dimarts, 3 de novembre de 2009

Mirant per la finestra VIII


La fotografia és de Franc-tireur i l'he extreta d'aquí


Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que passa l’homenet del carretó d’anar a comprar de color lila, amb el seu vell vestit negre, l’americana gastada pels colzes, la camisa blanca, ben planxada però, sempre net i polit.

Avui va sense la dona l’homenet del carretó lila, fa dies que no la veig, ni a ella ni a la criatura que a vegades porten en un vell cotxet, d’aquells que et donen de segona mà. Deu ser d'alguna filla, ves a saber, perquè ells dos són força vells, probablement tenen més de setanta anys.


Normalment els trobo a la carretera de la colònia industrial que hi ha, sota el poble, a tocar del riu. A la colònia hi viuen els més desemparats de la nostra societat, els que no es poden permetre ni tan sols pagar un lloguer, immigrants i vells. Ells pugen, feixucs, empenyent el carretó lila i el cotxet amb la nena, perquè la criatura és una nena tota rinxolada. Jo vaig a córrer i sempre que els ensopego penso en els llibres d'Historietes exemplars, d’en Folch i Torres, que llegia a l’escala de casa de l’oncle Marcel·lí, a Sitges, d’amagat a l’hora de la migdiada.

Sé que veure'ls d’aquesta manera pot provocar que em diguin afectada de sensibleria, però no puc evitar pensar que, quan s’és vell, hi ha coses que no haurien de ser. Hi ha quelcom de terriblement desolat en aquesta parella, que cada dia, empenyen el carretó de color lila i el cotxet de la criatura. Em sembla un signe que no hem avançat tant com ens pensem.

Ara, que l’he vist passar tot sol per la plaça, sota la meva finestra, espero que la dona no estigui malalta, o la criatura. Té un aire tan trist, la viva imatge de la desemparança, i entretant jo aquí, escrivint ...

20 comentaris:

Striper ha dit...

Histories vistas des de una finestra de vegades son amargues, d'altres dolçes i d'altres ..

XeXu ha dit...

Mira, si l'altre dia parlàvem de la mort, i de no tenir-ne por, he de reconèixer que sí que tinc més por a fer-me vell. Hi hauria moltes coses per les que no voldria passar, però que seria inevitable enfrontar-m'hi. Jo i els meus, que això és el pitjor. Molt han de millorar les coses perquè quan siguem vellets, tinguem una vida digna.

Lluís Bosch ha dit...

És veritat que en aquesta mena d'imatges hi ha una cosa primitiva: podrien ser iguals fa cinc cents anys, o mil.

garbi24 ha dit...

Potser..i només potser no es tant trist com ens aparenta la imatge, podria ser que ells en el seu interior siguin més feliços que alguns que condueixen grans cotxes i vesteixen bé.

Olga Xirinacs ha dit...

Com que l'ofici d'escriptor es basa en l'observació i el seguiment, et puc dir que vas per bon camí.
Quantes persones he vist des de la finestra, que han desaparegut del meu mapa... M'hauria agradat saber qui eren, què feien. Per uns instants van formar part de la meva vida.
Consideracions socials a banda, a alguns els he inventat la vida per incloure'ls als meus llibres.

Galderich ha dit...

"... i entretant jo aquí, escrivint...", però de tant en tant donant cops de puny sobre la taula que és el que fa que les utopies d'avui siguin realitats demà!
Malgrat això, aquestes imatges ens trenquen l'ànima per la impotència que sentim...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

No em avançat gens en el fons del cor.

Cris ha dit...

I tanmateix, així passa la vida, sense fer soroll de vegades, i amb preguntes que quedaràn (potser) sense resposta.... Tan de bó, demà hi siguin tots tres, i tu somriguis :)

rits ha dit...

Si, hi ha un munt d'històries tristes, que no saps què hi pots fer, et sents mig malament i tot.
Tenir-los presents ja és alguna cosa i potser algun dia trobaràs la manera de poder-los ajudar.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

de petit hi vaig passar moltes estones a la finestra i creu-me es mes bonic que mirar la tele

un petonet

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

aquesta foto és brutal, és de les que la nostra amiga "luluji", en diu trasbals, i és que et commociona.
salut
Joan

Met ha dit...

Una cosa és que la societat evolucioni i avanci de la mà de la ciència... però en cap cas podem agafar-los com a sinònims de millorar, que això només ho podem fer nosaltres, començant per dins per extreure'n el millor.

Ángel Corrochano ha dit...

Es duro, muy duro ... creo que esta maldita sociedad cada vez aparta más a ancianos, desvalidos, enfermos, inmigrantes ... pero quien va ha quedar para sostentar tanto despilfarrro??????, cómo podemos ser tan ciegos????

Lamentablemente, mañana seremos nosotros esos ancianos, desvalidos, enfermos o inmigrantes.

un abrazo

Clidice ha dit...

Massa històries amargues STRIPER, massa.

La vellesa XEXU, si estàs sol i ets pobre, és terrible, abassegadora. Si estàs amb la família és molt diferent.

Si LLUÍS, quan et colpeix una imatge d'aquestes és quan et preguntes quant de tu hi ha en allò que veus? és realment tan dramàtic? costa molt fer-te'n una idea, segurament, pensis el que pensis estarà equivocat.

Potser si GARBI24, segurament el mal no és tan la seva felicitat com la nostra apreciació de les seves mancances.

És clar OLGA, els escriptors sou els grans inventadors d'històries, només amb una ullada en teniu prou. Però és que hi ha gent que amb la seva presència t'estira l'història de dins mateix, després ve l'art d'escriure-la :)

Si GALDERICH però no sé si els meus cops de puny serveixen per gran cosa, últimament n'he perdut molt la fe als meus cops de puny i als de tants i tants ...

Ja tens raó SILVIA, sembla que res canviï.

Gràcies CRIS, malauradament les perspectives mai milloren, no hi ha problema en somriure, i també és important no fer-ho, vol dir que estàs una mica viva :)

RITS si, fent allò que ara està tan mal vist: política. Fa una mica de por no? :)

Hola , jo també sóc una nena de finestres i ara, de gran, em toca una altra finestra. Són excepcionals les finestres :)

JOAN el link no està bé? ara ho comprovaré. La foto és brutal, buscava "home" i "carret" i no en vaig tenir cap dubte.

Ja tens raó MET, la ciència evoluciona però la societat està aturada en l'edat mitjana: els rics ho tenen tot, els pobres res. Sumant-hi el desprestigi de sentiments com la solidaritat (la real, no la que es té amb balenes que ningú no veurà), l'afecte (als veïns, als vells, als infants, millor que no pas a una bèstia, o a més a més), etc., etc. ...

Hola ÁNGEL ahi le das al centro del asunto, aunque sólo fuera por puro egoismo, esas cosas no tendrían que pasar. Un abrazo :)

GEMMA ha dit...

Jo em vaig fent gran (encara tinc temps per endavant eh!), però això vol dir que els meus pares també, i sentir la SEVA vellesa és una vivència que abans no tenia ni sentia tan a prop, m'és nova, i em fa pensar. Però sobretot, molta alegria, que no decaigui l'ànim!!!

F.Puigcarbó ha dit...

malauradament, una foto masa quotidiana. Al barri hi ha dos germans de mitjana edat, la seva història és molta trista i té un mal final anunciat. L'hauria d'explicar....

Els del PiT ha dit...

És ben trist el contrast que cites entre un i altre costat de la teva finestra...

Clidice ha dit...

Si GEMMA veure com al nostre voltant els grans es fan "més grans" ens fa pensar molt i molt. A mi em passa el mateix amb els pares.

Potser si FRANCESC P., potser si tots les anéssim explicant s'anirien fent visibles i alguna seria millorable.

Sempre em sobta adonar-me'n Els del PiT i no és una bona sensació, encara que no em sento culpable d'estar "en aquesta banda".

Els del PiT ha dit...

Això és molt important estimada, no sentir-se culpable d'estar a l'altra banda.
:)

Clidice ha dit...

amb la culpa es fa molt poca feina mestre :)