Web de la setmana: 11.250 secrets ...

Us agrada el vi? A mi sí que m'agrada i en consumeixo, més que moderadament, sobretot perquè sinó acabo pitofa i no en trec cap profit. El vi el tracto com el què és: un producte fruit d'una cultura mil·lenària que pot venir acompanyat de grans històries. Si ho permetem, és clar.

No em fa cap por de fer publicitat gratuïta de Jean Leon, perquè sempre ha estat una de les meves bodegues de referència. Jean Leon, l'alter ego de Ceferino Carrion, va néixer a Santander, va morir a Tailàndia i, enmig, va emigrar a Barcelona, París, Nova York i Hollywood, on fundà, amb James Dean el restaurant La Scala de Beverly Hills. Aterrà -és un dir- a Torrelavit, a l'Alt Penedès i allí fundà la bodega que duu el seu nom.

Diu que hi ha 11.250 gotes de vi en una ampolla de Jean Leon, i en aquesta WEB et permeten deixar-hi el teu secret. Interessant, no cal dir, tota la història del creador de la marca.

Bon (i fred) cap de setmana!

Un Mihura

En les cases on hi ha, o hi ha hagut, estudiants adolescents, sempre pots trobar llibres d'aquells, els quals tu, potser, mai no et compraries. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, abandonat, rebregat, i amb restes de goma d'esborrar entre els fulls -són xicots, ja se sap-, va caure a les meves mans tot fent endreça.

"Soy bueno y malo, perezoso y activo, simpático y antipático, triste y alegre, francófilo y germanófilo, modesto y vanidoso, tonto y listo. Soy, por lo tanto, como esos discos de gramófono, que por una cara tienen grabada una dulce melodía y por la otra cara una tabarra. Y todo depende de que se acierte a colocarme de un lado o de otro en el tocadiscos."

No comença pas malament. De tots els gèneres possibles, el teatre sempre ha estat el meu preferit, llegir-lo, que anar-lo a veure ja són figues d'un altre paner. 

"Dionisio, un joven de veintisiete años, va a casarse con Margarita, "una virtuosa señorita" de veinticinco. La noche previa a la boda se hospeda en un hotel, donde conoce a Paula, una atractiva chica de dieciocho años de la que se enamora."

No sembla especialment impressionant, oi? Penses, una comèdia de enredo, com les que ens havia acostumat l'Estudio 1 de TVE (1966), dirigit per Gustavo Pérez Puig, us sona?

"Tres sombreros de copa, es una de las obras más pesimistas, tristes y sutilmente críticas de la historia del teatro español. A través del humor, la obra trata temas de tanta envergadura como la libertad, la felicidad, el amor y la autenticidad de los sentimientos, cuestiona una institución tan consolidada como el matrimonio, entendido como sinónimo de felicidad, y censura las carencias de la vida provinciana, tema de larga tradición en nuestra literatura ..."

D'Eurípides a Mihura? Bé, sol ser normal això, si més no a ca meu. Llegir per plaer, sense un criteri ben definit, no és pas gens dolent. Si més no a partir d'una certa edat. Curiosament, l'un i l'altre, amb un parell de milers d'anys de diferència, situen les dones en una tesitura similar, l'un dramàtica, l'altre còmica, però ambdues tristes i que demostren que no hi ha hagut gaire evolució.

"BUBY. ¡Ay, mi Paula ...! Los caballeros os quieren a vosotras, pero se casan con las demás ... ¡Aquí viene este señor ...! ¡Tú eres una muchacha cariñosa, Paula! ¡Vivan las muchachas cariñosas... ! ¡Hurra por las muchachas cariñosas ...!"

Crítica àcida, situacions absurdes, jocs de paraules, referents culturals de l'època. Hi trobarem de tot en aquesta obreta. També un exemple d'allò tan clàssic com és desentendre's dels aprenentatges i de l'esforç.

"DIONISIO. No. Pero nos iremos a un pueblo de Londres. La gente de Londres habla inglés porque todos son riquísimos y tienen mucho dinero para aprender esas tonterías. Pero la gente de los pueblos de Londres, como son más pobres y no tienen dinero para aprender esas cosas, hablan como tú y como yo ... ¡Hablan como en todos los pueblos del mundo! ... ¡Y son felices! ..."

Malgrat que és una obra amb ritme, graciosa, que passa bé, s'agraeixen les acotacions i, novament, la introducció. Perquè, ja se sap, hi ha obres, i potser les teatrals més que cap, que, solent aprofitar l'actualitat, serien molt difícils de comprendre amb el pas dels anys.

Mihura, Miguel. Tres sombreros de copa. Barcelona, 2006. Vicens Vives.

Alcestis

Per a mi, i gairebé per tothom qui el coneix, parlar d'Eurípides és parlar de la Medea. La història de la dissort d'aquesta dona, en un món i en un temps on ser dona o esclau era equivalent, m'ha fascinat des que la vaig conèixer, allà per la meva adolescència. Com diu Josep Alsina en la introducció de l'Alcestis de la Bernat Metge:

"Medea és la formació d'una potència irracional dins el cor de l'home, el plantejament, per primera vegada a la història de l'esperit humà, de la lluita entre la raó i la voluntat; un lúcid estudi de les bàrbares reaccions a què pot conduir l'ultratge fet a una dona. I, ensems, és una afirmació rotunda que l'home es troba sol en els moments més decisius de la seva existència."

Medea, d'Anselm Feuerbach

El pessimisme impregna l'obra d'Eurípides? No sé fins a quin punt ho puc llegir així. Si ens basem en algun aspecte de l'efecte Jauss, podríem extrapolar que el mal és que jo no en sóc. I em poso al davant, com els ases, perquè és de l'única forma que llegeixo quan ho faig per plaer. Mai m'he considerat pessimista, ans al contrari, perquè, malgrat tot, malgrat la consciència que els éssers humans ens movem per impulsos egoistes, i la presència constant del punt i final en la meva història -com en la de tothom, no cal dir-, sempre he tingut fe en l'impuls que ens fa existir, més enllà de tot plegat. Altrament, no crec que haguéssim arribat on som, veient que som ben poca cosa. El nostre élan vital és prou poderós com per aconseguir que aquests éssers menuts i febles que ens diem humans, haguem aconseguit reeixir malgrat les nostres mancances. 

"Si d'una banda la crítica de les creences tradicionals, impulsada pels Sofistes, havia produït, com hem vist, un debilitament de la fe en els déus, si no llur mort, d'altra banda, els calamitats de la lluita -pesta, mort, desmoralització, fam, assassinats- varen contribuir a fer que els esperits més sensibles tinguessin una pregona vivència de la nul·litat de l'home. I així, a l'hora en què cau Atenes, de fet pot dir-se que tot home conscient s'adonava que un món finia sense que es veiés massa clar quin altre sorgiria de les ceves cendres."

Vivim en un bucle sens fi? No ho sé pas, però el que sembla clar és que els dubtes, les angoixes i els neguits nostres no difereixen massa dels dubtes, les angoixes i els neguits de les persones que vivien fa dos mil cinc-cents anys.

Eurípides defuig l'ideal i s'endinsa en la psicologia d'homes i dones, fent-ne una anàlisi profunda i acurada, per la qual cosa els seus personatges prenen relleu, se'ns fan reals. Les dones, i els infants, de l'obra d'Eurípides ens resulten magnífics, esplèndids, terribles, desvalguts, febles, sotmesos a la crueltat i la mesquinesa dels homes. Alcestis, Andròmaca, Macària, Fedra, Ifigènia, Àgave i, sobretot, Medea són dones que viuen el dolor, el sofriment irracional, inexplicable.

"... Eurípides reflecteix el capteniment de l'home a qui ha tocat de viure la perillosa experiència sofística. Les arrels de la seva inspiració són un esforç colossal, ingent, per tal de trobar un nou sentit al cosmos i al destí humà. Però com que ni els déus ni el mite ja no serveixen, li calia cercar d'altres camins. I Eurípides ha emprès el camí de la psicologia."

La mort d'Alcestis, de Pierre Peyron
(1744-1814), d'aquí

Alcestis, la filla més bella de Pèlias, rei de Iolcos, a la Tessàlia, es casa amb Admet, rei de Feres, després que aquest aconsegueix la seva mà, amb l'ajuda d'Apol·lo, presentant-se a la cort de Pèlias dalt d'un carro tirat per un lleó i un senglar. Malauradament, Admet, a causa del seu oblit de fer el sacrifici a Artemis, en el seu casament, es condemnat a mort. Les Moires li permeten seguir vivint si algú el substitueix en aquest trànsit. Els pares d'Admet, ja ancians, s'hi neguen i és Alcestis, l'esposa d'Admet, la que s'ofereix a substituir-lo. Després de la seva mort, Hèracles, que es troba en aquelles contrades, baixa a l'Hades i la torna al món dels vius. Essencialment és la història de l'egoisme d'Admet, qui, per no morir, permet que ho faci la seva esposa. L'egoisme dels seus pares, també, ancians i propers a la mort, que s'aferren a la vida permetent que sigui algú més jove, i que no és de la seva sang, mori en nom del seu fill.

"ALCESTIS (ja recobrada i calmada).- Admet, ja veus en quin estat em trobo: per això vull declarar-te la meva darerra voluntat. Per la devoció que et tinc, i oferint la vida perquè tu puguis veure la llum, ara moro per tu, quan podria no fer-ho, ans tenir per espòs el tessali que em plagués i viure en la magnificència d'un palau reail. Però no he volgut viure sense tu amb els meus fills orfes. I així t'he sacrificat la meva joventut, amb totes les joies que em donava. En canvi el teu pare i la teva mare t'abandonaren, per bé que els hauria escaigut de deixar la vida i de salvar dignament el seu fill i morir amb glòria. Aleshores, jo i tu, hauríem viscut la resta dels nostres dies i, ara, privat de la teva esposa, no hauries de plorar. Però tan se val!, alguna divinitat ha volgut que tot sigui així."

Quan ens enfrontem a una obra clàssica no hem de témer el llenguatge, però si que hem d'exigir un bon pròleg. Amb els anys una acaba gaudint gairebé més del pròleg que no pas de l'obra, que tots ens esgarriem, però la realitat és que, un bon pròleg, es torna imprescindible. En el cas de les obres publicades per la Fundació Bernat Metge poc cal patir per aquest requisit. El pròleg d'Alcestis, escrit per Josep Alsina, que fou professor a la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, és un excel·lent treball, que ha aguantat molt bé els anys, ens ajuda a comprendre l'obra, i ens guia pels episodis ocorreguts ara fa dos mil cinc-cents anys i que, curiosament, ens arriben a semblar tan i tan propers.

Eurípides. Alcestis. Barcelona, 2012. Edicions 62 i Editorial Alpha. Fundació Bernat Metge- Institut Cambó, 1966. www.bernatmetge.com.

Web de la setmana: El pont

Recordo del batxillerat que se'ns explicava que la literatura catalana va sobreviure gràcies als escriptors en català de les terres del Regne de València, amb les que compartíem rei, llengua i cultura. El nostre Príncep de les Milotxes, en Josep Lluís Abad, em recorda una associació, El pont, cooperativa de lletres, la pàgina dels escriptors de les comarques de Castelló. Una WEB adreçada a una finalitat de divulgació cultural innegable i per la qual s'hi passegen noms i obres gens menyspreables. Serà com aleshores que seguirem existint gràcies a n'ells? De moment està tenint un èxit remarcable.

Bon cap de setmana!

I ànims amics de les terres del sud, que, malgrat tot, encara ens en podem sortir!

Sí, però no i, segurament, tot el contrari

Marx-Engels-Forum. Berlín

El meu pas pel marxisme ha estat, sempre, col·lateral, com en la majoria de gent de la meva generació. Imagino que vaig assumir com a naturals una sèrie de reivindicacions a partir de la meva família, catalogats, i seriats, com a rojos, separatistas y elementos desafectos al régimen, ateus no, però tot arribaria.

Potser fou per això que mai vaig sentir cap mena d'interès per l'obra de Marx, tot i que, anys a venir, acabaria llegint, i recensionant, el Kapital, acabat de publicar per Engels, a qui dono la maneta en la foto (reconec que no m'imposa tant). En aquells temps, el meu món rutllava amb una certa tranquil·litat, i el món del meu voltant, salvant comptades excepcions, rutllava si fa no fa.

Recordo un munt de vagues i manifestacions, quan no era prou gran com per participar-hi, i recordo homes, sobretot homes, parlant de política i reivindicacions al cafè de casa, en un grupet apartat dels altres. Recordo el Paco, "el sindicalista", envoltat d'altres homes i parlant d'alienació de la classe obrera (alienassión, deia ell), i jo que li preguntava al pare si nosaltres érem classe obrera, perquè em semblava que calia saber què érem, en un món de bàndols ben delimitats, encara avui molts ho pretenen això d'etiquetar-nos.

Els dubtes eren importants: nosaltres venim de pagès, i allí les coses són diferents, els de les fàbriques no ho entenen. I els avis, pagesos tots dos i tant diferents l'un de l'altre, anarquista l'un, i anar fent la viu-viu l'altre -que ve a ser un si fa no fa-, que no em sabien donar una raó prou bona a tot plegat, corren molt els de les fàbriques, i a pagès, per molt que corris no faràs créixer més depressa el blat. Presumeixo que fou el marxisme, el dels altres, el que em va fer abandonar la religió catòlica i, després, la religió en general i fou ell mateix, o els seus apologetes, els que em van fer fugir, cames ajudeu-me de les ideologies de llibre. Comprovar que no podia pertànyer a cap món, abraçar cap doctrina indiscriminadament, que les certeses mai són absolutes i que, com a dona no tenia ben bé cabuda enlloc que no fos en una situació de submissió, em va allotjar en el vast territori de la terra de ningú i, en aquest territori, he anat fent-me les hetxures.

Corbera d'Ebre

I més enllà d'ideologies de llibre, la meva és com aquesta, una flor de plàstic amb un rètol escrit a mà.

"Feisbucades" de diumenge

Em desperto a les cinc del matí, en comptes d'haver tingut somnis lúbrics amb algun jortxcluni qualsevol, he patit malsons amb membres del consistori passejant-s'hi. Per un moment penso en si a les golfes de casa hi ha algunes deixuplines per castigar-me per tenir somnis incorrectes, però em temo que no.

És evident que em cal esbravar-me. A les vuit, en Factor X se'n va amb mon germà amb la bicicleta. Teòricament jo he de sortir, a la mateixa hora, en direcció a la muntanya, però aleshores m'agafa la mandra. Fins a dos quarts de deu no em decideixo a sortir. Aleshores ja no em cal cap cilici, he menjat un tros de xocolata i em comença a fer mal un queixal.

Surto sense massa ganes, per pura disciplina. Penso que em ve de gust pujar a esmorzar al llençol, al camí de les Bateries, que va de Collbató al Monestir. Un cop tens un objectiu la cosa es fa més senzilla.

Del facebook:  

Esmorzant tota sola camí de Sant Miquel. Meditant sobre el curiós dimorfisme sexual del Lucanus cervus. Eros i Tanathos dins l'esperit. Avui m'he llevat barroca, tu!

Finalment al capdamunt. Màniga curta. Visca el Medis Terram. 3 hores més i la dutxa :)

Fa una cervesa? (aquesta no ha pujat)

I qui diu que és lleig el meu poble?

Collbató. A 1 hora de casa

Per fi: dutxa, macarrons i migdiada amb bavetes al coixí. Iuhu!

Al final sis hores de caminar sense parar, pujant i baixant. Una forma excel·lent de desencabronar-se. Ho he fet sola, sola? No, amb el facebook no és ben bé sola.

Web de la setmana: 3x1 més bonus

Les webs de les pel·lícules no solen ser d'una gran complexitat tècnica, diguem que es fan, més aviat, pour épater,  com si fossin uns flayers sofisticats. Tanmateix, una no pot evitar tenir-les en compte, sobretot si parlen dels teus "amors" cinematogràfics com aquesta

d'aquí

Del mateix Chomet, un "incunable" com aquest

de la web

París, sempre ens quedarà París. Sembla que la ciutat és una icona per l'evocació, que és el que solen ser la majoria de pel·lícules d'animació que es fan, si més no en la franja d'adults. Per això us adreço a aquesta, encara que sigui una pel·lícula pel públic infantil i que, per cert, encara no he vist. Imagino que no compta amb la subtilesa del dibuix de Chomet, però la crítica no n'ha malparlat.

d'aquí

I, de regal, el curt de Chomet (1998) La vieille dame et les pigeons, el vídeo. Bon cap de setmana!

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (iII)

L'indi, i l'ensurt, van desaparèixer camí avall. La veritat és que tinc una gran capacitat d'encaixar situacions aparentment inversemblants, per la qual cosa vaig seguir muntanya amunt, tot l'impertèrrita que em permetia la calor i la panxa. Un cop arribats a la Puerta del Sol, vaig mirar enrere per veure ... el que havia vist tota la vida en les fotografies. Però he de reconèixer que la satisfacció de ser-hi em va atenuar, en part, la frustració que m'havia envaït en veure aquell espai destinat només a l'explotació econòmica. Ser-hi i aquella vegetació fascinant, no cal dir. L'espai on està enclavat el Machu Picchu és una meravella natural difícilment superable.

Vaig haver de seure, tenia molta set i una mandarina me la va treure, a l'hora que m'acabava d'espatllar la panxa. Diguem que passava els dies amb un sí però no constant, però quan viatges, si no és per un motiu prou poderós, cal seguir els plans previstos, no hi sol haver pla B, si més no quan ets a l'altra banda de món i tens dia d'arribada i de sortida, i per això, tantes vegades, arrossegues la teva malmesa anatomia amunt i avall, entrant i sortint del sopor, per tal de gaudir "oficialment" d'allò que tant havies somniat. Cal que aclareixi que és l'única vegada en la vida que m'he trobat molt malament viatjant, al menys fins que un company va recordar que duia uns antibiòtics rars que em van fer un efecte meravellós. Resulta fascinant els alijus que podem arribar a dur, quan viatgem, sota el nom de farmaciola.

El famós pont de l'Inca

Finalment vam retornar a les ruïnes i en Jorge, el guia, ja ens esperava, impecable, amb el seu salacot i l'armilla de mil i una butxaques. Aviat em temo que el recordaré com un personatge dibuixat d'Hergé. Vam començar la visita: el Templo del sol, la casa del Inca, la silla del Inca, el váter del Inca (sic) ... No faré cap més comentari sarcàstic respecte a aquest senyor Inca que (ens) causa tanta admiració, perquè en vaig tenir ben bé un  tip. Imagineu-vos que passeu vint dies seguint-li la petja al timbaler d'El Bruc. Torturador, oi? Perquè resulta que l'Inca no eren tots, sinó el senyor de l'assumpte, el putu amo, vaja.

En qualsevol cas, ara, les ruïnes patien de menys densitat demogràfica que no pas un parell d'hores abans. Així, vam poder gaudir de l'espai, les explicacions del guia, les llames, les alpaques i les vizcachas per a nosaltres sols, o gairebé.

A la fi, vam accedir a la joia de la corona, el Templo de las tres ventanas, que dic jo que les ventanas hi devien ser algun dia, i allí, al centre, la Intihuatana, el rellotge solar: "uno de los mayores misterios de la cultura incáica. Diariamente centenares de turistas sienten la energía que emana de este monumento de piedra semejante a un obelisco en miniatura que parece concentrar toda la fuerza telúrica de la ciudadela de Machu Picchu."

Com què en aquell lloc sí que hi havia una pila de gent, si més no al voltant d'aital meravella, vam seure per allí esperant que totes aquelles senyores angleses -o alemanyes, o franceses, o ves a saber-, acabessin d'acaparar l'energia de la pedra. Les nobles dames, de cabells grisos i arrissats, donaven voltes al monument fent un soroll amb uns morters metàl·lics a les mans, que em va recordar el soroll que fan les copes de cristall quan els passem un dit mullat per la vora (un clàssic de qualsevol festa familiar).

- Jorge, que están haciendo estas señoras?
- Ah! bueno, vienen aquí a sentir la energía de la piedra.
- Pero eso que llevan en la mano son morteros, no?
- Sí, és verdad, muchas los traen, son de la India, y dicen que hacen algo como chupar más energía, o yo que sé.
- Ah!
- Dicen que esta piedra está calculada milimétricamente como reloj, y que por ella fluye la energía del centro de la tierra.
- Ah!

En Jorge va riure lleument.

- Lo que no saben esas señoras es que estuvieron hace un par de años aquí unos chilenos, filmando una película -aclarir que sembla que chileno i papu vénen a ser sinònims pels peruans-, y, sin querer, rompieron la aguja. Luego la pegaron como pudieron pero quedó torcida, o sea que si alguna energia fluye, tendrá que travesar la capa de pegamento y no se yo si estando torcida además ...

I vam decidir que potser tampoc no ens calia atrapar més energia de la terra. Segurament unes pizzes ens en donarien més, així acabaria de destrossar-me la panxa ben de gust. I és que, ja se sap, l'escepticisme sempre acaba desfent les il·lusions del més pintat. Això sí, em vaig quedar amb moltes, moltíssimes, ganes de tornar al Perú i perdre'm a la selva, o a l'altiplà, o enfilar-me a un nevado. Perquè, què voleu que us digui, res millor que les persones i la natura per carregar-nos d'energia.

I mira que ja fa dies de tot plegat, però l'apunt dels lemúrids de l'Allau m'ho ha fet venir al cap.

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (I)

Arribar al Machu Picchu havia estat un dels meus somnis d'infantesa en aquells temps on només viatjava per mitjà dels llibres d'aventures i, com a molt, arribàvem a França a veure l'oncle. Per això, malgrat que en els dies que feia que voltàvem en furgoneta pel Perú, semblava que prendre el tren que ens duria al mite, era la culminació d'alguna mena de camí iniciàtic.

Prendre un tren de gasoil on se separa turistes i indígenes ja no em va fer cap mena de gràcia i si, al damunt, hi afegeixes problemes gàstrics derivats de ves a saber quin bacteri inca, la cosa no millora. Malgrat tot, la visió de la selva, la de bo de bo, em va distreure el suficient com per aïllar-me de tot allò que no m'abellia.

El paisatge passava pel meu davant i no podia evitar la sensació de déjà vu, maleïts llibres! Finalment vam arribar a Aiguas Calientes, o un Andorra, o un Lourdes, no ho sé pas, el cas és que era un tinglado prou angoixant com per tenir ganes de perdre'l de vista. En Jorge, el guia que ens havien adjudicat ens va dur uns cistells de pícnic de l'hotel i vam enfilar en un autobús-llençadora -jo n'hagués dit kamikaze-, que ens duria camí amunt, cap la mítica muntanya vella.

A l'entrada vaig tenir la sensació que, al darrera del torn, m'esperava el Park Jurassic o Port Aventura. Els caragolins a la panxa eren intensos i feia calor, molta calor. Tienen suerte - va exclamar optimista el guia-, no hay niebla hoy!.

de la xarxa

Finalment vam entrar, i aleshores en Jorge, el guia, va tenir una bona idea, o és que potser tenia algú més a qui guiar i volia matar dos pardals d'un tret (o dos còndors, que no sé pas que es mata, metafòricament of course, per aquells verals).

- Hay mucha gente hoy, porque muchos tienen que tomar el tren de la noche, si les parece, como ustedes se quedan en Aguas Calientes a pasar la noche, les dejo que den un paseo y quedamos aquí al mediodía, así la gente se habrá ido a comer y podremos visitar las ruinas casi solos.

No ens va semblar pas malament, hi havia una munió de gent de tot el món i, la veritat, moure's entre les ruines entre tanta gernació no semblava gens atractiu. La colla ens vam separar, alguns volien anar al Puente del Inca i d'altres vam optar per la Puerta del Sol. Serà que tinc tirada a anar amunt el primer tram, així, de tornada, tot sol ser baixada. L'excusa oficial era veure una vista més aèria de la zona i poder fer fotos de les ruines amb el Huayna Picchu al darrera.

Machu Picchu vist des de la Puerta del Sol, on s'arriba pel Camino del Inca. El camí que s'observa a sota és per on passen, amunt i avall, els autobusos kamikaze que van i vénen d'Aiguas Calientes.

Feia calor, ja us ho he dit, i malgrat els dies d'aclimatació notàvem l'alçada, la pujada era prou forta i la meva panxa havia decidit torturar-me com un afegit simpàtic a l'excursió. El camí no el fèiem gaires persones i, com sol passar, poc a poc ens anàvem separant, de manera que vaig acabar caminant sola. Reconec que, malgrat tot, no podia parar d'observar la vegetació que m'envoltava, i les muntanyes plenes de selva. Si bé les ruines, hores d'ara, ja m'havien decebut del tot -més pedres de muchos ángulos señora, mire, mire!-, la natura que s'albirava al darrera, em temptava d'allò més a prendre una motxilla i anar endavant, sense girar.

En aquestes ensonyacions anava ben distreta quan vaig sentir unes passes d'algú que baixava. Se sentia el panteix d'algú que corre i se'm va acudir que potser era algun turista d'aquests esportistes que avui te'ls ensopegues sota les pedres. Arribada al revolt, un indi, vestit únicament amb una faldilla, amb la cara pintada i un matxet enorme en una mà, baixava esperitat pel camí. Vaig fer un bot i em vaig arrambar el màxim possible a la paret per deixar-lo passar. L'indi, sense parar de córrer, i amb el matxet massa prop meu, va mirar-me, va somriure i va dir:

- Buenos dias!

I va seguir camí avall.

Bé, d'acord, ja sé que no resulta una anècdota especialment aterridora, però ja m'agradaria veure-us a vosaltres en aquesta tesitura. Aleshores vaig seguir enfilant-me, camí amunt.

(continuarà)

Web de la setmana: Shaun the Sheep

Des de fa força temps, l'ovella Shaun és un dels meus ídols de la pantalla. Si bé la seva web no és un prodigi, si que t'endinsa en el món d'Aardman (una mica més original) i també conté algun joc per la quitxalla.

Bon cap de setmana!