Imagino que aquest ha estat el motiu del meu atreviment a l'hora d'explicar una anècdota en format obra teatral. Però és que em venia molt de gust, també. I és que hi ha experiències que semblen fetes expressament per a ser representades i que l'espectador ompli els espais amb personalitats, respiracions, expressions ...Això si, la vaig "penjollar", a El Penjoll, és clar! Si són servits:
16 comentaris:
Estimada CLI,
doncs tenint en compte el món en què vivim, em sembla que jo hagués alterat la distribució dels diàlegs, adjudicant a la secretària el que diu l'advocat i l'advocat el que diu la secretària ... És més que probable, que de ombres i sentir alguna objecció a deixar que el cadàver seguís surant riu a baix, sorgís de la secretària i que l'advocat fos qui li tragués importància ... Després això de què fer o no fer amb la foto, això sí que és molt d' un advocat ... I al banquer no se li va ocórrer rendibilitzar l'espectacle viscut d'alguna manera? :-)
Doncs sí, molt eloqüent i plàstica teva obra en acte.
Molts petons, CLI i feliç dia.
queridísima María no sabes lo feliz que me hace tu comentario, puesto que has descifrado lo que a mi me chocó en el asunto. La cosa es que es una anécdota real, unos diálogos reales (aunque "modificados" para adaptarlos) y justamente, al reflexionar sobre ello, fue todo el razonamiento que yo me hice al respecto. Los estereotipos al cuerno!
O sigui que t'enduus el premi, per perspicaç i per l'esforç de llegir-lo en català ;) un petó.
Nota: comentándolo con el banquero, reconoce que lo primero que pensó fue: esta foto se podría rentabilizar publicándola, por lo que acto seguido se sintió tremendamente culpable y de ahí su reacción.
ah! i la foto la tinc jo. qui sóc? la Secretària o el Banquer?
Me deja un poco perplejo ... pero por desgracia creo que se ajusta bastante bien a lo que sería una situación real,
Has construído un "squetch" asombroso. Felicidades
Un abrazo
Una ignorància bastant macabra. Fet i fet, molts occidentals acabem creient que som dignes de veneració a la resta del món. Els mirem a ells i ens enorgullim del bé que vivim. Quan ens hauríem de fer una ullada introspectiva i veure que molts dels mals els hi hem regalat nosaltres.
*Sànset*
Gracias Ángel, no quería olvidar este diálogo vivido, la anécdota imposible olvidarla, por supuesto. Fue curioso, si.
Sànset quan et mous pel món te la passes avergonyint-te de ser occidental i europeu. Però no oblidis mai que cada poble té una capacitat infinita de fer-se mal a si mateix. O sigui que no cal que ens flagel·lem més del compte. Al Vietnam, el que han fet els xinesos i japonesos és brutal. A Cambodja, el que han fet els vietnamites amb el Pol Pot, que en va matar en poc temps més de 2 milions ... què vols que et digui: humans, tots, al capdavall.
No descartem la possibilitat que l'assassí haja estat l'advocat. perquè segur que es tracta d'un assassinat.
;)
Nanoestructura tubular en què es presenta l'element carboni, els àtoms del qual estan units en hexàgons enllaçats en formes cilíndriques.
Un relat prou esgarrifós, que dibuixa una metàfora de la realitat: uns habitants del primer món es passegen al mig d’un riu on baixa un cadàver del que ningú en fas cas, tret de la natural consternació dels astorats turistes. Aquests tenen diferents reaccions, des del “passa que t’he vist” d’un a la indignada constatació de la indiferència oficial, a la preocupació per haver obtingut o no la imatge i la seva posterior utilització. Talment com a la redacció del Telenotícies de cada dia.
Salut.
Busca qui t'ha pegat ;) evidentment després del majordom SEMPRE és l'advocat :D tanmateix, pel que vam veure del cos era difícil d'esbrinar. Podria haver mort de centenars de coses, però això ja queda pel no res.
marta cooooommmmm? Ô.Ô
Alberich si, aquesta és la sensació final que et queda: ser un mer actor convidat en un Telenotícies. Sortosament res va transcendir i vam passar anònimament. Al cap i a la fi, el mort ja era mort no? Una altra de les preguntes que ens ballaran sempre.
la secretària, CLI,
sens dubte, que tu ets molt pràctica i relaxada, em sembla a mi :-)
un record, és un record no?
un altre petonet gran
I em vaig a menjar
oblidaré que va la foto ...
després torno per la meva premi OK?
si segueixes així, no em vas a treure de casa:))
No estic acostumat a retratar morts, si fos un metge forense segurament no li hauria donat cap importància, és la seva feina, però jo no estic acostumat a veure morts baixant per un riu, jo als rius hi anava a pescar, a pescar sense mort, Aquesta petita obra de teatre es desenvolupa en un minut, un minut en el que les reflexions, les contradiccions, les pors, les comoditats, les hipocresies, i totes les “les” que hi vulgueu posar-hi i tenen cabuda. Quan a Lima vàrem tenir la sort de patir un terratrèmol, i dic vàrem tenir la sort, perquè sempre hi haurà un abans i un desprès, en aquell moment vaig entendre que si la terra se m’empassava era jo qui marxava, en les posteriors reflexions al cap del temps i parlant amb la meva companya ella amb va dir egoista, per no haver pensat en el meus fills i la resta de la meva família, i la meva resposta sempre era la mateixa, “era jo qui marxava”, no ells. En posteriors converses acabà entenent el meu raonament. Al Mekong si voleu saber realment que vaig pensar, és que no era jo qui baixava pel riu, vaig tenir la sort o la desgracia de fer 3 fotografies d’una persona que baixava surant per un riu desconegut per a mi, d’una persona ofegada, assassinada, accidentada, tant li fa, una persona que no era jo. No es falta de sensibilitat, tan se val baixar pel Mekong, que estar-te quiet dins d’una caixa o que et cremin en un forn sigui de llenya o de gas, que de tot tenim a la nostra historia recent.
no se que pot sorprendre del relat, és tal qual com devia passar i cadascú va estar en el seu paper, fins i tot el mort, tot i que el problema no és la ignoráncia, és la degradació ética i moral dels personatges, el seu cinisme. A més a més, allí en aquell riu entre el porc mort i l'home mort, creus que hi ha alguna diferència?
molt bo. Si, això dels esterotips de vegades no es compleix, ara, si que els advocats solen ser els assassins...
No estic acostumat a retratar morts, si fos un metge forense segurament no li hauria donat cap importància, és la seva feina, però jo no estic acostumat a veure morts baixant per un riu, jo als rius hi anava a pescar, a pescar sense mort, Aquesta petita obra de teatre es desenvolupa en un minut, un minut en el que les reflexions, les contradiccions, les pors, les comoditats, les hipocresies, i totes les “les” que hi vulgueu posar-hi i tenen cabuda. Quan a Lima vàrem tenir la sort de patir un terratrèmol, i dic vàrem tenir la sort, perquè sempre hi haurà un abans i un desprès, en aquell moment vaig entendre que si la terra se m’empassava era jo qui marxava, en les posteriors reflexions al cap del temps i parlant amb la meva companya ella em va dir egoista, per no haver pensat en el meus fills i la resta de la meva família, i la meva resposta sempre era la mateixa, “era jo qui marxava”, no ells. En posteriors converses acabà entenent el meu raonament. Al Mekong si voleu saber realment que vaig pensar, és que no era jo qui baixava pel riu, vaig tenir la sort o la desgracia de fer 3 fotografies d’una persona que baixava surant per un riu desconegut per a mi, d’una persona ofegada, assassinada, accidentada, tant li fa, una persona que no era jo. No es falta de sensibilitat, tan se val baixar pel Mekong, que estar-te quiet dins d’una caixa o que et cremin en un forn sigui de llenya o de gas, que de tot tenim a la nostra historia recent, en definitiva el teatre de la vida.
María pots quedar-te si vols, la casa és gran i hi cap tothom :)
Francesc Puigcarbó em sap greu però sóc incapaç de veure'ls tantes maldats. Senzillament veig persones que reaccionen com poden davant una situació que els supera. I el cinisme no és privatiu dels occidentals, és exclusiu dels humans.
Aristofeles ja ho diuen: advocats i procuradors a l'infern de dos en dos ;)
FELIPAM el que importa, al final de tot, és com et comportis amb els vius. La resta només són pensaments als que et pots veure abocat tantes vegades a la vida i més en situacions tan poc habituals.
Publica un comentari a l'entrada