La rata (iII)

Desprendiments a la carretera que duu a Sa Pa

Dies entre 5 i 8.

Arribats a Sa Pa de nou, recuperem l'equipatge, alguna bossa no s'ha salvat de la mullena, res que no es pugui arreglar. Mengem i de retorn al bus per prendre el tren i retrobar-nos amb Ha Noi, la capital del nord del Vietnam, que ara ens sembla un territori amable i conegut. Sol succeir quan ja has passat el primer impacte i has digerit tot allò que t'és aliè i incòmode. Arribem de matinada i la ciutat no dorm, els mercats són plens de vida i, com no pot ser d'una altra manera, els carrers plens de motocicletes amb hanoiencs entossudits en fer-se valer a cops de clàxon. Aprofitem per a fer tai-txi al davant del llac, un clàssic, mentre esperem per menjar alguna cosa i seguir viatge.

Un altre autobús ens durà a la badia de Ha Long. Comença a ser difícil enumerar la quantitat de medis de transport fets servir, a part de les hores i els dies. El viatge es fa pesat, a la xafogor cal afegir-hi el cansament de la caminada i de les emocions. Una aturada per anar al lavabo en unes naus fetes expressament per als turistes. Allí, homes i dones víctimes de les conseqüències de l'agent taronja, proven de sobreviure elaborant artesania que vénen després als turistes occidentals. Una mescla d'horror, repugnància, llàstima i culpa ens abassega i passegem silenciosos pel davant dels souvenirs que comprarem per no sentir-nos tan malament. Sortim d'allí amb la sensació que la culpa dels mals del món és nostra, i no és cert. Normalment, amb prou feines arribem a ser responsables de la nostra manca d'informació i de sobreviure creient que res es pot fer. És ben clar que el silenci ens aclapara durant una pila de quilòmetres.

'Cooooco de Gandia, que lo robo de noche y lo vendo de díaaaa'. Ai, no, que això era a Sitges.

Pararem més endavant, en un bar de carretera. Al voltant de les taules hi ha hamaques ben disposades i ens serviran coco acabat de tallar i cacahuets sense torrar. El coco és bo, no cal dir, després les dones que duen el negoci n'extrauran, a cops de matxet, la polpa, ben sucosa. Els cacahuets sense torrar són com els tramussos, indigeribles. El nostre guia, en Chi, no para de parlar per telèfon. Sembla que intenta que un seu amic, capità d'un dels creuers de Ha Long, estigui disponible per a nosaltres sols. Ens caldrà esperar i això vol dir anar a perdre el temps en un comerç de perles. Una altra "atracció turística". Bé, comprar no comprarem, però ens donen te i s'agraeix.

El vaixell que ens va fer de casa a Ha Long

Finalment, a Ha Long, una barcassa ens duu fins al nostre vaixell. Per contrast, ens mostrem entusiasmats. El millor del sudest asiàtic és que passes d'una situació precària a una de luxe, asiàtic, és clar, en qüestió de segons. Tot sembla estar bé i tot conviu sense gaire manies. La majoria d'angúnies provenen de la nostra forma de veure i comprendre el món, de tot allò que ens han inculcat des de la més tendra infantesa. Aquí se't mesclen cristianisme, pel·lícules de la guerra de Vietnam, missatges pacifistes, l'angúnia dels ninja i Ming de Mongo tot en un. I tan aviat et trobes mirant de reüll a tort i a dret esperant que algú et pispi la cartera, com et preguntes que hi fas allí i et sentis malament perquè un cambrer et serveix amablement una beguda, com, d'altra banda, faria un cambrer de Barcelona.

Un cop enfilats al vaixell i deixats els equipatges als camarots ens dirigim al menjador. Les taules estan parades, tota la fusta llueix esplèndida i les viandes, agençades com només en saben els orientals que de qualsevol tomàquet o pastanaga en fan una obra d'art, ens esperen temptadores. Seiem i una cambrera - després es canviarà i serà netejadora, venedora de records i el que convingui- amb guants de plàstic es dedica a pelar-nos les gambes perquè ni ens embrutem els dits a l'hora de menjar-nos-les. És evident que aquest costum deriva del fàstic que els fa als anglosaxons aquest aliment. Per a nosaltres, escuradors de caps professionals, resulta un drama i veiem com els saborosos caparrons de tan deliciosos animalets desapareixen de la nostra vista sense ser degudament escurats, xerrupats, llepats i triturats. Res és perfecte, ai.

Malgrat la decepció amb el marisc, hem xalat, i ara, satisfets els nostres estómacs i amb la sensació d'haver somniat els dies precedents, tenim una nova sorpresa: un gintònic de debò! Les exclamacions d'alegria són unànimes i, ben provistos amb els gots, pugem a la coberta superior per contemplar el paisatge, beure la pòcima medicinal per a la digestió i sentir-nos bons i amables amb el món sencer.

La coberta superior. Trobava a faltar el capità Stubbin, la Julie, en Goofer ...

Els uns aprofiten per prendre el sol que s'esquitlla entre uns núvols, els altres contemplen les illes que, en forma de cua de drac, xinès, és clar, enfonsat a l'aigua i fins a tres mil, ens envolten. Aquella parelleta encisadora, recolzats en la barana de proa, entrellacen les mans i somriuen, si és per la màgia del lloc, per la il·lusió pel futur o perquè l'alcohol i l'àpat ja fan efecte, o si per totes tres coses a l'hora no ho sé, però fan bonic de veure. Les converses són amables, de frases curtes, i tots tendim a l'evocació. Romanc asseguda al terra de fusta polida i brillant, l'esquena reposa contra el màstil amb la vela aplegada i lligada. Un cop en la meva espatlla esquerra i un tacte tebi fan que giri el cap vagament intrigada. Ens mirem als ulls encuriosides, decideix que aquest no és el lloc que li correspon i, amb agilitat, baixa pel meu braç i desapareix en un racó. Li veig el tou de les potetes molsudes i el paner procaç amb una cua esplèndida.

- Té, mira, una rata. - Ho dic amb calma, gairebé amb peresa, cosa que em fa encara més incomprensible la reacció fulgurant de la majoria dels meus companys. Ho trobo excessiu, en els vaixells ja se sap que hi ha rates, i en un de fusta encara més. Pel meu posat impertèrrit suposen que he vist algun ratolinet i no m'acaben de creure. No insisteixo, no cal. Més endavant, quan sostingui emocionada i ompli de petons una pitó de dos metres, no dubto que començaran a creure'm.

Ah! i de servidora en kimono cantant ranxeres fent karaoke no us en penso dir ni piu. Guardeu-me'n el secret, si us plau!

La rata (I)

El Fanxipan Express, un vagó ok, en la resta es podia fer feina d'antropologia, arqueologia, sociologia, filosofia, equilibris en forat per lavabo i inspeccions de sanitat a desdir. Ah! i beure cervesa en un vagó "restaurant" ple d'oficials comunistes que en duien més al cap que als peus.

Dia 3. 5:46 Lao Cai

Ens han despertat amb un cop a la porta del compartiment del tren. Tenim el temps just per posar-nos les xancletes, anar al lavabo, desmuntar la paradeta i sortir enmig de la pluja amb una pila de venedors de paraigües i tot el merder d'una estació vietnamita. Ens espera un microbús amb un conductor i un guia local, en Hao. Sortim en direcció a Sa Pa en ben poca estona, trigarem una hora en arribar-hi i passarem dels 600 metres d'altitud als 1.600.

Des de Sa Pa, el camí que ens espera.

Dia 4. 3/4 i 5 de 8 del matí. Sa Pa.

Ara mateix no sé el dia que és, o sigui que, si me'n recordo, després ho preguntaré a algú i ho anotaré. El paisatge que ens envolta són muntanyes plenes de verdor, malgrat que no hi hagi cap arbre, tot són plàtans i bambú. El poble i l'entorn em recorden els Pirineus, sinó fos que als Pirineus no hi fa aquesta xafogor enganxosa. Enllà veiem terrasses de conreu d'arròs. El guia que ens acompanya aquests dies, a més d'en Hao, en Chi, ens duu al mercat. Allí veurem carn de gos, però ens diuen que no la podrem tastar, miren d'esquivar-nos quan en fem esment. Sembla que no val qualsevol gos per a ser consumit, en tot cas els vietnamites els tenen, també, com a animals de companyia.

En Chi ha aconseguit un grup de motocicletes, des de Ha Noi que ens venia molt de gust anar "a la vietnamita", però ell, encertadament, no ens ho ha permès fins a arribar aquí. Conduir enmig del caos absolut no és gaire aconsellable si aquell dia es té ganes de seguir viu. Cal saber-ne molt per ficar-se en el trànsit de la ciutat. Ha estat una tarda espectacular per camins de muntanya, enmig d'arrossars. Al vespre ens hem assegut en un dels molts "restaurantets" que munten al carrer a menjar broquetes de ... coses que mengen. Estava tot molt bo, excepte el tofu, al que mai m'acostumaré. Una música ens ha cridat i ens hem escolat en una festa local, on es ballava saltant uns bambús que els grans feien picar a terra. Sembla que és un ball destinat a trobar parella en aquests verals.

Ball tradicional H'mong. Cal procurar no tenir els peus enmig quan tanquen els bambús. La coreografia i l'organització són inexistents quan no es tracta de fer espectacle per als turistes.

Dia 7. 2/4 i 5 de 8 del matí. Badia de Ha Long.

Com em passa sovint, se m'ha descontrolat el calendari i ja no sé massa en el dia que visc. Volíem veure la sortida de sol però hi ha boira. M'estic a la coberta superior, en aquesta hora es pot gaudir de solitud. Al meu davant hi veig les cases flotants de les famílies que viuen de la pesca en aquesta badia i un grapat de creuers turístics. Estem ancorats al davant d'una gruta que visitarem aquest matí. El vaixell és força bonic, tot de fusta i només per la colla. Com és natural, es posa a ploure. Baixo al menjador on hi trobo en J.M. Hem intentat endevinar quin dia del mes és, però em temo que estem tots una mica perduts, normal després de tants vols i tants desplaçaments amunt i avall. Cap a migdia tots se n'aniran en kaiac i em quedaré tota sola al vaixell amb la tripulació. Tot un privilegi, aprofitaré per escriure el que va passar entre els dies 4 i 7.

De Sa Pa vam sortir caminant muntanya amunt cap el territori dels H'mong, a la frontera amb la Xina, a uns 2.000 metres d'altitud. El fang ens ha estat colgant fins als genolls bona part dels disset quilòmetres que hem caminat. Ens han estat acompanyant dones H'mong del poblat on anem a passar la nit. Ha estat divertit com "la meva" sherpa feia cara d'astorament quan li he respost a la seva pregunta: "Wat's your name?". Evidentment que "Montserrat" no és una paraula fàcil per a ells. Ella es diu Li. Com què no me la treia del damunt i s'entestava en ajudar-me tothora l'hi he dit amb mala cara que fes el favor de caminar allunyada de mi. No he tingut por d'ofendre-la, poden arribar a ser una veritable plaga en el seu intent d'encolomar-te qualsevol dels bibelots que vénen. Ha estat un prodigi de discreció, només ha "aparegut" les poques vegades que he estat a punt de caure, realment admirable. Així, de passada, em marcava com "la seva turista" i es garantia que, un cop arribades a destinació seria a ella a qui compraria tot el que li vingués de gust vendre'm a canvi de perdre-la de vista a ella i la seva cantarell: buy me madam, buy meeeeee. Si, ja ho sé, queda molt colonial, però ha de ser així quan dues persones no parlen la mateixa llengua.

Nens H'mong de les muntanyes de Sa Pa. Vas trobant cases on no veus cap adult, sembla que tots són al camp i les criatures se la campen com bonament poden.

A falta de poca estona per arribar on farem nit, parem a menjar: pa, formatge, paté de tonyina, embotit i fruita. Un banquet. Arribats a l'alberg, on hem pogut gaudir d'una dutxa "de rajolí", ha començat a ploure tota l'aigua del món. Hem vingut tement el monzó i sabem que ens la juguem en les muntanyes en aquest període. Esperem que no vagi a més. No podem fer res més que passar l'estona jugant a cartes i anar veient com el cel es buida de mala manera. Al vespre mengem sopa de carabassa i els nem (rotlles de primavera a la vietnamita) que trobem arreu. Tot està molt bo, encara que, a la muntanya sempre ho trobo tot bo. Anar a dormir en un matalàs al damunt del terra de fusta i, sobretot, parar bé la mosquitera i l'mp3, estri imprescindible quan has de compartir habitació amb més persones.

La nit anterior ha plogut de valent i ha fet força malvestats, els conreus, però, no es poden abandonar.

Al matí sembla que serà impossible que vingui cap vehicle a recollir-nos, l'aiguat ha estat prou important com per haver deixat la carretera impracticable i haver ensorrat tres cases a Sa Pa. Fins i tot l'hotel on hem deixat l'equipatge s'ha negat d'aigua. Sort de la previsió de viatjar amb bosses impermeables i no amb maletes. Alguns lloguen motocicletes i la resta carreguem motxilles i emprenem el camí de tornada per la carretera. Això ens permetrà observar com aquí el món segueix girant, estigui practicable la carretera o no. Al riu la gent "pesca" llenya i a la muntanya tothom treballa els pendissos amb els bous, és temps de collir el blat de moro. Les criatures volten soles, els nens més grans (cinc o sis anys) duen els més menuts penjats de l'esquena i somriuen, sempre somriuen.

Els pilars del cel

Tot és llunyà
i em sembla més un somni que no pas una certesa
allò que la memòria em preserva.

Vuit hores de trànsit a Singapore. Vuit llargues, tedioses i avorridores hores tancats en un aeroport, llegint els detalls més ínfims dels productes del duty free, passejant pels passadissos emmoquetats, mirant les carpes vermelles de l'estanyol artificial del centre comercial, fent cua per accedir a Internet, bevent tasses i més tasses d'un beuratge catalogat com a te en gots de plàstic ... i tot això a tocar d'una de les ciutats més prodigioses dels nostres temps.

L'sky line de Singapore des de l'aeroport

A ningú pot estranyar que, poca estona més tard, estiguem al davant d'un policia que ens observa comparant-nos amb la imatge del passaport, mentre ens fa una fotografia amb una webcam, ens pregunta el motiu de la nostra entrada a la república i ens posa el segell preceptiu. Ens dirigim al metro que arriba fins l'aeroport. L'andana està protegida per tal que ningú pugui baixar a les vies. Els vagons són moderns, nets i la sensació és la d'estar "a casa". Fem una mica de broma i topem amb mirades somrients i benevolents de la resta de passatgers. En aquestes terres la gent sol somriure'ns amb bonhomia, com se somriu a una criatura una mica trapella. Ens veuen alts, grossos, estranys i riallers, i ells corresponen amb facilitat.

Sortir del metro i comprovar que, realment, aquelles columnes estrevistes de lluny, sostenen la volta del cel.

Jo diria

que és gairebé diví; no he vist mai res

tan noble a la natura

El centre de la ciutat ens aclapara. En l'aire hi sura una sensació d'irrealitat que ens costa d'associar a una idea concreta. La xafogor és immensa però ja ens hi hem acostumat fa dies, no hi ha gent pels carrers, tot plegat sembla un gran escenari. Uns quants automòbils de gama alta circulen amb calma, les poques persones que arribem a veure són alguns empleats de les oficines que ocupen aquests edificis mentre fumen al carrer. Gent somrient, ben vestida, de distints tipus ètnics, comunicant-se en anglès.

Oh quin prodigi

i quin estol de belles criatures!

Que bella és la humanitat!

Ah, magnífic món nou, on hi viu gent així!

Els nens Alfa van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m'alegro moltíssim de ser Beta, perquè no he de treballar tant.

Cap malvestat no pot regnar en un temple així. Si els esperits dolents tinguessin una casa tan bella, les nobleses també hi voldrien viure.

Un sol centímetre cúbic guareix deu sentiments malenconiosos.

Alguns dels edificis estan en les últimes fases de construcció, tot respira novetat. Comentem amb sorpresa l'olor de flors que se sent per arreu, enlloc la mescla de claveguera, contaminació i freginats a la que estem acostumats a casa nostra. Ens ha calgut una inspecció molt detallada per aconseguir trobar una punta de cigarreta en un espai amagat. El terra impecable, l'aire net, els edificis brillants, hi ha quelcom d'inquietant en tot plegat.

... i els nens Deltes van de color caqui. Oh, no, jo no vull jugar amb nens Deltes. I els Èpsilons encara són pitjors. Són tan estúpids que no saben llegir ni escriure. A més van vestits de negre, que és un color lletgíssim. M'alegro molt de ser Beta.

No aconseguim trobar un pas de vianants per accedir a l'altra vorera, caminem  una bona estona sentint-nos absurds. Finalment un homenet de pell fosca se'ns adreça veient-nos despistats. Amablement ens acompanya fins a una porta i l'obre, ens fa baixar una llarga escala, l'espai és auster i no podem evitar comentaris burletes respecte a on ens estan conduïnt, una altra porta al final ens trasllada on resideix la vida real: unes galeries que semblen no tenir fi s'obren en el subsòl de la ciutat. L'homenet ens acompanya i s'espera, pacientment, com qui mena un ramat d'oques, a que ens reagrupem, els uns al lavabo (talment un quiròfan), els altres en una botiga, o en una altra ... "ei! que el senyor aquest s'espera!", "per què?", "diu que no vol que ens perdem!".

La màquina gira, gira, i ha de seguir girant ... per sempre. Si es para, és la mort. Mil milions formiguejaven per la crosta de la nostra terra. Les rodes van començar a girar. Al cap de cent cinquanta anys eren dos mil milions. [...] Les rodes han de girar regularment; però no sense que algú les vigili. Hi ha d'haver homes que les vigilin, homes tan regulars i segurs com les rodes als seus eixos, homes de seny, homes obedients, estables, satisfets.

L'homenet ens assenyala una porta que ens durà a unes galeries comercials de superfície i es despedeix de nosaltres. Des dels aparadors ens contemplen temptacions impossibles que coneixem per les pel·lícules, sobretot per exhibicions com Sex and the city. Sortim fora, és possible que hi hagi aire condicionat al carrer? Grups d'homes paquistanesos vagaregen per les places un cop finalitzada la seva jornada laboral, són els constructors de les catedrals, els nous serfs de la gleva. Un serpentí elevat, de formes capricioses, ens ruixa delicadament per fer-nos passar la calor. Ja ens apropem a l'objecte del nostre desig, el Marina Bay, l'edifici més espectacular de la ciutat, mostra dels prodigis de l'arquitectura i paradigma de la felicitat occidental. La nova religió: ser feliç.

... La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l'estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l'encís d'una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d'un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.

Hom pot prendre's unes vacances de la realitat sempre que vol, i tornar-ne sense ni una migranya ni cap mitologia.

... seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat [...] M'encisa volar -murmuraven-. M'encisa volar, m'encisa tenir vestits nous, m'encisa ...

Se'ns fa tard, no pujarem al Marina Bay, 24$, entrarem en una cafeteria plena de pastissos temptadors i farem l'acte d'interactuar amb la ciutat, per poder-la associar a l'aroma del cacau, la maduixa, la nata, el te... res exòtic avui, però d'una qualitat exquisida, hagués estat impensable d'una altra manera. Ens endinsem de nou al metro per tornar a l'aeroport, la moqueta, les carpes, Internet, el te que no és te ...

Els nostres jocs s'han acabat. Aquests actors,
tal com t'havia dit, tots eren esperits,
tots s'han anat fonent dintre l'aire més fi;
igual com l'edifici sense fonament d'aquesta visió,
les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos,
els temples més solemnes, tot el món mateix, sí,
i tots els qui l'heretin, desapareixeran,
i, igual com s'ha esvaït aquesta festa sense cos,
no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria
de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla
les nostres vides.

Agraïments:

a Pròsper i Miranda, de La tempesta de William Shakespeare

a Aldous Huxley i el seu llibre Un món feliç

Anna Karènina

Sabeu allò que ens passa a tothom que de certes decisions en fem una posse? A mi em passa sovint, no me n'amago, i per això em veig en l'obligació de rectificar més d'una i més de deu vegades. Tampoc és que em sàpiga molt greu això de dir: "família, l'he cagat!", al final t'acostumes a viure amb la impresentable que portes sota la pell.

Bé, això és el que m'ha passat amb Anna Karènina, d'en Lleó Tolstoi (abans "Tostón" per a mi, en un acudit fàcil i patètic i de qui només havia llegit Els cosacs i La mort d'Ivan Illich i altres narracions). El volum, mai més ben dit, ha viatjat amb mi i ha tornat a falta de ser llegides les seves últimes pàgines, que han resultat saldades en dos dies més.

Penso que haver-la llegit molt lluny de casa, en situacions i llocs insòlits, m'ha permès viure-la amb més intensitat. Quan obria el llibre érem ell i jo, la resta, per inabastable, no feia nosa. Tant si has de passar catorze hores dalt d'un avió, com cinc entaforada en una barca riu amunt, com haver de trobar un lloc per terra per seure en una duana d'aquelles que sembla que no s'hagi d'acabar mai, aquest és un d'aquells llibres que justifiquen plenament la despesa de temps. Ara sé, i ho puc dir, que vaig viatjar com ho vaig fer per tal de poder llegir amb tranquil·litat la Karènina.

M'he descobert a mi mateixa llegint i afirmant amb el cap, fent exclamacions d'admiració després d'un capítol o un paràgraf, sentint-me subjugada per la capacitat de l'autor de traslladar al món pla de les pàgines d'un llibre, la tridimensionalitat de la realitat. Alhora que llegim la història d'una dona que va en contra de tota la societat de la seva època, ens endinsem en la realitat cultural, política i científica de la Rússia del segle XIX.

He subratllat molt en aquest llibre, si, sempre em procuro dues edicions, la "bona" i la de subratllar. Cada subratllat seria un apunt o deu, Tolstoi aguanta això i més, però aquest m'ha fet una certa gràcia atenent que és un tema que sovint surt en la blogosfera, sobretot en l'àrea més literària. La frisança de l'autor per ser llegit i la falsa modèstia que tots exercim cara la galeria.

"Durant aquest temps s'havia produït un esdeveniment important en la vida de Serguei Ivànovitx: la publicació d'un llibre, fruit d'un treball de sis anys, que portava per títol Assaig sobre els fonaments i les formes de l'Estat a Europa i a Rússia. La introducció i alguns fragments havien estat publicats en revistes i, a més, Serguei Ivànovitx havia llegit els passatges més importants a persones del seu cercle, de manera que les idees de l'obra no podien ésser una novetat completa per al públic; però tanmateix, esperava que l'aparició del llibre produiria una seriosa impressió en l'opinió pública i, sinó una revolució en la ciència, en tot cas una veritable sensació en el món científic.

Feia un any que, després d'una acurada revisió, l'obra havia estat editada i tramesa a les llibreries.

Serguei Ivànovitx no preguntava res a ningú, contestava de mal grat i amb indiferència fingida a les preguntes dels seus amics sobre l'acolliment que havia tingut el llibre, ni tan solament s'informava prop dels llibreters de si l'obra es venia; però estava atent a les primeres impressions que produiria el llibre en l'opinió pública i en la literatura.

Passà una setmana, una altra, i una altra, sense que es remarqués cap impressió en l'opinió pública. Uns quants amics, especialistes i homes de ciència, li'n parlaren, evidentment per polidesa. Els altres coneguts, que no s'interessaven per un llibre de caràcter científic, no li deien ni una paraula. I en l'opinió pública, sobretot ara que s'ocupava d'altres coses, regnava la indiferència més completa. En les revistes tampoc no va aparèixer, durant tot un mes, ni una sola paraula sobre el llibre.

Serguèi Ivànovitx havia calculat fins al detall el temps necessari per a escriure les crítiques, però s'escolà un mes, se n'escolà un altre, i continuava el silenci." (p. 825-6)

 Mekong, fotografia del Factor X

Si encara no l'heu llegit i teniu previst passar força estona sense poder fer res "de profit", preneu-lo. Us aprofitarà, segur.


Tolstoi, Lev. Anna Karènina. Barcelona, 2008. Proa

Ha Noi: primer impacte

Si arribes a Ha Noi procura que sigui en diumenge, així no et sotraguejarà tant el caos circulatori i tindràs tot un dia per fer-te a la resta de curiositats que té la ciutat per a un occidental.

Diu la dita, no sé si en Pàmies la té recollida, que: "a la Xina condueixen per la dreta com els europeus, al Japó per l'esquerra, com els britànics, i al Vietnam per tot arreu".

Això es comprova de forma empírica en pic surts de l'hotel i sents un clàxon de motocicleta que t'obliga fer un bot i a tornar portes endins. Evidentment la vorera és un lloc tan bo com un altre per a circular.

Així, per la mateixa regla de tres, els semàfors són merament aproximatius. Al davant del llum vermell l'opció d'aturar-se es basa en el criteri personal: les ganes o la predisposició que se'n tingui.

I, sobretot, el més important, essencial diria jo, és tocar el clàxon. Els habitants de Ha Noi, i de gairebé tot el Vietnam, segueixen la màxima: "toco el clàxon ergo existeixo". Sinó seria difícilment comprensible com, a les cinc de la matinada, i circulant un tipus tot sol pel carrer en una motocicleta, fes els mec-mec de rigor diverses vegades.

Sortosament hi ha molts pocs cotxes al Vietnam, resulten caríssims i el trànsit s'autoregula força bé gràcies a què no corren gaire. Aquí en teniu un testimoni que també en parla. També he sentit a dir que tot hanoienc té dues motos, l'una per a circular i l'altra per a tenir-la aparcada a la vorera.

La policia? Bé, no vam veure'n gaires d'agents de policia, que en vietnamita es diu "canh sat" (i no és conya). Només en vam veure un parell que, en una cantonada, es dedicaven a parar de tant en tant alguna jove motorista i la tenien entretinguda demanant-li els papers.

Aquest vídeo, de Mat To, il·lustra amb força precisió com funciona la cosa del trànsit allí. Ah! i no cal patir-hi t'hi acostumes aviat i et sembla el més normal del món veure les motos a la vorera i tu circulant a peu enmig del trànsit.

Trajet Moto Hanoi from Mat To on Vimeo.

Les fotografies pertanyen a l'àlbum familiar.

El germà Jacob de George Eliot

Un llibre me'n porta un altre i descobreixo,  més ben dit re-descobreixo Mary Ann Evans, George Eliot. Ella farà parella amb en Lev Tolstoi a la maleta i després sabré que no m'he equivocat.

"... Estava segur que son pare no li donaria ni un xíling, però i què? Un home tan extraordinari com ell de ben segur que seria ben rebut a les Antilles: als països estrangers sempre hi ha una escletxa per on entrar, fins i tot per als gats. Era probable que alguna princesa Yariko volgués casar-se amb ell: regalar-li grans joies fins i tot abans de casar-se; per tant, després no caldria que es casàs amb ella si no volia." (El germà Jacob, València 2009. 3i4. p.34)

Imatge de l'escriptora. És evident que se solia dir d'ella que era una "dona intel·ligent". I és que hi ha coses que no canvien.

I, finalment, no em digueu que no s'ha de ser fan d'una dona que, en ple segle XIX ens regala aquesta frase:

"En cap moment he dubtat que les dones siguin beneites. Al cap i a la fi el Totpderós les feu a imatge i semblança dels homes."

Final feliç

Aquest dia, de retorn del viatge, vaig tornar a anar a la meva massatgista. La relació que mantinc amb aquesta noia hongaresa és d'amor-odi, o sigui, de dependència total. No puc viure sense ella malgrat que cada vegada que em posa la mà al damunt vegi les estrelles.

Com és natural la conversa va girar entorn al viatge que he fet al sudest asiàtic. Abans de marxar em va recomanar vivament que em fes tots els massatges que pogués i, al final, només he tingut temps de fer-me'n un. De l'estrès, la meva esquena té tota la semblança amb un llamp d'aquells dels dibuixos animats, per això em considero massatgisto-dependent. Quan torno de vacances, però, la meva esquena està en perfectes condicions, per molt que m'hagi cansat i m'ho feu notar.

És del tot evident que el meu estat natural és no anar a la feina, però en això no descobreixo la sopa d'all, és clar. Com deia aquell: ens ho hauríem de fer mirar. Amb l'Eva, que és el nom de la meva massatgista, vam estar comparant la seva tècnica amb la que va fer servir la noia que em va fer el massatge a l'hotel de Hue, l'antiga ciutat imperial de Vietnam. Ambdues feien servir tècniques molt similars, amb la diferència que l'Eva no s'enfila a la llitera, sortosament per a mi, o per la llitera. Entre l'una i l'altra no crec que sortís ben parada, la llitera vull dir.

El dia que em vaig fer al massatge a Hue al mateix moment li'n feien un al meu company  de fatigues en un habitacle del costat. Cal dir que l'hotel on ens allotjàvem era un hotel perfectament normal i no s'oferien serveis "extres" als clients. Però ja se sap, l'ocasió d'aconseguir una propina més substanciosa i, imagino, la tendència dels occidentals a fer turisme sexual a l'antic regne de Siam, t'acaben posant en un compromís. Em va comentar el meu company que el massatge va ser molt competent però que, arribats en un punt, la noia li feu esment de si seria el seu desig un "happy ending".

Evidentment que no li vaig preguntar al meu company de fatigues que va contestar, perquè fes el que fes sempre em diria que no, oi? Tot i que em qüestiono,(en realitat no) per què a mi no m'ho va demanar?

Ah! no era això? vaja!

Què faries si et toqués la loteria?

- Què faries si et toquès la loteria?
- Doncs agafar la Visa i el raspall de les dents i viatjar!

Aquesta és la meva resposta invariable a la pregunta absurda número ú del món. Absurda, sobretot, perquè les probabilitats que em toqui la loteria són ínfimes i, segurament, també perquè la resposta correcta seria: "I jo que sé que faria!".

En tot cas a mi m'agrada moure'm, tot i que qui tria la destinació no sóc mai jo. Si em diuen "anem a Santa Maria de Palautordera de cap de setmana" jo m'hi apunto. Què hi ha a Santa Maria de Palautordera? Doncs ni idea, o sigui que tard o d'hora hi hauré d'anar per esbrinar-ho.

Hi ha dues coses que les tria la meva parella: el color de les rajoles del lavabo i el lloc on anirem a passar un dia, dos, deu, quinze, un mes o tota una vida. Reconec que sóc una persona discapacitada: em falta la capacitat d'avorrir-me i, per tant, el lloc on existeixi m'és força irrellevant: a tot arreu hi ha persones, o coses, o coleòpters!

Aquest any, doncs, i a última hora, com sempre, o sigui pels volts de març, el meu Factor X va decidir que anàvem al Vietnam.

C:    - Al Vietnam?
FX:  - Si, i a Cambodja.
C:    - Ah! caldrà veure com tenim el carnet de vacunacions oi? Hi plou molt allà, veritat?
FX:  - Si, tu mateixa.
C:    - Ai! i allí hi ha dengue i malària oi?
FX:  - Em sembla que si, caldrà que et tapis.

Bé, les coses funcionen així a casa, hi ha coses on un dels dos decideix unilateralment i només es tenen en compte les objeccions si són prou poderoses, i servidora, amb franquesa, no hi tenia cap objecció a anar al Vietnam i a Cambodja. L'única possible objecció era que no ens n'hi anàvem per dos anys, per exemple, però això ja és una altra història, aquí hagués anat bé aquella loteria que mai toca. Un cop decidida la destinació qui s'encarrega de la intendència sóc jo: farmaciola i que l'equipatge càpiga dins de les botes. Ah, i el raspall de les dents!

Xin Chào (Hola!)

Nena Hmong duent a pasturar un búfal d'aigua als voltants de Sa Pa, a la província de Lao Cai. Fotografia d'MVilardosa

Una nova temporada! Mentre era fora vaig tenir un atac de pànic a l'hora de rumiar sobre què podia parlar al blog, després vaig recordar el munt de textos que dormen a les carpetes del meu ordinador. Alguna cosa o altra sortiria!

També, és clar hi ha els relats dels viatges. Però per a això solc ser més rareta i em caldrà anar-ho parint lentament. O sigui que res de relats d'una viatgera consumada perquè ni en sóc ni ho pretenc.

Tots els viatges són personals i anava a dir intransferibles, però això no pot ser cert si ens basem en la copiosíssima literatura de viatges que hi ha i que consumim. Evidentment que el meu recorregut pel País del sud de la Xina, o pels antics regnes de Tonkin, Anam i la Conxinxina, ara Vietnam, i per Cambodja serà somer per la seva brevetat.

Vint-i-un dies per tornar a casa o Els paraigües no són per a la pluja serien, doncs, els dos possibles títols d'aquest viatge. I és que és massa poc temps per poder parlar amb propietat de res més que de les impressions, dels flaixos que hem rebut en aquest breu, brevíssim període de temps.

Per tant, ja em disculpareu si no en faig un relat comme il faut i em limito a anar desgranant durant la temporada tot de petiteses que han quedat preses en el meu record.

 Nena Champa a Chau Doc, delta del Mekong. Fotografia d'MVilardosa