divendres, 28 de setembre del 2012

Web de la setmana: Els mercenaris 2 (The Expendables 2)


Ara que estic fent un seminari sobre gènere, una pel·lícula com aquesta, em sembla gairebé un esquema per a segons quines teories. Reconec, però, que tinc un problema: en la seva WEB hi ha un mini-joc al qual no m'he pogut resistir. Si hi hagués algun tipus de temple feminista i/o intel·lectual em temo que m'hauria d'anar a confessar. El més curiós és que sóc una anti-bel·licista convençuda! No acabem mai de conèixer-nos.

Bon cap de setmana!

dimecres, 26 de setembre del 2012

Le rouge et le noir

Hi ha amigues que, quan viatgen i veuen coses que saben que molt normals no són, pensen en mi i aleshores em trobo amb aquests detalls que em distreuen una bella estona.

L'À. sap que considero El roig i el negre d'Stendhal una de les millors obres mai escrites, d'aquelles que han de formar part, sí o sí, de la col·lecció mínima de qualsevol. Sortosament, la meva no és una opinió única -ni tan sols autoritzada- i, per això, per les opinions autoritzades, la vida de Julien Sorel té una gran tirada.
d'Amazon
En aquest cas l'À. va viatjar a Brussel·les, d'on em va dur aquest manga de l'obra stendhaliana i un petit extra: Enfilez vous! de Rafaël Borgia - Luz, "une ode a la fornication", la versió satírica de l'obra d'Stephane Hessel, Indignez vous!. No sé pas que creure del que pensa l'À. de mi, en base als seus regals, però que ens ha servit per fer més d'una riallada, de ben segur.
d'aquí
Mon dieu! Le rouge et le noir en manga? Quelle absurdité! Mais, pourquoi pas? Dans le style des livres "Colección de Historias" de Bruguera. Ah! et Enfilez vous! est impropre à la pensée fondamentaliste des bobos et les imitateurs. J'ai notifié.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Se m'acut que ...

... aquells homes que pretenen conquistar una dona intel·ligent mai han d'afalagar la seva capacitat, perquè ella, com què és intel·ligent, ja ho sap. I aquells que pretenen conquistar una dona bella tampoc cal que li afalaguin la bellesa, perquè ella ja ho sap, és dona.

Els homes que pretenguin una dona intel·ligent val més que li afalaguin la cosa física, i els que es deleixin pels favors d'una dona bella val més que apreciïn la seva intel·ligència, perquè és en aquests camps on cadascuna d'elles se sent més insegura.

Si la dona és intel·ligent i bella, ja cal que sigueu realment especials.
de Maitena

divendres, 21 de setembre del 2012

Web de la setmana: el bosc exquisit




Produït per Google i Tate, aquest Bosc Exquisit és un projecte d'art col·laboratiu concebut per Chris Milk & Aaron Koblin que permet als usuaris crear animacions dels uns als altres, donant com a resultat una col·lecció d'històries evolutives.

Bon, i lliure, cap de setmana!

dimecres, 19 de setembre del 2012

Tàcitament

"D'una manera tàcita. Que no s'oposa, que consent passivament a alguna cosa"*

És clar, amb aquest antecedent, i considerant que la nostra cultura fa de la rebel·lió una religió, proposar-se llegir els Diàlegs dels oradors, l'Agrícola i la Germània de Publi Corneli Tàcit, sembla, ben bé, voler remar contra corrent. Alguns, fins i tot, dirien a la recerca d'arguments per justificar algunes maldats. Que ja sabem com funciona això de l'integrisme, del color que vulgueu.
de la Viquipèdia
El cas és que era l'estiu, el temps de les lectures més denses (contràriament al que se sol pensar, a l'estiu és quan més temps tinc per passar-me hores desgranant les idees que hi puguin haver en els llibres, això sí, sempre sàviament combinades amb el Camilleri de torn), i Tàcit "passava per allí". No em vaig poder resistir a un autor al que, alguns professors de la cosa romana, m'havien fet mirar amb mals ulls a causa de l'adverbi derivat d'aquest romà.

D'entrada, no m'estranya gens que, en els temps que els tocava viure, els romans, haguéssin de passar fent la viu-viu, perquè si bé els últims anys, en aquesta península on ens ha tocat viure, s'ha posat de moda allò que va dir un il·lustre (ehem) líder polític: el que se mueve, no sale en la foto, a part d'altres perles de les quals, l'hemmano, no se'n pot estar, en la Roma dels Cèsars, el que es movia, no és que no sortís a la foto, és que anava de pet a la roca Tarpeia, pel cap baix. I, tots ho sabem, d'herois n'hi ha pocs, i si ens posem a investigar, la majoria ho són malgré lui. O sigui que acabem sabent els fets pel testimoni dels covards, gairebé sempre.

Tàcit, a més, es considerat un pessimista "complagut a pintar amb negres colors la seva època" i, no em direu que això no el fa d'allò més actual.
En la seixantena d'anys de la seva vida, Tàcit ha vist el pas de nou emperadors i els temps pitjors i els temps millors que hagi conegut Roma després de la mort d'August. La seva naixença coincideix amb l'adveniment de Neró, i la primera idea que ell hagi pogut tenir directament de la màxima magistratura de l'Imperi, és la que li haurà donat el jove Aenobarbus, tràgic i grotesc, tacat de tanta sang innocent ...
No em puc imaginar quins traumes estan causant als nostres infants, ara mateix, alguns líders polítics que ens ha tocat arrossegar.
No hi haurà qui cregui que emperadors com Neró, Vitel·li o Domicià hagin pogut ésser figures isolades, monstres d'una baixesa excepcional, vivint en mig d'una societat exemplar. Posats més enlaire que els altres, amb més mitjans pel bé, amb més mitjans pel mal, són, encara avui, a través de tants d'anys, més albiradors; però no és generalment gaire millor la massa de gents que els volta ... (de la introducció d'F. Martorell).
Tanmateix, el que ens trobem a Dels oradors és un discurs vell i un discurs nou, un discurs que es repeteix, potser, des de la segona o tercera generació dels éssers humans que hagin existit mai.
Les causes de la decadència de l'oratòria i de totes les arts són prou conegudes: "la desídia de la joventut, la negligència dels pares, la ignorància dels mestres i l'oblit dels costums antics".
De les virtuts i defectes de l'oratòria, de l'enyor d'uns temps pretèrits pretesament més purs, mes elevats, més nobles, n'extrec algunes lliçons i no puc deixar de pensar en alguns personatges que conec i que ja van ser retratats durant el primer segle de la nostra era.
Això és el que negligeixen els oradors dels nostres temps, fins al punt que en llurs al·legacions trobem els mateixos vicis vergonyosos i lamentables del nostre parlar ordinari, i encara ignoren les lleis, desconeixen els senat-consults, ridiculitzen el dret civil i eviten amb horror l'estudi de la saviesa i els preceptes dels filosofs. En poquíssimes idees i en curtes sentències tanquen l'eloqüència, com a exclosa del seu regne, i així, la que, senyora altre temps de totes les ciències, amb magnífic seguici omplia els esperits, reduïda avui i amputada, sense honor i sense pompa, quasi diria sense llibertat, és ensenyada com qualsevol dels més baixos oficis.
I així, anant i venint en el temps, passí les hores de canícula, de l'única forma que en sóc capaç, refrescant-me amb el vòrtex que provoca el viatge en el temps i que em fa oblidar, per una bona, i bella, estona, el so de les cigales i la suor que em xopa de cap a peus.
d'aquí
Tàcit, P. Corneli. Diàlegs dels oradors. Agrícola. Germània. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge / Edicions 62 i Alpha.


*d'aquí

dilluns, 17 de setembre del 2012

Tots ...

... els polítics són iguals.

... els lampistes són iguals.
... les ballarines són iguals.
... els paleontòlegs són iguals.
... els cirurgians de ronyó són iguals.
... els bussejadors són iguals.
... els cercadors de tresors són iguals.
... els pescadors d'altura són iguals.
... les modistes són iguals.
... les executives agressives són iguals.
... els mecànics d'automòbils són iguals.
... les puntaires són iguals.
... els genetistes són iguals.
... les biòlogues són iguals.
... els jubilats són iguals.
... els empleats de la companyia del gas són iguals.
... les cirurgianes plàstiques són iguals.
... els carters són iguals
...

alguna de les dues parts és una solemne bestiesa. O ambdues.

divendres, 14 de setembre del 2012

Web de la setmana: Scripturae

Us convido a anar a una exposició pels malalts dels tipus. Dels Archives Departamentales de l'Oise, podem passejar-nos per la tipografia compresa entre el segle IX i el XXI. Totalment intuïtiva, la web pot deixar-nos encaterinats als que ens delim per la cosa tipogràfica. Què diuen aquestes lletres? No té gaire importància, l'important són elles!
I si no en sou fans, feu-hi un tomb igualment, hi ha alguna curiositat, com un llibre encadenat i altres. Bon cap de setmana!

dimecres, 12 de setembre del 2012

El dia després


No sóc massa de fer política al blog, si és que això és possible, perquè, de política en fem tots d'ençà que obrim els ulls al matí. No sóc massa de fer política al blog, ni de parlar-ne, perquè la política, tal i com jo l'entenc, es basa en el diàleg continu, en els matisos, en la reflexió, en l'actuació, en la presa de decisions i en l'exposició de les tasques, entre altres. La política, contràriament al que la gent creu, fins i tot molts polítics, és una tasca molt seriosa on, cadascú s'acaba expressant com allò que és. Per això, fer política des del blog, des d'aquest blog, mai m'ha semblat pertinent. Perquè no és un blog polític i perquè la frustració que comporta no poder fer un diàleg reflexiu i aprofundit, em fa pensar que aquest medi no és el meu a l'hora de fer política.

Altrament hi ha alguns blogs, dels quals en sóc seguidora fidel, en els quals els seus autors sí que fan reflexió política, a l'estil dels columnistes dels periòdics, i jo els ho agraeixo per tot allò que m'aporta llegir-los i anar desgranant les idees exposades durant el dia, mentalment, i contrastar-les amb les meves. Perquè no entenc una altra manera de gestionar la realitat que el creixement continuu, les relacions horitzontals, i l'acceptació que la realitat és un mosaic infinit d'alteritats que cal comprendre, que no vol dir acceptar, evidentment.

Però, és clar, ahir va ser 11 de setembre i no pas un 11 de setembre qualsevol. Sóc independentista de fa ... bé, em sembla que ho he estat sempre, d'una manera estranya en un temps, atenent que ser independentista i que, per exemple, no tinguessis interès per les sardanes i si pel cante jondo, et feia "poc independentista". La independència d'un territori, potser per haver crescut en un barri creat de nou per gent de terres diverses,  per a mi, no passa per cap premissa racial o ètnica, ni per l'odi i la rancúnia pels fets passats.

La història està allí, i sí, n'hi va haver per totes bandes però el balanç final sempre ha estat negatiu per nosaltres, com solen ser totes les històries de colonització. De ben segur que a la inversa hagués estat el mateix, o no, però el cas és que la realitat, tossuda, és la que és, i aquí hi ha algú que ofega a algú altre, expressament. Per tant, en un món modern, civilitzat, si una majoria de població d'un territori -una majoria del color polític que sigui, ara no ens fem trampes- decideix que vol seguir caminant a la seva, quin és el motiu, que no sigui purament econòmic, acceptable de cara a la resta de la comunitat mundial, per negar-los el dret?

Recordo que, després del 10-J, molts "conversos" a la cosa de la independència es van sentir terriblement frustrats perquè l'endemà "no s'havia fet res", sense adonar-se del pas de gegant que havíem fet. Això, potser, només ho podíem apreciar els que, durant anys, havíem estat catalogats de "kumbas", "freaks", i idealistes ancorats en un passat que no fou. El 10-J ens va donar carta de normalitat, si tantíssima gent es manifestava per Barcelona demanant la independència de Catalunya i els espanyols no ens massacraven, ni la comunitat internacional es reia de nosaltres, és que potser no era una idea tan bèstia.

El 10-J va fer sortir de l'armari a molta gent, i la crisi, també. Perquè no oblidem una màxima de la política real, la gent es mou quan li toquen la butxaca. Hi ha els polítics per reacció -per dalt i per baix- i els de classe mitjana, els idealistes. Tots legítims, carregats de raons i perpetradors d'errors, alguns garrafals. Però, què voleu? la Humanitat funciona així, del principi dels temps. I si fos creient -en la cosa religiosa-, podríem entendre-ho veient que, mentre Adam se la campava la mar de feliç quan estava tot sol, a la que li van posar companyia la cosa va anar de mal borràs. Perquè ja se sap, un humà no discuteix, dos acabaran barallats, tard o d'hora.

N'hi ha que creiem que la política, més enllà de les idees que hom (o don) tingui, idees que cal configurar a base de mil i una lectures, és, sobretot la política de proximitat, una gestió de complicitats, tenint el bé comú com a premissa màxima. Però ahir, el bé comú estava clar, de forma meridiana. El poble ha exclamat i ara, un bon dirigent, faria que el poble parlés. Exclamar en una manifestació no és legitimar res, cal parlar i la forma de la qual ens hem dotat per "parlar" són les urnes.

Sempre he cregut que la independència perquè sí no treu cap a res. La formació d'un nou estat a Europa en l'àrea nord-est de la península ibèrica, està plenament justificada per raons polítiques, culturals i econòmiques, per tant, em sembla indiscutible el camí a seguir. Però si avui ja estiguessin definitivament trencats els lligams que ens obliguen a España, hi hauria una gran part de la societat que no cobraria el seu salari, perquè de què ens serveix fer allò tan català d'estripar les cartes si no som els amos de la caixa?

Ens cal un full de ruta, ens cal una data, el 2014? per què no? ens cal negociar amb els espanyols la cessió de la caixa comuna, això sí, que sigui Europa qui arbitri -i resem perquè els representants espanyols no siguin més influents que els catalans, que sinó rebrem del carpó-, ens cal una tasca d'aquelles gens vistoses, de gent ben preparada que defensi els interessos del nostre territori al davant dels que no ens deixaran anar. Podrem? Ho voldrem? En sabrem?

Ahir, més que manifestar-me, vaig estar-me quieta durant dues hores en la cruïlla València - Passeig de Gràcia. Arreu, els missatges que m'envoltaven eren de demanda d'independència, missatges demanant que ja n'hi havia prou d'espoli, de retallades, de mala gestió. Missatges que volien fer arribar als nostres representants que la població ja en té prou, que no es pot matar tot el que és gras. Després vaig veure el que en deien alguns polítics, i el que en deien molts que no hi havien estat. Bé, tothom té dret a expressar-se i, malgrat el que creguin els que anaven en contra de la manifestació, fins i tot els quatre gats que ens vam manifestar també tenim dret a dir-hi la nostra.

Vaig tenir la sensació que la gent creia, i sabia, que malgrat tot podíem. Que malgrat que els nostres representants públics resulten decebedors, serem capaços de redreçar-ho, i que ningú ho farà per nosaltres, que, com sempre, haurem d'acabar fent-ho nosaltres mateixos. Vaig tenir la sensació que estava participant d'alguna cosa, la importància de la qual, no era capaç de copsar. I em vaig sentir feliç de formar part d'una comunitat, lluitar al costat de gent que no conec, i que potser ni té la meva ideologia, per una idea comú de país.

Sí. I, Inde, Independència.

dilluns, 10 de setembre del 2012

I avui ... abans de ...

d'aquí
d'aquí
Post Imagines: Un pont sempre és un símbol de progrés, d'eixida, de futur i el pont d'Ad-Fines, la cruïlla de camins, és el més adequat per aquestes dates on, sembla, cadascú pren el camí que creu que li pertoca.

divendres, 7 de setembre del 2012

Web de la setmana: Oculart

El vídeo-art, avui, ja no és una novetat i és una de les disciplines que més ha desvinculat l'art de les parets dels museus. Abans de doldre'ns d'aquest fet, potser hauríem de fer l'exercici de conèixer l'origen dels museus actuals i dessacralitzar-los una mica, o provar d'imaginar el nostre món d'una manera més plàstica, contínua, sense tantes limitacions.

Geoffrey Lillemon, àlies Oculart, és un fantàstic, i fosc, vídeo-artista. "La seva obra duu l'estil del dibuix i la pintura clàssica romàntica al món de la tecnologia per a reinterpretar les pràctiques artístiques. Es nega a delimitar la seva obra a través d'un medi, per això mateix utilitza diverses formes i tècniques, mesclant disciplines i medis, incloent la literatura i els paisatges sonors per a crear obres de poesia al·lucinatòria que arribin a les infinites profunditats del subconscient dels espectadors." (d'aquí)

Un dels membres fundadors i directors creatius de Champagne Valentine, amb Anita Fontaine, a mig camí entre el món de la publicitat, la tecnologia i la investigació, Geffrey Lillemon és el paradigma de l'artista que es vincula al món de l'empresa, més enllà del mite del creador solitari i turmentat.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Perdonin que No em Disculpi

D'en Ferran Cerdans Serra ja n'havíem parlat aquí i aquí, i dels seus Llibres artesans. Ara, per fi, s'ha "Verkamitzat" i ens ofereix l'oportunitat de col·laborar en el seu projecte i en el seu disseny tan especial. Si podeu, no us n'esteu, n'hi ha de tots colors (i de tots preus!).
Ara, més que mai, la cultura es mereix el nostre suport i el nostre esforç. Sobretot la cultura que no està subvencionada, ni mediatitzada, per la cosa pública.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Volta per la Xarxa


"Aquest jovent està fet malbé fins el fons del seu cor. Els joves són malfactors i ganduls. Mai seran com el jovent d'abans. La joventut d'avui no serà capaç de mantenir la nostra cultura."

Escrit trobat en un got d'argila descobert a les ruïnes de Babilònia amb més de 4.000 anys d'existència (diuen)

Doncs ... d'això ... on ens havíem quedat abans de vacances?