dilluns, 30 de juliol del 2012

Es pot traduir la cultura?

Els Nuer
Diuen que l'antropòleg Edward Evans-Pritchard, quan acabava d'entrevistar els seus informants nuer sobre les seves creences religioses, els demanava, cortesament, si els agradaria saber alguna cosa respecte a les seves. Un d'ells li va preguntar, tímidament, sobre la divinitat que duia al canell, a la que consultava cada cop que semblava que volia prendre una decisió important.

A veure com expliques, a qui no n'ha vist mai cap, que un rellotge de polsera no és una divinitat, perquè, ben mirat, bé que ho sembla. Per això, avui, abandono la divinitat per uns dies, em torno atea del tot i començo vacances. Ens veiem a la tornada!

Llàstima que no veuré els Nuer, però bé, la Terra Alta també és prou interessant.

divendres, 27 de juliol del 2012

"Som així ..."

Que un amiguet et regali un escarabat de color blau és millor que no pas que et regali una part de l'entrepà de nocilla, perquè una joia com aquesta, trobada en un gorg del Rialb, és un tresor que només es comparteix entre aquells que sabem apreciar-la. El lapislàtzuli és de marca, i del nostre món recòndit viatgem en una línia sens fi cap aquell Egipte mític i allunyat a l'altra banda del temps i del Medis Terram. En Girbén, que no té una piràmide però si que sap habitar a les valls dels reis, ara té un altre blog, Extramurs, on, com sempre, ens permet gaudir del seu art.

Bon cap de setmana!

dijous, 26 de juliol del 2012

4

d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aqui
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí
d'aquí


Doncs, per si encara no us n'havíeu adonat, avui Un tel als ulls compleix 4 anys. I, per una vegada, no estaré d'acord amb els japonesos. Espero que hagi quedat pal·lesa la indefinició d'aquest blog, o la seva varietat.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Se m'acut que ...

Pla de Nequa, del llibre Viatge a Nequa, de Josep Bou i Cinto Gabriel
L'enyor és una bèstia coquina que remuga per allò que ha cregut que posseïa. Amb els anys, s'atenua el seu neguit, perquè, lentament, aprèn a acceptar la derrota.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Stoner

En va parlar l'Allau al seu blog i poc s'hi pot afegir al seu article/apunt/post/comlivulguisdir, pel que qui en vulgui una ressenya com cal, val més que el visiteu.
d'aquí
En el meu cas, al darrera d'ell i d'en J. que va ser l'últim llibre que va llegir -li'l vaig regalar jo-, el vaig (tornar a) comprar un divendres a les sis de la tarda, i el vaig acabar de llegir l'endemà, a les sis de la tarda. Enmig vaig fer tot de coses destinades a l'existència, com menjar, dormir, desmenjar, fer cabal a la meva família ...
Vet aquí una de les rareses del que ells anomenaven "opinió generalitzada" que van aprendre aquell estiu. Tots dos havien estat educats en una tradició que els deia, d'una manera o una altra, que la vida mental i la vida sensorial estaven separades, i, de fet, contraposades; havien cregut, sense ni tan sols haver-hi reflexionat, que se n'havia d'escollir una en detriment de l'altra. No se'ls havia acudit mai que una pogués reforçar l'altra; o com que l'encarnació va arribar abans que el reconeixement de la veritat, va semblar un descobriment que era seu i de ningú més.
Qualificació: si encara no l'has llegit no sé pas que esperes, de debó.

divendres, 20 de juliol del 2012

Web de la setmana: London Calling

No, no és la cançó de The Clash. De New Orleans a London. Del jazz als Jocs Olímpics. En aquesta web de la BBC podrem passejar-nos pel Londres d'avui. Apte pels que aquest any ens mourem poc.

Bonus track pels nostàlgics


i bon cap de setmana!

dimecres, 18 de juliol del 2012

Se m'acut que ...

això de l'amor per sempre es devia inventar al mateix temps que la jubilació als seixanta-cinc. Vull dir que es comptava amb què una de les dues parts, o ambdues, farien l'ànec en un temps prudencial i, és clar, ara ho hem allargat tant que no hi ha qui ho aguanti. Potser caldria posar un termini de caducitat o de prescripció a l'assumpte, no? I ara que sembla que estem posat en això de limitar jubilacions, aturs i altres prestacions, podríem fer que, com qui no vol la cosa, s'aclarís també la durada de tot, tot i tot.
d'aquí
(reflexions de viure una part del dia al costat d'una advocada matrimonialista)

dilluns, 16 de juliol del 2012

I tu, en quin costat del llit dorms?

d'aquí

Ara que vénen temps on molts canviem de llit, me n'adono que sembla que és corrent que la gent dormi sempre al mateix costat, fins i tot algú m'ha reconegut que el costat del llit que ocupés la seva futura parella era una cosa que el preocupava d'allò més, perquè imagina't què pot passar si aquell ésser angelical, eteri, fantàstic i bellíssim -sigui mascle o femella-, un cop ficats a l'habitació comuna, et discuteix la banda del llit, de tal manera que, mai més, podreu dormir còmodament, per haver-ho de fer a la banda on "no toca", o per la culpabilitat d'haver obligat a qui estimes a canviar de banda.

A casa, tinc el costum de dormir sempre a la mateixa banda, perquè la vaig triar jo, però al defora mai dormo a la mateixa banda del llit. Quan arribem -la meva parella i jo-, a un hotel, apartament, tenda de campanya, banc del parc o el que convingui, ell s'espera pacient a què jo entri, faci una ullada i decideixi en quina banda dormiré. Un dia pot ser a la dreta del llit, un altre dia a l'esquerra, mai és el mateix, tot depèn de ...

De què deu dependre?

I que jo tingui la prerrogativa de triar, que implica a canvi?

divendres, 13 de juliol del 2012

Web de la setmana: Healing histories

d'aquí
Tota la vida que he somniat que algun dia aniria a New Orleans (Louisiana), a passar hores i hores al carrer, en un Mardi Gras, al barri de Central City, escoltant jazz i menjant oysters en brochette, imaginant-me un jove Satchmo voltant desvagant, encantant-se amb els músics mentre venia diaris, o fent trapelleries, al costat del mític Mississipi. El Katrina, però, va malmetre aquest somni, perquè aquella ciutat tantes vegades llegida, i vista al cinema, ha desaparegut i no sé pas si la seva reconstrucció tindrà el mateix sabor que la ciutat d'aleshores, malgrat que les ostres de ben segur que si.
d'aquí
En aquesta WEB podreu viatjar per una Nova Orleans que pretén curar-se de les greus ferides que va patir i que ens remunta a la seva història. Per si poguéssim patir la temptació d'oblidar que els fets i els morts van ser reals i terribles. Que siguin nord-americans -el nostre Papu particular- no vol dir que es mereixin el nostre oblit.

Pels que no domineu l'anglès, encara que sigui baixet i encara que es deixi, podeu clicar a la traducció i funciona. No és tan còmode, però te n'assabentes de força més coses.

Bon cap de setmana!

dimecres, 11 de juliol del 2012

Una forma de vida, de la Nothomb

d'aquí
"Són rars els éssers que em resulten més agradables en persona que no pas per carta; suposant, evidentment, que tinguin un mínim de talent epistolar."
No sé com prendre'm aquest tros de la suposada autobiografia d'Amélie Nothomb. L'autora no para de literaturitzar tota la seva existència i és això el que sempre em fa estar un pèl incòmoda, una mica com si sorprenguessis algun secret inconfessable, o com quan aquella senyora t'explica tota la seva existència a la sala d'espera del metge. Tanmateix, se'n surt admirablement en això d'explotar el nostre interès i, sobretot, perquè controla al màxim el temps i la llargària de l'obra. I és aquí on notes que realment t'estàs comunicant "a la manera del nostre segle".

Enmig de la correspondència de l'autora amb un soldat nordamericà destinat a l'Iraq, un soldat que diu haver començat una rebel·lió a base de menjar i menjar, de tal manera que s'ha convertit en obès mòrbid, podem trobar-hi les reflexions sobre les relacions humanes, les fronteres que ens marquem, les accions i reaccions al davant de la desvirtualització, cal tenir contacte amb l'ésser real amb qui et carteges?
"Si en Melvin era un artista, jo l'havia privat d'una qualitat indispensable per a l'art: el dubte. Un artista que no dubta és un ésser tan carregós com un seductor que dóna per fet que es mou en terreny conquerit. Rere tota obra s'hi amaga una pretensió enorme, la d'exposar la pròpia visió del món. Si aquesta arrogància no té el contrapès de l'angoixa del dubte, s'obté un monstre que és a l'art el mateix que els fanàtics són a la fe."

divendres, 6 de juliol del 2012

Ràpid

Va ser ràpid. Feia sis dies que no sabia res de tu, i ja em començava a preocupar. No és que fossin molts dies, però ara, amb el temps que se'ns havia condensat, eren una immensitat. Tanmateix, el nostre pacte sempre l'havíem respectat i eres tu qui havia de telefonar. Dimarts, quan estigui instal·lat a casa et trucaré. Però era dijous i encara no m'havies dit res. Em mirava el telèfon, pensant si un quart de sis de la tarda era bona hora per telefonar-te i, com si el telèfon m'hagués sabut la intenció, començà a sonar. El teu nom a la pantalla. Ja sabia que no parlaria amb tu, aquestes coses se saben. En despenjar, la família. Vas morir diumenge, hemorràgia, sedació i final. Ràpid. Va ser molt ràpid. I vaig plorar per mi, i vaig riure per tu. Per tot allò que tan temies i t'has estalviat, tan ràpid. Ara ja només em queda mirar de no ensopegar amb aquesta capa d'enyorament que em cobreix i veure què en faig de tanta solitud en el món que compartíem.

Que tingueu un bon cap de setmana. De part d'en J.G.T. també, n'estic segura.

dijous, 5 de juliol del 2012

Ah! Alerta!

No, no em faig el Monegal, sinó que durant dos dies aquest -o un de similar- ha estat el missatge que s'obria cada vegada que intentava -i intentàveu- accedir al blog.
Aquesta és l'alerta de virus quan proves d'entrar a la web de l'editorial La Campana,
altament sospitosa del delicte de literatura.
Només voldria demanar als senyors i senyores de l'editorial La Campana (no poso l'hipervincle que em tornarà a donar alerta de virus) que, si us plau, revisin la seva web. Que ja està prou fotuda la cosa com perquè anem fent metàfores sobre llibres i perillositat. Vaja, si volen, és clar.

Nota: en aquest blog, tots els apunts on hi hagi imatges i es faci esment de llocs web clarament perillosos, com solen ser-ho editorials, autors i altra gent de malviure, no es farà l'hipervincle corresponent, sinó que s'en farà esment, amb lletra -i sense música- dels espais citats.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Instantànies possibles

Al carrer de Pelai, de Barcelona, una dona jove mira concentrada roba interior, exposada en un aparador, intentant endevinar l'aspecte que pot tenir al dedins d'alguna d'aquestes minúscules i exòtiques peces, i si donaran el resultat desitjat. A l'aparador del costat, amb posat idèntic, un home en la seixantena, abillat amb un vestit arnat, mira els números de la loteria.
d'aquí

dilluns, 2 de juliol del 2012

Elogi de l'ombra o Mono no aware*

- Com pots treballar sense llum?

No treballo sense llum, senzillament és que m'agrada la penombra. Treballar sense els fluorescents em sembla essencial per no acabar amb el cap com un timbal. Encara no entenc quina raó hi pot haver per suportar la llum tremolosa i freda d'aquests ginys. És per això que, quan vaig veure el títol Elogi de l'ombra, i l'autor, Junichirô Tanizaki, vaig pensar que, de ben segur, els japonesos i jo tornaríem a estar d'acord, com en tantes coses. Que fos un llibre curt, 94 pàgines, i relativament econòmic, foren les altres consideracions a tenir en compte a l'hora de fer-lo "caure distretament" a la bossa del Sant Jordi.
"Es diu que el paper és un invent dels xinesos. El que ens inspira el paper occidental no és més que la sensació de trobar-nos davant un material utilitari, mentre que en veure la textura del paper xinès o del japonès sentim una mena d'escalfor i de serenor. Si bé tots són blancs, la blancor dels paper occidental és diferent de la del paper hôsho o de la del paper xinès. El paper occidental reflecteix la llum, mentre que el hôsho i el paper xinès l'absorbeixen suaument, com si fossin l'esponjosa superfície de la primera neu."
d'aquí
Orient i occident, un diàleg impossible? La nostàlgia d'un món que fou i que ha perdut davant l'empenta de l'occident, estrident i cridaner, que ofega sota el seu utilitarisme segles de tradició, és el que es desprén d'aquest petit assaig. No és difícil fer-te'l teu, perquè aquest suposat món "nostre", també ens ofega a nosaltres. Si més no, en el cas dels catalans, que és el que conec més, amb les nostres masies de parets gruixudes i finestres petites; els que les hem viscudes, podrem comprendre fàcilment l'enyor de l'autor d'unes ombres que tot ho embellien.
"No és que per principi no ens agradi res que brilli, però sempre ens han agradat més les coses que tenen una ombra profunda que les que tenen una brillantor superficial. Tant en les pedres naturals com en els materials artificials, hi volem veure una llum tèrbola que ens faci pensar en el llustre del pas del temps."
Qualificació: pourquoi pas?

* Mono no aware: concepte estètic i espiritual que sovint es defineix com la sensibilitat per les coses, la tristesa per la fugacitat del temps o la bellesa del que és efímer.