dimecres, 31 de març del 2010

Per culpa de la TDT sóc xenòfoba?


Ahir va haver la famosa "apagada digital" i nosaltres vam avisar a l'antenista el divendres. No en coneixíem cap i vam anar a una botiga d'electrodomèstics de la població a demanar-los que ens en recomanessin un. En un full de paper em van anotar un nom i un número: "Mario, 677 .. .. .."

Vaig trucar en Mario, rumiant si el coneixeria, no oblidem que, malgrat els vint-i-dos o vint-i-tres mil habitants, això encara és un poble. De seguida vaig veure que no, per l'accent era estranger, més encara, per l'accent era europeu.

En Mario em va dir que vindria ahir, com així va ser. El que em va semblar absolutament desagradable de mi mateixa, va ser que l'origen d'en Mario em tenia més preocupada del que hauria estat correcte.

Normalment sempre m'interessa d'on ve la gent, m'interessen les seves llengües, jugar a endevinar orígens per l'accent, per quines consonants tenen dificultats. Però me'n vaig adonar que la meva preocupació anava una mica més enllà d'aquest joc: en Mario havia d'entrar a casa meva.

Va ser puntual, quan vaig obrir la porta hi havia l'antenista i un company. Automàticament el meu cervell va classificar: Europa de l'Est per l'aspecte i, pel nom, segurament Romania.

En Mario va ser simpàtic i amable, correcte, sense excessos ni familiaritats. Tot un professional. El seu ajudant no va dir ni piu, a part del bon dia i l'adéu, tampoc calia.

Els vaig acompanyar per casa mirant les preses de televisió i els vaig dur dalt del terrat perquè canviessin l'antena. Quan vaig seure al davant de l'ordinador per estudiar una estona, de sobte, em vaig sentir culpable.

Em vaig sentir doblement culpable. D'una banda vaig pensar: "acabes d'ensenyar-los la casa i els has deixat sols" i de l'altra vaig pensar: "acabes de pensar una indignitat només perquè són romanesos".

Aleshores em vaig posar a escriure aquest text, per avui, és clar, que ahir ja havia publicat.

Per què vaig tenir por i per què vaig sospitar automàticament al davant d'un accent de l'Europa de l'Est?

Ahir mateix, al matí, m'havia despertat com sempre amb la ràdio. Odio fer-ho, però al meu company li agrada. Em sembla que vaig escoltar com deu vegades la notícia que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil havien desarticulat una banda de l'Europa de l'Est que es dedicava a robar per la nostra terra. La setmana passada van robar-li la bossa de mà a la nostra veïna, al davant de casa, pel medi de l'estrebada. També van robar en una casa a punta de pistola.

El cas és que cada dia del món rebem constantment notícies d'aquest estil. Morts, robatoris, violència de tot tipus i condició i acabes trobant normal pensar que, si l'antenista és romanès i es passeja per casa teva, ho fa per saber com podrà entrar-hi a robar.

Després penses: "poca-solta! i què vols que robi?" i ja no et fa tanta angúnia. Però acabes de descobrir que sota la capa de modernitat, solidaritat i progressisme, hi dorm una dona normaleta que té por quan, dia a dia i per tot arreu, li'n fan tenir.

I, la veritat, no m'agrada, no m'agrada gens. Encara que hàgim canviat l'antena, potser el millor serà no mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, perquè jo no vull passar-me la vida malfiant-me de ningú i menys d'algú que se la passa treballant per guanyar-se la vida.
Imatge extreta d'aquí

dimarts, 30 de març del 2010

Àfrica

s'allarga el dia i em pren l'enyorament: el desig de marxar i no tornar, potser.

dilluns, 29 de març del 2010

Se m'acut que ...

... la ideologia ha de servir per fer funcionar el sistema, no per col·lapsar-lo.

diumenge, 28 de març del 2010

Com subjectar un cocodril

Fa uns dies, al blog "De casa al club" que tan m'agrada, parlaven d'un llibre que et pot salvar la vida, Mira cómo se hace, que em va fer pensar en un llibre que em va regalar algú (si, l'algú de sempre) a l'any 1983, o sigui que no és de fa quatre dies.

El llibre Cómo sujetar a un cocodrilo és un d'aquells llibres típics del món editorial britànic on t'ensenyen coses molt útils, perfectament inútils, absurdes, divertides ...

A dalt ja ho podeu veure: com derrotar un vampir, tenir una audiència amb el papa, fer ploure, cultivar una perla ...

Coses tan imprescindibles com posar-se una toga, diferenciar un centpeus d'un milpeus, tallar jade ...
... o bé preparar pintures al temple, fer servir els bastonets xinesos o fer una bruíxola, qui no necessita una bruíxola en qualsevol moment del dia!

I, finalment, després de pàgines de consells perfectament prescindibles per a coses perfectament inútils, allò que no dic pas que no faré algun dia, potser aquest estiu ves!
Un llibre del tot imprescindible en qualsevol llar moderna.

Como sujetar un cocodrilo y centenares de consejos prácticos e ideas fascinantes. The Diagram Group. Barcelona, 1983. Círculo de Lectores.

dissabte, 27 de març del 2010

Ràdio: Francesc Puigcarbó


Aquesta setmana, a Ràdio Esparreguera, hem parlat d'un sol blogaire amb ... 24 blogs! en Francesc Puigcarbó ha estat molt amable i ens ha concedit una entrevista, demostrant que és un home amb un gran sentit de l'humor.

divendres, 26 de març del 2010

Web de la setmana: ets un cyborg?

Avui la d'una pel·lícula coreana, I'm a Cyborg. La seva web és aquesta. Té un disseny molt bonic, en forma de llibre. Passegeu-vos-hi amb el so posat, si us plau.

El tràiler:

dijous, 25 de març del 2010

Recomponent peces de dins

No cal patir-hi, només és el dia. Potser és la monotonia, com molts em volen fer notar de forma negativa en aquesta peça, el que més em calma l'esperit, talment una cançó de bressol relaxa i adorm a una criatura. I quina temporadeta!




uf! encara bo que ja se m'ha passat! santa frivolitat!

dimecres, 24 de març del 2010

Frase


"Escriure és intentar saber allò que un escriuria si escrivís"

Duras, Marguerite (1914-1996)


Fotografia extreta d'aquí

dimarts, 23 de març del 2010

"amarres"


Avui m'he llevat amb el cap embotornat, la primavera no és el millor moment de l'any per mi, amb tot aquest pol·len assassí volant pels aires i, a sobre, la humitat que desperta velles lesions. He esmorzat, he respost els comentaris d'ahir i he decidit que havia de sortir a córrer, que no em podia permetre el luxe de privar-me de les endorfines que em farien sentir millor.

Una tendinitis vella i ressentida m'ha impedit córrer, però caminar també m'està bé. Amb el clatell escalfat per un sol intermitent, el so agònic dels ocells reclamant la seva parcel·la i els insectes que ja volten, he fet la ruta ja sabuda desgranant un apunt.

D'una cosa n'enfilava una altra, i pensava que m'estava quedant tot força lluit, com l'aigua que cau pels graons d'una muntanya. Rumiava en les amarres, en les meves pors, inseguretats, incapacitats. Pensava contar-vos això i allò i, potser, allò altre.

He passat pel fang, hi havia les petjades d'un gos. M'he girat per mirar les meves i no n'havia deixat cap. I aleshores ho he vist tot clar.

dilluns, 22 de març del 2010

Els "bonicides" o el paradigma occidental

Haití

L'altre dia, en una llarga i entretinguda sobretaula amb malalts de blogs, va sortir el tema dels "bonicides" a rel que vaig expressar la meva intenció de parlar-ne. No cal dir que van provar fer-me desistir de l'intent. Vivim en un món on el políticament correcte és dogma i fer-se preguntes, que surten de la norma no escrita que ens atenalla, implica que la majoria del personal se't tiri a la jugular sense rumiar-s'ho massa.

Tanmateix reconec que tenien raó aquells que m'aconsellaven desistir de parlar-ne. Però jo sóc imprudent de mena, i no tinc un blog per callar allò que penso o, més ben dit, quins són els meus dubtes. Perquè, en el fons, el meu mal no és pas que em cregui en possessió de la veritat, és que em sé en possessió del dubte.
Prostitutes haitianes

Aleshores em pregunto per què, quan hi ha un terratrèmol a Haití, tots hem de córrer a donar-los diners i mai abans ens hem preguntat perquè els prostíbuls del món són plens de dones haitianes o dominicanes?


Brad Pitt i Angelina Jolie, calen aclariments?

Per què quan es fan campanyes solidàries, maratons de tot tipus i condició, correm a fer donacions on ens atèn per telèfon alguna personalitat o alguna estrella de cinema o de l'esport, en canvi no ens qüestionem mai la moralitat que aquests guanyin el que guanyen i el mal repartiment de la riquesa al món?

Vic, podria ser qualsevol altre lloc de la nostra geografia

Per què els negres "de fora" ens semblen tan bons i amables i els negres "de dins" ens semblen bruts, ganduls i delinqüents?

I quina gràcia que ens fan quan són a l'Àfrica!

Per què critiquem les guerres, no totes que d'algunes no en fem mai esment i, essent com som un dels països que guanya una bona picossada amb la venda d'armes, no fem manifestacions o pressionem els nostres polítics per acabar amb tot això?


Per què ens creiem que només nosaltres sabem el que els convé al Tercer Món, sense tenir en compte que són Tercer Món gràcies a què nosaltres sempre hem "sabut el que els convé"?

Per a què serveix un diamant? Calen les explicacions?

Rel de la situació d'Haití, no fa gaire es va detenir uns baptistes nord-americans que sembla que volien “endur-se” del país uns falsos orfes per donar-los una "vida millor". Llegeixo un article de David Trueba al Dominical de El Periódico:

“El que importa és apreciar la prima línia que separa el bé del mal. Perquè un mira els ulls d'aquests detinguts nord-americans i escolta les seves frases plenes de Déu, fe, entrega i afecte, i té la sensació que estem davant el Bé Absolut. Aquella bondat que no para davant nimietats com la legalitat, la justícia, la raó. Són “bonicides”. Poc importen els pares i mares que van entregar amb pseudovoluntarietat els seus fills perquè creien donar-los una vida millor, poc importa aquell esquinçament o aquella recuperació in extremis. Poc importa el futur dels altres nens. Poc importa que els EEUU -ai, amics esforçats- estiguin plens de nens en condicions de vida també extremes i indignes. Tot això no importa davant la força de la caritat kamikaze. Quina por, sincerament. No m'agradaria ser un nen salvat així per aquests il·luminats. M'agradaria que el meu país es pogués reconstruir amb decència, que els governs internacionals no s'aprofitessin de la meva situació, que els meus polítics i militars no robessin ni extorsionessin, que la meva classe acabalada concebés la igualtat, que la naturalesa no castigués la meva illa, però que tot això pogués tenir lloc al costat de la meva mare, dels meus germans, dels meus amics de la infància, de les meves joguines de llauna, i no en un suposat paradís on tot és millor perquè la bondat, la caritat i la fe extrema satisfaran les meves necessitats.”
Bostwana. Nens herero jugant amb camions "teledirigits". 2008. Fotografia feta pel Felip

Deu ser que em faig gran, però cada dia veig més respostes en un món que cada dia s'hauria de fer més preguntes, i jo la primera.

Un blog molt interessant, i moltes vegades incòmode, per seguir: Desde África

diumenge, 21 de març del 2010

Se m'acut que ...

Vivim en una societat totalment condicionada per la hipocresia de la moral cristiana. Per això es confonen l'entusiasme amb la immodèstia i la il·lusió amb la candidesa. I, sobretot, està del tot mal vista la felicitat. Pels que encara no ho saben: ser desgraciat no és un valor positiu,  ser desgraciat és una merda.

Que voleu que us digui: jo estic aprenent a esborrar aquests 2.000 anys d'història.

divendres, 19 de març del 2010

Web de la setmana: l'hora a París


Per si voleu veure l'hora on-line a París ballada per japoneses mireu aquesta web. Perdeu-vos-hi per dins, això si, amb so. I mireu l'hora del vostre Pc.

dijous, 18 de març del 2010

Lectura imprescindible

Paris i Hèlena

L'Allau en aquest post ens diu que cal que llegim a Llucià i jo, obedient, el primer que faig és fer-me a mans un parell de llibres d'aquest autor: Història de Lluci i Històries verídiques. Sempre que miro enrere, literàriament parlant, em trobo amb proses àgils, amenes, històries sempre divertides i originals. Curiosament, la majoria de les persones es pensa que els "antics" són hermètics i obscurs, cosa del tot falsa, si més no la majoria de les vegades.
" [...] No gaire més tard ens endinsàrem en un mar fet de llet en comptes d'aigua, enmig del qual es distingia una illa blanca, plena de vinyes; l'illa era un formatge -com vam descobrir més tard quan el vam tastar-, sec i molt gran, de vint-i-cinc estadis de perímetre. Els ceps estaven carregats de raïm, però quan els espremíem la beguda obtinguda no era vi sinó llet." (pàg., 67)
"18. Els seguidors d'Aristip i d'Epicur eren els més ben considerats en aquell indret, perquè eren agradables, alegres i molt amics de la gresca. També hi era present Isop el frigi, a qui feien servir com a bufó. Diògenes de Sinope havia canviat tant de caràcter que s'havia casat amb la cortesana Lais i sovint s'alçava per ballar sota l'efecte del vi, i feia les inconveniències pròpies dels borratxos." (pàg., 76)
"45. De seguida van començar a volar ocells al nostre voltant i a veure's peixos i tot allò que és indici de la presència pròxima de terra ferma. Al cap de poc divisàrem també uns homes que empraven un sistema insòlit de navegació, car eren alhora els mariners i les naus. Us explicaré com ho feien: s'ajeien d'esquena sobre l'aigua, dreçaven les vergonyes -que per cert, eren molt grosses-, desplegaven les veles i, subjectant la corda amb les mans, navegaven empesos pel vent.[...]" (pàg., 96)
Llucià, Històries verídiques. Barcelona, 1995. Edicions de la magrana. L'esparver clàssic núm. 15. Un llibre divertit i amè, de només noranta-vuit pàgines, pròleg inclòs, escrit per un home que va viure fa mil nou-cents anys a Grècia. I no cal dir que, tal i com diu el títol, me les he cregut totes. Era impossible no fer-ho.

dimecres, 17 de març del 2010

Sortides amb sorpresa


Tal dia farà una pila d'anys, una colla alegre i ben disposada vam pujar a Montserrat a fer la ruta de les ermites. La ruta era senzilleta, que anàvem amb gent gran i una mica de missa. Feia bo, les criatures s'ho estaven passant bé i els grans també, xerrant i rient. Amb nosaltres en venien dos d'aquells que no s'acaben mai la broma, o sigui que, entre textos llegits a cada ermita i bromes una mica pujades de to mentre caminàvem, el matí passava d'allò més bé.

En un tram del camí vam trobar una colla. Eren gent "de Barcelona" com se sol dir per aquí. Que, en el to adequat de xiuxiueig i inter nos ja ens estalvia que puguin escoltar de la nostra boca un "pixapins" o de "can fanga". Se'ls notava per l'abillament i per què anaven d'allò més despistats. Imagino que, hores d'ara, passats els anys, ja hauran trobat el camí del monestir.

Duien amb ells un paquet embolicat i discutien si anar cap a aquí o cap allà. Vam passar-los i els vam saludar. El nostre camí ens duia al camí de sota on eren ells, just allí hi havia una de les parades que havíem de fer. Un dels companys, d'aquells que els agrada escoltar-se la veu, va treure el llibre i va començar a llegir uns passatges respecte al lloc on ens trobàvem.

De sobte s'ens va acudir que aquells "senyors de Barcelona" continuaven al camí de dalt i que el paquet sospitós podia ser, com no era d'una altra manera, una urna funerària. Vam córrer a avisar-los que no els vingués al magí de llençar-nos el mort al cap, literalment i, el que encara podria ser pitjor, que no se'ls passés pel barret de llençar l'urna!

I és que la gent no se n'adona de què allò pretesament poètic, pot resultar terriblement tragicòmic i molt anti-ecològic.
L'altre dia, anant a la miranda de Fra Garí, integrada dins d'una de les estàtues, ja de per si prou terribles, hi havia una urna funerària, que algú va deixar allí amb tota la devoció i, suposo, amb la idea que així el mort arribaria abans al cel. Doncs si hi ha cel i tenen ordenances d'higiene i paisatge urbà, ja cal que es calci el finat, perquè n'hi caurà una de ca l'ample!

dimarts, 16 de març del 2010

Missatge als meus fills

Quan veig els meus fills i els seus amics i amigues, amb els seus looks força estrafolaris, amb les seves coses que fumen i que no són Ducados, amb els piercings, les rastes, les arracades, no puc evitar somriure i pensar en com de meravellós que és ser jove i anti-sistema. I no ho dic amb el tonet paternalista d'alguns pares i mares esquerra-reciclats, ho dic amb tota la meva admiració cap a ells. Tant de bo siguin capaços de fer més coses que no vam fer nosaltres. I com què ells es pensen que nosaltres vam néixer amb el vestit de pingüí posat (anar a la feina amb talons, vestit i jaqueta), els vull ensenyar que entre ells i nosaltres no hi ha tanta distància. Perquè a partir de la meitat del segle XX, l'espai intergeneracional s'ha fet més i més petit, i tothom tenim un passat.





dilluns, 15 de març del 2010

Com NO entrevistar al President de la Generalitat de Catalunya

... o per què no et quedaves a casa Clídice?

Bé, l'altre dia us en vaig parlar, quan us explicava els motius pels quals vaig anar a petar a la ràdio municipal del meu poble. El cas és que, al darrera de l'assignatura a la UOC, vaig acabar quedant-m'hi. Això volia dir fer de “reportero Tribulete”, anar amunt i avall amb la "carxofa" i el meu atrotinat Seat Marbella de color “assul”, fent entrevistes a senyores que sortien de la plaça, nens d'institut, balladors de sardanes ... fins el malaurat dia que va caure el pont de l'autovia i van morir quatre persones.

Aquest fet dramàtic, que encara no s'ha resolt, va comportar que Esparreguera sortís a tots els mapes. Traducció: tots els polítics van venir a corre cuita a fer-se la foto. I, per tant, una servidora i el meu atrotinat Seat Marbella “assul” vam anar amunt i avall amb tot de periodistes “de debò” (dels que tenen papers, vull dir) posant la carxofa sota els bigotis d'en Maragall, el Pasqual, Saura, Mas, Carod Rovira i qui convingués.

Això també, de passada, em va fer adonar dels distints tarannàs personals de cadascun dels nostres líders i ... bé, deixem-ho córrer.

O sigui que jo ja era una més de la redacció, havia après a produir un informatiu, redactar-lo, fer entrevistes, talls de veu, escaletes, fer funcionar la taula de so ... vaig descobrir, tard, allò que més m'ha agradat a la vida. Si al damunt hagués cobrat per fer-ho hagués estat la dona més feliç de la terra, però res és perfecte, i em vaig quedar en col·laboradora.

Finalment, tota la foguerada de l'esfondrament del pont va passar i la monotonia i la manca de notícies es va tornar a apoderar de la redacció. Cada dia telefonàvem a la guàrdia urbana, per si havia “passat alguna cosa”, llegíem de cap a peus la premsa comarcal, i ens la passàvem trucant a les entitats a veure si podíem farcir la mitja hora d'informatiu d'alguna manera quan no hi havia ple a l'Ajuntament. Aleshores va venir la inauguració del nou CAP i a tallar la cinta el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en aquell moment: el senyor Jordi Pujol i Soley.

Aquell era un d'aquells dies “perfectes”, tot l'staff estava desplaçat al CAP i només quedàvem el director i jo a la ràdio, de “guàrdia” com si diguéssim. El pes de l'informatiu el duien des de la mòbil i jo, amb franquesa, no sabia ni tan sols els actes que es farien amb el senyor tallador de cintes. O sigui que em prometia una estoneta de relax llegint els diaris amb els peus al damunt de la taula. De sobte una trucada que va agafar en Gabriel, el director.

- Montserrat, corre! Al locutori!
- Jo? què passa?

Vaig entrar corrent al locutori i em vaig posar els auriculars, mentre veia que el director, a l'altra banda de la peixera, es posava també els auriculars i començava a pitjar botons.

- Entres en directe amb el President!
- No! què ha passat?
- Doncs que han passat de llarg d'on teníem muntada la mòbil i la cap de protocol es nega a retrocedir per l'entrevista. La Susanna li ha dut el telèfon mòbil i parlaràs amb ell per telèfon.
- Gabriel! I què collons li pregunto?
- Tu mateixa! Però res dels últims escàndols familiars, res de política generalista, en realitat: RES DE RES! Però entrevista'l!

Vaig hiperventilar, en Gabriel em feu el senyal que estava en l'aire i es va sentir una veu esquerdada que deia, més ben dit, ordenava:

- Diguim!
- Pppppppresident, d'això, ehem, cocococom està?

Se sentí una tos característica, i fragments de paraules inidentificables. El President s'estava movent, tossint i amb la bonhomia(?) que el caracteritzava, i ajudat per la telefonia mòbil, feia la comunicació del tot impossible. En aquell moment hagués agraït, de tot cor, poder tenir un infart fulminant, o que un home llop entrés al locutori i em partís per la meitat, o que hi hagués una invasió extraterrestre, o ... crec que fins i tot vaig resar.

Bé, a la meva vida he tingut pocs moments de pànic total, de desig de desaparèixer de la faç de la terra. Però entre tornar a passar el terratrèmol a Lima o tornar-li a fer una entrevista de cinc llargs i angoixosos minuts al President de la Generalitat, no tinc cap mena de dubte de quina de les dues coses triaria: me'n vaig a Lima!

No, sortosament per la meva autoestima no es va guardar l'entrevista, ara no us fessiu il·lusions ^^

diumenge, 14 de març del 2010

Paraulotes de moda: vivenda

(extret d'aquí)

NO es diu VIVENDA! la gent vivim en HABITATGES, ESTATGES, HABITACLES, CASES, DOMICILIS, XABOLES, CABANES, BARRAQUES però MAI en una punyetera vivenda senyores i senyors de la "tela tres", "al pariodicu" i d'altres succedanis pretesament catalans!

Prou pena passem els que no vam estar escolaritzats en català perquè vinguin aquests a acabar-ho d'espatllar. És que si no ho dic: rebento! homeeeeeeee!

dissabte, 13 de març del 2010

Ràdio: Filant Prim i El Meu Caos (ed)


Ara, el meu blog de podcasting m'està fent la punyeta amb el "pes" dels arxius, pel que, si més no momentàniament, he hagut d'allotjar-me en una altra pàgina. Aquesta setmana vam parlar del blog Filant Prim, amb algunes lectures fetes pel seu autor i, una mica, sobre el blog El Meu Caos - Mi Caos: una pedra en la teua sabata. Si ho voleu escoltar podeu clicar aquí

Ho hauria d'haver especificat i us en demano disculpes: al principi de l'espai diem que parlarem de la Comtessa d'Angeville també. Malauradament el temps se'ns va tirar a sobre. Atès que la Comtessa és una blogaire amb molt d'interès, espero poder parlar-ne d'ella en el proper espai com a blog principal.

divendres, 12 de març del 2010

Web de la setmana: crear els nostres monstres

El meu amic Willy, que s'hi dedica, sempre m'està passant webs interessants, divertides, originals. Avui us en vull ensenyar una, aquesta, on podeu construir-vos el vostre propi monstre. Per la il·lustració ja podeu veure que no és del rotllo gore.

dijous, 11 de març del 2010

The road


Vaig llegir La carretera de Cormac McArthy, ara fa més d'un any, i reconec que ho vaig fer amb una certa prevenció per tot el que n'havia llegit sobre ell. Quan tothom parla bé d'un llibre, tinc tendència a malfiar-me'n, sobretot si el llibre té menys de dos-cents anys. La meva prevenció va resultar certa, tot llegint no em treia del damunt la sensació de déjà vu. I és que el llibre em va semblar no res més que una refosa de tota la literatura apocalíptica del segle XX, que desemboca en la pel·lícula de Mad Max, amb la Tina Turner vestida estrambòtica mentre canta al damunt de basses de pixat de porc. I el que és pitjor, si en pot ser res de pitjor, el llibre La carretera té un final trampós, un final amb esperança que duu al damunt un rètol de neó intermitent on hi posa: feu-me pel·lícula!
Algú vol una pel·lícula crua i versemblant de debò sobre una apocal·lipsi? Doncs que miri Threads (1984) de la BBC, si d'acord, ara podria ser més crua encara, però és un treball seriós

No veuré la pel·lícula de La carretera, suposo. O potser si, si algun dia m'avorreixo prou, la fan per la televisió i només per veure si l'Aragorn està tan bo encara. Perquè ja em diràs tu, en una fi del món, on la gent s'ha de tornar caníbal si us plau per força, que fa un tipus caminant amb un carret del pryca pel mig d'una carretera? O, com diu el meu amic Willy:

Otra patata postapocalíptica poco creible, con personajes poco creibles que hacen cosas muy tontas.”

I em sembla l'opinió més encertada que n'he escoltat fins ara. I a mi que em perdoni el senyor Harold Bloom però, definitivament, sembla que s'hagi begut l'enteniment.

dimecres, 10 de març del 2010

En Sidru, el nou tòtem de la informació turística

Maria Angustias Sacedón, segons sabem per l'entrevista que li fa l'Allau a The Daily Avalanche, és una pobra venedora de la secció de ferreteria del cortinglés que no sap parlar en castellà i que, pel que sembla s'està fent famosa allèn de les nostres fronteres, o de la ratlla pintada al mapa pels unionistes.

No me'n puc estar i li comento l'oportunitat periodística que seria presentar-li en Sidru Bracons i Farré, el pastor del Ripollès que sempre troben els que vénen de fora a l'hora de demanar una adreça a la nostra bella, bonica i olímpica capital, Bassalona. I és que és ben curiós que mai pregunten a cap altra persona!

Veient que no me'n sortiré, que aquest home està ocupat, l'Allau vull dir, no pas en Sidru que se la passa oblidant les ovelles i assessorant turistes en la bonica geografia urbana de Capital City, afluixo el foc dels cigrons, pujo al cotxe, i m'arribo en un moment de no res a Canaletes a fer-li una fotografia.

Un cop detectat el personatge, ara ja és cosa de l'Allau l'entrevista, que si m'encanto, els cigrons es queden sense aigua i ja em diràs tu que dinem avui!
En Sidru "caçat" a Canaletes en el moment que pretén, de totes totes, que l'entengui una pobra turista castellanoparlant, que havia gosat preguntar-li on queia l'estàtua de Colom. Aquí no es copsa, i llàstima que se m'ha "velat el carret", però es veia, clar i català, mai més ben dit, com la sotmetia a humiliacions diverses al crit de "jau!", "volta esquerra!", "jau!", "volta dreta!", "jau!"... i és que ja se sap com som els catalans de la ceba! (o de la meba!)

dimarts, 9 de març del 2010

Any de neu, any de Déu (o de les supercordes si voleu ;P)


Les sis de la tarda, al meu davant dues de les lliçons que m'he de llegir. A fora cau una d'aquelles nevades que em fan delir. Feia força anys que no en veia una de tan espectacular. El dubte em dura poc. Faig un suggeriment en forma d'ordre, ens calcem i sortim a "fer un tomb": el recorregut que solc fer quan vaig a córrer, 7,5 quilòmetres, sota una nevada preciosa, escoltant el silenci, trepitjant neu verge i sentint els "cracs" de les branques dels arbres que es trenquen. Tornem a casa de fosc.

Ja sé que la neu és una font de mal de caps, però no ho puc evitar: em posa eufòrica i quan neva em passaria el dia fora de casa. Ah! que tothom parla de la neu? vaja! i jo que em pensava que era original!
 
Disculpeu la qualitat de les fotografies, gairebé ja era fosc i no ens sentíem gaire segurs després d'haver sortejat uns quants arbres caiguts.

dilluns, 8 de març del 2010

La ràdio, la PAC i una dona estressada

Ara fa uns quants anys estava desesperada amb una assignatura de la UOC: Tècniques d'expressió oral i escrita. M'exigien la gravació d'un vídeo, de cinc minuts o més, on jo havia de parlar al davant de la càmera tota l'estona. Qui no ho ha fet mai, no es pot imaginar la tortura que pot representar això.

El primer pas va ser demanar-li la càmera i el trípode al meu germà, que jo de càmeres de filmar no n'he gastat mai, després de la de super 8. Vaig muntar-la a l'estudi de casa i vaig seure al seu davant, només per veure com em sentia. Vaig veure que no seria pas gens fàcil fer aquesta tasca, però tenia quatre mesos pel davant, o sigui que pensí (;P) que ja me'n sortiria. Al cap i a la fi, no me'n surto sempre?

La següent tasca fou la de preparar una situació comunicativa, o sigui crear-me un personatge i una excusa perquè fos versemblant el que pogués dir al davant de la càmera. Vaig pensar que em caldria alguna cosa on no em calgués fer d'actriu, que fos força neutra: unes paraules “enviades” per una “escriptora famosa”, a un congrés feminista, el dia de la seva inauguració. Allò de “quina gran idea, que macos (i maques) que som tots (i totes) i bla, bla, bla (blo?blo?blo?)”.

Vaig fer el suposat guió i, calculant els temps, vaig descobrir que cal molta lletra per omplir cinc minuts i que m'ho hauria d'aprendre de memòria. Això era un handicap important, la meva memòria és terriblement precària i erràtica, per la qual cosa em pot deixar tirada amb una facilitat admirable i, al damunt, no sentir-se'n culpable.

Necessitava un tele-prompter, era lògic no? Vaig penjar tot de fils de banda a banda de l'habitació i hi vaig penjar els fulls del text amb agulles d'estendre la roba. Les imatges de la primera vegada eren les d'una dona amb els ulls mig clucs intentant veure ves a saber què, al darrera de la càmera tot fent ganyotes, perquè a la distància que em trobava havia de forçar la vista tota l'estona per llegir alguna cosa. O sigui que: “tallem! no és bona!”.

Aleshores vaig fer rètols més grans. El resultat fou igual de desastrós, en comptes d'una dona madura i segura de si mateixa que “mira” als seus televidents, hi havia una dona despistada movent el cap i parlant talment com si mirés un partit de tennis. Tallem! no és bona!

Estava en l'estat de crisi clàssic de la PAC de la UOC quan no te'n surts ni per casualitat. Qui hi estudiï ja sabrà del que parlo. Família, casa, feina, nens, extra-escolars, reunions i ... la PAC de la UOC! Socors!

Allò era un atzucac! (^^) pensa Montserrat pensa! Necessitava ajut professional. Però això és un poble i no tinc temps! La ràdio! Com no se m'havia acudit abans! Ara, el director que hi havia era algú a qui coneixia, amb una mica de sort no tindria problemes en què hi anés uns quants dies a veure com funcionaven. Veure els guions, les fórmules dels locutors per sortir-se'n. No era la solució perfecta, però no em quedaven més idees.

Vaig anar aquell dia mateix a la ràdio. En Gabriel, el director, és un home amabilíssim i em va escoltar atentament. Quan li vaig demanar què li semblava la meva idea va fer que l'acompanyés a la redacció. Em va presentar la Susanna, la periodista d'informatius mentre li deia: “Susanna, aquesta és la Montserrat, passa-li el guió que farà la segona veu amb tu a l'informatiu d'avui. Ah! I explica-li com va tot això, que no en té ni idea!”. I se'n va tornar al seu despatx.

A partir d'aquí va començar la meva relació eròtica amb la ràdio, que no ha parat encara. Amb dies més reeixits que altres, ja se sap com va això del directe. Amb programes gravats, en els que et pots recrear i intentar fer-ho el més perfectament possible, i amb el vertigen quan s'encén el llum vermell i estàs sola al davant d'algú que t'escolta, i que no és només la teva mare. En el directe quan l'espifies, allò té poques maneres de ser solucionat. Només tirar endavant i acceptar que tots ens equivoquem i algunes ens equivoquem més que uns altres.

Ah! si! La PAC! Doncs bé, vaig escriure i re-escriure el guió unes deu vegades. Finalment, dos dies abans del lliurament, tipa i cuita de la PAC i la mare que la va ... (aquesta frase, al final en Pàmies l'haurà de recollir, que és una de les més dites últimament a Catalunya i part de l'estranger), vaig seure al davant de la càmera, vaig respirar a fons, em vaig creure el paper i vaig dir el que em va semblar. Quatre minuts cinquanta-nou segons. Però la consultora m'ho va passar això del temps i em va posar una B (datació americana).

I algun dia, potser, us explicaré el desastre d'entrevista que li vaig fer a en Jordi Pujol i Soley, després d'allò ja no em fa vergonya res. Bé, després d'allò i del curset de natació, però ja són massa coses seguides.

diumenge, 7 de març del 2010

Amon Tobin

Una mica de música d'Amon Tobin i la seva web que, per cert, m'agradava més abans.


La música d'aquesta pel·lícula

dissabte, 6 de març del 2010

Ràdio: The Daily Avalanche i dos més


Aquest dia vam parlar del blog del genial Allau, The Daily Avalanche i, de passada també vam esmentar el Bloguejat d'en Salvador Macip i Sobre Llibres. Si ho voleu escoltar feu clic aquí.

divendres, 5 de març del 2010

Web de la setmana: Pintar la música (ed)



Inauguro etiqueta: Webs. Si tot va com cal, un cop a la setmana us ensenyaré algunes de les webs que m'agraden. Sobretot les que tenen dissenys que em fan goig, o que m'han impactat. Avui la mesclo amb música. Si voleu jugar a pintar una cançó podeu provar-ho aquí. El so és imprescindible, no cal dir.


En un altre registre, una mica més "dens" en Girbén aporta aquesta i aquesta, no tingueu por i perdeu-vos!

dijous, 4 de març del 2010

Elogi (?) a (de?) la barroeria

 
En "Joan Feréstec" de Carles Riba

Rebo un missatge de correu d’algú que escriu, escriu bé i es guanya la vida fent d’escriptora, enviant-me, amb tota la delicadesa, alguns suggeriments per tal de corregir el text d'ahir.

Em sento aclaparada per l’atenció. Ben poc que m’esperava, ara fa un temps, haver captat l’atenció d’algú tan important amb les meves incursions en un món que sempre m’havia mirat des de l’altra banda de la barrera. No cal dir que accepto amb tranquil·litat les esmenes, és més, m'agrada que la gent ho faci, en la meva condició d'alumna perpètua hi estic acostumada i el meu ego no se'n sent gens ni mica. Moltes vegades corregeixo els textos que ja estan penjats, encara que siguin passats i morts, si me n'adono d'alguna falta o algú m'ho fa notar.

No sóc ni vull ser escriptora, per això no em capfico més del compte. És clar que quan era petita en volia ser, qui de nosaltres no ho ha volgut mai? però l’interès el vaig perdre als deu  o dotze anys, potser per la bicicleta, per les excursions, o per saltar a corda i, segurament, per la lectura. Sempre havia fet certa la dita “que el llegir no et faci perdre l’escriure”. Per mi llegir sempre ha estat el primer.

Me n’adono, també, rel de les observacions d’aquesta persona, que els meus escrits són barroers. I, en confiança, no em desagrada el resultat. No és pas que ella m'ho hagi dit, senzillament és que m'he mirat de fora estant. Veig que la manca de destresa forma part de mi mateixa, sempre accelerada i fent les coses a mitges, i no cal oblidar el fet que sóc una suposada "esquerrana reciclada", una mica taboll, com em va fer notar algú un dia.

I em pregunto si la barroeria no és inherent al medi, la majoria dels blogs solen ser força matussers, si més no els que, com el meu, mantenim un ritme una mica frenètic. O poc afinats si us ve de gust.

I em pregunto, també, si aquesta malaptesa no forma part de tota la meva generació, que vam néixer corrents i sempre hem tingut pressa. Una generació que no es qüestiona per què els electrodomèstics no duren mai més de deu anys, per què les parelles es poden assimilar als electrodomèstics i per què el fet de romandre massa temps en una mateixa empresa sigui vist com una raresa.

He fet algunes de les correccions proposades en el text, les de les faltes d’ortografia no cal dir que sense piular, les altres, a mitges, per no desfer el meu propi mite: “sóc matussera i olè”. Això si, tot anirà bé mentre em diverteixi, el dia que això no passi, ja faré alguna altra cosa, que encara tinc pressa per fer-ne.
 
"Chicha, Tato i Clodoveo" de F. Ibañez 

Potser seria interessant fer, a cada post, un "concurs de faltes" i regalar llaminadures als guanyadors o alguna cosa.

Avís: amb la cristalleria vaig amb molt de compte. Mai he trencat gran cosa quan he anat convidada. El gerro Ming no compta, el van posar on no tocava, no era gens lògic que fos just on jo havia de passar el colze!

^^

dimecres, 3 de març del 2010

Del diari d'una dona (i13)

(Ve d'aquí)

Dimecres, vint-i-quatre de setembre

Estimat diari,

avui ha estat un dia terrible. He passat la nit sense poder dormir. Primer per l'alegria d'haver parlat amb en Jordi, el marit de la Laura. Encara que després he pensat que potser en parlarien entre ells dos i jo en podria sortir mal parada, al cap i a la fi jo no havia vist res del que li havia donat a entendre. Però jo creia que en Jordi es mereixia que l'avisés i que estigués al cas, perquè a mi em semblava que la Laura era poc de fiar. Després, quan he arribat a la feina, la Laura feia molt mala cara i m'ha començat a escridassar, dient-me qui m'havia cregut qui era jo explicant-li mentides al seu home sobre ella i en González. Aleshores no he pogut més i he saltat. Li he dit, cridant ben fort, que si es pensava que no veia les seves maniobres per fotre'm a la feina, que era ben clar que se n'anava al llit amb en González per passar al meu davant i que en Jordi no es mereix estar casat amb una mala pècora com ella, que anava pel món abusant de la confiança de les persones com jo,  per aconseguir els seus objectius.

He estat gaudint del meu discurs, l'he dit tota encesa i en veu ben alta, perquè l'escoltés tothom, fins i tot el conserge ha tret el nas per la porta i s'ha quedat a mirar. La Laura ha anat empal·lidint i m'he sentit gran i poderosa. Per fi es faria justícia, per fi se'm faria justícia!

Aleshores he vist que en González estava al meu costat i, amb veu molt calmada, m'ha dit que callés i que seiés. Ha fet fora la resta del personal de la sala i, quan hem quedat a soles, en González, la Laura i jo, ha començat a parlar.

No ha pujat el to en cap moment i això m'ha impressionat més encara. Pel que sembla, la Laura i ell no es podien entendre, perquè malgrat els anys que fa que treballo per a ell, mai m'havia dit ni que era homosexual, ni que estava casat ... amb el germà de la Laura! M'he sentit atrapada, confosa. No m'ho podia creure, però en González estava tan imponent que no he tingut més remei que empassar-m'ho.

M'ha dit que es veia ben clar que no estava bé de salut i que em calien uns dies de festa. He mirat la Laura amb angúnia, però ella no ha fet cap gest, s'estava quieta i seriosa. En González ha trucat a en Josep Lluís, que m'ha vingut a buscar i m'ha dut a cal metge. M'ha fet una mica de crits, el metge, per no haver-me pres la medicació i m'ha donat la baixa. Sembla que trigaré una mica a tornar a la feina. Que ara em convé descansar, perquè és veritat, estic molt cansada i tinc molta son. I no tinc ganes de veure ningú.

Epíleg (amb permís)

"Si tots nosaltres, esperits,
us hem deixat espaordits,
penseu que us heu endormiscat
quan l'irreal us ha sobtat,
que tot aquest assumpte inútil
no ha estat sinó un somni inconsútil.
No em renyeu gaire, bona gent;
si ens perdoneu, serà excel·lent.
Amb una sort no ben guanyada,
per escapar d'una xiulada,
us dic, tan cert com jo sóc Puck,
que esmolarem el nostre lluc.
Si no, digueu-me mentider.
Bona nit, doncs. Que us vagi bé.
Concediu-me les mans, amics,
i Puck, si pot, us farà rics."

SHAKESPEARE, William. El somni d'una nit d'estiu. Barcelona, 1993. Editorial Vicens Vives. Traducció de Salvador Oliva

dimarts, 2 de març del 2010

Aquest any no toca


Doncs sí, aquest any no sóc voluntària per la llengua, i no em sap gaire greu. Aquest any no m'assignaran un aprenent de català per a trobar-nos un cop a la setmana, o dos, i ajudar-lo a conversar en la nostra llengua.

I no és que no m'agradi aquest voluntariat, que m'ha permés conèixer persones i cultures molt interessants, però aquest any, com va dir aquell "no toca". Aquest any no en serà un d'aprenent, sinó un grup.

Enguany (adoro aquesta paraula, vaig dubtar entre apadrinar aquesta o atzucac, i va guanyar atzucac), com us deia, enguany em faig xerpa pel projecte Xerrem de la CAL. L'organitzen el Servei Local de Català d'Esparreguera (del CNL) i el nucli local de la CAL. O sigui que, a partir d'ara, espero que uns quants aprenents de català perdin la por a expressar-se en aquesta llengua en públic i jo aprengui a estar calladeta i a escoltar, que m'han dit que és quan estic més bufona.

No ho nego, en faig proselitisme, tant del voluntariat com del projecte Xerrem. Si podeu dedicar una hora a la setmana durant un parell o tres de mesos a ajudar a algú a expressar-se en català, veureu com n'és de gratificant. I així exercim de catalans, més enllà d'embolicar-nos en la senyera algun cop a l'any. Aprenem coses d'aquells que vénen a viure entre nosaltres i ells aprenen a estimar la nostra llengua i la nostra cultura, com a llengua i cultura d'acollida que poden ser i que, a partir d'un moment, ja els pertany com a pròpia. Perquè ser català o catalana no és qüestió d'RH, és una qüestió de voluntat.

Antoni, això també és picar pedra no?

dilluns, 1 de març del 2010

Del diari d'una dona (12)

(Ve d'aquí)

Dimarts, vint-i-dos de setembre

Estimat diari,

avui he sortit abans de la feina i he vist que hi havia en Jordi, el marit de la Laura. És un xicot molt maco, pobre innocent! i ell que no sap amb quina mena de mala pècora està casat. L'he saludat i ell m'ha retornat la salutació, ens va presentar la Laura la setmana passada. M'he parar a xerrar-hi una estona i li he dit que la Laura trigaria una mica, perquè en González li havia encarregat una feina extra. He procurat que en Jordi notés que les paraules "feina extra" tenien un to especial i li he afegit que últimament en González li demanava massa feinetes "extra" a la Laura i que semblava que a ella li agradés molt. Ha fet cara de preocupat i aleshores jo me n'he anat amb l'excusa què en Josep Lluís m'estava esperant al cotxe. Espero que obri els ulls, el pobre desgraciat.

(passat demà l'últim capítol)