Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de desembre del 2012

ups! o ... cagada pastoret!

d'aquí
amb els anys una aprèn a controlar-se, poc o molt. tanmateix, malgrat que cada dia més et converteixis en algú en minúscules, no falla el dia en el qual obres massa la boca i ... ups! ja l'has vessada. en aquest cas em sap molt de greu, però tampoc tinc tirada a flagel·lar-me, per inútil, i tampoc penso que em calgui estar vigilant contínuament, per paranoic. que una no és perfecta ja està assumit, el mal és que, a vegades, els demés no ho tenen massa clar, o, demanant tant, no s'adonen del destret en què poden posar a l'altre. al cap i a la fi, els que ens escrivim en minúscules, arriba un dia en què, per molt que ens mortifiquem, ens morim i ja està.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Les llistes (petit, i gratuït, manual d'autoajuda)

Fa uns quants anys que faig llistes de coses. Normalment llistes mentals, que m'ajuden a definir millor allò que penso. Les llistes són una bona manera de precisar, de convertir un marasme en una paraula o en una frase, un exercici de síntesi, en definitiva.

Vaig començar a fer llistes a partir de quan l'àvia em donava troques embolicades perquè les desembullés, mentre els meus ditets anavent tibant d'aquí i d'allà, amb l'àvia repassàvem, sobretot qui eren els parents, a quina branca pertanyien i quina característica els definia. A més, les llistes, si són per escrit, et permeten jugar amb els conceptes, i fer anar fletxes amunt i avall, relacionar coses que, moltes vegades no ho faries en el pensament, veure reiteracions innecessàries, connexions impensables... Aquesta part la vaig aprendre amb la hermana Altirriba, que em va ensenyar a fer esquemes. Per cert que va durar ben poc a l'escola, era massa intel·ligent i tenia massa entusiasme per ensenyar, vaja, fora de la norma.

Així, en algun període de la meva existència, en un d'aquells moments on pots caure en la terrible temptació de comprar-te llibres d'autoajuda, vaig decidir no "ajudar" a cap autor i ajudar-me soleta, aleshores vaig fer dues llistes en dos fulls distints: la llista de les coses més terribles, repugnants i horroroses que m'han passat a la vida, de les indignitats rebudes i comeses, i la llista de les coses bones, edificants, importants, gracioses, alegres, elegants que havia fet mai. Noteu el meu extrem dramatisme, inevitable en aquells instants, què hi farem!

Va ser un exercici interessant que no vaig fer en un sol dia. Cada dia m'hi posava a reflexionar i escrivia només dues línies a cada llista, per força. Primer vaig tendir a omplir més el full de les coses horribles, però això, evidentment, no em va satisfer. També em semblava que les coses que posava a la bona eren bestieses sense importància. La llista em va obligar a revisar-ho tot una altra vegada, per la qual cosa, aquelles coses tan dramàtiques de la llista negativa van ser reformulades i van anar passant poc a poc a la llista positiva. Potser ara ja no eren tan grandiloqüents, ni tan teatrals, però eren coses bones que n'havia extret de les dolentes.

Finalment em vaig obligar a revisar les quatre rampoines que quedaven en la llista negativa, perquè, desenganyem-nos, servidora no és pas tan important com per haver fet res tan abominable com perquè quedi escrit en un paper. Finalment vaig poder fer una sola llista, encara deu voltar per casa. Ara, amb la consciència ficada en la llista, procuro que allò que faig només sigui susceptible d'anar a parar a una d'elles. A quina?

Que tingueu un bon -i reflexiu- Tot Sants i pels que feu pont un bon Dia de Difunts, i pels que treballem ... també.
-----
El 19 de febrer de 2010, la Kika, també parlava en el seu blog de llistes.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

No t'estic amiga ...

De la Xarxa (que m'ha fet mandra fer el link.
I, que consti, que com aquesta, i de totes les ideologies,
n'hagués pogut triar vint-i-cinc mil)
Moltes vegades llegeixo -veig, escolto- sobre política i societat i em ve la cançoneta que cantàvem al pati de les monges quan algú ens feia la llesca: “no t'estic amiga, cap de formiga, no te n'estaré fins l'any que ve”.

No ho puc evitar, perquè només llegeixo i escolto opinadors l'únic propòsit que semblen perseguir és l'encalç del “rival”, d'aquell que no pensa, ni actua (o no), com ells.

Sempre he cregut que si la Humanitat havia de fer una passa de gegant era per canviar la màxima del vèncer per la de convèncer. Però continuem igual, aquesta majoria de persones que hi diuen la seva segueixen esgargamellant-se des dels seus pedestals dient-me, dient-nos: “que no ho veieu imbècils que només tinc raó jo i els altres són una colla de fills de la gran puta que se us estan rifant?”.

Ja em perdonareu però d'això, a ca meu, se'n diu ofendre la intel·ligència.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

No es pot fugir, ni que ho provis

Adam i Eva, de Lucas Cranach el vell, d'aquí
Que consti que ho va provar. Va provar d'estimar un gos, però no la satisfeia l'adoració sense condicions de la bèstia. Va provar, també, d'estimar un gat, però no la va assaciar el desdeny suficient de l'animal. Va intentar-ho amb altres animals de companyia, per tal de comprovar, empíricament, la màxima de la Marquesa de Sevigné, "com més conec els homes, més admiro el meu gos", que era el leit motiv del seu entorn social, però no se'n va sortir.

Els ocells engabiats la deprimien i acabava alliberant-los, per no veure'ls entre reixes i, per ser honestes, no haver d'escoltar els seus refilets interminables. El mateix valia per les serps, hàmsters, aranyes i insectes bastó. En aquest cas els refilets eren irrellevants, però veure una bèstia engabiada i fora del seu context la sumia en tristos pensaments.

De les plantes no cal dir, ja feia temps que havia eliminat el cultiu de flors del seu jardí per no alimentar una indústria amb les premisses de la qual no combregava. A canvi, cultivava un petit hort domèstic, però més enllà de l'amor que sentia per les albergínies, imaginant-se-les fent xup-xup en una samfaina, era del tot incapaç de desenvolupar cap altre sentiment. Se sentia bé cultivant-les, però no es veia a ella mateixa fent-la petar amb les hortalisses, per molt que li diguessin que a les plantes cal parlar-les.

Era evident, doncs, que, malgrat que li agradaven els animals i les plantes, no la satisfeien gens ni mica a l'hora d'estimar. I, amb tota la franquesa, això la feia sentir rara en el seu entorn, de tal manera que no gosava dir-ho en veu alta per mor de ser exclosa del contacte amb aquells que ella verament estimava: els éssers humans.

Es meravellava, discretament i callada, en qualsevol reunió, ni que fos de l'associació de veïns. Anava, delerosa, a manifestacions, sense tenir massa present la pancarta de capçalera, a events esportius, marxes, assemblees, clubs ... allà on hi hagués humanitat concentrada la hi podies veure, en un racó, somrient amb timidesa i felicitat, mentre es deixava endur per la voràgine de l'espiral de sentiments que li provocava la seva pròpia espècie.

Després d'anys de passar per totes les provatures a què se sotmetien els que l'envoltaven, per tal d'odiar -o mostrar enuig- respecte els seus congèneres, ella havia descobert la seva veritable vocació: col·leccionar persones. I va emprendre estudis de biologia, de física, de geologia, de filosofia, de teologia per tal de comprendre, en qualsevol de les seves facetes, aquells a qui tan estimava, fins que va ensopegar amb una disciplina nova i diferent: l'antropologia. Finalment havia trobat el seu encaix, la seva vocació última, la ciència que li permetia combinar plaer, vocació, feina, estudis ... I, a la fi, pretenent el contrari, va acabar aïllant-se dels humans, estudiant-los. Perquè, en el fons, és molt difícil sortir-se'n del bucle infinit dels condicionants de la pròpia cultura.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Totes ... Budes? (Digressions d'una avorrida tarda de diumenge al davant de la Viquipèdia)

d'aquí. Per prendre mal!
(ja em perdonareu, però fa cara d'estar encantat d'haver-se conegut, ves)
"Ets molt budista, tu!"

Em miro qui m'ha engegat aquesta frase amb un cert estupor, budista jo? -no és la primera vegada que m'ho diuen-, però, per a mi, el budisme té més a veure amb artistes de Hollywood, neorurals vegetarians despentinats i senyors orientals vestits de color carbassa i granat (safrà, en diuen), cantant coses i anant amunt i avall dins unes sandàlies balderes (que sempre que se'm fan presents me'ls faig caminant a grans gambades com si es calés foc en alguna banda, i em recorden la hermana Rosario, que també duia hàbit i sandàlies i caminava a grans gambades, encara que ella fos dominica i no budista, gens budista, que ens requisava els cromos dels Bonys -llegiu bonis, i no bonys- i se'ls quedava ella perquè en feia col·lecció, que encara recordo que eren unes fitxes de "los grandes descubrimientos de la humanidad", que es posaven en un fitxeret molt bonic i que em costava tant d'aconseguir, perquè a casa no eren de comprar gaire porqueries, deien, i la hermana et preguntava amb el seu mal humor: tienes repetidos? i quan, tímida i esporuguida, els ensenyaves et sortia amb què a classe no es podia jugar amb cromos i et desapareixien ... la molt ... ommmmm!).

Sembla que la cosa budista ve d'en Siddharta Gautama, que es va dedicar a establir una sèrie de regles espirituals per allà als Nepals fa dos mil sis-cents anys. (I de sobte me n'adono que havia llegit el Siddharta de Hermann Hesse, fa mil anys o més, sense pensar, gens ni mica, en el budisme). Segons la Viqui (-pèdia, no pas la Viqui, la cunyada de la cosina de la veïna del davant de casa), els budistes segueixen vuit passes per arribar al Nirvana, que és el que ens diuen les Quatre veritats on s'ha d'arribar. (Això m'ha fet pensar en ma padrina que deia sempre: "si ve fulaneta, li diré quatre veritats!", però em sembla que no parlava del budisme ella, que la padrina era molt de missa).

Anem a mirar-nos-les, amb tots els respectes (els budistes de bo de bo solen tenir sentit de l'humor, que ho he comprovat, pel que no pateixo gaire)
Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració per la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
(ara vas tu i descobreixes Amèrica! que ja està descoberta! -cita de Les Luthiers, a la Cantanta del Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, de sus Hazañas en Tierras de Indias, de los Singulares Acontecimientos en que se vió Envuelto, y de cómo se Desenvolvió
Segona Noble Veritat: l'origen del patiment es troba en l'afany de viure, el desig d'actuació, de plaer, de possessió.
(doncs ... ídem)
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
(doncs no sé pas si jo, d'això, en voldria tres unces!)
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s'acosta a la il·luminació.
(i a l'avorriment infinit?)

Les vuit passes són:
1. Coneixement recte de les Quatre Veritats. (D'acord, ja les he estudiades)
2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges. (Cap problema, és que fa tanta mandra odiar i envejar! Cansa!)
3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment. (Amb el mentir d'acord, amb el parlar ... uf! jo que em parlo al damunt!)
4. Acció recta: bona conducta moral. (Cap problema! ... uhmmm ... això de moral, qui és qui ens diu el que és? que segons qui ens ho digui fa més por que goig)
5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal. (Toooootalmentedeacuerrrrdojosemariaaaa)
6. Esforç recte: fomentar tendències bones. (Pas de probléme)
7. Pensament recte: no cedir als desigs. (Eiiiiii, depèn de quins eh! no fotem! ni a la xocolata?)
8. Concentració recta: meditació. (Això, meditem, germanes i germans: xocolataoooommmmm)
Vistes les Veritats i les passes i tot plegat, tot molt recte, i considerant que tampoc es diu cap gran bestiesa, que això, essencialment, és el que he escoltat a casa tota la vida (fins i tot en el control del consum de la xocolata), em costa més entendre la necessitat d'anar vestida com si em vessés la bilirubina o estripar-me les costures intentant fer la postura del lotus.

Vaja, que no, que no sóc budista, que els budistes ens han copiat a nosaltres i que, per tant, amb ser de per aquí en tinc ben bé prou. I que si ens hem d'il·luminar, allò de la llum i el túnel, ves que no sigui un tren que ve de cara.

Nota: En aquest apunt no es pretén fer mofa, ni befa, de cap religió, que, com se sol dir, per tot es fan bolets, quan plou. Namasté.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Tots ...

... els polítics són iguals.

... els lampistes són iguals.
... les ballarines són iguals.
... els paleontòlegs són iguals.
... els cirurgians de ronyó són iguals.
... els bussejadors són iguals.
... els cercadors de tresors són iguals.
... els pescadors d'altura són iguals.
... les modistes són iguals.
... les executives agressives són iguals.
... els mecànics d'automòbils són iguals.
... les puntaires són iguals.
... els genetistes són iguals.
... les biòlogues són iguals.
... els jubilats són iguals.
... els empleats de la companyia del gas són iguals.
... les cirurgianes plàstiques són iguals.
... els carters són iguals
...

alguna de les dues parts és una solemne bestiesa. O ambdues.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Es pot traduir la cultura?

Els Nuer
Diuen que l'antropòleg Edward Evans-Pritchard, quan acabava d'entrevistar els seus informants nuer sobre les seves creences religioses, els demanava, cortesament, si els agradaria saber alguna cosa respecte a les seves. Un d'ells li va preguntar, tímidament, sobre la divinitat que duia al canell, a la que consultava cada cop que semblava que volia prendre una decisió important.

A veure com expliques, a qui no n'ha vist mai cap, que un rellotge de polsera no és una divinitat, perquè, ben mirat, bé que ho sembla. Per això, avui, abandono la divinitat per uns dies, em torno atea del tot i començo vacances. Ens veiem a la tornada!

Llàstima que no veuré els Nuer, però bé, la Terra Alta també és prou interessant.

divendres, 6 de juliol del 2012

Ràpid

Va ser ràpid. Feia sis dies que no sabia res de tu, i ja em començava a preocupar. No és que fossin molts dies, però ara, amb el temps que se'ns havia condensat, eren una immensitat. Tanmateix, el nostre pacte sempre l'havíem respectat i eres tu qui havia de telefonar. Dimarts, quan estigui instal·lat a casa et trucaré. Però era dijous i encara no m'havies dit res. Em mirava el telèfon, pensant si un quart de sis de la tarda era bona hora per telefonar-te i, com si el telèfon m'hagués sabut la intenció, començà a sonar. El teu nom a la pantalla. Ja sabia que no parlaria amb tu, aquestes coses se saben. En despenjar, la família. Vas morir diumenge, hemorràgia, sedació i final. Ràpid. Va ser molt ràpid. I vaig plorar per mi, i vaig riure per tu. Per tot allò que tan temies i t'has estalviat, tan ràpid. Ara ja només em queda mirar de no ensopegar amb aquesta capa d'enyorament que em cobreix i veure què en faig de tanta solitud en el món que compartíem.

Que tingueu un bon cap de setmana. De part d'en J.G.T. també, n'estic segura.

dimarts, 26 de juny del 2012

Blogs a la deriva

Cesc Ginesta
Sé, perfectament, que és una apreciació subjectiva, però quan prenc un objecte original, procuro imaginar-me les mans que l'han fabricat i també les que l'han tingut abans, talment com si el seu esperit l'impregnés, i que, si es tracta d'un objecte bell, han sabut apreciar-ne les virtuts. D'aquesta manera, m'agrada creure que hi ha una cadena que no es trenca, un contacte que ens vincula a una Humanitat que fou i que serà. Podríem pensar que aquest mateix sentiment ens pot passar amb els blogs, que les mans dels seus autors i les dels qui hi han participat, els donen una pàtina especial?

Aquesta setmana he rebut la notícia de la desaparició de dos blogaires: en Cesc i en Toni (Brian). Ambdós vivien el mateix tipus de malaltia i ambdós, des dels seus estils distints, van fer del món blog un espai on poder deixar petjada, on comunicar-se, on no perdre, per a res, l'impuls vital.

Com és la mort virtual quan es mor en el món analògic? Només una desaparició? Com sempre, de la Balanguera -d'Àtropos-, només en podem parlar en primera persona. Acompanyem en el sentiment perquè som capaços de comprendre el que poden sentir els altres, perquè també ho hem sentit, però sempre ens queda el rubor de creure'ns que passem massa al davant, que no ens pertoca, que ens atorguem massa protagonisme.

Però, com s'acompanya el sentiment digital, sense ofendre les persones del món real? Bé, en Cesc em queia molt bé, mai ens vam desvirtualitzar, però havíem compartit algunes converses mitjançant correus electrònics i em fascinava com n'era de conscient d'haver d'esprémer cada minut del món. En Toni (Brian) també em queia molt bé, ens havíem desvirtualitzat, i havíem compartit àpat i conversa amb ell i la seva dona, sense massa profunditat, cal dir-ho, però amb aquella sensació de pertànyer a alguna mena de comunitat. M'agradaria creure que, d'alguna manera, podem acompanyar als que es queden, en la seva memòria, de fer-los, a en Toni i en Cesc, algun tipus de justícia per tot allò bo i amable que havien fet en el seu pas per aquest manicomi rodó.

Per tu, Cesc, per tu Toni, vagi aquest brindis virtual. Que els vostre blogs, com les naus dels vikings, viatgin vers l'horitzó navegant cap el Valhalla 2.0.

Toni Mont (Brian)

dimecres, 13 de juny del 2012

Jo

Obro la porta en silenci. El veig assegut al costat de la finestra, mirant enfora. Pigmalió. Aquell qui em va defensar dels molins de vent. Gires el cap, em mires i el semblant se t'alegra. No m'has trucat. Em dius. No, ja saps que no m'agraden els telèfons, no m'agraden els silencis al telèfon, els espais que no es poden omplir amb un somriure, una mirada, una carícia. Amagues la mirada. Tens raó. Ric per foragitar la melangia. Sempre en tinc, ja ho saps, i sinó me la prenc. Com estàs? Em torna a mirar, a somriure. Bé. Es pot estar bé així? Les parets de l'habitació s'allunyen a velocitat de vertigen, el mobiliari s'empetiteix i ell fuig, lluny, amb els contorns desdibuixats. El meu jo és més present que mai, s'ensenyoreix de l'espai. Abans que aquest jo infinit aixequi el seu mur d'incomprensió el lligo i el soterro. Em deixaràs fer fotos de la teva agenda? És una obra d'art i mereixeria ser publicada. Comença el ritual de la companyia.







dimecres, 6 de juny del 2012

Eterns, parlants

En tres setmanes tot ha canviat. De la perspectiva d'anar a dinar i gaudir d'una tarda conversant amablement, hem arribat a aquesta habitació d'hospital. L'home que tinc al davant és el mateix, més fràgil, però no ha abandonat el seu pervers sentit de l'humor. Provem de fer veure que no passa res i parlem de la imminència de la seva mort amb naturalitat, refugiant-nos en tot allò que hem acumulat de lectures i converses durant anys. Parlem de la mort amb el filtre de la literatura i del cinema, cerquem, desesperadament, àncores per no sotsobrar en l'emoció desbordada, l'autocompassió ens repugna. Parlem dels seus béns, de com seran repartits, parlem de la seva negativa a rebre tractament i parlem, finalment, de la data final. Un any com a molt, segurament mig, i menys si veu que la seva qualitat de vida davalla més enllà del que ell considera el límit tolerable. En algun instant l'emoció, aquella que no ens volem permetre, treu el cap en un intent de llàgrima que es reprimit automàticament. No ens cal plorar per saber tot el dolor que ens amara. Qui ens vegi veurà dos adults parlant asseguts cara a cara, serenament, qui hi vegi més enllà em veurà abraçant-lo i bressant-lo mentre ambdós udolem de dolor. Ens acomiadem, com ens estarem acomiadant cada vegada que ens veurem a partir d'ara.

- Sempre parlo amb tu, sempre ho faig, fins i tot quan no hi ets.
- Sempre parlo amb tu, morir-te serà un mer tràmit, perquè continuaré fent-ho.

Cap dels dos creu en el més enllà i ens diem, mirant-nos amb un somrís una mica amarg, que segurament serà ell el primer a passar a l'eternitat en els pensaments de l'altre.





dilluns, 4 de juny del 2012

La fortuna

No són els diners, ni les propietats, ni l'admiració de ningú. La fortuna, la meva, és tenir un amic que em telefona per dir-me que s'està morint i es disculpa perquè sap que m'està donant un disgust.





dilluns, 21 de maig del 2012

El meu tuit de cada dia ...

d'aquí. Per cert, no trobeu que fa molta ràbia?

El Twitter no aconsegueix enganxar-me del tot, només els dies que hi ha partit del Barça i, això, també va a la baixa. Tot i que el seu format, 140 caràcters, dóna molt de joc pels aforismes o les frases encertades, aquelles que se t'ocorren, sempre, a toro passat, quan aquell que hauria de rebre la teva invectiva ja no hi és. Què hi farem! Ser ocorrent sense guió no és gens fàcil.

Rel d'obrir-me un compte de Twitter vaig pensar en fer una piulada diària, a rajaploma, amb el fetge, però no em va venir de gust publicar-les, perquè no em venia de gust que ningú em psicoanalitzés a l'estil de la tiradora de cartes autòmat del Tibidabo, d'una galeteta xinesa de la sort o dels contertulis de la partida de dòmino del vespre al cafè del poble. En canvi, vaig obrir un apunt al blog, als esborranys, en el qual, durant uns quants dies, vaig abocar trossos de la meva part fosca. Llegint-me'l el trobo una mica pornogràfic, i dubto, per variar, si paga la pena passar a ser personatge. Tanmateix, ara que ja fa un parell de mesos de la decisió, veig que no vaig tenir gaire continuïtat, només vuit dies vaig ser capaç d'abocar (perbocar?) la part més miserable del meu esperit. Dedueixo que, fins i tot en la cosa de la foscor, només sóc una aprenent maldestra (una mindundi en dirien ara). Però de la mateixa manera que odio veure'm en un mirall real, un cop escrita, la cosa no sembla tan terrible. Ves que no sigui per això que escrivim, per l'acte sagrat de convertir els sucs gàstrics en quelcom més palpable, i estètic, que un vòmit.

Avui no he aconseguit ni un minut de solitud per poder pensar, en calma, en tot allò que m'angoixa.
Tot anant cap a la feina he observat la meva figura en el vidre d'un aparador. M'he vist vella i grassa i hauria plorat d'infelicitat.
     Per a mi la felicitat seria deixar d'odiar-me.
Somric, sempre somric, tinc la precaució -l'obsessió?- de dur les dents sempre perfectament raspallades.
     Dues visites anuals al dentista. Abans deixaria de menjar.
Què difícil és vestir-se per semblar un pèl descuidada però no pobra!
És tan difícil mantenir una relació sexual plaent mentre intentes amagar la panxa o només donar el perfil bo!
Avui que, finalment, he tingut temps per pensar, me n'adono que només he fet un exercici d'autocompassió repugnant. Segueixo castigant-me.
Aquella dona és repulsiva, hauria d'haver algun mecanisme pel qual, les persones que et demostren la seva baixesa moral, quedessin marcades ...
     ... de manera que, no fos possible la coincidència en el teu món. I haver-la de veure cada dia, somriure i dir: bon dia!
(dos tuits, era massa bilis)
El meu bon propòsit del dia: fer veure que no m'importa saber si m'estimes per no torturar-me ni un instant més.
Hi ha moments en els que dubto, sincerament, de l'encert d'estar segons on i amb segons qui #misantropia2.0 


Ja ho veieu, no n'hi ha per tant. Hauré de decidir quina part d'això és realitat i quina és realitat inventada per no ser tan banal. Ara no sé si "piular" que sóc ben avorrida i tòpica com la que més. I és que: ningú no és perfecte!

dimecres, 2 de maig del 2012

La determinació dels gens


de la Xarxa
"Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat; tot allò que som i tenim és el catàleg de les possibilitats no fracassades, de les temptatives a punt per repetir-se. No existeix un present, avancem cecs cap el defora i el després, desenvolupant un programa establert amb materials que ens fabriquem sempre iguals. No tendim a cap futur, no hi ha res que ens esperi, estem tancats entre els engranatges d'una memòria que no preveu altra feina que recordar-se a si mateixa. Allò que ara ens porta a mi i a la Priscil·la a buscar-nos no és una embranzida cap al després, és l'últim acte del passat que es compleix a través nostre."

Italo Calvino. Del conte "Meiosi" d'aquest llibre.

*meiosi

dimecres, 11 d’abril del 2012

Manies, ves!

Aprofiteu per visitar l'obra de Guido Daniele
Què és el que mireu primer d'algú que acabeu de conèixer? Quina és la característica que farà que us sentiu còmodes amb aquella persona, irracionalment. El detall físic que farà que, malgrat que no coincidiu en la ideologia, el tarannà, les inquietuds, els interessos, us veureu atrets per aquell ésser, de forma irremeiable, o, en qualsevol cas, disposats a ser més benèvols?

Quan conec algú solc mirar-li les sabates, el calçat diu moltes coses de les persones, però un cop fet això -acte reflex i, evidentment, classista-, em fixo en allò que sóc del tot fetitxista: les mans. Per a mi les mans, sobretot dels homes, són un veritable objecte d'estudi, i són les mans les que faran que em senti còmoda al costat d'una persona. Vaja, que en sóc una autèntica maniàtica. M'agraden les mans grosses, rudes, que demostren força, que no són passives, que s'expressen, que parlen, i que s'expliquen. M'agraden les mans amb vida pròpia, més enllà del subjecte que les posseeix, perquè tinc la teoria que, les mans, tenen línia directa amb la psique de les persones i diuen més que no pas les paraules, o els ulls.

Tothom parla sempre que els agrada mirar els ulls de la gent. Fixeu-vos-hi si és veritat, perquè en dubto. O seré jo que prefereixo que ningú entri tan directament a casa meva?

dilluns, 2 d’abril del 2012

Diari d'a bord

Divendres vespre. Arribo a casa amb el desig de fer un tancament oficial a una setmana especialment dura. Últimament, els aconteixements s'acceleren al meu voltant i, cada dia més, tinc la sensació que el que em cal és frenar. Avui n'F vindrà de matinada, per un compromís laboral, i també, com jo, sentirà que no haurà inaugurat el cap de setmana.

El cap em bull i no tinc ganes de fer-me res per sopar. Caldria que em fes alguna cosa senzilla i saludable. Una mica de bròquil al microones, amb el recipient nou de silicona, potser. Aquesta setmana he començat, i acabat, de llegir el llibre He decidit aprimar-me, de Jean-Michel Cohen, una afirmació que porto fent mitja vida, o més, i que m'ha dut, alguna vegada, a la vora de la catàstrofe. És un llibre sensat, que et diu el que s'ha de dir, i em pregunto per què m'he comprat un llibre de dietes sensat. D'alguna manera m'ha semblat un descans fer un gest de petita, i absurda, rebel·lió contra totes les amenaces (operació biquini, Dukan, farmàcies, naturjaus, amigues, conegudes, saludades i, fins i tot, la metgessa de capçalera!) que rebo, rebem, constantment. He fet el gest de patrocinar un missatge contra la niciesa i el maltractament a la salut amb què ens obliguen  a viure. Com si no n'hi hagués prou amb la resta!

Avui, però, la sensatesa de Cohen no s'imposa. Estic atabalada encara amb totes les cares, veus, idees i intencions del meu voltant, totes les cares, veus, idees i intencions de dilluns vinent al matí a primera hora, que em convindria allunyar si vull donar una mica de respir a les neurones. Així, em faig un bol de crispetes al microones, sabedora que això no és nodrir-se, prenc una pepsi light de la nevera i m'assec al davant del televisor a narcotitzar-me una bona estona.

D'entrada, també, em sento culpable perquè penso que, en una pel·lícula ideal, la protagonista tindria un espai íntim, delicadament decorat, on es posaria a llegir un llibre tot menjant una poma, o una mica de formatge i una copa de vi. Crispetes, pepsicola, la sala de casa, el comandament del televisor i els peus al damunt de la taula de centre, semblen l'antítesi del glamour, però la meva trista realitat és que no tinc cap d'aquests espaisíntimsdelicadamentdecorats de les pel·lícules, n'estic fins al capdamunt de menjar pomes, encetar una ampolla de vi per a mi sola no ho he fet mai i no tinc ganes de llegir res.

Últimament sempre tinc la sensació que llegeixo molt poc i, en realitat no faig una altra cosa. Al He decidit aprimar-me -324 pàgines, tres hores-, aquesta setmana puc afegir-hi el Fulles d'herba, d'en Walt Whitman, en una traducció del 1909 d'en Cebrià Montoliu -pre-fabriana, és clar-, que he trobat per la xarxa i que he hagut de llegir contextualitzant contínuament -per quan una traducció al català moderna d'aquest autor!-, també puc afegir fragments dels Diàleg dels oradors de Tàcit i una bona part d'un llibre, Miradas extraviadas, del col·lectiu Mar Traful, del qual m'ha donat la pista l'Òscar, d'Apunts de metafísica quotidiana, també blogs i piles de fulls sobre lleis, impostos, certificats, subvencions, projectes ... No he fet res més que llegir, penso, i em resta la sensació que he llegit ben poc.
d'aquí
Les meves bones intencions, les de narcotitzar-me davant del televisor -aplicant uns hàbits alimentaris gens saludables-, trontollen quan premo el botó i m'apareix un documental de "La dos" sobre el neguit existencial dels humans actuals. Dubto que, en aquest moment, sigui gaire recomanable, per a mi, evidenciar totes les maldats i absurditats a les que visc sotmesa -com tothom d'altra banda, i algunes voluntàriament, no cal dir-, i menys que sigui un presentador ben pagat, que ara t'apareix a Filipines, i ara al jardinet britànic de Vanessa Bell, germana de Virginia Wolf i membre del Cercle de Bloomsbury. Vaja, que fa, aparentement, allò que tu voldries fer i no pots: guanyar-se la vida viatjant i coneixent gent.
"Abismo

Dueña objetiva de sí misma, la sociedad de control neutraliza toda alternativa. Nada que hacer. Para quienes, aun sí, sentimos la resistencia, la posibilidad de otro mundo se ahoga, se sofoca bajo la máscara de la ciudadanía, de la tolerancia, como una fuerza pavorosa, anonadante, inconcebible, como una revolución sin objeto ni estrategias, sin rostro, sin forma, sin sentido. Como una provocación: querer vivir. Pues, ¿qué haríamos, qué razón tendríamos situándonos fuera, qué objetivos? ¿Agarrar el destino, como Telma y Louise? ¿Estallar, como un tumulto en Los Angeles? ¿Quemar las naves? ¿A dónde iríamos, nosotros, los que dejamos atrás El Dorado? El miedo nos paraliza. Tras la máscara, el abismo."

Miradas extraviadas. Mar Traful. Capítulo 2.
Estic prou cansada per no prémer novament el botó a la recerca d'alguna d'aquestes sèries pornogràfiques sobre assassinats, on et fan primers plans de cadàvers repugnants amb una mena de pretensió científica del tot blasmable. El presentador del documental que estic mirant esmenta Marc Aureli i, és clar, aquí m'han tocat la fibra, l'emperador filòsof és un dels meus romans preferits. Del pare del pocapena de Còmmode (el dolent de Gladiator, perquè ens entenguem), que ja se sap que és molt difícil que surti un gran fill d'un gran pare, passem a uns nudistes britànics que, suposadament, abominen de les classes socials, però que confessen que, malgrat conviure nuus i tenir la norma de només conèixer-se pel nom de pila, i no saber res de la feina i els estudis dels demés, saben qui és més ric pel tipus de caravana que porten. Això ho diuen a càmera una parella, tot especificant que ells només tenen una tenda de campanya. Vaja, que són "millors" nudistes que d'altres que, si bé van despullats, sembla que tenen massa fums.

Conec Nerval mentre el presentador passeja per una gran ciutat -Londres, pot ser? no n'he fet esment-, una llagosta de viver lligada amb un llaç blau, tal i com feu el poeta en el seu temps, pels jardins del Palais Royal. I també escolto que parla de Schopenhauer, que no és una salsitxa, ni un gelat, ni un músic austríac, ni un pastís alemany especialment calòric, sinó un filòsof al que solc visitar de tant en tant, malgrat que no m'és bo per la salut
"Els amics se solen considerar sincers; els enemics ho són realment: per aquesta raó és un excel·lent consell aprofitar totes les seves censures per a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos, és quelcom similar a quan s'empra una amarga medicina."  Schopenhauer
(que vénen ganes de dir allò tan nostrat de: ves-te'n a la merda vell cabró pudent!)
M'estic divertint, ho reconec, perquè sóc una tastaolletes i el presentador, que no sé ni qui és, em porta amunt i avall de la geografia mundial, tot i que, com a bon britànic, d'una forma totalment eurocèntrica o, més aviat, al millor estil de l'imperi de Sa Graciosa Majestat. Fins i tot, quan se'n va a Taiwan i ens ensenya que, on realment es menja millor és a Tainan, no a Tai Pei ... o acabo de saltar de reportatge? ... les crispetes s'han acabat, les badades i les que no s'havien obert, jugant-me l'haver de visitar el dentista. Faig l'últim glop a la pepsi, últim glop que sempre odio de les llaunes, perquè m'obliga a aixecar massa el cap i sempre és calent, apago el televisor, rento el bol, poso la llauna al cubell dels envasos, vaig al lavabo, em rento les dents i em fico al llit amb el portàtil, navegant per Nerval, sobretot, munyint vaquetes al feisbuc, llegint notícies esparses al Twitter i fent una ullada furtiva, sentint-me del tot culpable, a "la pila"...

dijous, 29 de març del 2012

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (iVI)


d'aquí

Arribem al final. No hem passat pas per tota l'obra, que malgrat la seva exigüitat en pàgines, cent vint-i-dues, i el subtítol enganyós -explicada a los niños-, se'ns presenta densa i fèrtil. M'he saltat, expressament, tots els paràgrafs on se citava Kant i Hegel, en una espècie de venjança personal cap a aquests dos filòsofs cabdals de la nostra civilització. Potser perquè aquí no crec que sigui el lloc per a aquests menesters, que prou i massa n'he abusat. En qualsevol cas, els últims retalls, i gràcies als que us heu prestat al joc!


De l'Esquela para un nuevo decorado

El pensamiento y la acción de los siglos XIX y XX están dominados por la Idea de la emancipación de la humanidad. Esta Idea es elaborada a finales del siglo XVIII en la filosofía de las Luces y en la Revolución Francesa. El progreso de las ciencias, de las artes y de las libertades políticas liberará a toda la humanidad de la ignorancia, de la pobreza, de la incultura, del despotismo y no sólo producirá hombres felices sino que, en especial gracias a la Escuela, generará ciudadanos ilustrados, dueños de su propio destino. (...) Estos ideales están en declinación en la opinión general de los países llamados desarrollados. La clase política continúa discurriendo de acuerdo con la retórica de la emancipación. Pero no consigue cicatrizar las heridas infringidas al ideal "moderno" durante casi dos siglos de historia. No es la ausencia de progreso sino, por el contrario, el desarrollo tecnocientífico, artístico, económico y político, lo que ha hecho posible el estallido de las guerras totales, los totalitarismos, la brecha creciente entre la riqueza del Norte y la pobreza del Sur, el desempleo y la "nueva pobreza", la deculturación general con la crisis de la Escuela, es decir, de la transmisión del saber, y el aislamiento de las vanguardias artísticas (y actualmente, por un tiempo, el rechazo de ellas). (p. 97-98)
De la Glosa sobre la resistencia

Los problemas que plantea la resistencia a la que me refiero, apenas si han comenzado. Tendremos, tendrás, que elaborarlos. Yo sólo quiero decirte esto: siguiendo esta línea, uno no se encierra en una torre de marfil, uno no vuelve la espalda a los nuevos medios de expresión con que nos dotan las ciencias y las técnicas contemporáneas, sino que uno busca lo contrario; con ellos y por ellos, uno procura testimoniar lo único que cuenta, la infancia del encuentro, la acogida que se hace a la maravilla que sucede (algo), el respeto por el acontecimiento. No olvides que tú has sido y eres eso mismo, la maravilla acogida, el acontecimiento respetado, las infancias unidas de tus padres. (p. 112)

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial

dimecres, 28 de març del 2012

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (V)


d'aquí


De la Posdata al terror y a lo sublime

Resulta superficial englobar en un mismo término (totalitarismo) al nazismo y al capitalismo en su fase posmoderna. Los dos se apoderan, quizá, de la totalidad de la vida, pero el primero lo hace abiertamente bajo el régimen de la "voluntad", es decir, de la facultad de desear y, por lo tanto, lo hace políticamente, con la mirada fija sobre la fuente de la legitimidad, el Völkisches. El segundo lo hace como necesidad de hecho (el mercado mundial), sin preocuparse por la legitimación y llevando a cabo una crítica mordaz del vínculo social moderno, la comunidad de los ciudadanos. Aunque la línea de resistencia pareciera idéntica en ambos casos no tendría el mismo alcance. El nazismo, arde, asesina, manda las vanguardias al exilio; el capitalismo las aísla, especula sobre ellas, y las deja amordazadas en manos de la industria cultural. Lo que es "impotente" en un caso, no lo es, con toda seguridad, en el otro. (p. 85)

De la Nota sobre los sentidos de post-


Una observación acerca de este aspecto: el "post-" de "posmodernismo" se comprende aquí en el sentido de una simple sucesión, de una secuencia diacrónica de períodos, cada uno de los cuales es claramente identificable. El "post-" indica algo así como una conversión: una nueva dirección después de la precedente. [...] Sin embargo, esta idea de una cronología lineal es perfectamente "moderna", pertenece a la vez al cristianismo, al cartesianismo, al jacobinismo: puesto que inauguramos algo completamente nuevo debemos volver al tiempo cero aunque para ello haya que retrasar las agujas del reloj. La idea misma de modernidad está estrechamente atada al principio de que es posible y necesario romper con la tradición e instaurar una manera de vivir y de pensar absolutamente nueva. [...] Sospechamos que esta ruptura actualmente es más una manera de olvidar o de reprimir el pasado, es decir, de repetirlo, que una manera de superarlo. (p. 90)

Al cabo de estos dos últimos siglos, llegamos a la conclusión de que es preciso prestar más atención a los signos que indican un movimiento contrario. Ni el liberalismo, económico o político, ni los diversos marxismos salen incólumes de estos dos siglos sangrientos. Ninguno de ellos está libre de la acusación de haber cometido crímenes de lesa humanidad. Podemos enumerar una serie de nombres propios, nombres de lugares, de personas, fechas, como para ilustrar y fundamentar nuestra sospecha. Siguiendo a Theodor Adorno, empleé el nombre de "Auschwitz" para sigificar hasta qué punto la materia de la historia occidental reciente parece inconsistente a la luz del proyecto "moderno" de emancipación de la humanidad. ¿Qué clase de pensamiento es capaz de "dar cuenta", en el sentido de aufheben, "Auschwitz" colocándolo en un proceso general, empírico e incluso especulativo, encaminado hacia la emancipación universal? Hay una suerte de pesadumbre en el Zeitgeist. Ese pesar puede expresarse a través de actitudes reactivas, a veces reaccionarias, o a través de utopías, pero no por una orientación aque abriría positivamente una nueva perspectiva. (p. 91)
...
Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

dimarts, 27 de març del 2012

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (IV)


d'aquí

De Memorándum sobre la legitimidad
Lo único cierto es que el derecho no puede ser de hecho, y que la sociedad real no toma su legitimidad de sí misma sino de una comunidad que no es propiamente nombrable sino tan sólo requerida. Por consiguiente, no se puede rechazar lo que el pueblo hoy en día es, invocando lo que debería ser, no se pude rechazar el nombre de francés o de norteamericano enarbolando el concepto de ciudadano universal, sino que es al revés. Por esta razón puede decirse, como he afirmado ya, que hay un fermento de descomposición de la comunidad real inscrito en el principio republicano y en la historia que este principio desarrolla. La soberanía no es del pueblo sino de la Idea de la comunidad libre. Y la historia no está allí para marcar la tensión que genera esta ausencia. La república invoca la libertad contra la seguridad. (pp. 61-62) Avui, les veus s'aixequen en nom de la seguretat, llibertat i seguretat són conceptes antagònics?

De la Parte a propósito de la confusión de las razones

El estatuto que de esta manera se asigna a la ciencia está directamente tomado de la ideología tecnicista: dialéctica de las necesidades y de los medios, indiferencia en cuanto al origen, postulado de una capacidad infinita de lo "nuevo", legitimación por el "más poder". La razón científica no es cuestionada de acuerdo con el criterio de lo verdadero o de lo falso (cognoscitivo), sobre el eje mensaje / referente, sino en virtud de la performatividad de sus enunciados, sobre el eje destinador / destinatario (pragmático). Lo que yo digo es más verdadero que lo que tú dices porque con lo que yo digo puedo "hacer más" (ganar más tiempo, llegar más lejos) que tú con lo que tú dices. Una consecuencia trivial de este desplazamiento es que el laboratorio mejor equipado tiene mejores posibilidades de tener razón. ¿La razón verdadera es entonces la razón del más fuerte? (p. 75)
...

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

dijous, 22 de març del 2012

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (III)

d'aquí


De Misiva sobre la historia universal

Hoy en dia, ¿podemos continuar organizando la infinidad de acontecimientos que nos vienen del mundo, humano y no humano, colocándonos bajo la Idea de una historia universal de la humanidad? (p. 35) Em sembla evident la resposta, la Humanitat no és una, a no ser que no vulguem abandonar els patrons eurocèntrics, ho és?.
Persiste un nosotros, capaz de pensar o de experimentar esta continuidad o discontinuidad? (p. 37) Malgrat tot, manta vegades, anant pel món, he sentit aquest "nosaltres" en el més íntim.
Mutatis mutandis, la autoidentificación de una cultura pasa por este dispositivo. Su desmembramiento, en la situación de dependencia servil, colonial o imperialista, significa la destrucción de la identidad cultural. Por el contrario, el dispositivo constituye la fuerza principal de las guerrillas en los combates por la independencia, puesto que el relato y su transmisión suministran conjuntamente a la resistencia su legitimidad (su derecho) y su logística (el modo de transmisión de los mensajes, el relevamiento de los lugares y la determinación de los momentos, el uso de los datos naturales en la tredición cultural, etcétera). (p. 44)
El ejemplo del movimiento obrero es aun más probatorio del fracaso aludido. Su internacionalismo de principio significaba exactamente que la lucha de clases no recibía su legitimidad de la tradición popular u obrera local, sino de una Idea a realizar, la del trabajador emancipado de la condición proletaria. Sin embargo, sabemos que desde la guerra francoprusiana de 1870-1871, la Internacional ha porfiado acerca de la cuestión de la Alsacia-Lorena, que en 1914 los socialistas alemanes y franceses votaron respectivamente los presupuestos nacionales de guerra, etc. El estalinismo, en tanto que "socialismo en un solo país" y la supresión del Komitern, ratificaron abiertamente la superioridad del nombre propio nacional sobre el nombre universal de los soviets. La multiplicación de las luchas por la independencia desde la Segunda Guerra Mundial y el reconocimiento de nuevos nombres nacionales son hechos que parecen indicar el reforzamiento de las legitimidades locales y la disipación de un horizonte de emancipación. Los jóvenes gobiernos "independientes" son expertos en depender servilmente del mercado capitalista mundial o bien del aparato político creado según el modelo estaliniano, y las "izquierdas" que, en uno y otro caso, divisan este horizonte son eliminadas sin piedad. Como dice el slogan de la actual extrema derecha francesa: los franceses primero (se sobreentiende: las libertades después). (p. 46)
En un universo donde el éxito consiste en ganar tiempo, pensar no tiene más que un solo defecto, pero incorregible: hace perder el tiempo. (p. 47)
...
Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.