Parlant amb un home intel·ligent (si noies, són com les meigas, haberlos haylos) em digué que el millor que podria passar-nos és que les dones manéssim. Bé, aquí en teniu un breu. Salut
Segurament molts ja els coneixeu per algun reportatge que se n’ha fet a la televisió, però us voldria parlar d’un sistema social antic i força diferent del nostre. A la Xina, a la província del sudest de Yunnan, prop de Myammar i del Tibet hi viuen els “moso” (o Mosuo), al voltant del llac Lugu (llac Mare), envoltats de muntanyes sagrades i a gairebé 3.000 metres hi viu aquesta ètnia amb un sistema social peculiar. Com que no estan reconeguts pel govern xinès els càlculs de població són estimatius i es pensa que són més o menys unes 20.000 persones.
A ca’ls “moso” tota l’organització social gira entorn de la dona. Els homes no tenen poder, ni tan sols conviuen dins de l’àmbit familiar, tenen menys responsabilitats i treballen menys. Curiosament no semblen pas descontents d’aquest tracte.
Amb una gran festa són les mares les que s’encarreguen de preparar a les filles per a la cerimònia d’iniciació que les traslladarà des de la infància a l’adolescència. Els ornaments per a l’ocasió són llargues arracades d’argent, flors vermelles al cabell i unes faldilles brodades especialment per a l’ocasió. La cerimònia consisteix en què la mare lliura una habitació de la casa per a la filla que podrà tancar amb clau. A partir d’aquell moment se la tractarà com a adulta i serà ella qui succeeixi la mare en el futur.
La parella, el matrimoni, tal i com ho concebem en el nostre món són desconeguts en el món dels “moso”. Les dones viuen juntes i els homes no hi caben en aquesta estructura. La dona no marxarà mai de la llar familiar i els seus aparellaments s’anomenaran “matrimonis de visita”. L’home la podrà visitar a la nit sempre i quan ella vulgui ser visitada. Fins i tot si quan ell va a “visitar-la” es troba un senyal, ja cal que se’n torni, la seva “esposa” està ocupada.
L’home no es pot quedar a dormir, ha de marxar abans que la família es desperti ja que sexe i assumptes familiars no es poden mesclar. Fins i tot, en el cas dels fills, el pare biològic només pot fer visites ocasionals. Això no és gaire traumàtic, ja que els homes viuen a la casa familiar, la de la seva mare, i consideren més com a fills els nebots que no pas els que són fruit de les seves relacions sexuals, al cap i a la fi en les cultures ancestrals el llinatge matern és l’únic vàlid, perquè és l’únic demostrable, hom sap qui és sa mare, aleshores els fills de la germana són de la pròpia sang.
Quan l’amor s’acaba, les parelles trenquen sense cap angúnia, ni per a ells ni per als fills.
Res, que a vegades ens entestem a creure que allò que volem és perquè és natural que sigui així quan, en realitat, potser caldria mirar-s’ho des d’una altra perspectiva. No m’imagino a un “moso” (Mosuo) dient allò de: “la maté porqué era mía”, vist des del seu punt de vista seria una autèntica aberració, tot el nostre sistema ho deu ser vist des d’ells.
Si en voleu saber més www.spanish.xinhuanet.com
Segurament molts ja els coneixeu per algun reportatge que se n’ha fet a la televisió, però us voldria parlar d’un sistema social antic i força diferent del nostre. A la Xina, a la província del sudest de Yunnan, prop de Myammar i del Tibet hi viuen els “moso” (o Mosuo), al voltant del llac Lugu (llac Mare), envoltats de muntanyes sagrades i a gairebé 3.000 metres hi viu aquesta ètnia amb un sistema social peculiar. Com que no estan reconeguts pel govern xinès els càlculs de població són estimatius i es pensa que són més o menys unes 20.000 persones.
A ca’ls “moso” tota l’organització social gira entorn de la dona. Els homes no tenen poder, ni tan sols conviuen dins de l’àmbit familiar, tenen menys responsabilitats i treballen menys. Curiosament no semblen pas descontents d’aquest tracte.
Amb una gran festa són les mares les que s’encarreguen de preparar a les filles per a la cerimònia d’iniciació que les traslladarà des de la infància a l’adolescència. Els ornaments per a l’ocasió són llargues arracades d’argent, flors vermelles al cabell i unes faldilles brodades especialment per a l’ocasió. La cerimònia consisteix en què la mare lliura una habitació de la casa per a la filla que podrà tancar amb clau. A partir d’aquell moment se la tractarà com a adulta i serà ella qui succeeixi la mare en el futur.
La parella, el matrimoni, tal i com ho concebem en el nostre món són desconeguts en el món dels “moso”. Les dones viuen juntes i els homes no hi caben en aquesta estructura. La dona no marxarà mai de la llar familiar i els seus aparellaments s’anomenaran “matrimonis de visita”. L’home la podrà visitar a la nit sempre i quan ella vulgui ser visitada. Fins i tot si quan ell va a “visitar-la” es troba un senyal, ja cal que se’n torni, la seva “esposa” està ocupada.
L’home no es pot quedar a dormir, ha de marxar abans que la família es desperti ja que sexe i assumptes familiars no es poden mesclar. Fins i tot, en el cas dels fills, el pare biològic només pot fer visites ocasionals. Això no és gaire traumàtic, ja que els homes viuen a la casa familiar, la de la seva mare, i consideren més com a fills els nebots que no pas els que són fruit de les seves relacions sexuals, al cap i a la fi en les cultures ancestrals el llinatge matern és l’únic vàlid, perquè és l’únic demostrable, hom sap qui és sa mare, aleshores els fills de la germana són de la pròpia sang.
Quan l’amor s’acaba, les parelles trenquen sense cap angúnia, ni per a ells ni per als fills.
Res, que a vegades ens entestem a creure que allò que volem és perquè és natural que sigui així quan, en realitat, potser caldria mirar-s’ho des d’una altra perspectiva. No m’imagino a un “moso” (Mosuo) dient allò de: “la maté porqué era mía”, vist des del seu punt de vista seria una autèntica aberració, tot el nostre sistema ho deu ser vist des d’ells.
Si en voleu saber més www.spanish.xinhuanet.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada