Avui, com cada any, començo a aprendre de nou

I és que això de fer el voluntariat lingüístic, en el meu cas -o com al Veí de dalt-, i des de l'any passat, el Xerrem de la CAL, dinamitzant la conversa en català entre alguns grups d'aprenents de la nostra llengua, em dóna l'ocasió d'aprendre cada dia.

Aprendre a callar i a escoltar -molt important-, aprendre del tarannà de persones de diverses procedències i edats, aprendre distints costums, aprendre que tots som diferents i, curiosament, tots som ben iguals els humans, això és el que fem el grup de voluntaris del projecte, i en català.

Potser els proposarem fer un blog conjunt, i el que és segur és que els farem conèixer els blogs de la Lale Mur i la Merike, que són un dels exemples més interessants del "si vols, pots".

N'hi ha d'arreu, m'agradaria que també hi fos algú adzerbaijanès i finès

Web de la setmana: Greenpeace

d'aquí

Per a tota una generació Greenpeace ha estat un referent. I, malgrat que algunes vegades en sóc crítica, penso que la seva tasca ha estat cabdal per canviar el nostre imaginari i les nostres consciències respecte al món que ens envolta. Ara Greenpeace vol bastir un nou Rainbow Warrior i li calen donatius. L'altre dia parlàvem de Verkami i la seva fórmula de mecenatge. Amb aquesta WEB Greenpeace ens dóna l'oportunitat de comprar una part del nou vaixell i, endemés, podem visitar-lo i veure'n els plànols, la distribució i on anirà la peça que nosaltres comprem. Segons l'organització, no el poden finançar amb donacions governamentals o d'empreses, perquè va contra els seus principis, o sigui que els cal la col·laboració de les persones anònimes que desitgin fer un donatiu. I si no en teniu prou en aquesta altra pàgina podeu visitar les webcams dels seus vaixells que s'actualitzen cada 30 segons.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Una màxima sempre vigent

d'aquí

"De la família se'n pot dir, però no se'n vol sentir."

I així ens va, que ens prenem per família el partit, l'associació de veïns, el club esportiu, l'esbart dansaire ... i, sense fer cap paradinha per a reflexionar, tot ens cou.

Filagarses: soroll

En Gadaffi sembla que marxa cap a Veneçuela, la població de Líbia resta amenaçada per les autoritats, hi haurà guerra civil? En FX es lleva i no es posa el vestit d'anar a treballar, es vesteix amb texans i calçat esportiu. Com cada matí em besa el front i va cap al garatge, però avui carrega el cotxe d'armes. M'he llevat i l'he seguit, 'no pateixis -m'ha dit-, no passarà res, no em ficaré en embolics', i ha marxat. No tinc cap dels dos fills a casa, just aleshores arriba el gran, d'on deu venir tan tard? Li dic que vagi a buscar a son pare, que ens en passarà alguna de grossa. En FX no tornarà mai més i jo he d'arrossegar-me i humiliar-me per aconseguir una feina que em permeti mantenir els meus fills, una altra vegada petits, en una casa totalment desmantellada, que ja no s'assembla gens a casa meva i hi fa molt de fred...

d'aquí

Sona el telèfon i em desperto sobresaltada, i gairebé m'empasso el protector dental. Si, ja ho sé, el recurs del somni no és gens original, però poc hi puc fer si ho he somniat. I tot perquè en FX s'ha descuidat la ràdio engegada i jo he anat incorporant el devessall de notícies al meu son. Perquè vivim enmig del soroll constant, i no pas el soroll de les màquines, que també, sinó el soroll informatiu, que no ens permet fer l'exercici de reflexionar, d'assimilar la realitat. I perquè si, d'acord, cada dia sembla que sigui imprescindible que sapiguem que passa al món àrab, sobretot entre Israel i Palestina, i ara, amb totes aquestes revolucions (?), tant li fa d'on surten, per què surten, i cap on van, i què passa a a la Xina, o a Oceania. Hem de saber el que fan els nostres arxi-enemics americans, o era els nostres super-amics?, el que passa al Parlament Europeu i si els mestres d'Islàndia són millors que els nostres. I l'Àfrica, no podem passar sense tenir un record de commiseració per l'Àfrica, i parlar, ni que sigui de resquitllada de les seves guerres. I no podem oblidar els valencians, i TV3, i els bascos i el terrorisme que si és o no, i, no cal dir, els càntabres i el seu president, que ha omplert Cantàbria d'urbanitzacions buides, però que ens cau de puta mare perquè és campetxano, com aquell altre, i li porta anxoves al Zp. I que si els catalans som bons o dolents, pels de dins i pels de fora, que resulta esgotador. I quan, després de tota la repassada diària, i ja convenientment plens de sentiments de culpa -que fins i tot quan vas al supermercat a comprar et sents culpable d'afegir ni que sigui una llauna d'olives al cistell, no fos cas que vingués algú a criticar-te per consumista-, ens cal anar a la feina i donar gràcies per tenir-ne, encara que sigui merdosa, i és que ja se sap hi ha crisi i queixar-se de la feina és ofendre els que no en tenen, que sona a missatge inoculat pels que ens han ficat en aquest embolic, perquè no se'ns passi pel barret muntar-los un pollastre i desempolvem les guillotines, que en algun lloc n'hi haurà plenes de rovell. I el Barça, sobretot el Barça, que mira que en sóc de culé, però ara ja em començo a empipar de trobar-me'l a la sopa. I també vigilar que els fills no se'ns esgarriïn, que ja t'ho van dir els mestres a la reunió, que sempre és cosa d'algun trauma familiar. I els avis, no ens oblidem dels avis, que cal dur el pare al cardiòleg, i la mare t'atabala només arribar a casa amb la veïna aquella que ni saps la cara que fa. I ara resulta que t'has de matricular a la universitat i no funciona l'aplicatiu de la web i, és clar, no hi ha ni un telèfon on adreçar-te per recordar-te de la mare que va parir a qui sigui, que t'està passant la data i no podràs matricular-te. I al vespre, veus venir la parella amb intencions, i penses que hauries de posar-li un somnífer al sopar, que estàs cansada, molt cansada i tens el cap ple de soroll, i ben poc que podràs concentrar-te en res, perquè, és clar, no t'has depilat, ni pentinat, ni perfumat, per semblar ves a saber què, perquè si ets tu sembla que no n'hi ha mai prou i ell també sembla cansat, que dotze hores fora de casa cada dia no pot ser bo i ...

d'aquí

I de sobte t'assalta un record, de quan la mare et va explicar un costum que tenien al poble per Setmana Santa, si, aquella setmana que ara no sé si es diu així o no. El dijous sant s'anava a missa amb un carrau, sabeu que és un carrau? aquell instrument que en castellà en diuen carraca, i que fa tant de xivarri, i segons diuen es feia servir per escenificar el terratrèmol al final de les tenebres, però que en deien "matar jueus". Feien la fosca dins l'església i amb els carraus "mataven jueus", per després recuperar la llum. I m'he imaginat la fosca i el silenci, després del gran xivarri, i he pensat que no hi ha res millor per apreciar el silenci que l'excés de soroll, que fins i tot he oblidat el rubor obligat pel fet de no haver-me escandalitzat per "matar jueus", i em pregunto quin efecte devien perseguir els qui patrocinaven tal posada en escena ... Silenci, i callo els pensaments, ni una filagarsa més ... si més no una estona.

John Cage, 4'33''

Santa innocència!

Flàvia Domitila. D'aquí

La Domitila-Jesusita és una dona de gran cor, vaja, només m'ho imagino, perquè no la conec personalment. Intueixo, però, que pateix pels desheretats de la terra i s'ha convertit en una ciber-activista d'allò més insistent. En el seu propòsit d'afavorir la Humanitat, tota i en majúscules, i fer-nos més feliços, no dubta, ni per un instant, en enviar-nos correus dia si, dia també, malgrat que no els l'hàgim demanat. És clar que la seva felicitat, la que ens ven vull dir, té un mòdic preu, però és que, ai las!, potser hi ha res gratuït en aquest món de mones? Cada matí, quan obro el correu electrònic em trobo el seu missatge d'esperança i, tot i que encara no he caigut rendida als seus braços, no estic segura si podré suportar-ho gaire més. Per què algú pot resistir-se a la Domitila-Jesusita quan et diu que ja fas tard per comprar Viagra femenina?

La Domitila-Jesusita en una demostració de l'eficàcia del seu producte. D'aquí.

I jo que, innocent de mi, quan vaig veure el primer correu signat per una tal Domitila  vaig pensar en una ciber-psicofonia de la dona de Vespasià! És clar que això de Jesusita ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Si en sóc de càndida!

N.B.: Tot i això, deu vegades millor la Domitila-Jesusita que la Dorotea-Nancy, aquesta última et ven Vàlium i amb un nom totalment mancat de glamour.

Sense senyal

Web de la setmana: Antiartistes i Relats en Català

Concurs de l'ARC

Hi ha entitats i persones que fan una gran tasca per la nostra cultura i que, malgrat algunes mancances de disseny, i sense cap floritura, donen l'oportunitat a la gent per veure la seva obra publicada, per mesurar-se, per atrevir-se a enfrontar-se amb el fet de ser llegit. Aquestes webs, com Relats en Català o Joescric, són una plataforma excel·lent per aquells, blogaires o no, o potser més pels que no bloguegen, per a exposar el seu treball.

En Franz Appa és un dels autors del Col·lectiu d'Antiartistes, un blog dels que podríem anomenar "tranquil", no pas perquè els seus continguts no siguin interessants, però ja sabem com funciona això dels blogs, tantes vegades. A mi, però, el que m'interessa remarcar avui és el seu manifest. I també, o potser sobretot, els textos que Franz Appa publica dins de Relats en Català. Segurament que publicat entre dues solapes se'n sortiria amb nota, però ell ens els ofereix gratuïtament a RC.

d'Antiartistes

Bones lectures i bon cap de setmana!

Encetant la lectura d'Alfabets de Claudio Magris

Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen 'Els misteris de la jungla negra' de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. ...

Per tant, vaig aprendre a llegir amb Salgari, i a més les gestes de Kammamuri i del tigre Dharma les tinc lligades a la veu de les quals sentia, endut per la història i indiferent a l'autor -més ben dit, ignorant, en aquell temps, que hi havia cap autor i que una història el necessitava, convençut que les històries s'explicaven totes soles i que als homes, escriptors o no, només els corresponia la tasca de repetir-les i transmetre-les-. Des d'aleshores, en certa manera sempre he pensat que la literatura, en essència, és un relat oral i anònim; valdria més que els autors no existissin o almenys no fossin identificats, que sempre fossin morts -tal com va dir una vegada una nena de Grado al poeta Biagio Marin- o forçats a l'incògnit i a la clandestinitat.

De la fantasia adolescent i improbable de Salgari vaig aprendre l'amor per la realitat, el sentit de la unitat de la vida i la familiaritat amb la varietat de pobles, civilitzacions, vestimentes, costums, diversos però viscuts com a diferents manifestacions de l'universal humà; també vaig aprendre que els escriptors fan veure el món més enllà de les seves conviccions, perquè jo, de Salgari, no en vaig rebre l'ardor guerrer, que va fer que després fos tan apreciat pel govern de l'època feixista, sinó un sentit d'igualtat fraternal de tots els pobles de la terra, igual com més tard Kipling -a més del misteri i de l'èpica- em va fer estimar els elefants i els temples hindús més que no pas la corona de la reina Victòria.

Qui sap si Salgari, amb les seves hiperboles que ja ens feien somriure aleshores, i els seus safirs grossos com avellanes, ens va ensenyar, a mi i als meus amics, que es pot somriure i riure del que s'estima, però sense l'escarni arrogant que destrueix l'amor, sinó més aviat amb aquella participació alegre i afectuosa que l'intensifica. Tal com Karl May, el seu equivalent alemany, revelava a Ernst Bloch, Salgari ens mostrava que l'aventura de l'esperit és el viatge de l'individu que fa la seva sortida, troba el que és diferent, estranger, i esdevé ell mateix amb aquesta trobada que fa que el món li sigui familiar. En aquesta mateixa direcció van seguir moltres altres lectures: Dumas, London, Stevenson.

Així comença Alfabets, assaigs de literatura, de Claudio Magris, una sèrie d'assaigs publicats, la seva majoria, en el Corriere della Sera, i em fa pensar en el meu primer llibre del qual no en servo memòria, atès que vaig començar a llegir de molt menuda. Però si que en recordo un en particular, potser perquè els altres no contenien dibuixos en color i aquest si: Los viajes de Marco Polo, que seria el predecessor del Salgari que llegiria, més ben dit, llegiríem, el meu germà i jo, després.

És curiós com no puc dissociar cap imatge de la meva infantesa sense el meu germà o sense la seva absència. Potser perquè els meus primers records, dels dos anys, van lligats a la seva misteriosa aparició en la meva vida, o perquè érem criatures a les que no se'ns permetia 'baixar' a jugar amb els altres nens fins que vam ser força grans, la qüestió és que, fins i tot a l'hora de llegir ho féiem plegats, primer llegint jo per ell i després cadascú amb el seu llibre, l'un al costat de l'altre.

Recordo com si fos ara, l'alé del meu germà al meu costat i el seu ditet assenyalant els dibuixos i demanant-me què hi deia a sota mentre, estirats a terra del gran rebedor de casa, que era l'espai on ens deixaven jugar, no miràvem gaire prim a l'hora de conservar aquest llibre que, curiosament, encara tinc a prop meu.

I agraïnt aquests records retornats per en Magris, continuo la seva lectura amb entusiasme, per què qui millor que qui estima els llibres, per damunt de tot, pot fer-te viatjar per la vida i la literatura?

Magris, Claudio. Alfabets, assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

Los viajes de Marco Polo. Barcelona, 1967 (2). Editorial Teide. Traducció Pilar Grimaldo Tormos. Il·lustracions: Mario Logli i Gabriele Santini.

Dels poetes (apunt pop-up)

 Verlaine i Rimbaud (fragment) Henri Fantin - Latour, Coin de table, 1872, Musée d'Orsay

"Perquè això si que ho tenen, els poetes, que només parlen d'ells mateixos i del que ells escriuen, i per tant, no tens altra feina que fer que sí amb el cap, o anar dient, carai, està molt bé això, i no cal donar més conversa."

Olga Xirinacs, L'agonia de Severià Vargas. Barcelona, 2009. Meteora.

Mirant per la finestra IX

de la Wiki

(d'ahir) 

Estic mirant per la finestra i a la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig els firaires com munten les parades per la Fira Medieval de la Festa Major d'Hivern. Demà serà el sant de totes les que, com jo, vam estar batejades en aquesta parròquia, Eulàlia, sant que s'afegia al que et volien posar els pares, vulguis no vulguis, i que ha fet de mi una rècua de noms dels quals no en solc fer esment, a risc de semblar un personatge de culebrot sudamericà, començant pel Montserrat i acabant per l'Eulàlia.

No puc evitar deixar la feina de banda i quedar-me badant mentre els homes, perquè tots són homes, munten totes les parades, el bar, la cistelleria, les herbes remeieres i d'altres que encara no sóc capaç d'endevinar que vendran, perquè ara només es tracta de posar taulells, carpes i empostissats diversos.

Es veu que estan organitzats, hi ha gent que treballa de forma genèrica -algú em va dir que aquests firaires van en grup amb una empresa que els gestiona-, i d'altres en les seves parades, xerrant ara amb els uns, ara amb els altres. M'imagino que les dones, esposes, mares, filles, xicotes ... apareixeran a l'hora de vendre, altrament faria molt estrany.

Sempre m'ha fascinat mirar la gent quan fa coses, fins i tot podria fer l'acudit fàcil que diu que m'agrada molt el treball i per això no puc evitar d'admirar la gent que treballa, però la veritat és que veure els firaires i tornar a ser la nena de pocs anys, enfilada amb son germà dalt d'un mur, berenant, mentre observa com munten el circ o les firetes, costa ben poc. 

No em ve d'una hora a l'hora d'observar l'espectacle de la humanitat en moviment amb un objectiu. Curiosament mai em va interessar la representació del circ, patia pels trapezistes, no comprenia els números dels faquirs, els mags em semblaven una estafa, no m'agradaven els animals fent coses que no eren d'animals i no em feien riure els pallassos, per això a casa tampoc m'insistien gaire per anar-hi. També és que tenien tanta feina que com menys nosa féssim les criatures millor.

Veig, també, com la brigada deixa piles de cartrons perquè els veïns tapin portes i finestres pel correfocs. Un altre any sense sortir a córrer sota les espurnes, flairant la pólvora, i ara ja en són ..., quants? D'ençà que els nois van créixer, i vaig deixar de ser la millor mare de l'univers, que no he tornat a córrer sota el foc. I ben bé que ho podria fer, ningú no me'n priva, però la gent de la meva edat no surt a cremar-se, ni ho troben correcte i jo m'hi he plegat, com et plegues a tantes coses amb els anys, per cansament la majoria de vegades, cansament anticipat d'haver de pledejar, amb uns i altres, només per convéncer-los que no passa res, que és perfectament compatible la salut mental i el gaudi d'allò que ens abelleix.

Però ja he desistit de barallar-me, faig el que toca, quan toca i on toca, per això encara sóc aquí, al darrera d'aquesta finestra, escrivint ...

Unes hores més tard, i en una altra finestra, veig tot d'homes, i alguna dona, la majoria amb mocador al cap, celebrant el que ben bé podria ser una victòria futbolística, però no, celebren que han guanyat (?) una revolució al seu país. Veig també, i escolto, les declaracions dels líders democràtics (?) occidentals que se'n feliciten, quan han estat ells, els qui han mantingut qui manava fins ara. I temo, també, perquè el futur d'aquesta gent que veig tan feliç és incert i, en realitat, ningú no sap què és el millor que els pot passar, com si els patrons d'una humanitat pretèrita, inexistent, fossin eternament vigents, prescindint de la realitat. 

Web de la setmana: el laboratori de la ment

de la web de JSTA Mind Lab

Com es relaciona la nostra consciència amb el món? Explorar les funcions inconscients del cervell amb il·lusions visuals i distints fenòmens de percepció és el que ens proposen en aquesta web. de la Japan Sciencie and Technology Agency.

de la web de JSTA Mind Lab

Pels quatre que no domineu en japonès també hi podeu navegar en anglès.

Bon cap de setmana!

De romans, mirinyacs i nacionalismes varis

d'aquí

De fa un cert temps que rebo al meu correu electrònic el butlletí de la Fondation Napoléon (ser una freak té una pila de servituds), una entitat una mica arnada, a la que vaig haver de sol·licitar una sèrie de detalls, sobretot de simbologia napoleònica, per un treball on havia de relacionar els símbols dels estats amb els de la república romana, ja se sap: barrets frigis, feixos, destrals, àligues i tot aquest tipus de coses que utilitzen els estats per a legitimar-se simbòlicament i que són d'aquells treballs que et fan fer a la UOC per tenir-te distreta, i als que una s'hi apunta sense rumiar-s'ho gaire, com més inútil pugui semblar, millor.

De tant en tant algú em fa la pregunta clàssica: "Serveixen per a res les Humanitats?", l'altra és: "Com és que tu, que et dediques a la cosa de les empreses i els números, no has fet Econòmiques o Empresarials?". A la primera pregunta els responc que em serveixen a mi, i amb això en tinc prou i de sobra, a la segona els responc que, amb "la cosa" justa per cobrar la setmanada, en tinc més que suficient, i que estudiar qualsevol matèria que tingui res a veure amb la meva feina, més enllà dels cursets als que em veig obligada a assistir, seria com fer més feina i, seguint el lema familiar "feina fuig, mandra no em deixis", no m'ho puc pas permetre, mai del món trairia el meu clan!

Charles Frederick Worth, de la Wiki

La qüestió és que aquesta quinzena, els de la Fondation posaven un hipervincle a Charles Frederick Worth, el pare de l'alta costura i inventor del polissó, que, a més d'un que s'esmunyeix dins un vaixell sense pagar, és un coixinet que es posaven les dones sota la faldilla perquè semblés que tenien un paner més apreciable, i que va aparcar, definitivament, el mirinyac. No coneixia l'origen de l'alta costura i pensava, com gairebé la majoria dels mortals, que era cosa de francesos, sense anar més enllà. La curiositat és que Mr. Worth, era mister, no pas monsieur, i era anglès de soca-rel, tot i que desenvolupà la seva creativitat a París, al costat de la noblesa de l'època.

d'aquí

És clar que això té un interès relatiu, si més no per a mi, a part que m'ho he passat la mar de bé veient alguns dissenys de l'estructura de les faldilles de polissó, i he recordat amb gust de quan li feia les disfresses a ma germana, però el que més m'ha cridat l'atenció ha estat el detall següent:

A la Wikipedia en anglès diuen que en Charles Frederic Worth widely considered the Father of Haute couture, was an English fashion designer of the 19th century, whose works were produced in Paris.

 

A la Wikipedia en castellà diuen, si fa no fa el mateix, fue un diseñador de moda del Reino Unido. Está considerado como el padre de la alta costura. Aquí no li diuen anglès, sinó que és, més aviat, pertanyent al Regne Unit, altrament hagués estat si el susdit hagués nascut a Argamasilla de Alba, per exemple, amb tots els meus respectes cap els nascuts en aital població.

En canvi, a la Wikipedia francesa remarquen el següent: Charles Frederick Worth (1825-1895) couturier français d'origine britannique, est le fondateur de la haute couture parisienne. I no en tenen prou que, al requadret de les dades, hi afegeixen: Nationalité britannique, puis français.

Aquest tret "diferencial" dels nostres veïns de per amunt sempre m'ha semblat ben curiós i molt simptomàtic d'una certa manera de fer, que solen compartir amb els nostres veïns de l'est (calla que no sigui cosa borbònica, tu).   Sembla prou clar que qui ha de passar a la posteritat com a inventor de l'alta costura només pot ser francès, encara que hagi comès el funest  "error" de néixer a Anglaterra. Serà per això que tinc més tirada cap a la cosa britànica, perquè aquests escarafalls sobre l'origen de les persones, els faci qui els faci, com si això fos una qualitat essencial, em posen molt nerviosa.

del blog de la Júlia Costa

Bola de greix, un dels primers contes moderns

"Es millor ser infeliç en l'amor que infeliç en el matrimoni, però alguns aconsegueixen ambdues coses."

d'aquí

Qui va dir això fou qui va escriure Bola de greix, Guy de Maupassant, un dels pares del conte modern. En aquesta obra, la seva primera publicada, les tropes franceses estan en retirada al davant dels alemanys. Una diligència de sis cavalls, el cotxer i deu passatgers: dos burgesos i les seves tibades esposes, un comte i la comtessa, dues monges, un demòcrata panxacontent i la prostituta amable Bola de greix, proven d'arribar a zona francesa. Noranta pàgines amb la inclusió d'un alegat contra la guerra, i que segons ens diu la contraportada sembla que fou l'obra que inspirà a John Ford per a la realització de La diligència.

Maupassant, Guy de. Bola de greix. Barcelona, 2010. Ed. L'Albí. Col. Espresso, núm. 2. Traducció d'en Lluís Calderer.

Web (i ràdio) de la setmana: Verkami i Víctor Pàmies (ed.)

d'aquí

He conegut Verkami de la mà d'en Víctor Pàmies, del Raons que rimen, i el seu projecte d'edició d'un llibre, que ja ha superat la xifra necessària per a dur-se a terme. I és que iniciatives com aquesta, que s'han elaborat des de la plataforma de crowndfunding Verkami, són especialment interessants en el món de les idees. També n'hem parlat a la ràdio aquesta setmana.

Llegeixo a L'espiell que demà, 5 de febrer, es fa al Centre d'Arts Santa Mònica el Primer Festival Crowdfunding de l'estat espanyol. Per més dades passeu-vos per ca L'espiell i pel link del Festival.

Els pilars del cel

Tot és llunyà
i em sembla més un somni que no pas una certesa
allò que la memòria em preserva.

Vuit hores de trànsit a Singapore. Vuit llargues, tedioses i avorridores hores tancats en un aeroport, llegint els detalls més ínfims dels productes del duty free, passejant pels passadissos emmoquetats, mirant les carpes vermelles de l'estanyol artificial del centre comercial, fent cua per accedir a Internet, bevent tasses i més tasses d'un beuratge catalogat com a te en gots de plàstic ... i tot això a tocar d'una de les ciutats més prodigioses dels nostres temps.

L'sky line de Singapore des de l'aeroport

A ningú pot estranyar que, poca estona més tard, estiguem al davant d'un policia que ens observa comparant-nos amb la imatge del passaport, mentre ens fa una fotografia amb una webcam, ens pregunta el motiu de la nostra entrada a la república i ens posa el segell preceptiu. Ens dirigim al metro que arriba fins l'aeroport. L'andana està protegida per tal que ningú pugui baixar a les vies. Els vagons són moderns, nets i la sensació és la d'estar "a casa". Fem una mica de broma i topem amb mirades somrients i benevolents de la resta de passatgers. En aquestes terres la gent sol somriure'ns amb bonhomia, com se somriu a una criatura una mica trapella. Ens veuen alts, grossos, estranys i riallers, i ells corresponen amb facilitat.

Sortir del metro i comprovar que, realment, aquelles columnes estrevistes de lluny, sostenen la volta del cel.

Jo diria

que és gairebé diví; no he vist mai res

tan noble a la natura

El centre de la ciutat ens aclapara. En l'aire hi sura una sensació d'irrealitat que ens costa d'associar a una idea concreta. La xafogor és immensa però ja ens hi hem acostumat fa dies, no hi ha gent pels carrers, tot plegat sembla un gran escenari. Uns quants automòbils de gama alta circulen amb calma, les poques persones que arribem a veure són alguns empleats de les oficines que ocupen aquests edificis mentre fumen al carrer. Gent somrient, ben vestida, de distints tipus ètnics, comunicant-se en anglès.

Oh quin prodigi

i quin estol de belles criatures!

Que bella és la humanitat!

Ah, magnífic món nou, on hi viu gent així!

Els nens Alfa van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m'alegro moltíssim de ser Beta, perquè no he de treballar tant.

Cap malvestat no pot regnar en un temple així. Si els esperits dolents tinguessin una casa tan bella, les nobleses també hi voldrien viure.

Un sol centímetre cúbic guareix deu sentiments malenconiosos.

Alguns dels edificis estan en les últimes fases de construcció, tot respira novetat. Comentem amb sorpresa l'olor de flors que se sent per arreu, enlloc la mescla de claveguera, contaminació i freginats a la que estem acostumats a casa nostra. Ens ha calgut una inspecció molt detallada per aconseguir trobar una punta de cigarreta en un espai amagat. El terra impecable, l'aire net, els edificis brillants, hi ha quelcom d'inquietant en tot plegat.

... i els nens Deltes van de color caqui. Oh, no, jo no vull jugar amb nens Deltes. I els Èpsilons encara són pitjors. Són tan estúpids que no saben llegir ni escriure. A més van vestits de negre, que és un color lletgíssim. M'alegro molt de ser Beta.

No aconseguim trobar un pas de vianants per accedir a l'altra vorera, caminem  una bona estona sentint-nos absurds. Finalment un homenet de pell fosca se'ns adreça veient-nos despistats. Amablement ens acompanya fins a una porta i l'obre, ens fa baixar una llarga escala, l'espai és auster i no podem evitar comentaris burletes respecte a on ens estan conduïnt, una altra porta al final ens trasllada on resideix la vida real: unes galeries que semblen no tenir fi s'obren en el subsòl de la ciutat. L'homenet ens acompanya i s'espera, pacientment, com qui mena un ramat d'oques, a que ens reagrupem, els uns al lavabo (talment un quiròfan), els altres en una botiga, o en una altra ... "ei! que el senyor aquest s'espera!", "per què?", "diu que no vol que ens perdem!".

La màquina gira, gira, i ha de seguir girant ... per sempre. Si es para, és la mort. Mil milions formiguejaven per la crosta de la nostra terra. Les rodes van començar a girar. Al cap de cent cinquanta anys eren dos mil milions. [...] Les rodes han de girar regularment; però no sense que algú les vigili. Hi ha d'haver homes que les vigilin, homes tan regulars i segurs com les rodes als seus eixos, homes de seny, homes obedients, estables, satisfets.

L'homenet ens assenyala una porta que ens durà a unes galeries comercials de superfície i es despedeix de nosaltres. Des dels aparadors ens contemplen temptacions impossibles que coneixem per les pel·lícules, sobretot per exhibicions com Sex and the city. Sortim fora, és possible que hi hagi aire condicionat al carrer? Grups d'homes paquistanesos vagaregen per les places un cop finalitzada la seva jornada laboral, són els constructors de les catedrals, els nous serfs de la gleva. Un serpentí elevat, de formes capricioses, ens ruixa delicadament per fer-nos passar la calor. Ja ens apropem a l'objecte del nostre desig, el Marina Bay, l'edifici més espectacular de la ciutat, mostra dels prodigis de l'arquitectura i paradigma de la felicitat occidental. La nova religió: ser feliç.

... La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l'estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l'encís d'una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d'un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.

Hom pot prendre's unes vacances de la realitat sempre que vol, i tornar-ne sense ni una migranya ni cap mitologia.

... seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat [...] M'encisa volar -murmuraven-. M'encisa volar, m'encisa tenir vestits nous, m'encisa ...

Se'ns fa tard, no pujarem al Marina Bay, 24$, entrarem en una cafeteria plena de pastissos temptadors i farem l'acte d'interactuar amb la ciutat, per poder-la associar a l'aroma del cacau, la maduixa, la nata, el te... res exòtic avui, però d'una qualitat exquisida, hagués estat impensable d'una altra manera. Ens endinsem de nou al metro per tornar a l'aeroport, la moqueta, les carpes, Internet, el te que no és te ...

Els nostres jocs s'han acabat. Aquests actors,
tal com t'havia dit, tots eren esperits,
tots s'han anat fonent dintre l'aire més fi;
igual com l'edifici sense fonament d'aquesta visió,
les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos,
els temples més solemnes, tot el món mateix, sí,
i tots els qui l'heretin, desapareixeran,
i, igual com s'ha esvaït aquesta festa sense cos,
no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria
de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla
les nostres vides.

Agraïments:

a Pròsper i Miranda, de La tempesta de William Shakespeare

a Aldous Huxley i el seu llibre Un món feliç