Fer-se gran

(Un dia d'aquests faré anys, ...) I aquí havia escrit un rotllo macabeu (ei, Mcabeu, que no és per tu). Però, que voleu!, amb els anys una es torna més deixada anar i, per tant passo olímpicament de torturar-vos.

Bé, doncs, res, que a un quart de deu del matí declaro inaugurats els meus quaranta-nou anys! Ara ja dec ser gran no? Doncs fa patxoca, què vols?

d'aquí

I, de passada també us estalvio apunt de demà, que amb ressaca no és recomanable anar fent apunts. Que tingueu un bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

... a partir d'una certa edat, pot ser que protegir un fill no sigui saber on és a cada instant, sinó que ell sàpiga on trobar-te.

Fotografia de l'Ángel Corrochano del blog Fotos que importan, del tot recomanable!

Blogs a la deriva

Cesc Ginesta

Sé, perfectament, que és una apreciació subjectiva, però quan prenc un objecte original, procuro imaginar-me les mans que l'han fabricat i també les que l'han tingut abans, talment com si el seu esperit l'impregnés, i que, si es tracta d'un objecte bell, han sabut apreciar-ne les virtuts. D'aquesta manera, m'agrada creure que hi ha una cadena que no es trenca, un contacte que ens vincula a una Humanitat que fou i que serà. Podríem pensar que aquest mateix sentiment ens pot passar amb els blogs, que les mans dels seus autors i les dels qui hi han participat, els donen una pàtina especial?

Aquesta setmana he rebut la notícia de la desaparició de dos blogaires: en Cesc i en Toni (Brian). Ambdós vivien el mateix tipus de malaltia i ambdós, des dels seus estils distints, van fer del món blog un espai on poder deixar petjada, on comunicar-se, on no perdre, per a res, l'impuls vital.

Com és la mort virtual quan es mor en el món analògic? Només una desaparició? Com sempre, de la Balanguera -d'Àtropos-, només en podem parlar en primera persona. Acompanyem en el sentiment perquè som capaços de comprendre el que poden sentir els altres, perquè també ho hem sentit, però sempre ens queda el rubor de creure'ns que passem massa al davant, que no ens pertoca, que ens atorguem massa protagonisme.

Però, com s'acompanya el sentiment digital, sense ofendre les persones del món real? Bé, en Cesc em queia molt bé, mai ens vam desvirtualitzar, però havíem compartit algunes converses mitjançant correus electrònics i em fascinava com n'era de conscient d'haver d'esprémer cada minut del món. En Toni (Brian) també em queia molt bé, ens havíem desvirtualitzat, i havíem compartit àpat i conversa amb ell i la seva dona, sense massa profunditat, cal dir-ho, però amb aquella sensació de pertànyer a alguna mena de comunitat. M'agradaria creure que, d'alguna manera, podem acompanyar als que es queden, en la seva memòria, de fer-los, a en Toni i en Cesc, algun tipus de justícia per tot allò bo i amable que havien fet en el seu pas per aquest manicomi rodó.

Per tu, Cesc, per tu Toni, vagi aquest brindis virtual. Que els vostre blogs, com les naus dels vikings, viatgin vers l'horitzó navegant cap el Valhalla 2.0.

Toni Mont (Brian)

En cap cap cap

No, no m'he tornat queca, sinó que aquest és el títol del nou llibre de refranys de la col·lecció Enciclopèdia paremiològica del cos humà, el número 2, d'en Víctor Pàmies.

"En ninguna cabeza cabe", és la traducció literal pels castellanoparlants, i la faig perquè així, els catalanoparlants també ens n'adonem de com és la nostra llengua on una paraula com "cap", significa, alternativament i pel context, "ningun", "cabre" i "testa".

Aquests llibres que en Víctor publica mitjançant l'automecenatge són el fruit d'anys de recopilació de dades que, si haguessin d'esperar l'ocasió de ser finançats per alguna institució, difícilment sortirien a la llum.

Jo ja tinc el meu! Felicitats, novament, Víctor. I endavant amb l'Enciclopèdia!

Web de la setmana: Pa negre

Sense cap avenç ni cap meravella a destacar en la WEB, que es mou en el camp de la correcció més absoluta, valgui aquest apunt en homenatge a l'autor de la novel·la Pa negre, Emili Teixidor, que va morir dimarts passat.

Emili Teixidor

Bon cap de setmana i bona revetlla! Felicitats Joans i Joanes

L'avi de 100 anys ... i bla bla bla

Que això dels títols llargs ara ja sembla una obligació. Abans, en Guillem, ho feia fàcil: Hamlet, Macbeth, Otel·lo, Enric V ... en aquest últim es va passar de llarg i tot. Ara no, quan titules un llibre ha de ser llarg, molt llarg, per cridar l'atenció, que, de tant fer-ho, al final avorriran el personal.

El cas és que va caure a casa per Sant Jordi, com un d'aquells llibres que penses que potser anirà bé per treure-li l'angoixa existencial al pare que, amb setanta-set anys, se la passa parlant de rectes finals i tota la pesca.

Fins ara no l'havia atrapat jo, el llibre, que ha passat amunt i avall, i, un cop llegit, constato que no és debades que hagi estat el llibre més venut per Sant Jordi, en els temps que corren. Ens trobem amb el clàssic llibre de l'embolica, que fa fort! I ens passegem per la història del segle XX de la mà de l'Allan Karlsson, d'una penya de suecs, a quin més esborrajat i alcohòlic, amb cameos dels líders mundials, un germà putatiu de l'Albert Einstein, tot de delinqüents de pa sucat amb oli, una pèl-roja mal parlada, una elefanta que es diu Sonja i una filipina una mica curta de gambals.

En un estil que fa pensar en els docu-drames que veiem al televisor, és en la inversemblança mesclada amb la realitat històrica on trobem l'esquer que ens fa empassar aquesta novel·la. De la mateixa manera que l'innombrable escriu sobre catedrals a base de mesclar realitat i ficció, amb les pinzellades eròtiques corresponents i personatges totalment descontextualitzats, aquí hi trobarem la frescor bandarra del sentit de l'humor sense el corsé del políticament correcte, més adients a aquests temps de riscos i primes fora de mida. Escrita pel català Jonas Jonasson -que hagi nascut a Suècia i no es digui Puigdellívol només és una anècdota-, ens adonem que, efectivament, avui ja no hi ha fronteres, ni especificitats sueques que valguin, a part del fred i que l'aiguardent no és exactament igual a tot arreu, malgrat que acabes acostumant-hi.

Qualificació: divertit, i una mica més interessant del que ens pot semblar en una primera lectura.

Nota: en aquest apunt no s'inclouen hipervincles a l'editorial del llibre, La Campana, per l'alerta de virus que dóna la seva web i el que suposa de molèstia per les persones que volen accedir a aquest blog.

De les músiques

He d'anar a una de les puntes del país, prenc el cotxe del Factor X i engego el K-7 (si, ja té una edat, el cotxe). I em va bé, perquè condueixo dues hores cantant sense amoïnar-me gaire.

Baixo a la capital, aconsegueixo el meu cotxe (quan els fills es fan adults no els perds, perds el cotxe), al CD:

I em va bé, perquè vaig a veure qui estimo i desapareix, i canalitzo la ràbia, la impotència. No he de resignar-me, sinó acceptar, però tot passa pel seu procés.

Quan l'agafava el meu altre fill, el que ara ja no viu a casa, podia escoltar

Sort que el pare i la mare no saben fer anar ni el K-7 ni el CD, perquè encara hauria d'escoltar

o encara pitjor

que, a vegades, no hi ha qui els entengui, a cap! Per què no escolten coses "normals"?

... o no.

Web de la setmana: "jugar és bo"

Fa 10 anys en Charlie Todd va començar la performance d'anar sense pantalons, a l'hivern, al metro de Nova York i ara ens sembla gairebé una tradició.

Improv Everywhere. We cause scenes, és la seva web, on podem veure les més de 100 missions que ja ha dut a terme per provocar el caos i la rialla fàcil? o franca? En aquests temps que corren sembla que riure obertament, i amb ganes, sigui de mal gust i gairebé sembla obligació posar-nos la màscara sorruda, de bon matí, quan el radio rellotge despertador ens posa  el noticiari que ens agrada (?). Que algú et faci riure, el gest més humà, i que, per uns instants siguis capaç de crear un corrent d'optimisme en el teu organisme, hauria de ser obligatori.

O sigui que, ja ho sabeu, bon cap de setmana! i si pot ser rient, millor!

Jo

Obro la porta en silenci. El veig assegut al costat de la finestra, mirant enfora. Pigmalió. Aquell qui em va defensar dels molins de vent. Gires el cap, em mires i el semblant se t'alegra. No m'has trucat. Em dius. No, ja saps que no m'agraden els telèfons, no m'agraden els silencis al telèfon, els espais que no es poden omplir amb un somriure, una mirada, una carícia. Amagues la mirada. Tens raó. Ric per foragitar la melangia. Sempre en tinc, ja ho saps, i sinó me la prenc. Com estàs? Em torna a mirar, a somriure. Bé. Es pot estar bé així? Les parets de l'habitació s'allunyen a velocitat de vertigen, el mobiliari s'empetiteix i ell fuig, lluny, amb els contorns desdibuixats. El meu jo és més present que mai, s'ensenyoreix de l'espai. Abans que aquest jo infinit aixequi el seu mur d'incomprensió el lligo i el soterro. Em deixaràs fer fotos de la teva agenda? És una obra d'art i mereixeria ser publicada. Comença el ritual de la companyia.

Un altre got ...

... d'absenta. La "retratista", i blogaire, Tina Vallès ens ofereix aquest àlbum amb molt d'humor i molt d'amor cap a la majoria dels seus personatges. Que l'obra no sigui en fotografia sinó en lletra, i que la Tina sigui escriptora en comptes de fotògrafa, no té gaire més importància pel seu resultat. Passejar per una galeria de retrats com aquesta sempre ve de gust i costa poc imaginar-se els protagonistes sortint dels marcs cap al mig de la sala per començar l'espectacle de viure. Ho he dit alguna vegada, hi ha escriptors i escriptors 3D, la Tina em sembla d'aquests últims sense cap mena de dubte.

d'aquí

Web de la setmana: Cavall trencat, poesia en directe

Veure créixer un poemari en directe no és massa comú, perquè blogs i webs on la gent hi penja els seus poemes n'hi ha a betzef, però que aquests vagin sortint amb la voluntat de ser publicats com un tot és més difícil.

Josep González Clofent ens ofereix el seu Cavall Trencat a la web d'El pont, cooperativa de lletres. Pels que us agradi la poesia per entregues. I bon cap de setmana!

Eterns, parlants

En tres setmanes tot ha canviat. De la perspectiva d'anar a dinar i gaudir d'una tarda conversant amablement, hem arribat a aquesta habitació d'hospital. L'home que tinc al davant és el mateix, més fràgil, però no ha abandonat el seu pervers sentit de l'humor. Provem de fer veure que no passa res i parlem de la imminència de la seva mort amb naturalitat, refugiant-nos en tot allò que hem acumulat de lectures i converses durant anys. Parlem de la mort amb el filtre de la literatura i del cinema, cerquem, desesperadament, àncores per no sotsobrar en l'emoció desbordada, l'autocompassió ens repugna. Parlem dels seus béns, de com seran repartits, parlem de la seva negativa a rebre tractament i parlem, finalment, de la data final. Un any com a molt, segurament mig, i menys si veu que la seva qualitat de vida davalla més enllà del que ell considera el límit tolerable. En algun instant l'emoció, aquella que no ens volem permetre, treu el cap en un intent de llàgrima que es reprimit automàticament. No ens cal plorar per saber tot el dolor que ens amara. Qui ens vegi veurà dos adults parlant asseguts cara a cara, serenament, qui hi vegi més enllà em veurà abraçant-lo i bressant-lo mentre ambdós udolem de dolor. Ens acomiadem, com ens estarem acomiadant cada vegada que ens veurem a partir d'ara.

- Sempre parlo amb tu, sempre ho faig, fins i tot quan no hi ets.

- Sempre parlo amb tu, morir-te serà un mer tràmit, perquè continuaré fent-ho.

Cap dels dos creu en el més enllà i ens diem, mirant-nos amb un somrís una mica amarg, que segurament serà ell el primer a passar a l'eternitat en els pensaments de l'altre.

La fortuna

No són els diners, ni les propietats, ni l'admiració de ningú. La fortuna, la meva, és tenir un amic que em telefona per dir-me que s'està morint i es disculpa perquè sap que m'està donant un disgust.

TED: Jack Horner. Dinosaures que canvien de forma

A TED cal anar-hi sovint, i mira que us ho dic vegades i no em feu cabal!, i aquesta vegada he visitat la mini-conferència de l'eminent paleontòleg, biòleg, geòleg i ex-marine Jack Horner. Com avança la ciència? Amb molta més humilitat que no pas demostren alguns investigadors, per suposat.

Que tingueu un bon cap de setmana!