divendres, 6 de juliol de 2012

Ràpid

Va ser ràpid. Feia sis dies que no sabia res de tu, i ja em començava a preocupar. No és que fossin molts dies, però ara, amb el temps que se'ns havia condensat, eren una immensitat. Tanmateix, el nostre pacte sempre l'havíem respectat i eres tu qui havia de telefonar. Dimarts, quan estigui instal·lat a casa et trucaré. Però era dijous i encara no m'havies dit res. Em mirava el telèfon, pensant si un quart de sis de la tarda era bona hora per telefonar-te i, com si el telèfon m'hagués sabut la intenció, començà a sonar. El teu nom a la pantalla. Ja sabia que no parlaria amb tu, aquestes coses se saben. En despenjar, la família. Vas morir diumenge, hemorràgia, sedació i final. Ràpid. Va ser molt ràpid. I vaig plorar per mi, i vaig riure per tu. Per tot allò que tan temies i t'has estalviat, tan ràpid. Ara ja només em queda mirar de no ensopegar amb aquesta capa d'enyorament que em cobreix i veure què en faig de tanta solitud en el món que compartíem.

Que tingueu un bon cap de setmana. De part d'en J.G.T. també, n'estic segura.

28 comentaris:

Francesca ha dit...

Hi ha circumstàncies en que l'objectiu només és estalviar-se patiment. Em sap molt de greu el tràngol. Una besada.

Vicicle ha dit...

Em sap greu, Clidice. Almenys, com tu dius, ha estat ràpid. Un petó ben fort. Ànims.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Massa morts arrosseguem sobre l'esquena, sobretot a mida que ens anem fent grans. La vida continúa.

Malgrat tot, bon cap de setmana.

Salvador Macip ha dit...

Em sap greu. Un post de comiat molt maco. Una abraçada!

Miquel Saumell ha dit...

Una abraçada, Montserrat

Aris ha dit...

t'acompanyo amb el sentiment

Elfreelang ha dit...

t'envio una abraçada! em sap greu

Galderich ha dit...

Buscava la web de la setmana i em trobo amb una realitat no virtual sinó ben física.

Una abraçada a tots plegats.

miquel ha dit...

Una abraçada, Montserrat

Gabriel ha dit...

Ànims! Una abraçada! I malgrat tot sempre endavant!

Allau ha dit...

Molts petons, Clidi.

Carme ha dit...

Em sap molt de greu, Clídice,
i... aquest post és preciós...
i... una abraçada ben forta.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

T'acompanyo en el sentiment. Una abraçada.

XeXu ha dit...

Va marxar sense el patiment que pensava que patiria, millor. Que descansi en pau ara, i una abraçada per tu.

Eduard ha dit...

El meu condol, Montserrat. ja sé que no pots traspassar-li a tots els que van estimar-lo,però ben segur que ho hauràs fet amb el teu amb l'exquisita sensibilitat que mostres un cop me´s en aquest escrit.
Una abraçada.

joan gasull ha dit...

Endavant, sempre endavant........i una abraçada.

Enric H. March ha dit...

Una abraçada, Montserrat.

en Girbén ha dit...

Tan bell com trist, el teu comiat...
Una abraçada.

pons007 ha dit...

si es ràpid es pateix menys, com arrancar-se un tira, de cop.

Gemma Sara ha dit...

Una abraçada ben forta, Clidi, Montserrat.

rits ha dit...

Una abraçada ben gran!

lolita lagarto ha dit...

una abraçada Clidi
el món que compartíeu sempre hi serà encara que en solitud, i no, no és el mateix..em sap greu..

Anònim ha dit...

Montserrat, una abraçada ben forta. Totes les paraules fan curt, o fan estrany, davant la mort.

Joan Calsapeu

Clidice ha dit...

A tots, moltes gràcies. Perquè pot sonar a tòpic, però les abraçades, ni que siguin virtuals, tenen el seu efecte terapèutic. Podria dir més, però no seria més sentit. De tot cor, gràcies per ser-hi.

Ángel ha dit...

Joder Clidice, menudo trago!!!, alguien te comenta más arriba que según pasan los años cargamos con demasiadas muertes. Es lo inevitable en esta cochina vida. Sin embargo todo continúa, aunque ya nunca de la misma manera.
Un fuerte abrazo y ánimo!!!!

Marta ha dit...

En aquests moments el que ens consola és l'acompanyament i crec que tú el tens tant virtual com personal. Compta amb la meva abraçada.

Marta Contreras ha dit...

Ai :(

Petons.

Clidice ha dit...

Caminem, cada nou any, amb més fantasmes al nostre voltant. Éssers que, fins i tot pels que no creiem en el més enllà, se'ns fan corporis en un gest, a l'hora de triar un vestit, un llibre, una pel·lícula, pujar una muntanya, navegar ... Amb els anys som, cada cop, més plurals. El jo es dilueix i, finalment, si tenim sort, podem passar a ser els altres també.