Ahir va haver la famosa "apagada digital" i nosaltres vam avisar a l'antenista el divendres. No en coneixíem cap i vam anar a una botiga d'electrodomèstics de la població a demanar-los que ens en recomanessin un. En un full de paper em van anotar un nom i un número: "Mario, 677 .. .. .."
Vaig trucar en Mario, rumiant si el coneixeria, no oblidem que, malgrat els vint-i-dos o vint-i-tres mil habitants, això encara és un poble. De seguida vaig veure que no, per l'accent era estranger, més encara, per l'accent era europeu.
En Mario em va dir que vindria ahir, com així va ser. El que em va semblar absolutament desagradable de mi mateixa, va ser que l'origen d'en Mario em tenia més preocupada del que hauria estat correcte.
Normalment sempre m'interessa d'on ve la gent, m'interessen les seves llengües, jugar a endevinar orígens per l'accent, per quines consonants tenen dificultats. Però me'n vaig adonar que la meva preocupació anava una mica més enllà d'aquest joc: en Mario havia d'entrar a casa meva.
Va ser puntual, quan vaig obrir la porta hi havia l'antenista i un company. Automàticament el meu cervell va classificar: Europa de l'Est per l'aspecte i, pel nom, segurament Romania.
En Mario va ser simpàtic i amable, correcte, sense excessos ni familiaritats. Tot un professional. El seu ajudant no va dir ni piu, a part del bon dia i l'adéu, tampoc calia.
Els vaig acompanyar per casa mirant les preses de televisió i els vaig dur dalt del terrat perquè canviessin l'antena. Quan vaig seure al davant de l'ordinador per estudiar una estona, de sobte, em vaig sentir culpable.
Em vaig sentir doblement culpable. D'una banda vaig pensar: "acabes d'ensenyar-los la casa i els has deixat sols" i de l'altra vaig pensar: "acabes de pensar una indignitat només perquè són romanesos".
Aleshores em vaig posar a escriure aquest text, per avui, és clar, que ahir ja havia publicat.
Per què vaig tenir por i per què vaig sospitar automàticament al davant d'un accent de l'Europa de l'Est?
Ahir mateix, al matí, m'havia despertat com sempre amb la ràdio. Odio fer-ho, però al meu company li agrada. Em sembla que vaig escoltar com deu vegades la notícia que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil havien desarticulat una banda de l'Europa de l'Est que es dedicava a robar per la nostra terra. La setmana passada van robar-li la bossa de mà a la nostra veïna, al davant de casa, pel medi de l'estrebada. També van robar en una casa a punta de pistola.
El cas és que cada dia del món rebem constantment notícies d'aquest estil. Morts, robatoris, violència de tot tipus i condició i acabes trobant normal pensar que, si l'antenista és romanès i es passeja per casa teva, ho fa per saber com podrà entrar-hi a robar.
Després penses: "poca-solta! i què vols que robi?" i ja no et fa tanta angúnia. Però acabes de descobrir que sota la capa de modernitat, solidaritat i progressisme, hi dorm una dona normaleta que té por quan, dia a dia i per tot arreu, li'n fan tenir.
I, la veritat, no m'agrada, no m'agrada gens. Encara que hàgim canviat l'antena, potser el millor serà no mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, perquè jo no vull passar-me la vida malfiant-me de ningú i menys d'algú que se la passa treballant per guanyar-se la vida.
Vaig trucar en Mario, rumiant si el coneixeria, no oblidem que, malgrat els vint-i-dos o vint-i-tres mil habitants, això encara és un poble. De seguida vaig veure que no, per l'accent era estranger, més encara, per l'accent era europeu.
En Mario em va dir que vindria ahir, com així va ser. El que em va semblar absolutament desagradable de mi mateixa, va ser que l'origen d'en Mario em tenia més preocupada del que hauria estat correcte.
Normalment sempre m'interessa d'on ve la gent, m'interessen les seves llengües, jugar a endevinar orígens per l'accent, per quines consonants tenen dificultats. Però me'n vaig adonar que la meva preocupació anava una mica més enllà d'aquest joc: en Mario havia d'entrar a casa meva.
Va ser puntual, quan vaig obrir la porta hi havia l'antenista i un company. Automàticament el meu cervell va classificar: Europa de l'Est per l'aspecte i, pel nom, segurament Romania.
En Mario va ser simpàtic i amable, correcte, sense excessos ni familiaritats. Tot un professional. El seu ajudant no va dir ni piu, a part del bon dia i l'adéu, tampoc calia.
Els vaig acompanyar per casa mirant les preses de televisió i els vaig dur dalt del terrat perquè canviessin l'antena. Quan vaig seure al davant de l'ordinador per estudiar una estona, de sobte, em vaig sentir culpable.
Em vaig sentir doblement culpable. D'una banda vaig pensar: "acabes d'ensenyar-los la casa i els has deixat sols" i de l'altra vaig pensar: "acabes de pensar una indignitat només perquè són romanesos".
Aleshores em vaig posar a escriure aquest text, per avui, és clar, que ahir ja havia publicat.
Per què vaig tenir por i per què vaig sospitar automàticament al davant d'un accent de l'Europa de l'Est?
Ahir mateix, al matí, m'havia despertat com sempre amb la ràdio. Odio fer-ho, però al meu company li agrada. Em sembla que vaig escoltar com deu vegades la notícia que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil havien desarticulat una banda de l'Europa de l'Est que es dedicava a robar per la nostra terra. La setmana passada van robar-li la bossa de mà a la nostra veïna, al davant de casa, pel medi de l'estrebada. També van robar en una casa a punta de pistola.
El cas és que cada dia del món rebem constantment notícies d'aquest estil. Morts, robatoris, violència de tot tipus i condició i acabes trobant normal pensar que, si l'antenista és romanès i es passeja per casa teva, ho fa per saber com podrà entrar-hi a robar.
Després penses: "poca-solta! i què vols que robi?" i ja no et fa tanta angúnia. Però acabes de descobrir que sota la capa de modernitat, solidaritat i progressisme, hi dorm una dona normaleta que té por quan, dia a dia i per tot arreu, li'n fan tenir.
I, la veritat, no m'agrada, no m'agrada gens. Encara que hàgim canviat l'antena, potser el millor serà no mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, perquè jo no vull passar-me la vida malfiant-me de ningú i menys d'algú que se la passa treballant per guanyar-se la vida.