dilluns, 30 de març del 2009

Ser o fer?

La gent diu “sóc arquitecte”, com també li sents dir “sóc mestre” o “sóc mestra”, “sóc advocada”, “sóc metge”. No deixa de ser curiós que ningú digui faig d’arquitecte, o de mestre, o d’advocat, o de metge. Una vegada, quan feia de secretària de direcció en una constructora va entrar un senyor molt ben vestit, a l’estil gauche, m’allargà la mà i em digué:

- Pere Puig ... Arquitecte

M’ho va dir així, amb paradinha. I jo, que no me’n vaig poder estar:

- Molt de gust senyor Puig, curiós el cognom de la seva mare no?

Recordo també, que les dues vegades que he tingut a bé de parir, m’han dit: “ha estat (o és) un nen i és ben morenet”, mai m’han dit: “acabes de parir un enginyer de ponts i camins”.

No deixa de ser curiós, també, quan algú em pregunta en què treballo. Jo contesto: “faig de comptable d’empreses” i aleshores em pregunten: “en fas? Ah! Aleshores no n’ets?”. I és clar que NO en sóc! Jo sóc moltes coses, sóc dona, sóc pigada, sóc de poble, sóc impertinent, sóc petulant, sóc poca solta, sóc impacient, sóc conyona, sóc vehement ... però per tots els déus de l’Olimp! No sóc comptable! Com no seria mai arquitecte, ni advocada, ni metgessa ... en tot cas en podria arribar a fer!

En el cas de ser o fer de mestre ho deixo per un altre dia, que això té més tall ... força més tall ;P


diumenge, 29 de març del 2009

Els límits (els meus, és clar)



  • Calcula el límit quan x tendeix a – 2. Clídice, a la pissarra.

  • Ho sento profe, no sortiré, en conec els meus de límits, no el d'ics tendint a -2.

  • Vols dir que el problema és que no ets gaire conscient dels teus límits i sempre els passes?

  • Potser el problema és que alguns si que no els coneixen i decideixen dedicar-se a la suposada docència.

Aquesta, o una conversa similar, em va costar un trimestre de matemàtiques de tercer de BUP, i tot el BUP ensems, perquè no vaig aprovar mai l'assignatura i vaig entrar a la universitat als trenta-cinc anys. Curiosament jo era una alumna que solia treure excel·lent en matemàtiques. Què va passar? Doncs que tot era un joc de límits, jo els vaig passar i l'altre ja feia temps que els havia passat.

La vida és un perpetu enfrontament als propis límits, una eterna acceptació del fracàs. I, en aquests afers, qui més m'ha ensenyat és la muntanya. Conec gent que només troben el seu límit a l'Himalaia, o als pols, o als Andes. D'altres que conec els troben als Alps, als deserts, en competicions i raids. Jo, que sóc de poble i de casa pobra, també els cerco. Més a la menuda, no cal dir, però també procuro saber-me, en els meus límits.

“No puc més, estic rebentada”, “a partir d'aquí tinc por”, “no pujaré”, “no seguiré”, “una mica més, és molt poca distància”, “he de superar aquesta por”, “pots fer-ho”, “un pas més”... Aquestes són frases que he dit moltes vegades i les respostes, tant de les unes com de les altres, m'han explicat coses de mi mateixa.

He sabut que, amb paciència, puc fer moltes coses. He sabut que n'hi ha moltes que no puc fer i que no passa res. He sabut que és impossible avorrir-se al món i que et pots passar quatre hores asseguda a terra, esperant un autobús tot menjant llavors de gira-sol, i decidint quina forma tenen els núvols. He sabut que quan estic cansada no puc seure, perquè després no m'aixeco. He sabut que després de caminar dotze hores per la muntanya amb una motxilla de travessa i en plena canícula, sóc capaç de caminar una hora més només per la promesa d'una dutxa i un llit. He sabut que no m'importa no saber si vaig pentinada o no, si duc la cara o la roba netes. He sabut que es pot sobreviure amb un àpat magre al dia, al menys durant uns quants dies i he sabut, també, que el millor del món és una cervesa fresca acompanyada dels qui més estimes, en silenci, després d'una dura jornada a la muntanya.

Sortosament, la muntanya és la meva còmplice, la meva amiga, la meva amant, la meva tortura, el meu dolor, el meu abisme, la meva llibertat i la meva dèria. I quan penso en el límit quan ics tendeix a menys dos, i en aquell professor, penso que va ser una llàstima, però que també vaig aprendre coses d'aquest primer fracàs i que, potser, ara no contestaria així ... segurament seria pitjor.

divendres, 27 de març del 2009

Frase (s)

Vivim en tòpics i pensem en titulars, no és estrany, doncs, que fem cara de sorpresa quan el temps ha passat.

Bon cap de setmana! me'n vaig a pujar una muntanya amb raquetes de neu ;)

El delta de l'Okavango I



Hem d'anar a passar la nit de campament obert al delta de l'Okavango i representa que això és “la mar de divertit”. No serà divertit, però si que serà interessant. L'Okavango és un riu que forma un delta interior i acaba desapareixent al desert del Kalahari i, com tota l'aigua a l'Àfrica, aplega una gran quantitat de vida animal i vegetal. En tot cas farem veure que aquella nit els lleons, els lleopards, les hienes i tota la família hauran decidit dormir en comptes de sortir a caçar.

Carreguem les tendes als Jeep i ens hi carreguem a nosaltres també, en Kosmos, el nostre xofer zulú, es quedarà a guardar les nostres coses a la ciutat. Fa un fred que pela i anem al darrera en una espècie de graderia que han soldat a la caixa del Jeep. Sortim del camp, a Maun, on es queda el nostre camió i la majoria de les nostres pertinences i emprenem la carretera cap el delta.

En aquest Jeep hi anem els més grans de la colla i com que som d'una generació que passarà de verd a podrit i fa força fred, comencem a cantar coplas, cançons de Raphael, de Roberto Carlos, el Yo soy rebelde de la Jeanette de forma força desafinada, i els africans, que ja volten per les carreteres, es fan un tip de riure a costa nostra. Tothom ens saluda, tothom somriu. Això és el millor de l'Àfrica: des del primer dia tothom ens ha saludat. A Windhoek anaves pel carrer i si miraves a algú a la cara et saludava. “Guten morgen” et deien, perquè gràcies o per culpa de l'apartheid donen per suposat que si ets blanca ets alemanya. “Guten morgen, madame”, i jo: “guten guten” i a riure. La rialla sempre era corresposta, encara que després et fotessin la cartera.

Deixem la carretera per a endinsar-nos en una pista polsosa i ataquem amb Chiquitita d'Abba de la que en sabem poca cosa més que “Chiquitita dime porquéeeeeee”. En Jordi, el nostre homosexual oficial, està encantat i és la reina de la festa. Més endavant li hauré d'agrair que m'ensenyi a baixar una escalinata del Palacio Nacional de Lisboa com una veritable vedette. Però això, com va dir aquell: ara no toca.

La pista, plena de pols i sots, es va endinsant en el bosc. Veiem, de tant en tant, grups de cabanes i gent caminant amb garrafes d'aigua al cap, sobretot criatures. Van a l'Okavango a cercar l'aigua pel dia. De sobte el xofer frena i veiem amb astorament com creua la pista una serp, d'uns dos metres, a una velocitat vertiginosa i s'endinsa en la malesa de l'altra banda. El xofer tot excitat ens diu: mamba, black mamba! En uns segons ja no tenim ganes de cantar, tots pensem en les criatures que volten prop d'allí camí del riu a carregar aigua. És com si en el món només existís el sol, la pols i el soroll del motor del Jeep.

Finalment arribem a la tanca de control sanitari. En aquests països ens passem els dies baixant dels vehicles per a trepitjar unes estores, fetes amb trossos de manta vella, xopades amb un producte químic, mentre ruixen les rodes dels cotxes amb el mateix líquid. Ens diuen que és per les malalties de les bèsties, però d'altres diuen que és pel còlera. Val més no pensar-hi massa. Finalment, després de travessar amb els cotxes un braç del riu arribem a l'embarcador dels mokoro, les canoes fetes amb troncs buidats que ens duran fins el campament al centre del delta.

dimecres, 25 de març del 2009

Paraules mentideres, pensaments equivocats (civilització equivocada?)

Immutable, invariable, sòlid, immodificable, constant, permanent, inalterable, incanviable, immòbil, estable, durable, perpetu, immortal, imperible, sempitern, etern, perenne, perdurable, indefectible, infinit, evitern, eternal ...


Objectivitat, realisme, imparcialitat ...


dimarts, 24 de març del 2009

La decisió errònia

Sóc víctima d'una mala decisió, presa en un moment d'absoluta inconsciència, i que ha provocat una frustració en la meva vida que, difícilment, podré superar. Durant anys i panys he arrossegat amb mi bosses de mà, de mides inversemblants, i en les que hi podies trobar de tot, o gairebé. Va arribar un dia que me'n vaig atipar de la frase: “pots guardar-me la cartera a la bossa? ... pots guardar-me les claus a la bossa? ... pots ...?". Vaig decidir que ja n'estava fins al capdamunt de semblar un mosso de corda amb un piano a l'esquena i, dit i fet, em vaig comprar les bosses de mà més petites possible. El just per dur-hi el moneder, el paquet de mocadors, les claus i el mòbil.

Aquest error fatal, la meva falta de sentit comú, va fer que l'altre dia, sopant en un restaurant del Barri Gòtic de Barcelona, veiés a la taula del costat un gall d'indi estofat i amanerat (llegeixis un senyor que fa llibres de catedrals i pilastres terràqüies, in person) i que, desesperadament regirés la meva bossa de mà i ... no hi duia cap granada! Quina oportunitat perduda! Amb l'escabetxina que hagués fet i el descansada que m'hagués quedat! No em passarà mai més, avui m'he tornat a comprar una bossa de mà com cal, talment una motxilla de quaranta litres.

Punt i apart.


Bé, com li vaig comentar l'altre dia a l'Òscar, que sembla mentida que alguns escriptors encara no us n'hàgiu adonat, el sistema que fa servir el mestre (el senyor que fa llibres de catedrals i pilastres terràqüies, i mira que és llàstima, és que ni un trist tubet de cianur per tirar-li a la tapa de sardines eeee), per a triomfar i passejar la seva blanca, vaporosa i excelsa cabellera i les seves maneres de dandy de fireta, que perd més oli que una furgoneta tronada, és el següent:
  • Una mica de cultura enllaunada (rotllo: "así se hicieron las catedrales" per exemple.)

  • Una mica (no gaire) de trama d'intriga.

  • Força pornografia, sentimental i de l'altra (rotllo refriting novel·les Jazmin/Azucena, allò de "ella sintió su dureza")

...

(Perdoneu, havia anat a vomitar)

  • Un llenguatge i unes situacions totalment fora de context històric, talment com si parlés la teva veïna, sí, aquella rossa de pot que mastega xiclet, la que sortia al “Gran Hermano” ...

    I a publicar i a triomfar família! si ej keee se us ha d'explicar tot eeee :P



dilluns, 23 de març del 2009

Invisible



  • Bon dia Carme, hi és l'encarregat? Li he de comentar una cosa de la bastida.

  • Bon dia Jaume i no sóc la Carme, sóc la Montserrat. - Somriu burleta mirant-se el fuster de l'obra, que la mira amb cara atribolada.

  • Quin greu! Ja m'he tornat a equivocar! Sempre et rebatejo!

  • Sí, és ben curiós, sempre em dius Carme.

  • No ho puc evitar, quan et veig em surt Carme.

  • I per què?

  • Un dia d'aquests t'ho explicaré. Si veus en Pere digues-li que el busco si us plau.

  • No hi pateixis, ho faré.

  • Adéu Ca ... ai! Montserrat!

  • Adéu Jaume.

La Montserrat somriu mentre veu per la finestra de l'oficina com en Jaume desapareix camí de l'obra. Sempre es confon i li diu Carme, però no li vol explicar mai el perquè. Torna a endinsar-se en el full de càlcul, a veure si per fi aconsegueix treure els costos que li ha encomanat el seu cap, quan sona el telèfon. Avui no té l'auxiliar i es troba que ha de fer tota la feina sola.

  • Inversions Catalunya, bon dia, digueu-me?

  • Marta?

  • Perdoni, es confon.

  • Ai! perdona, Montserrat. Sempre m'embolico amb tu.- És l'Ivan, un dels propietaris dels pisos que estan construint. L'hi ha reconegut la veu.

  • Hola Ivan. Sí, és veritat, sempre em dius Marta.

  • És que ets igual que una amiga meva, la Marta, teniu la mateixa veu i fins i tot té la cara plena de pigues com tu.

  • Un dia me l'has de presentar, doncs. A veure si resultarà que tinc una clon i jo sense saber-ne res. - Diu tota enriolada.

  • A veure si un dia coincidim. Per cert, aquesta tarda hi seràs a les cinc?

  • Espera que miro l'agenda, perquè tinc visites. No pots venir una mica més tard? A dos quarts de sis tinc un forat ...

  • D'acord, vindré amb la xicota, la Míriam, a veure si per fi acabem d'aclarir els acabats del pis.

  • Sí, estaria bé, ens convé que ens ho digueu.

  • Bé, doncs, fins a dos quarts de sis Marta.

  • Montserrat.

  • Ho veus? No sé si me'n sortiré mai.

  • Tranquil, mentre no m'insultis. Apa, fins a la tarda.

  • Adéu.

  • Adéu.

Són les cinc i la visita ha arribat puntual. Es tracta d'una parella de gent gran, d'Extremadura, que volen comprar dos pisos per a invertir. No en donaries dos rals per a ells i estan podrits de calés. Mentre xerren l'home se la va mirant, la Montserrat, i ella, que se sent una mica incòmoda, el mira a la cara i li somriu.

...

  • Como lo ve señor Gámez?

  • Bien, bien ... oye niña, tu no ere de aquí verdá? D'ande ere tu?

  • Y porque dice eso señor Gámez?

  • E que te miro y tolrato me estoy acordando de una chica der pueblo, allá en Badahó ...

  • Lo siento señor Gámez, pero soy catalana y por lo que sé mi familia emigró aquí hace como mil años.

  • Pué niña, e que me paresse mentira y tó de lo mucho que te paresse a la hija der Pepe la Paca, ademá tu tiene un buen assento.

  • Lo siento señor Gámez, pero no tengo ninguna família en Extremadura, ni tan siquiera he estado nunca ahí.

  • Mal hecho chiquiya, aquello e superió.

  • Seguramente, un dia de estos me llego y a ver si puedo conocer a la hija del señor Pepe de la Paca.

...

  • Pero e que ere igualica igualica eeee ...

Sempre passa igual, no ho pot evitar. Tothom se la mira i pensa que és igual que algú que coneix. I això no l'angunieja pas, li fa molta gràcia. Li sembla d'allò més divertit veure la cara de desconcert de les persones que se la queden mirant com dient: “ho és?”. Finalment en Jaume, li va confessar qui era la Carme amb qui la confonia cada dia. Era la seva ex-parella i, segons ell, eren tan idèntiques que cada vegada que la veia li feia un salt el cor.

De ben petita que havia volgut ser invisible i això era gairebé com ser-ho, va tornar a somriure.

diumenge, 22 de març del 2009

Un regal

Tinc un amic madrileny (shhh no ho digueu a ningú) que, de tant en tant, se m'enduu a viatjar amb el Google Earth. Un dia, però, sabent la meva admiració pel Japó, em va dur a veure la sortida de sol al mont Fuji. Més o menys entre dos quarts de deu i les deu de la nit podreu veure-la per aquesta webcam. Que vagi de gust.

Reunió d'ex-alumnes

Ja són típiques i tòpiques les reunions d'ex-alumnes o d'ex-companyes. En aquest cas en femení, perquè eren ex-alumnes de monges, de les d'abans, on no s'hi admetien xicots. Solen ser reunions curioses, perquè tothom acaba agrupant-se amb les mateixes que ja s'agrupava a classe. En aquest cas, a les tres de la matinada, els grups s'havien reduït a un de sol. Eren sis dones passades la quarantena, ja una mica cansades, xerrotejant d'això i d'allò quan una va deixar anar aquesta perla:

  • I és que ja ho sabeu, en el fons, el sexe, és el menys important.

????????????????????????????????????????????????????

ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha ha haha

aaaiiiii ... van trobar a faltar els guixos per llençar-los-hi pel cap.

dissabte, 21 de març del 2009

Compartint Calvino

"...

El gran secret de la senyora Ph(i)Nk0 és que mai no ha provocat gelosia entre nosaltres. I ni tan sols tafaneries. Que se n'anava al llit amb el seu amic, el senyor De XuaeauX, se sabia. Però en un punt, si hi ha un llit, ocupa tot el punt; per tant, no es tracta d'anar-se'n al llit, sinó d'ésser-hi, perquè qui és al punt també és al llit. Per consegüent, era inevitable que ella fos al llit també amb tots nosaltres. Si hagués estat una altra persona, qui sap quantes coses no s'haurien dit d'ella. La dona de fer feines sempre era la primera a esplaiar-se en les enraonies, i els altres no es feien pregar per imitar-la. Dels Z'zu, baldament fos per canviar, les coses horribles que havíem de sentir: pares, fills, germans, germanes, ties, no s'aturaven davant de cap insinuació equívoca. Amb ella, en canvi, era diferent: la felicitat que em venia d'ella era a la vegada la d'amagar-me jo puntiforme en ella i la de protegir-la a ella puntiforme en mi, era contemplació viciosa (donada la promiscuïtat de la convergència puntiforme de tots en ella) i a la vegada casta (donada la impenetrabilitat puntiforme d'ella). En fi, què més podia demanar?

I tot això, de la mateixa manera que era cert per a mi, també valia per a cada un dels altres. I per a ella: contenia i era continguda amb la mateixa joia, i ens acollia, estimava i habitava tots igualment.

S'hi estava tan bé tots junts, tan bé, que alguna cosa extraordinària havia de succeir. N'hi hagué prou que en un moment determinat ella digués:

-Nois, si tingués una mica d'espai, com m'agradaria fer-vos unes tallarines!

I en aquell moment tots vam pensar en l'espai que ocuparien els braços rodons d'ella movent-se endavant i endarrera amb el rodet sobre la massa aplanada, el pit d'ella caient sobre el gran munt de farina i ous que atapeïa l'ampla post mentre els seus braços pastaven i pastaven, blancs i untats d'oli fins més amunt del colze; vam pensar en l'espai que ocuparien la farina, i el gra per a fer la farina, i els camps per a conrear el gra, i les muntanyes des d'on baixava l'aigua per a regar els camps, i les pastures per als ramats de vedelles que donarien la carn per a la salsa; en l'espai que caldria perquè el Sol arribés amb els seus raigs a madurar el gra; en l'espai perquè des dels núvols de gas estel·lars el Sol es condensés i cremés; en les quantitats d'estrelles, galàxies i masses galàctiques fugint per l'espai que caldrien per a mantenir suspesa cada galàxia, cada nebulosa, cada sol, cada planeta, i al mateix temps de pensar-lo aquest espai es formava imparablement, al mateix temps en què la senyora Ph(i)Nk0 pronunciava aquelles paraules:

- ...Unes tallarines, eh, nois! -el punt que contenia ella i tots nosaltres s'expandia en una aurèola de distàncies d'anys llum, segles i milions de mil·lennis llum, i nosaltres llançats per tots els racons de l'univers (el senyor Pbert Pberd fins a Pavia), i ella dissolta en no sé quina mena d'energia, llum, calor, ella, la senyora Ph(i)Nk0, la qui enmig del tancat i mesquí món nostre havia estat capaç d'un impuls generós, el primer "Nois, quines tallarines us faria menjar", un veritable impuls d'amor general, originant al mateix moment el concepte d'espai, i l'espai pròpiament dit, i el temps, i la gravitació universal, i l'univers que gravita, fent possibles milions de milions de sols, i de planetes, i de camps de blat i de senyores Ph(i)Nk0 escampades pels continents dels planetes que pasten amb els braços olioses i generoses pasterades, i ella des d'aquell moment perduda, i nosaltres enyorant-la."

CALVINO, Italo. Les cosmicòmiques. Barcelona, 1999. Edicions 62. Biblioteca Calvino nº 28

Toccata i Fuga en D menor, Bach, òrgan

o, com veure la música

divendres, 20 de març del 2009

Solució

Família, o jo sóc una pèssima endevinallista o vosaltres sou uns potato-cinèfils-depasucatamboli (és broma, el més probable sigui el primer).

Pel·lícula o més ben dit, pel·lícules: Trois couleurs: Rouge, bleu et blanc
Director: Krzysztof Kieslowski




dimecres, 18 de març del 2009

Endevinalla

Pistes:

1. Una senyora vella, molt vella, corvada pels anys (i l'escoliosi), s'atansa amb dificultats a un contenidor de vidre per a dipositar-hi una ampolla de vi. Hi arriba amb molta dificultat.

2. Le Palais de Justice.

Pel·lícula? (o pel·lícules?)

L'últim era una molt bona pista :D

dilluns, 16 de març del 2009

Art i tecnologia


Què és art? Diu en Joan Campàs Montaner (Prehistoria y antigüedad. Del paleolítico al mundo romano. Barcelona, 2005) que, des del principi dels temps, l'art és un filtre entre l'ésser humà i la naturalesa, la modificació, la imitació de la mateixa, el llenguatge i la comunicació dels pensaments: “Amb l'acció humana, l'objecte es transforma en signe i concepte. El primer ésser que fabricà una eina fou el primer artista conceptual. El primer ser que sincronitzà el ritme del treball col·lectiu amb un cant rítmic fou el primer artista del happening.”
Diu el crític Clement Greenberg: “L'art és una simple qüestió d'experiència, no de principis, i el que compta en art al principi i al final és la qualitat”.
En els mil·lennis que han passat des del primer artista fins ara el que queda és la idea de la qualitat intrínseca de l'objecte. I què li dóna aquesta qualitat? Perquè si el primer objecte “artístic” ja la tenia, perquè l'art ha evolucionat, ha canviat, ha seguit viaranys tant distints? Es pot dir que, com a signe, segueix els canvis socials, el pensament de la societat a la que serveix i vol representar i sempre lligat al medi en què s'expressa: la tecnologia.
La tecnologia és inherent a l'art, és el canal per on s'expressa. Tant si parlem de música, amb els instruments, de literatura, amb l'escriptura, de pintura, escultura ... probablement la dansa i el teatre siguin els únics arts que s'expressen únicament amb el cos humà, sense tecnologia afegida, sense instruments, sense un medi aliè que faci d'interfície entre l'artista, el creador, i l'espectador.
És a partir de principis del segle XX, amb el començament d'una cursa accelerada d'evolució de la tecnologia en la nostra societat, que es produeix una acceleració paral·lela en el món de l'art. Els moviments se superposen, s'intercalen, neixen i moren en molt poc espai de temps, d'altres perviuen, sempre seguint aquest ritme frenètic de l'adveniment de noves màquines, noves tècniques, noves sensacions.
A partir de la Font de Marcel Duchamp (Nova York, 1917) i els seus ready made, el concepte d'art, d'allò que el representa es trenca. D'ençà aleshores qualsevol cosa, qualsevol medi pot ser el camí per a l'expressió artística. “Como sostiene Habermas en su célebre discurso para recibir el premio Adorno (1981): la historia del arte moderno es la historia de su autonomia y su autoconciencia; y con estas, la historia de la disolución del antiguo consenso de lo bello absoluto, trascendental y recibido en el marco de una imagen religioso-metafísica de un mundo ordenado por dios y que, en consecuencia, posee algún tipo de orientación y sentido ético y estético.http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Aleshores resulta natural que amb l'aparició de la informàtica, dels ordinadors i les xarxes de comunicació l'ésser humà hi busqui allò bell, allò que li permeti expressar-se. Són nous llenguatges a explorar, els antics llenguatges, vinculats a un pensament caducat, ja no són prou operatius, per tal que l'espectador comprengui l'artista, cal que aquest s'expressi d'una forma entenedora, que es pugui llegir fàcilment.
... el estado actual del sistema del arte, respecto del cual se observa una especie de crisis de legitimidad que hace peligrar -inclusive- el desarrollo autónomo (deseable, humanamente hablando) del arte al interior de las sociedades tardo-capitalistas o post-burguesas. Crisis que se encuentra inextricablemente ligada a las evoluciones de dicha vertiente en la medida en que sus diversas poéticas o bien toman como tema de discusión el estado del mencionado sistema así como sus posibilidades de evolución futura (poniendo en primer plano una reflexión de orden metasemiótico), o bien, por el contrario, participan inconsciente, acrítica e irreflexivamente de su actual situación de crisis. Entiéndase que, por momentos, al menos potencialmente, un sector de la vertiente tecnológica del arte de nuestro tiempo convoca, o promete, o dice convocar todo un grumo de preguntas sobre la actual experiencia del arte, sobre la función del arte, su naturaleza pública y su efectividad histórica o social, su estatuto mercantil, sus enlaces con la sociedad del espectáculo y -a la vez- con la representación democrática, el conflicto y la competencia de sus agentes persiguiendo beneficios (veladamente), etc.”http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Les noves tecnologies són un nou llenguatge: "Hacia el año 2010, tendremos por lo menos un premio Nobel de literatura que no habrá publicado todavía un solo libro. Todos los sueños de los autores de poesía concreta y el libro no-lineal de Marshall Mc Luhan se realizarán muy baratos... La literatura narrativa, los poemas, las epopeyas y los comics se fusionarán. Asistiremos al nacimiento de la literatura sin libros y del poema sin papel... Podremos poseer todos los libros de la Biblioteca Pública de Nueva York y, durante nuestro tiempo de ocio, tendremos el hábito de leer de forma arbitraria... por ejemplo: en qué se distingue la gramática bengalí de 1853 de la primera gramática ouzbeck, aparecida... digamos... en 1957 en Rusia... Cuando hagamos un largometraje acabará de diversas maneras y los lectores podrán seleccionar su propio final... Sobre la pantalla veremos luces perpetuamente parpadeantes... También nos podríamos preguntar ¿tendremos verdadera necesidad de toda esta información?" (Nam June Paik 1977).
La interactivitat és la marca principal d'aquest nou llenguatge. L'espectador ja no és només “aquell que mira”, passiu. L'espectador s'integra en l'obra, pot entrar-hi, modificar-la, variar el seu resultat, el seu missatge final. Ara ens trobem amb aquestes dues opcions, podem assistir a una exposició unidireccional, com pot ser una pel·lícula, un vídeo, un espai televisiu, un concert, una performance, pot l'autor fer-nos-en partícips mitjançant les noves tecnologies que permeten modificar part d'aquestes exposicions i, finalment, pot haver nascut ja l'obra, mitjançant tecnologia informàtica, per tal de ser interactiva.
La tecnologia informàtica és, probablement, la que ha fet més passes en aquest sentit, perquè és el propi medi que ho permet. “Aquests inclouen abstracció, codificació, autoregulació, virtualizació i programació. Aquestes qualitats són concomitants amb escriure i, en efecte, amb llengua més generalment, i, en tant que la llengua, escrita o parlada, és digital ja que tracta d'elements discrets, llavors es pot dir que gairebé tota la cultura humana és digital.” (Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.)
Fotografia, música, cinema (catalogat com a setè art) foren les formules d'expressió artística en les noves tecnologies més rellevants de la primera part del segle XX. Tanmateix el medi de comunicació que s'imposà a l'espectador, el que arribà a tot arreu fou la televisió. És natural que els artistes volguessin aprofitar aquest medi, que arribava a grans masses de població, per tal de fer arribar els seus missatges. Tanmateix, la pròpia idiosincràsia del medi, el fet que arribés a la població d'una forma massiva, dóna com a fruit que els artistes el critiquessin com a alienador i, alhora, veiessin com a única formula per a criticar-lo el propi medi. “Els nous mitjans no són en absolut maneres de posar-nos en relació amb l'antic món 'real'; són el món real i afaiçonen de nou a voluntat el que queda de l'antic món”. (Marshall McLuhan, 1969[Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.])
Amb l'aparició de la tècnica del vídeo es considera el 1965 com el naixement d'aquesta com a disciplina artística quan l'artista i music Fluxus (http://www.fluxus.org/) coreà, Nam June Paik, comprà un dels primers sistemes de vídeo Portapak Sony, el feu servir per gravar la visita del Papa que baixava per la Cinquena Avinguda i després el mostrà, aquella mateixa nit, en el Cafè a Go Go. Quina era, doncs, la diferència entre ell i un periodista qualsevol? El fet que l'artista ho fes amb intencionalitat artística, no per a la venda, de mostrar una alternativa a allò que es veia per la televisió. Paik no fou un periodista ni un activista, fou un videoartista.

Amb la creació de l'ordinador, el WWW i la Xarxa d'Internet apareix la virtualitat com a possibilitat contínua d'ésser a diferents llocs al mateix temps. Aquest fet posa en qüestió nocions com veritat o realitat. Es pot dir que l'obra d'art es desmaterialitza i passa a un estadi de possible perpetua creació i recreació. El Net.Art, per mitjà de la Xarxa també propicia que espectador i artista estiguin en contacte permanent, l'espectador pot accedir quan vulgui i des d'on vulgui a l'obra d'art i ensems pot ser qui modifiqui o trii la pròpia obra. “Por primera vez, puede darse una 'obra' en que no es ya que la diferencia entre la 'reproducción' y el 'original' no sea relevante: sino que la propia obra se da, precisa y exclusivamente, en el soporte de su difución pública [...] es este último rasgo el que puede determinar un transtorno profundo y radical de las formas contemporáneas de experiencia de lo artístico, toda vez que los instrumentos de institucionalización de la experiencia de la obra están vinculados a la presunción de una diferencia ontológica entre el original y su reproducción” (Brea, José Luís)
Aquesta situació aboca també a l'abitrarietat per la quantitat ingent de material y les distintes formules emprades que el fan difícil de classificar. En el món del Net.Art el més comú és l'art com a protesta, com a reivindicació, aprofitant possibilitats com la creació de realitats virtuals, avatars, i programes que substitueixen parts d'altres programes comercials per tal de denunciar qüestions com la diferència de gènere, la violència, el narcotràfic, l'emigració il·legal, etc.
Podríem concloure que l'aparent contradicció entre art i tecnologia és inexistent, perquè sense tecnologia no hi ha art. Malgrat tot, si al principi parlàvem d'art, de la seva qualitat intrínseca, ara es desplaça de l'objecte a la tècnica, a la intenció de l'artista, l'art passa a ser l'artista. En el nostre moment el canvi ve propiciat per l'evolució de la pròpia tecnologia i el canvi radical ha estat la funció de l'art. De la forma unidireccional, emissor-missatge-receptor passiu hem passat a les noves tècniques derivades de la reformulació de la funció de l'art per part de la societat: L'art no té a veure ja amb la producció d'obres -sigui amb mitjans tradicionals o electrònics- sinó amb la descoberta de la lògica interna d'una visió del món.” (Campàs, Joan)
Internetgrafia:


  • Pàgina personal de Joan Campàs Montaner. Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, amb estudis paral·lels de Filologia Catalana i Matemàtiques; professor titular d'art digital i hipertext als estudis d'Humanitats de la UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/homepage.html [25/09/2008]


  • Pàgina de José Luís Brea. Profesor Titular d'Estètica i Teoría de l'Art Contemporani de la Universidad Carlos III de Madrid. http://www.joseluisbrea.net/ [08/10/2008]
Bibliografia:
Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.
Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.

diumenge, 15 de març del 2009

et après ... parce que moi je rêve, moi je ne suis pas



L'Italie c'est trop beau pour appartenir seulement aux italiens

Bong Joon-Ho

L'altre dia, vaig veure un tros de la pel·lícula de Bong Joon-ho The Host, no sóc gaire de pel·lícules de terror però si que reconec que la meva flaca és el cinema oriental. D'ençà que vaig començar a veure cinema vingut de països com la Xina, Corea i Hong Kong i algunes japoneses, vaig començar també a reprendre el gust pel cinema. Confesso que no he estat mai capaç de tancar-me en una sala durant dues hores i passar-m'ho bé, massa estona quieta en el meu cas, però gràcies al DVD puc fer allò que molts feu amb tant de gaudi i que el meu tarannà no em permet.



Després de veure The Host vaig recordar que d'aquest autor tenia una pel·lícula que em va recomanar el meu nebot Miquel, sempre tinc la sort de tenir gent que sap un munt de coses al meu voltant. La pel·lícula, Memories of Murder, en el seu moment em va encantar i per això us en deixo un tràiler. Si podeu veieu-la. La gràcia d'aquest cinema, per a mi, no és la novetat, és com si algú et llegís un llibre ja sabut amb un accent diferent, es torna brillant, interessant, curiós i, algunes vegades fascinant.

divendres, 13 de març del 2009

Cansada de la feina ...

Avui tornava de la feina, a peu, perquè hi vaig a peu a treballar, carregada amb la maleta amb el portàtil i els papers per demà, que tinc una visita a un client a la seva oficina. Tornava cansada i a poc a poc, a la fosca i per carrers poc transitats. Sentia l'eco dels meus passos i com, malgrat que caminava en la direcció correcta, em semblava recular. El cansament i l'estrès imagino, quan duus moltes nits dormint malament sempre es paga. L'estrès del dolent, que ara es divideixen en estrès bo i dolent. Quan sóc a la muntanya pateixo estrès del bo, quan sóc a la feina del dolent. No sé que ho fa que no decideixi d'una vegada quedar-me a la muntanya, però bé...

Anava fent quan, a l'altra vorera, un gat negre ha saltat d'una eixida. Perquè al meu poble hi ha eixides encara, i horts i bosc i rieres i riu, a més a més de blocs de pisos, graveres, carreteres, cotxes ... El gat s'ha aturat ... i jo també, m'ha mirat ... i jo també, m'ha saludat ... i jo no. Ell ha estat d'allò més polit, amb un “Bona nit” perfectament articulat que m'he estalviat de contestar, perquè sóc una dona seriosa jo, i tinc una salut mental envejable, per la qual cosa m'he limitat a fer un gest amb el cap.

He seguit el meu camí i el gat ha decidit acompanyar-me, si més no un tram, fins la propera eixida. - Com anem? Se't veu cansada.- M'ha dit amb simpatia. La veritat és que els gats negres, contràriament al tòpic, són dels més simpàtics que hi ha. Com que estan acostumats a ser el motiu de força ensurts a segons quines hores, han desenvolupat un sentit de l'humor força especial. He arronsat les espatlles com volent dir: Ves, anar fent. Ha continuat: - Ja se sap, la feina, a més amb això de la crisi ... - i ha seguit endavant tot consirós, capcot i molt ficat en el seu paper.

Jo m'he quedat palplantada perquè, bé, a certes hores i en un cert estat mental de confusió, induïda per hores d'analitzar números a la pantalla d'un ordinador, les coses solen ser poc coherents, i que em parli un gat pot entrar en els meus càlculs, tinc imaginació jo, que sóc comptable, però que em parli de la crisi? Això ja són figues d'un altre paner. He tingut la temptació de preguntar-li què en sabia ell de la crisi, però quan he reaccionat, ja s'havia enfilat a la tanca de la propera eixida i dirigint-se'm feia: -No hi pateixis noia, aquesta passarà, com ho fan totes, bé, ara et deixo que en aquesta eixida sempre hi trobo algun ratolí grassonet, passi-ho bé,- i ha desaparegut d'un bot a l'altra banda de la paret.

M'he quedat fitant l'acabament del mur per on s'ha esfumat el gat negre, mirant els trossos de vidre clavats al capdamunt perquè no hi passin els gats, i suposo que amb cara de babaua perquè una veïna que passava m'ha dit: - Bona nit, què passa res?- Li he respost tornant a la realitat: - Res, res, que estic una mica cansada. -No m'estranya amb la teva feina i aquesta crisi. I se n'ha anat carrer avall.


dijous, 12 de març del 2009

Se m'acut que ...


La majoria de les vegades el que ens uneix a les persones no són les afinitats ni l'interès per aprendre, sinó els prejudicis. En realitat no volem conèixer ningú diferent a nosaltres, senzillament volem confirmar que tenim raó en allò que creiem.

dimecres, 11 de març del 2009

Atrapar la realitat en una ampolla de vidre

Fem literatura o som literatura?

A El (mal?) vici d'escriure vaig fer una de les coses que més m'agraden: pescar. Fa anys que no em renovo la llicència, pescava la truita als rius d'alta muntanya (sense mort), o sigui que no sé si em passarà com al ministre fantàstic, amic del jutge Garzón. En tot cas el millor del text han estat els comentaris de qui l'ha llegit.

Abans del llibre i potser a partir d'ara, que el llibre s'ha mercantilitzat i s'està desacralitzant, la gent potser no pretenia atrapar la realitat en una ampolla de vidre, perquè la realitat era tot. Quan sentim voler ser en la ment dels altres, no dominar-los sinó saber-los, potser el que fem és absolutament a-literari o, com ara està de moda, fem un hipertext, d'aquí el neguit perquè volem forçar el medi, d'aquí la sensació de frustració.

Hi ha moltes coses que m'han fet rumiar de les respostes i us les transcric. Penso en com el llibre ens condiciona el pensament: la forma de pensar, la forma d'aprendre. Durant molts anys he vist amb curiositat com els meus fills assolien el procés d'aprenentatge, com aquest sistema, anava en contra d'aquells a qui havia de servir. Parlem de falta de recursos, de desmotivació dels mestres, fan dels pares i de l'autoritat uns criminals, i el que és pitjor, de les persones que no s'adapten al sistema els classifiquem com a malalts, com els dislèctics, per exemple. També ho conec una mica perquè sóc allò que se'n diu un “fracàs escolar” o, com em va dir un professor: “algú inútil”.

En tot cas si és veritat que la literatura ha mort o està agonitzant, cosa que pot durar pel cap baix un segle, atenent que la gran maquinària de la industria editorial l'està greixant i publicant en una espècie d'orgia irrefrenable. Si ha mort, dic, potser allò que ve sigui un altre error de la nostra evolució cultural com ha pogut ser el llibre o potser aquesta vegada tindrem sort i sorgirà alguna forma més intuïtiva i creadora, més adaptada a la nostra biologia, per a comunicar i comunicar-nos.

I gràcies per jugar al joc :)

N.B.: hi incloc els meus per seguir el fil.


Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo personalment gairebé mai penso com escriuria el que em passa en el moment que em passa. Si mai vull fer referència quan escric a un element autobiogràfic la manera de fer-ho sorgeix (o no) al moment de posar-se a escriure. Si que em passa de vegades que se m’acudeixen idees per escriure enmig d’una situació vital en què no estava pensant pas en escriure i llavors me les apunto mentalment, a una llibreteta o, senzillament, les oblido.

Sobre si escrivim per explicar-nos a nosaltres mateixos o per explicar als altres, segurament molts dels que ho fem potser és per la mateixa raó per la qual tu també fas escalada, principalment perquè en sents la necessitat interior, però també com una manera de posicionar la teva identitat davant dels altres (els teus companys d’escalada o els que et llegeixen i potser també escriuen) i la pròpia muntanya (que seria el fet d’escriure i la literatura en general).

9 / març / 2009 05:53
Clidice ha dit...

Manta vegades penso que aquesta compulsió meva ve derivada de com tinc formatat el cervell. Quan una ha crescut entre llibres, tant física com metafòricament, crec que té una tendència irrefrenable a literaturitzar-ho tot. Aconseguir, per a mi mateixa, poder reflectir un instant, el més aproximat possible a la realitat, és no ja un exercici, és una necessitat.

No sé fins a quin punt hi ha la meva identitat en joc, perquè sempre he estat convençuda de la meva no-individualitat. El mal és que, des de petita, quan anava pel carrer i mirava la gent volia saber què pensaven. Però no que em diguessin el què pensaven, sinó saber-ho, ser-hi allí, en el moment de fabricar-se el pensament.

Això us passa als escriptors de veritat?

9 / març / 2009 06:27
papallonesenlallum ha dit...

Donçs jo si, mentre visc vaig escribint mentalment.No importa l'hora que sigui, ni el que hagi de fer. Mentre faig alguna cosa extraordinaria en la meva monocromática vida, transcric mentalment.Si es un poema m'haig d'alçar del llit per a treballar-lo i si es un text no puc parar.
Definitivament es un vici per a mi ara, incontrolable.
Jo crec que necesito escriure-ho per tal de extreure-ho de mí, es a dir desfogar-me, ningú entendría les meves palles mentals i al final ni jo! :)

9 / març / 2009 10:23
papallonesenlallum ha dit...

perdona? ets escriptora de veritat!
escriptor es aquell que fa l'acte d'escriure de forma quotidiana, no entro en si publica o no, o viu o no d'això.
Sandra

9 / març / 2009 10:24
Òscar Roig i Carrera ha dit...

Deixa’m que et contesti per mi un escriptor dels de veritat de la bona, Fernando Pessoa, tot i que en vida només va publicar un llibre:

“Oh, no poder ser tota la gent, a tot arreu!”, diu un vers seu.

Entenc el que et passa... Suposo que per escriure amb algun sentit s’ha de sentir sobretot una curiositat fonamental per l’experiència humana (no confondre amb ser humanista). Fa anys que em llegeixo un llibre que es diu “Por qué escribe usted?” on tota una llarga sèrie d’escriptors ordenats alfabèticament responen a aquesta pregunta de manera sovint molt diferent entre ells. No és que sigui un llibre molt gruixut, però me’l llegeixo a pas de tortuga, una o dues respostes al mes, o així. Igual t’interessaria llegir-lo, no sé... Molts autors no responen obertament, fan literatura amb la resposta. Normal: són escriptors. Tal vegada la literatura només sigui una mentida dita amb encant. O tal vegada sigui l’única veritat, no ho sé... Sempre m’ha agradat molt aquella frase de Picasso: “L’art és la mentida que ens ajuda a trobar la veritat”. És clar que també sempre m’ha agradat molt aquella frase d’Oscar Wilde que deia: “No utilitzis grans paraules, signifiquen tan poc!”


Jo també tendeixo a literaturitzar l’existència, però igual ho fem tots una mica això, en major o menor mesura. Aquella necessitat primordial tan humana d’intentar trobar un sentit a allò que ens va passant tot i que creiem fermament que no en té cap. En tot cas llegir i escriure fonamentalment ens agrada, diverteix i enriqueix a tots els que hi tenim tirada, i amb això ja n’hi ha ben bé prou. De vegades, també fa patir tot plegat, però ja m’he embolicat prou...

Un dia d’aquest m’expliques més detalladament aquesta sensació teva de no-individualitat que és un tema que m’interessa molt últimament....

9 / març / 2009 16:12
Eduard ha dit...

No sé si sóc un escriptor de veritat o només fingeixo. igual el que fingeixo és viure per poder escriure. Però, seriosament, poques vegades sento que em veig a mi mateix actuant des de fora amb l'ànim d'escriure després. Crec que sóc més donat a viure una vida fingida mitjançant l'escriptura. A saber per què.


M'interessa molt més, però, el comentari que fas sobre el desig de ficar-te en la ment dels altres -i gràcies, Òscar, per la citació de Pessoa que no coneixia-. Una vegada vaig intentar fer un conte sobre una experiència pròpia real (real?, què no és real?... en fi, seria molt llarg...). En aquella experiència jo em sentia profundament necessitat de ser en la ment dels altres, però de TOTS, com Pessoa.No cal dir que no vaig reeixir, va ser un conte frustrat. Potser algun dia hi torni.

10 / març / 2009 15:34
Clidice ha dit...

Hola Eduard :)

no és exactament veure'm des de fora, podríem dir que és més com fer realitat la dita: "repicar i anar a la processó". Els que estem ensinistrats en la literatura des de ben petits: som literatura.

Ara desbarraré, però tinc la sensació de què si bé som literatura, com altres generacions prèvies al llibre i les properes eren i seran una altra cosa, aquesta necessitat de "ser tots alhora" potser és el menys literari de tot, d'aquí el desassossec. Potser perquè ser literatura és "antinatural" imposat per un medi tècnic sacralitzat.

Ho faríem molt llarg però fa molt temps que hi rumio, des del neguit per atrapar la realitat en una ampolla de vidre (el llibre), passant pel gran fracàs escolar basat en un sistema d'ensenyament mediatitzat pel llibre ... aquí ja paro perquè m'estic ficant en embolics, no en sé prou :)

11 / març / 2009 00:28