dimecres, 2 de febrer de 2011

Els pilars del cel

Tot és llunyà
i em sembla més un somni que no pas una certesa
allò que la memòria em preserva.

Vuit hores de trànsit a Singapore. Vuit llargues, tedioses i avorridores hores tancats en un aeroport, llegint els detalls més ínfims dels productes del duty free, passejant pels passadissos emmoquetats, mirant les carpes vermelles de l'estanyol artificial del centre comercial, fent cua per accedir a Internet, bevent tasses i més tasses d'un beuratge catalogat com a te en gots de plàstic ... i tot això a tocar d'una de les ciutats més prodigioses dels nostres temps.
L'sky line de Singapore des de l'aeroport

A ningú pot estranyar que, poca estona més tard, estiguem al davant d'un policia que ens observa comparant-nos amb la imatge del passaport, mentre ens fa una fotografia amb una webcam, ens pregunta el motiu de la nostra entrada a la república i ens posa el segell preceptiu. Ens dirigim al metro que arriba fins l'aeroport. L'andana està protegida per tal que ningú pugui baixar a les vies. Els vagons són moderns, nets i la sensació és la d'estar "a casa". Fem una mica de broma i topem amb mirades somrients i benevolents de la resta de passatgers. En aquestes terres la gent sol somriure'ns amb bonhomia, com se somriu a una criatura una mica trapella. Ens veuen alts, grossos, estranys i riallers, i ells corresponen amb facilitat.


Sortir del metro i comprovar que, realment, aquelles columnes estrevistes de lluny, sostenen la volta del cel.
Jo diria
que és gairebé diví; no he vist mai res
tan noble a la natura
El centre de la ciutat ens aclapara. En l'aire hi sura una sensació d'irrealitat que ens costa d'associar a una idea concreta. La xafogor és immensa però ja ens hi hem acostumat fa dies, no hi ha gent pels carrers, tot plegat sembla un gran escenari. Uns quants automòbils de gama alta circulen amb calma, les poques persones que arribem a veure són alguns empleats de les oficines que ocupen aquests edificis mentre fumen al carrer. Gent somrient, ben vestida, de distints tipus ètnics, comunicant-se en anglès.
Oh quin prodigi
i quin estol de belles criatures!
Que bella és la humanitat!
Ah, magnífic món nou, on hi viu gent així!
Els nens Alfa van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m'alegro moltíssim de ser Beta, perquè no he de treballar tant.


Cap malvestat no pot regnar en un temple així. Si els esperits dolents tinguessin una casa tan bella, les nobleses també hi voldrien viure.



Un sol centímetre cúbic guareix deu sentiments malenconiosos.


Alguns dels edificis estan en les últimes fases de construcció, tot respira novetat. Comentem amb sorpresa l'olor de flors que se sent per arreu, enlloc la mescla de claveguera, contaminació i freginats a la que estem acostumats a casa nostra. Ens ha calgut una inspecció molt detallada per aconseguir trobar una punta de cigarreta en un espai amagat. El terra impecable, l'aire net, els edificis brillants, hi ha quelcom d'inquietant en tot plegat.
... i els nens Deltes van de color caqui. Oh, no, jo no vull jugar amb nens Deltes. I els Èpsilons encara són pitjors. Són tan estúpids que no saben llegir ni escriure. A més van vestits de negre, que és un color lletgíssim. M'alegro molt de ser Beta.

No aconseguim trobar un pas de vianants per accedir a l'altra vorera, caminem  una bona estona sentint-nos absurds. Finalment un homenet de pell fosca se'ns adreça veient-nos despistats. Amablement ens acompanya fins a una porta i l'obre, ens fa baixar una llarga escala, l'espai és auster i no podem evitar comentaris burletes respecte a on ens estan conduïnt, una altra porta al final ens trasllada on resideix la vida real: unes galeries que semblen no tenir fi s'obren en el subsòl de la ciutat. L'homenet ens acompanya i s'espera, pacientment, com qui mena un ramat d'oques, a que ens reagrupem, els uns al lavabo (talment un quiròfan), els altres en una botiga, o en una altra ... "ei! que el senyor aquest s'espera!", "per què?", "diu que no vol que ens perdem!".
La màquina gira, gira, i ha de seguir girant ... per sempre. Si es para, és la mort. Mil milions formiguejaven per la crosta de la nostra terra. Les rodes van començar a girar. Al cap de cent cinquanta anys eren dos mil milions. [...] Les rodes han de girar regularment; però no sense que algú les vigili. Hi ha d'haver homes que les vigilin, homes tan regulars i segurs com les rodes als seus eixos, homes de seny, homes obedients, estables, satisfets.

L'homenet ens assenyala una porta que ens durà a unes galeries comercials de superfície i es despedeix de nosaltres. Des dels aparadors ens contemplen temptacions impossibles que coneixem per les pel·lícules, sobretot per exhibicions com Sex and the city. Sortim fora, és possible que hi hagi aire condicionat al carrer? Grups d'homes paquistanesos vagaregen per les places un cop finalitzada la seva jornada laboral, són els constructors de les catedrals, els nous serfs de la gleva. Un serpentí elevat, de formes capricioses, ens ruixa delicadament per fer-nos passar la calor. Ja ens apropem a l'objecte del nostre desig, el Marina Bay, l'edifici més espectacular de la ciutat, mostra dels prodigis de l'arquitectura i paradigma de la felicitat occidental. La nova religió: ser feliç.



... La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l'estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l'encís d'una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d'un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.

Hom pot prendre's unes vacances de la realitat sempre que vol, i tornar-ne sense ni una migranya ni cap mitologia.
... seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat [...] M'encisa volar -murmuraven-. M'encisa volar, m'encisa tenir vestits nous, m'encisa ...
Se'ns fa tard, no pujarem al Marina Bay, 24$, entrarem en una cafeteria plena de pastissos temptadors i farem l'acte d'interactuar amb la ciutat, per poder-la associar a l'aroma del cacau, la maduixa, la nata, el te... res exòtic avui, però d'una qualitat exquisida, hagués estat impensable d'una altra manera. Ens endinsem de nou al metro per tornar a l'aeroport, la moqueta, les carpes, Internet, el te que no és te ...


Els nostres jocs s'han acabat. Aquests actors,
tal com t'havia dit, tots eren esperits,
tots s'han anat fonent dintre l'aire més fi;
igual com l'edifici sense fonament d'aquesta visió,
les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos,
els temples més solemnes, tot el món mateix, sí,
i tots els qui l'heretin, desapareixeran,
i, igual com s'ha esvaït aquesta festa sense cos,
no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria
de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla
les nostres vides.

Agraïments:

a Pròsper i Miranda, de La tempesta de William Shakespeare
a Aldous Huxley i el seu llibre Un món feliç

37 comentaris:

XeXu ha dit...

Havia reconegut les referències a 'Un món feliç'. Ja em sembla que una ciutat com la que descrius ha de tenir moltes coses sòrdides, molt d'aparença i molt d'amagat.

Epolenep ha dit...

Esplèndid! Quina meravella rellegir un món feliç molts anys després...se m'ha fet encara més aplicable al món actual... Em sembla un post boníssim, molt bo...extraordinària la combinació d'anècdota, cites i fotos. Ahir em vaig llevar a Paris i avui a Singapore. Uf! Gràcies!

Joan ha dit...

Un decorat de cartró per al ramat?
L'elecció dels fragments confereix al text un cert aire irreal, ideal per a crear aquesta sensació que combina quotidià i fals com si res. Quina combinació. Cel blau i ciment.

Vicicle ha dit...

A mi m'has fet memòria d'Una temporada a l'infern i no sols per la xafogor. M'estimo més aquest purgatori nostre de refregits i clavegueres. Magnífic apunt i desolador espai.

Ángel ha dit...

Es una ficción que cuando miro a mi alrededor, aún me parece más real. Efectivamente el mundo que estamos creando se parece más a "un mundo feliz" que a "1984". Es la sociedad perfecta, con pequeños altibajos, pero perfecta ...
Me ha gustado la mezcla de relato, ficción y realidad con el broche fotográfico.
un abrazo

Ignasi ha dit...

Molt bon post, felicitats!
El col·lage ha estat una tècnica que sempre m'ha agradat i n'has fet un bon ús.
Mentre llegia una nova referència m'ha vingut al cap: són (som?) formigues, viuen en un món ordenat i, pel que dius, sota terra!

rokins ha dit...

Ostres m'han entrat ganes de llegir aquest llibre... Un post molt bo... Aquesta barreja de realitat i fantasia té molta gràcia...
Per altra banda, a nivell de sostenibilitat, mirava fa poc un reportatge i molts arquitectes coincidien que el model de les nostres ciutats és un dels millors, aquests edificis petits de 7 plantes, per exemple, reuneixen recursos en un sol edifici; el model de casetes unifamiliars que fan créixer les ciutats en hortizontal i la gent és desplaça en cotxe propi tb gasta més. Els grans gratacels tb demanen un manteniment considerable... Això sensen entrar en el valors simbòlics i estètics que tenen aquests gegants de la ciutat...
Una abraçada

Alberich ha dit...

Una clara referència del que ens espera a la humanitat. "El món feliç" s'ha quedat curt de mires...

Allau ha dit...

Singapur, la ciutat on t’afusellen (o gairebé) si tires un xiclet a terra. Ja pot estar neta ja. I es menja de conya!

tirantlobloc ha dit...

Clídice, com m'ha agradat això de combinar recursos propis i de tercers per explicar una experiència.

Gràcies!

Xavier Aliaga ha dit...

Grandíssim post. Eres una artista.

lolita lagarto ha dit...

ben mirat...em sembla que prefereixo un món infeliç..:)
felicitats pel post!

Miquel Saumell ha dit...

Fa uns anys vaig estar-me uns dies a Singapur i trobo que per la poca estona que dius que t’hi vas passar has fet una molt bona descripció de l’estranya sensació que et deixa aquella ciutat excepcional, excepcional en el sentit que es tracta d’una excepció de tot el que pots trobar als països del voltant, tot i que admeto que tanta perfecció et pot arribar a fer sentir incòmode.

garbi24 ha dit...

i només és un tast de la realitat, investigar-ho a fons caldria molt de temps....cosa que no tenim

en Girbén ha dit...

I quin apunt tan bonic, Clidi.
I, porfa! Quan el nostre grup de teatre faci la Tempesta... Em deixaràs fer de Pròsper? Saps que estic en condicions de fer-lo; que he interioritzat el personatge.

Galderich ha dit...

Ostres, em sento (salvant totes les distàncies conceptuals i d'espai-temps) com el Lorca els anys 30 a Nova York!

Xavier Aliaga ha dit...

Perdoneu la cullerada... Esteu plenejant fer La Tempesta? L'obra em sembla una autèntica burrada, impresionant, però els teniu ben posats...

Clidice ha dit...

Ui, després torno, però Xavier les dues úniques vegades que he sortit a un escenari a interpretar res ha estat el criat de Shylock, Lancelot, d'El mercader de Venècia. Com tots els esparreguerins hem passat un moment o altre per l'escenari. Després d'això, i de la interpretació d'algun conte, dubto que em quedin ganes de tornar a passar l'angoixa i l'estressassu de sortir a donar la cara :)

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Només puc treure'm el barret (imaginari, i irreal és clar) davant aquesta entrada.
Em fa venir ganes d'anar a Singapur on sempre havia pensat que no se m'hi ha perdut res...

Puigcarbó ha dit...

Huxley hauria somrigut amargament en veure fet realitat el seu món.

Elfreelang ha dit...

un apunt genial literatura impressions personals i fotos meravelloses! quan he vist allò dels alfa he dubtat i després més nens ara delta...molt bon apunt, de debò! és aquest un món feliç o estem amb el gran germà del Orwell? tots obligats a parlar la novoparla?

Vida ha dit...

Quin senyor viatge! Ara no puc llegir-te, però tornaré...gràcies per compartir-ho amb nosaltres...

Eduard ha dit...

Avui, a l'Ara, hi ha un article d'un periodista nord-americà, Thomas Friedman, que es rendeix davant Singapur. Enre d'altres floretes, li etziba aquesta: "aquest petit estat ens pot ensenyar alguna cosa sobre actituds. com prendre's seriosament la tasca de governar i pensar amb sentit de l'estratègia. Abans ho fèiem i ho hem de tornar a fer perquè, si no, la nostra caseta d'obra amb calefacció central no resistirà més temsp les tempestes".
Si és que no estem fets de la matèria dels somnis i el vent se'ns endurà igualment...

La meva maleta ha dit...

Una bona crónica Clídice.
Tot i no haver estat mai a Singapur, ara em sembla que la conec una mica millor. Fins i tot m'ha semblat veure la burilla de cigarreta, sobre el paviment impolut :-)

Clidice ha dit...

XeXu tota l'estona que hi vaig ser fou com viure immergida en la novel·la.

Epolenep moltes gràcies :) Els blogs, i sobretot els llibres, són la millor agència de viatges :)

Joan això he provat, perquè la irrealitat era la sensació constant. :)

Vicicle gràcies, i si, era un espai estrany, però no et feia sentir malament del tot, només era com "de mentida".

Ángel es eso, 1984 se usa mucho, pero en realidad Huxley fue más profeta. Gracias y un abrazo :)

Ignasi moltes gràcies, fem el que podem. I sobre això del món ordenat, no ho sé pas, l'experiència em diu que la realitat tendeix al desordre (bé, l'experiència i la meva taula de despatx ;P)

rokins sempre he pensat que el creixement vertical és abastament millor que l'horitzontal i més en el nostre país, amb tanta urbanització que és una barbaritat, però sembla que han passat pel davant de les necessitats del país les de les butxaques dels constructors i el somni absurd de tenir una segona residència. Una abraçada :)

Alberich la realitat és que, si t'ho mires fredament, amb la quantitat de gent que som és difícil creure en aquest somni d'individualitat que es defensa ara. Per això, últimament, tinc molts dubtes.

Clidice ha dit...

Allau si, el menjar excel·lent :) llàstima que no vaig poder "pillar" cap afusellament :) ara, la gent amabilíssima, si feies cara de despistat venien i et preguntaven si estaves bé o et calia res, al·lucinant! :)

tirantlobloc si algú ho ha dit de forma immillorable, ves perquè ho he de dir jo? :)

Xavier Aliaga d'acord, socarrada pagada :D merci guapo :)

lolita lagarto no sé que dir-te, no em va desagradar, potser perquè venia d'un lloc a l'altre extrem, l'ordre també em va anar bé :)

Miquel Saumell aquesta sensació te la dóna, segurament, això que tu dius, la diferència abismal amb tot allò que l'envolta. L'orient sol ser caòtic, sorollós, brut, superpoblat ... i Singapore et sembla de mentida.

garbi24 les misèries humanes existeixen arreu del món, en això no hi ha excepció, segur.

Girbén hola guapíssim :) tot el Pròsper per a tu, ningú el faria millor, però a mi em deixes Tríncul o Esteve eh! :) Petons a l'Anna :)

Clidice ha dit...

Galderich serà per allò que tenen les grans ciutats: fascinació i terror, i res canvia.

Antoni Casals i Pascual moltes gràcies :) si mai fas escala allí, demana't un dia o unes hores, val la pena.

Puigcarbó segurament, però potser no ho trobaria tan terrible veient com anem evolucionant.

Elfreelang moltes gràcies :) No sé on vivim ara mateix, la qüestió és si realment podem triar on viure.

Vida si, va ser un viatge molt enriquidor, torna quan vulguis :)

Eduard segurament que aquestes virtuts ens són ben alienes, acostumats com estem a l'agressió cap a tot allò que ens envolta.

La meva maleta gràcies Carme :) t'asseguro que la burilla ens va deixar a tots bocabadats, senyal que era realment extrany.

Gemma Sara ha dit...

Clidice, quin post més potent. Les fotos són brutals i els textos són molt macos (a mi em va impressionar bastant Un món feliç. De vegades l'Administració m'ha fet pensar-hi: els A, els B, els C...). Bona nit i bons somnis!

Joana ha dit...

Un viatge digne de la millor ficció. Ep! que la realitat la supera.
Impressionant les referències.felicitats!

El porquet ha dit...

Ui, jo conec a les mil meravelles l'aeroport de Singapur. Tornant de NZ vam haver de fer escala durant 7 o 8 hores també. Volíem fer la visita a la ciutat, però ah!! just en aquells moments s'estava corrent la fórmula 1 pels carrers de la ciutat (el GP de Singapur és un circuit urbà) i ens van dir que si volíem sortíssim però que la ciutat estava feta un caos i ens costaria tornar. Davant la possibilitat de no poder arribar bé a agafar l'avió vam decidir quedar-nos i, es clar, vam investigar amunt i avall i avall i amunt tota la moqueta roja de l'aeroport!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Quan vaig veure el títol em pensava que t'havies begut l'enteniment, per la referència al teu "odiat".

M'agrada l'experiment que has fet.

Has refermat la idea que ja en tenia, de Singapur.

Evocacions ha dit...

UN post curradíssim i molt original, Clídice.

marta (volar de nit) ha dit...

L'apunt és una meravella pero acabo de recordar una història que em bloqueja i que té a veure amb Singapur. Què fort. :(

Clidice ha dit...

Gemma Sara gràcies guapa :) El món feliç és una obra menor, però impressiona i marca, sobretot a l'adolescència.

Joana merci, la veritat és que no hi ha res millor que viatjar amb llibres i en els llibres :)

El porquet sortosament nosaltres hi vam ser abans de la F1, quan torni per allà (que hi tornaré) miraré de quedar-m'hi un dia sencer :) (també vas fer servir les butaques de massatge de peus?)

Eulàlia Mesalles hahaha ho vaig fer expressament. Gràcies :)

Evocacions una mica de feineta si que n'ha donat, però ja ho diuen "sarna con gusto ...", m'ha obligat a rellegir :)

marta (volar de nit) quina casualitat, espero que serveixi d'inspiració per al teu desbloqueig. Una abraçada :)

El porquet ha dit...

Jo no, però un amic meu sí! I era molt curiós el trenet ràpid que hi ha!

jomateixa ha dit...

Un mon feliç és un dels meus llibres preferits.
Un post molt ben fet i ben combinat.

Clidice ha dit...

El porquet si que fa gràcia el trenet i com el porten, fiu! :)

jomateixa moltes gràcies! És un llibre que, segons a quina edat el llegeixis, marca molt.