divendres, 31 de desembre del 2010

dimecres, 29 de desembre del 2010

D'aquelles sincronies

No em moc mai de casa sense un llibre, com a mínim. Fins al punt que, moltes vegades, en algun viatge, la por a quedar-me sense lectura fa que pesin més els llibres que la roba. Aquesta vegada hem de volar a Santiago de Compostela, però els controladors aeris han fet plans per nosaltres. Davant la necessitat de ser-hi, prenem el cotxe i enfilem sense descans pels paisatges erms que envolten les autopistes. La veu càlida del gps ens guia: "seguiu recte i preneu la propera sortida". Arribar tard, esgotats i negra nit, sopar una mica a la cafeteria de l'hotel, i prendre el llit com si fos l'únic deler de la nostra existència, és el que es pot explicar del final del dia.

L'endemà, abans de baixar a la cafeteria a menjar alguna cosa llegeixo:

"La instauració d'un món socialista autèntic, en el qual no ens paguem únicament amb bones paraules i amb discursos brillants i mastodòntics, és difícil, i ens ho prova que, actualment, encara no hi hagi cap país on el socialisme s'hagi realitzat de debò. En part, és clar, perquè la fita no es pot assolir mentre unes nacions anomenades socialistes hagin de conviure amb unes nacions capitalistes que priven d'aribar a aquell internacionalisme que destrueix els egoismes nacionals i conserven unes fronteres que sobren. Però en part, també, perquè els teòrics, o bon nombre dels teòrics del socialisme, en general pertanyents a nacions hegemòniques, han predicat una homogeneïtzació a partir de "casa" sempre que els fets nacionals es referien a pobles de "l'interior" i no a colònies allunyades, menystenint una sèrie de trets sòcio-econòmics que emparenten la problemàtica d'uns i altres. Són partidaris, per tant, d'una assimilació total que no respecta les característiques culturals històricament desenvolupades per les diferents comunitats." (pàg. 62-63)

Sortim per anar al centre històric de Santiago i llegim:


"En una societat com la nostra, hi haurà sempre subordinació a la cultura veïna i, doncs, una repressió de les formes de manifestació del país mentre alguns dels nostres socialistes amb incidència entre les masses acceptin que el poble català té menys drets que el poble que l'ocupa i afavoreixen, consegüentment, una alienació que afecta tant els catalans d'origen com els d'adopció. I, aparentement, ho accepten cada cop que se subjecten al jacobinisme dels partits germans que, en lloc de defensar una realitat catalana, com en defensen una de castellana amb el nom d'espanyola, tiren l'aigua a llur molí amb l'amenaça de les dues comunitats que ells mateixos faciliten quan, en confondre voluntàriament la naturalesa d'uns drets i d'unes obligacions que hi van aparellades i en oblidar a llur conveniència que no som algú que ha anat a imposar les seves lleis a algú altre, sinó un país al qual se li han imposat les d'un poble que, incapaç de sulucionar els problemes que es crea, ens priva de solucionar els que ens provoca, continuen l'obra de la dictadura." (pàg. 63)

 I retorno a la lectura, pensant en les curioses sincronies que tantes vegades succeeixen i que han fet que, justament aquesta vegada, volgués llegir Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res d'en Manuel de Pedrolo, publicat el 2000, i que l'article citat sigui "Al capdavall de l'escala" de 1979. I, com sempre, més preguntes i cap resposta certa.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Ràdio: Carme Sala i Ana Bergua

Tenir un nebot de cinc anys hauria de ser obligatori per a tothom. Perquè els nebots de cinc anys no t'estressen tant com els fills i, a més, ajuden a que no et fossilitzis. Sinó per quin motiu hauria de passar-me una bona estona a la secció d'infantil d'una llibreria quan hauria d'estar comprant corbates pels fills? Si portessin corbata, és clar.

El cas és que a en Joan, el meu nebot de cinc anys, el tió sempre li caga llibres, també els caga a en Jordi, son germà més gran, però per a aquest, els punts de llibre són en format euro. Una blogaire de la que m'agraden molt els seus dibuixos, i que ja m'agradaven molt abans de conèixer-la com a blogaire, és la Carme Sala. La Carme és l'autora del blog La meva maleta, on podem gaudir d'ella com a blogaire i com a dibuixant.

La Carme Sala, juntament amb l'Ana Bergua, han publicat el llibre L'àvia necessita petonets. L'àvia pateix alzheimer i les nétes provaran de "curar-la" com es curen les ferides a les criatures. Segurament els petonets són una fórmula màgica per a fer el camí necessari per intentar entendre com un adult pot arribar a perdre el control de la seva existència i de la seva memòria.

N'hem parlat d'elles a la ràdio. Primer, però, no ens n'hem pogut estar de comentar la trista sentència sobre la immersió lingüística en català a les escoles.

El blog de l'Ana Bergua: Como la princesa del guisante.

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon solstici d'hivern!

 Himba, Epupa falls, riu Cunene, Namíbia, 2008

Ni pessebres, ni establies,
ni santsjoseps, ni ases, ni bous,
al món continuen naixent criatures en una cabana.
Ni plors, ni pors,
ni cares balbes de fred,
la vida només creix com cal si hi ha somriures.

Bon solstici d'hivern!

(el pessebre complet al Factor X)

Web: utilitats, conjugar verbs


No totes les webs han de ser prodigis de la tècnica i del savoir faire dels programadors. Al final l'estètica no ens ha de fer perdre la finalitat última de l'eina i, en aquest cas, us porto algunes webs que m'han donat més d'un cop de mà. Aquí, aquí, aquí, aquí podreu conjugar verbs, que mai n'hi ha prou d'això de saber-ne. Si, ja ho sé, no és tan distret com els sudokus, però vist com està el pati, tota eina serà poca.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Fent i desfent ...


M'havia encaparrat a fer-me un jersei de llana, d'aquests gruixuts amb trenes. No solia fer gaire mitja, fins ara havia brodat al tambor, havia fet puntes amb el ganxet i una mica de frivolité, però estaven de moda els jerseis fets a mà i, evidentment, jo en volia un.

Asseguda al sofà al costat de la padrina Dolors, i colgada materialment de troques de diversos tons de torrat -aleshores encara no sabia que el marró és el color més desfavoridor que hi ha- mirava l'esquema de la revista intentant no perdre'm.

La televisió estava engegada, uns nyús travessaven un riu mentre els cocodrils esperaven, tranquil·lament, per cruspir-se'n uns quants. Simultaniejava el croquis del jersei amb els  nyús mentre la padrina passava el rosari. Se sentia com mormolava i el crec-crec del paperet que feia servir per no descomptar-se. Mai feia servir el rosari, el tenia desat, perquè no li agradava exhibir-se en les seves pràctiques religioses. Sempre m'havia fascinat la seva forma de viure la religió, gairebé quàquera, tant diferent de tot allò que ens envoltava. Ara sé que no m'hauria d'haver estranyat, la gent que ha patit de debò no fa gaire escarafalls de res.

Ja devia ser a punt d'acabar perquè la padrina sincronitzava l'acabament del rosari amb el començament del "Vostè Pregunta" d'en Joaquim M. Puyal, el seu ídol a la pantalla. A la ràdio lo Llauís del Olmo i la Maria Matilde Almendros, i a la televisió en Joaquim Maria Puyal, el seu déu absolut en el món terrenal.
Maria Matilde Almendros i Joan Capri

Rumiant en això i en allò me'n vaig adonar que una trena no em quadrava. Gairebé exclamo "merda!", però això no ho faria mai al davant de la padrina, a casa no es renega. "Si pots dir una cosa sense males paraules no hi ha cap necessitat de dir-les", podríem posar-ho com a lema de l'escut familiar, si en tinguéssim. Bé, em vaig empassar l'exclamació i vaig enretirar la labor per mirar-la a una certa distància.

- Se m'ha escapat un punt - vaig dir amb cara de disgust.

La padrina em mirà, mormolà el final d'una avemaria, feu el senyal al paperet i el desà a la butxaca del davantal,  ja acabaria de resar després.

- A veure, deixa que m'ho miri - prengué la labor i feu el mateix gest que jo - si xiqueta, ho hauràs de desfer - i em tornà la labor.

Me la vaig mirar sorpresa que ella no tingués una solució més senzilla pel desastre. Ja començava a saber que els pares no eren perfectes, però amb la padrina em costava força més creure-m'ho.

- Però padrina, si ja n'he fet un pam més!
- Si no ho desfàs ara després no et quadrarà ni el coll ni la cisa. A més, ja ho saps ...

Me la vaig mirar i diguérem a cor, somrient:

- Fent i desfent es va aprenent!

- Au va, que comença el "Vostè pregunta" - em digué.

I, evidentment, com en tantes ocasions a la vida, després de fer un pas enrere i contemplar, o contemplar-me, vaig haver de desfer un pam de la mitja i tornar a fer-lo. Ara parant més atenció, i compte de no haver-ho de fer massa sovint això, que la llana perd llustre.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Ctrl+C/Ctrl+V


Veus la teva cap asseguda al davant de l'ordinador escrivint. A la paret del darrera, curosament emmarcats, els títols universitaris que avalen la seva possessió d'una taula al costat de la finestra i que demostren que, durant un llarg període de la seva vida, ha sabut fer allò que se sol dir vulgarment "clavar colzes". La contemplació d'un currículum tan aclaparant et serveix per entretindre't mentre esperes, pacientment, que presti atenció a la teva presència.

Amb aspecte concentrat està escrivint un correu electrònic. Els ulls li van, alternativament, de la pantalla al teclat, que prem amb els dits índex de cada mà. Vol copiar una paraula i pren el ratolí, el mou amb poca gràcia per tal de situar dins la pantalla la fletxeta al damunt de la barra de desplaçament lateral [Av Pàg/Re Pàg] i va fent clics per moure's dins el document. Un cop ha localitzat allò que vol copiar, intenta seleccionar-ho diverses vegades passant el ratolí pel damunt [Shft+Ctrl+fletxa], quan ha aconseguit que totes les lletres quedin dins del camps seleccionat, clica el botó dret del ratolí per obrir el menú i triar l'opció de "copiar" [Ctrl+C], ho ha de fer un parell de vegades perquè, misteriosament, se li esborra la selecció; després, per la barra lateral avança cap on vol posar la selecció copiada, se situa al damunt de l'espai [Ctrl+End], clica de nou el botó dret del ratolí per obrir el menú i selecciona "enganxar" [Ctrl+V].

No saps si ho podràs suportar gaire més això que t'apliquin la meditació transcendental per decret, i et preguntes si fóra tan difícil per a algú amb tant de paper emmarcat aprendre una miqueta del funcionament d'una eina com l'ordinador, si més no el tractament de textos. És clar que, ben pensat, sembla que els doctorats universitaris no estan capacitats ni per aprendre la llengua del país on han d'exercir. Que ja se sap, el llegir, a vegades, fa perdre l'escriure.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Se m'acut que ...

d'Ignacio Noé
 (gràcies Joan!)

Ai del bufó que esdevé massa amarg, el seu coll corre un perill imminent. Perquè, què és un bufó sense públic ... o sense coll?

divendres, 17 de desembre del 2010

Web de la setmana: retorn als orígens

L'Arismendy Ramos és un "gaijin dominicà", o com ell mateix es defineix al seu perfil "Gaijin es una palabra japonesa que significa extranjero. Yo soy un dominicano residente en Japón y por lo tanto soy un Gaijin." Ara que està de moda entre alguna elit fer veure que això de viatjar és, gairebé, de mala educació, jo reconec públicament que m'agrada, no, menteixo, m'apassiona i que me n'estaré del que convingui per tal de poder-ho fer, tan si és cosa de belensestebans com de ducsdewindsors.

Però, és clar, la butxaca i el temps no sempre ho permeten, per això els blogs són una cosa meravellosa. L'Arismendy ens explica de primera mà coses sobre el Japó, un lloc que em falti (com tants) i me'n dolc cosa mala. Un dels somnis de la meva vida és pujar al mont Fuji a menjar-me un ou dur, que no sé si encara els hi fan, o si els hi han fet mai, però és un d'aquells mites que et queden gravats de menuda. En aquest apunt ens explica la moda del Furoshiki, un mocador ancestral que fan servir els japonesos per embolicar. No us perdeu el youtube, perquè dóna un munt de bones idees.

de Gerard Moliné

És evident que, si teniu una certa edat, acabeu lligant caps, i mai més ben dit, i penseu en el nostre fantàstic, útil i nostrat mocador de fer farcell. Una peça que abans existia a totes les cases i que ara, misteriosament, o en ares al nouriquisme que ens impregna, ha desaparegut de forma discreta, i que no estaria de més reivindicar per provar de viure en un món amb més senderi (ni punt de comparació amb aquestes bosses reciclables terribles de l'Ikea o el Carrefour). D'aquí a Google i trobar aquesta web d'en Gerard Moliné, un dissenyador de l'Urgell, només hi han anat uns quants clics. Perdeu-vos-hi perquè hi trobareu un munt d'objectes i dissenys interessants.
de Gerard Moliné

Ja ho veieu, en un sol apunt hem anat de la República Dominicana al Japó i, dels mocadors japonesos al nostre mocador de fer farcell a l'Urgell. I si és que, per molts escarafalls que es facin, viatjar, ni que sigui virtualment és el millor del món.

dijous, 16 de desembre del 2010

La veritat

"La veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer", diuen que va dir Agamèmnon.

"No és veritat", diuen que va dir el seu porquer.

Antonio MACHADO / Juan DE MAIRENA

dimecres, 15 de desembre del 2010

De músiques, anglesos i bufons

Hi ha coses que són una temptació, com aquelles capses de bombons dels aparadors de les pastisseries. Un vídeo així, tan tronat,  em sembla impagable, sobretot perquè hi trobo alguns personatges dels meus preferits i perquè que aixequi el blog aquell qui, de la meva generació, no hagi fet, ni que sigui una mica, el que fan els personatges del vídeo.


I ja sabeu que passa al Youtube, que d'una cosa te'n vas a l'altra i 


de la sèrie de la BBC A bit of Fryan and Laurie, una sèrie molt més que interessant, sobretot per allò de: on són els límits? i, si a dos bons bufons els inserim en el políticament correcte, què ens queda: dos actors que representen el que se'ls escriu i prou?

dimarts, 14 de desembre del 2010

Ser d'enlloc

Oi què és dolça?

L'altre dia, parlant amb una persona d'aquelles que et ve molt de gust parlar, em va fer pensar en què hi ha persones que no som d'enlloc. Curiós, en el meu cas, si considerem que he nascut on visc, però no he tingut mai massa la sensació de pertànyer-hi, tot i que, últimament me'n sento més.

Així com dels vins ara hi ha la D.O. Catalunya, per englobar tots aquells vins que no poden accedir a les D.O. establertes, servidora també podria fer-la servir. D'on ets? em preguntaria algú, sóc catalana, li respondria. Perquè això si que ho tinc clar, sóc catalana, però tampoc sé ben bé d'on.

I aleshores me n'adono que la majoria d'amigues i amics que tinc són com jo, persones que no acaben de  pertànyer enlloc. I no pas perquè siguem nosaltres qui ens posem l'etiqueta, sinó que els demés ja procuren que ens n'assabentem. "Tu no ets d'aquí oi noia?" -I et mires aquella persona amb cara de: ves ara què m'està dient aquest?- i respons una mica ofesa: "doncs si mestre (o mestressa), jo vaig néixer aquí!". Però no cal patir-hi, ells ho saben i sempre guanyen: "ah si? però vaja! els teus pares són de fora!".

I si, els meus pares són "de fora", que no sé ben bé que deu voler dir això. De fora d'on? del poble, és clar. Però té cap importància ser de fora del poble avui en dia? perquè si fossin de fora del planeta, per exemple, és clar que tindria el seu què, fins i tot si fossin de fora del continent, però ser de fora, essent de més o menys 120 km de distància i de la mateixa llengua i cultura, és com ser molt poc de fora, no trobeu?

Tanmateix en els pobles encara n'hi ha que s'entesten en aquest "de fora", i et vénen ganes de convidar-los al poble del costat per poder-los ensenyar que se sent essent "de fora". Perquè aquesta és una altra qüestió: quants kilòmetres calen per ser, definitivament, "de fora"?

dilluns, 13 de desembre del 2010

Ràdio: Josep Lluís Abad i Bueno

Reconec que de poesia, com de tantíssimes coses, hi entenc poc. I, sense cap dubte, de prínceps, ni que sigui de les milotxes, menys encara. Però bé, Espai claudàtor ens fa un regal, un regal virtual del qual n'he gaudit i del qual n'hem parlat a la ràdio. Ja feu tard per anar al seu blog a descarregar-lo de forma totalment gratuïta.

divendres, 3 de desembre del 2010

Tancat fins el 13

Doncs si, seré fora uns dies per resoldre uns assumptes i, tot i que potser m'enduré el portàtil, no sé pas si podré estar pendent de res que afecti a la blogosfera. Per això us deixo les claus de casa, regueu-me les plantes i vigileu que no se'n vagi el llum i se'm descongeli la nevera. Gràcies!
Sigueu carinyosos que és molt sensible!

Web de la setmana: false.jp

Stripe #1

Aquesta setmana una web de les que a mi em fan perdre molta estona. L'art digital no és estàtic i, moltes vegades, no podràs tornar a veure l'obra que acabes de veure, perquè, senzillament, l'hauràs fet desaparèixer tu. En Toshiyuki Nagashima és un artista japonès i aquest és el seu portfolio. Aneu al menú i potinegeu de gust.

dijous, 2 de desembre del 2010

Racionalitat retrospectiva o dèiem ahir ...


"Tot allò que roman durant molt de temps s'ha anat carregant a poc a poc de raó, fins a l'extrem que ens resulta inversemblant que el seu origen fos en la no-raó. No ens sembla sentir que estem davant d'una blasfèmia o davant d'una paradoxa sempre que algú ens mostra l'origen concret d'una cosa? No està tot bon historiador constantment en contradicció amb el seu medi ambient?"

F. Nietzsche (1978). Aurora: Meditación sobre los prejuicios morales (p. 11). Barcelona: Olañeta.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Em sacrifico o segueixo comprant a Loewe? (la prova del cotó o fent amics)

Avís: aquest apunt està fet per tal de seguir-ne els enllaços. Sense llegir la informació vinculada no té gaire significat. Ah! i tot i que pot tenir efectes secundaris, no és un medicament, ni cal parlar-ne amb el farmacèutic (bé si no voleu, és clar. Tanmateix no us ho aconsello, només d'imaginar-me la cara que faria el farmacèutic ...).

Sóc ecologista.

Acabo de llegir-me a mi mateixa i, d'entrada no hi veig que hagi dit cap barbaritat en l'afirmació anterior. Ser ecologista "és bo", és "respectuós", implica voler "un món millor" i, segurament, em fa més simpàtica de cara a la majoria de les persones.

Ser ecologista, en el nostre món, vol dir viure de forma sostenible, no contaminar, utilitzar energies alternatives, productes naturals, tenir un petit (o gran) hort a casa, no llençar papers a terra, reciclar, consumir racionalment, anar a manifestacions contra els abrics de pells, viatjar en un vaixell amb els colors de l'arc de Sant Martí o, en el seu defecte, fer les donacions oportunes, vestir amb robes totalment desfavoridores però de fibres naturals i, a poder ser, teixides a mà ...

Ep! ep! ep! parem el carro! que tot té un límit! i si bé moltes d'aquestes coses les faig, i me'n descuido unes quantes, algunes que faig i d'altres que no faré sinó és sota amenaça de mort, que tot arribarà, això de dur roba desfavoridora m'ha arribat a l'ànima. Potser si que em convé revisar el meu ecologisme militant, i potser si que no en sóc TANT d'ecologista.

Bromes a banda, i rumiant-ho bé, puc afirmar que si, que sóc ecologista, però el que no sóc, ni vull ser, és ecofeixista. Així doncs, com ja he dit més d'una vegada: no em preocupa com penso, sinó que em preocupa per què penso com penso i, per tant, sempre poso les meves idees sota sospita. Si passen la prova del cotó, com aquesta de Philippe Pelletier, i acceptem totes les manipulacions que s'han fet, i es fan, per part dels integristes de la cosa (un bon apunt de Tirantlobloc), tant de l'una com de l'altra, potser podrem aconseguir una ideologia sensata que no vagi donant-se bufetades amb la realitat. Amb tots els meus respectes per la gent que pugui pensar exactament el contrari. Respecte mutu, vull dir.

Això si, no em faré vegetariana i, per poc que pugui, compraré roba que m'agradi de debò.




N.B.: ja m'agradaria cabre-hi en uns pantalons així! ;)