El dia després

No sóc massa de fer política al blog, si és que això és possible, perquè, de política en fem tots d'ençà que obrim els ulls al matí. No sóc massa de fer política al blog, ni de parlar-ne, perquè la política, tal i com jo l'entenc, es basa en el diàleg continu, en els matisos, en la reflexió, en l'actuació, en la presa de decisions i en l'exposició de les tasques, entre altres. La política, contràriament al que la gent creu, fins i tot molts polítics, és una tasca molt seriosa on, cadascú s'acaba expressant com allò que és. Per això, fer política des del blog, des d'aquest blog, mai m'ha semblat pertinent. Perquè no és un blog polític i perquè la frustració que comporta no poder fer un diàleg reflexiu i aprofundit, em fa pensar que aquest medi no és el meu a l'hora de fer política.

Altrament hi ha alguns blogs, dels quals en sóc seguidora fidel, en els quals els seus autors sí que fan reflexió política, a l'estil dels columnistes dels periòdics, i jo els ho agraeixo per tot allò que m'aporta llegir-los i anar desgranant les idees exposades durant el dia, mentalment, i contrastar-les amb les meves. Perquè no entenc una altra manera de gestionar la realitat que el creixement continuu, les relacions horitzontals, i l'acceptació que la realitat és un mosaic infinit d'alteritats que cal comprendre, que no vol dir acceptar, evidentment.

Però, és clar, ahir va ser 11 de setembre i no pas un 11 de setembre qualsevol. Sóc independentista de fa ... bé, em sembla que ho he estat sempre, d'una manera estranya en un temps, atenent que ser independentista i que, per exemple, no tinguessis interès per les sardanes i si pel cante jondo, et feia "poc independentista". La independència d'un territori, potser per haver crescut en un barri creat de nou per gent de terres diverses,  per a mi, no passa per cap premissa racial o ètnica, ni per l'odi i la rancúnia pels fets passats.

La història està allí, i sí, n'hi va haver per totes bandes però el balanç final sempre ha estat negatiu per nosaltres, com solen ser totes les històries de colonització. De ben segur que a la inversa hagués estat el mateix, o no, però el cas és que la realitat, tossuda, és la que és, i aquí hi ha algú que ofega a algú altre, expressament. Per tant, en un món modern, civilitzat, si una majoria de població d'un territori -una majoria del color polític que sigui, ara no ens fem trampes- decideix que vol seguir caminant a la seva, quin és el motiu, que no sigui purament econòmic, acceptable de cara a la resta de la comunitat mundial, per negar-los el dret?

Recordo que, després del 10-J, molts "conversos" a la cosa de la independència es van sentir terriblement frustrats perquè l'endemà "no s'havia fet res", sense adonar-se del pas de gegant que havíem fet. Això, potser, només ho podíem apreciar els que, durant anys, havíem estat catalogats de "kumbas", "freaks", i idealistes ancorats en un passat que no fou. El 10-J ens va donar carta de normalitat, si tantíssima gent es manifestava per Barcelona demanant la independència de Catalunya i els espanyols no ens massacraven, ni la comunitat internacional es reia de nosaltres, és que potser no era una idea tan bèstia.

El 10-J va fer sortir de l'armari a molta gent, i la crisi, també. Perquè no oblidem una màxima de la política real, la gent es mou quan li toquen la butxaca. Hi ha els polítics per reacció -per dalt i per baix- i els de classe mitjana, els idealistes. Tots legítims, carregats de raons i perpetradors d'errors, alguns garrafals. Però, què voleu? la Humanitat funciona així, del principi dels temps. I si fos creient -en la cosa religiosa-, podríem entendre-ho veient que, mentre Adam se la campava la mar de feliç quan estava tot sol, a la que li van posar companyia la cosa va anar de mal borràs. Perquè ja se sap, un humà no discuteix, dos acabaran barallats, tard o d'hora.

N'hi ha que creiem que la política, més enllà de les idees que hom (o don) tingui, idees que cal configurar a base de mil i una lectures, és, sobretot la política de proximitat, una gestió de complicitats, tenint el bé comú com a premissa màxima. Però ahir, el bé comú estava clar, de forma meridiana. El poble ha exclamat i ara, un bon dirigent, faria que el poble parlés. Exclamar en una manifestació no és legitimar res, cal parlar i la forma de la qual ens hem dotat per "parlar" són les urnes.

Sempre he cregut que la independència perquè sí no treu cap a res. La formació d'un nou estat a Europa en l'àrea nord-est de la península ibèrica, està plenament justificada per raons polítiques, culturals i econòmiques, per tant, em sembla indiscutible el camí a seguir. Però si avui ja estiguessin definitivament trencats els lligams que ens obliguen a España, hi hauria una gran part de la societat que no cobraria el seu salari, perquè de què ens serveix fer allò tan català d'estripar les cartes si no som els amos de la caixa?

Ens cal un full de ruta, ens cal una data, el 2014? per què no? ens cal negociar amb els espanyols la cessió de la caixa comuna, això sí, que sigui Europa qui arbitri -i resem perquè els representants espanyols no siguin més influents que els catalans, que sinó rebrem del carpó-, ens cal una tasca d'aquelles gens vistoses, de gent ben preparada que defensi els interessos del nostre territori al davant dels que no ens deixaran anar. Podrem? Ho voldrem? En sabrem?

Ahir, més que manifestar-me, vaig estar-me quieta durant dues hores en la cruïlla València - Passeig de Gràcia. Arreu, els missatges que m'envoltaven eren de demanda d'independència, missatges demanant que ja n'hi havia prou d'espoli, de retallades, de mala gestió. Missatges que volien fer arribar als nostres representants que la població ja en té prou, que no es pot matar tot el que és gras. Després vaig veure el que en deien alguns polítics, i el que en deien molts que no hi havien estat. Bé, tothom té dret a expressar-se i, malgrat el que creguin els que anaven en contra de la manifestació, fins i tot els quatre gats que ens vam manifestar també tenim dret a dir-hi la nostra.

Vaig tenir la sensació que la gent creia, i sabia, que malgrat tot podíem. Que malgrat que els nostres representants públics resulten decebedors, serem capaços de redreçar-ho, i que ningú ho farà per nosaltres, que, com sempre, haurem d'acabar fent-ho nosaltres mateixos. Vaig tenir la sensació que estava participant d'alguna cosa, la importància de la qual, no era capaç de copsar. I em vaig sentir feliç de formar part d'una comunitat, lluitar al costat de gent que no conec, i que potser ni té la meva ideologia, per una idea comú de país.

Sí. I, Inde, Independència.