dimecres, 8 de setembre de 2010

La part pel tot


Sempre m'ha sobtat quan els actors d'una telesèrie, en les entrevistes, relaten que alguns espectadors els paren pel carrer per fer-los recomanacions respecte a allò que han de fer amb d'altres personatges, fins i tot, en el cas dels "dolents de la pel·lícula", que hi hagi gent que els increpi o els insulti. La identificació que en fan algunes persones entre l'actor i el personatge és total i pot dur a situacions francament desagradables.

En altres àmbits, sobretot en el polític, sol passar una cosa semblant. Ara mateix, és gairebé dogma que "tots els polítics són uns lladres". Per tant, quan confesso la meva voluntat de dedicar-me a la política, i abans que el meu interlocutor deixi de fer cara d'astorament i de dubte, li engalto un: "sí home! (o dona!") no veus que em cal fer-me rica?". Normalment les persones reaccionen com cal i se n'adonen que cadascú és cadascú i no podem posar tothom dins el mateix sac. Tot i que, moltes vegades, em queda el dubte de si s'han arribat a creure la meva afirmació irònica. Ens falta força cultura política i això es ben palès en la nostra societat.

Actors, polítics ... i els blogaires? Aquí també pot passar quelcom semblant. Els blogs, com els llibres, les pel·lícules, la televisió, la feina, la família i la vida en general, tenen diverses fórmules, expressions i matisos que, algunes vegades, són el retrat fidel del seu autor, de només  de petits fragments o de tot el contrari. Un conegut blogaire, que ens regala textos amorosos, em comentava la feinada que tenia al davant d'algunes lectores que es prenien els textos de forma literal i es veia sotmès a un cert "encalç" per part de rendides admiradores, i el destorb que li provocava això al davant de la seva parella, fins el punt de qüestionar-se deixar-ho córrer.

El que si que són els blogs, i d'això no en tinc cap mena de dubte, el resultat d'una forma de ser lligada amb l'autor o l'autora. O sigui que si a la vida ets algú absolutament ensopit el teu blog ho serà, i si ets unes castanyoles això, d'alguna manera, acabarà reflectint-se en els teus escrits. Durant els anys que vaig estar jugant on-line vaig veure que tothom acaba comportant-se com allò que és, a la llarga o a la curta no es pot eludir.

En el meu cas passa alguna cosa similar, si em trobo a gust sóc així: poc continguda, exagerada, riallera, potser excessiva, no ho puc evitar. Reconec que tinc tirada a passar-m'ho bé i m'agrada que la gent s'ho passi bé, també. Sóc d'aquelles amfitriones que no paren quietes per tal que els seus convidats se sentin el més a gust possible, i m'agrada!

Una cosa, però, és voler gaudir de la vida i compartir-ho a bocinets i una altra que també hagi de fer partícips els demés de les meves angoixes i misèries. Que alguna en cau de tant en tant, però procuro que no es noti massa. Però d'això a arribar a identificar-me amb una mena de Paris Hilton esbojarrada, donant per suposat que nedo en l'abundància al damunt de la sang i la suor dels pobres aturats, a la meva realitat, n'hi va un munt. Sobretot de prejudicis.

Sabeu? sóc una persona amb una fortuna incalculable: estic envoltada de persones meravelloses que, quan ha calgut, m'han demostrat el seu afecte. I no m'agrada presumir de patiments ni de desastres personals, que cadascú té les seves pròpies angúnies. No em sento culpable d'existir ni de gaudir d'allò que tinc, que ningú m'ha regalat i he (hem) aconseguit treballant molt, sense enganyar ni fer mal a ningú, ni tan sols a l'Estat, que ja és dir. I si hi ha dies, mesos o anys que no me les mamo tan dolces, la resta del món no en té cap culpa i no n'ha de fer res.

I, ja em perdonareu, però si ara rebés una herència d'algun oncle indiano desconegut, no li faria cap fàstic. Però no serà, i el que em tocarà és fer la meva per tal de poder gaudir, de tant en tant, de tot allò que m'agrada i em ve de gust, malgrat que algú es pensi que ho comparteixo només per pura fatxenderia. I si, ja ho sé, quan d'alguna manera t'exposes públicament corres certs riscos, però que acceptem que això ens pugui passar no vol dir que ens agradi, ni tan sols que ho puguem entomar amb esportivitat.
 Kiki Smith Rapture, 2001

35 comentaris:

XeXu ha dit...

Entenc que el que expliques és la teva manera de fer el teu blog, de triar les coses que expliques. Si és així, naturalment, ningú no t'ha de dir si has d'explicar unes coses o altres, com que estic molt d'acord en que la imatge que donem acaba sent, a la llarga potser, molt semblant a com som realment, tot el que dius és reflex d'una manera de ser o d'estar, de viure, o d'unes circumstàncies que poden canviar o no amb el pas del temps. És clar que t'exposes a ser titllada de moltes coses, com cadascú de nosaltres. Seran coses diferents, però en tots els casos pot haver-hi opinions de la nostra persona que no compartim ni entenem, encara que sempre hem de pensar que, si algú ens veu d'una determinada manera, no deu tenir una mica de raó. Pensa que sovint els altres veuen en nosaltres coses que nosaltres no abastem a veure.

De totes maneres, i tot i rebre crítiques o males interpretacions, sempre és millor ser un mateix. Al qui no li agradi com som, que no llegeixi, però almenys no estarà enganyat.

Evocacions ha dit...

És veritat, acabem sent com som. Conec, no obstant, algun actor i és exactament textual: "Conec l'actor" perquè hi ha molta gent que és de plàstic.

garbi24 ha dit...

es com ha d'asser, hem de ser i mostrar-nos tal com som, que molta gent no ho fa. Gasta bé la gran riquesa que tens

kika ha dit...

jo també penso que així són els blogs, i per això serveixen ... poder expressar coses sense manies, tal com les penses, ... i és clar, llavors, surt el que surt... però és el que hi ha! :-)

Arare ha dit...

tens moltíssima raó però no m'agrada ningú perquè "mani" al meu petit país. I això, reina mora, és molt i molt i molt greu. No me'ls crec. Vet-ho aquí.

I no. No els fico al mateix sac, sé que n'hi ha d'honrats. Però... on són? on s'amaguen? què fan, perquè jo, als meus més de cinquanta anys m'hagi desencantat després d'haver passat la meva joventut en lluita per poder arribar a la democràcia? - en molts casos, al costat d'alguns dels que ara ja no em crec perquè m'han decebut tant -


tot plegat és massa complexe com per parlar-ne en un comentari de blog.

Però si: tens molta, moltíssima raó. Benaventurada, tu que encara creus. Potser aniràs al cel? ;)

Alberich ha dit...

Tenim uns cercles: amics, companys, coneguts, parents i amb ells compartim confidències, tertúlies i vivències. Sabíem que a Hyde Park hi havia uns bojos ( o simplement agosarats) que s’enfilaven a un tamboret i es posaven a predicar, a recitar versos, a explicar contes, a donar mítings polítics.
Varem descobrir la telemàtica, amb els seus fòrums primer, i el blogs desprès i varem dir: Ja tenim tamboret, com els de Hyde Park !...I aquí estem, fent el que podem: els uns mes bé ( com tu) i els altres a la mida de les nostres possibilitats, però sempre amb el desig de compartir una mica els àngels i els dimonis que ens fan rau-rau per dintre.
Salut.

Lluís Bosch ha dit...

No sé si ho he entès bé, però el teu text sembla respondre a algun estímul concret. Imagino que has rebut algun comentari desafortunat... En tot cas, és evident que mantenir un blog vol dir ser una persona que exposa públicament alguna part de sí.
Precisament aquest estiu he rebut dos correus al meu compte on lectors anònims (sota pseudònim) em llencen una colla d'insults, no tan sols contra alguna idea que han llegit al blog, sinó contra mi, personalment. En aquests casos es tractava d'una lectura esbiaixada (no tothom té el mateix sentit de l'humor ni capta els mateixos matisos), però xocava que a partir d'un text deduïssin de mi una sèrie de característiques personals psíquiques i anímiques, de classe social, etc. La visió d'aquests lectors agressius resultava molt desencertada, però feien això mateix que dius: agafar un bocinet de mi i deduir el tot.
En fi. Penso que quan exposes alguna part teva en públic hi ha gent que automàticament genera una resposta agressiva. Sort que no sortim a la tele.

MARTELL DE REUS ha dit...

Estic amb tu a l'Estat (español) no se l'ha d'enganyar. En el meu cas opto per fer tot el possible per destruir-lo definitivament.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Penso com tu, que cada persona manifesta la seva manera de ser en allò que fa. Per això hi ha de tot en cada professió, país, religió, partit polític, etc. Però també penso que hi ha llocs on certes tendències es desenvolupen millor, pel tipus de persones que s'hi dediquen i que o t'acabes tornant com ells o te'n vas.

Pel que fa als blocs, no és una excepció, en això també estic d'accord, i acaben reflectint el que ets. Sé de persones que han creat admiradors com el cas que comentes, però també n'hi ha que han despertat odis. En el meu cas, com que a la vida real no desperto ni una cosa ni altra tampoc he tingut cap d'aquests problemes al meu bloc. Crec que un ha de fer allò que sap fer, i jo sé parlar de llibres, a la llibreria quan recomanava alguna lectura a un client de vegades altres clients venien a escoltar-me, per tant, això faig al meu bloc: parlar del que m'ha agrada. No desperto passions, però si certes afinitats i amb això estic contenta.

Vicicle ha dit...

Caram com està la penya. No sé, si un blog no t'agrada doncs deixa-ho córrer. M'abelleix comentar allà on trobe quelcom que m'interessa o una certa complicitat al que es diu o com es diu. Però polemitzar gratuïtament és ben trist. Altrament, a València cada vegada ens costa més no fer bo això de que els polítics són uns corruptes, tot i saber l'injust d'aquestes afirmacions.

Allau ha dit...

Igual que a en Lluís, em desconcerta el teu apunt i em fa pensar que has tingut alguna topada personal amb motiu del bloc. Si és així, pensa que són les servituts de treballar "de cara al públic" (i, si et vols dedicar a la política, hi has d'anar preparada); però en general la gent, si no els hi busques les pessigolles, és amable i respectuosa. I després sempre hi ha un parell de sonats, el pitjor de cada casa, amb els que també hauràs d'aprendre a conviure.

marta (volar de nit) ha dit...

Penso el mateix que l'Allau! Però si trobes un mètode que funcioni per deixar de ser vulnerable a les crítiques o als comentaris enverinadets, avisa'm. Una abraçada

Galderich ha dit...

Clídice,

Tu fot-li canya i passa de tot! Sense cap mena de problema. Fes el que vols i a qui no li agradi que no et visiti. No calen declaracions de principis que el que mane és la lògica. Però com diu en Lluís, a vegades la lògica no funciona amb tothom i algú et pot insultar.

Afortunadament a mi no m'ha passat.. serà que no tinc gaires lectors?

SM ha dit...

Tens raó que la personalitat acaba sortint d'una manera o una altra. I com diuen el Lluís, l'Allau, la marta, el Galderich i els altres, si el detonant del post ha estat una opinió fora de lloc no hi donis més voltes. La gent té poca feina!

Lluís Bosch ha dit...

Torno un instant per dir una coseta que se abans he oblidat: les escultures de la Kiki Smith són genials! L'any passat va ser a la Fundació Miró.

Joan ha dit...

Ostres, jo també hi veig una justificació de quelcom que no t'ha agradat gaire. Bé, no t'hi capfiquis.

En tot cas, i per bé que ens mostrem "tal com som" ningú coneix ningú com per jutjar-lo per unes paraules.

L'avantatge d'aquestes finestres és que no tens cap necessitat de resposta. El bloc és teu, i només t'has de justificar si vols. Tu ho exposes, i qui ho vulgui que ho miri i qui no, doncs ja sap què ha de fer. No hi ha més.

Però si et penses ficar en política més val que aprenguis a capejar crítiques i insults de tota mena, perquè en aquest camp no hi ha mesura. Pren-t'ho com una prova de tremp i no hi donis més voltes.

Príncep de les milotxes ha dit...

He vist enlairar-se el do de la paraula com una milotxa: magistral!

Clidice ha dit...

XeXu ja tens raó ja, de fet és un assumpte que em preocupa de forma molt teòrica, perquè no em passa a mi i prou. :)

Evocacions el mal és que la gent no distingeix, i em pregunto per què persones que saben llegir i escriure i compondre una frase coherent no ho saben distingir?

garbi24 aquesta riquesa, sortosament, no es gasta sinó que sol augmentar :) això són interessos i no el que et donen al banc!

kika si, és clar, i s'assumeix, cosa que no vol dir que agradi o emprenyi, o se t'escapi un "a fer la mà" :P

Clidice ha dit...

Arare no et pensis que "cregui" gaire, sabent com sé que només per promoure una conferència per esclarir alguns assumptes tèrbols del municipi respecte a unes graveres et veus sotmés a trucades anònimes, o que la gent se senti legitimada per anar a casa teva i trecar-te els vidres, o ratllar-te el cotxe. Són coses que no m'han passat a mi, però si a persones que conec i respecto. I això em diu que anem molt fluixos de cultura democràtica.

Alberich alguna vegada he fet servir aquest símil: els blogs com a speaker's corner, però curiosament la gent també actua com el públic de Hyde, i pren la part pel tot. Què hi farem!

Clidice ha dit...

Lluís Bosch no és només res que "m'hagi passat a mi", com a rastrejadora compulsiva de blogs ho veig cada dia a les vostres "cases" i em sembla que hi ha gent que té les coses molt poc clares.

MARTELL DE REUS bé, jo també optaria per la seva destrucció, però acte seguit seguiria fent la meva declaració de la renda a l'Estat Català sense trampes. Crec en el pagament d'impostos, què hi farem!

Clidice ha dit...

Sílvia Tarragó Castrillón és evident que depenent de la temàtica hi ha més passions i odis en uns blogs que en uns altres. Però el més xocant és la compulsió d'ofendre o de prejutjar, la llibertat que es pren la gent de forma totalment arbitrària. No ho sé, hi ha gent que en gaudeix i em costa molt de comprendre.

Vicicle dius la paraula màgica: complicitat. Tant li fa el que t'expliquin, hi ha complicitat o no n'hi ha. Si és no, que caratsus fas anant a aquell blog? I bé, dels polítics, que vols que et diga? és que a València esteu fent un màster :(

Clidice ha dit...

Allau bé, hi ha blogs per a tot, jo sóc molt feliç amb la gent que em comenta, que sol respectar la meva feina i ho agraeixo. No he tingut res personal amb ningú, senzillament que un comentari, amb una certa càrrega sarcàstica, em va fer enfadar i aleshores vaig aprofitar el raig de furia Clidiciana per dir una cosa que ja fa temps que penso anant amunt i avall. Tot i que en sóc poc víctima en aquest cas.

marta (volar de nit) no crec que en deixi de ser mai de vulnerable a les crítiques, malament rai! Sempre és bo mirar-se al mirall, pot ser que trobis aquell pèl que no te n'havies adonat :) Tonets :)

Clidice ha dit...

Galderich no sé si en tens molts, però és perquè no saben el que és bo. Que a casa teva hi ha molt de tall i de molta qualitat. :)

SM ja tens raó ja, la meva màxima és no "entrar al drap", sempre suposo que la persona que ha fet el comentari desafortunat, per a mi, no ho ha fet amb aquesta intenció i segurament jo he estat més susceptible del compte. Però fent un tomb pel món blogaire veus cada cosa ...

Lluís Bosc (bis) és bona eh! :)

Clidice ha dit...

Joan més aviat estic conformada en fer política en un país on la política és, potser, la tasca més desprestigiada. Però que ho accepti no vol dir ni que m'agradi ni que no m'hi emprenyi, malgrat que sàpiga que és malgastar bilis en va. Però mira, així em permeto un mecàsumcony! i em quedo tan ampla ;)

Ai Príncep de les milotxes que em malcrieu! i després ma mare no em pot fer passar per l'adreçador! ;P

F.Puigcarbó ha dit...

NO DIC RES, ja ho has dit tot i és així. Ara, si vols acceptar un consell no et dediquis a la política, és fagocitaria i ho devora tot.

Comtessa d´Angeville ha dit...

MOLT BEN DIT!

Jordi Tudó ha dit...

Això que tots els polítics són uns lladres, s'ho han guanyat a pols. Abans perdien el seu patrimoni per uns ideal, o inclús la vida, (Macià o Companys)ara, perden el cul per una cadira, i com més anys millor, a més juguen al joc de la oca, que passen d'una casella a una altra, ai, volia dir d'una mamella a una altra.
Salut

lolita lagarto ha dit...

a mi em sembla que ser vulnerable a les crítiques és senyal que s'està viu i que no hem posat una cuirassa a l'esperança que la gent ens entengui, tot i així a vegades intento protegir-me davant d'aquells que no dialoguen amb la crítica, sinó que només hi projecten les seves pròpies frustracions.

Carme ha dit...

Jo estic totalment d'acord que cadacú ensenya el que vol d'ell mateix i fins alà on vol i que hi ha coses que no et vénen de gust d'explciar. I fins aquí que tothom faci el que vulgui. per altra par em costa d'entendr e el mal rotllo o la gent que es fica amb els altres i la seva manera de fer. Si no m'agrada un blog, no hi vcaig...

Jo de veritat que t'admiro molt les teves ganes o empenta o esperança en el futur de dedicar-te a la política. Et desitjo molt bona feina i g ane s de superar les dificultats i entrebancs...
Jo en seria incapaç, i ara més incapaç que mai.

Albert B. i R. ha dit...

El bloc és un lloc on deixem anar les nostres idees o pensaments. Per tant, és inevitable que en certa manera reflcteixi la nostra manera de ser. Tot i que també hi pot haver qui es fa passar per alguna cosa que no és... tot pot ser, però ha de ser complicat (quasi impossible) mantenir una determinada línia en cada apunt.
Pel que fa a les confusions de la gent amb els personatges públics... que no sabem diferenciar realitat de ficció?

Eulàlia Mesalles ha dit...

En aquests moments em sento força identificada amb allò que dius.
Tinc els lectors enervats per la trobada de Sant Llop... :(

LEBLANSKY ha dit...

Només faltaria que l'autora o autor d'un bloc no pogués explaiar-se com ho fas tu! Tenim dret a sentir-nos ferits, és el mínim quan un decideix compartir textos, imatges i parides amb tothom que ho desitgi.

LEBLANSKY ha dit...

Ai, que em descuidava de comentar un "efecte colateral": és lògic que un bloc sigui l'expressió, o si agrada més, la cara virtual del seu autor. Em passa amb els tebeos, que reconec en els personatges als dibuixants.
Però en canvi, en el cas dels blocs, quan s'ha producit la "desvirtualització" dels autors, no n'he encertat ni una, mai. Patós que és un, haw, haw!

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó saps? tinc l'esperança que sabent-ho seré capaç de retirar-me a temps :)

Comtessa d'Angeville missenyora què us he d'explicar a vos al respecte oi? I és que hi ha coses que acaben metrallant la moral!

Jordi Tudó bé, jo en conec alguns que sembla mentida, però que són honestos, ara bé, com més amunt més difícil :(

lolita lagarto si algú no t'entén pot perfectament preguntar, si és que l'interessa. Ara, si algú pretén jutjar la persona només per un apunt, això ja toca més la moral.

Clidice ha dit...

Carme bé, si vols que et digui la veritat, sóc molt conscient de totes les pegues que hi pugui haver però sempre he cregut que algú s'ha d'arremangar i fer la feina no?

Albert B. i R. no, alguns no saben diferenciar realitat de ficció i d'altres prenen "la part pel tot", malauradament.

Eulàlia Mesalles nena, ja ho he estat veient! Tot i que alguns lectors teus ja ho tenen això, que us han muntat cada pollastre! Et planyo, ànims! :)

LEBLANSKY doncs amb aquest últim comentari ara m'has planxat. No vull ni imaginar-me que t'havies imaginat de servidora! ai! ;P En canvi jo no tinc mai sorpreses, no em faig mai una imatge de ningú fins que no el conec i a vegades ni així :P