dimecres, 12 de setembre de 2012

El dia després


No sóc massa de fer política al blog, si és que això és possible, perquè, de política en fem tots d'ençà que obrim els ulls al matí. No sóc massa de fer política al blog, ni de parlar-ne, perquè la política, tal i com jo l'entenc, es basa en el diàleg continu, en els matisos, en la reflexió, en l'actuació, en la presa de decisions i en l'exposició de les tasques, entre altres. La política, contràriament al que la gent creu, fins i tot molts polítics, és una tasca molt seriosa on, cadascú s'acaba expressant com allò que és. Per això, fer política des del blog, des d'aquest blog, mai m'ha semblat pertinent. Perquè no és un blog polític i perquè la frustració que comporta no poder fer un diàleg reflexiu i aprofundit, em fa pensar que aquest medi no és el meu a l'hora de fer política.

Altrament hi ha alguns blogs, dels quals en sóc seguidora fidel, en els quals els seus autors sí que fan reflexió política, a l'estil dels columnistes dels periòdics, i jo els ho agraeixo per tot allò que m'aporta llegir-los i anar desgranant les idees exposades durant el dia, mentalment, i contrastar-les amb les meves. Perquè no entenc una altra manera de gestionar la realitat que el creixement continuu, les relacions horitzontals, i l'acceptació que la realitat és un mosaic infinit d'alteritats que cal comprendre, que no vol dir acceptar, evidentment.

Però, és clar, ahir va ser 11 de setembre i no pas un 11 de setembre qualsevol. Sóc independentista de fa ... bé, em sembla que ho he estat sempre, d'una manera estranya en un temps, atenent que ser independentista i que, per exemple, no tinguessis interès per les sardanes i si pel cante jondo, et feia "poc independentista". La independència d'un territori, potser per haver crescut en un barri creat de nou per gent de terres diverses,  per a mi, no passa per cap premissa racial o ètnica, ni per l'odi i la rancúnia pels fets passats.

La història està allí, i sí, n'hi va haver per totes bandes però el balanç final sempre ha estat negatiu per nosaltres, com solen ser totes les històries de colonització. De ben segur que a la inversa hagués estat el mateix, o no, però el cas és que la realitat, tossuda, és la que és, i aquí hi ha algú que ofega a algú altre, expressament. Per tant, en un món modern, civilitzat, si una majoria de població d'un territori -una majoria del color polític que sigui, ara no ens fem trampes- decideix que vol seguir caminant a la seva, quin és el motiu, que no sigui purament econòmic, acceptable de cara a la resta de la comunitat mundial, per negar-los el dret?

Recordo que, després del 10-J, molts "conversos" a la cosa de la independència es van sentir terriblement frustrats perquè l'endemà "no s'havia fet res", sense adonar-se del pas de gegant que havíem fet. Això, potser, només ho podíem apreciar els que, durant anys, havíem estat catalogats de "kumbas", "freaks", i idealistes ancorats en un passat que no fou. El 10-J ens va donar carta de normalitat, si tantíssima gent es manifestava per Barcelona demanant la independència de Catalunya i els espanyols no ens massacraven, ni la comunitat internacional es reia de nosaltres, és que potser no era una idea tan bèstia.

El 10-J va fer sortir de l'armari a molta gent, i la crisi, també. Perquè no oblidem una màxima de la política real, la gent es mou quan li toquen la butxaca. Hi ha els polítics per reacció -per dalt i per baix- i els de classe mitjana, els idealistes. Tots legítims, carregats de raons i perpetradors d'errors, alguns garrafals. Però, què voleu? la Humanitat funciona així, del principi dels temps. I si fos creient -en la cosa religiosa-, podríem entendre-ho veient que, mentre Adam se la campava la mar de feliç quan estava tot sol, a la que li van posar companyia la cosa va anar de mal borràs. Perquè ja se sap, un humà no discuteix, dos acabaran barallats, tard o d'hora.

N'hi ha que creiem que la política, més enllà de les idees que hom (o don) tingui, idees que cal configurar a base de mil i una lectures, és, sobretot la política de proximitat, una gestió de complicitats, tenint el bé comú com a premissa màxima. Però ahir, el bé comú estava clar, de forma meridiana. El poble ha exclamat i ara, un bon dirigent, faria que el poble parlés. Exclamar en una manifestació no és legitimar res, cal parlar i la forma de la qual ens hem dotat per "parlar" són les urnes.

Sempre he cregut que la independència perquè sí no treu cap a res. La formació d'un nou estat a Europa en l'àrea nord-est de la península ibèrica, està plenament justificada per raons polítiques, culturals i econòmiques, per tant, em sembla indiscutible el camí a seguir. Però si avui ja estiguessin definitivament trencats els lligams que ens obliguen a España, hi hauria una gran part de la societat que no cobraria el seu salari, perquè de què ens serveix fer allò tan català d'estripar les cartes si no som els amos de la caixa?

Ens cal un full de ruta, ens cal una data, el 2014? per què no? ens cal negociar amb els espanyols la cessió de la caixa comuna, això sí, que sigui Europa qui arbitri -i resem perquè els representants espanyols no siguin més influents que els catalans, que sinó rebrem del carpó-, ens cal una tasca d'aquelles gens vistoses, de gent ben preparada que defensi els interessos del nostre territori al davant dels que no ens deixaran anar. Podrem? Ho voldrem? En sabrem?

Ahir, més que manifestar-me, vaig estar-me quieta durant dues hores en la cruïlla València - Passeig de Gràcia. Arreu, els missatges que m'envoltaven eren de demanda d'independència, missatges demanant que ja n'hi havia prou d'espoli, de retallades, de mala gestió. Missatges que volien fer arribar als nostres representants que la població ja en té prou, que no es pot matar tot el que és gras. Després vaig veure el que en deien alguns polítics, i el que en deien molts que no hi havien estat. Bé, tothom té dret a expressar-se i, malgrat el que creguin els que anaven en contra de la manifestació, fins i tot els quatre gats que ens vam manifestar també tenim dret a dir-hi la nostra.

Vaig tenir la sensació que la gent creia, i sabia, que malgrat tot podíem. Que malgrat que els nostres representants públics resulten decebedors, serem capaços de redreçar-ho, i que ningú ho farà per nosaltres, que, com sempre, haurem d'acabar fent-ho nosaltres mateixos. Vaig tenir la sensació que estava participant d'alguna cosa, la importància de la qual, no era capaç de copsar. I em vaig sentir feliç de formar part d'una comunitat, lluitar al costat de gent que no conec, i que potser ni té la meva ideologia, per una idea comú de país.

Sí. I, Inde, Independència.

18 comentaris:

ElradardeSarrià ha dit...

Dius que "No sóc massa de fer política al blog". Doncs avui has fet la pau, eh!

Clidice ha dit...

ElradardeSarrià, Miquel, sempre em critiques la parquedat, era per compensar ^^

Galderich ha dit...

El problema són els politics professionals si seràn capaços d'entendre que la manifestació era inequívoca i convocar un referèndum perquè una manifestació no és el Poble però si que pot permetre veure que hi ha una demanda real.

Angel Corrochano ha dit...

Excelente entrada Clidice.
Bien por el diálogo y la reflexión.

Independencia, perfecto, es un derecho, no solo para Cataluña, sino también para las naciones históricas del Estado español.
Pero y la política?, la economía y los gobiernos? ...

Sin cambio de modelo económico, de relaciones sociales y de política (podríamos decir: desde el pueblo, para el pueblo, por el pueblo -y perdona la frasecita-) de que sirve una nación?.

Entiéndeme, para más de los mismo, pero con otra bandera ...

Un fuerte abrazo

Salvador Macip ha dit...

Un dia especial mereix un post especial, val la pena trencar normes. És un procés lent, que ningú esperi canvis de la nit al dia, com bé dius. Hi ha molts problemes a solucionar pel camí.

María ha dit...

Crec meva estimada CLI, que la política i els sentiments que cadascú tingui respecte al model de país que vol, malauradament no van de la mà, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni em temo enlloc del globus.


Però dit això, sóc de l'opinió, que amb independència de la raó, motius i arguments, amb independència de la pròpia independència, tothom té dret a sentir el que vulgui, a somiar amb el que vulgui ia intentar materialitzar aquests somnis d' la manera que vulgui.




Un petó inmeeenso, la meva estimada independent;))





PD
Serà que jo sempre he estat de la república independent de casa meva, políticament parlant sóc IKEA :))

Tirant lo Bloc ha dit...

La jornada d'ahir justifica saltar-te la norma sobre els continguts del bloc!

#IndependenciaJa!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Quan a quarts de vuit d'aquest matí passava per davant d'Esparreguera he pensat que potser m'havia passat un pèl amb el meu comentari matiner, amablement provocador. I és que quan te l'he deixat ni tan sols m'havia llegit el teu post. Ara me l'he llegit a fons i penso: "caram, si això ho podria signar jo mateix!". Espero que després de tot el que els he criticat... això no vulgui dir que m'estic fent d'esquerres. O d'Esquerra!

Marta ha dit...

Clídice, et llegeixo sempre malgrat que et comenti poc. Avui la teva reflexió m'ha llançat a fer-ho. Els que tenim una edat que varem viure la dictadura i la transició i sempre vam estar amb dubtes de si ens bellugàvem bé o malament sabem que s'ha de mirar endavant i lluitar quan les sortides ens escanyen. Vaig viure la mani del 1977 i ara la del 2012, les dues amb la mateixa il·lusió de lluitar una vegada més pels nostres interessos,i la nostra identitat, però no obviant del tot als nostres polítics que són els que han de sentir-se recolzats pel poble que els ha votat, malgrat que no siguin els millors però crec que tampoc són mesells. El poble ha parlat, ara ells han d'actuar. Sóc molt optimista i crec que ens en sortirem. Gràcies Montserrat

docus ha dit...

T'he llegit de bon matí i no te comento fins ara perquè des de la feina no acostumo a fer-ho.

Penso que aquest post hauria d'haver estat, avui, capçalera a les pàgines d'opinió dels mitjans amb més audiència i lecturència.

Potser perquè et conec una mica l'he trobat tan sincer i tan planer i, alhora, amb tota la passió.

Qui no et conegui et pot creure o no. Però no tindrà arguments per no dir que qui es dedica a la política hauria de pensar com tu.

Queda molt camí per còrrer i molta feina per fer. I caldrà moltes persones íntegres com tu per fer la feina ben feta.

Un petonàs, bonica.

Ximo ha dit...

Entre els detractors de la manifestació d’ahir, n’hi ha de molt sibil·lins, de molt llestos. Em referisc, per exemple, als qui fan el següent raonament: «¿I de què serveix la independència si no canviem la política, l’economia o els governs? Sense canvi de model econòmic, de relacions socials i de política, ¿de què serveix una nació? ¿Més del mateix, però amb altra bandera?» Doncs home, si s’ha de triar nació i bandera, que siga almenys la pròpia, ¿no? Així, parodiant la frase d’un president nord-americà, els catalans podran dir: «Els nostres governants són uns malparits, però almenys són els “nostres malparits”.» D’altra banda, només un estat propi preservarà la llengua i la cultura pròpies. L’altra lluita, la d’emancipació de classe, pot seguir, l’endemà mateix de la independència, contra la burgesia autòctona. Naturalment, tot açò és parlar per no callar, perquè els valencians ho tenim molt, però que molt verd.

Salut!

pons007 ha dit...

I, Inde, Independència.???

Jo que em pensava que era: In, inde, independència!

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Honestament, no he vist mai clar el camí de la independència, sobre tot quan penso en que són els polítics catalans que l'han de portar a bon port. He vist que compartim aquest recel.
No obstant això, ahir jo també vaig anar a la manifestació. No tant per convicció en la independència com per veure què hi passava. A la meva manera, jo també vaig sentir una part d'aquest sentiment que descrius, que estava formant part d'alguna cosa important.
A més a més, pot ser ho hauria d'haver dit al principi, tot i no ser un independentista convençut, sí que he de dir que crec en el dret a l'autodeterminació de qualsevol poble o territori fins a les últimes conseqüències.
Una abraçada, Clídice.

Eduard ha dit...

Vaig tenir la mateixa sensació que tan bé explicites al paràgraf final. La gent hi creia, en el nostre futur, i se sabia part d'una comunitat forta que, tot i ser en formació, ja no necessita justificar-se en el llast del passat ni en l'opressió del veí. I sí, la independència avui vol dir que se serà català sense saber ballar sardanes i admirant el cante jondo...

Elfreelang ha dit...

Molt bona reflexió ....la política és lenta de reflexos i li cal moltes coses per moure peça ....un pas es va fer el 10 j ara n'hem fet un altre i molt gran.....

Manel Aljama ha dit...

Fàcil no ho és, impossible tampoc.

Ara cal seguir endavant i NO guardar les banderes a l'armari (com gairebé sempre) i que el visitant vegi que hi ha una diferència ben visible, que certament és possible dividir l'estat. Tinc esperança!

De moment, em sap molt de greu perquè (encara) en tinc amics a l'altra banda que tot i ser "progressistes" es sorprenen quan veuen un ciutadà nouvingut (i de color) que parla català. Sé que els aniré perdent perquè segueixen amb el pensament del segle XVI, de les fronteres i de les guerres colonials. Que per ells, el "Conde Duque" va ser un afavoridor de la cultura! Tanquem pàgina!
Vull apostar per Txèquia, Letonia, Escòcia i tantes separacions amigables.

El Periòdico deia avui que amb la seva "Consti" és molt complicat. Bé, quan l'estat estigui intervingut veurem què faran amb "la consti" aquesta he he he

Clidice ha dit...

Galderich sembla que els aconteixements van per davant de nosaltres.

Ángel Corrochano me sentí feliz de comprobar que no era una manifestación "contra" nada ni nadia y sí a favor de mucho. Abrió una ventana de aire fresco, nos dió alas para el futuro. Luego, el modelo económico será el que deseemos. No debemos olvidar que, aunque a nosotros nos parezca muy evidente, la mayoría de la población es la que cuenta. Por muy de izquierdas que sea, si realmente me creo esto de los derechos, tengo que reconocer los de los demás. Que no quita que defienda los mios. País y sistema se pueden solapar, no son incompatibles, ni tienen porqué ir de la mano. Un abrazo.

Salvador Macip penso que sí, que una cosa són les concessions a la galeria i una altra la feina dura, de picar pedra. Creure que per "allà dalt" no hi ha unes estructures molt ben consolidades i que poden ser renuents a tirar-ho endavant és ser una mica il·lús.

María yo también soy un poco de estos, de repúblicas independientes pequeñísimas, pero creo que la nuestra, la República Independent de Catalunya, sería de una medida perfecta. Besos :)

Tirant lo Bloc de què serveixen les normes si no te les saltes, oi? #tenimpressa ^^

Miquel Saumell ara no sé si preocupar-me! ;P bé, perquè no tinguis angúnia, et diré que dins d'Esquerra, als meus d'Esparreguera, no se'ns veu gaire bé. Diguem que som una mica rebecs, de muntanya, vaja! ;P

Marta jo també et llegeixo i també crec que ens en sortirem, tenim la gent, immillorable, tenim la voluntat, tenim la il·lusió ... no ho hem de deixar refredar que 300 anys són molts!

docus moltes gràcies, ets massa amable amb mi, però m'ho quedo igual, estic massa contenta de l'experiència i tots els mals em fan una mica menys de mal. Un petó :)

Ximo aquest raonament, avorrit fins a l'infinit, només promou l'immobilisme. Curiosament és el raonament de la minoria al que fa més cabal i sembla que la majoria sigui toixa o idiota. Res és perfecte, mai, però necessitem portes obertes per canviar allò que no ens agrada. Necessitem tancar fronteres per obrir-nos al món com el que som: catalans. Ni millors ni pitjors, diferents. I em sap greu pels resistents, tot i que un amic andalús ja m'ha comentat: "i no podríeu declarar la independència i annexionar-nos? jo prefereixo tenir com a capital Barcelona". Ves a saber, ens podem fer independents i España demanar-nos l'annexió :P Salut!

pons007 he vist que en Xavier Bosch també fa servir la meva versió :P

Eduard Ariza Ugalde si creus en el dret a l'autodeterminació dels pobles i formes part d'un poble, la majoria del qual la demana, encara que no la vulguis tu l'hauràs d'acatar amb alegria ideològica, no? :)

Eduard ja li ho he comentat a en Ximo, necessitem fronteres per obrir-nos al món, per ser lliures del tot. Sembla una contradicció però la sensació, per a mi, és aquesta.

Elfreelang no crec que encara ara siguem capaços de calibrar la importància d'aquest pas. Sobretot que no ens venci el desànim, després de 300 anys ja no en ve d'un!

Manel Aljama l'"altra banda" deixarà de ser-ho el dia que no siguem súbdits d'un estat colonial. Quan ens parlem entre iguals, amb els drets propis garantits, la cosa varia del tot. Les constitucions no les ha dictat un déu, són contractes amb els que es doten les societats, o sigui que, ara mateix, podríem estar visquent un període constituent. Fer una repassada a la guerra de la independència nordamericana i al seu període constituent ens pot donar la mesura de la força, l'empenta i l'optimisme que ens pot fer sortir d'aquesta crisi, que serà dura però que ens cal tenir aquest futur per poder-la sobreviure.

Lluís Bosch ha dit...

Jo de tu seguiria sense dedicar gaires posts a la política, perquè et convé més. Si en dediquessis, hauries d'explicar la composició, aliances i pactes que et permeten tenir la regidoria que tens. Però això no ho faràs.