. Quants esportistes d'elit hi ha? i quants pares (que la majoria són els pares) creuen que els seus fills, si s'estan prou hores donant cops de peu a una pilota, els treuran de pobres? Quantes frustracions no he vist jo en el món del bàsquet durant anys "ha vingut el Juventut i em vol el noi" et diuen amb la cara il·luminada, com si ja fos a l'NBA. La realitat s'entesta en ser i amb els fills hauríem d'aprendre a ser honestos i no jugar amb les seves vides. Que ser una persona normal està la mar de bé.
Ángel totalmente de acuerdo, los padres somos la pieza fundamental. Pero también debemos "trabajar fuera de casa". A alguien se le ha ocurrido decirle a un farmacéutico si no le da vergüenza tener según que anuncio expuesto? Y si, "jóvenes de 37", como dice el padre de Mafalda: "aún no soy un joven de 40 y ya parezco un viejo de 37", que hacerse mayor no es malo. Si fuéramos eternos aún, pero todos morimos, y esto también se esconde ahora. La muerte siempre es de mentirijillas y la sangre quetchup. Un abrazo.
lolita lagarto no sé pas si la qüestió és agradar o no, entenc que el mal és que a una li diuen com ha de ser, comprova que no ho és, i passa a odiar-se. Prescindint de si agrada a algú altre o no. La realitat és que, amb els anys, te n'adones que només has d'agradar a una sola persona: tu mateixa. I si a algú no li agrades no passa res, és natural, tampoc t'agrada tothom a tu. Aquest exercici requereix molta feina i hi ha tanta gent que ni tan sols ho sap! Aquí les autoritats és on hi tenen a dir.
Eulàlia Mesalles les teves filles són una preciositat, i la menuda farà tronar i ploure de gran ;) Hi ha metges als que els haurien de prohibir exercir, no se m'acut res més :(
Alberich qui malparla dels vells no cal que es preocupi, la vida ja li farà veure que s'equivoca. Tot i que, normalment, aquests són els que envelleixen pitjor, els imbècils vull dir. Ara que, no hi ha res més patètic que veure vells que pretenen fer-se els joves. Tot plegat un despropòsit.
Arare tens raó, i la veritat és que el teu apunt em va fer ballar el cap. Per cert ja l'he linkat a l'apunt. Un any em vaig comprar una jaqueta, talla 42. L'any al damunt vaig anar a comprar-me'n una altra i vaig demanar una 42. La talla 50 no m'anava bé! I la dependenta em diu: "ui! t'has engreixat!". Sortosament vaig anar a la botiga amb la jaqueta de l'any anterior, i jo li vaig dir: "no, només que heu canviat els tallatges i tu ets una mala educada". Però si jo hagués tingut 20 anys en comptes de 47, segurament que surto plorant de la botiga.
Jordi això dels tallatges, com li deia a l'Arare, és una vergonya. I si, en algunes marques, la suposada mateixa talla en unes peces hi càpigo i en d'altres no. No tenen vergonya i ningú no ho regula!
Quan veig imatges com la de la foto (que més que costelles sembla que tingui espines), a mi em venen immediatament al cap les imatges de Mathausen, i algunes de més pròximes en persones molt deteriorades i apunt de morir. Crec que a ben poca gent els resulta "atractiva" una persona amb aquesta complexió (sempre hi ha alguna excepció). El gran problema és que la pressió publicitàrio-propagandística els fa creure a elles que ho són, d'atractives. De la mateixa manera que fan creure a d'altres, que estan grasses quan no ho estan.
I no oblidem que en el món de la "moda", no tot són homes i per tant està clar en quines mans hauria d'estar invertir tendències.
Es una dictadura d'uns quants que acepta la majoria, de la mateixa manera que sobretot les dones vesteixen la majoria igual segons la moda de la temporada atiada per uns quants. A la majoria d'homes no ens agraden aquestes arengades (a mi la veritat és que m'agraden refetetes). Es que et fots una dona d'aquestes i es com si et cais al damunt el sant Cristu sense la creu.
Recorda la màxima: mengem, bevem, i follem i divertim-no's fins a morir
Un post per aplaudir. Saps què em sorprèn, a mi? que si es preguntés a la gent, individualment, un a un (als milions d'humans que habiten la terra), em sembla evident que el molt per cert diria que aquestes imatges, de noies esquelètiques, són espantoses.
Llavors, si la immensa majoria hi estem d'acord, perquè "algú" insisteix a mostrar-les com a part de la normalitat?
De vegades penso massa, i quan penso massa arribo a creure que potser sí, que hi ha una agenda que ve donada des d'alguna banda. Algú ens vol convèncer de ves a saber què, de la normalitat de coses com aquesta...
Segur que desbarro, no em facis cas. Sigui com sigui, una desgràcia que, com dius, "alguns" vulguin cossos en lloc de persones. Perquè?
Hi ha uns grans interessos econòmics al voltant del sector de la moda. Publicitat, passarel·les, marques... inflen a través dels mitjans uns esteretips que massa gent acaba menjant-se.
Com e spot aturar? L'única manera d'aturar-ho és que tot això els deixi de ser rendible. I només ho serà quan la gent deixi d'estar enganxada a aquesta publicitat i passi de tot això. La solució està a les nostres mans. Però, per desgràcia, a hores d'ara sembla tan lluny!
estic escoltant el teu programa de ràdio. Mooooooooooltes gràcies!!!!!
Fa un temps vaig entrar a una farmàcia i em vaig trobar una dona parlant amb el farmacèutic i demanant-li l'últim producte per aprimar-se que havia vist anunciat a la tele. No sabia ni com es deia, crec que el demanava per l'anunci (això ja és revelador i greu), i quan per fi es va fer entendre, el farmacèutic va anar a buscar el producte en qüestió i ella va explicar a la seva acompanyant que els havia provat tots, que provava tot el que sortia, a veure si li anava bé.
La dona no estava precisament grassa, em va semblar una tocada del bolet en aquell moment. El problema és que hi ha molta gent que es deixa endur per aquestes propagandes i per uns cànons estètics que qui els va inventar se'ls podria fotre al cul. Jo no sé si aquestes dones es veuen bé, si s'agraden sent esquelets amb vida. La meva opinió com a home no pot ser més contrària.
Molt bon post i molt bona denúncia. Tot això s'ha d'acabar, no poden governar les nostres vides des de les farmacèutiques, i és una vergonya que els metges es deixin comprar d'aquesta manera. Una mica de criteri, és l'únic que podem tenir. Sentit comú, ningú no ens ha de dir com estem millor, per què no fer cas als que ens envolten i a nosaltres mateixos i sí a gent irreal que s'inventen tendències com aquestes?
Molt bon apunt. Segona vegada (que jo sàpiga) que tractes aquest tema ridicul i perillós. On treballo se suposa que en sabem molt d'aquestes coses però a massa converses no preval la salut sinó fer una talla 38 o com a molt una 40. Fer una 42 o una 44 ja és més aviat cutre. Per mi la vida d'una persona és igual de buida o de plena independentment dels seus kilos però és evident que molts acabem influïts per aquests "models" imposats i el que és més terrible, acceptats. Enmig de les grans sentències sobre vida saludable que és en realitat un trist eufemisme per passar gana a canvi d'estar prima, em venen ganes de dir alguna bestiesa grossa perquè la vida és molt més que això. Jo diria que hi ha gent que fa passar gana els fills, fins i tot!
Antoni Casals i Pascual no t'ho sabria pas dir, vaig tenir una companya de gimnàs amb aquest aspecte i es veia grassa i lletja, però en realitat l'importava ben poc agradar els homes (o les dones), era com si el seu propi cervell l'obligués a rebel·lar-se contra la seva existència. I les tendències, si no s'hi fica la professió mèdica i no es força les autoritats, no hi ha res a fer. Ara com ara alguns metges s'estan fent les barres d'or amb dietes sospitosíssimes, i moltes farmàcies també.
Francesc Puigcarbó tens raó, però aquesta màxima teva no ens la inculquen en la publicitat i no tothom és prou fort com per resistir-ho.
Ferran en el món de la moda, moltes vegades només és qüestió que un "gurú" aposti per alguna cosa i li surti bé, alguna aberració que la societat i, sobretot, els medis (atiats pels beneficis, és clar) vulguin que sigui "brillant, diferent, impactant, novedós". Estem en una cursa folla contra l'immobilisme, el temps, l'edat ... se'ns ha mostrat com viuen els rics, i se'ns ha mostrat només la cara més brillant, i se'ns ha dit, també: "tu hi tens dret". Abans la Paquita era la filla de la Pepita la peixatera i la Paquita es preparava per ser peixatera també. Ara la Paquita (si és que algú encara posa aquest nom), potser la Cesca, no vol ser peixatera com sa mare, que l'avergonyeix, vol ser model de passarel·la, perquè és el que li diuen que ha de ser. Això o escandalitzar prou com per sortir a la televisió i fer-se rica en dos dies. Ni que sigui a costa de fotre's el tabic nassal enlaire per ensumar polvos. I no de talc, precisament.
Albert B. i R. segurament ens sembla lluny perquè l'única oportunitat ve de l'educació i tots sabem com està la cosa, i els pressupostos que s'hi destinen. No som ciutadans, som clients, consumidors i, com a tals, no cal que estiguem gaire educats, que això malmet el mercat.
Jesús M. Tibau y'l n'a pas de quoi :)
XeXu jo també he entrat a farmàcies i he demanat productes de fitoteràpia (?) per inhibir la gana, per la retenció de líquids, i tota la parafernàlia que comporta fer dieta. Tinc la sensació d'estar en dieta perpètua. Durant anys m'he castigat. Segurament sóc una tocada del bolet, en sóc conscient, però sóc una tocada del bolet que sap que n'està i s'emprenya el suficient.
marta (volar de nit) és un tema que em preocupa, sóc una nena de 13 anys que vomitava i pesava 40 kg amb 1.65 d'alçada. El mal és que la gent que ens envolta i ens estima no se n'adona que és una malaltia real fins que la cosa desemboca en desastre. I el mal, també, és que s'acaba culpabilitzant la malalta, normalment una (o un) adolescent sense capacitat suficient per decidir i discernir davant de totes les pressions que rep de la nostra societat i el difícil món en què es troba. M'emprenya, m'emprenya molt i molt aquest tema i malgrat que, de tant en tant, algú en diu coses, no es fa prou força. Ho hem de fer nosaltres.
Vaig ser anorèxica "avant la lettre", quan encara no se'n deia així. No va arribar a ser greu, però és dolent, molt dolent. El pitjor és que ser annorèxica és una mentalitat. M'ho va explicar una psicòloga. Em va contar els símptomes i vaig haver de reconèixer que tenia raó.
La societat de consum on vivim ho fomenta, li convé que estiguem permanentment insatisfetes i que anem consumint coses per estar guapes, per estar primes, per poder dissimular que ens fem grans. Ja que sembla que només es pugui ser feliç essent jove o aconseguint seguir semblant-ho pels mitjans que sigui.
Hi ha moltes dones annorèxiques de la meva edat: ens fem grans, seguim necessitant amor, sentint desig, però qui ens desitja a nosaltres? Molts homes, no tots per sort, sembla que només tinguin ulls pels cossos joves...
A mi la noia de la foto em fa pena, i més sabent que s'ha mort per rebutjar-se a ella mateixa, per no veure's mai prou maca ni estimar-se prou com per dir "estima'm com sóc, i si no m'estimes així, és que no em mereixes"!
Un tema molt llarg, dur i complicat...
Isabel és valent reconèixer-ho, com també ho és acceptar que difícilment es cura, senzillament et cal estar molt pendent de no "perdre't" de tant en tant.
A casa estan prohibides les balances.
No sé si ens funcionarà o no, però la idea em fa pànic. En conec a dues que són germanes...
La nevera la tinc plena de tentacions i em nego a treure-les.
La miserable moda.
Sempre que se'n faci un consum responsable i amb cap potser pot ser útil, però recomanat pel metge i no ficant-se al cos tot el que surt al mercat. Segur que per alguns temes algun d'aquests productes funciona, però si haguessis vist aquella dona... era una ionki total. No crec que t'hi puguis comparar encara que n'hagis fet servir, l'obsessió d'algunes persones és malaltissa. I per mala sort, en alguns casos passa a malaltia, i no deixa de ser per culpa de gent que es dedica a dir com hem de tenir el nostre cos.
Paraula de verificació: flash
...Gordon?
Hola Mortadel·la, compartim prohibicions, jo no em peso mai, sé que fer-ho comportaria regressió :(
XeXu és que el que em vas dir em va fer veure que en som un munt amb comportament ionki. Em veig a mi mateixa consultant catàlegs de fitoteràpia, de productes diversos, fent combinacions d'aquests i d'aquells ... I entre totes les dones i noies del despatx és el tema diari: totes fan dieta! I se les intercanvien, en parlen, reben paquets de farmàcies per missatger ... Realment preocupant. Sobretot pel volum de diners que representa traficar amb la salut.
Jo no sé si una talla 44 és una talla gran o petita. Del que sí que puc donar fer és que una talla 44 d'ara no és una talla 44.
A mi natura m'ha fet escanyolida, talment l'espina d'una sardina, i us haig de dir que jo no hi fico en la talla 38 d'ara. Han encongit el patró estàndard pel morro. Porcs.
Clidice,
Després d’una setmana de desconnexió digital resulta agradable veure que en un blog tant concorregut i conegut com “el tel” t’hi enllacen el teu propi blog. Quan detecti un augment de les visites ja sabré qui n’és la responsable. Gràcies.
Trist... Model de què?
És molt trist que sigui així, però sembla que cada vegada més la gent comença a obrir els ulls, i això sempre dóna una mica d'esperança :)
Per la part que em correspon, he de dir que fins no fa gaire m'havia deixat "abduir" per tot aquest univers d' espectatives insanes; però que ha arribat un punt en què, no sé ni com ni per què, se m'en fot. I ho dic en el més positiu dels sentits: menjo de tot, i surto a fer una volteta cada dia (m'ajuda a desconnectar). Qui em valora, ho fa per com sóc, no per com esperen que sigui; i això, és un gran alicient per intentar ser feliç sense dietes ni obsessions ^^
El sentit comú tard o d'hora s'impossa i mentres tant hem d'aguantar això i altes coses que ens recorden més a la fi de l'imperi romà que a un civilització avançada.
Tot plegat no és nou. La model Twiggy als 60, Kate Moss als 80 i ara ja de forma generalitzada.
En la moda sí, en la música no. Hi ha uns quants grupos "indie" on les dones són dones "amb pes" com Càmera Obscura, és a dir gent normal.
manel
matilde urbach m'agradaria tenir al davant algun d'aquests ideòlegs de la moda, encara que imagino que em diria que si, que es guanyen més diners com més allunyada està de la realitat, perquè la insatisfacció provoca el consum. Però potser no em podria aguantar i en comptes de fer-li preguntes li fotria una cara de mans :(
Miquel Saumell realment, el teu blog, el de l'Arare i el de la Clara Esquena em vau inspirar, o em vau fer rumiar i, com què no m'ho treia del cap, millor treure-ho al blog no? :)
GEMMA model d'insatisfacció, d'auto-odi, model de com crear necessitats per obligar-nos al consum irracional.
m. estic convençuda que al món sempre hi ha algú que sent desig per qualsevol de nosaltres, però no sé que em diu que aquest no és el motiu principal de l'origen de la malaltia. La insatisfacció constant, la baixa autoestima, no sempre estan lligades a la capacitat de "lligar". Però fas santament, cal començar per una mateixa :)
Manel Aljama només cal fer un trajecte llarg en metro per comprovar que de "gent guapa" no n'hi ha gaire al món. La majoria de la gent som "normal", si sabem somriure, però, estic convençuda que guanyem força en bellesa :)
Publica un comentari a l'entrada