dijous, 30 de setembre del 2010

Les eines dels artistes

Autoretrat. Llort, Raimon. 1987. Apunt a bolígraf.

En Raimon Llort i Gasset va entrar a la botiga i, com cada matí, em saludà:

- Bon dia noia! on tens aquella cadira que tenim a mitges tu i jo?

Li vaig donar el bon dia somrient i vaig entrar a la rebotiga a buscar la cadira pel vell pintor. Les seves cames ja no l'acompanyaven i li convenia fer una parada de repòs a mig camí de la seva passejada. En Raimon vivia, una mica de caritat, a la residència geriàtrica municipal. Podríem dir que en tenia el privilegi per ser una suposada vella glòria de la població. I cada matí baixava al poble. La residència està, encara ara, al capdamunt de la vila, i practicament als afores, feia la seva passejada, parava a veure'm i se'n tornava al "mausoleu", com solia dir.

La realitat és que en Raimon mai havia viscut de forma regular al poble; ell havia dut la seva vida d'artista fora, crec que també va ser director d'alguna escola d'arts plàstiques a Cornellà, i que fou professor de l'il·lustrador José del Nido, entre altres. Però, a les velleses, va venir a raure on havia nascut, i l'ajuntament va creure convenient donar-li aixopluc. A la residència podia disposar d'un racó "on tot sembla normal, lluny de la colla de mòmies que hi ha tancades i amb les quals no es pot parlar de res que no sigui criticar els estadants", i el dubtós càrrec de director jubilat de l'Escola de Belles Arts d'Esparreguera. Això si, exercia d'artista, fins i tot amb la boina.

En Raimon venia a comprar material i a passar una horeta fent-la petar a la botiga. Ell parlava i jo escoltava; quan s'ensopia procurava fer-li preguntes que el transportessin al seu passat de deixeble d'Anglada Camarasa o que s'atrevís a explicar-me alguna anècdota prou "picant" (santa innocència!) de la seva vida bohèmia a Florència (?) i a París (?).

Després sempre queien, a fer fotocòpies o a comprar material, un parell d'artistes que es dedicaven a fer il·lustracions i col·leccions de cromos i s'afegien a la xerrada. Aquests sempre tenien més pressa, però no perdien l'ocasió de fer-la petar amb el vell Raimon. Ell era condescendent amb ells, el vell artista amb els nous, i ells, els moderns davant el vell, ho eren també de torna, i així passava una bona estona del matí.

I ... a què venia tot això? ai Clídice que perds! Ah! si! doncs venia a tomb d'aquest apunt d'en Girbén, on ens parla que ha fet "neteja" del seu estudi, i li sembla xocant que em puguin extasiar "els productes químics, els dissolvents, els adhesius, els tints, les massilles", i m'ha fet recordar en Raimon, l'Isidre, els materials pels "meus" artistes, el pare quan m'ensenyava a dibuixar mans, la cal·ligrafia, les plumilles, l'olor de la fusta dels llapis, el tacte del paper de dibuix, les gomes, els difuminadors, els carbonets, la trementina, els burins ...

dimecres, 29 de setembre del 2010

El nas de Cleòpatra (apunt en brut)


Aeroport de Barcelona, T-1, dos quarts de dues de la matinada.

Vaig a la cafeteria per demanar un te. He vingut massa d'hora però tenia por d'adormir-me si em quedava a casa. He de recollir el meu fill petit que arriba d'Amsterdam. Vueling ha anat retardant el vol fins aconseguir multiplicar exponencialment les persones que avui no dormiran prou hores. Potser estant preparant algun tipus de record, ves a saber!

Faig cua. Al meu davant dues parelles joves, per l'accent semblen de Canàries. Només hi ha un sol cambrer que se'l veu prou atabalat. Li demanen un menú, el cambrer els diu que en aquesta hora no pot ser: es demasiado tarde, no hay cocina.

La noia més "espavilada" li contesta de mala manera: a mi no me hable así, usted es un maleducado, que se ha creído?. Com què no tinc pressa començo a trobar-ho interessant.

L'home, ja prou estressat per la feina, mira la desena de persones que fem cua amb cara d'angúnia i intenta disculpar-se. Li fa notar a la clienta que hi ha un rètol ben visible, (i en castellà només) just on ella ha estat fent la cua tota l'estona i on hi diu: "cocina cerrada".

La noia no en té prou i això encara l'encén més. Ara és la viva imatge de la indignació i del "Usted no sabe con quien está hablando". Li diu, amb una bufada, al camàlic (ai, perdó), al noi que va amb ella, que pagui el compte. Un cafè i una magdalena (ja es nota que són clients VIP).

El noi treu una targeta de crèdit. El cambrer, ara enutjat, però carregant-se de paciència li mostra l'altre rètol, just on ha succeït tota la discussió, on hi diu que cal pagar en efectiu perquè tenen espatllat l'aparell lector de targetes de crèdit. Sembla que en aquesta única cafeteria d'arribades se l'han passada escrivint rètols avui (només en castellà, no cal dir).

Finalment, en una de les meves intuïcions genials (fota't Sherlock!) dedueixo el que passa: no saben llegir! O això, o és que ha canviat la dita i ja no és allò de "qui paga mana", ara és "qui paga, ni que sigui una merda, puteja." (o tempora, o mores).

La noia se'n va amb el nas ben alt; això si, no puc dir que sigui gens admirable, ni en cent anys s'assemblaria al nas de la Cleòpatra.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Etapa negra

el sentiment s'enfila gola amunt
amargant
com una glopada de fel

dilluns, 27 de setembre del 2010

El complex d'nkali


Aquesta setmana passada que l'he dedicada a fer experiments, més o menys reeixits, no he seleccionat cap web, que a les webs els "toca" divendres. Per això avui us recomano un apunt impressionant que ens ve de Galízia, de mà de la Shandy, (blog molt recomanable) amb uns vídeos imprescindibles. A vegades cal que algú ens recordi les obvietats.

divendres, 24 de setembre del 2010

Conclusió 1 i 2

(Ve d'aquí i d'aquí)


HIPOCRESIA x HIPOCRESIA = HIPOCRESIA2

BUFÓ [Feu clic]

Quan jo era molt petit sempre estava content;
amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent,
ningú no feia cas de la meva follia,
perquè plovia pluja cada dia.

De gran, la gent em deia que era curt de gambals;
amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent,
em tancava tothom les portes i els portals,
però la pluja seguia plovent.

I quan va arribar el dia, ai las! que em vaig casar;
amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent,
ni amb el que robava no em guanyava el pa,
i la pluja plovia en tot moment.

El pas dels anys, ai las! va fer-me vell;
amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent
i me n'anava al llit ben tip de vi novell,
perquè plovia pluja constantment.*
Bon cap de setmana!

 *Shakespeare, William. Nit de Reis. Barcelona, 1986. Ed. Vicens Vives-TV3. Traducció a cura de Salvador Oliva.

dijous, 23 de setembre del 2010

Final 2

(Ve d'aquí)



La Sara deixà l'arma al damunt de la taula i esperà. S'havien disparat les alarmes anti-felicitat i feng-shui, sabia que els camarades Guardaespatlles no trigarien a aparèixer. Mentre esperava constatà que el vestit del camarada Director General era, tal i com s'havia imaginat, d'una tela diferent al seu; la sang i els trossos de cervell que li regalimaven pel damunt del teixit ni tan sols el tacaven. Aquella roba devia haver-li costat un munt de txatxipirulis, mai n'havia vist una d'igual.

Se sentiren veus a baix del vestíbul i aparegué un camarada Guardaespatlles a la porta que li disparà un tret just al mig del cap i la Sara deixà d'existir. Un camarada Conseller, d'estada de repòs en una masia de l'Empordà, respirà alleujat a la trucada dels saurins que l'informaren de la situació.


Una cèl·lula anarquista camuflada com a club d'escacs no se'n va assabentar del fet perquè no s'assabentava mai de res i perquè el seu líder estava intentant decidir si seria convenient enrocar-se per poder salvar el seu rei de l'escac i mat. Tanmateix, si se n'haguessin assabentat, tampoc haguessin pogut fer-hi res, atesos els xips de control mental que duien implantats per ser cèl·lula anarquista oficial i per les alarmes anti-fel instal·lades en totes les àrees urbanitzades.

(conclusió)

dimecres, 22 de setembre del 2010

Final 1

(Ve d'aquí)


La Sara deixà l'arma al damunt de la taula, prengué l'auricular del telèfon, pitjà el zero i, quan tingué línia, marcà el número de la policia. Un cop avisats, s'assegué amb calma i, obrint un altre calaix, tragué un pot de Cebralín i començà a intentar treure's les taques de sang del vestit.

Al cap de vint minuts se sentiren veus a baix al vestíbul, en pocs segons un mosso amb armilla antibales l'apuntava amb la pistola, ella aixecà les mans lentament i es lliurà amb parsimònia. Un conseller rebé una trucada a la seva masia de l'Empordà i felicità els mossos per haver solucionat el “tema” amb celeritat.

Un cop va haver declarat davant el jutge de guàrdia i ingressada a la presó, la Sara mantingué la calma, la pau, gairebé, en què l'havia sumida el seu acte. Recordava vagament el judici posterior, com si no hagués anat amb ella, li van caure quinze anys per l'atenuant d'alienació mental transitòria. Per fi tindria tot el temps del món per fer allò que volgués, sobretot estudiar i escriure. De seguida que en tingué l'ocasió sol·licità el permís per fer la carrera d'Història i li van concedir per bon comportament. També envià a una editorial un esborrany d'un llibre autobiogràfic i va tenir una visita d'un representant de l'empresa amb la que va signar un contracte d'exclusiva.

L'editorial va publicar el llibre amb molt d'enrenou als medis. La Sara va passar a ser una heroïna nacional, una víctima del sistema,  una princesa del poble, de tal manera que el cap d'una cèl·lula anarquista se'n va enamorar i van començar una sèrie de manifestacions al davant de la presó per tal que fos alliberada. La Sara el va rebre quan ell ho va demanar i, al cap d'unes quantes visites, es van casar a la presó. Ell no ho volia però van convenir que seria l'única forma per poder aconseguir un vis a vis. Finalment la Sara pogué acollir-se a un indult ja que, per un tecnicisme, es va trobar adscrita a la categoria de presonera política. A la sortida de la presó l'esperava una multitud, la cèl·lula anarquista en ple i tot de tafaners i televidents de programes escombraria, que la van victorejar. D'ençà aleshores viu de fer bolos per les diferents televisions, el seu llibre ja duu set edicions i se sap que en traurà un altre a la primavera, just quan deslliuri del seu primer fill que, ja ho han comunicat a la premsa, es dirà Miquel, per en Bakunin és clar.

(conclusió)

dimarts, 21 de setembre del 2010

Versió 2

(Versió 1)

La Sara s'aixecà de la cadira i aixecà el puny esquerre en una salutació al camarada Director General de la zona A-37. Li oferí el seient i se li adreçà amb un ritual “que puc fer per tu camarada Director General?”. El camarada s'arrepapà a la cadira i posà cara d'amoïnat. Era gros, amb la cara botida fins el punt de l'apoplexia, i es movia amb les maneres típiques de qui se sap poderós i, gairebé, invulnerable. Procedent del proletariat, havia pujat en el quadre de comandaments del Partit i ara vivia amb la seva família en un palauet requisat als burgesos, viatjava en un Audi A8, resta de l'antic capitalisme, amb xofer i dos camarades Guardaespatlles, dos saurins amb cara de ben pocs amics.

- Quina merda aparcar en aquest poble! - exclamà deixant anar un esbufec.

Ella feu cara de comprendre el drama del camarada Director General qui, un cop engegat, sabia que se la passaria durant deu minuts malparlant sobre aquests anti-revolucionaris que només posaven pals a les rodes del bon funcionament de la neo-soc. La Sara pensava en si era possible que la roba del vestit del camarada Director General, de la mateixa factura que el seu, fos d'algun teixit especial, ja que no només no feia nusos sinó que semblava que tenia un lleuger reflex brillant. El camarada venia cada tres mesos a fer que la Sara, camarada Expenedora de Permisos de Residència, li segellés el permís extra que tenia el camarada Director General, per mantenir una aspirant a Cantant d'Himnes Patriòtics en un piset de les Corts. Ho feia en persona perquè no volia que li arribés la notícia a la seva esposa, una camarada molt ben relacionada amb la cúpula del Partit.

Se sentia totalment descoratjada. Havia de treballar per sent-cents vint-i-un pirulis, durant vuit hores al dia, al darrera d'aquesta taula en aquest despatx minúscul i atapeït d'arxivadors fins al sostre. Els pirulis havien substituït els euros ja feia temps, mil pirulis feien un txatxi. L'aire fred s'escolava pel marc de les finestres, de l'època capitalista, i tenia els peus congelats perquè el despatxet era, en realitat, un balcó tancat i re-aprofitat. Mentre el camarada Director General anava desgranant els seus greuges contra la societat que, a dir d'ell, sobrevivia gràcies al seu bon govern, la Sara obrí el calaix de la taula i veié el Tokarev TT-33, negre i amenaçador, que havia aconseguit per mitjà d'un camarada Secretari de Zona que col·leccionava armes de l'antiga URSS, i amb el que havia acabat al llit. El camarada Director General obria i tancava la boca i la Sara pensava en la poca traça del camarada Secretari de Zona qui, al cap de cinc minuts, ja dormia com un beneït al seu costat. Ella, evidentment insatisfeta, s'havia dedicat a remenar-li els calaixos i havia trobat la pistola amb una caixa de munició al costat. Mai havia tingut una arma de foc a la mà i, un cop fora de la casa, amb l'arma i les bales a la bossa, se sentí poderosa. Va haver d'anar a la biblioteca i d'amagat aconseguir un manual per tal de poder saber com funcionava l'arma, després se l'endugué al despatx i la tenia al calaix, tancada amb clau. L'arma la feia sentir segura, li passà, suaument, el dit índex per la culata i, sense rumiar-ho la prengué, l'aixecà, encanonà el camarada Director General a la cara i, sense parpellejar, li engegà un tret al cap.


El camarada Director General no va tenir temps ni de fer cara de pànic. Tot seguit aparegué per la porta l'Estel, que treballava a la taula al costat de la porta del seu despatx. L'Estel cobrava exactament un txatxi quatre-cents quaranta-dos pirulis, just el doble que ella per fer una feina no qualificada. Això si, era una camarada Lampista que s'encarregava del bon funcionament dels baixos i les canonades del camarada Cap d'Oficina, classe O. Hi havia les camarades Lampistes de classe C, que treballaven al carrer i les camarades Lampistes de classe CdB (casa de barrets). No ho dubtà, tenia el carregador ple i li etzibà un tret al tòrax, una mica sense apuntar. L'Estel caigué enrere, morta d'un tret al cor. S'escoltaven crits més enllà, les altres companyes havien fugit corrents. No tenia intenció de perseguir-les, se sentia tranquil·la i en pau amb ella mateixa.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Versió 1


La Sara s'aixecà de la cadira i allargà la mà al senyor Pujades. Li oferí el seient i se li adreçà amb un ritual “què hi ha senyor Pujades?”. L'home s'arrepapà a la cadira i posà cara d'amoïnat. Era gros, amb la cara botida fins el punt de l'apoplexia, i es movia amb les maneres típiques de qui se sap ric i, gairebé, invulnerable. Constructor quasi analfabet, vivia amb la seva família en un xalet de cinc-cents metres quadrats, piscina i camp de paddle, conduïa un quatre per quatre de la casa Mercedes i mantenia a una aspirant a cantant en un piset discret a les Corts.

- Quina merda aparcar en aquest poble! - exclamà deixant anar un esbufec.

Ella feu cara de comprendre el drama del senyor Pujades qui, un cop engegat, sabia que se la passaria durant deu minuts malparlant sobre el poble, les autoritat municipals, les autonòmiques i les estatals, per acabar amb el “quina colla de lladres!” de rigor. Després li demanaria el balanç del trimestre i discutirien la millor manera d'aconseguir rebaixar la xifra resultant a Pèrdues i Guanys. Decidirien si calia posar en nòmina els moros o si podien seguir treballant il·legalment i, un cop satisfetes les seves demandes, malgrat les tèbies protestes respecte a la legalitat que li faria la Sara, se n'aniria amb la sensació d'haver complert amb l'Estat i l'empresa.

Se sentia totalment descoratjada. Havia de treballar per set-cents vint-i-un euros, durant vuit hores al dia, al darrera d'aquesta taula en aquest despatx minúscul i atapeït d'arxivadors fins al sostre. L'aire fred s'escolava pel marc de les finestres massa velles i tenia els peus congelats perquè el despatxet era, en realitat, un balcó tancat i re-aprofitat. Mentre el senyor Pujades anava desgranant els seus greuges contra la societat que, a dir d'ell, sobrevivia a les seves costelles, la Sara obrí el calaix de la taula i veié el Colt 38, lluent, que havia aconseguit per mitjà d'un porter de discoteca amb el que havia acabat al llit. En Pujades obria i tancava la boca i la Sara pensava en la poca traça del noi qui, al cap de cinc minuts, ja dormia com un beneït al seu costat. Ella, evidentment insatisfeta, s'havia dedicat a remenar-li els calaixos i havia trobat la pistola amb una caixa de munició al costat. Mai havia tingut una arma de foc a la mà i, un cop fora de la casa, amb l'arma i les bales a la bossa, se sentí poderosa. Va haver de buscar per Internet la forma de fer-la funcionar, carregar-la i disparar, després se l'endugué al despatx i la tenia al calaix, tancada amb clau. L'arma la feia sentir segura, li passà, suaument, el dit índex per la culata i, sense rumiar-ho la prengué, l'aixecà, encanonà el senyor Pujades a la cara i, sense parpellejar, li engegà un tret al cap.


En Pujades no va tenir temps ni de fer cara de pànic. Tot seguit aparegué per la porta l'Estel, que treballava a la taula al costat de la porta del seu despatx. L'Estel cobrava exactament mil quatre-cents quaranta-dos euros, just el doble que ella per fer una feina no qualificada. Això si, era la que es beneficiava el cap del despatx, i això la feia prepotent i antipàtica. No ho dubtà, tenia el carregador ple i li etzibà un tret al tòrax, una mica sense apuntar. L'Estel caigué enrere morta amb un tret al cor, s'escoltaven crits més enllà, les altres companyes havien fugit corrents. No tenia intenció de perseguir-les, se sentia tranquil·la i en pau amb ella mateixa.

(continuarà)

dissabte, 18 de setembre del 2010

Ràdio: Toni Cucarella


Encetem temporada al Dia a dia de Ràdio Esparreguera. Han insistit en continuar amb l'espai dels blogs i, amb franquesa, no em fa cap mandra. Així com altres vegades he preferit canviar de tema, vins, muntanya, còctels, viatges, dones al món ..., els blogs em semblen un compendi de tots.

Aprofitant el regal que m'han fet aquesta setmana, i que m'ha anat de perles pel nou enfocament, aquest any combinarem blogs d'autors literaris, webs i blogs de gent que no gasta paper. Si us ve de gust escoltar-lo, hem parlat d'en Toni Cucarella. O ho hem intentat si més no.

divendres, 17 de setembre del 2010

Web de la setmana: cervesa Pacífico

Pronuncieu "passificou", ja que és una cervesa mexicana que es comercialitza als EUA. Al 1900 tres alemanys van obrir una fàbrica de cervesa a Mazatlán, a l'estat de Sinaloa.  En aquesta web hi trobem tot de webcams que apunten a murals anunciants pels EUA i Mèxic. Podem clicar els murals i accedir a un munt d'informacions complementàries. Les webcams són en temps real.
D'acord, reconec que hi ha estètiques que em perden. Ah! i la cervesa es pot trobar a Barcelona sense gaires problemes.

dijous, 16 de setembre del 2010

Anna Karènina


Sabeu allò que ens passa a tothom que de certes decisions en fem una posse? A mi em passa sovint, no me n'amago, i per això em veig en l'obligació de rectificar més d'una i més de deu vegades. Tampoc és que em sàpiga molt greu això de dir: "família, l'he cagat!", al final t'acostumes a viure amb la impresentable que portes sota la pell.

Bé, això és el que m'ha passat amb Anna Karènina, d'en Lleó Tolstoi (abans "Tostón" per a mi, en un acudit fàcil i patètic i de qui només havia llegit Els cosacs i La mort d'Ivan Illich i altres narracions). El volum, mai més ben dit, ha viatjat amb mi i ha tornat a falta de ser llegides les seves últimes pàgines, que han resultat saldades en dos dies més.

Penso que haver-la llegit molt lluny de casa, en situacions i llocs insòlits, m'ha permès viure-la amb més intensitat. Quan obria el llibre érem ell i jo, la resta, per inabastable, no feia nosa. Tant si has de passar catorze hores dalt d'un avió, com cinc entaforada en una barca riu amunt, com haver de trobar un lloc per terra per seure en una duana d'aquelles que sembla que no s'hagi d'acabar mai, aquest és un d'aquells llibres que justifiquen plenament la despesa de temps. Ara sé, i ho puc dir, que vaig viatjar com ho vaig fer per tal de poder llegir amb tranquil·litat la Karènina.

M'he descobert a mi mateixa llegint i afirmant amb el cap, fent exclamacions d'admiració després d'un capítol o un paràgraf, sentint-me subjugada per la capacitat de l'autor de traslladar al món pla de les pàgines d'un llibre, la tridimensionalitat de la realitat. Alhora que llegim la història d'una dona que va en contra de tota la societat de la seva època, ens endinsem en la realitat cultural, política i científica de la Rússia del segle XIX.

He subratllat molt en aquest llibre, si, sempre em procuro dues edicions, la "bona" i la de subratllar. Cada subratllat seria un apunt o deu, Tolstoi aguanta això i més, però aquest m'ha fet una certa gràcia atenent que és un tema que sovint surt en la blogosfera, sobretot en l'àrea més literària. La frisança de l'autor per ser llegit i la falsa modèstia que tots exercim cara la galeria.
"Durant aquest temps s'havia produït un esdeveniment important en la vida de Serguei Ivànovitx: la publicació d'un llibre, fruit d'un treball de sis anys, que portava per títol Assaig sobre els fonaments i les formes de l'Estat a Europa i a Rússia. La introducció i alguns fragments havien estat publicats en revistes i, a més, Serguei Ivànovitx havia llegit els passatges més importants a persones del seu cercle, de manera que les idees de l'obra no podien ésser una novetat completa per al públic; però tanmateix, esperava que l'aparició del llibre produiria una seriosa impressió en l'opinió pública i, sinó una revolució en la ciència, en tot cas una veritable sensació en el món científic.
Feia un any que, després d'una acurada revisió, l'obra havia estat editada i tramesa a les llibreries.
Serguei Ivànovitx no preguntava res a ningú, contestava de mal grat i amb indiferència fingida a les preguntes dels seus amics sobre l'acolliment que havia tingut el llibre, ni tan solament s'informava prop dels llibreters de si l'obra es venia; però estava atent a les primeres impressions que produiria el llibre en l'opinió pública i en la literatura.
Passà una setmana, una altra, i una altra, sense que es remarqués cap impressió en l'opinió pública. Uns quants amics, especialistes i homes de ciència, li'n parlaren, evidentment per polidesa. Els altres coneguts, que no s'interessaven per un llibre de caràcter científic, no li deien ni una paraula. I en l'opinió pública, sobretot ara que s'ocupava d'altres coses, regnava la indiferència més completa. En les revistes tampoc no va aparèixer, durant tot un mes, ni una sola paraula sobre el llibre.
Serguèi Ivànovitx havia calculat fins al detall el temps necessari per a escriure les crítiques, però s'escolà un mes, se n'escolà un altre, i continuava el silenci." (p. 825-6)
 Mekong, fotografia del Factor X

Si encara no l'heu llegit i teniu previst passar força estona sense poder fer res "de profit", preneu-lo. Us aprofitarà, segur.


Tolstoi, Lev. Anna Karènina. Barcelona, 2008. Proa

dimecres, 15 de setembre del 2010

Super-regal


Qui diu que això de ser blogaire no serveix per a res? És tan útil, que gairebé em fa por esbombar-ho, per si a algú se li acut cobrar-nos-ho.

Fa cosa d'uns vint-i-tres anys, marededéusenyor com passa el temps!, servidora treballava en una llibreria, la millor feina que he tingut mai, si al damunt m'haguessin pagat, és clar. Aleshores tenia vint-i-quatre anys, estava prenyada del meu fill gran, i passejava per la botiga la meva panxa gloriosa, d'on sortiria el lleonet número ú de la camada (només n'hi ha dos, no us feu il·lusions).

Treballar tota sola com a dependenta d'una llibreria és gairebé sinònim de ser la mestressa de l'univers sencer i era així com em sentia. Llegir ha estat l'única cosa que he fet raonablement bé a la vida o sigui que estava com un peix, bé, més aviat com una catxalot, a l'aigua.

Va ser aleshores que va arribar un llibret Cool: fresc d'en Toni Cucarella. Amb un títol així no podia passar desapercebut i em vaig quedar l'únic exemplar que va arribar, a compte del salari. A final de mes, quan passàvem comptes amb l'amo, ben poc m'havia de pagar, i al damunt en negre.

Quan va néixer el cadell vaig perdre de vista la llibreria, per pagar una cangur que me'l malcriés, seria millor que ho fes jo. També vaig perdre de vista en Cucarella. Més tard em va trobar el llibre L'última paraula i em vaig preguntar que se'n devia haver fet d'aquell escriptor.

Ara sé que va escriure més coses, que se'n va tornar a Xàtiva i de la seva militància política, que no m'és pas aliena. Tanmateix reconec que, de la seva biografia, en vaig fer el mateix cabal que de la de qualsevol altre autor que m'agradés.

Justament ahir vaig rebre un paquet d'un blogaire amic, bé, com diu la Matilde Urbach, "amic que no és amic però que em penso que si que n'és d'amic". En el paquet, i dedicat a la Clídice, hi havia un llibre d'en Cucarella, Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts.

Ja us podeu imaginar que n'estigui ben pagada, que us en parli perquè és un regal que em fa molt feliç, i que aquest llibre, un cop llegit, anirà a fer companyia als seus parents propers. Si de cas ja us en faré cinc cèntims. Gràcies a tots dos! Ah! i que no us faci mandra llegir en Cucarella, crec que s'ho val.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Auto ... bombo?

Bé, prefereixo dir-ne promoció (:P). Fa uns dies vaig "penjollar" un conte en dos lliuraments a El Penjoll. Per si us abelleix llegir-lo.

"Ysawy, la sacerdotessa dels nombres" Part 1, Part 2

dilluns, 13 de setembre del 2010

Ha Noi: primer impacte


Si arribes a Ha Noi procura que sigui en diumenge, així no et sotraguejarà tant el caos circulatori i tindràs tot un dia per fer-te a la resta de curiositats que té la ciutat per a un occidental.

Diu la dita, no sé si en Pàmies la té recollida, que: "a la Xina condueixen per la dreta com els europeus, al Japó per l'esquerra, com els britànics, i al Vietnam per tot arreu".

Això es comprova de forma empírica en pic surts de l'hotel i sents un clàxon de motocicleta que t'obliga fer un bot i a tornar portes endins. Evidentment la vorera és un lloc tan bo com un altre per a circular.

Així, per la mateixa regla de tres, els semàfors són merament aproximatius. Al davant del llum vermell l'opció d'aturar-se es basa en el criteri personal: les ganes o la predisposició que se'n tingui.

I, sobretot, el més important, essencial diria jo, és tocar el clàxon. Els habitants de Ha Noi, i de gairebé tot el Vietnam, segueixen la màxima: "toco el clàxon ergo existeixo". Sinó seria difícilment comprensible com, a les cinc de la matinada, i circulant un tipus tot sol pel carrer en una motocicleta, fes els mec-mec de rigor diverses vegades.

Sortosament hi ha molts pocs cotxes al Vietnam, resulten caríssims i el trànsit s'autoregula força bé gràcies a què no corren gaire. Aquí en teniu un testimoni que també en parla. També he sentit a dir que tot hanoienc té dues motos, l'una per a circular i l'altra per a tenir-la aparcada a la vorera.


La policia? Bé, no vam veure'n gaires d'agents de policia, que en vietnamita es diu "canh sat" (i no és conya). Només en vam veure un parell que, en una cantonada, es dedicaven a parar de tant en tant alguna jove motorista i la tenien entretinguda demanant-li els papers.

Aquest vídeo, de Mat To, il·lustra amb força precisió com funciona la cosa del trànsit allí. Ah! i no cal patir-hi t'hi acostumes aviat i et sembla el més normal del món veure les motos a la vorera i tu circulant a peu enmig del trànsit.


Trajet Moto Hanoi from Mat To on Vimeo.

Les fotografies pertanyen a l'àlbum familiar.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Pesi a qui pesi encara SOM!



Sóc d'un país
Sóc d'un país que de cert ve d'antic,
que ha passat molt de temps oblidat i oprimit.

Sóc d'un país on de la por se'n diu seny,
que camina un pas endavant i dos enrera.

Sóc d'un país que es desfà poc a poc
i entre il·lusions i frustracions malda per sortir endavant.

Sóc d'un país que poca gent coneix,
que ell mateix es manté anònim i indecís
i li fan mal els atacs i la hipocresia
d'aquells que se n'omplen la boca parlant
i tenen un preu per a la seva integritat.
Mai he cregut que per a ser d'un país
fos necessari demanar permís.

JO SÓC D'UN PAÍS, SÓC DEL MÓN

Oh, país meu que malgrat dividit
sàpigues destriar de les gents les virtuds,

que trobis un camí de llibertats, que creixis cap endins,
que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir,

que el teu jovent et faci perdre aquest mal seny
i que portin el teu mar a dintre les venes.

QUE SIGUIS UN PAÍS DEL MÓN
 

divendres, 10 de setembre del 2010

Web de la setmana: Lacoste (osea)

Voleu saber la història del cocodril? Doncs així visiteu la part històrica de la web de Lacoste. Té la seva gràcia no us penseu. O sia, és enrotllada i tal, no? O sia, guai.
Ves per on! l'inventor del cocodril lluïnt un gall! El que hem d'acabar veient!

dijous, 9 de setembre del 2010

El germà Jacob de George Eliot

Un llibre me'n porta un altre i descobreixo,  més ben dit re-descobreixo Mary Ann Evans, George Eliot. Ella farà parella amb en Lev Tolstoi a la maleta i després sabré que no m'he equivocat.

"... Estava segur que son pare no li donaria ni un xíling, però i què? Un home tan extraordinari com ell de ben segur que seria ben rebut a les Antilles: als països estrangers sempre hi ha una escletxa per on entrar, fins i tot per als gats. Era probable que alguna princesa Yariko volgués casar-se amb ell: regalar-li grans joies fins i tot abans de casar-se; per tant, després no caldria que es casàs amb ella si no volia." (El germà Jacob, València 2009. 3i4. p.34)
Imatge de l'escriptora. És evident que se solia dir d'ella que era una "dona intel·ligent". I és que hi ha coses que no canvien.

I, finalment, no em digueu que no s'ha de ser fan d'una dona que, en ple segle XIX ens regala aquesta frase:

"En cap moment he dubtat que les dones siguin beneites. Al cap i a la fi el Totpderós les feu a imatge i semblança dels homes."

dimecres, 8 de setembre del 2010

La part pel tot


Sempre m'ha sobtat quan els actors d'una telesèrie, en les entrevistes, relaten que alguns espectadors els paren pel carrer per fer-los recomanacions respecte a allò que han de fer amb d'altres personatges, fins i tot, en el cas dels "dolents de la pel·lícula", que hi hagi gent que els increpi o els insulti. La identificació que en fan algunes persones entre l'actor i el personatge és total i pot dur a situacions francament desagradables.

En altres àmbits, sobretot en el polític, sol passar una cosa semblant. Ara mateix, és gairebé dogma que "tots els polítics són uns lladres". Per tant, quan confesso la meva voluntat de dedicar-me a la política, i abans que el meu interlocutor deixi de fer cara d'astorament i de dubte, li engalto un: "sí home! (o dona!") no veus que em cal fer-me rica?". Normalment les persones reaccionen com cal i se n'adonen que cadascú és cadascú i no podem posar tothom dins el mateix sac. Tot i que, moltes vegades, em queda el dubte de si s'han arribat a creure la meva afirmació irònica. Ens falta força cultura política i això es ben palès en la nostra societat.

Actors, polítics ... i els blogaires? Aquí també pot passar quelcom semblant. Els blogs, com els llibres, les pel·lícules, la televisió, la feina, la família i la vida en general, tenen diverses fórmules, expressions i matisos que, algunes vegades, són el retrat fidel del seu autor, de només  de petits fragments o de tot el contrari. Un conegut blogaire, que ens regala textos amorosos, em comentava la feinada que tenia al davant d'algunes lectores que es prenien els textos de forma literal i es veia sotmès a un cert "encalç" per part de rendides admiradores, i el destorb que li provocava això al davant de la seva parella, fins el punt de qüestionar-se deixar-ho córrer.

El que si que són els blogs, i d'això no en tinc cap mena de dubte, el resultat d'una forma de ser lligada amb l'autor o l'autora. O sigui que si a la vida ets algú absolutament ensopit el teu blog ho serà, i si ets unes castanyoles això, d'alguna manera, acabarà reflectint-se en els teus escrits. Durant els anys que vaig estar jugant on-line vaig veure que tothom acaba comportant-se com allò que és, a la llarga o a la curta no es pot eludir.

En el meu cas passa alguna cosa similar, si em trobo a gust sóc així: poc continguda, exagerada, riallera, potser excessiva, no ho puc evitar. Reconec que tinc tirada a passar-m'ho bé i m'agrada que la gent s'ho passi bé, també. Sóc d'aquelles amfitriones que no paren quietes per tal que els seus convidats se sentin el més a gust possible, i m'agrada!

Una cosa, però, és voler gaudir de la vida i compartir-ho a bocinets i una altra que també hagi de fer partícips els demés de les meves angoixes i misèries. Que alguna en cau de tant en tant, però procuro que no es noti massa. Però d'això a arribar a identificar-me amb una mena de Paris Hilton esbojarrada, donant per suposat que nedo en l'abundància al damunt de la sang i la suor dels pobres aturats, a la meva realitat, n'hi va un munt. Sobretot de prejudicis.

Sabeu? sóc una persona amb una fortuna incalculable: estic envoltada de persones meravelloses que, quan ha calgut, m'han demostrat el seu afecte. I no m'agrada presumir de patiments ni de desastres personals, que cadascú té les seves pròpies angúnies. No em sento culpable d'existir ni de gaudir d'allò que tinc, que ningú m'ha regalat i he (hem) aconseguit treballant molt, sense enganyar ni fer mal a ningú, ni tan sols a l'Estat, que ja és dir. I si hi ha dies, mesos o anys que no me les mamo tan dolces, la resta del món no en té cap culpa i no n'ha de fer res.

I, ja em perdonareu, però si ara rebés una herència d'algun oncle indiano desconegut, no li faria cap fàstic. Però no serà, i el que em tocarà és fer la meva per tal de poder gaudir, de tant en tant, de tot allò que m'agrada i em ve de gust, malgrat que algú es pensi que ho comparteixo només per pura fatxenderia. I si, ja ho sé, quan d'alguna manera t'exposes públicament corres certs riscos, però que acceptem que això ens pugui passar no vol dir que ens agradi, ni tan sols que ho puguem entomar amb esportivitat.
 Kiki Smith Rapture, 2001

dimarts, 7 de setembre del 2010

Final feliç


Aquest dia, de retorn del viatge, vaig tornar a anar a la meva massatgista. La relació que mantinc amb aquesta noia hongaresa és d'amor-odi, o sigui, de dependència total. No puc viure sense ella malgrat que cada vegada que em posa la mà al damunt vegi les estrelles.

Com és natural la conversa va girar entorn al viatge que he fet al sudest asiàtic. Abans de marxar em va recomanar vivament que em fes tots els massatges que pogués i, al final, només he tingut temps de fer-me'n un. De l'estrès, la meva esquena té tota la semblança amb un llamp d'aquells dels dibuixos animats, per això em considero massatgisto-dependent. Quan torno de vacances, però, la meva esquena està en perfectes condicions, per molt que m'hagi cansat i m'ho feu notar.

És del tot evident que el meu estat natural és no anar a la feina, però en això no descobreixo la sopa d'all, és clar. Com deia aquell: ens ho hauríem de fer mirar. Amb l'Eva, que és el nom de la meva massatgista, vam estar comparant la seva tècnica amb la que va fer servir la noia que em va fer el massatge a l'hotel de Hue, l'antiga ciutat imperial de Vietnam. Ambdues feien servir tècniques molt similars, amb la diferència que l'Eva no s'enfila a la llitera, sortosament per a mi, o per la llitera. Entre l'una i l'altra no crec que sortís ben parada, la llitera vull dir.

El dia que em vaig fer al massatge a Hue al mateix moment li'n feien un al meu company  de fatigues en un habitacle del costat. Cal dir que l'hotel on ens allotjàvem era un hotel perfectament normal i no s'oferien serveis "extres" als clients. Però ja se sap, l'ocasió d'aconseguir una propina més substanciosa i, imagino, la tendència dels occidentals a fer turisme sexual a l'antic regne de Siam, t'acaben posant en un compromís. Em va comentar el meu company que el massatge va ser molt competent però que, arribats en un punt, la noia li feu esment de si seria el seu desig un "happy ending".

Evidentment que no li vaig preguntar al meu company de fatigues que va contestar, perquè fes el que fes sempre em diria que no, oi? Tot i que em qüestiono,(en realitat no) per què a mi no m'ho va demanar?
Ah! no era això? vaja!

dilluns, 6 de setembre del 2010

D'aquí a l'eternitat


No, no parlo de la pel·lícula d'en Zinnermann (1953), em limito a saludar els futurs lectors del blog quan jo ja no hi sigui, ni cap de vosaltres i algú, d'aquí a cent anys o més, i si encara existeix la www topi amb aquest blog i ho llegeixi.

Tampoc és cap idea original, no fa gaires dies l'Òscar Roig i Carrera, al seu Apunts de metafísica quotidiana, m'hi va fer pensar en el seu apunt de felicitació a Van Morrison. L'Òscar ja ho té això, aquests detalls que ens poden sorprendre.

Doncs bé, lector del futur, no sé si m'estaràs entenent, perquè no sé si el meu idioma existeix encara i si existeix Google i el seu màgic traductor. Tampoc sé si ets humà o ciborg, o una màquina directament. Però vaja, entenc que si tens interès en llegir alguna cosa humana, alguna cosa et vincula amb nosaltres, genètica o curiositat intel·lectual poc importa.

T'he d'avisar que no ens facis gaire cabal, les coses, vistes de lluny, en el temps o en l'espai, prenen dimensions desconegudes i, gairebé sempre, estrafetes i poc realistes. Per tant, t'aconsello que segueixis els hipervincles del meu blogroll, i els comentaris i els comentaristes, per tal de poder copsar una possible realitat el més tridimensional possible.

Llàstima que sigui incapaç d'imaginar-te, m'agradaria que, com passa a les pel·lícules de viatges en el temps, llegissis el meu missatge i fabriquessis la màquina per viatjar al nostre moment i conèixer-me, conèixer-nos a tots nosaltres, tot prenent una cervesa. Ja que  suposo que deus saber que és la cervesa, això no ho ha perdut la humanitat des de fa mil·lennis, i no ho ha de perdre!.

Saps què? Per si de cas vaig a carregar la nevera, crec que tinc formatge i alguna bossa de patates rosses ... tu ves passant!

dissabte, 4 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés


Aquest blog se suma a l'homenatge a Vicent Andrés Estellés, que nasqué un 4 de setembre d'ara fa vuitanta-sis anys. Constato doncs que va morir jove, als seixanta-nou anys. No fa pas gaire que en vaig parlar aquí, qualificant-lo de grafiter. Imagino que no s'hagués enfadat gaire, al cap i a la fi, quin mal pot fer-li a un peixot la descaradura d'un peixet petit petit.

No solc comentar gaire poesia, em depassa d'ençà que al B.U.P. em van fer comentar Poeta en Nueva York de F.G. Lorca. La majoria de les vegades la poesia no m'agrada, sobretot com diu una "mu" que conec: "em posa nerviosa el nyigo-nyigo", i si veig un poema amb dos adjectius seguits sobre el capvespre començo a encendre la llar de foc. Tot i això en llegeixo molta, tota la que puc. I, com sempre, allò que paga la pena ho rellegeixo les vegades que calgui i que em vingui de gust.

Els llibres d'en Vicent Andrés Estellés els tinc al costat de Les flors del mal de Baudelaire i la Lisístrata d'Aristòfanes. Fan bonic així, plegats, perquè l'estètica no li és sobrera a la literatura. No conec els gustos que tenia el mestre, però tampoc penso que em pogués criticar gaire per l'espai que li he reservat a casa meva.

En Galderich, a l'homenatge a Màrius Torres, al que no m'hi vaig sumar perquè només en conec un poema i no hagués estat honesta, i en un apunt brillant que us recomano, no fa servir cap poema de l'autor, ans ens fa arribar un d'en Carles Riba que li és dedicat.

Evidentment que Baudelaire no li va dedicar cap poema a en Vicent Andrés, però aquest, el clàssic Spleen, em sembla força adequat.

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,
sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,
i quan de l'horitzó que el cercle enter engrapa
ens vessa un dia negre molt més trist que les nits;

quan la terra es trasmuda en una cova humida,
on l'Esperança en fuig, igual que els rats-penats,
colpint amb ala tímida la cel·la entenebrida,
topant de cap amb murs i plafons destrossats;

quan la pluja instal·lant ses immenses cortines
dels barrots d'un esrgàstul imita l'enreixat,
i que un vil poble mut que teixeix teranyines
al fons de nostres vides ve a estendre el seu filat,

tot d'una les campanes amb un furor que aterra
llancen espai enllà un udol estrident,
com esperits errant lluny de la seva terra
que a gemegar es dediquen profidiosament.

- Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta,
pel fons de la meva ànima desfilen llargs baiards;
l'Esper, plora, vençut, l'atroç Angoixa planta
sobre el meu crani enclí els negres estendards.*

Valgui doncs com a homenatge. Seguiré rellegint, l'un i l'altre.

* Baudelaire, Charles. LXVIII "Spleen", Les flors del mal. Barcelona, 1998. Ed. Proa. Trad. a cura d'en Xavier Benguerel.

divendres, 3 de setembre del 2010

Web de la setmana: tria la teva vida?

Hi ha coses que, definitivament, em superen. Aquesta és una web destinada a promocionar un lector del nivell del sucre a la sang. Sé que aquest estri és una peça imprescindible pels diabètics, però fins ara no m'havia figurat que calia tant de merxandatge per a una eina de la salut. Sembla que si, però, vistos els recursos esmerçats.

Choisis ta vie, tria la teva vida, i jo sense saber que si triava el color del lector de sucre podia estar fent un cant a la llibertat?¿?¿?¿?¿?

dijous, 2 de setembre del 2010

Què faries si et toqués la loteria?


- Què faries si et toquès la loteria?
- Doncs agafar la Visa i el raspall de les dents i viatjar!

Aquesta és la meva resposta invariable a la pregunta absurda número ú del món. Absurda, sobretot, perquè les probabilitats que em toqui la loteria són ínfimes i, segurament, també perquè la resposta correcta seria: "I jo que sé que faria!".

En tot cas a mi m'agrada moure'm, tot i que qui tria la destinació no sóc mai jo. Si em diuen "anem a Santa Maria de Palautordera de cap de setmana" jo m'hi apunto. Què hi ha a Santa Maria de Palautordera? Doncs ni idea, o sigui que tard o d'hora hi hauré d'anar per esbrinar-ho.

Hi ha dues coses que les tria la meva parella: el color de les rajoles del lavabo i el lloc on anirem a passar un dia, dos, deu, quinze, un mes o tota una vida. Reconec que sóc una persona discapacitada: em falta la capacitat d'avorrir-me i, per tant, el lloc on existeixi m'és força irrellevant: a tot arreu hi ha persones, o coses, o coleòpters!

Aquest any, doncs, i a última hora, com sempre, o sigui pels volts de març, el meu Factor X va decidir que anàvem al Vietnam.

C:    - Al Vietnam?
FX:  - Si, i a Cambodja.
C:    - Ah! caldrà veure com tenim el carnet de vacunacions oi? Hi plou molt allà, veritat?
FX:  - Si, tu mateixa.
C:    - Ai! i allí hi ha dengue i malària oi?
FX:  - Em sembla que si, caldrà que et tapis.

Bé, les coses funcionen així a casa, hi ha coses on un dels dos decideix unilateralment i només es tenen en compte les objeccions si són prou poderoses, i servidora, amb franquesa, no hi tenia cap objecció a anar al Vietnam i a Cambodja. L'única possible objecció era que no ens n'hi anàvem per dos anys, per exemple, però això ja és una altra història, aquí hagués anat bé aquella loteria que mai toca. Un cop decidida la destinació qui s'encarrega de la intendència sóc jo: farmaciola i que l'equipatge càpiga dins de les botes. Ah, i el raspall de les dents!

dimecres, 1 de setembre del 2010

Xin Chào (Hola!)

Nena Hmong duent a pasturar un búfal d'aigua als voltants de Sa Pa, a la província de Lao Cai. Fotografia d'MVilardosa

Una nova temporada! Mentre era fora vaig tenir un atac de pànic a l'hora de rumiar sobre què podia parlar al blog, després vaig recordar el munt de textos que dormen a les carpetes del meu ordinador. Alguna cosa o altra sortiria!

També, és clar hi ha els relats dels viatges. Però per a això solc ser més rareta i em caldrà anar-ho parint lentament. O sigui que res de relats d'una viatgera consumada perquè ni en sóc ni ho pretenc.

Tots els viatges són personals i anava a dir intransferibles, però això no pot ser cert si ens basem en la copiosíssima literatura de viatges que hi ha i que consumim. Evidentment que el meu recorregut pel País del sud de la Xina, o pels antics regnes de Tonkin, Anam i la Conxinxina, ara Vietnam, i per Cambodja serà somer per la seva brevetat.

Vint-i-un dies per tornar a casa o Els paraigües no són per a la pluja serien, doncs, els dos possibles títols d'aquest viatge. I és que és massa poc temps per poder parlar amb propietat de res més que de les impressions, dels flaixos que hem rebut en aquest breu, brevíssim període de temps.

Per tant, ja em disculpareu si no en faig un relat comme il faut i em limito a anar desgranant durant la temporada tot de petiteses que han quedat preses en el meu record.
 Nena Champa a Chau Doc, delta del Mekong. Fotografia d'MVilardosa