dilluns, 31 de maig del 2010

Dia del Blogaire en Crisi


A instàncies d'en Leb i en SM avui, és el dia del blogaire en crisi. No sé pas si jo estic en crisi (econòmica segur que si, sempre), però s'ha de ser solidària amb els nostres germans i germanes blogaires que pateixen la síndrome de la pantalla en blanc. Ànims! Estem amb tots vosaltres!

dijous, 27 de maig del 2010

No s'estila

Hi ha moments a la vida que cal prendre la decisió de perdre per guanyar. Per guanyar tranquil·litat d'esperit, respecte i orgull. I quan has pres la decisió t'escoltes taral·lejant aquesta cançó:



és clar que és natural estant criada com estic en el punk més estricte.

dimecres, 26 de maig del 2010

De tant en tant: autoplagi


Ara, en plena crisi blogaire, està de moda plagiar, però mireu, llegeixo aquí i allà i, a part del meu admirat i mai prou ponderat Fiodor, no trobo a qui plagiar de gust. I és clar, crec que se'm notaria el llautó. Al cap i a la fi ni sóc russa, ni duc barba, ni estic morta. Pel que avui m'autoplagio.

Hi ha un blog que es diu El Penjoll on, de tant en tant, em deixen dir la meva (sembla que tenen poc criteri).  Són una mica valencians, no els ho tingueu en compte, i tenen un sentit de l'humor especial. A vegades sembla més un petit club privat, però és que tinc la sensació que la ballen de fa molt de temps i ja se sap que passa amb aquestes tertúlies ancestrals.

El següent és un petit conte que vaig publicar el 5 de març i que es diu Papers canviats. Aviso, de tant en tant m'autoplagiaré sense manies, o sigui que si mireu a El Penjoll veureu que l'autoria és de la Partènope, però no en feu cabal, ella està d'acord en fer veure que és la Clídice quan convingui.

Papers canviats

- Ernesto! Vienes a la cama o que?

L'Ernest va recolzar el front al moble del damunt de la pica i va tancar els ulls intentant asserenar-se, mentre deixava el got d'aigua per rentar. Les exigències de la Maria José ja no li feien cap gràcia hores d'ara. Al principi de casat potser si que se sentia captivat pels seus ulls verds, la seva pell bruna i la seva intel·ligència prodigiosa. Tampoc cal oblidar que ella era tota una cirurgiana i era, també, la filla d'un industrial que feia realitat tots els seus capricis. Quan aquesta va tenir l'acudit de casar-se amb ell, un metge de família que tot just començava, el papà ja va proveir de tot el necessari perquè el casament fos possible i enlloc es notessin les mancances econòmiques del nuvi. Respirà a fons.

- Ja vinc! Vaig a veure que no s'hagi despertat la nena.

Sortí de la cuina i es dirigí a l'habitació de la seva filleta. També era per això que l'Ernest havia estat adquirit per la Maria José: com a donant d'esperma. I el resultat era la Patrícia, una criatura preciosa que ara ja tenia un any.

Entreobrí la porta i veié que dormia tranquil·la. Havia desitjat que estigués desperta per tenir l'excusa ideal per no anar al llit amb la seva dona, però la Patrícia dormia assossegada i la va deixar, no sense abans haver-li fet un petó, lleu, a la galta i haver respirat el seu alè.

Ja no li quedava cap més remei que anar a l'habitació de matrimoni, estirar-se al llit, i que la Maria José se li posés al damunt i, ella sola, fes tota la feina. Encara sort que era un home prou jove com per no necessitar gaire impulsos per a aconseguir l'erecció exigida.

Tantes vegades havia tingut la sensació de papers canviats! I és que, en realitat, la seva dona era una masclista.

- Por qué has tardado tanto?
- Res, la nena que somicava una mica -mentí mentre es despullava i començava a posar-se el pijama.
- No te pongas el pijama amorcito. Vamos a follar!

Se sentí fastiguejat. Ella intentava donar un to eròtic a les seves paraules. Potser es pensava que així l'incitava. Moltes vegades es preguntava si la Maria José tenia alguna idea d'ella mateixa que no fos la de triomfadora que li havien implementat de ben joveneta. Seguí posant-se el pijama, es ficà al llit i apagà el llum.

- Avui no, que tinc mal de cap.

dimarts, 25 de maig del 2010

No he vist Lost! Què passa!



Ahir semblava que el món s'havia aturat per veure l'últim capítol de la sèrie Lost, de la que puc presumir no haver-ne vist ni un de sol. De fet no sé ni qui hi surt, no sé que hi passa i, el que sembla que sigui més greu, m'importa un rave. O sigui que pels periodistes que vulguin l'exclusiva mundial d'entrevistar algú que no ha vist la Lost dels pebrots, i no pensa veure-la, el meu telèfon és 666.66.66 i dos números més.

dilluns, 24 de maig del 2010

Ràdio: Piscolabis Librorum i més

Fotografia manllevada del Piscolabis Librorum, sense permís, sense pagar res a ningú i ai de qui gosi demanar-m'ho, que ens veiem al carrer! ;)

Espai a Ràdio Esparreguera, dins el magazín Dia a dia, dedicat als blogs Piscolabis Librorum, Gazophylacium, Raons que rimen i el blog de l'Olga Xirinacs. Si el voleu escoltar premeu aquí.

divendres, 21 de maig del 2010

Web de la setmana: Alice in wonderland

Allau no em matis, però està de moda. No és que sigui una web espaterrant, però té tot el que ha de tenir, considerant la pasta gansa que s'hi gasten aquests. O sigui que si voleu saber més coses de la nova Alícia veieu aquesta web. També hi ha jocs (força rucs, per cert).

dijous, 20 de maig del 2010

D'hospitals i realitats

Eau de jardin. (2004) Christa Sommerer & Laurent Mignonneau

L'hospital és net i clar. Fa deu anys que el van remodelar i encara conserva aquest aire d'eficiència i modernitat que tenen els hospitals actuals. Malgrat tot, si t'hi fixes, aquí i allà es veu el pas dels anys i la manca de manteniment. Els pressupostos, ja se sap.

Malgrat el seu bon aspecte hi ha quelcom que resulta indefugible: l'olor. Tots els espais tenen la seva olor, les escoles, les cases, els urinaris, els països, les esglésies, les funeràries i,sobretot, els hospitals.

Si ens duguessin a un d'aquests edificis amb els ulls embenats, pocs de nosaltres dubtaríem, ni un instant, on se'ns duia. Aquesta mescla d'olor de desinfectant, de menjar, de bolquers usats, de iode ... és del tot identificable.
Nenúfars. (1899) Claude Monet

No m'agrada ensumar els hospitals. Als divuit anys vaig passar deu mesos anant-hi cada dia, alguns dels dies a passar-hi la nit, per acompanyar el meu avi fins que va morir. En deu mesos, i en un hospital "d'abans", vaig veure i viure algunes coses que associo, automàticament, a l'olor dels hospitals. Per això sempre hi vaig amb recança.

Ara, aquests dies hi he anat, per força, és clar. He de donar un cop de mà, coses de família. Però continuo pensant que això de posar tanta gent en un edifici no està bé. I menys si el resultat final és aquesta olor.

Vaig llegir que, al Japó (com no pot ser altrament, les coses sempre passen al Japó o a Massachussets), estaven fent provatures amb dispensadors d'olors i passadissos on les parets projectaven imatges relaxants i optimistes mitjançant la realitat virtual.

Potser si que aniria bé un giny d'aquesta mena, malgrat que no pugui evitar la realitat: un cos que es degrada per a arribar a la seva extinció definitiva.

dimecres, 19 de maig del 2010

El Dia Mundial de ...



L'altre dia, en Francesc Puigcarbó, ens avisava que era el Dia Mundial d'Internet. Dia que ens va passar absolutament desapercebut a tothom. I és que això dels Dies Mundials de ... ja ve a ser com el santoral, que de tant d'overbooking van acabar fent el dia de Tots Sants. O sigui que, no trigarem a veure com al final, acabem celebrant el Dia Mundial dels Dies Mundials. Ara, no sé pas si serà a l'alça o a la baixa, o això era el Corpus? I és que sempre acabo fent-me la lia un pitxo!

La imatge d'aquí

dimarts, 18 de maig del 2010

Fascinació


Fotografia extreta de la Xarxa

Ja duc un munt d'hores d'hospital. Qui acompanyo està raonablement bé, només cal estar al cas del sèrum, de si es vol moure, si té set o a l'hora dels àpats.

Aquesta tarda li han dut una companya d'habitació. Jo era fora estirant les cames i, quan he tornat, ella ja hi era. Com és preceptiu l'he anat a saludar. M'ha somrigut amb la boca desdentegada i no m'ha dit res. Tenia un aire massa evident, un posat ja conegut: Alzheimer.

No hi havia cap acompanyant, fins l'endemà no apareixerà algú, està en una residència i imagino que no és fàcil de dur tot plegat. He passat molta estona observant-la. Per la seva malaltia és incapaç d'ofendre's i tampoc la mirava amb aquesta idea. Senzillament, em fascinava veure com un cervell, pràcticament inexistent, era capaç de fer moure un cos d'aquella manera.

No ha parat quieta ni un sol instant. Duia uns apòsits al maluc dret i, a la que em despistava, burxava per arrencar-se'ls. Vist que no era  qüestió d'avisar a l'infermera cada dos minuts, m'he aixecat, li he agafat suaument el braç, li he somrigut i li he dit: "això no ho facis", com a una criatura. Ha somrigut, i per uns instants ha parat. Després, és clar, hi ha tornat.

Pel damunt del seu cap hi penja el triangle que fan servir els malalts per aixecar-se. He pensat que seria útil. Li he tornat a prendre el braç i a dir-li: "això no". Aleshores he fet giravoltar el triangle i s'ha quedat fascinada.

Ha allargat la mà, l'ha agafat i ha començat a provar de despenjar-lo. No podia perquè estava subjecte, però aquesta tasca l'ha entretinguda força estona. En un moment ha semblat com si una idea passés pel seu magí i ha pres el llençol per una punta i ha començat a provar d'estendre'l en el triangle. Feia gestos precisos amb la roba, provant de plegar-la i, una vegada i una altra, estendre-la.

Quan ja ho ha provat unes dues-centes vegades se n'ha atipat, o se n'ha oblidat, i ha tornat a burxar-se les ferides. M'he tornat a aixecar i a dir-li: "això no ho has de fer". Li ho he dit somrient, amb la veu suau, però autoritària. Em torna el somrís i mormola: "que et donguin pel cul". M'ha fet riure i m'ha semblat terriblement dramàtic ensems. Tant de bo m'ho hagués dit expressament, sabent el que deia. S'oblida de mi i l'emprén de nou amb el triangle. Una vegada i una altra prova de despenjar-lo amb molta cura.

Després de tres hores encara està fent el mateix, sense defallir ni un instant, amb els braços aixecats, girant i giravoltant el triangle per tal d'aconseguir-lo. I sembla que no es cansi gens. I penso en allò que em diu sempre ma mare: "Tata, si em passa això, que em donin una pastilla i prou". Jo també vull que me la donin, si s'escau.

dilluns, 17 de maig del 2010

El dia del blogaire en crisi



Res, que des del Bloguejat i l'Enceneu els llums se'ns proposa celebrar el Dia del Blogaire en Crisi per solidaritat amb els nostres bloggers i el seu pànic a la pantalla en blanc. Per a celebrar-ho s'ha proposat el 31 de maig i cal publicar aquell dia l'adhesiu que us poso a dalt. Si us voleu unir a la proposta solidària (ehem) només cal que passeu per cal Bloguejat i us apunteu a la llista. Ànims germans i germanes! el proper podries ser tu!

diumenge, 16 de maig del 2010

Sóc culé i què? (editat)


Doncs això, que avui és un dia dels durs per a una culé de tota la vida. Perquè servidora és del Barça només néixer, o abans i tot, que el pare ja anava a Les Corts. I de ben petita, quan algú em preguntava allò que preguntaven a les nenes abans:

- I tu, bufona, amb qui et casaràs?

Servidora - que estava ensinistrada pel seu dilecte progenitor- contestava invariablement:

- Amb un home alt, morè, català i del Barça.

I és que el pare ho tenia clar, sabia que odiaria a qualsevol home que li prengués la princeseta, per això deia que, com a mínim, pogués parlar amb ell de futbol i en català. Ja se sap, coses que passen.

Sóc bona filla i li'n vaig fer cabal. Recordo que ho va ser de morè, per poc temps això si, però a les fotos amb cabell era morè. Per la resta bé, gràcies.

I això a què ve? Doncs a què estic feta un flam, que no veuré el partit i m'amagaré sota l'escala, i patiré, patiré molt. Perquè, com els gossos de Pavlov, una ha crescut condicionada. I si ets culé, has de patir, sinó no val.

Després, si convé, em pintaré els colors de guerra, cridaré, m'emborratxaré i ballaré abraçada a perfectes desconeguts, sentint-me part de la massa, sentint-me massa. I la satisfacció que sentiré demà a la feina -on totes les dones som del Barça menys el cap que és de l'Espanyol (hihihi)- ningú podrà prendre-me-la.

Espero!

Ai!

JA NO HO ESPERO, ARA JA HO SÉ:

VISCA EL BARÇA!!!!!!

divendres, 14 de maig del 2010

Web de la setmana: el diari d'Anna Frank


No he llegit mai el llibre El diari d'Anna Frank. Reconec que deu ser una mancança meva, però tinc tirada a no llegir diaris i una certa al·lèrgia a tot el que siguin relats de les dues guerres mundials. Tanmateix, hi ha gent que si que els abelleix i entenc que és una obra prou coneguda com perquè pugueu visitar el lloc des d'on va escriure aquí

dijous, 13 de maig del 2010

I és que ...

... no ho puc evitar, sempre que veig a l'un penso en l'altre...

tic fatal!

(imatges extretes de la Xarxa)

dimecres, 12 de maig del 2010

dimarts, 11 de maig del 2010

Què és una nació?


Ernest Renan. Què és una nació? Conferència dictada a la Sorbona l'11 de maig de 1882. Definit per la intolerància papal com el "gran blasfem d'Europa" avui fa 128 anys.

"L'oblit, i fins i tot diria que l'error històric, són un factor essencial en la creació d'una nació, de manera que el progrés dels estudis històrics és, sovint, un perill per la nacionalitat."

"[...] l'essència d'una nació és que tots els individus tinguin moltes coses en comú i que tots hagin oblidat moltes coses."

"La història humana difereix essencialment de la zoologia. La raça no ho és tot, com entre els rosegadors o els felins, i ningú té cap dret a anar pel món palpant el crani de les persones per després agafar-les pel coll i dir-los: "Tu ets de la nostra sang; tu ens pertanys!"

"L'home ho és tot en la formació d'aquesta cosa sagrada que s'anomena poble. Res material és suficient. Una nació és un principi espiritual, resultant de profundes complicacions de la història; és una família espiritual, no un grup determinat per la configuració del sòl."

"Una nació és una ànima, un principi espiritual. [...] La una és la possessió en comú d'un ric llegat de records; l'altra és el consentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l'herència que s'ha rebut indivisa. L'home, senyors, no s'improvisa. La nació, com l'individu, és la conseqüència d'un llarg passat d'esforços, de sacrificis, de desvetllaments. El culte als avantpassats és el més legítim de tots; els avantpassats ens han fet allò que som."

"[...] una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província: "em pertanys, et prenc." Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú té dret a ser consultat en aquest tema, és l'habitant. Una nació mai té un veritable interès en annexionar-se o retenir un país contra la seva voluntat. El vot de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim al que sempre s'ha de tornar."

"Les nacions no són quelcom etern. Han tingut un inici i tindran un final. Probablement, la confederació europea les reemplaçarà. [...] serveixen a l'obra comú de la civilització."

"L'home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d'homes, sana d'esperit i amb el cor càlid, crea una consciència moral que s'anomena nació."

"Si es plantegen dubtes sobre les fronteres, consulteu a les poblacions en disputa. Tenen tot el dret a mantenir una opinió sobre el tema. Això farà somriure als transcendents de la política, als infal·libles que es passen la vida enganyant-se i que, des de l'altura dels seus principis superiors, es compadeixen de la nostra curtesa: "Consulteu a les poblacions, quina ingenuïtat. Aquí teniu aquestes febles idees franceses que pretenen reemplaçar a la diplomàcia i a la guerra per una infantil simplicitat." Esperem, senyors; deixem passar el regne dels transcendents; que sapiguem suportar el menyspreu dels forts. Potser, després de molts dubtes infructuosos, tornaran a les nostres modestes solucions empíriques. En certs moments, l'única forma de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda."

dilluns, 10 de maig del 2010

Ràdio: De casa al club

Entrevista en directe amb la Matilde Urbach, animadora oficial, juntament amb en Mitchum (de can Mitchum de dalt, a Manlleu, de baix no, que només són parents llunyans), del blog De casa al club, el blog del club de lectura de la Biblioteca Municipal Joan Triadú de Vic. Aviso. és un dels meus blogs preferits. Aclariment: vam triar la Matilde atesa la seva personalitat blogaire, en Robert és més mesurat, més Mitchum com si diguéssim ;)

dissabte, 8 de maig del 2010

Esdig engusdibada du!


 
Ho'a, esgrig agued abund deh de' yit. Esdig bold engusdibada i guan s'esdà gom u'a hopa i et fan mal el ohoh i dens feb'e, d'esdàs a' yit i mi'eh hodog'ahie' en una hapha, o jugueh ab la hapha deh bodon' o, gom a'a jo, gue esdig hehin Àsderics a Gòrhega, be' gulba de' Gi'bén de Fo'avial. I té, mi'a, fin' aguí pug ehg'iugue gue em ganho bol'. Ehdigueu bonetz.

('ota 'ene: ia he gue no éh 'iu "engusdibat" hinó "gonsdibat", bedó mida, guan ehtig ma'a'da bad'o gom em 'óna 'a gana, ab fa'deh d'o'tog'ahia hi h'ehcau)

divendres, 7 de maig del 2010

Web de la setmana: We Choose the Moon


n'estic fins al capdamunt! me'n vaig a la Lluna!

tingueu-li paciència en certs moments que ha de carregar molt de tall

(dedicada al meu Factor X i la seva fe en les teories conspiranòiques) 

dijous, 6 de maig del 2010

Frase

Anomalocaris. Dibuix extret d'aquí

"L'evolució és potinera, no pas enginyera."

François Jacob, biòleg molecular francès i Premi Nobel de Medicina al 1965

dimecres, 5 de maig del 2010

dimarts, 4 de maig del 2010

Curriculum Vitae (ampliació)


Ja fa un temps us vaig penjar el meu Curriculum Vitae per si algú veia que podia aprofitar algunes de les meves innegables qualitats. Ara, amb això de la crisi, i veient el meu lloc de treball trontollar, penso que potser el que cal és afegir algunes línies al meu currículum, que potser en l'anterior no quedava prou clar quines eren totes les meves habilitats.

O sigui que, la sotasignant sap fer les següents coses en un despatx:

1. Desenrotllar el cable del telèfon.
2. Netejar el calaix dels clips.
3. Netejar el teclat.
4. Netejar la catifeta del ratolí.
5. Netejar el telèfon.
6. Desembussar el paper de la impressora.
7. Desembussar el paper de la fotocopiadora.
8. Canviar el toner de tinta de la impressora.
9. Cremar-me a l'hora de canviar el toner de tinta.
10. Cercar infructuosament pomada per les cremades a la farmaciola.
11. Posar grapes a la grapadora.
12. Treure una grapa encallada.
13. Cura d'emergència amb una tireta pel forat de grapa al dit.
14. A la recerca i captura dels bolígrafs i llapis "despistats".
15. Omplir de tinta vermella el segell de "comptabilitzat".
16. Rentar-me les mans, que semblen les d'una serial killer.
17. Canviar el rotllo de paper del W.C.
18. Fer punxa als llapis.
19. Lligar els cables de sota la taula amb brides perquè no s'arrosseguin per terra.
20. Donar-me un cop al cap a l'aixecar-me, casumlaputadorus!
21. Donar cops a les màquines quan no funcionen, per si així es decideixen a funcionar, idea absurda considerant que jo, després del cop, no funciono millor.
22. Fer cafè.
23. Reomplir de fulls la impressora i la fotocopiadora.
24. Tallar-me el dit amb un full.
25. Recordar-me de tota la parentela del full, casumlaputadorus!, fins a la cinquena generació.
26. Nova visita a la farmaciola.
27. Baixar a la farmàcia a cercar apòsits, a la farmaciola només hi quedaven Nolotils.
28. Respondre trucades de venedors d'adsl i telefonia mòbil.
- opció A: dir-los amablement que l'encarregat de "la cosa" no hi és o està reunit.
- opció B: engegar-los a pastar fang directament.
      Depén del dia i dels viatges a la farmaciola.
29. Reciclar arxivadors: treballs manuals amb cel·lo, paper, cola adhesiva.
30. Baixar a la farmacia per comprar compreses, avui no tocava però "ha vingut".
31. Mentir descaradament per telèfon: "el senyor tal? no hi és fins la setmana entrant o està reunit o ja el trucarà ell no pateixi o i tant que us hem enviat la documentació! (mentre estàs ficant-la a corre-cuita dins un sobre), etc."
...
Algun dia seguiré. Comptabilitat? ah! si! em sona d'alguna cosa!

dilluns, 3 de maig del 2010

En paral·lel

 Imatge extreta d'aquí
"Reducida Barcelona al estrecho círculo que le fijan sus murallas, convertidas en magníficas fábricas o reducidas habitaciones la mayor parte de las huertas que en otro tiempo contribuían a purificar el aire, ya por la ventilación que facilitaban, ya por el oxígeno que durante la influencia solar exhalaban los vegetales plantados en las mismas; levantadas hasta terceros y cuartos pisos aquellas modestas casas que antes no tenían más que uno o dos; divididos en las modernas en muchas habitaciones pequeñas aquellos locales que antes servían para una sola família, y aumentados considerablemente los alquileres, porque han seguido el asombroso aumento del valor del terreno; para poderlos pagar los desgraciados jornaleros se ven obligados a apiñarse en habitaciones pequeñas y poco ventiladas, sufriendo los perjuicios consiguientes a la renovación incompleta y a la impureza del aire."
Joaquín Font y Mosella (1852)


"La nova llei de pobres

S'havien anat abandonant les posicions paternalistes de l'Antic Règim quan l'assistència als pobres era a càrrec de l'Església, sobretot en els països catòlics. La difusió de la ideologia liberal i, posteriorment, del darwinisme social, que proclamava que només els millors podien subsistir, va portar a la implantació de tractaments de la pobresa selectius i repressius. L'exemple més clar és la promulgació a la Gran Bretanya d'una nova "llei de pobres" el 1834. Es culpava de la pobresa el mateix individu i la manera de sortir-ne era responsabilitat de l'afectat, cosa que no s'adeia amb la realitat d'uns que eren pobres malgrat ells."
Jordi Figuerola Garreta (2009)


I és que hi he anat rumiant aquests dies, al darrera de les declaracions fetes per aquest senyor (?), també aquí, i aquests, o senyors (?) com aquest i la tèbia reacció d'aquests, perquè en el fons, de fa molts i molts anys, de tots els colors només saben amagar les escombraries sota l'estora i esperar que la bomba els esclati als següents.

Llavors vas als blogs, esperant trobar-hi enfocaments agosarats, idees preclares i, al final, et trobes amb algun apunt més o menys interessant, algun altre surrealista i una pila de comentaris trollitzats a l'estil "senyoreta, aquest nen m'ha pegat i, al damunt, té la tita petita". I penses que, al final, ens passa el que ens passa perquè no ens pot passar res més, que d'on no n'hi ha no en pot rajar i que preferim l'embolica que fa fort que no pas mirar de cara els problemes i solucionar-los. O sigui que, vist el que es veu, me'n vaig a córrer per la muntanya, perquè pebrots per encarar els problemes i trobar vies de solució, sense demagògia barata i populisme repugnant, no se'n veuen gaires, no.