divendres, 30 de desembre de 2011

L'art de la síntesi

Aquest és un art que no està a l'abast de tothom, per això, quan després de provar d'explicar, per activa i per passiva, el que passa amb els esquemes que regeixen la nostra societat -en els quals vivim immersos, vulguem o no-, trobar una gent, britànics, evidentment, que t'ho diuen en cinquanta-set segons, és més del que ningú pot demanar. Sinó, veieu:

També podem agrair-los retalls com aquest, d'excel·lent factura:

Com no podia ser d'una altra manera, treballar el políticament incorrecte amb tota la seriositat possible:

I el vídeo pel qual els vaig conèixer, una paròdia sobre l'homeopatia i les "ciències" alternatives:
That Mitchell and Webb Look, a la BBC Two, no us en perdeu ni un!

Ah! i feliç 2012, malgrat les terribles previsions del senyor Güindous (Luís de)!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Se m'acut que ...

Maria Antonieta

en tantes ocasions la frivolitat no és un caprici, sinó una qúestió de pura higiene mental. El gest permanentment adust, del qui s'autoinvesteix d'autoritat moral, em repugna.

divendres, 23 de desembre de 2011

Web de la setmana: Natural Formosa

d'aquí

Què en sabem de Taiwan més enllà del "made in Taiwan"? Doncs mitjançant aquesta WEB podem fer-hi una ullada extensa. I què hi pot haver millor que passar aquestes festes en una illa llunyana, exòtica i paradisíaca ... bé, ni que sigui virtualment, així també hi podeu dur la família i el gos!

Que passeu un bon dia de Nadal i un Sant Esteve ple de canelons!

dimecres, 21 de desembre de 2011

Què faria sense veure-hi?

d'aquí

Hi ha ocasions que les iniciatives dels altres et forcen a pensar, gairebé monogràficament, sobre coses que, tantes vegades, no et toquen ni de resquilló. En aquest cas, ran del projecte Astronomia Tàctil d'en Toni Guntin, amb l'obra d'en Jordi Girbén, que malauradament no ha reeixit, m'he estat intentant figurar com deu ser el món d'una persona cega.

Fins on jo recordo, l'únic relat que he llegit on hi actuaven persones cegues, i no pas una, ni dues, sinó gairebé la totalitat de les illes Britàniques, i es tocava una mica el seu punt de vista, fou en El dia dels trífids. No es tracta de banalitzar, sobretot perquè, malgrat ser un relat de ficció científica, hi havia detalls de bona literatura i, el que quedava palès era la subordinació total i absoluta de les persones amb ceguesa a les persones vidents. (Me n'adono que em falta molt de Borges en la meva biblioteca i que no he llegit l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, malgrat que em temo que, aquest últim, té més a veure amb els "experiments socials" que no pas amb la realitat física dels cecs)

Això em fa pensar com ens expressem, a diari, en aquests temps de crisi, sense tenir en compte tots aquells que depenen de la bona voluntat dels que no patim cap discapacitat, física o psíquica.

Em desperto al matí, amb el ràdio rellotge, les notícies, cada cop més negatives, em desvetllen de sobte, la situació comença a ser difícil per a moltes famílies. És fosc encara. Faig una ullada al rellotge i comprovo, en el telèfon mòbil, si hi tinc algun missatge, perquè sempre tinc en silenci la rebuda de missatges. Encara a les fosques, però amb la lluminositat verdosa del ràdio despertador, em calço i vaig al lavabo a fer pipí. En el lavabo encenc el llum, procuro no fixar-me gaire en el mirall, cada dia més cruel, i em preparo la dutxa. Després em vestiré, triaré la roba també pels colors i pensaré que és una sort de no ser daltònica. Encendré el llum de l'escala i baixaré a la cuina a preparar-me l'esmorzar, que em menjaré mentre llegeixo algun diari, o alguna revista endarrerits.

Només això, la primera mitja hora del matí.

Parlaré amb l'home, el pare, la mare, el nebot que porta ma mare a l'escola, aniré a cridar el fill, prepararé la documentació que em caldrà, consultaré diverses vegades el rellotge, el calendari de Google, el correu electrònic, saludaré pel facebook a l'altre fill que viu fora ... em rentaré les dents i potser faré un sudoku mentre ... bé, mentre. I, finalment, em posaré la jaqueta, prendré la bossa de mà i la bossa dels paperots i sortiré de casa, a pas viu, per anar allà on em calgui.

Passaré el dia al davant de pantalles d'ordinador, documents, telèfon, persones ... caminaré amb pressa amunt i avall, pujaré i baixaré escales, saludaré de lluny, dinaré, sobretot guiant-me pels ulls, perquè sóc capriciosa i els colors em fan decidir manta vegades, escoltaré els uns i els altres, però sobretot els miraré mentre els escolto, perquè les expressions ens diuen tantes coses ...

Si tinc temps, al vespre, aniré a córrer per la muntanya. M'agrada especialment aquest moment, en el qual no hi poso cap altre so que el que em proporciona el bosc, els ocells, les meves passes, la meva respiració. Correré sempre mirant la muntanya, avui el sol la tenyeix de rosa, altres dies és grisa, d'altres blavosa. Finalment, quan s'acabi el dia, amb una tassa de te a la mà, potser pujaré al terrat de casa a veure les estrelles.

Vull provar d'imaginar-me tot això essent cega i no puc. M'imagino el terror que es pot sentir davant de l'allau de notícies, a quina més catastròfica, sobre la situació econòmica, quan ets d'un col·lectiu (al 2008 uns 60.000 a Espanya) que té una vida endreçada i honorable gràcies a la família, a la despesa pública, les institucions i la bona voluntat.

Si faig l'exercici de provar de viure un dels meus dies sense veure-hi no me'n sortiré, però, fent bones les paraules de Lluc (Lc 4,1-13): L'home no viu només de pa, penso en el moment quan, tassa de te en mà, pujo al terrat a contemplar el cel estrellat.

Sé ben poca cosa d'estrelles i constel·lacions, però el que si que sé és que l'univers existeix gràcies a què nosaltres el veiem. Em fa molta por que, en aquests temps que corren, malgrat les maratons mediàtiques, que es nodreixen de molta part d'entitats i indústries, poguem arribar a ser incapaços de pensar en res més que el pa, el nostre pa, i no sapiguem imaginar-nos, per un instant, quina mena de cel poden veure els cecs. I, per què no? Per què no han de poder veure el cel els cecs? La crisi és suficient excusa per impedir-los-ho? És que potser ens hem de resignar a deixar de fer, només perquè de tant parlar-nos de la crisi ens hi hem acostumat i ens hem tornat tan insensibles i mansos que ni som capaços d'exigir solucions imaginatives als problemes?

Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...

No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!

dilluns, 19 de desembre de 2011

Llibre d'Aín

Em desperto i m'incorporo de bursada, com si acabés de sortir d'un malson, però no recordo haver somniat res. Miro la verda fluorescència del ràdio-despertador, són les sis del matí, encara no he dormit sis hores i tinc tanta feina per fer avui!

M'ajec de nou, procurant no despertar el company, que respira tranquil. M'agradaria tornar-me a adormir, ni que fos un quart, però ja no puc i començo a repassar tot el que hauré de fer avui, des d'aquesta hora fins la una o les dues de la matinada de demà, quan torni a jeure.

A les onze del matí he de ser a Barcelona, a cal metge. Què em devia passar pel cap en acceptar una hora tant desavinent? M'impedeix fer tota una feinada que encara em queda, perquè, a més, he d'anar-hi en transport públic, que avui no tinc cotxe.

Encara que, ben mirat, puc aprofitar el viatge per llegir tota la pila de documents i escriure tot allò que necessitaré per més endavant, amb un parell de pàgines n'hi haurà prou, crec.

Quan és l'hora, en sortir de casa allargo la mà per prendre els documents. Al seu costat hi ha el Llibre d'Aín i la meva mà no dubta. Prenc el llibre.

"Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, a adormir, als teus peus, la lluna." Del Llibre d'Ain.

Malgrat que presumeixo sempre de no agradar-me la poesia, reconec que, en aquest cas, menteixo malament i amb massa inconsciència. La realitat és que no m'agrada tota la poesia. Però el Príncep de les milotxes, el nostre Príncep, sempre ha provocat que hagi de renunciar al ferm propòsit de no agradar-me el gènere.

Podia haver pres la feina, per "aprofitar" el viatge, però, de ben segur, que amb el Llibre d'Aín l'he aprofitat molt més. Perquè s'ha calmat el meu esperit, m'he endinsat en l'univers d'en Josep Lluís Abad i Bueno, i he gaudit de tot allò que ell m'ha volgut oferir, com aquell qui entra en una botiga de troballes, noves i velles, però totes precioses.

De ben segur que, després de deixar-me acompanyar pel Príncep, la resta serà molt més reeixida. Perquè res millor que un esperit seré, i ben alimentat, per afrontar la realitat de cada dia. Gràcies Josep Lluís.

Abad i Bueno, Josep Lluís. Llibre d'Aín. Premi Vila de Nules 2010. Nules, 2011. Edita l'Ajuntament de Nules.

divendres, 16 de desembre de 2011

Web de la setmana: Create a State of Chaos

d'aquí
State Farm, companyia d'assegurances, americans. Mitjançant l'Street view de Google ens proporciona aquest mini-film de ciència ficció amb el que podem veure com un enorme robot destrueix casa nostra. Cliqueu aquí, poseu el nom i l'adreça, o la d'aquell veí que no us cau gaire bé.

I que passeu un bon cap de setmana!

dimecres, 14 de desembre de 2011

Se m'acut que ...

La venjança és un plat ... de gaspatxo.
d'aquí
 Bé, d'acord, se'n surt millor l'Eulàlia de l'Irònicament, però tot és posar-s'hi.

dilluns, 12 de desembre de 2011

El gat amb botes

Aquest mai ha estat el meu conte preferit, m'agraden els gats, els de debò, els que fan coses de gats i no de persones. Per això, l'anunci d'una pel·lícula del tot prescindible, no em va fer ni fred ni calor. Fou aleshores que el pare va dir:

- El gat amb botes, el primer llibre que em van regalar.
- Ah, si? Quan? - li vaig dir animant-lo a parlar, tot i que no calia, perquè el pare sempre està prest a relatar l'anècdota sencera.
- Doncs quan tenia cinc o sis anys, a l'any quaranta, o al quaranta-ú. Aleshores havíem anat a viure a Claravalls, i el pare encara no havia tornat del camp de concentració a França. Va venir un mestre murcià, castigat per roig, Don Justo Berzosa Arenas, sempre més m'he recordat del nom, i em va regalar el llibre. Devia ser comunista, perquè no en van tenir prou de castigar-lo a Claravalls i se'l van tornar a endur, a Gòsol em temo. Aleshores, a Gòsol no s'hi podia arribar ni en cotxe, ni en carro, suposo. No en vam saber res més, però sempre he recordat el seu nom, i el meu primer llibre: El gato con botas.

M'anoto el nom i, com no pot ser d'una altra manera, googlejo: Justo Berzosa Arenas

No hi ha gran cosa, una esquela de l'any 1929 a "La voz del distrito. Semanario regional manchego", on un Don Justo Berzosa Arenas consta com a oncle del finat Don Ernesto Castilla Berzosa, fill de Don Gregorio i Doña Cleofé (quin nom més fantàstic!), mort a Casas Ibáñez (Albacete) als vint-i-dos anys, l'onze de juliol del 1929. D'ell, d'en Don Justo, en la crònica de l'enterrament, en diuen que era "Maestro Nacional de Albatana", un poblet deu vegades més petit que no pas Casas Ibañez.
Què se'n devia fer de Don Justo? No n'ha quedat cap més rastre?

Em miro el mapa de Casas Ibáñez, un petit poble d'Albacete, i provo d'imaginar-me si queda algun parent de Don Justo i si encara en conserven el record.

Malgrat no agradar-me El gat amb botes, a partir d'ara, li hauré d'agrair l'haver sabut una mínima part de la vida d'aquest home, que no és pas poca cosa, per tot allò que comporta de la història d'aquesta terra. Una trista història de vencedors i vençuts.

dissabte, 3 de desembre de 2011

------------------>>>>>>

I no us oblideu de clicar aquí al costat, al projecte d'Astronomia Tàctil, que els queden pocs dies!

Penseu que, malgrat la crisi: "L'home no viu només de pa"  (Lc 4,1-13)

divendres, 2 de desembre de 2011

Web de la setmana: Clement Morin



Clement Morin, que segons la seva WEB, viu i treballa a París, és un dissenyador gràfic que ens fascina amb els seus treballs. Us recomano "Paradis perdu". No us el perdeu!

Bon cap de setmana!

Ens veiem d'aquí uns dies, que tinc pendent un xucrut amb frau Merkel. Auf Wiedersehen!

dimecres, 30 de novembre de 2011

Tot un descans!

"En la Naturaleza las cosas no ocurren por algo, ocurren y punto"
D'aquí
I ara, deixem-nos de bestieses, i comencem a treballar de debò?

Entrevista amb Juan Luís Arsuaga, prestigiós paleontòleg, codirector d'Atapuerca, professor de la Complutense i director de la revista Munibe d'Aranzadi, al diariovasco.com via Paleorama en la Red.

dilluns, 28 de novembre de 2011

I això era i no era

I això era i no era, Filla-meva-que-no-tinc, que de la primera que en tinc record és de la padrina Maria, la meva rebesàvia, que era de l'Assentiu i tot el dia anava trafiquejant per arreu, movent els mobles de casa sense mandra, i manant, manant molt. Perquè has de saber, Filla-meva-que-no-tinc, que, a casa nostra, manen les dones, que és una cosa que sempre ha estat així i sempre serà. Que, en el nostre món de poble, l'home es fa a la casa de la dona, i és de la seva família que s'empelta, que ben desgraciada serà una dona si ha d'anar a raure a ca la sogra. Que ja ho diu la frase "a ca la sogra", perquè, per bona dona que sigui, si té d'altres filles, la jove sempre serà una subordinada, i sinó té filles serà pitjor, perquè la lluita pel poder sobre el fill i marit, serà digna de ser narrada en les sagues familiars pels segles dels segles.

Magdalena
I ja ho veus, Filla-meva-que-no-tinc, que de la padrina Maria, i la seva mania de canviar els mobles d'una banda a l'altra de la casa, t'he de parlar de la padrina Magdalena, la seva filla i la meva besàvia i, per tant, la nova mestressa de la família. Que la padrina Magdalena, que va viure de casada a Almacelles, i que va morir poc abans de néixer jo, als noranta-sis, i amb el cap una mica emboirat, que ves que tenia la mania d'anar cada dia cap a l'estació a buscar els seus pares, arrossegant la cadireta de boga, i quan es cansava pel camí s'asseia a la cadireta per refer-se i, després, torna a arrossegar-la camí de l'estació, fins que sa filla, o la filla de la filla, ma mare, anaven a buscar-la i l'enredaven per tornar cap a casa. I és que la padrina Magdalena, Filla- meva-que-no-tinc, havia estat una dona amb un tremp envejable, que s'havia casat amb el padrí Jaume, una mica més jove que ella, que era molt ben plantat, ros i amb els ulls blaus, i ella que era menuda i ben morena, amb el cabell i els ulls ben negres, que els fills i les filles els van sortir ben distints els uns dels altres. Doncs com et deia, Filla-meva-que-no-tinc, la padrina Magdalena s'havia casat amb el padrí Jaume, que feia sabates i li agradava massa el cartró, però no el de les caixes ni res semblant, el cartró amb la sota, el cavall i el rei pintats, i això volia dir molts maldecaps a casa amb les pessetes, que el padrí Jaume era jugador dels de perdre. Però la padrina Magdalena, Filla-meva-que-no-tinc, era una dona admirable, i era ella qui, quan arreplegava dos rals, feia per manera que el padrí Jaume no els pogués comptar, i així és com va comprar el mas de Piconill, i la casa, i els altres terrenys, i va criar la canalla, els cinc germans vius i tres més que van morir, que en aquells temps morien molts setmesons.

Dolors
I va ser la seva filla, la padrina Dolors, Filla-meva-que-no-tinc, la que li va prendre el relleu en el comandament de la família, perquè era la filla gran, malgrat que l'oncle Marcel·lí era més gran que ella. Però l'oncle Marcel·lí se'n va anar a viure vora mar, amb la seva dona, la tia Panxita, que eren de Sitges, perquè ja ho veus allò que et deia, que els homes es fan a la casa de la dona. I ell, que sabia que la seva germana era la cap de la família, sabia, també, que es faria càrrec dels pares, malgrat que el padrí Jaume va morir jove, de repent, que en deien aleshores, i fou una sort, amb la malaltia que patia, la de jugar vull dir. Però la padrina Dolors, fou la dona que va mantenir la família unida durant la guerra, la que va amagar l'oncle Rafael, un dels germans petits, que era escolapi i que, després, va fer de mestre a França, durant molts anys, i que va morir d'accident de cotxe. I així era que l'oncle Rafel sempre demanava consell a la padrina Dolors, perquè com a capellà no tenia dona d'on fer-se a la casa. I, després, quan van entrar els nacionals, va amagar l'altre germà petit, l'oncle Francesc, que era comunista i comissari polític, i que també va acabar a França, i es va fer a la casa de la tia Dora, que l'havia coneguda a Cuba, quan va anar a fer les Amèriques amb son germà Marcel·lí, i era de León, la tia Dora, i parlava un català complicat d'entendre amb tanta barreja. I amagant l'un i l'altre va passar la guerra, perquè era la germana gran, i era a n'ella que li tocava.

També hi havia una altra germana, la tia Mercè, amb el cabell ben negre i els ulls verds, i a la que calia ajudar, perquè s'havia volgut casar amb un home de casa bona, però que només era cabaler i més gandul que el jeure. Que aquesta és una altra cosa que cal pensar, Filla-meva-que-no tinc, que una dona que vol manar a la seva família, cal que es casi amb un pencaire, com han fet les dones de casa, perquè sinó et podria passar com la tia Mercè, que tota la vida es va haver de refiar de la bondat de la seva germana gran, la padrina Dolors, que sempre acabava alimentant els nebots i les nebodes, que anaven de visita a les hores de menjar, i a n'ella se li trencava l'ànima de veure'ls tan flacs. Per sort la padrina Dolors va saber triar i, contra la família, es va casar amb un mosso, el padrí Ciril·li, que venia de terres de Castelló i era un braç de feina. I és així com la padrina Dolors, la meva padrina de bateig, que al ser jo la filla gran, em pertocava, de padrí, el pare del pare i, de padrina, la mare de la mare, privilegis antics, va exercir de matriarca i consellera familiar fins que fou la meva mare la que prengué el pòndol de la família.

Montserrat
I quan la padrina Dolors es feu prou gran i ma mare va fer niu propi, a Esparreguera, fou ella, la teva padrina-que-no-n'és, Filla-meva-que-no-tinc, la Montserrat, que prengué les regnes de la família i de tot allò que l'afecta, sobretot fer-se càrrec de les persones grans, dels padrins i les padrines i, a vegades, alguna cosina o tia que no té on anar a raure, que és com es fan aquestes coses. I això només vol dir que et toca tota la feina, i que tothom dóna per sabut que el teu consell és necessari. Perquè si que, d'això, te'n puc presumir, a casa mai ningú no ha pres una decisió que afecti a la família sense consultar-ho, ni home ni dona, i sempre he vist com se'n parlava, de vegades potser massa, fins a arribar a la idea que a tots els semblava com cal. I va ser el meu pare, en Josep, qui em feia les farinetes, perquè aquesta n'és una altra, a mi mai se m'ha fet estrany veure un dels dos padrins, o el pare, amb el cistell d'anar a comprar, o a la cuina, que, a casa, com el teu pare-que-no-n'és, els homes sempre han cuinat força millor que no pas les dones, que som més de llibres, i labors, i estar enredades amb aquesta o aquella institució.

Josep i Montserrat
I ara que sembla que em pertoca a mi, això de fer de germana gran, perquè en sóc i tinc els pares amb mi, la veritat és que em fa mandra, que a mi, això de manar, sempre m'ha vingut a repèl. I és per això que no en faig de matriarca i, potser, perquè tampoc et tinc a tu, Filla-meva-que-no-tinc, i només tinc els teus dos germans-que-no-ho-són. I amb mi, i amb tu-que-no-ets, s'acaba la meva nissaga de dones fortes, perquè si els teus germans-que-no-ho-són tenen filles, aquestes seran de la casa de les seves mares, i no faran cabdells de llana amb mi, mentre repassem la nissaga de la família. I és per això, també, que jo passo a ser una femella sense nissaga. Però si vols que et digui la veritat, Filla-meva-que-no-tinc, és tot un descans, perquè em puc permetre el luxe de finalitzar, amb mi, tota la responsabilitat de la família, i així, quan la realitat m'imposi la soledat, podré prendre una motxilla petita per anar-me'n món enllà, i acomplir el somni d'anar a gratar les orelles als hipopòtams amb la punta del paraigua. Perquè ho has de saber, Filla- meva-que-no-tinc, a mi, això de ser dona i matriarca mai m'ha fet el pes, que jo vull ser home i lliure com el vent, que ja he fet el que calia fins ara, i ho he fet de gust, no en dubtis, Filla-meva-que-no-tinc, però ara ja n'hi ha hagut prou i prenc el paraigua. Perquè això sí que és ben conegut, pots anar per on vulguis, però no t'has de deixar mai el paraigua, estimada Filla-meva-que-no-tinc.

divendres, 25 de novembre de 2011

Web de la setmana: Games We Played

Un layang és un estel, un cometa o una milotxa, en malai. Jocs que jugàvem. Créixer a Singapur és un lloc on podem trobar jocs vells i nous, i compartir-ne el record amb els més menuts. Sembla mentida com des de Malaisia fins a Ripoll, hi pugui haver tantes coincidències. No diuen que les criatures són iguals arreu?

No us conformeu i si, dins la pàgina principal, aneu a baix a mà dreta, podreu seguir descobrint. Sempre amb el ratolí a punt de fer clic!

Bon cap de setmana!

dimecres, 23 de novembre de 2011

Dies normals, dies estranys

de la web
El ritme és frenètic durant tota la setmana. Simultanejar dues feines, estudis, família i esport no és, precisament, la manera de dur una vida tranquil·la i endreçada. És per això que la Nostraprotagonista, de tant en tant, es pren un dels molts dies de festa que li deuen, d'hores extres que no cobrarà mai, i prova de desaparèixer de les seves obligacions, ni que sigui unes hores.

El dia abans, o hauria de dir entre ahir i avui, la Nostraprotagonista s'ha llevat a les set, com gairebé cada dia. A dos quarts de nou ja és a la feina número dos, la que no cobra, esmorzada i a punt per complir una jornada que s'ha auto-imposat fins quarts de tres de la tarda. Després, la Nostraprotagonista va a casa i, a les tres de la tarda, ja està a la feina número ú, la de cobrar a final de mes, fins les set, quan retorna a la feina número dos per mantenir una reunió de set hores seguides -amb un quart per sopar-, fins a les dues de la matinada.

Quan la Nostraprotagonista arriba a casa, de puntetes per no despertar ningú, no pot dormir, o sigui que aclucarà els ulls als voltants de les tres de la matinada. A les vuit en punt, el dia que s'ha atorgat de festa, la Nostraprotagonista estarà en la feina número dos, la de no cobrar, fins les onze, prendrà un autobús cap a Ciutatmésgran i iniciarà, definitivament, el seu dia de festa. Tot i així no apaga els mòbils, no fos cas que de la feina ú, o de la feina dos, creguessin convenient avisar-la o demanar-li qualsevol cosa.

Amb ella a l'autobús ha pujat una dona gran, en la seixantena, amb els cabells i els llavis pintats d'un roig viu. Parla sola i somriu tothora, deu tenir pensaments feliços. La Nostraprotagonista gaudeix de l'acte d'observar la gent que l'envolta, per a ella, els períodes d'inactivitat obligada, les cues, les esperes en parades de transport, sales d'espera dels metges, són com un regal que li fa el dia per poder gaudir del seu passatemps preferit: endevinar coses de la gent o, senzillament, imaginar-se-les.

La Nostraprotagonista està convençuda que, si només llegís la realitat amb els seus ulls, aliens al proïsme, la Humanitat li semblaria lletja, absurda i plena de malfactors. En canvi, en el joc de ser l'altre, cada cop s'admira més d'aquells que l'envolten. No és que trobi que la gent és bona i bella, ella creu, fermament, que l'ésser humà no és ni bo ni dolent, però el que la meravella és, senzillament, la seva existència i que, al damunt, siguem capaços d'adonar-nos-en.

Al metro, un senyor gran, al seu davant, manté un rictus amarg en la cara. No és pas volgut, es deu haver ferit, com deien abans a les embòlies, i aquesta paràlisi li confegeix l'aire d'aquell a qui el món li sembla la suprema, i dolorosa, estafa. Més enllà, un grup de guàrdies jurats, amb els cossets carabassa del metro, riuen d'un acudit que els explica un d'ells, que sembla argentí, sobre un borratxo que pixa en un carreró i se li apropa un vampir. La Nostraprotagonista es perd el final de l'acudit, la procacitat del qual resulta indubtable darrera les riallades de la resta. La Nostraprotagonista se sent xocada quan, de sobte, tots ells, els sis, que parlaven en castellà, es posen a parlar en català normatiu per comentar unes coses de la feina. Quan retornen als temes personals tornen a parlar en castellà. Aquestes són aquelles perplexitats que ens regala el nostre país, tan disfuncional.

Cada cara, cada gest, una, deu o mil històries. No s'estranya la Nostraprotagonista que tants escriptors hagin emprat aquest recurs. Perquè si d'alguna cosa no en dubta, és que aquest vici sí que el comparteix amb els malalts d'escriure: el plaer d'observar els altres talment com si fos un ésser invisible. Pensa, la Nostraprotagonista, que potser aquest és un vici que es desenvolupa en infanteses de llargues tardes i molta llibertat de moviments. O, segurament, és que ara, s'ha mirat a si mateixa en el vidre del davant, i s'acaba d'inventar la seva pròpia història.

Finalment arriba al seu destí, el Cafèdelacantonada de la Plaçadelpaís de Ciutatmésgran. Ha quedat amb en Vellamicdelànima, que feia un parell de mesos que tenia abandonat, per anar a dinar i gaudir d'unes quantes hores de posar-se al dia. Vellamicdelànima està malalt, molt malalt, i és vell, però això no el fa perdre la seva natural perversitat, l'agilitat mental i el plaer per les coses que ens regala el món real.

La Nostraprotagonista es mou en un entorn rural i en Vellamicdelànima en un entorn urbà, essent així que ambdós, quan es troben, es meravellen l'un a l'altre, de fa gairebé deu anys, quan la casualitat els va fer coincidir en una feina número ú, de les de cobrar a final de mes. Tanmateix ella el veu diferent, més vell, més cansat. Li diu que fa bona cara, per animar-lo, perquè sap que és molt sensible a aquests comentaris. Després de dos infarts, en un dels quals Vellamicdelànima va romandre mort deu minuts, és normal que hom pateixi per la pròpia salut.

Enfilen pel Passeiggraciós amunt, fins els Jardinetsgraciosos, on hi ha un restaurant japonès on serveixen una ventresca de tonyina deliciosa. En Vellamicdelànima confessa no haver-hi estat mai i li proporciona a la Nostraprotagonista el plaer de descobrir-li un nou lloc on anar a gaudir d'una cuina que, a ambdós, els apassiona. Mentre assaboreixen els plats van repassant la família. Avui qui més necessita parlar és en Vellamicdelànima, perquè ha tingut conflictes familiars i això l'ha trasbalsat d'allò més. Ell, que no té ni parella ni fills, viu molt apegat a una vella tieta i uns cosins tan vells com ell i, al final, com passa sovint quan les coses van maldades, han acabat amb males maneres. En Vellamicdelànima està trasbalsat i li confessa a Nostraprotagonista el descans que li suposa poder-ho explicar amb total llibertat.

Quan estan pels postres, la Nostraprotagonista es pren un gelat de te verd i ell un cafè sol, en Vellamicdelànima li diu que li vol explicar una cosa que ha fet i que, potser, l'escandalitzarà. Ha contactat amb una associació que l'ajudarà a morir quan no es pugui valdre. Dit això se la queda mirant, expectant. La Nostraprotagonista no fa cap paper, per dins li sap un greu terrible, no vol ni pensar en perdre el seu Vellamicdelànima, però li confessa que ho troba normal i que no s'escandalitzarà a condició que li prometi que, arribada l'hora, l'avisarà a ella, per poder estar plegats, ni que sigui el dia abans.

Avui convida la Nostraprotagonista i tornen a baixar pel Passeiggraciós, ara parlant de cinema. -Has anat a veure l'Illusioniste de Chomet? - I tant! Llastima que hi hagi tant pocs Chomets, oi? - I en Tintín? - Encara no, em fa mandra. - Ves-hi, t'agradarà. Arribats a la Plaçadelpaís entren en un supermercat de llibres, pel·lícules i música. Ho fan cada vegada que es veuen així, passejant pel davant de cada títol, el comenten i allarguen les hores que comparteixen.

Finalment la Nostraprotagonista es compra la Medea de Lars von Trier, que no li acabarà del fer el pes, prefereix la clàssica,  i li regala a n'ell L'última paraula, d'en Toni Cucarella, que sap que li agradarà, i que apreciarà l'avinantesa de l'acte. Es miren i riuen, s'abracen i tornen a parlar, i tornen a despedir-se i a abraçar-se i, finalment, la Nostraprotagonista desapareix escales avall del metro, per tornar a la realitat de feines número ú i número dos, estudis que no s'acaben mai, família i tota la resta.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Batalletes

Riu Okavango

Una foguera en un campament a la riba d'un riu, al costat d'unes tendes de campanya. Al cel brilla la creu del sud, i, de la boirina que s'escampa, arriba el xipolleig dels hipopòtams, alguns esbufecs i alguns grunys. Tres persones, amb sengles gots d'un beuratge altament alcohòlic a la mà, estan il·luminats per les flames de la foguera. Són dos homes i una dona. Un dels homes, amb accent argentí, diu: che, si viajar no te cambia, mejor no te movés de casa, l'altre home i la dona se'l miren, aixequen el got i brinden en silenci. Estan molt borratxos, aviat es ficaran a la tenda i, quan surti el sol, hauran de seguir el camí. Per què viatgen? És fàcil, per poder tornar.

(A vegades, fas un comentari a casa d'un amic i penses: té, mira, aquest em serviria pel blog)

divendres, 18 de novembre de 2011

Web de la setmana: We are the men

Dedicada als meus amics amants del còmic i dels superherois, aquesta WEB del desodorant Rexona. Que una sigui feminista no vol dir que no li agradi que els homes facin bona olor. L'eau de sobac no és, precisament, la meva preferida. Amb so i, si en teniu les ulleres, 3D!

Que tingueu un bon, i odorífer, cap de setmana!



dimecres, 16 de novembre de 2011

... i ajut del bo

I per què els cecs no han de poder veure el cel i l'univers?

Només cal un cop de mà per part de cadascú de nosaltres, i es podrà fer efectiu el projecte de Toni Guntin, i de la mà de l'artista Jordi Girbén: ASTRONOMIA TÀCTIL mitjançant la plataforma Verkami.
Des de només 5 euros podem participar en l'execució d'aquest projecte, massa temps ajornat. Una solució excel·lent per regalar aquestes festes de Nadal: el val regal.

I una proposta per part meva: encara que no pogueu donar, dediqueu-li un apunt i demaneu que en dediquin els vostres lectors blogaires. Fem que la taca d'oli, que és el nostre medi, es faci ben evident. Moltes gràcies!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Autoajudem-nos

de Quino

Hi ha tota una categoria de llibres, avui, que s'agrupen sota l'etiqueta d'autoajuda -de fet, jo en dic els llibres "jo, de tu" o "no siguis soca i fes-me cabal"-, i que vénen a ser una mena d'escrits, perpetrats per psicòlegs o, el que és pitjor, parapsicòlegs, vidents i visionaris varis, i que pretenen donar-nos les crosses necessàries per tirar endavant ... la seva economia. D'això no en dubteu ni un sol instant.

I per què cal ser crítica amb aquest tipus de llibres? Doncs és ben fàcil, perquè exploten miserablement l'autocompassió, la baixa autoestima i utilitzen, sense pagar drets d'autor, els consells més bàsics de la iaia. Això, per no parlar dels que treuen profit de la vessant religiosa de l'assumpte, que ja ratlla el deliri i els que, com no pot ser d'una altra manera, en un acte de cinisme descarnat, ens "ensenyen" com fer-nos rics en dos dies. És preclar que, si no ens en fem, de rics en dos dies, sempre serà responsabilitat nostra, que l'autor del llibre, amb la seva venda, ja se n'ha fet.

Això si, hi ha una part d'aquests llibres que defenso i defensaré sempre: el títol, i que, gràcies a això són els llibres més barats de la història. M'explico. No seríem humans si no tinguéssim "dies d'aquells", on la nostra autoestima se n'ha anat de boleiu i tenim l'ego malmès, tot fent una rebequeria, digna de qualsevol mocós de dos anys. És aleshores quan entra en marxa el Pla B: la lectura de títols -el dia que estàs més fotuda, les sinopsis-, dels llibres d'autoajuda.

Si vius a la capital, o tens la sort de viure en una població on hi ha un establiment d'aquests llibreria-supermercat -en aquests casos no ens val una llibreria prestigiosa i que entengui de literatura-, ja tenim mitja feina feta. En el cas de viure en un poble amb una papereria amb quatre llibres i una biblioteca desangelada, us suggereixo entrar en alguna web d'aquestes de venda de llibres, tipus cadena francesa o de les que diuen que són casa de llibres.

Així, si ens podem permetre l'autoajuda presencial, hem de disposar d'una mitja horeta -més podria resultar perjudicial, que ja ho diuen: les neurones no tornen-, i ens passejarem, mandrosament, emmig del marasme de títols -tots en castellà, és clar-, com: Practicar la felicidad: psicología positiva (n'hi ha de negativa? quina mala fe!), El buen duelo: amor y resilencia (aquí podeu aprofitar per introduir la variant humorística i demanar-li al noi/a de l'armilla -en aquests llocs sempre en duen- què vol dir resilència, i veure'n els resultats), Escucha el susurro, vive tu sueño: descubre el manantial de la inspiración verdadera (no em direu que amb les paraules susurro i manantial de la inspiración verdadera no se us ha passat una mica el mal rotllo?), La asertividad: expresión de una sana autoestima (veus? a això veníem, tu! Si dueu un smartphone, sobretot que tingui google, que ja veieu que cal consultar una miqueta la viquipèdia: assertivitat) i així, anar fent, sense gastar ni un ral, perdó, ni un cèntim d'euro (que encara no n'hem sortit, de moment, que tot arribarà).

Si la vostra opció és la rural, o sigui la consulta per Internet, en una sola web n'he trobat 7.218 títols, que aviat està dit. És clar que, això, només és útil pels que ja no tenim iaia, perquè si en tenim no ens cal per res. Vas a veure la iaia, que sempre té un criteri distorsionat, i a l'alça, sobre la nostra vàlua. La iaia ens farà xocolata calenta, o llet i pastes, li expliquem les nostres penes i, de ben segur, que en sortirem amb l'ego ben acaronat, encoixinat, reparat, eixorivit i animat. I, al damunt, segur que encara ens posa algun bitlletet a la butxaca. I això, si que ens ajuda!

divendres, 11 de novembre de 2011

El dia 11 de l'11 de ... 1911

Imatges de l'obra Burn, baby, burn, propietat del LACMA
Ja fa dies que veiem els anuncis de loteries de l’ONCE, per avui dia 11.11.11 i vaig pensar que avui fa cent anys d’un altre 11 de l’11, en aquest cas del 1911. Aquell dia devia néixer força gent al món, tampoc hi era per comptar-ho, però entre ells hi havia en Roberto Sebastian Antonio Matta Echaurren, més conegut com a Matta.

Hi vaig pensar, en ell i en la data, rel de l’exposició que se’n fa a Madrid, a la Col·lecció Permanent del Museo Thyssen-Bornemisza. L’exposició, amb el títol “Matta. Grandes expectativas. Del ciclo: "El proscrito deslumbrante", 1966.” Consta de cinc grans obres presentades a París el 1966:
  “El artista chileno presentó esta serie con su sistema de “cubo abierto”, una especie de políptico de la era contemporánea con que creaba una caja destinada a envolver al espectador. Dos de ellos se mostraban horizontalmente suspendidos en el techo, cerrando el espacio creado por los otros tres. Con este espectacular montaje, Matta conseguía sumergir al espectador en su universo pictórico, un universo hermético y alucinatorio, cargado de referencias literarias, espirituales y artísticas. [...] Cuarenta y cinco años más tarde y con motivo del centenario del nacimiento del artista, que se conmemora en 2011, el ciclo se volverá a presentar en su esplendor original.” 

No tinc massa tirada al surrealisme, però aquest autor em fascina, pels seus orígens com arquitecte, per la seva col·laboració amb la revista Minotaure, i per la proximitat de la seva obra amb els grafits. Va morir el 2002, o sigui que no pot celebrar el seu centenari. Fem-ho nosaltres, doncs, amb la seva obra, i felicitem els que puguin assistir a l'exposició del Thyssen madrileny.

Algunes obres més aquí

Ah! i avui fa 111 anys que va dissoldre's el Futbol Club Escocès de Barcelona. Res és per sempre!

dimecres, 9 de novembre de 2011

"com dibuixar orenetes fàcil"

Hirundo rustica (oreneta vulgar), d'aquí
Tard o d'hora, els blogaires anem a les estadístiques a fer una ullada en les "paraules de cerca". És un recurs poc original però que, algunes vegades, et fa quedar rumiant quina ha estat la connexió entre allò que algú, en algun lloc del món, buscava i l'ha remès al teu blog.

"Com dibuixar orenetes fàcil" m'ha cridat l'atenció, entre altres coses perquè, que jo sàpiga, no ho he explicat mai al blog. Una de les raons és perquè no dibuixo gaire bé, i tampoc cal fer-ne ostentació d'una discapacitat d'aquest calibre. Això sí, pel dedins dels apunts hi ha la imatge d'una oreneta, el símbol de l'escola on van anar els meus fills fins els setze anys.

Les orenetes, i les falzilles (falzia o falziot), sempre han estat presents en els meus estius, sóc de poble, ja se sap. I he recordat, gràcies a aquest algú que les volia dibuixar fàcil, un parell d'orenetes de ceràmica que tenia la mare penjades al rebedor de casa. Servidora, que és de mirar amb els dits, va acabar, juntament amb mon germà, per emular un anxaneta i poder-les haver. Recordo el seu tacte, llis, i suau. Recordo com em sorprenia que l'àrea blanca es distingís mitjançant el tacte de l'àrea negra, el blanc més porós, el negre més suau i lliscant. No sé d'on he tret que els cecs poden reconèixer els colors al tacte. Recordo, també, els seus ulls menuts, com un cap d'agulla, negríssims, i un bec discret, coses de l'artista, és clar.

I de les orenetes del rebedor me n'he anat a uns gerros vermells i negres, que també hi eren, amb dibuixos africans i, no sé pas perquè, he recordat una jirafa de cordill que estava al damunt d'una tauleta. El més curiós és que no recordo aquests objectes amb els ulls, els recordo amb els capcirons dels dits. El relleu de les figures negres dels gerros, el tacte una mica plàstic de la terrissa, l'aspror de la crinera escabellada de cordill de la jirafa ... Ben pensat, amb el fang sempre me n'he sortit millor que no pas amb el carbonet. I és per això que procuro anar poc a museus i exposicions, perquè vaig néixer amb els ulls a la punta dels dits, i en aquests llocs no et deixen mirar com cal.


dilluns, 7 de novembre de 2011

Mirant per la finestra X (del divendres)

Foto de Jordi Núñez

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig munts de fulles daurades fent remolins, i les copes dels arbres escabellant-se, amb el vent de la tempesta. Al final del carrer nord-oest els núvols s'apropen, negres i amenaçadors. Sempre amenacen per aquesta banda, si fos pel carrer del nord passarien de llarg del poble, cap el poble veí, però aquest espetec d'aigua no ens perdonarà.

Els trons ja ens avisen i comencem el periple domèstic (laboral?) de desendollar tot allò endollable, que l'experiència en desastres és vasta i no estan els temps per a certes alegries electrodomèstiques.

Ningú no creua la plaça sinó és apressadament i mirant enlaire amb angúnia. Els paraigües es tornen estris inútils i engavanyadors, els cabells fan nosa als ulls de les dones que els duen descoberts, les magribines, i les monges, no pateixen gens ni mica hores d'ara. La mare també es posava un mocador al cap quan feia mal temps, allà pels seixanta. Em penso que en recuperaré el costum, resulta d'allò més pràctic. Algunes criatures passen rient i xisclant, el mal temps ja ho té això, que causa alegria a la canalla. Tan de bo siguin a temps de trepitjar algun bassal, algun toll que dirien els de casa.

Se sent la remor del tro, un segon després del llamp. Se m'ericen els pèls del clatell, no ho puc evitar, les tempestes em fascinen i em terroritzen a parts iguales. Unes gotes grosses, escandaloses amb el seu xap-xap, comencen a caure. Hauria de ser a casa recollint la roba estesa, tancant finestres i finestrons, portes i porticons, i, en canvi, entretant, jo aquí, escrivint.

divendres, 4 de novembre de 2011

Web de la setmana: Itineri.de

En Ferran és un berlinès català que viu a Berlín, o a Berlín i aquí, o quan viu a Berlín viu aquí i quan volta per aquí és com si visqués a Berlín, o ... Bé, bromes a banda, aquest company blogaire, mitjançant la seva WEB, ens ofereix l'oportunitat de poder conèixer una de les ciutats que més ens fascinen els últims anys. El que no tinc gaire clar és si ens ofereix l'oportunitat de prendre un xucrut amb la senyora Merkel, però bé, feu-hi un cop d'ull, que potser ens ho explica en alguna banda.

Bon cap de setmana!

dimecres, 2 de novembre de 2011

Se m'acut que ...

Estudiant Història (del segle XX!) una es pregunta si, algun dia, quan ens hàgim extingit i ens estudiï alguna espècie distinta, o extraterrestre, capaces de llegir allò que està escrit en els llibres, ves que no diran quelcom semblant a:
 "Els humans eren uns éssers que criaven una espècie inferior, uns simbionts, a la que anomenaven femelles, i que els feia de receptacle dels seus descendents. Pagaven un preu alt per l'alta ineficàcia d'aquest sistema de reproducció, perquè no podien evitar la influència negativa del simbiont i, moltes vegades, la meitat, si fa no fa, el descendent era femella ensems. Algunes de les vegades, també, aquestes femelles s'empeltaven de la intel·ligència humana i sobressortien sobre la resta." 

I és que és el que té estudiar la història dels llibres, que fins i tot mires sota les tapes per veure on punyeta s'han descuidat les dones!

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Cicely, els esperits benignes i una carta als reis


L'Eponelep em porta a Cicely, que és on anem a parar, tots plegats, de forma recurrent. Cicely no és res més que aquell lloc on habiten els esperits dels vius -i dels morts potser també-, aquell recer on el temps no passa, on podem dedicar-nos a polir el passat, a llimar-ne les arestes, tapar les vergonyes, legitimar els errors i afuar els odis que, amb la distància i el temps, prenen cos i passen a ser més reals que la realitat mateixa.

Mai vaig ser fidel a la sèrie, les meves fidelitats són escasses, però sempre he estat fidel a la seva icona, com fidel he estat als clàssics. Cicely no és gran cosa més que l'Èreb, l'inframón, el lloc on res es modifica, allà on voldríem arribar quan tenim l'ànima lacerada per torts reals o imaginaris. A Cicely tots complim un paper -dramàtic o còmic- i sabem, perfectament, quin és el paper de cadascun dels altres.

Com en aquests dies, quan, des de ben menuda, em sento més dins de Cicely que mai. Veig la gent que viatja amb flors al cementiri, un ritual que m'ha estat sempre aliè -mai he vist ningú de casa fer-ho, "les flors en vida" deia la padrina Dolors, i així va ser, sense jutjar, però a la nostra. És ben curiós veure com, aquests dies, suren els esperits dels morts al nostre voltant, imagino que com de costum, però en aquest temps, la majoria de les persones els fa evidents, no els neguen.

De sempre, cada matí, un cop desperta, destino uns minuts a invocar els meus esperits, vius i morts, aquells que sempre m'acompanyen, que caminen amb mi pels senders al bosc. Ells estan amb mi perquè ells són jo. I és així com alguns vivim el món, movent-nos carregats de boires amigues, esperits benignes que ens ajuden a comprendre allò nou, a evocar allò vell i no ens permeten sentir-nos sols, mai.

I és gràcies a ells, que van i vénen del meu Cicely particular, no sé pas si de la mà de Caront, o per mitjà d'algun forat de cuc, potser més adequat als temps que corren, o, senzillament, fruit de la meva voluntat i la força en invocar-los, que viatjo en el temps i en l'espai, una vegada i una altra. I rememoro llocs, llums, aromes, sons, veus, cares i carícies, capaces, totes elles, de cauteritzar les ferides diàries. I, també, és gràcies a aquest acte d'invocació dels meus esperits que tot s'equilibra, quan trobo la força per seguir endavant per no quedar-me ancorada en la boira, dins Cicely.

Però quan perdi els records, si us plau, mateu-me.


divendres, 28 d’octubre de 2011

Web de la setmana: Michele Curel

d'aquí
No cal ser gaire perspicaç per veure que una de les meves passions és la fotografia, no pas fer-la, que cadascú se sap els límits, sinó mirar-la. Vaig conèixer la fotògrafa novaiorquesa Michele Curel, ja fa força anys, a Barcelona, on resideix la major part de l'any, rere en Sidahmed Omar Ahmed, un nen saharaui que va venir a passar uns mesos a casa, un estiu. La vaig veure un parell de vegades més i prou, però sempre he anat seguint la seva WEB i la seva feina. La polidesa i la senzillesa amb la que ens regala la realitat són l'exemple de la seva obra.

Que passeu un bon cap de setmana! I pels que feu pont: quina xamba punyeters! :)

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Filtres de cigarreta (apunt antipàtic)

d'aquí
Quan es fa de regidora, en aquest cas de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, el primer que te n'adones és que no es para d'aprendre. No és cap tòpic, senzillament, hi ha una pila de procediments en els quals, la majoria de la població no hi pensem mai, perduts com estem en els titulars que ens atabalen a diari, i en pensaments lícitament indignats.

També passa, i no es pot evitar, que ara em moc per la vila d'una altra manera, parant esment en tot allò que afecta les regidories que duc i que pot ser motiu de millora. Com diu el Factor X: "vols fer el favor de parar de mirar contenidors d'escombraries i papereres?". Encara que, a vegades, senzillament, es tracta de fer-se preguntes tristament retòriques com: "Com convencem els veïns que cal llençar la brossa dins els contenidors, perquè sinó ens obliguen a posar una camioneta i personal extra per recollir-ho, encarint el servei d'una manera absurda?". Ja ho veieu, Medi Ambient no són, exactament, les floretes del camp, que també -sabíeu que les abelles s'estan extingint i això pot provocar un problema gravíssim a la nostra supervivència?-, aprendre, aprendre i aprendre, cada dia.

L'altre dia, però, comentàvem la Tècnica de Medi Ambient (una mediambientalista fantàstica que s'està doctorant), el cap de la Brigada de Jardineria i una servidora, un problema que és relativament nou en el nostre país: les burilles de les cigarretes a les portes dels establiments, si més no en la quantitat que les trobem ara.

Com a ex-fumadora -ja fa ... uf! disset anys que ho vaig deixar, mare meva com passa el temps!-, tinc molt present el gest de fer una última pipada i llençar enllà la burilla de la cigarreta. Una altra versió és la de llençar-la a terra i, amb el cap cot, aixafar-la, per allò d'evitar que s'encengui res.

Sé que els fumadors se senten terriblement pressionats, però és que em sap greu dir-los-ho: fumar és una addicció; una addicció no és cap exercici de llibertat, i fumar, a més, no és bo per la salut ... sobretot dels que no volen ser fumats, i tampoc és bo per moltes més raons. I si, ja ho sé, la contaminació i bla, bla, bla, però una cosa no treu l'altra, per no parlar de la contaminació que provoca la indústria del tabac, la deforestació, incendis, etc. I ara, el problema que ens preocupa a la mediambientalista, el jardiner i a mi és un altre: les burilles al carrer.

No sé si sabeu que els filtres de les cigarretes estan fets d'acetat de cel·lulosa, una fibra sintètica que triga molt a degradar-se, entre 18 mesos i 10 anys, que no és pas poc. El més curiós és que una peça destinada a evitar part de l'enverinament dels nostres pulmons contribueixi, justament, a enverinar-los.

Perquè ens entenguem, els filtres de les cigarretes sembla que contenen plom, arsènic i cadmi, que, a part dels nostres pulmons, amb el senzill gest de llençar-les a terra i el seu posterior viatge cap a les aigües subterrànies, poden acabar contaminant els aqüifers, ja prou malmesos i fent malbé l'aigua potable que ens queda.

Una altra qüestió és el fet desagradable de veure, a les portes dels establiments, una pila de burilles. Perquè, desenganyem-nos, establiments que tinguin consciència que cal tenir un cendrer al carrer -pagat per l'Ajuntament impossible, no hi ha pressupost ni per benzina, i quan se'n posa el vandalisme el fa durar dos dies-, no n'hi ha gaires.

Algú ha provat, tot escombrant la vorera de casa, de recollir una burilla amb l'escombra i la pala? Feu l'exercici i veureu com n'és de difícil. Aleshores extrapoleu-ho a un escombraire públic i us podeu imaginar la quantitat de minuts extres que suposa mantenir els carrers de llambordes sense aquestes restes. Això i els embornals obturats, per acumulació, en són dos exemples.

Seria més fàcil si tots els locals públics tinguessin un cendrer al carrer, cendrers a les taules de les terrasses i, sobretot, que els fumadors tinguessin la precaució de dur un cendrer d'aquells de butxaca. De tot cor els el pagaria, però les arques municipals no ho permeten i, d'altra banda, no sé si els ciutadans no fumadors ho comprendrien.

Ah! i, per cert, pels no fumadors: en les empreses on, cada dos per tres, veus com companys i companyes surten al carrer a exercir el seu dret d'empastifar-se els pulmons, us suggereixo que comenceu una bufanda de mitja. Cada cop que el company o la companya, amb l'excusa del tabac, surti al carrer a gaudir cinc minutets de lleure, digueu al vostre cap que teniu la necessitat urgent de fer un parell de passades de la bufanda, i sortiu al solet amb el cabdell i les agulles. O tots o cap, caratsus!

Dedicat a en pere del Saragatona i el seu Cel d'octubre, amb tendresa cap a la seva pacífica resistència.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Frase

Nenes palestines de Gaza. De Gente Digital
... no es deixava destruir per la destrucció de les seves esperances”. (Bernhard, Thomas. El soterrani. Mallorca, 2009. Edicions del salobre. Col·lecció Els Argonautes, núm. 9)

La felicitat és en tot i en no res, com la infelicitat. Formulem la pregunta sobre on és la felicitat sovint, perquè és l'única que ens ha preocupat sempre, tota la vida, incessantment. Però, si som llestos, no la respondrem.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Web de la setmana: TED

De tant en tant, cal passar per TED, i no és la primera vegada que us en parlo, una web on s'hi poden trobar autèntiques joies, en ciència, tècnica, política, art ... Aquesta vegada hi he trobat Onyx Ashanti, un músic, i inventor, de beat jazz. Per si no us ho habia dit: m'encanta la música sintètica i Onyx "conferencia" com en sap ell: fent música. Què passeu un bon, i rítmic, cap de setmana!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Fronteres de vidre

Qui sóc jo? La que escriu o la que escriu a l'altra banda del mirall?

No en va, en Francesc Mompó, psicòleg, filòsof i mestre, es veu temptat de capbussar-se en el món de Narcís i en la paradoxa.

El format del llibre són vint relats curts, des de la queixa irada de la nostra obra, l'avi que parla amb el televisor, el món inconegut que se'ns presenta sense avisar ... Relats que reflecteixen les preguntes que ens anem fent, ara i adès, i que, sembla, sempre restaran sense resposta.

Però qui vol una resposta sabent, com sabem, que l'important sempre ha estat en les preguntes?

Mompó i Valls, Francesc. Fronteres de vidre. València, 2011. Editorial Germania. Amb il·lustracions d'Àgueda Climent.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

No sé jugar als escacs

En Felipe és el meu heroi particular. D'aquí

És veritat, no sé jugar als escacs. Bé, sé com es mouen les peces, en això no faré el ridícul, i he assajat, fins i tot, de fer veure que segueixo amb interès una partida. Però, no sé si és la meva hiperactivitat, que m'acompanya de la més tendra infantesa, o que, reconeixem-ho, és un joc avorrit de morir, que no sóc capaç d'enganxar-m'hi.
Tauler de senet, d'aquí
En canvi, durant una temporada, i per mitjà d'un joc sobre l'antic Egipte que tenia instal·lat en el meu i486 -prehistòria pura per ambdues bandes-, vaig jugar al senet, el joc de tauler més antic que és coneix. Malgrat tot, no n'he tingut mai cap de físic -que ja m'agradaria tenir-ne un com el de dalt-, finalment, i darrera d'una petició del meu fill gran, a casa ha entrat un backgammon.

d'aquí
No us podeu figurar com m'ha enganxat aquest joc, mescla d'atzar i estratègia, i tota la seva aura de viatge en el temps -diuen que hi jugava l'emperador Claudi, qui juntament amb el Felipe de la Mafalda, és un dels meus altres herois-, i, perquè no reconèixer-ho, el fet que sigui un dels jocs més apreciats en els territoris de Sa Graciosa Majestat, ja sabeu la meva flaca per la cosa britànica. Un joc ràpid, emocionant, i al damunt puc jugar-hi amb una copa de ruby o tawny, bé, depèn del dia, tant li fa. Perfecte!

divendres, 14 d’octubre de 2011

Web de la setmana: The land of me

De 2 a 6 anys és l'edat indicada per jugar a aquest joc, potser una mica més per als nostres infants, si volem aprofitar l'oportunitat d'aprendre -i fer-los aprendre- anglès d'una forma absolutament didàctica i divertida, creada per Ladybird Books. Alguns, que en tenim una mica mica més, d'anys, també en gaudim, que consti.



Bon cap de setmana!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Frase(s) d'una altra dona oblidada

Olympe de Gouges, pseudònim de Marie Gouze

"El matrimoni és la tomba de la confiança i de l'amor"

Olympe de Gouges (1748-1793). Escriptora, dramaturga, política feminista i antiesclavista francesa, autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), que comença així:

"Homme, es-tu capable d'être juste ? C'est une femme qui t'en fait la question"
("Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta.")

L'Olympe fou guillotinada pels revolucionaris francesos. Evidentment, el pensament crític sempre resulta incòmode, siguis del color que siguis i, més encara, si ets una dona. Si llegiu la Declaració dels Drets ... trobareu interessant el pensament polític d'una dona de fa ... dos-cents vint anys!

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Se m'acut que ...


... en aquest nostre món hi ha coses molt difícils d'explicar i coses que no és necessari que siguin explicades, que pertanyen a l'àmbit d'allò purament domèstic o d'allò merament individual. I, encara que en aquests temps de pornografia absoluta que vivim, això us pugui semblar estrany, està bé. Fet i fet està més que bé, és saludable fins i tot, no explicar totes les intimitats.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Web de la setmana: The Planet Zero

En Plug és un endoll espavilat creat per dwarf.inc. L'invent no és nou, el de crear un personatge eixerit per fer arribar el missatge que, malgrat tot, no deixa de ser publicitari. Cal, però, aplaudir la iniciativa de Nissan amb la seva WEB de conscienciació ecològica. El pols d'allò que canvia en el món, d'allò que la gent abraça i adora, sempre ens el dóna la publicitat i sembla mentida com pot ser d'expressiu un endoll amb un únic signe "+" a la "cara"!


Dedicat a l'Elena, que tinc entès que li agraden aquest tipus d'aventuretes (penso que els personatges de dwarf li agradaran). Que passeu un bon cap de setmana!

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Breviari dels polítics

Sabia que no m'agradaria, vull dir que no m'agradaria el que diu l'autor, perquè, al cap i a la fi, Giulio Raimondo Mazzarino, nascut a Pescina (aleshores territori de la Corona d'Aragó) el 14 de juliol de 1602 i mort a Vincennes el 9 de març de 1661, fou, segons diu Cristina de Suècia en una carta que adreça al cardenal Azzolino, el 30 de desembre de 1656:
 "... moderat en totes les passions o que, per millor dir-ho, de passió només en té una, que és la millor: l'ambició. Subordina a aquesta totes les altres i no té ni amor ni odi que no sigui el que convé al seu interès que no és altre que un immens desig de regnar."
Cristina de Suècia, d'aquí

O sigui que, si bé vaig llegir El príncep, de Maquiavel, amb una certa basarda i, al moment, em va semblar una obra magna, per tot allò que implica de reflexió i per com ens situa en un temps històric, en aquest Breviari dels polítics no hi he pogut trobar el mateix interès que trobat en la Niccolò di Bernardo dei Machiavelli. I, això no treu que, ambdues, siguin obres per a la reflexió, però cataloguem-les amb un tarannà més prudent -que probablement Mazzarino aplaudiria-, que no pas la serenor amb què podem llegir l'obra del més gran "reflexionador": Montaigne.

El que em tranquil·litza, però, és que l'atzar m'ha dut a llegir-los en ordre cronològic, segle XV per Maquiavel, segle XVI per a Montaigne i segle XVII per Mazzarino, de la qual cosa me'n felicito, perquè, sense adonar-me'n, la contextualització històrica ha estat l'escaient.
Cardenal Mazzarino, d'aquí
Respecte al llibre, em cal felicitar l'editora, edicions de la ela geminada (Girona, 2011), per la qualitat, de l'edició, del pròleg de Xavier Rubert de Ventós i la introducció i la traducció de Ramon Alcoberro i Pericay. Del pròleg em colpeix la frase d'en Rubert de Ventós: la cambra de miralls és la tomba dels líders; qui, davant d'una frase com aquesta, gairebé lapidària, no s'atura a reflexionar i no veu al seu davant, tantes i tantes persones que, sense adonar-se'n, cauen en el parany de només voler veure's a si mateixos reflectits en el seu entorn. Sentim a parlar de l'eròtica del poder i, segurament, el poder té molt d'onanisme, molt d'autoestima insegura i egos inflamats. Davant d'una frase d'aquest calibre una s'asseu tranquil·lament, i reflexiona sobre allò que veu fer i, sobretot, sobre allò que fa. Sí, definitivament fa molta por quan, al teu voltant, tothom et dóna la raó.

En la introducció el doctor Alcoberro ens diu de l'autor del Breviari:
"La política es pot estudiar, en conseqüència, com la tècnica que permet gestionar els errors (dels altres), convertint-los en oportunitats (pròpies), de manera que la vigilància onstant i obsessiva ha de ser la característica específica del bon governant."
Això, evidentment, segons la teoria de Mazzarino que, pel que podem observar, resulta força estesa. No cal dir que, a títol personal, ho trobo terriblement esgotador, ergo ni ganes. És clar que, més endavant llegim:
"Mazzarino governava, com a foraster i com a cardenal, un Estat en què el dèficit era crònic, el desordre públic era constant i les eines de control polític resultaven quasi inexistents." 
Massa temptacions de fer paral·lelismes en les quals no hem de caure, o si?

Així, doncs, en un món on la política era un continuat art del complot, que, malauradament encara resta vigent entre nosaltres, el Breviari no ens hauria de fer tant mal d'ulls. Malgrat això, llegir-lo ens fa palès el doble -a voltes triple-, llenguatge que ens envolta. Fa temps que visc convençuda del neo-barroquisme que ens amara, on l'ideari imperant és que la corrupció, la misèria i la mort regeixen el món. Aquests són estadis pels quals anem passant, cíclicament, les societats humanes, sotmesos com vivim a la llei del pèndol.

Tot i això, algunes veritats essencials de la naturalesa humana queden reflectides en el text:

"És així com sovint els predicadors denuncien amb la més gran violència els vicis que personalment els afligeixen."


"No et refiïs mai d'un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals."

El dissimul constant, la sospita perpètua, la manipulació infinita són les premises d'un home i un temps que sembla que s'hagin perpetuat. Malgrat tot no deixa de ser un home fascinant amb el qual hagués estat d'allò més curiós conviure, sempre i quant es prenguessin les mateixes precaucions que es prenen quan es conviu amb una serp de cascavell. Això si, vull remarcar un dels consells del Cardenal:

"No defensis accions demagògiques."

Aquest sí que me l'anoto.

Per si us en cal una mica més, veieu aquest apunt de Tirantloblog.