divendres, 30 de juliol del 2010

Tancat per vacances

Bé, doncs, ja era hora! desapareixo un meset. Ens veiem al setembre!
Per encàrrecs, en algun lloc proper al de la foto, o al de la foto mateix.

I feu bondat que deixo la casa oberta i amb les claus posades!

dijous, 29 de juliol del 2010

El llibre que m'enduc


Queda molt poc per les vacances i, com sempre, m'enduc un llibre, o dos. Són diverses les circumstàncies que em fan inclinar cap a l'un o l'altre. Si marxo amb la motxilla el pes és la primera característica que contemplo d'un llibre, el pes, la llargària i la possibilitat de ser rellegit. Per això he travessat els Pirineus amb Ciceró i Ovidi, en les edicions de butxaca de La Magrana, primer perquè pesen poc i segon perquè els pots estar rellegint eternament.

Aquesta vegada, però, és de les que he de dur bossa de viatge, que maleta pràcticament no en duc mai, i això vol dir que, si bé puc dur més pes, corro el risc que m'ho perdin, o que se m'oblidi en algun dels llocs on anirem. O sigui que s'imposa una edició econòmica.
Lev Tolstoi

Algú m'ha reptat a llegir Anna Karènina i, sortosament, en tinc una edició molt econòmica, d'aquelles que regalaven amb algun diari. Així que l'Anna viatjarà amb nosaltres fins a la ratlla i en tornarà convenientment llegida. Potser l'acompanyarà El germà Jacob, de George Eliot, ves a saber si no acaben fent una bona parella.
George Eliot

En tot cas, me n'alegro d'endur-me'ls, sobretot perquè he pogut resistir la temptació d'encetar-los. Tots els llibres de "la pila" estan encetats, no me'n puc estar, però aquesta última vegada he fet bondat i n'he llegit un de sol, gairebé en exclusiva. (La veritat és que l'he combinat amb un parell de Camilleris, però estic convençuda que l'autor no m'ho tindrà en compte.)
"No puc viure sempre pendent de mi mateix, construint-me una vida d'heroi, de profeta o de màrtir, no sempre puc ser just, ni equànime, ni tan sols perfecte, mai no puc portar una línia de conducta recta i planificada, no tinc ganes de treballar gairebé mai, sóc covard i desesperat, transcendental i feble. Però no m'he d'avergonyir, he de treure'm del damunt aquest maleït sentiment de culpabilitat. Ja ho sé que arribo fàcilment a la vulgaritat, tinc aquests gustos. Però no puc lliurar una eterna lluita amb tot allò que m'agrada. A la nit somio en festes majors d'estiu i en envelats plens de música. M'agrada ballar al so de les trompetes entre les rialles de les noies i menjar olives, d'aquelles farcides d'anxova, assegut a la terrassa d'un cafè a l'hora de l'aperitiu, els balls de nit i les sardanes els diumenges al matí. Tinc aquestes vel·leitats, no sempre puc ser un ocell d'ales de foc que porta la veritat al bec i vola fidel a l'estrella del sud. Desenganyeu-vos, sovint caic des de les alçades i m'estavello en un carrer solitari, on ningú no em veu. I ploro. No de dolor, sinó de tristesa. O potser per totes dues coses. Alguns cops vull suïcidar-me, però no ho faré mai, perquè aleshores ho perdré definitivament tot. I res és poc, però poc no és res. O a l'inrevés. A més, no podria suïcidar-me encara que volgués, perquè no em deixarien."
Confesso que he doblegat moltes pàgines d'aquest llibre, del qual se n'ha parlat aquí i aquí, però aquesta ha estat, potser, la que m'ha fet més favor, perquè si no fos per les sardanes, gairebé sentia com em parlava un bessó.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Òndia! ara que me n'adono!


Que l'altre dia vaig complir els 500 apunts!
Va ser amb aquest, un dels que més feina m'ha donat, els de grafits me n'han donat força. El primer de tots va ser aquest.

Doncs res, això, que ja notava jo que em convenien unes vacances!
A algú n'hi sobra algun d'aquests últims? ^^

dimarts, 27 de juliol del 2010

Als vostres peus: una rata

 Imatge extreta de la Xarxa

Aquest dia, fent la sargantana a la platja, vaig rumiar en com abans frisava per escriure alguna cosa i ensenyar-vos-la. Igual com feia la nostra gata Esquitx, una siamesa menuda i espavilada, que l'únic en què pensava, quan caçava una rata a la muntanya, era córrer a dipositar-la als peus de ma mare, com si d'un present insuperable es tractés. Imagino que l'Esquitx era fan d'en Montmorency, no m'estranyaria gens, essent com era la gata d'una casa de lletraferits.

Però ara això ja no em passa. És cert que tinc mil històries inventades i, és cert també, que les tinc totes començades. Però quan arribo al tercer capítol m'avorreixo i ho deixo córrer. Potser per sortir a comprar-me unes arracades, per anar a córrer, per llegir qualsevol cosa, fins i tot algun llibre bo. Em passa ben bé igual que quan faig l'allioli al morter, només amb all, oli i sal, per suposat, se'm lliga la mar de bé fins un punt on, indefectiblement, se'm talla.

Deu ser cosa de caràcter doncs que ja no m'abelleix deixar-vos rates als peus, que se'm talli l'allioli i que no em vingui gens de gust escriure. Encara que, ben pensat, segurament és que s'apropen les vacances.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Tastos de grafit i7: Barcelona


Després de la meva estada al davant de La Carboneria, i durant unes quantes setmanes, m'he intentat explicar a mi mateixa, tot compartint-ho amb vosaltres, què són els grafits i per què els humans tenim aquesta compulsió a deixar rastre en les parets que ens envolten.

Segurament, com la majoria de vosaltres, inicialment pensava que de grafits n'hi ha de macos o de lletjos, d'artístics o que només embrutaven. Únicament m'havia quedat amb la imatge inicial, amb el flaix d'alguna cosa que distorsionava l'ambient d'una plaça, o que la podia associar a barris baixos, olor a pixum, molts immigrants, rastes als cabells, gent vestida diferent. I, després, és clar, quan veia un tag o un grafit fora d'aquest ambient, embrutant una façana d'algun barri de classe mitja o alta, feia els mateixos escarafalls que fem tots.

Com què tinc tendència a sospitar sempre d'allò que penso, perquè em preocupa saber com penso i el perquè, vaig intentar fer l'exercici d'endinsar-me en aquest món. D'entrada ho tenia fàcil, d'una banda Internet, una font inesgotable de dades, de l'altra algun bon professor d'Història de l'Art i d'Art Digital a la universitat, i, finalment, la meva tendència inveterada a sentir simpatia per tot allò que fa el jovent, potser perquè tinc la gran fortuna de no haver oblidat la meva joventut i no haver-la modificat en el record.

Vaig "descobrir" (o recordar, podríem dir) que el grafit és una eina d'expressió humana, com humanes són les pintures d'Altamira i els dibuixos i les frases escrites a les parets de Pompeia, res excels ni inspirat pels déus com es pretén d'alguns artistes. Com el grafit s'alimenta de la llegenda del justicier, d'aquell a qui ningú ha vist la cara, com Banksy, o del que vol deixar petjada i enfrontar-nos a nosaltres mateixos cada cop que mirem una paret com Blek le Rat. També he conegut la vampirització del grafit per part de la indústria de la cultura, de les galeries, i la possible destrucció de la idea original amb la seva mercantilització.

Haring i les seves pintures acolorides i rutilants, no era el millor grafiter, però va ser un dels que millor es va introduir en la comercialització del seu art. De la mà de Basquiat vaig arribar, inevitablement, a Warhol i, en definitiva, a la font del grafit actual: el pop art, l'art popular, quan l'expressió abandona les galeries dels palaus, dels edificis públics, dels museus, per fixar-se en la gent del carrer tot fugint de l'Acadèmia. Però és evident que el grafit no és fill del pop art, que el transcedeix, que ens passeja per tota la història de la humanitat. I va ser un  fotògraf austro-hongarès, Brassaï, amb les seves fotografies parisines en blanc i negre, que em va fer anar a visitar l'obra poètica del surrealista Paul Éluard, l'Art Brut de Jean Dubuffet  i em va apropar a l'obra d'Antoni Tàpies, i que em va ensenyar, també, a apreciar la meravella del grafit, del que alguns en diuen embrutar parets, i d'altres ho consideren com un missatge dins d'una ampolla, com un crit a l'eternitat dient: existeixo!

I, per fi, fou un gran poeta, un poeta nostre, i dic "nostre" a consciència, perquè creava en la NOSTRA llengua, poseu-li el nom que vulgueu a això que parlem, el que em fusionà definitivament amb aquesta última idea, Vicent Andrés Estellés, de qui vaig aprendre que el grafit és l'expressió de quelcom molt intern i intens: jo he estat aquí i això m'emociona, jo sento i ho he d'explicar, per explicar-me a mi mateixa.

No sé si Barcelona és una "gran ciutat" del grafit, la veritat és que els rànquings no m'han interessat mai gaire. El pitjor que pot passar a qualsevol ciutat és que li diguin que és la millor en això o allò, per a ser convertida en el tòpic més barroer i disenyworldià del món. Barcelona és la ciutat que més m'agrada de totes les que he visitat, té la mida justa, el clima perfecte, té mar (que això no ho pot dir tothom, per molta capitalitat que s'atorgui), i té una població bigarrada que l'omple de vida real.

M'han recomanat moltes vegades que anés a tal o qual lloc. No us heu trobat mai que us  han dit allò de: "ves a (un lloc) que és com de pessebre!"? Jo en fujo corrents, perquè els escenaris em semblen perfectes pel teatre, o per les pel·lícules, però la vida real mai és neta, de disseny i perfecta. Per això m'agraden les ciutats que demostren que hi ha gent que s'hi guanya la vida, que ens ensenyen les seves misèries, perquè sense elles difícilment trobaríem les seves virtuts. Per això, des d'aquí, aprofito, també, per demanar-vos que no en feu un parc temàtic d'una ciutat tan increïble com la nostra. Amb totes les llums i, sobretot, amb totes les seves ombres.
Uau! serà un ... ?

Aquest vídeo és de Berok, un grafiter barceloní, que us recomano que visiteu al seu myespace.


Un grafiter barceloní prou famós és Sixeart, aquí hi trobareu algunes de les seves obres.
Totes les fotografies de grafits barcelonins han estat tretes d'aquí

diumenge, 25 de juliol del 2010

Qui no te feina ...

... el blog pentina! O, en el meu cas, en fa un de nou. I no serà pas per poca feina, que al juliol els comptables n'estem ben colgats. Però, com més feina tinc, més em convé fer alguna cosa que no hi tingui res a veure. A més ja fa massa temps que em miro les carpetes a vessar de fotografies que mai veuran la llum, o sigui que, si mai us ve de gust, el Factor X serà el meu àlbum de fotos. No patiu, no us convidaré cada dia, només "de tant en tant".

divendres, 23 de juliol del 2010

Web de la setmana: Chopin


Tomek Sikora és un fotògraf polonès força interessant. "La fotografia, per a mi, és una forma de joc, permet la cerca sense fi. Visualment, les seves possibilitats són il·limitades, sobretot si un va més enllà de les regles establertes. En el moment de prendre una simple foto pot esdevenir el començament d'un camí fascinant - al final del qual la imatge creada s'ha carregat d'emoció de gran abast per comes poden sorprendre fins i tot al mateix autor, la imatge que li agradaria tenir."

Maciej Baszewicz és un dissenyador gràfic, polonès també, i membre de Grafika Wydawnicza.

Ambdós ens ofereixen aquesta web d'un àlbum molt especial de Chopin. Perdeu-hi una mica d'estona, amb so, per suposat. I, si podeu, feu un tomb per les altres dues, penso que són bons llocs per invertir segons de vida.


dijous, 22 de juliol del 2010

"No a la venta"


A La taberna de ATB, entre ampolla i ampolla de rom, n'aprenc. Això ho vaig aprendre en format vídeo.

Tràiler:



Documental:


"Las personas de todo el mundo cada vez dependemos más de un menor número de grandes empresas globales. Monsanto controla el 90% de las semillas transgénicas. Microsoft tiene un 88,26% de la cuota del mercado en software informático, seguida por Apple con Mac con un 9,93%. Cada día 150 millones de personas en todo el mundo compran un producto Unilever sin ni siquiera saberlo. MC Donald sirve 58,1 millones de comidas diarias en todo el mundo. De las 100 economías más grandes del mundo, 51 son empresas. Los estados pierden poder al mismo ritmo que las grandes empresas lo ganan. La globalización ha generado un nuevo contexto que requiere una redefinición de las reglas de juego para la sociedad global del siglo XXI."

De No a la venta

dimecres, 21 de juliol del 2010

Una altra vegada, el monstre


Acaben de marxar els últims convidats i la Magda s'asseu al braç de la butaca per reposar una estona de tot el que suposa atendre a vint-i-sis persones dinant a casa. Sap que això només es repetirà l'any que ve, a la propera Festa major i sap, també, que ho fa per en Fidel, perquè la majoria de convidats són de la seva família i ell adora aquestes reunions.

En Fidel seu al sofà, rendit però content. L'ha felicitada pel dinar, la veritat és que els canelons eren molt bons. Ella ha reconegut que si, que les últimes vegades li quedaven molt bé.

S'ha fixat en la seva imatge reflectida al vidre de la porta del pati. Es veu vella i grassa. La menopausa està fent estralls en el seu cos. Es pregunta com pot estar menopàusica si encara és aquella nena de catorze anys que vomitava tot allò que menjava perquè tenia pànic a ser grassa com la seva tia, a la que deien que s'assemblava tant?

Sap que no s'ha de mirar, de la mateixa manera que no s'ha de pesar. Sap que només això és un pas més cap a l'abisme. Pensa això i, acte seguit, se n'adona que no cal ser tan melodramàtica. Morir no és un abisme. Fa més de trenta anys que sap que un dia ho farà, ho acabarà tot, però no és cap drama. Senzillament és l'esgotament de la tasca diària d'odiar-se a si mateixa.

Quan? com? Avui seria un bon dia, per exemple. Ni tan sols la satisfacció d'haver atès com cal els seus convidats és capaç de donar-li l'eufòria necessària per somriure a la imatge que està veient reflectida en el vidre. Però, com? Recorda que té uns quants vàliums i una capsa de sedants dels més fluixos. Hauria de llegir-ne el prospecte, perquè no sap si en tindria prou.

En Fidel engega el televisor, fan futbol i se'l mira mentre va comentant això i allò dels cosins, del fillol ... ella contesta mecànicament, mentre observa, immisericorde, la seva imatge al vidre de la porta.

Realment la vida és grotesca, com pot ser que faci aquestes bromes a les persones? Aquí la tens, una dona de mitja edat, quina expressió més fastigosa, amb les seves arrugues de poc estrenades, les bosses sota els ulls, herència familiar, una possibilitat de papada, una mica de panxeta, perquè els embarassos i la cesària no perdonen, cel·lulitis, passada de pes ...
Ara fa un any que ha tornat a odiar el menjar, que li encantaria poder existir sense menjar i que, sense adonar-se'n, va reduint-ne les quantitats i la varietat. Sap que està fent una recessió gens saludable i sap, també, que això la durà al divan una altra vegada.

El que es pregunta és si ara val la pena. Si servirà de res tot plegat ara que ja no hi ha criatures que l'empenyin a avançar. Es mira en Fidel, és un home amb bona planta, acabats de fer els cinquanta, encara es conserva bé, es cuida i fa esport, té una bona feina, o sigui que, per l'aspecte físic i l'econòmic no tindria cap problema en trobar una dona més jove i més parençosa.

De sobte sent una nostàlgia terrible d'una societat on això no fos possible que passés, on no calgués que una dona s'odiés a si mateixa, on tots els cossos fossin admirables. No li dirà res a en Fidel, és clar. Aquestes coses no es diuen, es fan o es va a cal psiquiatre a explicar-les i que t'omplin de més pastilles.

Acabar, dormir, no haver de patir ni un instant més per amagar-se de les mirades, per avergonyir-se de veure's nua. Cap més dieta, cap més imatge que li recordi constantment que no és res més que un cos en decadència, condemnat a consumir, compulsivament, tots els productes, magnífics, amb que ens ataquen dia rere dia.

S'aixeca i se'n va a la cuina a assecar els plats de la pica. Posa el televisor i, així, per una estona, s'entumeix els pensaments. Potser si que ho farà avui, o potser esperarà a tornar-se a veure l'any que ve, després del dinar de Festa Major.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Cites: la poesia

La imatge d'aquí

"Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie"
Theodor W. Adorno (Frankfurt 1903-Viège 1969) filòsof, musicòleg i sociòleg alemany.

"Després d'Auschwitz només queda la poesia"
Imre Kertesz (Budapest, 1929) escriptor hongarés guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 2002

Algú recorda Auschwitz més enllà dels tòpics?

dilluns, 19 de juliol del 2010

Tastos de grafit 6: Vicent Andrés Estellés

I què si en Vicent Andrés Estellés no expressà el seu art amb un esprai? Ell també feu grafit, a la seua manera.

 Fotografia de Brassaï

"Testament mural

... de la mellor que mai vestís camisa
Jordi de Sant Jordi
EL teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada pels amants,
amerada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents."
Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles. II. València, 2001. Tres i quatre, poesia 7

divendres, 16 de juliol del 2010

Web de la setmana: anem a escalar?

Mount Asgard (Canadà)

En Girbén em matarà, segur, però pels que no tenim l'oportunitat de fer escalada (sobretot perquè som uns covards, o perquè tenim massa "volum") jugar una estoneta a intentar no caure, o a caure i no prendre mal, tampoc està malament. Si ho voleu provar, això de pujar al Mount Asgard (Canadà) amb en Leo Houlding, aneu aquí al joc que us proposa la firma Berghaus per tal de promocionar els seus productes.
 Puja com en Leo Houlding

dijous, 15 de juliol del 2010

Anem enrere per avançar?


Al ser estudiant perpètua d'història, sempre m'ha semblat xocant que les persones  "normals" parlem dels temps passats com si la gent d'aleshores fossin discapacitats psíquics que, això si, vivien a l'Arcàdia feliç. Per a la majoria de nosaltres, la humanitat dels nostres avis enllà, no és res més que un munt de gent similars a criatures de bolquers, poc assenyats, només perquè "feien guerres", com si nosaltres no en féssim, i perquè no tenien microones.

Això si, hi havia un munt de barbuts que escrivien llibres de coses perfectament incomprensibles i, per suposat, del tot negligibles, a no ser que ens calguin per citar-ne alguna frase que s'adigui justament amb allò que volem expressar. O sigui, que ens doni la raó.

Vaja que podríem dir que la majoria dels humans actuals valorem l'evolució en base a la possibilitat de fer crispetes sense embrutar una paella i no pas per les idees que puguem tenir, si és que en tenim alguna, hereves directes dels nostres avantpassats. Si, els "uka-uka" també pensaven.

Però no cal anar tan lluny per a desmentir frases tan tòpiques i mentideres com "això sempre s'ha fet així", només cal fer un tomb per la història, la de debò no la de dates i reis, per adonar-nos-en.

El 1872 va néixer l'Alexandra Kollontai. Aquesta dona, icona feminista, fou una revolucionària i sindicalista bolxevic. Fou, també, la primera ambaixadora en la història i promogué coses tan antigues, i tan menystingudes en aquests temps nostres, com l'amor lliure. També escrigué sobre temes socials i de la dona. Cal apuntar que a la pujada al poder de Iósif Stalin va revocar totes els avenços en el camp de la  igualtat que s'havien aconseguit fins aleshores, tornà a penalitzar homosexualitat i avortament, i es retornà a la doctrina en favor de la família, posant traves al divorci, per exemple.
 De Quino

Ja ho veieu, la llibertat per triar d'una dona és, al mateix temps, anti-religiosa, anti-social i anti-marxista, té el seu puntet no trobeu?

L'anècdota més famosa de l'Alexandra i de la qual se n'ha fet ressò tot el moviment feminista des de sempre és la següent:  

"Preguntada en una reunió del partit sobre què significava per a ella la sexualitat, Kollontai va agafar un got d'aigua i se'l va beure. Després el va deixar al damunt de la taula, va aixecar la mirada i contestà: "és això"." (aquí, Sanahuja Yll, Maria Encarna)

Alguna vegada ens hem preguntat si allò que fem amb la idea que estem fent allò que volem, no és res més que seguir el patró que se'ns ha inculcat des de la més tendra infantesa? Que ningú es pensi que estima com ho fa perquè ho vulgui fer així. M'agrada el deseiximent de la Kollontai, la seva proclamació d'independència com a ésser humà ara fa 138 anys! Què és el sexe per a tu?: beure aigua quan tinc set

Trobo del tot normal que tanta llibertat ofengui i faci por. Stalin, com tots els dictadors, ho sabia, per això cal controlar la sexualitat de la població, i sobretot de les dones, amb ritus, normes, romanticismes de pot, déus i diables, malalties i càstigs bíblics, així ens garantim el control de la seva voluntat, no fos cas que se'ls acudís de pensar pel seu compte!

dimarts, 13 de juliol del 2010

Hem de ser conscients de a qui votem, així no podem seguir

Ja sabeu que, directament, en aquest blog no solc parlar de política ni de religió, però que mai he amagat la meva condició d'independentista, atea i feminista. Ara, acabo de rebre aquest correu de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència i he de reconèixer que estic molt trista, o molt emprenyada, o ambdues coses. Per això el comparteixo, perquè n'estic fins al capdamunt que alguns polítics acabin donant la raó als que diuen que són uns renegats del poble qui els ha votat i que, únicament, pensen en la seva cadira. Si més no, dos d'aquests, han sabut fer el que calia.

"ERC!!, PP, PSC, IC i CIU!! HAN ACORDAT AVUI LA PRIMERA RESPOSTA UNITÀRIA DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ INDEPENDENTISTA DE DISSABTE DE MÉS D’UN MILIÓ DE CATALANS: VOTAR EN CONTRA DEL LA ILP PER CONVOCAR UNA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

AQUESTA ILP ERA EL PLA B DAVANT EL BLOQUEIG DEL TC A L’ANTERIOR INICIATIVA POPULAR PRESENTADA PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA

Benvolguts/des companys i companyes,

Avui és un dia molt trist. La primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat per part dels partits polítics: aquest matí la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.


Amb aquesta decisió presa per unanimitat, la Mesa del Parlament ha tombat aquest Pla B que havíem presentat, després de conèixer la sentència del TC contra l’Estatut i contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, amb l’objectiu de salvar el bloqueig que s’havia perpetrat per part del TC contra l’anterior IP presentada per un referèndum d’independència. Aquesta IP també ha estat rebutjada, finalment, per part de la Mesa.

La ILP no podia aturar-se per part del Govern espanyol perquè la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i ja no es podia recórrer per part del Govern espanyol. Però la Mesa del Parlament, per unanimitat, i en un acte de covardia després de la manifestació de dissabte, ha fet la feina bruta a Espanya i ha tombat la Consulta Popular sobre la Independència abans que poguéssim començar la recollida de signatures.


Aquesta decisió és una burla i una manca de respecte al milió i mig de catalans que ens vàrem manifestar el passat 10 de juliol al crit d’INDEPENDÈNCIA. Els partits polítics han volgut posar un morrió al poble i han manat continuar votant llistes tancades i bloquejades. Aquesta ha estat la única resposta unitària que han sabut acordar: evitar que el poble parli i voti. I ho han fet tots junts, els que es fan dir independentistes amb els autonomistes i els espanyolistes. Tots junts.

ALFONS LÓPEZ TENA I URIEL BERTRAN HAN PRESENTAT LA SEVA DIMISSIÓ COM A CONSELLERS NACIONALS DE CDC I D’ERC RESPECTIVAMENT

Alfons López Tena i Uriel Bertran, els impulsors de les dues iniciatives per convocar una Consulta Popular sobre la Independència han presentat la seva dimissió com a Consellers Nacionals de CDC i d’ERC respectivament, per aquesta decisió adoptada per les direccions de CiU i d’ERC. Aquesta és la carta que ha enviat Alfons López Tena a Artur Mas i la carta que ha enviat Uriel Bertran a Joan Puigcercós.

MOSTREU EL VOSTRE REBUIG A L’ACTUACIÓ D’ERC, PP, PSC, IC I CIU I ENVIEU UN CORREU ELECTRÒNIC ALS RESPONSABLES D’AQUESTA BURLA AL POBLE CATALÀ

Líders Polítics
Joan Puigcercós (ERC): jpuigcercos@esquerra.cat
José Montilla (PSC): jose.montilla@parlament.cat
Artur Mas (CiU): a.mas@ciu.cat
Joan Herrera (IC): jherrera@diputado.congreso.es


Membres de la Mesa
Ernest Benach (ERC) : ernest.benach@parlament.cat
Rafael Luna (PP): rafel.luna@parlament.cat
Higini Clotas (PSC) : higini.clotas@parlament.cat
Lídia Santos (PSC): lidia.santos@parlament.cat
Lluís Corominas (CiU): lluism.corominas@parlament.cat
Antoni Castellà (CiU): antoni.castella@parlament.cat
Jordi Miralles (IC-EUiA): jordi.miralles@parlament.cat

Com sempre,
Visca Catalunya Lliure!
"

Som un animal musical

"Si su hijo tiene entre 3 y 8 años, explíquele narraciones de todo el mundo. Charle mucho con él, no le deje ver la tele y que NO lea."

Les contraportades de La Vanguardia sempre acaben fent-te conèixer personatges que et sobten, et meravellen i et demostren que el món acadèmic no és tan uniforme com ens volen fer creure des de les petiteses amb les que ens toca batallar. Kieran Egan és doctor en Filosofia de l'Educació i no s'està de res a l'hora de classificar l'educació actual. Va venir fa un temps, el 5 de maig de 2006, a impartir una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans i els de "la contra"(entrevista sencera) de La Vanguardia van aprofitar per entrevistar-lo. Jo he retrobat el retall entre els meus papers i he recordat que ho volia compartir, aleshores però no tenia blog, o sigui que entenc que hi ha persones i personatges que no passen mai de moda. I, malauradament, el que diuen o denuncien segueix vigent.

L'entrevista l'he trobat reproduïda al blog  de l'Associació de joves d'Altafulla.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Tastos de grafit 5: Brassaï, el fotògraf

«M'admiro, paret, que no hagis caigut a trossos tu que has d'aguantar tot l'avorriment dels que escriuen.» Traducció aproximada d'un escrit trobat a les ruïnes de Pompeia, potser entre el 60 y el 79 d.C.

Grafit pompeià

Des d'aquí, fins a les parets de París, l'antic combatent de la cavalleria austro-hongaresa Gyula Halász, Brassaï, ens diu que res sembla haver canviat en la humanitat, en el seu desfici de deixar constància del seu pas per la Terra, ni que sigui amb un simple gargot en una paret.

Grafit parisenc fotografiat per Brassaï

"Gravar el propi nom, el de l'amor, o una data en el mur d'un edifici és un tipus de vandalisme que no es pot explicar només pels impulsos destructius d'un individu. Jo veig en aquestes accions més aviat la supervivència de l'instint de tots aquells que no poden erigir piràmides o catedrals per a perpetuar el seu nom. Són escassos els moments en els que se sent el pols de la vida colpejant amb tanta intensitat que reclami una pedra, un mur, o l'escorça d'un arbre on serem inscrits per sempre (...) Uns murs alts suposen un desafiament. La protecció de la propietat, la defensa de l'ordre, són un objectiu per a la protesta i l'insult, així com per a les demandes de qualsevol intenció sexual, política o social. La revolució francesa va començar amb la caiguda d'uns murs, els que envoltaven la Bastilla. Ni els diaris ni els pòsters han suplantat l'escriptura en el mur. Una paraula inscrita a mà en lletres enormes té un impacte que un pòster no pot tenir. Imbuïda de l'emoció i la ira del gest que la va fer, el manté, excloent tot allò que vingui després ..." Brassaï

De l'exposició "Graffiti Brassai" al Círculo de Bellas Artes de Madrid, Sala Goya, 20.11.08>25.01.09. Amb textos del propi Brassaï i Antoni Tàpies.
Brassai - Graffiti
Textos també de:
Oliva Maria Rubio. Comissària de la mostra. Bio
Carmen Gallardo Mediavilla. Professora Titular de Filología Clássica de la UAM. Bio
Agnès de Gouvion Saint-Cyr. Inspectora General per a la Fotografia en la Delegació d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura de França. Publicacions

divendres, 9 de juliol del 2010

Web de la setmana: seguint la pista a Carlos

Edgar Ramírez, el Carlos de la ficció

Canal Plus França ens fa un desplegament, en aquesta web, de la pel·lícula produïda de tota la trajectòria, imatges i documentació sobre el terrorista més buscat de la història: Carlos i que va ser presentada a Cannes aquest mateix any. El mateix terrorista, des de la presó francesa, es queixa de la inversemblança de la pel·lícula. Es pot veure la web en anglès o en francès.
Ilich Ramírez, Carlos

Ah! I men descuidava, jo SI que aniré a la MANIFESTACIÓ, per reclamar un ESTAT PROPI. Què no servirà de res? I com ho sabeu? No la fem pels de Madrid, LA FEM PER NOSALTRES, perquè la nostra llibertat no ens l'han de donar ells, ens l'hem de procurar nosaltres mateixos, dia a dia, pam a pam. Malgrat que costi,  MALGRAT QUE ENS BARALLEM, SI NO HI HA DIÀLEG NO HI HA AVENÇ. Quan els titafluixes que ens manen vegin quants som i el ressó que poguem tenir ja correran, no patiu.

dijous, 8 de juliol del 2010

Per no sentir el "soroll" del carrer

Si, ja ho sé, música dos dies seguits? Però les espelmes a Sant Hegel i a Sant Goethe no han funcionat, ja sabia jo que era atea per alguna cosa! Ens entenem alguns, oi? Bé, en tot cas aquesta és d'aquelles que m'agrada escoltar-les una vegada i una altra, amb els auriculars posats.  Downtown train. Tom Waits

dimecres, 7 de juliol del 2010

Hocus pocus

Vaig estar dubtant entre posar-vos "lunodenerodosdefebrero...", però vaig pensar que ja ho faria algú altre.

Hocus Pocus és una banda de hip-hop francesa, però també és una paraula màgica que ens uneix a un passat àgraf, una paraula inventada per la població illetrada intentant emular els llatinismes que escoltava i que també es fa servir com a sortilegi, com l'abracadabra nostre.

Beautiful Losers ft Alice Russell (soul blanc)

Making off


no us estranyi, amb tant de grafit i grafisme, al final he acabat amb la síndrome d'Estocolm.

dimarts, 6 de juliol del 2010

El sistema "maki" d'escriure apunts al blog i "Una mica de sucre ..." (editat)


La gent solem ser tastaolletes i llegir en una pantalla és cansat. Bé, ja tenim les dues premisses inicials. Ja ho sabeu que visito molts blogs, amb l'excusa de la ràdio vaig començar la meva carrera criminal, i ara ja no me'n puc desenganxar.

I és que les coses són així, fins i tot ara, quan acabo la pàgina d'un llibre, em vénen temptacions de deixar-hi un comentari, ni que sigui curtet i en llapis. Allò de: “m'ha agradat molt ;P”,  i, evidentment, queixar-me si el senyor Stendhal no contesta els comentaris i pensar, desencantada, que és un pet bufat.

Tot i això, reconec que em perdo alguns apunts i d'altres els llegeixo en diagonal només per motius de forma. Hi ha gent molt bona que escriu a la Xarxa, però escrivint bé no n'hi ha prou. La Xarxa té les seves regles, qualsevol medi de comunicació les té, i si bé en un llibre, per exemple, et pots permetre un paràgraf llarg, o un sol paràgraf entre principi i final, en una pantalla d'ordinador és la garantia perquè ningú se'l llegeixi.

"El cervell obvia els detalls, el que vol és una bona història." Jonah Lehrer

En el meu cas, després de diverses provatures, vaig apostar pel sistema “maki”, a l'estil del menjar japonès, a mossegadetes i variat, segurament més influenciada pels guions d'informatius que vaig estar fent durant dos anys. La ràdio et dóna molt la mesura del temps i l'angoixa de “cansar” l'oient, fins i tot se sap quan la gent “desconnecta” encara que t'estigui "sentint".
Imatge d'aquí

Si fem un apunt massa llarg, amb el text sense justificar, sense punts i a part, sense imatge o so, amb un disseny de pàgina poc adequat, sense ressaltar paraules en negreta, amb faltes evidents d'ortografia (ei, jo també en faig, però procuro polir-ho) o amb la lletra Còmic Sans [crítica dedicada a la penya “perquè la Còmic Sans sigui declarada delicte contra la humanitat"], el més segur és que la gent llegiran la primera i l'última frase i para de comptar. Això si els caiem bé, sinó ni l'última no llegiran.

Un blogaire que escriu no és només un escriptor, és també l'editor del seu material, i no ha de perdre de vista mai el disseny del producte ja que estem en un medi essencialment d'imatge encara que no ens ho sembli perquè hi ha lletres.
Extret d'aquí (no té desperdici)

Ah! i la mica de sucre? Doncs bé, quan els meus fills eren petits i els costava acostumar-se a menjar “salat” vaig adoptar el truc d'omplir la cullera i, al davant de tot, posar-hi una mica de petitsuís de maduixa. Digueu-me tramposa, però si voleu un peix, cal posar-hi alguna cosa a l'ham.
(demano disculpes per posar-hi aquest vídeo, però tots tenim un passat)

Aquest apunt el dedico als editors, perquè entenc que la seva és una tasca immensa: la de fer arribar al lector en un format "comestible" la tasca d'uns quants il·luminats que, segurament seran uns genis, però els costa adonar-se que, només amb això, el món no caurà als seus peus.

També el dedico a l'Allau, sense la col·laboració inestimable del qual, no se m'hauria acudit escriure'l.
-----------

Sembla que, poc a poc, se'n van sortint aquests de Blogger. Ara sembla que hi siguin tots, pau i que duri!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Tastos de grafit 4: SAMOc*

* same old shit (la mateixa merda vella) o:
Basquiat i Al Díaz van començar a signar SAMOc, després Basquiat emprén un camí propi. Un excel·lent apunt biogràfic el trobareu al blog Bonito Cadáver

Documental: part 1



Documental: Part 2

Documental: Part 3



Aleshores, un artista que nega els seus inicis grafiters, o, en el seu cas, que els identifica com a pintures, que es converteix en un objecte de consum [no us perdeu l'últim tros del documental, on podem assistir a una subhasta d'una de les seves obres, un espectacle gairebé obscè (?)], és un artista? què o qui ho defineixen? com és que quan es dóna a conèixer la crítica el qualifica com a "exemple de mal gust i carent d'artisticitat"?

René Ricard digué: "ningú voldrà ser part d'una generació que ignora un altre Van Gogh".

En tot cas, Basquiat va fer bona la dita: "viu al màxim, mor jove i faràs un bonic cadàver".

divendres, 2 de juliol del 2010

Web de la setmana: Kick-Ass

I pel mateix preu li mostrem una pel·lícula i un còmic!
 "A mi me ha gustado mucho, es cine para divertirse ademas me han encantado, como lector de comics, los muchos guiños que hay por toda la pelicula. Realmente critica a una sociedad que va a su bola y nadie ayuda a nadie"  d'aquí.

I és que ja comença a ser costum que, quan s'ha d'estrenar una pel·lícula, se'n faci una web. Kick Ass dubto que passi a la història del cinema com una gran obra, però probablement sigui la millor fórmula per comprendre l'imaginari adolescent d'avui, del tot americanitzat.

"Politicament incorrecta, amb altes dosis de mala llet, no desmereix massa el comic" del meu nebot. Diuen que es plena de violència gratuïta, de llenguatge obscè. Bé, potser si que és més real del que voldríem creure i ens entestem en no veure. En tot cas la seva web és aquesta i això segur, no és art i assaig.

Imatges de la pel·lícula:


Imatges del Còmic:

dijous, 1 de juliol del 2010

.

Gaudint del privilegi de compartir àpat i xerrada amb éssers que admiro, de retorn m'envaeix la tristesa. Per constatar els meus límits i l'escassesa del meu coneixement, per la proximitat del geni en una forma insultantment jovenil, o potser només és l'efecte de massa ginebra?