divendres, 31 de desembre de 2010

dimecres, 29 de desembre de 2010

D'aquelles sincronies

No em moc mai de casa sense un llibre, com a mínim. Fins al punt que, moltes vegades, en algun viatge, la por a quedar-me sense lectura fa que pesin més els llibres que la roba. Aquesta vegada hem de volar a Santiago de Compostela, però els controladors aeris han fet plans per nosaltres. Davant la necessitat de ser-hi, prenem el cotxe i enfilem sense descans pels paisatges erms que envolten les autopistes. La veu càlida del gps ens guia: "seguiu recte i preneu la propera sortida". Arribar tard, esgotats i negra nit, sopar una mica a la cafeteria de l'hotel, i prendre el llit com si fos l'únic deler de la nostra existència, és el que es pot explicar del final del dia.

L'endemà, abans de baixar a la cafeteria a menjar alguna cosa llegeixo:

"La instauració d'un món socialista autèntic, en el qual no ens paguem únicament amb bones paraules i amb discursos brillants i mastodòntics, és difícil, i ens ho prova que, actualment, encara no hi hagi cap país on el socialisme s'hagi realitzat de debò. En part, és clar, perquè la fita no es pot assolir mentre unes nacions anomenades socialistes hagin de conviure amb unes nacions capitalistes que priven d'aribar a aquell internacionalisme que destrueix els egoismes nacionals i conserven unes fronteres que sobren. Però en part, també, perquè els teòrics, o bon nombre dels teòrics del socialisme, en general pertanyents a nacions hegemòniques, han predicat una homogeneïtzació a partir de "casa" sempre que els fets nacionals es referien a pobles de "l'interior" i no a colònies allunyades, menystenint una sèrie de trets sòcio-econòmics que emparenten la problemàtica d'uns i altres. Són partidaris, per tant, d'una assimilació total que no respecta les característiques culturals històricament desenvolupades per les diferents comunitats." (pàg. 62-63)

Sortim per anar al centre històric de Santiago i llegim:


"En una societat com la nostra, hi haurà sempre subordinació a la cultura veïna i, doncs, una repressió de les formes de manifestació del país mentre alguns dels nostres socialistes amb incidència entre les masses acceptin que el poble català té menys drets que el poble que l'ocupa i afavoreixen, consegüentment, una alienació que afecta tant els catalans d'origen com els d'adopció. I, aparentement, ho accepten cada cop que se subjecten al jacobinisme dels partits germans que, en lloc de defensar una realitat catalana, com en defensen una de castellana amb el nom d'espanyola, tiren l'aigua a llur molí amb l'amenaça de les dues comunitats que ells mateixos faciliten quan, en confondre voluntàriament la naturalesa d'uns drets i d'unes obligacions que hi van aparellades i en oblidar a llur conveniència que no som algú que ha anat a imposar les seves lleis a algú altre, sinó un país al qual se li han imposat les d'un poble que, incapaç de sulucionar els problemes que es crea, ens priva de solucionar els que ens provoca, continuen l'obra de la dictadura." (pàg. 63)

 I retorno a la lectura, pensant en les curioses sincronies que tantes vegades succeeixen i que han fet que, justament aquesta vegada, volgués llegir Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res d'en Manuel de Pedrolo, publicat el 2000, i que l'article citat sigui "Al capdavall de l'escala" de 1979. I, com sempre, més preguntes i cap resposta certa.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Ràdio: Carme Sala i Ana Bergua

Tenir un nebot de cinc anys hauria de ser obligatori per a tothom. Perquè els nebots de cinc anys no t'estressen tant com els fills i, a més, ajuden a que no et fossilitzis. Sinó per quin motiu hauria de passar-me una bona estona a la secció d'infantil d'una llibreria quan hauria d'estar comprant corbates pels fills? Si portessin corbata, és clar.

El cas és que a en Joan, el meu nebot de cinc anys, el tió sempre li caga llibres, també els caga a en Jordi, son germà més gran, però per a aquest, els punts de llibre són en format euro. Una blogaire de la que m'agraden molt els seus dibuixos, i que ja m'agradaven molt abans de conèixer-la com a blogaire, és la Carme Sala. La Carme és l'autora del blog La meva maleta, on podem gaudir d'ella com a blogaire i com a dibuixant.

La Carme Sala, juntament amb l'Ana Bergua, han publicat el llibre L'àvia necessita petonets. L'àvia pateix alzheimer i les nétes provaran de "curar-la" com es curen les ferides a les criatures. Segurament els petonets són una fórmula màgica per a fer el camí necessari per intentar entendre com un adult pot arribar a perdre el control de la seva existència i de la seva memòria.

N'hem parlat d'elles a la ràdio. Primer, però, no ens n'hem pogut estar de comentar la trista sentència sobre la immersió lingüística en català a les escoles.

El blog de l'Ana Bergua: Como la princesa del guisante.

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon solstici d'hivern!

 Himba, Epupa falls, riu Cunene, Namíbia, 2008

Ni pessebres, ni establies,
ni santsjoseps, ni ases, ni bous,
al món continuen naixent criatures en una cabana.
Ni plors, ni pors,
ni cares balbes de fred,
la vida només creix com cal si hi ha somriures.

Bon solstici d'hivern!

(el pessebre complet al Factor X)

Web: utilitats, conjugar verbs


No totes les webs han de ser prodigis de la tècnica i del savoir faire dels programadors. Al final l'estètica no ens ha de fer perdre la finalitat última de l'eina i, en aquest cas, us porto algunes webs que m'han donat més d'un cop de mà. Aquí, aquí, aquí, aquí podreu conjugar verbs, que mai n'hi ha prou d'això de saber-ne. Si, ja ho sé, no és tan distret com els sudokus, però vist com està el pati, tota eina serà poca.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Fent i desfent ...


M'havia encaparrat a fer-me un jersei de llana, d'aquests gruixuts amb trenes. No solia fer gaire mitja, fins ara havia brodat al tambor, havia fet puntes amb el ganxet i una mica de frivolité, però estaven de moda els jerseis fets a mà i, evidentment, jo en volia un.

Asseguda al sofà al costat de la padrina Dolors, i colgada materialment de troques de diversos tons de torrat -aleshores encara no sabia que el marró és el color més desfavoridor que hi ha- mirava l'esquema de la revista intentant no perdre'm.

La televisió estava engegada, uns nyús travessaven un riu mentre els cocodrils esperaven, tranquil·lament, per cruspir-se'n uns quants. Simultaniejava el croquis del jersei amb els  nyús mentre la padrina passava el rosari. Se sentia com mormolava i el crec-crec del paperet que feia servir per no descomptar-se. Mai feia servir el rosari, el tenia desat, perquè no li agradava exhibir-se en les seves pràctiques religioses. Sempre m'havia fascinat la seva forma de viure la religió, gairebé quàquera, tant diferent de tot allò que ens envoltava. Ara sé que no m'hauria d'haver estranyat, la gent que ha patit de debò no fa gaire escarafalls de res.

Ja devia ser a punt d'acabar perquè la padrina sincronitzava l'acabament del rosari amb el començament del "Vostè Pregunta" d'en Joaquim M. Puyal, el seu ídol a la pantalla. A la ràdio lo Llauís del Olmo i la Maria Matilde Almendros, i a la televisió en Joaquim Maria Puyal, el seu déu absolut en el món terrenal.
Maria Matilde Almendros i Joan Capri

Rumiant en això i en allò me'n vaig adonar que una trena no em quadrava. Gairebé exclamo "merda!", però això no ho faria mai al davant de la padrina, a casa no es renega. "Si pots dir una cosa sense males paraules no hi ha cap necessitat de dir-les", podríem posar-ho com a lema de l'escut familiar, si en tinguéssim. Bé, em vaig empassar l'exclamació i vaig enretirar la labor per mirar-la a una certa distància.

- Se m'ha escapat un punt - vaig dir amb cara de disgust.

La padrina em mirà, mormolà el final d'una avemaria, feu el senyal al paperet i el desà a la butxaca del davantal,  ja acabaria de resar després.

- A veure, deixa que m'ho miri - prengué la labor i feu el mateix gest que jo - si xiqueta, ho hauràs de desfer - i em tornà la labor.

Me la vaig mirar sorpresa que ella no tingués una solució més senzilla pel desastre. Ja començava a saber que els pares no eren perfectes, però amb la padrina em costava força més creure-m'ho.

- Però padrina, si ja n'he fet un pam més!
- Si no ho desfàs ara després no et quadrarà ni el coll ni la cisa. A més, ja ho saps ...

Me la vaig mirar i diguérem a cor, somrient:

- Fent i desfent es va aprenent!

- Au va, que comença el "Vostè pregunta" - em digué.

I, evidentment, com en tantes ocasions a la vida, després de fer un pas enrere i contemplar, o contemplar-me, vaig haver de desfer un pam de la mitja i tornar a fer-lo. Ara parant més atenció, i compte de no haver-ho de fer massa sovint això, que la llana perd llustre.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Ctrl+C/Ctrl+V


Veus la teva cap asseguda al davant de l'ordinador escrivint. A la paret del darrera, curosament emmarcats, els títols universitaris que avalen la seva possessió d'una taula al costat de la finestra i que demostren que, durant un llarg període de la seva vida, ha sabut fer allò que se sol dir vulgarment "clavar colzes". La contemplació d'un currículum tan aclaparant et serveix per entretindre't mentre esperes, pacientment, que presti atenció a la teva presència.

Amb aspecte concentrat està escrivint un correu electrònic. Els ulls li van, alternativament, de la pantalla al teclat, que prem amb els dits índex de cada mà. Vol copiar una paraula i pren el ratolí, el mou amb poca gràcia per tal de situar dins la pantalla la fletxeta al damunt de la barra de desplaçament lateral [Av Pàg/Re Pàg] i va fent clics per moure's dins el document. Un cop ha localitzat allò que vol copiar, intenta seleccionar-ho diverses vegades passant el ratolí pel damunt [Shft+Ctrl+fletxa], quan ha aconseguit que totes les lletres quedin dins del camps seleccionat, clica el botó dret del ratolí per obrir el menú i triar l'opció de "copiar" [Ctrl+C], ho ha de fer un parell de vegades perquè, misteriosament, se li esborra la selecció; després, per la barra lateral avança cap on vol posar la selecció copiada, se situa al damunt de l'espai [Ctrl+End], clica de nou el botó dret del ratolí per obrir el menú i selecciona "enganxar" [Ctrl+V].

No saps si ho podràs suportar gaire més això que t'apliquin la meditació transcendental per decret, i et preguntes si fóra tan difícil per a algú amb tant de paper emmarcat aprendre una miqueta del funcionament d'una eina com l'ordinador, si més no el tractament de textos. És clar que, ben pensat, sembla que els doctorats universitaris no estan capacitats ni per aprendre la llengua del país on han d'exercir. Que ja se sap, el llegir, a vegades, fa perdre l'escriure.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Se m'acut que ...

d'Ignacio Noé
 (gràcies Joan!)

Ai del bufó que esdevé massa amarg, el seu coll corre un perill imminent. Perquè, què és un bufó sense públic ... o sense coll?

divendres, 17 de desembre de 2010

Web de la setmana: retorn als orígens

L'Arismendy Ramos és un "gaijin dominicà", o com ell mateix es defineix al seu perfil "Gaijin es una palabra japonesa que significa extranjero. Yo soy un dominicano residente en Japón y por lo tanto soy un Gaijin." Ara que està de moda entre alguna elit fer veure que això de viatjar és, gairebé, de mala educació, jo reconec públicament que m'agrada, no, menteixo, m'apassiona i que me n'estaré del que convingui per tal de poder-ho fer, tan si és cosa de belensestebans com de ducsdewindsors.

Però, és clar, la butxaca i el temps no sempre ho permeten, per això els blogs són una cosa meravellosa. L'Arismendy ens explica de primera mà coses sobre el Japó, un lloc que em falti (com tants) i me'n dolc cosa mala. Un dels somnis de la meva vida és pujar al mont Fuji a menjar-me un ou dur, que no sé si encara els hi fan, o si els hi han fet mai, però és un d'aquells mites que et queden gravats de menuda. En aquest apunt ens explica la moda del Furoshiki, un mocador ancestral que fan servir els japonesos per embolicar. No us perdeu el youtube, perquè dóna un munt de bones idees.

de Gerard Moliné

És evident que, si teniu una certa edat, acabeu lligant caps, i mai més ben dit, i penseu en el nostre fantàstic, útil i nostrat mocador de fer farcell. Una peça que abans existia a totes les cases i que ara, misteriosament, o en ares al nouriquisme que ens impregna, ha desaparegut de forma discreta, i que no estaria de més reivindicar per provar de viure en un món amb més senderi (ni punt de comparació amb aquestes bosses reciclables terribles de l'Ikea o el Carrefour). D'aquí a Google i trobar aquesta web d'en Gerard Moliné, un dissenyador de l'Urgell, només hi han anat uns quants clics. Perdeu-vos-hi perquè hi trobareu un munt d'objectes i dissenys interessants.
de Gerard Moliné

Ja ho veieu, en un sol apunt hem anat de la República Dominicana al Japó i, dels mocadors japonesos al nostre mocador de fer farcell a l'Urgell. I si és que, per molts escarafalls que es facin, viatjar, ni que sigui virtualment és el millor del món.

dijous, 16 de desembre de 2010

La veritat

"La veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer", diuen que va dir Agamèmnon.

"No és veritat", diuen que va dir el seu porquer.

Antonio MACHADO / Juan DE MAIRENA

dimecres, 15 de desembre de 2010

De músiques, anglesos i bufons

Hi ha coses que són una temptació, com aquelles capses de bombons dels aparadors de les pastisseries. Un vídeo així, tan tronat,  em sembla impagable, sobretot perquè hi trobo alguns personatges dels meus preferits i perquè que aixequi el blog aquell qui, de la meva generació, no hagi fet, ni que sigui una mica, el que fan els personatges del vídeo.


I ja sabeu que passa al Youtube, que d'una cosa te'n vas a l'altra i 


de la sèrie de la BBC A bit of Fryan and Laurie, una sèrie molt més que interessant, sobretot per allò de: on són els límits? i, si a dos bons bufons els inserim en el políticament correcte, què ens queda: dos actors que representen el que se'ls escriu i prou?

dimarts, 14 de desembre de 2010

Ser d'enlloc

Oi què és dolça?

L'altre dia, parlant amb una persona d'aquelles que et ve molt de gust parlar, em va fer pensar en què hi ha persones que no som d'enlloc. Curiós, en el meu cas, si considerem que he nascut on visc, però no he tingut mai massa la sensació de pertànyer-hi, tot i que, últimament me'n sento més.

Així com dels vins ara hi ha la D.O. Catalunya, per englobar tots aquells vins que no poden accedir a les D.O. establertes, servidora també podria fer-la servir. D'on ets? em preguntaria algú, sóc catalana, li respondria. Perquè això si que ho tinc clar, sóc catalana, però tampoc sé ben bé d'on.

I aleshores me n'adono que la majoria d'amigues i amics que tinc són com jo, persones que no acaben de  pertànyer enlloc. I no pas perquè siguem nosaltres qui ens posem l'etiqueta, sinó que els demés ja procuren que ens n'assabentem. "Tu no ets d'aquí oi noia?" -I et mires aquella persona amb cara de: ves ara què m'està dient aquest?- i respons una mica ofesa: "doncs si mestre (o mestressa), jo vaig néixer aquí!". Però no cal patir-hi, ells ho saben i sempre guanyen: "ah si? però vaja! els teus pares són de fora!".

I si, els meus pares són "de fora", que no sé ben bé que deu voler dir això. De fora d'on? del poble, és clar. Però té cap importància ser de fora del poble avui en dia? perquè si fossin de fora del planeta, per exemple, és clar que tindria el seu què, fins i tot si fossin de fora del continent, però ser de fora, essent de més o menys 120 km de distància i de la mateixa llengua i cultura, és com ser molt poc de fora, no trobeu?

Tanmateix en els pobles encara n'hi ha que s'entesten en aquest "de fora", i et vénen ganes de convidar-los al poble del costat per poder-los ensenyar que se sent essent "de fora". Perquè aquesta és una altra qüestió: quants kilòmetres calen per ser, definitivament, "de fora"?

dilluns, 13 de desembre de 2010

Ràdio: Josep Lluís Abad i Bueno

Reconec que de poesia, com de tantíssimes coses, hi entenc poc. I, sense cap dubte, de prínceps, ni que sigui de les milotxes, menys encara. Però bé, Espai claudàtor ens fa un regal, un regal virtual del qual n'he gaudit i del qual n'hem parlat a la ràdio. Ja feu tard per anar al seu blog a descarregar-lo de forma totalment gratuïta.

divendres, 3 de desembre de 2010

Tancat fins el 13

Doncs si, seré fora uns dies per resoldre uns assumptes i, tot i que potser m'enduré el portàtil, no sé pas si podré estar pendent de res que afecti a la blogosfera. Per això us deixo les claus de casa, regueu-me les plantes i vigileu que no se'n vagi el llum i se'm descongeli la nevera. Gràcies!
Sigueu carinyosos que és molt sensible!

Web de la setmana: false.jp

Stripe #1

Aquesta setmana una web de les que a mi em fan perdre molta estona. L'art digital no és estàtic i, moltes vegades, no podràs tornar a veure l'obra que acabes de veure, perquè, senzillament, l'hauràs fet desaparèixer tu. En Toshiyuki Nagashima és un artista japonès i aquest és el seu portfolio. Aneu al menú i potinegeu de gust.

dijous, 2 de desembre de 2010

Racionalitat retrospectiva o dèiem ahir ...


"Tot allò que roman durant molt de temps s'ha anat carregant a poc a poc de raó, fins a l'extrem que ens resulta inversemblant que el seu origen fos en la no-raó. No ens sembla sentir que estem davant d'una blasfèmia o davant d'una paradoxa sempre que algú ens mostra l'origen concret d'una cosa? No està tot bon historiador constantment en contradicció amb el seu medi ambient?"

F. Nietzsche (1978). Aurora: Meditación sobre los prejuicios morales (p. 11). Barcelona: Olañeta.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Em sacrifico o segueixo comprant a Loewe? (la prova del cotó o fent amics)

Avís: aquest apunt està fet per tal de seguir-ne els enllaços. Sense llegir la informació vinculada no té gaire significat. Ah! i tot i que pot tenir efectes secundaris, no és un medicament, ni cal parlar-ne amb el farmacèutic (bé si no voleu, és clar. Tanmateix no us ho aconsello, només d'imaginar-me la cara que faria el farmacèutic ...).

Sóc ecologista.

Acabo de llegir-me a mi mateixa i, d'entrada no hi veig que hagi dit cap barbaritat en l'afirmació anterior. Ser ecologista "és bo", és "respectuós", implica voler "un món millor" i, segurament, em fa més simpàtica de cara a la majoria de les persones.

Ser ecologista, en el nostre món, vol dir viure de forma sostenible, no contaminar, utilitzar energies alternatives, productes naturals, tenir un petit (o gran) hort a casa, no llençar papers a terra, reciclar, consumir racionalment, anar a manifestacions contra els abrics de pells, viatjar en un vaixell amb els colors de l'arc de Sant Martí o, en el seu defecte, fer les donacions oportunes, vestir amb robes totalment desfavoridores però de fibres naturals i, a poder ser, teixides a mà ...

Ep! ep! ep! parem el carro! que tot té un límit! i si bé moltes d'aquestes coses les faig, i me'n descuido unes quantes, algunes que faig i d'altres que no faré sinó és sota amenaça de mort, que tot arribarà, això de dur roba desfavoridora m'ha arribat a l'ànima. Potser si que em convé revisar el meu ecologisme militant, i potser si que no en sóc TANT d'ecologista.

Bromes a banda, i rumiant-ho bé, puc afirmar que si, que sóc ecologista, però el que no sóc, ni vull ser, és ecofeixista. Així doncs, com ja he dit més d'una vegada: no em preocupa com penso, sinó que em preocupa per què penso com penso i, per tant, sempre poso les meves idees sota sospita. Si passen la prova del cotó, com aquesta de Philippe Pelletier, i acceptem totes les manipulacions que s'han fet, i es fan, per part dels integristes de la cosa (un bon apunt de Tirantlobloc), tant de l'una com de l'altra, potser podrem aconseguir una ideologia sensata que no vagi donant-se bufetades amb la realitat. Amb tots els meus respectes per la gent que pugui pensar exactament el contrari. Respecte mutu, vull dir.

Això si, no em faré vegetariana i, per poc que pugui, compraré roba que m'agradi de debò.




N.B.: ja m'agradaria cabre-hi en uns pantalons així! ;)

dimarts, 30 de novembre de 2010

Exposició de fotografia


M'he permès la llibertat d'espatllar aquestes dues magnífiques fotografies amb el nom dels seus autors perquè són imatges que no em pertanyen. Però no volia deixar passar l'ocasió de recomanar-vos que si us perdeu per Gràcia i teniu set, o heu d'anar al lavabo i us cal entrar en un bar a prendre una aigua, o un gin-tònic, feu-ho al bar Berheads, al carrer Ferrer de Blanes número 3 (dels jardinets de Gràcia, carrer Bonavista, la segona a mà esquerra, a un no res). Fins i tot no és mala idea anar-hi expressament. Al Berheads en Marc Àvila i la Clàudia Serrahima hi tenen l'exposició de les seves fotos brasileres. Els autors són insultantment joves, però crec se'ls pot perdonar aquest atreviment.



I del rondo del Barça d'ahir, que voleu que us digui, no veig perquè han de televisar els entrenaments ;)

dilluns, 29 de novembre de 2010

Jornada de reflexió

Ple del Parlament de Catalunya

"El dia després" és quan crec, amb tota honradesa, que és quan ens cal reflexionar. Ens cal veure si les nostres idees han estat compartides per una gran part dels nostres conciutadans, si aquells a qui hem donat el nostre suport han tingut la reacció prevista, si estem del tot convençuts d'allò que hem dit, anant, o no, a expressar-nos a les urnes. Ens cal, ni que sigui en la intimitat, entendre quines han estat les conseqüències del nostre acte, acceptar les victòries amb la prudència que li convé a l'enorme responsabilitat del poder rebut, i les derrotes amb la consciència de quins han estat els errors que ens hi han dut.

Evidentment que tal dia com avui aquestes seran unes reflexions molt minses, els vencedors estaran en mans de l'eufòria, els perdedors intentant salvar els mobles, tots amagant vergonyes i mentides (malgrat el paper de damisel·les recatades que han fet a la televisió i en els discursos, que tots sabem com funciona això de dir tot allò que s'espera que diguem), i, gairebé sense excepció, tots pendents del partit del vespre. O sigui que farem allò tan nostre: ja hi rumiarem demà o tots els sants tenen vuitada, depenent si guanyem el partit o no.

Imatge de la Xarxa

divendres, 26 de novembre de 2010

Ràdio: Elies Barberà


Avui em salto la web per qüestions de rabiosa actualitat (iupi! he dit la frase! ara només em queda pujar a un taxi i dir allò de: segueixi a aquell cotxe!). I és que avui mateix, a les 10 del vespre, al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat (si, el de l'altre poble, com aquell que sempre parla de l'altre club de la ciutat) aniré a veure Corrüptia, una obra de teatre de la companyia l'Enjòlit, que dins la programació del Lola 8 i en clau d'humor (sarcasme?) ens situa en un hipotètic (ehem) país on esclata un escàndol de corrupció. No sé si veuré gaires sastres i bigotis (ehem, ehem), però atenent que l'autor de l'obra és un periodista de Canal 9 (cof! cof!), ves a saber!

I em direu: per on lliga el llibre que ens poses, la ràdio i l'obra de teatre? Doncs fàcil, un dels actors de l'obra és l'Elies Barberà, l'autor de Allà on les grues nien, un llibre de poemes urbans (?), actor i blogaire. Per tant, si voleu escoltar-nos a la ràdio, premeu aquí. I si voleu escoltar-lo a ell, molt més recomanable, apropeu-vos avui al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat i, per 10 euros (segons diu el programa) el tindreu a l'abast de la mà.

(Ah! i pels que escolteu el podcast: el poble del qual no recordo el nom en tot el programa és el Genovés, "pàtria del millor jugador de pilota valenciana de la modernitat", segons em confirma l'Elies. Quin cap que tinc!)

dijous, 25 de novembre de 2010

(auto) Odi 1

l'ànsia s'escola pels resquills de les despulles del que li resta al meu cos i s'afebleix amb un gemec adolorit davant la mirada impacient
enutjada
o indiferent

dimecres, 24 de novembre de 2010

El bus i els "nous" catalans


M'agraden els autobusos de línia, malgrat que la majoria de les vegades em maregi, o ens maregin a tots plegats amb els seus canvis d'horari. Però aquest medi de transport tan promiscu, per l'atepeïment que ens obliga la disposició dels seients, fa que, per l'alçada, puguis observar en totes direccions. Observar i escoltar també, amb l'afegitó que els trajectes solen ser més llargs que a la ciutat, en el meu cas que el faig servir per "baixar" a Barcelona (37 quilòmetres). Això permet saber coses de les persones que t'envolten, sense voler, a poc que paris l'orella. També et dóna una visió privilegiada del món exterior, si més no de l'àrea que envolta la carretera i dels camions i altres autobusos.

Quan puges per una hora en un autobús de línia canvies d'estat i no pots fer res més que observar i rumiar. També et pots aïllar de l'entorn, fins i tot sense auriculars, però per a això ja cal estar més ensinistrada.

Tenia una visita de la feina a Barcelona. Podia haver agafat el cotxe, amargar-me l'existència fent cua a la B-23, tornar-me mico (mica) per trobar el lloc on havia d'anar, donar més voltes a la recerca d'un aparcament, o sigui que, comptat i debatut, hagués perdut més temps, més humor i uns vint euros. Amb l'autobús he passat amb un euro i cinquanta cèntims i, al damunt, he anat tranquil·la, he pogut escoltar el meu entorn i escriure una miqueta.

L'autobús de línia que passa pel meu poble, quan falten cinc minuts per les vuit del matí, sempre va atapeït; això vol dir que el seient del teu costat anirà ple. En una de les parades del poble l'ha intentat ocupar una dona gran, carregada de paquets, que m'ha encolomat una bossa de mà on, pel cap baix, hi duia un gat hidràulic. Finalment, després de tota una performance força divertida, algú li ha cedit dos seients i ha desaparegut del meu costat, no sense haver reculat per tal de recuperar el seu gat hidràulic de la meva falda.

En el poble següent ha ocupat el seient una noia embarassada, bé, més que embarassada, embarassadíssima! Ha segut sense dir ni bon dia, què hi farem! Potser millor, que així m'estalvio haver-li de preguntar res sobre un embaràs que, amb tota la franquesa, no m'interessa gaire. Encara no havien passat cinc minuts que li ha sonat el telèfon mòbil. L'he escoltada parlant, en castellà, amb el seu home. Es notava, per l'accent, que era castellanoparlant d'origen. Després s'hi ha posat el seu fillet petit i li ha començat a parlar en català, com fan tantes parelles avui dia. Després dels petonets a la mama ha penjat i ho ha aprofitat per telefonar al pediatra del nen, i amb la recepcionista hi ha parlat en català i castellà alternativament ...

Ai si paguessin per mirar i escoltar! La meva nòmina seria desorbitada! Tot i que només de pensar en la Declaració de la Renda, i no és la primera vegada que em passa, penso que ja està bé així, gratis total.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Coses que passen a ... Xàtiva

I mira que n'és de grossa la cosa, que només havia estat a la zona de València tot passant esverada amb el cotxe per anar a Alacant. I amb això d'El Penjoll i de tenir un cap de setmana d'aquells que dius: "ves que ara faria un Thelma & Louise", ja ens tens a la Glòria i a mi dalt d'un tren en direcció a Xàtiva.

Què se'ns hi havia perdut? Res i tot, les opcions eren Amsterdam, massa fred ara ja, Puerto Urraco, massa tètric, i Xàtiva. La tria era evident, a Xàtiva, a més, parlen una llengua similar a la nostra, alguns descerebrats en diuen català, però compte! no us equivoqueu! Que va quedar clar i patent que sense traductor no ens n'haguéssim sortit pas: és valencià, una llengua absolutament diferent de la nostra, que va néixer fora de qualsevol contacte amb la nostra i que no podem ni entendre ni parlar nosaltres, perquè no ens en sortiríem pas.

Fer turisme peninsular està molt bé, i aprofitar-lo per desvirtualitzar al personal està millor, sobretot si és al voltant d'una taula ben proveïda. La crònica del viatge: aquí. Les curiositats? Doncs que a Xàtiva se'ls diu "socarrats", sembla que després que el "campechano" de Felipe V passés per allí i es descuidés d'apagar la torxa. I tenen una cervesa a la que han anomenat, també, Socarrada. Cervesa de mel i romaní, curiós i xocant el gust.

Evidentment, fruit de la ingesta de la Socarrada, una ha d'anar al servei. No, al militar no, que també podria ser, sinó a l'altre. I alguns dels sospitosos habituals de la casa ja saben que quan vaig als lavabos públics no ho puc evitar: acabo fent fotos. Al final haurem d'inaugurar una nova secció: art porcellànic li podríem dir, o artistes de Can Felip, mai més ben dit. Però és que la gent sempre m'acaba sorprenent. Sinó digueu-me si no és una preciositat això:
Té mèrit oi? La porta és negra, doncs ens proveïm d'un retolador blanc! Faltaria més! I no val un tipp-ex no! ha de ser retolador, veieu el traç, la cadència? I que me'n dieu de l'adjectiu? Paladegeu-lo: furrrrrrcia! I la paraula, ja en desús, lligada a "Sheyla", un nom tan exòtic. Serà una Sheyla aliena o nostrada? L'estil i el traç de la lletra ens parlen d'algú que no és pas una illetrada. Faig servir el femení atenent que estic en un lavabo de dones. Alguna cosa deu tenir el mot "furcia", aplicat a la Sheyla, que mereix substituir a la clàssica, avorrida i vulgar "puta".

"Sheyla es una furcia", condensació poètica, entropia contundent que m'emociona i em fa oblidar que algú truca volent entrar. "Ocupat!" exclamo sense parar de llegir, afamada, tots els rètols en blanc i vermell del cubicle ara elevat a la categoria d'exposició artística.

A la fi, arriba el sublim:
La cua comença a ser preocupant a fora. Però el món és així, la Sheyla és una fúrcia, però malgrat tot, estimo el Gorgonzola. Les cames em fan figa i m'assec a la tassa, aclaparada, al davant d'un descobriment tant cabdal per la meva existència. I és que és del tot cert: adoro el Gorgonzola! Ara, la veritat, no conec cap Sheyla i menys que sigui fúrcia. Potser que en parli amb la cambrera.

divendres, 19 de novembre de 2010

And the winner is ...

(ficció?)

- Què dius nena?
- Que el guanyador és, pare.
- Doncs digues-ho normal, dona!
- D'acooooord, però ara veuràs quin pitafi! I el guanyador o la guanyadora és ... Ho veus? En anglès no em veig obligada a ser políticament correcta.
- Doncs no en siguis, que ho siguin els anglesos de políticament correctes, amb el seu Parlament i el rellotge aquell tan horrorós. Naltros som de l'Urgell.
- Ei ei, això ho seràs tu guapo, jo sóc del Segrià.
- Coi mare, i jo del Baix Llobregat Nord*, no et fot!
- Tieta, tieta, jo d'on sóc?
- Tu, fill meu, també ets del Baix Llobregat Nord*.
- Que bé, guanyem nosaltres!
- Ho veieu avis? Guanyem els baixllobregatins.
- Però al final, qui ha guanyat el llibre doncs? Ha de ser baixllobregatí?
- I ca! pare, que encara no l'hem rifat.
- Vaja! Quines ganes de fer el ronso. Au va, espavil que en Joan ha d'anar a l'escola.
- Ja va, ja va!

[* falca de propaganda per reivindicar comarca pròpia, el Montserratí o el Pla de Montserrat, bé més aviat hauria de ser el "costerut" de Montserrat. Fi de la falca.]

I és que, amb aquesta família, no sé que hi fem vivint aquí, Vigata seria més versemblant. El cas és que abans d'ahir vaig pensar: "i com faràs la rifa del llibre?". Una opció era posar el nom de tothom en paperets, però ves quina mandra. L'altra era posar-hi números, i aleshores vaig pensar que era una vulgaritat. Segurament que per casa devia rondar algun bingo dels meus fills quan eren petits, d'aquests que a tothom han acabat regalant pels reis. A les golfes hi havia joguines, però els jocs em semblava que els havia desat en l'armari de l'estudi dels xicots. Hauria d'anar a veure si no se n'havien desfet.
Ai, el meu vell puzzle de 5.000 peces! Quines bones estones! Fins i tot les somniava i, al matí, em llevava i sense ni pensar-m'ho prenia una peça i la ficava just al seu lloc ... i les pel·lícules i el projector de super 8! eren aquí! segurament hi ha la del casament i tot, potser que n'acabi fent alguna cosa ... de les pel·lícules vull dir, no pas del casament.
Bingo! mai més ben dit, si ja ho sabia jo que n'havíem de tenir un!
Casumlapunyeta! és amb piles de les grosses! I jo ara no surto a comprar dues piles només per fer-lo servir una vegada. Bé, en tot cas ja tenim les boles, només caldrà un recipient.
Aquí teniu les boles, 24, i les mans innocents que n'extrauran una. Són les mans del meu nebot Joan, de cinc anys, que passa per casa cada dia perquè els avis el portin a l'escola.



Veus Allau? aquest és en Joan i la bossa on ha ficat les boles és la bossa del seu esmorzar, més candor i innocència impossibles.


En Joan, amb els morrets encara bruts de la llet del matí, procedeix a l'extracció de la bola amb el número guanyador.
El número guanyador és:
El repeló! ai no, el vint-i-dos! O sigui que correspon a:
La nostra eslavista de capçalera: la Sònia Real, altrament dita estretdebering! L'enhorabona guapa!

Ja ho saps, m'envies la teva adreça a mvilardosa@gmail.com i et faig arribar el llibre. I gràcies a tothom (totdon?) per participar!

dijous, 18 de novembre de 2010

Diàleg 2(22) Caront i Menip

 Caronte. 1919. José Benlliure. D'aquí

CARONT.- Paga el passatge, maleït!

MENIP.- Ja pots cridar tant com vulguis, Caront.

CARONT.- Et dic que paguis el transport.

MENIP.- D'on no n'hi ha no en pot rajar.

CARONT.- Però com hi pot haver algú que no tingui ni un trist òbol?

MENIP.- No sé si hi ha ningú més; jo no en tinc cap ni un.

CARONT.- Miserable! Si no em pagues t'escanyaré, t'ho juro per Plutó.

MENIP.- I jo t'obriré el cap amb el meu gaiato.

CARONT.- Doncs hauràs fet aquesta travessia tan llarga per a no res.

MENIP.- Que et pagui Hermes, ja que ha estat ell qui m'ha lliurat a tu.

HERMES.- Només em faltava això, per Zeus, haver de pagar pels morts.

CARONT.- No m'apartaré de tu.

MENIP.- Doncs si és així, ja pots treure la nau a sec i esperar assegut. Com vols que et doni el que no tinc?

CARONT.- Però tu no sabies que calia portar un òbol?

MENIP.- Si que ho sabia, però no en tenia cap. Què havia de fer? Havia de quedar-me sense morir, per culpa d'això?

CARONT.- Així, pretens ser l'únic que pugui vantar-se d'haver fet el trajecte de franc?

MENIP.- De cap manera, amic meu! He tret aigua del fons de la barca, t'he ajudat a remar i he estat l'únic passatger que no ha plorat.

CARONT.- Tot això no té res a veure amb el barquer: un òbol, m'has de pagar un òbol. No pot ser d'una altra manera.

MENIP.- Si és així, torna'm a la vida.

CARONT.- Deus estar de broma! i que Èac m'ompli de garrotades ...

MENIP.- No m'atabalis, doncs.

CARONT.- Ensenya'm què hi tens al sarró.

MENIP.- Tramusos, en vols?, i un àpat d'Hècate.

CARONT.- D'on l'has tret aquest gos, Hermes? Quina xerrameca durant la travessia! Rient-se i fent befa de tots els passatgers, cantant ell sol, mentre els altres ploriquejaven.

HERMES.- És que no saps, Caront, quin home has dut a la barca? És algú totalment lliure, algú que no es deixa inflar el cap per res. M'estic referint a Menip.

CARONT.- Si et poso mai les mans al damunt ...

MENIP.- Si me les poses, amic meu; però no me les hi pots posar una segona vegada.

Llucià. Diàlegs. Barcelona, 1995. Edicions de la magrana. Col·lecció l'Esparver Clàssic, 13.

Diògenes i Alexandre. c. 1650. Giovanni Battista Langetti

dimarts, 16 de novembre de 2010

Ho he tornat a fer! (+ sorteig)

I mira que últimament m'hi fixo més, però ja és la desena vegada que em compro un llibre que ja tenia. I tot per culpa d'haver-me carregat la vella pda on podia portar l'índex dels llibres. Què hi farem! Poc hi puc fer ara ja. O sigui que, si us sembla bé, el rifaré entre les persones que deixin un comentari dient que el volen (i us el faré arribar de forma gratuïta). Aquesta iniciativa no és pas original, que abans en Galderich, del Piscolabis Librorum la feia servir. Serà que ho ha abandonat després que guanyés jo més d'una vegada i que més d'un es pensés que hi havia tongo.

En aquest cas he repetit amb el llibre Clícia, de Maquiavel. Una petita obreta, no pas la més reeixida, és cert, d'un dels meus autors preferits. Tothom s'omple la boca del bo d'en Niccolò, i sempre se sent allò de "la fi justifica els mitjans", però poques persones han llegit El príncep, i ja no dic La mandràgora, per citar-ne les dues més conegudes (per què mai es troben traduccions al català lliures?). A El príncep, Maquiavel ens fa entenedora una veritat que ell ha après en la seva carrera: l'home és malvat per naturalesa i només fa el bé si li obliguen. Us sona?

Clícia va ser un divertiment cortesà que es representà amb tot de luxe i ens presenta el clàssic vell xaruc que vol compartir llit amb una joveneta de la qual n'està enamorat el fill. Sembla que en la representació de l'obra, Maquiavel, que ja era força granadet, va patir la mateixa síndrome que el seu protagonista, enamorant-se de la jove cantant que havien contractat. Ja se sap, realitat, ficció, quantes vegades no s'entrecreuen?

"Si al món tornessin els mateixos homes com tornen els mateixos casos, no passarien mai cent anys que no ens trobéssim tots plegats tornant a fer les mateixes coses que ara." Del pròleg de Clícia

Us animeu?

Maquiavel. De la Xarxa

dilluns, 15 de novembre de 2010

Ràdio: Olga Xirinacs

L'Olga Xirinacs és una insigne blogaire, a més de moltíssimes altres coses que podeu trobar a la seva biografia. Gairebé a diari ens regala els seus apunts, personalíssims i fets amb una deliciosa ironia. Aquest dia en vam parlar a la ràdio, d'ella una mica, del seu llibre L'agonia de Severià Vargas una mica més, i del seu blog també. Si ens voleu escoltar podeu fer-ho aquí.

divendres, 12 de novembre de 2010

Web de la setmana: Terre de froid

"Al març del 2007, la documentalista Dianne Whelan s'afegí a una expedició militar canadenca per anar a plantar una senyera a la punta més septentrional del Canadà. Viatjant en motoneu, van atravessar 2.000 quilòmetres sobre els terrenys més impracticables del planeta. Van aconseguir-ho en 16 dies."

Ara que una insigne aventurera blogaire ha decidit retornar a la ruta, malgrat els seus ferms (?) propòsits de tornar a la terreta, m'ha vingut de gust seguir la pista d'aquesta altra aventurera, la Dianne Whelan. Aquí hi trobareu la seva web personal, amb fotografies molt interessants, i aquí la de la pel·lícula d'aquest viatge. Ambdues (o les tres) pel preu d'una.

Bon cap de setmana!