dimecres, 22 de desembre de 2010

Fent i desfent ...


M'havia encaparrat a fer-me un jersei de llana, d'aquests gruixuts amb trenes. No solia fer gaire mitja, fins ara havia brodat al tambor, havia fet puntes amb el ganxet i una mica de frivolité, però estaven de moda els jerseis fets a mà i, evidentment, jo en volia un.

Asseguda al sofà al costat de la padrina Dolors, i colgada materialment de troques de diversos tons de torrat -aleshores encara no sabia que el marró és el color més desfavoridor que hi ha- mirava l'esquema de la revista intentant no perdre'm.

La televisió estava engegada, uns nyús travessaven un riu mentre els cocodrils esperaven, tranquil·lament, per cruspir-se'n uns quants. Simultaniejava el croquis del jersei amb els  nyús mentre la padrina passava el rosari. Se sentia com mormolava i el crec-crec del paperet que feia servir per no descomptar-se. Mai feia servir el rosari, el tenia desat, perquè no li agradava exhibir-se en les seves pràctiques religioses. Sempre m'havia fascinat la seva forma de viure la religió, gairebé quàquera, tant diferent de tot allò que ens envoltava. Ara sé que no m'hauria d'haver estranyat, la gent que ha patit de debò no fa gaire escarafalls de res.

Ja devia ser a punt d'acabar perquè la padrina sincronitzava l'acabament del rosari amb el començament del "Vostè Pregunta" d'en Joaquim M. Puyal, el seu ídol a la pantalla. A la ràdio lo Llauís del Olmo i la Maria Matilde Almendros, i a la televisió en Joaquim Maria Puyal, el seu déu absolut en el món terrenal.
Maria Matilde Almendros i Joan Capri

Rumiant en això i en allò me'n vaig adonar que una trena no em quadrava. Gairebé exclamo "merda!", però això no ho faria mai al davant de la padrina, a casa no es renega. "Si pots dir una cosa sense males paraules no hi ha cap necessitat de dir-les", podríem posar-ho com a lema de l'escut familiar, si en tinguéssim. Bé, em vaig empassar l'exclamació i vaig enretirar la labor per mirar-la a una certa distància.

- Se m'ha escapat un punt - vaig dir amb cara de disgust.

La padrina em mirà, mormolà el final d'una avemaria, feu el senyal al paperet i el desà a la butxaca del davantal,  ja acabaria de resar després.

- A veure, deixa que m'ho miri - prengué la labor i feu el mateix gest que jo - si xiqueta, ho hauràs de desfer - i em tornà la labor.

Me la vaig mirar sorpresa que ella no tingués una solució més senzilla pel desastre. Ja començava a saber que els pares no eren perfectes, però amb la padrina em costava força més creure-m'ho.

- Però padrina, si ja n'he fet un pam més!
- Si no ho desfàs ara després no et quadrarà ni el coll ni la cisa. A més, ja ho saps ...

Me la vaig mirar i diguérem a cor, somrient:

- Fent i desfent es va aprenent!

- Au va, que comença el "Vostè pregunta" - em digué.

I, evidentment, com en tantes ocasions a la vida, després de fer un pas enrere i contemplar, o contemplar-me, vaig haver de desfer un pam de la mitja i tornar a fer-lo. Ara parant més atenció, i compte de no haver-ho de fer massa sovint això, que la llana perd llustre.

38 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

- Se m'ha escapat un punt - vaig dir amb cara de disgust. El que et devia costar no dir "merda" se m'ha escapaty un punt.

Abans la majoria de padrines eren així amb mes o me nys matissos, ara són d'una altra manera i més endavant en serán d'una altra, cada vegada mes difoses aixó si.

Bon dia.

Parauña de com provació JERSER AI! DE QUE L'ENCERTA

Francesc Mompó ha dit...

Gràcies per l'aquarel·la.
Salut i Terra

Vida ha dit...

Has il·lustrat prou bé les raons perquè mai m'ha agradat fer mitja. Ho hauria d'haver afegit a la llista...

maria ha dit...

A vegades em sap greu no haver après la paciència i la, digem-ne, saviesa lenta, de les àvies. Ara ja és massa tard...
el vas acabar el jersei?

XeXu ha dit...

Un record agradable, tot i la feinada, però discrepo en que el marró és desfavoridor, hehehe! Si a mi m'encanta!

josepmanel ha dit...

excel·lent lliçó (me l'apunte) i excel·lent post, mestra.

MARTELL DE REUS ha dit...

Avui en dia enlloc de mirar-se els nyus del Serengueti i el programa de participació i debat del Puyal, moltes padrines duen mirar-se el "Diario de Patrícia" i las "Escenas de Matrimonio" i enlloc de fer comptes del rosari fan els números dels sudoku dels que publica el "Pronto".

Vicicle ha dit...

Perdre un punt fent calceta és com una pedalada al buit o un brindis al sol. Bon relat. M'identifique amb aquestes vesprades lentes de l'hivern.

Agnès Setrill ha dit...

Per això jo vaig desistir del jersei, i em vaig fer uns escalfadors (com els que es portaven al programa de l'Eva Nasarre) que estaven de moda.

M'has fet reviure moments molt tendres, jo també, amb la meva padrina.

fanal blau ha dit...

Quin petit relat més ben trenat.
Puc reproduïr-lo fil per randa en moltes d'aquestes imatges. :)
Un molt bon dia, Clídice!

Aris ha dit...

no m'agrada fer mitja, ni punt i a casa no deixaven de ferne, la iaia, la mama, la seva tia, totes tres i volien que jo també en fes però van desistir quan van veure la poca traça que tinc. Ara, em cuso els botons jo i les dones flipant. Tan estrany es que un home es cusi un botó?

en Girbén ha dit...

Són uns soldats molt ben avinguts, quan un es vesteix l'altre es despulla. Em sembla que l'endevinalla de les agulles feia així.
Ara lamento no haver conservat el munt de jerseis, amb uns enrevessadíssims estampats nòrdics, que la mare ens feia, cada vegada més grans... Ara entenc que era la seva manera de cel·lebrar la nostra creixença; i m'explica tot el valor de l'art de les dones, sempre tan tàctil que esdevé ocult.

Pilar ha dit...

El ball de l'àliga fa: Tres passos enderrere, tres passos endavant. És una bona manera de ser sempre a lloc.
Com se n'aprèn!
M'ha encantat el teu conte.

montse ha dit...

La padrina sabia que fent i desfent, aprendries a rectificar i continuar.

Felicitats, m'ha agradat molt.

Joan ha dit...

De vegades cal aturar-se per veure-hi, i anar enrere per anar endavant. Petites incongruències que donen sentit a tot plegat, vés.

Flipo amb tu, tan aviat fas mitja com extermines ordes enemigues al Lineage2. Quina mena de persona ets? ^^

tirantlobloc ha dit...

Un pas enrere... i dos endavant!!!

Alberich ha dit...

Això ja li passava a una tal Penélope...(no la muller d’en Bardem, sinó una grega que es passava el dia teixint i desteixint...) ;-)

wanderlust ha dit...

Estimades i enyorades padrines!

Les solucions més difícils són les que ens fan estar mes cofois de nosaltres mateixos un cop les hem posat en pràctica i ens ha anat bé.

lolita lagarto ha dit...

fent i desfent es va aprenent... n'hi ha que n'hauríem de saber un munt..!:)
un relat ben teixit, no caldrà refer-lo!

Thera ha dit...

"fent i desfent es fa l'aprenent" em deien a mi. I sí, tot i que m'havia d'empassar el neguiteix de desfer-ho tot... quantes vegades he pensat que cert que és en moltes ocasions a la vida aquesta dita... Salut!

barbollaire ha dit...

jo no vaig aprendre a fer mitja (si a cosir o cuinar...).

Però el meu avi (ell sempre deia que era avi: "Padrí ho pot ser qualsevol. Avi, no") em va ensenyar com agafar un enformador, un ribot, una serra...

M'ha encantat aquest post. S'avé amb el dia rúfol que fa.
Amb les dates...

Ei! si no ens llegim abans Bones Festes, nina
:¬)***

Galderich ha dit...

M'agraden aquestes històries personals d'on traiem un deix de sabiduria popular.
Encara guardo la manta de punt que va fer la meva àvia, de franges de colors i molt tupida.

Evocacions ha dit...

Ep! la propera vegada pots persignar-te tres vegades seguides i ràpid (a la padrian l'agradarà). Jo ho faig a classe, quan se m'escapa una paraulota i funciona molt bé. Bones festes

La meva maleta ha dit...

Bonica i sencilla, la teva història, Clídice.

Quantes frases fetes s'aprenen, escoltant àvies i padrines...i maleït sia, quanta raó tenen a vegades! ;-)

El porquet ha dit...

Tota una lliçó per a la vida. Lliçons d'aquelles que només poden donar els padrins.

Elfreelang ha dit...

Mirada nostàlgica i tendra...ai les àvies! quantes bones lliçons de vida! fent i desfent sí senyora....talment Penèlope

montserratqp ha dit...

I ja fa anys d´això i te n´enrecordes i ens hoexpliques. Això és la Història de veritat.

garbi24 ha dit...

llàstima que hi han coses de no tant bon desfer.....aprenenta..;)

Clidice ha dit...

Puigcarbó les padrines, per les nétes, sempre seran les millors, siguin com siguin :)

Francesc Mompó gràcies a tu per contemplar-la. Salut i Terra.

Vida doncs jo ho trobo relaxant, encara que algunes vegades ho hagis de desfer :D Ara, però, fa molts anys que no en faig.

maria n'he acabat i començat molts, els he fet i els he desfet i a cada desfeta n'he aprés una mica, encara aprenc però :)

XeXu :) el marró és el color desfavoridor per excel·lència, no ho sabies? ;P

josepmanel gràcies maco, copeta de mistela i torrons pagats :)

MARTELL DE REUS si noi, ja se sap, els temps canvien, per mal, suposo.

Clidice ha dit...

Vicicle m'agradava molt mesurar el temps amb els padrins, més aviat era un "no temps".

Agnès Setrill hahahaha els escalfadors! me n'havia fet molts pel ballet :)

fanal blau gràcies i bon Nadal! :)

Aris un home que es cus els botons és una joia. Bé, a casa tots els homes saben cosir-los, serà que estic envoltada de joies :)

Girbén les femelles sempre hem trenat passats, present i futur amb les nostres mans. Malauradament algunes han perdut la memòria d'estimar amb les mans.

Pilar gràcies guapa :)

montse les lliçons del punt també poden ser les lliçons de vida i d'això les padrines en saben molt :)

Clidice ha dit...

Joan mmmm sóc algú que extermino hordes enemiges a l'l2 a cops d'agulles de fer mitja :P

tirantlobloc sempre s'aprén de recular :)

Alberich si, tot i que ella no va aprendre a sortir-se'n del patriarcat.

wanderlust el valor d'allò que ens ha costat esforç es multiplica per dos al costat del que no ens costa res, això és una màxima eterna :)

lolita lagarto gràcies, me n'alegro, ara em faria mandra desfer-lo :)

Thera hola maca, si, neguiteja força desfer, però ensinistra a la reflexió :)

barbollaire els padrins, o els avis, existeixen per transmetre coneixement. Els pares prou feina tenen en aportar el necessari per la supervivència. Si més no així era fins a la nostra generació. Bones festes :)

Galderich em sap molt de greu quan veig una àvia, o un avi, que diuen no voler saber-ne res dels néts. Qui els ensenyarà les coses importants als menuts?

Clidice ha dit...

Evocacions llàstima que la padrina ja no ho veuria, i no m'ho perdonaria tampoc, que era molt estricta :)

La meva maleta tu en saps molt d'àvies ;) i si, cal escoltar-les :)

El porquet ai els padrins! que se n'ha fet dels padrins i dels pedrissos?

Elfreelang no sé pas si jo seria una bona "esperadora" però ;P

montserratqp si que en fa d'anys, molts, massa, però encara hi és present, cada dia de la meva vida :)

garbi24 bé, potser no es poden desfer, però sempre se'n pot aprendre no? :)

Montse ha dit...

A mi també em va ensenyar a fer mitja la meva àvia i també em feia molta ràbia desfer tot un tros de labor quan s'escapava un punt. I també renegava entre dents, perquè a casa no es podia dir merda (només el pare podia dir cony i quan estava molt enfadat, fins i tot recony)

:)

Carme ha dit...

Un record on fàcilment m'hi trobaria identificada. I en la frase també. A casa meva se'n feien un tip de dir-la. Bonic de llegir i de sentir, el teu relat. A mi també m'agrada el marró, eh? :)

Bon Nadal, Clídice!

Albert B. i R. ha dit...

Sóc un autèntic desastre amb aquesta mena de manualitats. La lliçó de la padrina és prou bona: abans d'acabar un nyap, millor tornar a començar i fer-ho bé. Molts n'haurien d'aprendre!

Lale Mur. ha dit...

Clidice, molta ànim en fent i desfent el jersei de llana, a veure si la padrina estarà contenta :)

Bon Nadal, Clídice!

jaka ha dit...

Bones Festes !!!

Clidice ha dit...

Montse reina mora, que he hagut d'anar al perfil :) a casa només renegava el padrí, i ho feia entre dents "xe, colloRs", perquè ni gosava dir la paraula correcta ;)

Carme veig que comparteixo moltes experiències, i això em fa feliç. Bon Nadal guapa :)

Albert B. i R. les padrines d'abans tenien molt en compte virtuts com la paciència, la humilitat i la perseverança.

Lale Mur la padrina ara ja es morta, però sempre va estar molt orgullosa de la seva néta ;)

jaka bones festes per a tu també :)