diumenge, 19 d’octubre del 2008

"La consciència que crema" d'Eudald Carbonell

Fa temps que els humans anem repetint com un mantram que som una espècie de desgràcia universal, fins a l'extrem que hi ha sectes, perquè cal definir-ho com a tals, que parlen de què el millor que podríem fer és extingir-nos, per a una suposada millora de la Terra. Estic radicalment en contra d'aquest concepte, en contra d'aquesta gent a la que considero terriblement perillosa perquè, entre altres coses, s'aprofiten de la desinformació i de la informació dirigida que patim molts humans, alhora s'aprofiten també, de la falta de criteri derivat de la falta de reflexió i de lectures que també patim, ja que ens han educat en què tot esforç és evitable i si és intel·lectual més encara.


Vivim en uns moments de “papanatisme” flagrant, ratllant el delicte, on persones que ni s'immuten per la mort d'infants, cada minut diuen que en mor un, fan batalles terribles per la conservació de gats de carrer o altres animals. No dic pas que el respecte als animals no sigui una màxima que cal observar, però crec també, fermament, que si algú compra pernil dolç per al seu gat l'haurien de ficar a la presó. Sento ser tan radical, però al costat de les llaunes de Whiskas jo hi posaria fotografies dels camps de refugiats, al costat dels diamants de les joieries hi posaria fotografies dels poblats de les zones on s'extreuen i així, al costat de cadascuna de les coses que comprem sense reflexionar d'on procedeixen i el mal que fan als éssers humans, germans nostres, el mal que fan i el que fem amb la nostra actitud autista, prenguéssim consciència de quina és la forma de viure més d'acord amb la nostra espècie.


Perquè si hi ha una cosa que tinc clara és que sóc humana, i per a mi, el primer són els éssers humans. Tenim un deure amb nosaltres mateixos abans que amb les balenes, la qual cosa pot voler dir perfectament no extingir les balenes, però no vol dir, sota cap concepte, estimar més les balenes que els nostres veïns. A partir d'aquí us voldria transcriure algun paràgraf d'un llibre de l'Eudald Carbonell, “La consciència que crema”, on el famós paleontòleg català, conegut sobretot pels seus descobriments a Atapuerca, fa algunes reflexions sobre l'acte de ser humà que considero d'allò més interessants.


“Veure'ns des de dins, però entendre'ns des de fora. Pot ser una reflexió d'espècie suficientment potent per canviar paradigmes vells de coneixement i d'interpretació de la realitat, amb la perspectiva de sortir del “cul de sac” en què ens trobem a l'hora de voler interrogar-nos sobre el nostre futur, per trobar la manera de decidir què volem fer com a espècie.

...

En termes de procés evolutiu, Darwin genialment postula que l'evolució no té direcció, i que l'atzar és qui marca els canvis i les transformacions de les espècies. La selecció natural actua sense voluntat teleonòmica, seleccionant definitivament les adquisicions més favorables.

...

Abans de l'emergència de la consciència humana era l'atzar qui dominava el món de les interaccions. Les coses passaven a conseqüència d'una dinàmica natural sobre la qual no es podia intervenir perquè els programes genètics i la dinàmica natural caracteritzaven els processos i els feien incommensurables mitjançant les lleis que s'establiren en la nit dels temps.

...

L'acumulació de coneixement, gràcies a la ciència i la tecnologia, afecta tots els camps tant de la matèria com de l'energia, així com de la biologia i de l'etologia. És el naixement d'una nova direccionalitat de la vida.

...

En resum, el concepte de consciència operativa és el resultat de la integració de l'evolució, mecanisme estructural de base, i del progrés, realització humana concreta. La consciència crítica d'espècie, entesa com una capacitat de coneixement socialitzat, és una conseqüència del progrés material i intel·lectual del gènere Homo. La consciència crítica d'espècie es pot definir com la culminació estratègica de l'autoreferència humana.

...

La construcció d'una ideologia crítica on recolzar la nostra acció progressiva passa pel manteniment de la base dialèctica de la naturalesa però, aquesta vegada, sotmesa a la consciència universal i d'espècie que ella mateixa ha generat. Els humans som la conseqüència atzarosa que s'ha transformat en lògica còsmica.

...

El futur de l'espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX. El progrés s'està constituint com una dinàmica que ens organitza i ens dóna perspectiva de futur.

...

És ingenu pensar que la naturalesa, que és cega, ens donarà la capacitat d'autocorrecció. Només la nostra consciència, adquirida al llarg del temps i de la complexitat evolutiva, ens pot ajudar a conèixer què, quan i com cal fer les coses que ens afecten com a espècie. La lògica substituirà l'atzar.”


Molta gent no hi estarà d'acord, però el que si que crec que cal creure és que reflexionar sobre nosaltres mateixos com a espècie per tal d'emprendre el camí més adequat a la nostra supervivència com a tal, que d'altra banda és la nostra obligació, és tan important o més que qualsevol altra lluita en la que hi invertim les nostres energies. I, a la menuda, educar en la consciència autocrítica i constructiva és la millor manera de fer generacions que millorin i emprenguin el camí de la nova humanitat.


Carbonell, Eudald. La consciència que crema. Barcelona: 2008. Ed. Ara llibres.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Sóc catalana

Si senyores i senyors, sóc catalana. Ara que ja he sortit de l'armari, que ja ho sabeu tots que pertanyo a aquest sentiment, aquesta pàtria, aquesta cultura en vies d'extinció us preguntareu: i què?


Doncs res, però estic provant de dir-ho amb totes les intencionalitats possibles:


sóc catalana

SÓC CATALANA

Sóc catalana i olè

Sóc catalana, QUÈ PASSA?

Sóc catalana, i què?

Sóc catalana, què mires?

Sóc catalana, disculpi

Sóc catalana, em sap greu

Sóc catalana, i una merda em sap greu!

Sóc catalana i si no t'agrada que et bombin!


Estic aquí, existeixo i reclamo el meu dret a ser. Algú va a dir: tots els homes tenen el dret a ser iguals, però també el tenen a ser diferents. O sigui que, ja ho sabeu: sóc catalana.


Per si algú en dubtava ;)

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fidelitat

Una coneguda em diu tota escandalitzada, i amb grans escarafalls, que sóc una dona infidel. Després del primer moment de perplexitat davant d'una acusació tan tòpica me'n vaig a casa i miro a la web de l'enciclopèdia catalana el mot fidelitat.

Fidelitat: “A l'època feudal (ja des del s VIII), jurament que el vassall feia al senyor; així, el senyor podia assegurar el compliment dels deures del vassall i aquest podia reforçar la seva condició d'home lliure.”

Bé, s'assembla força al meu contracte laboral, malgrat tot i si no recordo malament, els usos i els abusos que en feien els senyors del vassallatge ho fan poc atractiu. Punt per ser infidel.

Fidelitat: “Lleialtat d'un consumidor envers una marca, un producte o un servei.”

Pse, perquè no? Sempre i quant el producte mantingui la qualitat. Punt per la fidelitat.

Fidelitat: “Grau de preferència d'un tàxon per una comunitat vegetal determinada.”

Aquí si que no, no penso anar a mirar tàxon ni, fins on jo sé, pertanyo a cap comunitat vegetal, no fotem!

Arribat a aquest punt m'inclino pel paper, anem a veure que diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que si bé últimament me'l miro de mala manera, sóc dels escandalitzats pel rumor de l'acceptació de “barco”, té l'aire de la garantia que tenen els llibres tipus totxo.

Fidelitat: “Qualitat de fidel.”

Ja hi som! Odio que em facin això. Segueixo llegint:

“La fidelitat d'un súbdit, d'un criat. La fidelitat conjugal. La fidelitat dels gossos. La fidelitat d'una traducció, d'una citació.”

Què voleu que us digui? Començo a sospitar per on anava la meva escandalitzada interlocutora. Però m'heu d'entendre. Si la posen entre la fidelitat d'un criat i la d'un gos, com ningú gosa creure que serà millor la conjugal?

I, que consti, que en la de les traduccions hi estic totalment d'acord ;)