EN LLEGINT EL LLIBRE
En llegint el llibre, la famosa biografia,
I es doncs això (diguí jo) lo que l'autor ne diu la vida d'un home?
I així, quan jo sigui mort i enterrat, escriurà
algú la meva vida?
(Com si algú sabés realment res de la meva
vida?
Si adhuc jo mateix, com sovint pernso, sé ben poc
o res de la meva real vida,
Tant sol qualques indicis, unes poques vagues,
difoses traces i rastres,
Que jo cerco pel meu ús de seguir aquí.)
d'aquí Exponent més famós del transcendentalisme monista i del misticisme nordamericà, Whitman fou el que legitimà l'Amèrica lliure, nova, poderosa i els seus habitants, deslligats de l'estretor polsegosa d'una Europa ancorada en un passat que en deien gloriós. L'altre dia llegia en un diari "Europa és històrica, Amèrica és filosòfica", i no vaig apuntar-me qui ho deia però hi estic totalment d'acord. Amèrica neix d'una idea, d'una intenció. Europa és, malgrat ella mateixa.
...
Coneguí un home, un comú masover, pare de
cinc fills,
I en ells pares de fills, i en ells pares de fills.
Aquest home era d'una vigor, d'una calma, d'una
bellesa admirables,
La forma del seu cap, la grogor blanca i palida
del seu cabell i barba, l'expressió immesura-
ble dels seus ulls negres, la riquesa i grandor
de ses maneres,
Per veure tot això solia anar a visitar-lo, també
era savi,
Tenia sis peus d'alçada, tenia vora vuitanta anys,
els seus fills eren sapats, nèts, barbuts, col-
rats, gentils,
Ells i ses filles l'amaven, tots els qui·l veien
l'amaven,
No l'amaven pas d'indulgencia, l'amaven d'amor
personal,
Tant sols aigua bevia, la sang aparia escarlata
travers la bruna pell de sa cara,
Era un freqüent caçador i pescador, ell mateix
menava·l seu bot, ne tenia un que li va
regalar un mestre d'aixa, tenia escopetes,
presents d'homes que l'estimaven,
Quan anava amb els seus cinc fills i molts néts a
caçar o pescar, l'haurieu triat com el més bell
i vigorós de la colla,
Haurieu desitjat més i més estar amb ell, seure
a sa vora en el bot per poder tocar-vos l'un
l'altre.
He observat que estar amb aquells que m'agra
den es prou,
Romandre amb altres en companyia a la vetlla
es prou,
Ser circondat per carn bella, curiosa, respirant,
riallera, es prou,
Passar entre ells o tocar-ne algun, o reposar el
meu braç, sols sigui lleument, entorn el coll
d'ell o d'ella, què es doncs això?
Jo no demano cap més delicia, jo hi nedo com
en la mar.
d'aquí La fusió amb el tot, terra, homes i dones, ens l'ofereix en els seus poemes que pretenen enlairar la condició humana, sense complex ni culpa.
...
El cos d'una dòna a l'encant,
Ella també no es pas ella mateixa solament, ella
es la fertil mare de mares,
Ella es la criadora d'aquells que creixeran i seran
companys de les mares.
Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
xos per a tots en tots els temps i nacions per
tota la terra?
UNA DONA M'ESPERA
Una dòna m'espera, tot ho conté, res li manca,
Més tot mancaria si·l sexe mancava, o si manca-
va·l llevat de l'home bo.
El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Intencions, proves, pureses, delicadeses, resul-
tats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el maternal
misteri, la llet seminal,
Totes les esperances, benifets, favors, totes les
passions, amors, belleses, delicies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la
terra,
Tot es contingut en el sexe comparts d'ell ma-
teix i justificacions d'ell mateix.
Sense vergonya l'home que·m plau coneix i con-
fessa les delicies del seu sexe,
Sense vergonya, la dòna que·m plau coneix i
confessa les seves.
d'aquí
Llegint-lo no podem evitar trobar traces del nostre propi pensament, modelat ja no per lectures, sinó pels pensaments enllaunats que consumim mitjançant la xarxa, amb els power-points de fotografies meravelloses i frases dotades d'una suposada transcendència, o els missatges polítics i els anuncis d'oenagés diverses. Per això em resulta xocant la seva lectura, perquè em cal saber-ne més per copsar-ne la "veritat" de l'autor, més enllà dels anuncis de la xispa de la vida. L'ús i l'abús de certs missatges ens els pot fer llunyans, i aleshores és quan cal alguna cosa més. Devia resultar terriblement impactant i rebel en aquella Catalunya del 1909, i vull imaginar que per a poques persones, que devien sentir com si, de sobte, les finestres del seu entorn s'haguessin obert i eixamplat....
La terra mai cansa,
La terra es ruda, silenciosa, incomprensible al
principi, la Natura es ruda i incomprensible
al principi,
No·t descoratgis, ten ferm, hi ha coses divines
ocultes,
Jo·t juro que hi ha coses divines més belles
que·ls mots poden dir.
...
La terra no argumenta,
No es patetica, no fa conxorxes,
No crida, ni frisa, ni persuadeix, ni amenaça, ni
promet,
No fa distincions, no té mancaments concebibles,
Res no tanca, res refusa, a ningú exclou,
De tota força, objecte, estat, que anuncia, a
ningú exclou.
...
Jo juro que d'aquí en endavant no hauré cap
més tracte amb la fe que diu lo millor,
No més vull tractar amb la fe que deix lo mi-
llor sense dir.El vaig retrobar rel de l'apunt de l'Helena Arumí al seu blog Et vaig veure en un somriure, i em va semblar que ja era hora de remprendre la recerca de la seva obra, però sembla que, en català m'hauré de conformar amb ben poca cosa de l'obra d'aquell que fou, fins i tot obsessió, d'algú altre a qui tinc en llista d'espera.
Camden 1892
El olor del café y de los periódicos.
El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos
de un colega feliz. El hombre viejo
está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.
Piensa, ya sin asombro, que esa cara
es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.
No está lejos el fin. Su voz declara:
Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.
J.L.B.
d'aquí
"Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, a adormir, als teus peus, la lluna." Del Llibre d'Ain.
EL teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada pels amants,
amerada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents."
ESCRITO NA PAREDE DO CIMENTERIO
Si os que xacen dentro non poden saíre,
i os que viven fora non queren entrar,
istes rexos muros que coutan as campas
son un monumento da idiotez humán.
Ferreiro, Celso Emílio. Cimenterio privado (1973)
