Ocells, Brooklyn i bròquil

Sabíeu que Simònides de Ceos (556-468 a.n.e.) va ser el primer poeta que va cobrar per la seva obra? I també l'inventor d'un sistema mnemònic força reeixit, i la distinció entre vocals llargues i curtes? M'ho ha dit n'Aristòfanes a Els ocells (més la Lisístrata), en aquesta tongada de lectures que estic fent de la Bernat Metge, i la Viquipèdia ho ha acabat d'arrodonir. Al seu darrera, amb les veles desplegades (a can Google), he conegut en Yannis Simonides, un actor grec, nascut a Constantinoble i criat a Atenes, escriptor, guanyador d'un Emmy i especialitzat en representar les obres clàssiques de la seva terra. Sembla que està de gira per tot el món amb la seva actuació en solitari de l'Apologia de Plató, i que és el director del Choreo Theatro, a Nova York, a Brooklyn, que no hi he estat mai, ni a Nova York, ni a Brooklyn, però que m'encanta pronunciar-ho, com un avenç del dia que hi pugui anar.

Yannis Simónides

També, el bo d'Aristòfanes, m'ha fet conèixer Cleònim, del qui diu: "Sí, hem volat i hem vist moltes coses noves, admirables i estranyes. Perquè ha nascut un arbre llunyà, més enllà de la Càrdia; Cleònim, que no és bo per a res, altrament és gros i ... covard. Floreix en primavera, esbrotona denúncies, i a l'hivern torna altra vegada a llançar els ... escuts." Que sembla que els escuts es llancen a l'hora de rendir-se, a cals grecs. Llavors he pensat que potser està parlant de Clèonim d'Esparta, una mena de rei desastrós, a qui la dona, na Quelidonis, va abandonar per Acrotat, sí, gent, el fill de n'Àreu I, no el poble del Pallars, sinó el rei espartà, però no em lliguen les dates. El que em queda clar, pel nom, és que devia ser espartà, i gras, i covard, vaja, un desastre d'espartà, que tots sabem com són els espartans, si més no el que ens vénen al cinema. I bé, parlant de vendre i de Brooklyn, no sé pas si la Josepa haurà dut bròquil de l'hort, perquè em ve de cara fer bròquil per dinar, que ens agrada molt a casa. Si fins i tot ara en fan una crema per la cara del bròquil! Si ja no saben que inventar, encara m'hauré d'untar de bròquil. I el bròquil, o "brókolo" (μπρόκολο) que ve de per aquelles terres dels grecs, que potser n'Aristòfanes ja en menjava, en cuinem cada setmana, poc o molt, al vapor. Vaja, doncs, que us deixo que he d'anar a cuinar i entre Simònides, Cleònim i en Yannis -és maco en Yannis, oi?- se m'ha passat l'estona i ara hauré de córrer! No, si ja dic jo que això de l'Internet és una bona enredada! Ah! i la Lisístrata també l'he llegida, però corrent i de pressa, que ja l'havia llegida diverses vegades en una edició de l'Institut del Teatre, crec, que volta per casa.

Calla que sembla que al segle XIX, sir Hubert Parry, va compondre la música d'aquesta cançó, suposadament inspirada en l'obra Els ocells d'Aristòfanes, que no sé veure-li la relació, perquè el faig amb més tremp al vell grec, però potser forma part d'aquest empatx de la Xarxa i, hores d'ara, ja no sé el que em dic.

Aristòfanes. Els ocells - Lisístrata. Barcelona, 2012. Edicions 62.

Un Mihura

En les cases on hi ha, o hi ha hagut, estudiants adolescents, sempre pots trobar llibres d'aquells, els quals tu, potser, mai no et compraries. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, abandonat, rebregat, i amb restes de goma d'esborrar entre els fulls -són xicots, ja se sap-, va caure a les meves mans tot fent endreça.

"Soy bueno y malo, perezoso y activo, simpático y antipático, triste y alegre, francófilo y germanófilo, modesto y vanidoso, tonto y listo. Soy, por lo tanto, como esos discos de gramófono, que por una cara tienen grabada una dulce melodía y por la otra cara una tabarra. Y todo depende de que se acierte a colocarme de un lado o de otro en el tocadiscos."

No comença pas malament. De tots els gèneres possibles, el teatre sempre ha estat el meu preferit, llegir-lo, que anar-lo a veure ja són figues d'un altre paner. 

"Dionisio, un joven de veintisiete años, va a casarse con Margarita, "una virtuosa señorita" de veinticinco. La noche previa a la boda se hospeda en un hotel, donde conoce a Paula, una atractiva chica de dieciocho años de la que se enamora."

No sembla especialment impressionant, oi? Penses, una comèdia de enredo, com les que ens havia acostumat l'Estudio 1 de TVE (1966), dirigit per Gustavo Pérez Puig, us sona?

"Tres sombreros de copa, es una de las obras más pesimistas, tristes y sutilmente críticas de la historia del teatro español. A través del humor, la obra trata temas de tanta envergadura como la libertad, la felicidad, el amor y la autenticidad de los sentimientos, cuestiona una institución tan consolidada como el matrimonio, entendido como sinónimo de felicidad, y censura las carencias de la vida provinciana, tema de larga tradición en nuestra literatura ..."

D'Eurípides a Mihura? Bé, sol ser normal això, si més no a ca meu. Llegir per plaer, sense un criteri ben definit, no és pas gens dolent. Si més no a partir d'una certa edat. Curiosament, l'un i l'altre, amb un parell de milers d'anys de diferència, situen les dones en una tesitura similar, l'un dramàtica, l'altre còmica, però ambdues tristes i que demostren que no hi ha hagut gaire evolució.

"BUBY. ¡Ay, mi Paula ...! Los caballeros os quieren a vosotras, pero se casan con las demás ... ¡Aquí viene este señor ...! ¡Tú eres una muchacha cariñosa, Paula! ¡Vivan las muchachas cariñosas... ! ¡Hurra por las muchachas cariñosas ...!"

Crítica àcida, situacions absurdes, jocs de paraules, referents culturals de l'època. Hi trobarem de tot en aquesta obreta. També un exemple d'allò tan clàssic com és desentendre's dels aprenentatges i de l'esforç.

"DIONISIO. No. Pero nos iremos a un pueblo de Londres. La gente de Londres habla inglés porque todos son riquísimos y tienen mucho dinero para aprender esas tonterías. Pero la gente de los pueblos de Londres, como son más pobres y no tienen dinero para aprender esas cosas, hablan como tú y como yo ... ¡Hablan como en todos los pueblos del mundo! ... ¡Y son felices! ..."

Malgrat que és una obra amb ritme, graciosa, que passa bé, s'agraeixen les acotacions i, novament, la introducció. Perquè, ja se sap, hi ha obres, i potser les teatrals més que cap, que, solent aprofitar l'actualitat, serien molt difícils de comprendre amb el pas dels anys.

Mihura, Miguel. Tres sombreros de copa. Barcelona, 2006. Vicens Vives.

Que n'és d'agosarada la ignorància!

Imagino que aquest ha estat el motiu del meu atreviment a l'hora d'explicar una anècdota en format obra teatral. Però és que em venia molt de gust, també. I és que hi ha experiències que semblen fetes expressament per a ser representades i que l'espectador ompli els espais amb personalitats, respiracions, expressions ...

Això si, la vaig "penjollar", a El Penjoll, és clar! Si són servits:

Una qüestió ètica (obra en un acte)