dilluns, 30 de novembre del 2009

Dia internacional contra la SIDA


Em diverteixo 3

Era tard, però ningú no l'esperava i decidí que, en sortir de la feina, se n'aniria a sopar al restaurant d'en Jordi. Ja feia massa dies que li havia promès que hi passaria, però amb la dèria de fer hores per poder mantenir el compte corrent prou airós, s'oblidava de gastar-se els diners guanyats. Això i que ja feia prou temps que tenia com a única companyia a ella mateixa. En Jordi era el seu amic de l'ànima, l'home que li havia aguantat sessions de plors i mocs, auto-compassió i neurosis, dia rere dia, quan en Josep Maria, el seu home, va decidir marxar de casa amb la Gabrielle, aquella franceseta vint anys més jove que ell i que l'havia tret de l'ensopiment d'un matrimoni que feia anys que s'enfonsava.

Fes clic al damunt
(kweilan veig que tens de fotografia del perfil una pintura d'aquest autor)

diumenge, 29 de novembre del 2009

Paraulotes de moda: dignitat


Volia embarcar-me en una explicació ben detallada del perquè no secundo aquest editorial del que tothom en parla, però reconec que em fa mandra. Jo sóc independentista i d'esquerres, o sigui que tot allò a què s'adhereixi el grup Godó, per exemple, d'entrada ja no em fa cap gràcia. Com no em fa gràcia que em treguin cada dos per tres la bubota de la llengua, i uns suposats valors eterns del poble català, (com si els  neanderthals ja duguessin barretina, al pitjor estil del defensors de la sacralitat de la pàtria i la raça espanyoles) per despistar-me del meu objectiu final: plantar-nos a Europa com un país independent. Ah! i l'Estatut, pel que fa a mi, ja se'l poden confitar. No vull una llei espanyola que m'obliga a permanèixer sota el jou espanyol.

Què voleu que us digui! Potser us ho dirà millor en Cucarella que no pas jo.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Més intimitats




En Girbén, de Foravial, em repta a cal Riell Bulevard, que això cada cop més s'assembla a una reunió de tupperware, a mostrar la meva tauleta de nit. Cap problema, a condició de què no sigueu gaire criticaires. Que una no va néixer per a mestressa de sa casa ja fa una pila d'anys que ho tinc assumit. I que una és curta de temps, també. Ah! en voleu detalls? tsè tsè, si és que: com sou!


El llibre, Fata Morgana USA, que em va tocar al Piscolabis. LEGALMENT Puigmalet!

La resta ja se sap, el clàssic que té una comptable de mitja edat a la tauleta de nit, algunes assussena, molts llibres d'auto-ajut, els quenfollets, dansbrauns i larcsons de rigor i poca cosa més. Ah! si, les ulleres, per allò dels braços curts i una llibreta on escric poemes ensucrats per a l'associació de diabètics irredempts.

Ei! i per la quantitat ara no tingueu una idea equivocada de mi eh! la primera és la que val, tot això només és per impressionar! la feina que vaig tenir a fer la composició!

I aprofito per mostrar-vos el proper despertador que tinc previst comprar-me aquests reis, igual que el que em va despertar a Arnes quan vaig anar a fer la Via verda.

divendres, 27 de novembre del 2009

Céessaí



M'agrada el blog del Centpeus, perquè t'apropa a la ciència d'una forma interessant i gens feixuga. Aquest dia parlava del Luminol, que sembla ser que és el producte que fan servir els de la policia científica per a descobrir les taques de sang rentades en una escena del crim.

Sembla mentida, però, com ens influencia, ens agradi o no, el televisor. Una sèrie com C.S.I. ha fet que alguns estudiants universitaris de ciències entressin a Mossos, per esdevenir Grissom. El més curiós és, també, com s'instal·la en el nostre imaginari la creença de què allò que veiem existeix i es pot fer sense massa mal de caps.

No puc evitar riure quan penso en el que em van dir una vegada. Jo aleshores treballava de detectiu de despatx per a una advocada. Treballar de detectiu de despatx no té gaire glamour, ni gavardines, ni barrets de feltre, ni alcohol a dojo, només et passes la vida entre expedients i telèfon. Cada dia arribaven una vintena d'expedients de sinistres d'automòbils i la meva feina era omplir les llacunes que hi havia.

En un dels casos, a un home l'havia envestit el cotxe un autobús de la companyia municipal de transports. L'home no havia agafat cap dada del vehicle i aquest s'havia donat a la fuga. Era difícil determinar el culpable doncs, pel que vaig haver de trucar al client. Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, em va fer un suggeriment convençut de la seva validesa:

- Mujer! esto es muy fácil! vengan a tomar muestras de la pintura que dejó el autobús  en mi coche y luego los comparan con los autobuses en el depósito!

No us podeu imaginar què difícil va ser convèncer a aquell bon home que, si bé a mi també m'agraden els insectes, no duia barba com el Grissom i això no era Las Vegas. I és que ens ho acabem creient tot!

I no us explico el cas del cotxe que va topar amb un vaixell a Madrid i el 4x4 que va ser "atacat" per una vaca a la que va caler identificar, perquè no acabaríem mai!

dijous, 26 de novembre del 2009

Em diverteixo 2

La Catarina saltà del terraplè, s'allisà la faldilla i li feu un gest indecent amb el dit del mig. Aleshores arrencà a córrer. En Jaume es quedà palplantat, al mig del camí, mentre la veia allunyar-se en direcció al poble. El sol desapareixia i un calfred el feu estremir de cap a peus, la tardor ja es feia sentir i les hores de bonança s'escurçaven. Encengué una cigarreta mentre seia en el mateix lloc on havia segut la Catarina. Necessitava asserenar-se. Sempre que topava amb aquesta mossa el cor se li accelerava. La recordava acabada de néixer, al bressol, quan una tarda la seva mare li demanà que la cuidés, mentre ella i la Pepeta, la minyona de la casa i mare de la Catarina, estenien els llençols. Aleshores ella era un bebè acabat de néixer i ell un adolescent melangiós de quinze anys. Ara, la Caterina en tenia quinze i ell ja havia acomplert la trentena. No s'havia casat perquè la seva por a relacionar-se l'havien fet endinsar el cap en els estudis. I ara, retornat al poble, després d'haver-se llicenciat i exercit durant uns anys, se sentia torbat per aquella criatura convencional i salvatge a l'hora.

Feu clic al damunt
(no tenen relació però me n'he recordat d'aquesta pel·lícula)

dimecres, 25 de novembre del 2009

Una exposició



Al Museu Picasso de Barcelona: Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica Japonesa. Del 5/11/2009 al 14/2/2010.

M'hi arribo amb una amiga, aquests tipus d'exposicions millor anar-hi amb algú amb qui poder comentar la jugada. Llegeixo:

"L'art no és mai cast; s'hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l'abast dels qui no hi estan prou preparats. Sí, l'art és perillós; i si és cast, no és art."

Pablo Picasso (Antonina Vallentin, Picasso, París, Albin Michel, 1957, p. 273)

Fem revisió de la nostra consciència abans de comprar el tiquet, no fos cas que en detectar la nostra ignorant babauesa ens prohibissin l'entrada després d'haver pagat, que ja se sap! Decidim que no som gaire babaues, ni massa ignorants, per la qual cosa segurament passarem desapercebudes.

No us puc posar gran cosa perquè aquest no és un blog classificat. Tampoc seria gaire dramàtic, la veritat. La delicadesa i la sensualitat de les estampes japoneses, malgrat la seva temàtica sexual explícita, no resulten gaire ofensives. O potser és que ja som massa poc babaues.

Se sap que l'art japonès va tenir una gran influència en l'art europeu a partir del segle XIX, i Picasso no en va estar inmune. Es presenten una vintena de gravats que li pertanyien i que va passejar tota la vida amb ell. Vistos els gravats, la seva qualitat i estil, no m'estranya gens.

Com què ens fan una comparança entre l'obra japonesa i obres picassianes inspirades en la mateixa, i no tenim res millor a fer, deduïm que:

- En els dibuixos japonesos homes i dones estan lliurats al plaer d'una forma absoluta.

- En els dibuixos de Picasso hi ha l'absència de plaer, la individualitat i la falta d'abandó hi són constants.

O sigui que alguna cosa cultural no es va transmetre. O Picasso no va poder evitar la seva càrrega cultural, o les japoneses s'ho passaven força millor que les europees. Bé, com què a partir d'aquí ja ens podien fer fora per ignorants, vam decidir marxar nosaltres.

Molt recomanable.

Com és molt recomanable també el post d'en Galderich al seu blog Piscolabis Librorum Maioris

dimarts, 24 de novembre del 2009

Coses que passen a Barcelona: floretes



Ja tinc una edat (o dues) i no estic gaire acostumada a que els homes em tirin floretes. Quan era més jove perquè ... doncs, ara que ho rumio, no ho sé, i ara que no sóc tan jove perquè ... sí, ara si que ho sé. En tot cas no és habitual en mi rebre'n, i si a algun despistat se li acut tampoc és que ho interpreti massa bé.

Així em va passar que l'altre dia passejava amb una amiga per Barcelona. Anàvem caminant i rient, feia bo. Se'ns va creuar un home vell de color (negre). Quan vam arribar a la seva alçada, em mira i em digue amb accent cubà:

Que hermosa que eres, carajo!

En la vida hagués pensat que m'agradaria tant que em diguessin això. Si m'hagués dit guapa hagués pensat que no hi tocava, però aquesta ha estat la floreta més esplèndida que ningú m'hagi dedicat mai i dubto que ningú me'n dediqui una altra de millor.

Caballero, por usted, que sabe que decirle a una mujer.


I a vosaltres? quina ha estat la millor floreta que mai algú us hagi dedicat?

dilluns, 23 de novembre del 2009

Avisos i pegues

Res que no me'n surto! estic intentant de fa dies entendre perquè a la columna del costat no em surten els logos que hauríen de sortir un cop incrustat el codi corresponent. O sigui que si algú té alguna idea de perquè em passa això se li agrairà la informació.

D'altra banda us volia comentar que he observat que, de fa uns dies, quan s'obre la pàgina del blog apareix un anunci. Que quedi clar: JO NO HE POSAT PUBLICITAT AL MEU BLOG. O sigui que imagino que ha estat blogger, però sense demanar-me'n permís, ni notificar-m'ho. A no ser que estigués en la "lletra petita" d'alguna banda, que això ja no ho puc saber, perquè no me la llegeixo.

O sigui que:

a) help!
b) sorry

Em diverteixo 1

No va deixar de mirar-li els ulls mentre li clavava el ganivet a les entranyes. Sentia l'escalfor de la sang que li brollava del ventre, li cobria la mà i li xopava l'americana. El ganivet li va relliscar una mica i notà com li feria el dit índex. Per un moment va pensar en la possibilitat que la seva víctima tingués la sida i se li accelerà el pols. Enfonsà una mica més el ganivet. Havia comès un error no posant-se els guants de pell, però se'ls havia descuidat a casa en marxar massa de pressa. La Loli l'atabalava tant que, més que sortir de casa, sentia que fugia. Era el seu destí: fugir de la bòfia i fugir de la dona. Només quan mirava els ulls dels que matava no fugia, se sentia atrapat en aquella mirada que s'apagava lentament. La víctima feu un últim gest, obrí la boca i deixà de respirar. Va restar uns instants immòbil, expectant. El carrer estava silenciós a aquestes hores i no arribava cap soroll sospitós a la casa. Va treure el ganivet de la ferida i un raig de sang acabà d'esquitxar-li els pantalons. Renegà en veu baixa, això li costaria un dineral en bugaderia, o pitjor, hauria de llençar el vestit i ja n'estava tip. Deixà el mort amb suavitat a terra, ell era molt respectuós i la fragilitat del cos sense vida li despertava molta tendresa.

diumenge, 22 de novembre del 2009

CONCURS!!!!!!



En Ramon de l'Opinalia se'ns ha grillat i ens convida a llibre!!!! O sigui que ja esteu començant a enviar textos al blog que ha creat per aquesta ocasió!!!

Post escrit a mà



Amb permís i demanant disculpes, cap al final es nota que ja em cansava, m'adhereixo a la moda començada per Un altre invent.
Per tots els que esteu aquí ... o allí




(la versió musical està triada adequada al tipus de lletra del post, tot i que intenta agraïr-vos que hi sigueu)

divendres, 20 de novembre del 2009

Ahir de Kristoff


“Hauries pogut arribar a ser algú, tu també, si haguessis escoltat el pare. Però vas triar fugir i no ser res de res. Un obrer en una fàbrica. Per què?

Jo responc:

Perquè és no arribant a res que es pot esdevenir escriptor. A més les coses han anat així i no d'una altra manera.

Parles seriosament, Sandor? Que per ser escriptor cal no haver arribat a res?

Crec que sí.

El que jo crec és que per esdevenir escriptor s'ha de tenir una gran cultura. Després, s'ha d'haver llegit molt i escrit molt. No s'esdevé escriptor d'un dia per a l'altre.

No tinc una gran cultura, però he llegit molt i he escrit molt. Per esdevenir escriptor només cal escriure. És clar, pot passar que no es tingui res per dir, o que no se sàpiga com dir-ho.

I, a la fi, què te'n queda del que has escrit?

A la fi, res o gairebé res. Un full o dos amb un text i el meu nom escrit a baix. Molt de tant en tant, perquè cremo gairebé tot el que escric.”
KRISTOF, Agota (com no a Nau Argos). Ahir. Barcelona, 2009. Ed. Empúries (pàgs. 101-102), col·lecció Narrativa, 344. Traducció de Jordi Rourera Peret.

M'agrada Sandor.

dijous, 19 de novembre del 2009

I si ...




... per un instant se m'obnubilés el pensament i se m'acudís escriure "la novel·la"? sí, gent, l'obra cabdal de la literatura baixllobregatina, catalana, europea, mundial, universal i de part de l'estranger? aquella peça literària sense la qual la majoria d'erudits no podrien sobreviure sense consultar-la ara i adès. l'obra que faria que les meves paraules es llegissin a tort i a dret correctament citades entre cometes. que allò que jo he escrit fos declamat talment una sentència judicial o un refrany del Pàmies. perquè, és clar, no m'hi posaria pas per menys.

Bé, però el dubte és: amb quina frase la començo?, perquè tothom diu que això és essencial:

"Era tard, però ningú no l'esperava."

"No va deixar de mirar-li els ulls mentre li clavava el ganivet a les entranyes."

"La Caterina saltà del terraplè, s'allisà la faldilla i li feu un gest indecent amb el dit del mig. Aleshores arrencà a córrer."

"Quina no ha estat la seva sorpresa quan, en obrir el paquet, ha resultar ser un paquet-bomba. No n'ha quedat ni les engrunes."

Bé, amb aquesta última m'he passat, que us he explicat el final. I vosaltres, amb quina frase decisiva començaríeu la vostra novel·la?


 N.B.: totes les frases que he escrit han sorgit del meu magí, per la qual cosa si, per una casualitat còsmica (o no), algú les troba ja publicades que m'ho digui i posaré el nom de l'autor, o me n'inventaré d'altres, i si no és així i algú s'hi guanya dos rals amb elles, que com a mínim tingui la decència de pagar-se unes birres i un plat de sushi. Ah! i una sopa miso, una tempura i ... mmmm... un plat de lavioli ... també un d'aquelles panades petitetes de pollastre i un gelat de te verd, per suposat. Un te i, si després ens arribem a una botiga que hi ha al carrer Petritxol, em podria comprar xocolata. Ah! i més endavant hi ha la Quera, on vénen uns mapes brutals, i després no podríem passar per alt Custo Barcelona a la plaça del Pi, que tenen la col·lecció vintage i ...

inspirat en el post de la kweilan

dimecres, 18 de novembre del 2009

Viatjar virtualment


Quan no tinc ocasió de moure el cul de la cadira, que ja ho deia el meu sogre al cel sigui, "qui té el cul llogat no seu quan vol", em miro el mapa de les visites del blog, per veure de quins llocs del món (mundial) passen per aquí. Ja ho sé que molts d'aquests només els porta la casualitat i no pas el deler d'observar les meves pigues, però això no treu que deixin la seva petja en la forma d'un puntet amb un nom d'una ciutat i un país.

Aleshores és quan gaudeixo d'una eina com el Google Earth i em passejo pels llocs des d'on em vénen a veure. Potser algun dia hi aniré de debò però, de moment, em conformo amb mirar-m'ho des del satèl·lit, que m'entra dins el preu de l'ADSL.

Miro i tinc visites de:

dels EUA
Honolulú que em fa pensar en el Màgnum (ais! quins records, el Higgins, el TC i el Rick, i que n'era de guapo en Màgnum!, i quan aixecava les celles d'aquella manera? i ...)

Colorado Springs no sé ben bé que hi ha, però sona a novel·la del far west.

Tulsa: petroli. No se m'acut res més.

Chicago: Michael Jordan. Hi ha coses que són massa poderoses.

Atlanta, els JJOO, per suposat.

Framingham, a Massachusetts, on passen totes les coses inexplicables. 

De l'Amèrica del Sud:

Santiago (Xile), un lloc on he d'anar algun dia. 

Belo Horizonte (Brazil), uf! és tan gran Brazil!

De la resta del món:

Austràlia, no m'especifica cap lloc en especial. De tota manera també està anotat!

Cebu (Filipines), fa exòtic oi?

Lucknow (Índia), quan són de la Índia sempre penso en l'Eduard Muntaner de Com gotes a l'oceà i el seu treball educatiu dins de Shanti Bhavan
La foto està mangada d'aquí
Plovdiv (Bulgària), que, ara com ara, deu ser la zona des d'on em ve a visitar l'únic seguidor búlgar de la casa, en Boris Todorov. En Boris té un blog, Justícia, molt interessant. Avís: abans d'anar-hi "a la brava", millor demanar-lo pel Google traduït, a no ser que domineu el ciril·lic.

Helsinki (Finlàndia), aquí hi deu fer un fred de ca l'ample!

Bratislava (Slovakia), perquè de sobte m'he recordat del festival d'Eurovisió? no el miro mai, sinó és que duc una segona vida de sonàmbula que em temo que no m'agradarà.

Mónaco (Itàlia): aquesta és la Gatto999 sense cap mena de dubte. Una imaginativa escriptoreta italiana, piccola scrittrice, que em té captivada.

Gwatt (Suïssa), mandeeeee (acudit dolent). Un centre turístic suís, que em fa molta gràcia que l'extensió a Inet de Suïssa sigui .ch (Chuïssa?, d'acord, ja sé que no sóc l'Allau, ja plego!)

Den Haag (Països Baixos), que em sona a gelat d'aquells saborosos. En realitat és La Haya, però.

Edimburg (Escòcia), un d'aquells llocs que sempre tens en l'imaginari. Castells, homes amb faldilles i cervesa.

(no comment, ni bebbent) 
(juro pormihmuertohtó que és la primera foto que ha sortit al glugle quan he posat escocès)

Cork (Irlanda), encara no hi he estat a Irlanda, penso que m'agradaria.

Birmingham (Anglaterra), què hi fan a Birmingham? em sona, i no sé de què?

Woking (Anglaterra), això és a Surrey, però em sembla que no hi tinc parents.

Leicester (Anglaterra), aquest és fàcil, el Salvador Macip!

A més dels de la península ibèrica, que no puc distingir gaire per la cosa de l'acumulació dels puntets. Altres dies són altres llocs i altres viatges.

N.B. els links no són del Google Earth, perquè no tothom el té i no es tractava de donar mal de caps.

dimarts, 17 de novembre del 2009

realitat o somni?

Fa uns dies:

Intento descansar estirada al llit, la mà immobilitzada m'ha fet la murga tota la nit. Algú com jo no està fet per a ser immobilitzada, ni que sigui per fraccions. Llegir m'atabala i ja n'estic fins al capdamunt dels solitaris del portàtil. Poso la televisió. Un anunci de "cèl·lules mare vegetals", que no sé si és possible això, de venda en farmàcies i al cortinglès, per a treure les arrugues de la cara. El següent és l'anunci d'una guitarra amb només el mànec i les cordes per infrarojos, i veig un jovenet doblegant-se com si patís el mal de sant Vitus, gratant en l'aire uns suposats acords. Tot seguit El trànsit de TV3, sembla que hi ha problemes de circulació a Sant Vicenç dels "ous". Val més que l'apagui ... o que em desperti.



dilluns, 16 de novembre del 2009

Una cançó ... o dues ... o tres

No tenir gaire criteri musical em dóna la llibertat de què m'agradin cançons força diverses sense sentir-me'n culpable, gens ni gota. Teniu permís per imaginar-me a la cuina, amb sabatilles i davantal, fent veure que el cullerot i el muntador de nata són unes maraques.


Connie Francis, Siboney a la pel·lícula 2046 de Wong Kar Wai
(que l'Allau diu que és horrorosa i que a mi, juntament amb 2001 del Kubrick, m'ha proporcionat unes migdiades esplèndides)

Em sembla que me'n vaig a buscar els CD's de son cubano, Compay!

diumenge, 15 de novembre del 2009

Pàmies: Sorpresa!!!!




M'avisen de què en Víctor Pàmies, del Raons que rimen, està a punt d'acomplir els 300,000 registres. TRES-CENTS MIL!!! exclamo al no res, ja que m'avisen via correu electrònic i estic tota sola al meu estudi.

Imagino que això en són molts, però molts de molts i molts de registres. Ja veieu quina tristor semàntica la meva i així, de passada, comprendreu la meva admiració per en Víctor: fins a l'infinit i més enllà!, com si diguéssim.

Cal fer-li un homenatge em diuen, a l'estil de quan ens amaguem tots al darrera del sofà i, quan entra l'interfecte, cridem allò de: Sorpresa! I, és clar, com no pot ser d'una altra manera, caldria que estigués vinculat a la seva temàtica.

Em veig temptada d'obrir el Costumari Català de l'Amades, potser així, per fi, els volums aquests tan bonics i que tan be lliguen amb les cortines, servirien per alguna cosa més. Però són a baix, perquè les cortines amb les que lliguen són les de la sala d'estar, no lligarien gens amb les cortines de l'estudi. Aquest fet, obvi d'altra banda, em fa desistir.

En una ullada-escàner em trobo un altre llibre que, potser no és el més adequat, segurament és el menys adequat: el Desacostumari Català de Carles Romeu. Amb una mica de sort, per a en Víctor Pàmies aquest serà un llibre anatema i el seu autor mereixedor de la pena capital. Així farà l'efecte de regal de conya, a l'estil d'aquelles tites amb potes que fan bots o similars. Molt d'acord amb el meu nivell.

L'obro, aquest si que està usat, a més el seu color torrat no em lliga ni amb les cortines ni amb cap tapisseria. Primer miro el mes de novembre, ja que és el que pertoca i em trobo aquesta perla (Majorica):

"Val més tenir grans a la cara
que petits al ventre."

Anem bé, a més també hi trobo una “Frase per a recordar”, d'una ironia fina fina:

"Faré un món més just i a sobre em folraré amb els drets d'autor."
(Karl Marx, 10 de novembre de 1866)

M'he passejat pel llibre, ara ja totalment oblidat en Pàmies, el seu 300,000 aniversari, o paraulasari, o refranysari i reconec que m'he començat a divertir.

Al desembre:

"Qui per Nadal no agafa una trompa com un piano
o té molt bones raons, o és tan rar com un marciano."

Al febrer:

"Si els ocellets fessin bub i mengessin ossos
no serien ocellets sinó gossos."

Frase per recordar al juny:

"Pareu, tinc pipí."
(Mao Ze Dong, 30 de juny de 1934, durant la Llarga Marxa)

...

Ai! sí, d'això, Pàmies moltes felicitats!! (i tot aquest tipus de coses) feu feu, que jo segueixo amb el llibre, és que ara m'he enganxat al santoral ... Sant Pop i Santa Popa (11 de juliol) ... van néixer a la Jonquera ...

Moltes felicitats Víctor Pàmies, és una gran sort que la nostra cultura tingui persones com tu, que encara hi creuen i ens ajuden a no oblidar-la. Un petó.

Dibuix d'en Carles Romeu Muller (extret de la xarxa)

L'origen


"... Però la lletgesa i la decadència que avançaven ràpidament en aquesta ciutat desfigurada no només pels bombardeigs i les seves conseqüències, sinó també transformada a causa, després de tot dels milers de refugiats que hi venien a raure, en un lloc caòtic de cap a peus, de sobte li donaven un caràcter humà, i per això, només en aquella època, ni abans ni després, vaig poder estimar de veritat ferventment la meva ciutat natal [Salzburg] i la vaig estimar ferventment. Ara, en la misèria més gran, aquesta ciutat era de sobte allò que no havia estat mai abans, una naturalesa viva, encara que també desesperada, com a organisme urbà, el museu mort i fal·laç de la bellesa, que fins aquell instant de màxima desesperació sempre havia estat, s'havia omplert d'humanitat, l'estupidesa petrificada com un cos mort va ser, de cop i volta, en la seva màxima desesperació i incapacitat de trobar solucions, suportable, i la vaig estimar."

L'origen*. Thomas Bernhard. Port de Pollença, 2008. Edicions del salobre. Traduït per Clara Formosa Plans. p. 56

Més sobre la pentalogia de Bernhard a la Nau Argos

*hipervincle a un article molt interessant sobre aquest llibre.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Coses de bruixes


(La bruixa de la catedral de Girona)

La meva iaia Antònia era bruixa. Au va! em direu. Que sí, que n'era caratsus! era remeiera, filla i néta de remeieres, així fins on es perd el record. Per això també cuinava com els àngels, que no sé pas si els àngels saben cuinar gaire, però bé, tots m'heu entès. Per un arròs amb oli fet per la iaia Antònia regalaria tots els meus llibres i al marit de torna!

Bé, per on anàvem? Ah! si! que era bruixa remeiera i que és un estatus que es transmet de mares a filles. O sigui que, com què sóc filla del fill, jo no puc ser bruixa remeiera. Bruixa si, si convé, però en altres àmbits menys compassius amb el proïsme.

O sigui que, a casa de la iaia, sempre feia olor d'herbes i, per a cada malaltia hi havia un remei i una oració. Cosa que no deixa de ser curiosa, o no, donat que lo padrí Sidro, el seu home, era de la CNT i ella molt de missa tampoc no ho era pas.

A casa de la iaia sempre hi havia, a més a més, una ampolla de ginebra. I ara no feu suposicions estranyes, la meva iaia no era una bruixa que anés pitof tot el dia, ni molt menys. No només la pobreta prou feina tenia a pair les menges més senzilles, tenia el "païdor fluix", sinó que mai havia tastat l'alcohol. La ginebra era per les criatures.

Ara ve quan sento que truquen i són els mossos que em vénen a detenir. Però abans de denunciar-me tingueu una mica de paciència, que us explicaré una història. Esteu ben asseguts? algú te set? algú te gana? doncs atio el foc que no s'apagui i continuo.

Una vegada, sortint d'Irun amb les motxilles carregats com a rucs, per fer un tram del GR-11, el meu fill gran es va començar a queixar de mal de panxa. Com què encara no havíem sortit de la ciutat vam entrar en un bar i el pobre, amb prou feines va arribar al lavabo. A més, per si fos poc, plovia a bots i barrals. En aquell bar hi vam fer una hora de parada, de la qual el meu fill s'en va passar tres quarts anant i venint del lavabo. Va decidir que podia seguir i així ho vam fer. Ja tenia edat per saber si podia o no, amb setze anys ja s'és prou gran.

Vam caminar bona part del matí, amb pluja i mal temps, i el pobre desesperat amb els cargolins a la panxa. Si bé duiem Fortasec no som partidaris de prendre'n a la primera, si més no esperar vint-i-quatre hores a veure com evoluciona. De tota manera la situació es feia angoixosa fins que enmig d'un bosc vam trobar un refugi guardat. Un cop dins el refugi, descarregats del pes i més o menys assecats, vam encomanar el dinar i li vaig dir a la guarda del refugi:

- Tengo el chico mayor malo, me puedes hacer lo que yo te diga?
- Claro, que necesitas?
-  A ver, tienes limones y manzanas?
- Si, creo que hay - va mirar pel darrera del mostrador i em va ensenyar dues llimones - manzanas tengo en la cocina.
- Bien pues haz lo siguiente: en un vaso alto me exprimes un limón grande entero, luego le añades un dedo de ginebra y una agua tónica.
- Le vas a dar esto al crio?
- Claro! le duele la barriga y tiene que seguir andando, esto será lo mejor. Luego le pones para comer una rebanada de pan tostado y una manzana.
- Pues mejor que me lo expliques, porque darle ginebra a un crio ...
- Mira, es fácil: el limón es astringente o sea que servirá para cortarle la diarrea, el agua tónica le asentará el estómago, la tostada y la manzana también, y la ginebra es un carminativo excelente, le quitará los gases y el dolor de barriga. Además le dará calorías y, con un poco de suerte, andará más contento - i li vaig picar l'ullet.

Doncs si, va funcionar. He de dir que mai ho havia provat, o sigui que em vaig guiar per la intuició, serà que hagués servit jo també com a bruixa? ves a saber! En tot cas, a partir d'aleshores, si em veieu amb un gin-tònic a la mà no malpenseu: només m'estic medicant ;)

Explica el meu pare que quan era petit, a Tàrrega, on van acabar visquent després de la guerra, a les cases sempre hi havia una ampolla de ginebra pel mal de panxa de les criatures. Així com per aquí hi havia Aigua del Carme, a la que s'afeccionaven moltes senyoretes solteres. En el primer cas, però, era purament medicinal.

divendres, 13 de novembre del 2009

Gormanda!

Això és el que em deia la meva àvia quan, de petita, rondava per la cuina intentant pessigar d'aquí i d'allí. Créixer en una casa amb els pares, dos germans més i els avis, fa que a la cuina sempre hi hagi algú enfeinat. I jo, que sóc del tipus capriciós, sempre em guanyava l'epítet: "fuig d'aquí, gormanda!".

Aquest dia en pere del saragatona parlava de què no li agradaven gaire els menuts. Deu ser poc gormand, perquè si hi ha una cuina llaminera és la de menuts, amb els seus suquets picants, la cebeta ben sofregida, les picades d'ametlles, avellanes ... Mentre llegia el seu post, em pujava la flaire de la cuina i he baixat rabent amb el mòbil a fer fotos. Algun dia em mataré per les escales, a la meva edat i encara no sé baixar-les, ni pujar-les, caminant, sempre corrent. Nosaltres no hem variat l'esquema, ara els pares som la meva parella i jo, els fills no en són tres sinó dos, i els avis volten tot el dia per la cuina fabricant delícies pels gormands que som nosaltres.


Quan la mare fa tripa i cap, a casa, és festa grossa! Anem tots adelerats!


El pare és l'especialista en la rebosteria, mai falta un pastís o els flams a casa. "Pels nens" diu. Els nens ja duen barba, però. La tassa és la del te del matí.



Aquí ja és del tot l'aviciament de la filla. M'encanten les magranes però odio pelar-les. El pare se n'encarrega. Ei! que consti que no li ho he demanat mai! ;)

Bon cap de setmana!

dijous, 12 de novembre del 2009

Rememorant l'estiu: de platges i panxes

Al darrera del llamp que se'm va carregar el PC aquesta historieta es va quedar a la carpeta de "pendents". L'altre dia la meva amiga me la recordava, la veritat és que no em cansaré de repetir que la realitat sempre supera la ficció.


"Finalment hem pogut quedar, la Glòria i jo, per anar a la platja, que probablement sigui més senzill tenir audiència amb el papa que lligar les nostres agendes.

Les platges on solem anar, nudistes i a la Costa Brava, són molt lluny, pel que decidim arribar fins a una platja de Tarragona que té un bon accés per carretera, dutxa i lavabo, encara que sigui a la zona tèxtil.

Ens prometem una tarda de relax i xerrera a desdir. En aquesta platja, que no coneixíem massa, ens sembla haver aterrat dins una batedora on els ingredients principals siguin Village People, d'una banda, i Park Jurassic de l'altra. Què hi farem! Per parlar i prendre el sol tant li fa no?

Està una mica plena i no podem evitar haver de col·locar les tovalloles prop d'un parell de dones que, com nosaltres, han anat a prendre el sol i fer-la petar.

Automàticament apareixen tot d'homes, presumptes passejants. No se'ls pot dir res i, tal com som mirades, mirem. Els tèxtils tampoc se n'estan, amb l'excusa de caminar una estona per la vora del mar. No us penseu que hàgim causat sensació, senzillament és un ritual que es repeteix a cada “novetat”.

Les dues dones veïnes han anat a l'aigua i ja en tornen. Una d'elles, de la nostra edat, una quarantena i escaig, l'altra, pel cap baix quinze anys més gran. La vida l'ha castigat força. Els pits se li aixafen al damunt d'una panxa força voluminosa.

Quan arriben a la tovallola se'ls atansa un home d'edat, baix i rabassut, amb un abdomen descomunal i es dirigeix a la dona grassa, tot picant-se la panxa ben cofoi.

- Hola! Que tal? He visto su problema.
- Mi problema? - la dona més gran fa una mirada estranyada a la seva amiga i al seu voltant, volen dir: “és a mi?”.
- Si, toda esa barriga y las tetas caidas.

Ho diu sense parar d'acariciar-se la seva pròpia deformitat. La Glòria i jo ens mirem astorades, jo em giro d'esquena, prefereixo no haver de veure un espectacle tan lamentable.

- Aquest home és un cretí – li dic.
- Potser sí, potser només és que no hi toca gaire. Diu la Glòria, que ella si que segueix la situació amb interès.

- Mi mujer tenia el mismo problema, pero me dejó ...

- No m'estranya que el deixés – remuga la Glòria.

- Ah! si? Vaya, que le vamos a hacer – diu amb amabilitat la dona grassa.
- Si, se murió - respon l'home com si digués que demà plourà.

- Potser es va quedar ben a gust morint-se la pobra! - ara és a mi a qui tocava remugar.

- Ah! bueno bueno, le acompaño en el sentimiento – li diu la dona grassa a l'homenet impertinent i, després de dir-li alguna cosa a la seva amiga, se'n tornen a l'aigua.

El tipus, del qual encara no hem pogut esbrinar on té la nau espacial, els diu:

- Bueno! Mucho gusto! Ya nos veremos!

Quan marxa, les dones tornen de l'aigua. La Glòria està completament escandalitzada i jo no acabo d'entendre res.

La veritat no sé pas perquè no l'han engegat a la merda directament. És ben veritat que la prudència dels uns és la barra dels altres.

No ens dura gaire l'escàndol però, una nova curiositat ens distreu i així, rient rient, se'ns passa la tarda. Tot i que no hem perdut de vista uns matolls per on ha desaparegut l'home de la panxa, per si de cas s'envolava algun platet. Tanmateix, no hi ha hagut sort."

Malgrat que no vam poder veure el platet volador, li vam poder fer una foto a l'interfecte.

Glòria, tu em guardaràs de mentir: oi que és "ell"?

dimecres, 11 de novembre del 2009

El Boss i la literatura

Espai de llibres és el blog de la Biblioteca ca n'Altamira de Cerdanyola del Vallès. Val la pena passar-hi, tot i que, aquesta vegada, amb l'excusa d'uns textos de Nick Hornby, ens regalin amb cinc versions de Thunder Road de Bruce Springsteen. Us poso la que més m'ha agradat a mi, però aneu-hi a veure les altres, no tenen desperdici. Gràcies Espai!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Marina Abramovic

Fotografia extreta d'aquí

Una artista que sempre m'ha interessat és la sèrbia Marina Abramovic. La qualifico com a sèrbia només per ser precisa, ella va néixer el 1946 a Belgrad, quan era Iugoslàvia, i perquè la seva obra s'alimenta tant dels drames de la seva terra com dels de tota la humanitat.
Treta d'aquí

És una artista qualificada com de la performance i la seva obra mai et deixarà indiferent. Si feu una ullada a la seva biografia de la Wiki tindreu una perspectiva una mica més àmplia del personatge.
 
Tretes d'aquí i d'aquí

Ara, els que vulguin veure la seva última obra, poden anar a la galeria madrilenya La Fábrica, on s'exposa el seu últim treball THE KITCHEN. Homage to Saint Therese, del 6 de novembre al 12 de desembre, com a precedent de la gran retrospectiva Marina Abramovic: The Artist Is Present que es farà al MOMA de Nova York a la primavera del 2010.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Llista del meu patrimoni (homenatge)



La mare, els meus germans i jo (la gran)


Sóc una rica hereva i, essent com és què m'apropo a una edat provecta, crec que cal començar a "fer papers", que després passa el que passa i tot són corredisses. Per tant, ja que sóc del ram dels números i essencialment pragmàtica, potser el que em convé és fer una llista de tots els meus béns, la majoria sense utilitzar, que ja se sap que passa, es posen a les golfes i només crien pols.

1. Del padrí Jaume, besavi matern, que morí jove i bon vivant: que el carpe diem no és la millor manera de viure si et compromets i formes una família nombrosa.

Jaume amb els seus fills Dolors (la meva àvia) i Francisco

2. De la padrina Magdalena, esposa de l'anterior, que morí als 96 anys:

- La meitat del meu nom,
- l'ADN mitocondrial,
- la certesa que patir demència senil, malgrat tot, pot ser motiu d'un record amable i, fins i tot graciós. Si has estimat bé, t'estimaran com cal.


 Magdalena amb els fills Marcelino, Rafael i Mercé

3. Del padrí Cirilo, avi matern:

- La curiositat infinita,
- els contes,
- l'amor,
- l'aprenentatge, perquè amb voluntat tot és possible.

4. De la padrina Dolors, àvia materna, veritable matriarca:

- El sentiment de clan,
- que la individualitat és possible dins el clan,
- nulla dies sine linea.


Maria Dolors i Cirilo 
5. Del padrí Isidro, avi patern:

- El tremp,
- la força,
- el valor,
- la utopia.

6. De la iaia Antònia, àvia paterna:

- La màgia,
- el temps aturat,
- les bones sentors a la cuina,
- l'hort i
- aquell lloc comú on nenes i dones són iguals, en un món ric i particular, derivat de la seva condició.


Isidro i Antònia

L'herència dels pares, atorgada en vida per allò d'estalviar impostos.

7. Del pare, Josep:

- Amor i orgull, a l'aprenentatge, a la terra, a les muntanyes; de l'aprenentatge, de la terra, de les muntanyes,
- els llibres.

8. De la mare, Montserrat:

- El joc, la rialla,
- la vergonya i el desvergonyiment,
- l'amor al proïsme,
- l'amoralitat més natural i creativa.


Josep i Montserrat

Què en faré de tot això? Potser em caldria llogar una caixa forta en algun banc suís? Perquè tampoc sé si he estat, o seré, capaç de gestionar un capital tan important. Com l'assajo i l'augmento per tal de fer-ne un llegat més ric pels meus descendents?

De jove, somniava que tenia una filla, digna hereva de tot allò que m'havia estat donat. Després vaig tenir fills mascles, cosa que demostra la inutilitat de fer plans a l'avançada, i a més no sé pas si sóc capaç de transmetre herències d'aquest calibre. Només desitjo que arribi un dia que, tot prenent la maneta d'un infant que em digui àvia, li pugui transmetre el que més he sabut aprofitar: la curiositat.



diumenge, 8 de novembre del 2009

Se m'acut que ...


L'amistat, l'amor i l'admiració són capaces de saltar oceans, continents, gèneres, edats i vides, perquè no és res més que la sorpresa d'adonar-te'n que l'altre existeix i que, sense saber el perquè, et vénen ganes de somriure.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Adagio (Tempo)

Sovint em sento aclaparada pels inputs que rebo del meu voltant, i més ara que la llum minva i comença a fer fred. I em cal fer-me una tassa de te ben calent, embolicar-me en una manta, arraullir-me en la meva butaca preferida i escoltar, navegar pel pentagrama, dialogar amb els instruments, deixar-me endur per la música i regenerar el meu malmès esperit ... és en aquests moments en què m'agradaria viure en un país verd i plujós, per poder sortir i sentir que el paisatge m'acompanya.

divendres, 6 de novembre del 2009

Frase


“Mi preocupación no es saber si soy grande o pequeño, sino comprobar si crezco cada día”.

dijous, 5 de novembre del 2009

Regal inesperat


Ahir vaig arribar a casa a les dues de la tarda, com sempre quan treballo de matí. M'esperava un paquet que m'havia enviat una blogaire gallega, la Pepa Barrios, del Sin permiso de tu cara ni licencia de ustedes (molt recomanable). Amb la Pepa no ens coneixem però, com passa sovint al món virtual, ens hem caigut bé d'entrada i jo la llegeixo amb deler i ella em llegeix amb bondat infinita. La llegeixo, no només perquè penso que escriu bé, sinó perquè m'apropa també poetes i artistes gallecs ... i en gallec.

Galícia és la nostra gran oblidada. Malgrat que són molts els emigrants gallecs que viuen entre nosaltres, que tots mengem o hem menjat en restaurants gallecs, que molts han fet el Camino de Santiago i que tots, sense excepció, sabem aquella dita de "las meigas, haberlas haylas", en realitat poca cosa més sabem de Galícia, els gallecs i la seva cultura i jo menys que ningú, que encara no hi he estat mai i no hi tinc cap mena de vincle familiar ni sentimental. Però la seva llengua m'atrau, poderosa.

El paquet era petit de tamany, però el contingut era gran: el llibre Antologia poética de Celso Emilo Ferreiro, en versió bilingüe gallec-espanyol, i el llibre de contes Cando era tempo de inverno, de la pròpia Pepa Barrios.

De l'Antologia poética. Celso Emilio Ferreiro

"Setembro 1972, II

A poesía debe ter como fin
a verdade práctica

Perguntoume un literato,
¿qué poesia fas ti?
eu non fago poesía,
faime a poesía a min.

Cómo son eu non o sei,
soie sei cómo non son.
Non son un poeta-ouxeto,
non son un poeta-sport,
non son un poeta-fámulo,
non son un poeta-mol
pra darlle gusto ós burgueses
que andan buscando o folclor.

Que cada poema sexa
un acontecemento,
algo que está pasando
lonxe ou perto.
Unha canción,
un suceso,
un cartel,
un berro,
e tamén,
por qué non,
un beixo.

O mundo do futuro
non nos pertece,
o mundo do pasado
no desván envellece.
Ó presente me ateño,
a poesía é un arma,
disparemos."

De A rapaza da libraría (començament), dins el llibre Cando era tempo de inverno. Pepa Barrio.

"Ás oito e media, Sara baixou a rella da libraría e botou unha ollada ao escaparate. Observou a disposición das novidades que esta tarde colocara e gustoulle o resultado.

Acostumaba pechar un pouco máis cedo, sobre todo un sábado coma o de hoxe, pero renovar o escaparate atrasáraa. Así que non lle quedaba tempo de pasar pola casa para amañarse nin tampouco avisar a nai. Chamaríaa por teléfono desde o bar e de paso tomaría un café. A aquelas horas, o barrio estaba tranquilo. As tendas pecharan xa e a praza, sen o boureo dos nenos, ofrecíase silenciosa e solitaria, cun pouso de melancolía aboiando no aire. Mentres a cruzaba, Sara recordou a praza de outrora, cando aínda tiña o chan de terra e só era un soar, un proxecto de praza, no que se colocaron uns bancos de madeira e os primeros bambáns ..."

Amb permís, i amb perdó, m'he atrevit a fer-ne una traducció

"A dos quarts de nou, la Sara va baixar la persiana de la llibreria i feu una ullada a l'aparador. Observà la disposició de les novetats que hi havia posat aquella tarda i li va agradar el resultat.

Solia tancar una mica més d'hora, sobretot els dissabtes com avui, però renovar l'aparador l'havia retardat. Així que no li quedava temps de passar per casa per arreglar-se i tampoc avisar la seva mare. La telefonaria  des del bar i, de passada, prendria un cafè. En aquelles hores, el barri estava tranquil. Les botigues ja havien tancat i la plaça, sense el xivarri dels nens, s'oferia silenciosa i solitària, amb un pòsit de melancolia surant en l'aire. Mentre la creuava, la Sara va recordar la plaça d'altres temps, quan el sòl encara era de terra i només era un solar, un projecte de plaça, en el que s'hi van posar uns bancs de fusta i els primers gronxadors ..."

moitas grazas, é un regalo espléndido, dunha muller moi especial

per traduir del gallec, encara que sigui al castellà, teniu aquesta web