dijous, 31 de juliol del 2008

2 minuts 50 segons

... Estàvem dins uns magatzems d’artesania al costat de l’hotel, en X i jo regatejàvem per uns imants de nevera, sempre comprem imants de nevera quan viatgem, ocupen poc espai, no pesen i no són cars. Ens havíem separat del grup i tothom anava una mica a la seva. - 20 soles por 5 imanes? No es mucho? - la veritat és que era una misèria i que odiava regatejar, però funcionava així i ara ja ens hi havíem acostumat. De sobte la venedora es posà pàl·lida, s´escoltava un tro inacabable i algú va cridar: -TEMBLOR!!. Es van sentir els crits d´eco: -Temblor! Temblor! Temblor! - Temblor señorita temblor, - i va fugir deixant la botiga a les nostres mans, nosaltres ens vam mirar i vam deixar, lentament, els imants damunt del taulell, no enteníem res.

Tot es va capgirar, tothom va començar a córrer cap a les sortides. M´estava quieta, al costat d´en X, indiferent, incapaç de llegir la realitat. Veia les coses que es movien a les prestatgeries, se sentia la dringadissa de les peces de ceràmica al topar les unes amb les altres, uns maniquins que estaven en uns gronxadors, van començar a balancejar-se d´una forma macabra. Tot semblava un somni i jo m´estava allí, immòbil, quan en X m´agafà de la mà i m´obligà a córrer cap el carrer, no era capaç de comprendre res.

Fora, al mig de la calçada, hi havia la gent del país, la nostra venedora d´imants també, plorant, cridant, resant. Els companys de viatge i en Y, desesperat, cridant: -Aina! Aina!, mai oblidaré la cara d´aquell home, entrant i sortint del magatzem, pàl·lid, desencaixat, cridant la seva dona. -No entre señor! No entre!- li cridaven i ell, amb tota l´angoixa del món, entrava i sortia, cridant-la. Com si estigués fent de realitzadora d´una pel·lícula, recordo que vaig deixar de mirar en Y, vaig mirar un altre dels que venien amb nosaltres que deia: -mireu el cotxe! I vaig veure un cotxe que es balancejava, amunt, avall, tot sol, ningú el movia.

Tota la situació era hipnòtica, al·lucinant, era incapaç de sentir, d´integrar-me en allò que estava passant. Era massa gran superior a la meva comprensió. Vaig mirar l´edifici, els vidres s´estaven ondulant, com s´ondula una làmina de plàstic, el fanal del carrer es doblegava, talment fos de goma, i el terra ... aquesta fou la sensació més colpidora de totes: com caminar en un llit d’aigua, sense moure´s, ara s´aixecava un peu, ara l´altre, seguint l´ondulació de l’asfalt.

En aquell moment el bramul del terratrèmol se´m va fer present, com si em despertés. Vaig pensar: ara s´obrirà una esquerda, cauré, em moriré i mai més veuré els meus fills. Aquest pensament em feu reaccionar, no vaig poder resistir el dolor que em produí, sabia que anava a morir, el terrible tro i el moviment del sòl a punt de trencar-se m´ho deien: “sóc més fort que tu i no et pots escapar”. Finalment vaig aterrar a la realitat i em vaig posar a xisclar, no podia parar de plorar mentre cridava: -què pari! Feu que pari! Una companya em va abraçar, sé que em va abraçar molt fort, com s´abraça a una nena aterrida, però ella tampoc podia fer parar aquella cosa tant horrorosa ...

Lima, agost 2007. 2 minuts 50 segons. 5,9 escala de Richter (diuen que a 6 es comença a trencar tot). A Pisco va desaparèixer el lloc on havíem dormit només una setmana abans. Encara ara la gent viu al carrer en condicions de pobresa absoluta.

dimecres, 30 de juliol del 2008

El cranc ermità

El cranc o bernat ermità és una bestiola interessant. Volta nu pel món cercant una cuirassa que no li pertanyi per poder fer-ne casa seva. Quan troba una closca o una esponja prou adequada en pren possessió i l’adorna amb pedretes, algues, trossets de closques trencades, fins a fer un curiós conjunt, que es remata quan una actínia se n’hi va a viure i el defensa amb els seus pòlips urticants.

Sempre m’he sentit molt identificada amb el crac ermità i per diverses raons, cap d’elles científica. La primera és que segons el meu dia de naixença sóc cranc. Us hi heu fixat quan, en societat, tothom diu: jo sóc àries, jo lleó, jo sagitari ... la gent sol fer cara de complaença, fins i tot tothom espera que algú digui: jo sóc verge, per fer la broma corresponent. Jo tremolo quan em toca, perquè no crec en horòscops però si en la força que tenen els estereotips i, quan dic: sóc cranc, es veu tot seguit a les cares de la gent: ah! Si, ja ho deia jo que eres molt estranya, o, és clar! Ara s’entén que siguis tan llunàtica. No cal més comentaris.

Una altra raó que em fa estimar el cranc ermità és que, com ell, vaig néixer nua i sempre estic cercant una cuirassa per protegir-me dels depredadors. Hi ha moments en què em sento sense cuirassa i he de anar amb molt de compte, perquè corro el risc d’agafar-me a qualsevol bestiesa per poder sentir-me protegida. Sortosament això no passa sempre a la vida i, si bé la meva conquilla no és perfecta, és prou confortable i l’actínia que em protegeix ja no és tan eficaç, tots ens fem grans, però encara funciona la simbiosi. A més s’hi ha afegit algunes actínies parentes que fan un bonic plomall al capdamunt de la meva closca.

La qüestió referent als diferents ornaments que coronen la meva casa prestada ja és una mica diferent. Perquè quan una troba aquell trosset de vidre polit per les onades, amb aquell verd aquós, suau, i se’l col·loca tota orgullosa a la part més vistosa de la closca i de sobte el perd, o cau, o ... troba una altra meravella potser més interessant i també se la col·loca fins a arribar a un punt que no pots arrossegar-te pel fons marí de tantes coses que duus penjades ... bé, cal aprendre a deixar coses, a dir que no, a no meravellar-se de tants vidrets de colors que el món et posa al davant.

Al cap i a la fi el que compta són les actínies no?

Quan tot va començar

- Ehmmm, uhmmmm – mussità l'estegosaure mentre enfilava les ulleres de llegir una mica al damunt del musell llargarut i prim i alhora feia un moviment que recol·locava les plaques òssies que li recorrien el llom. Les plaques canviaren de color, per moments s'estaven enfosquin, com un arc de sant Martí ple de mals auguris.

"Ves quins acudits posar de jutge un estegosaure!" - pensà en Dentetes – "se li veuen les idees d'una hora lluny".

En Dentetes era l'acusat. Els “RH” (Rosegadors d'Herbes) o “Tòtiles”, com els anomenaven els altrament anomentats “DDC” (Despietats Devoradors de Carn) o “Assassins”, l'havien capturat quan ja havia aconseguit matar aquell nadó de triceràtops que anava coix. Ell era un raptor, un velociraptor i aquesta era la seva feina, però en les últimes dècades els herbívors s'havien organitzat. Havia costat força, tothom sap que els grans herbívors són força lents, fet i fet només servien per fer tasques de guarda i custòdia, amb aquelles grans i perilloses cues que podien escombrar una bona part de bosc arrossegant-te a tu amb els arbres. Per això, estegosaures i triceràtops eren els espavilats de la colla i havien engrescat els braquiosaures, els grans diplodocus, fins i tot el monstruós titanosaure a organitzar el que ells en deien la Societat de la Bondat.

"La Societat de la Bondat!" Murmurà desdenyosament en Dentetes. "La Societat de la Rucada!" Els herbívors havien decidit, unilateralment, per suposat, com tots els integristes, que menjar-se un altre ésser vivent era un assassinat, per tant, irònicament, condemnaven a la mort tots els carnívors que podien acorralar. De moment es conformaven en atrapar algun jovenet despistat com en Dentetes, l'envoltaven amenaçadors amb les grans cues i les potes com a columnes, que quan veies que s'aixecaven per deixar-se caure després se t'eriçaven les quatre plomes que tenies al clatell: tones i tones de carn baixant en caiguda lliure, només d'imaginar-s'ho se li feia un nus al pedrer. Un cop capturat el carnívor el jutjaven i el mataven a cops, deixant el seu cadàver ben a la vista: “d'exemple” deien.

- Bé, bé, bé – digué finalment Sa Senyoria l'estegosaure. En Dentetes es preguntà com era possible que sobrevisquessin uns dinos que per dir dues frases seguides necessitaven pràcticament mig dia. Ell era un ésser nerviós, de cop de sang, acostumat a la rapidesa. Què dic rapidesa, a l'ultrarapidesa. Perquè si no t'espaviles no menges.

- Bé, bé, bé – continuà l'estego – així que vostè, senyor Despietat Devorador de Carn no nega els fets dels que se l'acusen, oi?

En Dentetes no sabia si riure o plorar, bé, riure si que podia, plorar no, però enfadar-se d'allò més si. Podia fer tot el numeret d'amenaça i les anades i vingudes corresponents, els crits, els clapits, tota la faramalla, però per a ell, malgrat el perill evident de la situació, tot plegat li semblava força ridícul.

- No, no ho nego, bé que he de menjar jo - la veu li sortí prou ferma per la lògica de l'afirmació.

- Po po po po po – digué amb cara d'enuig i fàstic Sa Senyoria – i perquè un nadó? Una criatura dels Grans, un Esperit del Cel? Perquè no mengeu herbetes com un ésser civilitzat?

En Dentetes no se'n sabia avenir, els Grans? Esperit del Cel? Que s'empatollaven ara aquests? Tothom sabia perquè mataven els carnívors, per poder sobreviure, per poder reproduir-se, com és natural. I perquè tota aquesta posada en escena del judici estúpid? Per què necessitaven justificar els seus actes amb tot un sistema que els permetés no sentir-se culpables per fer allò de què acusaven als que, per naturalesa, no podien actuar d'una altra manera?.

- Els ateus sou un gran perill pel planeta Senyor Velociraptor! - digué el jutge amb un dit imaginari aixecat i mastegant les paraules, – sou un gran perill per la Dinosaurietat i se us ha de posar en cintura. Sí, uhm, això o ... ja ho sabeu!

Allò era un despropòsit, en Dententes no sabia que fer. Veia que, realment, tota aquella massa de carn que l'envoltava, tots aquells lents i ridículs herbívors es creien tot aquell muntatge religiós que s'havien inventat i assentien pomposament a les frases que, cada mitja hora, deixava anar el jutge. Caps, cues, crestes, masses, plaques òssies, bonys iridiscents diversos es movien afirmativament i emetien petits esgarips de plaer al sentir-se que formaven part d'allò Més Gran.

I ell, pobre carnívor que l'únic que pretenia era sobreviure a l'avui, per veure si tenia sort i trobava una velociraptoreta bufona per tenir petits velociraptorets el dia de demà, ara veia clar que aquella pila de fanàtics religiosos no li permetrien fer l'únic que sabia fer: caçar i reproduir-se, en nom d'una suposada transcendentalitat. Caigué en el desànim, eren lents però no desdenyables, tenien clar el que volien fer i ho farien.

De sobte un esclat de llum l'encegà i el feu aixecar el cap al cel, acte seguit sentí un terrabastall espaordidor, com si totes les tempestes que havia viscut descarreguessin alhora. Hagué de córrer molt, zigzaguejant i posant tots els seus sentits per no ser apilonat per tots aquells herbívors gegants que, ara, després de l'esclat corrien histèrics amunt i avall. - Els déus! Els déus! - sentia que exclamaven. Corregué cap el bosc de palmes, potser per allí tindria una oportunitat de fugir d'aquella penya. No hi arribà a temps, una polseguera li feu veure que quelcom realment brutal estava passant, després de la polseguera l'ona expansiva l'escombrà, juntament amb els seus jutges i mig bosc, i tot s'acabà aquí.

El món estava quiet, en silenci, com si esperés quelcom, expectant. Ja no se sentien les petjades dels grans amos de la terra. D'un foradet de terra sortí un musell ensumant, els pèls del bigoti eriçats, per detectar qualsevol perill possible. Era molt dur ser un petit mamífer en un món de rèptils, però se n'anava sortint, amb molt de compte, rapinyant ara ací, ara allà, fins i tot havia aconseguit fer una família prou nombrosa.

- Nens, ja podeu sortir, crec que els Déus han volgut que nosaltres siguem els escollits.

(pels més puristes, ja sé que els estegosaures no van arribar al Cretaci, però què voleu, no em podia resistir a la imatge, són, de tots els dinosaures, els que tenen el musell més adequat per a dur ulleres de lectura :D)

dimarts, 29 de juliol del 2008

Coses que passen ... a Barcelona

Tinc més de quaranta anys i encara no sé el que vull ser quan sigui gran, però el que si que ja sé és allò que no vull ser. Per tant, amb la meva mania de tenir un espai per a cada cosa (mental, és clar, la meva taula és un caos), les meves relacions amb altres éssers humans estan força classificades.

L'amistat, per a mi, és un bé preuat, tan preuat que en aquests anys no he aconseguit que els meus amics de debò omplin els dits d'una mà. Si, és cert, hi ha molta gent que m'aprecia i a la que jo aprecio, però amics amics, allò que se'n diu amics ja són figues d'un altre paner.

La persona que m'estimo número u és en Jordi, un sexagenari encantador, cultíssim que té a bé suportar-me a mi i a les meves neurosis. Quan necessito una espatlla per plorar sé que només he de telefonar-lo: m'escoltarà, intentarà calmar-me i com que no podrà, tossuda que és una i que sempre vull tenir la raó, em fotrà un estirabot que acabarà fent-me riure.

L'altra persona és la Maria, és uns anys més jove que jo, i tenim la dissort de no veure'ns gaire, ella viu a l'Osona i jo al Baix Llobregat, per tant, el punt de trobada és un soparet que fem cada parell de mesos a Barcelona.

La Maria, nom suposat, és clar, és una noia guapíssima, alta, prima, amb un bon parell de ... bé, ja m'enteneu, no m'agraden les dones però si m'agradessin segur que li tirava els trastos. Jo sóc bastant la seva antítesi, més aviat robusta (m'encanta l'eufemisme), no gaire alta, i com que un avi meu era de Castelló de la Plana i era pobre ... doncs, això, em va deixar ... la plana. Tanmateix, això mai ha estat un impediment perquè gaudim molt de la nostra companyia, que ens passem l'estona xerrant pels descosits i ens n'anem a algun local de la Plaça Reial a ballar com a boges.

El pla sempre és similar: la Maria deixa l'home i la nena que encara és petita i baixa a Barcelona, jo deixo l'home i els nois, que ja són massa grans, i baixo a Barcelona. Punt de trobada: Estació de França. És clar que hem de baixar en cotxe i això també implica no poder beure gaire, però tant li fa, sempre fa massa dies que no ens veiem.

Aquella nit era una mica com totes, la sort de no poder beure i anar d'hora és que trobes algun local on posen música bona fins a la una i la pista és gairebé buida. Tornàvem cap a l'Estació de França tot xerrotejant, eren quarts de dues, cap hora. Anàvem pel Passeig del Born i vam prendre el carrer del Rec. He de dir que és un carrer que m'agrada molt, fins i tot ara que està civilitzat. El carrer era solitari, només nosaltres dues i, a tocar de l'Avinguda del Marquès de l'Argentera s'hi veia una colla de gent.

Aquella colla la componien unes vuit o deu persones, eren joves, estudiants, i per la barrila que feien s'ho estaven passant d'allò més bé. Se'ls sentia parlar fort: “Americans”, vaig pensar, perquè parlaven anglès mastegat. Nosaltres no en férem massa cabal, anàvem a la nostra.

De sobte, quan gairebé érem a tocar d'aquella colla, una persona se'n separà i es dirigí cap a nosaltres. La primera idea fou: “Algú que vol saber una adreça.” En realitat no era així, del grup americà s'havia separat un noi alt, de color ... negre. 1.90, no passava dels vint-i-cinc anys, atlètic, amb uns abdominals que feien desmaiar ...

Que com sé que tenia els abdominals com una rajola de xocolata? Doncs fàcil: anava en pilota picada! Si senyor, nu com sa mare el va parir! Com dirien en les novel·les romàntiques era un “déu d'eben acabat de sortir del paradís”. “Mare de déu senyor!” Fou l'únic que se m'acudí balbucejar.

Aquell xicot, s'atansava somrient (sabeu que blanques són les dents de la gent negra a la nit?) mentre la seva colla li feien barrila, devien fer una aposta i ell havia perdut, segurament. Se m'adreçà i m'abraçà tendrament mentre deia: “I'm very happy.”

Bé, arribat en aquest punt, en aquest clímax de la història, que us penseu que va fer una dona de món com jo? Evident: agafar fort la bossa de mà i pensar: “Que no em fotin el moneder!”

Si, si, ja ho sé, sóc de poble i dels afores, això no té remei, però que voleu? Després se n'anà tot cofoi, mentre la Maria anava dient: “Quin cul! Déu meu! Quin cul!” I jo catatònica perduda: “El cul no l'he vist, estava a l'altra banda ...”

De tant en tant, quan ens telefonem amb la Maria, li demano: “Maria, diga'm que va passar de veritat.” I ella m'ho confirma amb la mateixa frase: “Ets una marrana, et va abraçar a tu i no a mi! Però, déu meu! Quin cul!”, així sé que no ho he somniat, per si de cas.

dilluns, 28 de juliol del 2008

Qüestió d'orgull

Va mirar avall i sentí un nus a la boca de l'estómac. L'aterria la possibilitat de caure en basca. Entre ella i el terra hi havia uns vint-i-cinc metres, si queia aniria xocant amb els barrots metal·lics de la grua fins a arribar al peu de formigó. Si no es matava quedaria força mal parada.

Les cames li tremolaven: qui li havia demanat que es fiqués en aquest embolic? Ningú, només la seva boca massa grossa que havia promès solemnement que si aconseguia trobar una altra feina i plegar d'aquesta pujaria a la grua per a celebrar-ho. El mal és que ho va dir al davant de l'encarregat de l'obra i el seu fill i l'orgull no li permetia fer-se enrera.

I aquí estava, faltaven cinc metres escassos per arribar a dalt de tot. En Manel, el fill de l'encarregat, un xicotàs de divuit anys, ja hi havia arribat i l'animava a acabar de pujar. Mirà a baix, per les finestres de l'obra encara sense acabar veia les cares dels paletes, mig admirats mig atònits, que no es volien perdre com la secretària de l'amo tenia més pebrots que molts d'ells que no gosarien pujar-hi mai.

Sentia com les cames li flaquejaven. Un graó més. Tot depenia de la força dels seus braços. La llei l'obligava a dur un arnès totalment impracticable, era impossible assegurar-se sense matar-se a l'hora de fer-ho, per tant, no el feia servir, però la teòrica corda de seguretat se li anava enredant per tot arreu fent-li més complicada l'ascensió.

Mirà enlaire: Vinga! -deia en Manel amb ganes d'infondre-li coratge. Un altre graó. El cos ja li quedava fora del cos de l'edifici. Va mirar avall i respirà a fons intentant controlar el galop del seu cor i la tremolor de les cames. Tornà a mirar enlaire i calculà com fer-ho. A l'últim tram de l'ascensió no hi havia replà de descans, era com dos trams seguits. Pensà: si arribo, podré baixar després? M'atreviré a despenjar-me?

Volgué dominar la por, més ben dit, l'atac de pànic que li pujava com una glopada de fel fins a la boca. Mirà el noi, valent i un pèl imprudent que, amb una innocent intenció de fer-la sentir segura li allargava una mà a la que era del tot impossible que hi arribés.

Finalment feu un exercici de realitat: No Manel, no l'acabaré de pujar, em fa massa por i si ho fes ens posaríem en perill. Hagué d'acceptar la derrota i baixà curosament. Gairebé era més difícil baixar que pujar, física i animicament.

Se n'ha penedit sempre.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Mirant per la finestra I

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar la Marieta. La Marieta té setanta anys però encara és una dona viva i feinera. De jove havia estat una gran balladora de sardanes i, si bé no era una dona formosa, tenia la bellesa de la joventut i l’alegria que sempre ha marcat el seu tarannà. Ara és una àvia polida, amb el seu cabell blanc ben tallat, la faldilla i la rebeca de color crema i una brusa blanca discreta. Calçat còmode, les arracades d´or, un petit penjoll amb la verge de Montserrat i les ulleres daurades acaben de configurar un conjunt sobri i discret, que convida al somriure amable.

La Marieta acaba de creuar la plaça i jo l’he vist mentre passava, des de la finestra del meu despatx on faig feina de comptable a mitja jornada, al primer pis de l’edifici del davant de l’església. Malgrat l’aridesa de la meva feina no és un mal lloc de treball, els grans finestrals s’omplen de sol cada dia i la vista a la plaça sempre em distreu. Tinc les cortines d’aquestes de tires verticals que es graduen una mica, de color verd clar, que filtren la llum en tons frescos i agradables a l’estiu. Sempre les poso de forma que jo hi pugui veure i ningú pugui veure’m, perquè si no ho fes així em semblaria que estic treballant dalt de tot d’una bastida al mig de la plaça i seria jo a la qui observessin i no jo l’observadora.

En realitat tot això és mentida i qui passa no sé com es diu, senzillament ha passat una dona, una dona gran, abillada tal i com l´he descrit. La seva visió ha durat tres segons i m’ha suggerit aquesta descripció, perquè en aquest despatx l’avorriment ho impregna tot i sort en tinc de les finestres, perquè probablement deixaria la feina avui mateix. Sempre fer les mateixes coses per les mateixes persones, en el mateix ambient, amb gent que no m’interessa, que em repugna fins i tot en alguns casos ...

Des que tinc ús de raó que he volgut ser escriptora però he comès un error terrible: llegir. He gaudit tan d’allò que altres han escrit que qualsevol text que jo pugui escriure m’ha semblat sempre poca cosa, buit. Sóc una dona normal en un món normal, quins sentiments dramàtics, quines experiències colpidores, quines aventures extremes puc haver experimentat? Una altra opció seria el detall, la narració d’allò quotidià, però no sóc amant del preciosisme estilístic, de l’excés d’adjectivació i sempre he pensat que relats excessivament proustians poden esgotar un possible lector i que, al cap i a la fi, tot és fruit del seu temps i que no té cap mena de sentit ara escriure allò que ja es va escriure fa cent, dos-cents, tres-cents, cinc-cents anys.

Ara emprenc un camí, ara un altre. L´últim que m´ha semblat interessant ha estat l’art digital. De la mateixa manera que ja trobo mort l’art del grafitti, la meva passió en el seu moment, sé que això em durarà ben poc. Què millor que allò efímer per a representar la nostra forma de vida i la nostra civilització? Cada dia estic més convençuda de què allò més transcendent del nostre món és allò que desapareix a l´instant de néixer.

I què és allò que ens fa escriure? Exhibicionisme? Potser perquè ens han fet creure que plasmar en un paper allò que sentim o allò que vivim serà una catarsi necessària per a guarir-nos dels nostres suposats mals derivats d’un món on els valors essencials són uns teòrics sentiments que ningú es molesta en recordar que són totalment postissos, generats si fa no fa dos-cents anys? Potser escrivim amb la pretensió de veure allò nostre en format imprès i tapa dura? És la nostra formula per arribar a que en Bassas ens faci una entrevista? Els nostres cinc minuts de glòria? La posteritat? Perquè ens entestem en quelcom ja gastat, de la mateixa manera que considerem bonic “El naixement de la Primavera” de Boticelli, perquè ens han ensinistrat en què sigui així i som incapaços d’apreciar el “Quadrat negre´´ de Malèvitx, ara també ja caducat.

Veig com les lletres van apareixent a la pantalla de l’ordinador, amb el ritme constant de qui és una experta mecanògrafa i mentre van apareixen ja van morint, caducant, perdent sentit, passant a l’oblit esdevenint, una rera l’altra, absurdes, puerils. Escrivim i llegim perquè ens diuen que és el que cal, el que ens fa superiors, n’estem convençuts? O potser només repetim, una vegada i una altra, el mantra tantes vegades sentit, que tantes vegades ens han inculcat. A canvi, oblidem instint, olfacte, necessitat, plaer ... quantes vegades m’hauré de sentir com qui visita la “reserva salvatge” d’”El món feliç” de Huxley? Com algú esfereït per haver perdut quelcom important i ni tan sols sap què és, només ho pot intuir vagament, sense poder precisar-ho mai, sense poder parar de percaçar-ho. Quina desesperança! I, entretant, jo aquí, escrivint ...

dissabte, 26 de juliol del 2008

M'agrada el te

Si, ho confesso, sóc bevedora de te i ho sóc amb l'apassionament dels nous conversos. Abans bevia cafè amb delit, només sentir l'aroma d'una bona mescla que s'escampava per la casa o la delicadesa estructural de l'olor d'un Blue Mountain mòlt correctament i fet amb amor ja podia perdre el cap, però ... no sé que va passar, fou com una espècie de xoc traumàtic, un dia el cafè va tenir gust de pòsit, l'endemà vaig posar-hi sucre per intentar arreglar el desastre i res, no va funcionar.

Ja havia abandonat altres hàbits nocius com el tabac i la llet però que el meu adorat cafè m'abandonés d'una manera tan injusta i ignominiosa em va fer sentir òrfena durant vàries setmanes: què faria ara? Al matí abans d'anar a la feina, després del dinar mirant una estona “El cor de la ciutat”, al vespre quan, després d'haver fet el sopar i alimentat els meus, m'asseia al sofà, davant el televisor, amb la meva tassa de cafè i aprofitava per xerrar amb el meu home una estona de com ens havia anat el dia ...

De sobte, vagava com una ànima en pena. Evidentment el meu humor va canviar, estava nerviosa, un pèl histèrica, cal dir-ho, però, com estaríeu vosaltres si, sense avisar, allò que us ha acompanyat des de la pubertat us abandona? La feina va començar a ser “aquell lloc on hi passo hores per tal de guanyar quatre xavos”, el Peris va passar de ser un torranassos divertit a ser un vell torracollons insuportable i als vespres, amb la meva parella ...

Som fets d'hàbits i sense la rutina el nostre món s'enfondra. D'un dia per l'altre la meva existència va passar de Defcon 5 a Defcon 1, totes les sirenes udolaven, només funcionaven els llums d'emergència, corria pels passadissos del submarí amb cara desesperada i en els adequats tons verds i blaus: ens enfonsem! Ai, no, perdoneu, això era d'una pel·lícula ... però bé, també ho puc fer servir perquè no va tan desencaminat.

S'imposaven solucions d'emergència! No havia bastit els meus quaranta anys al damunt del no res! Calia trobar un altre alcaloide que em proporcionés l'addicció i la rutina necessàries per a restablir l'ordre perdut, això o fer-me rastes, agafar la motxilla i anar-me'n a fer la volta al món en monopatí ... vaig abandonar aquesta última idea al pensar en les vegades que havia caigut intentant dominar aquesta màquina del diable, tanmateix res m'aturaria.

Aquesta decisió va obligar-me a fer, com fèiem abans, acte de contrició. Per què, eliminades les addiccions il·legals, massa complicat mantenir-les, com és que ara, de cop i volta, m'atansava jo als bevedors d'herbes bullides després d'anys de menyspreu curosament elaborat? El meu orgull fou el primer en patir les conseqüències de tan arbitrària decisió de l'autoritat suprema. Fer-me això, fer-me odiar un bon cafè, dens, aromàtic, amargant, havia de ser en pagament d'algun pecat gravíssim, comès en alguna altra vida, evidentment, o que nostre senyor s'havia passat tres pobles i com que ja havia esquarterat a tort i a dret, i ara tindria la comunitat internacional en contra, es dedicava a fotre a la menuda.

Vaig bastir un pla per tal d'aconseguir el meu propòsit: baixaria a Barcelona i trobaria, secretament, allò que funcionés! Vaig sincronitzar el meu rellotge ... no calia, l'autobús va venir tard com sempre, hi ha coses que sí que no canvien i amb l'excusa de mirar mitjons d'esport per als nens vaig anar a l'Illa Diagonal. L'última vegada havia vist una botiga de la qual havia passat olímpicament però on ara potser trobaria la salvació. Primer em vaig passejar per la botiga de roba esportiva, desmenjadament, amb el cistell amb rodetes ple de mitjons i prestant molta atenció als accessoris de submarinisme, cal aclarir que ni tan sols sé nedar. Quan el vigilant de la porta ja em començava a mirar malament em vaig decidir a pagar els mitjons i anar a mirar aparadors de les botigues properes al meu objectiu. Hi havia dues dones a l'establiment, vaig preferir esperar a que marxessin, interessant-me vivament, ara, per les maquetes de cases fetes amb uns maons petitons i l'aeromodelisme.

Finalment la botiga va quedar buida i fent el cor fort vaig entrar:

-Bon dia! - em va sortir una mica de gall, però una noia força amable em va somriure.

-Bon dia, que desitja?

Aclariment: porto fatal que d'uns anys ençà la gent em digui de Vostè d'entrada, em sembla que desprès em diran: “Bon dia senyora ui quantes arrugues al voltant dels ulls! Ui quina pell més desgastada! Ui, ja no som el que érem eeeee” i acte seguit faran una riallada satànica d'aquelles de les pel·lícules, quan el dolent sembla que hagi de guanyar.

Bé, fet aquest parèntesi continuo amb la brillant conversa que vaig mantenir amb la venedora:

- Volia comprar te – Aquesta frase passarà als anals de la història de les frases idiotes dites per dones idiotes. Dir: vull comprar te en una Tea Shop no és precisament una afirmació que et dóna punts en el teu barem de l'autoestima. Però el mal ja estava fet.

- De quin?

Manteníem el Defcon 1, “de quin?” i jo que sabia! te, el que beu la gent, gairebé se m'escapa un Pompadour, Horniman's, però el seny s'imposà, vaig somriure amb la intenció de captar la simpatia de la venedora i vaig dir, sense ruboritzar-me:

- La veritat és que no ho sé massa bé, n'hi ha tants!

I era veritat, prestatgeries fins al sostre plenes de capses de llauna curosament etiquetades amb tot de noms per a mi exòtics: pu-ehr, sen-cha, rose congou, djerling, vermells, negres, grocs, blancs, verds, rooibos, (mira tu, aquest l'havia llegit, en una novel·la d'una detectiu africana), blaus ...

Em vaig atabalar amb tanta varietat i vaig decidir anar amb cura, necessitava un te pel matí, que m'ajudés a despertar-me. El te negre era una bona opció segons l'opinió de la dependenta i començà a treure caixes del prestatges i a obrir-les i fer-me-les ensumar. Fou una orgia d'aromes, mai hagués dit que el te, com el vi, gairebé és millor al olfacte que al gust. Roses, vainilla, taronja, tarongina, pebre, clau ... totes les imatges dels llibres d'aventures de la meva infantesa em venien al cap, sobretot si una ha crescut llegint els viatges de Marco Polo, Sinbad el Marí i l'obra completa d'Emilio Salgari. En aquella botiga havien ficat en capses la memòria d'un orient màgic i distant i l'anava descobrint a poc a poc. Fou un instant revelador, un d'aquells moments que en les novel·les el protagonista descobreix tota la trama, l'eureka necessari per a canviar-te la vida.

Ara em desperto d'hora, molt d'hora, i mentre emperesida des del llit veig com la llum comença a filtrar-se pels resquills de la persiana, vaig assaborint la nova rutina matinal inventada. Llevar-me, posar-me el barnús, anar al lavabo, obrir l'aixeta de la dutxa de forma poc sostenible, veure com el mirall s'omple de vapor, dutxar-me. Després, encara sense vestir, baixar a la cuina, amb la casa encara en silenci, i de forma idèntica cada dia omplir el bullidor d'aigua i posar-lo al foc, decidir si aquest matí el te serà una mescla de pakistanès amb espècies, o negre amb roses o amb canyella o ...

Omplir el filtre i posar-lo a “la meva tassa del te del matí”, fer-me l'entrepà, prendre'm el suc de fruita, encara dreta, mentre escolto com l'aigua comença a xiular dins el bullidor, abocar l'aigua a la tassa i veure com les fulles del te van xopant-se i escampant el seu aroma delicat per la cuina. Menjar-me l'entrepà asseguda, fullejant algun dominical, amb la seguretat de què, després. recolliré el plat i el got, prendré la tassa, trauré el filtre, afegiré algun edulcorant o no, depèn del dia i, amb la meva tassa que desprèn escalfor i aroma, amor i satisfacció, pujaré a dalt, a acabar de vestir-me, mentre vaig fent petits xarrups al te, petites aturades autocomplaents.

Així, quan surti de casa al matí cap a la feina, no serà corrents i de pressa, amb el “faig tard”, sinó amb un somriure tranquil i segur d'aquella que ja fa hores que existeix, el somriure del gat al qui encara li apareix la punta de la cua del ratolí per la comissura dels llavis i amb un gest discret de la mà, la fa desaparèixer dins la boca. ;)