Els pilars del cel

Tot és llunyà
i em sembla més un somni que no pas una certesa
allò que la memòria em preserva.

Vuit hores de trànsit a Singapore. Vuit llargues, tedioses i avorridores hores tancats en un aeroport, llegint els detalls més ínfims dels productes del duty free, passejant pels passadissos emmoquetats, mirant les carpes vermelles de l'estanyol artificial del centre comercial, fent cua per accedir a Internet, bevent tasses i més tasses d'un beuratge catalogat com a te en gots de plàstic ... i tot això a tocar d'una de les ciutats més prodigioses dels nostres temps.

L'sky line de Singapore des de l'aeroport

A ningú pot estranyar que, poca estona més tard, estiguem al davant d'un policia que ens observa comparant-nos amb la imatge del passaport, mentre ens fa una fotografia amb una webcam, ens pregunta el motiu de la nostra entrada a la república i ens posa el segell preceptiu. Ens dirigim al metro que arriba fins l'aeroport. L'andana està protegida per tal que ningú pugui baixar a les vies. Els vagons són moderns, nets i la sensació és la d'estar "a casa". Fem una mica de broma i topem amb mirades somrients i benevolents de la resta de passatgers. En aquestes terres la gent sol somriure'ns amb bonhomia, com se somriu a una criatura una mica trapella. Ens veuen alts, grossos, estranys i riallers, i ells corresponen amb facilitat.

Sortir del metro i comprovar que, realment, aquelles columnes estrevistes de lluny, sostenen la volta del cel.

Jo diria

que és gairebé diví; no he vist mai res

tan noble a la natura

El centre de la ciutat ens aclapara. En l'aire hi sura una sensació d'irrealitat que ens costa d'associar a una idea concreta. La xafogor és immensa però ja ens hi hem acostumat fa dies, no hi ha gent pels carrers, tot plegat sembla un gran escenari. Uns quants automòbils de gama alta circulen amb calma, les poques persones que arribem a veure són alguns empleats de les oficines que ocupen aquests edificis mentre fumen al carrer. Gent somrient, ben vestida, de distints tipus ètnics, comunicant-se en anglès.

Oh quin prodigi

i quin estol de belles criatures!

Que bella és la humanitat!

Ah, magnífic món nou, on hi viu gent així!

Els nens Alfa van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m'alegro moltíssim de ser Beta, perquè no he de treballar tant.

Cap malvestat no pot regnar en un temple així. Si els esperits dolents tinguessin una casa tan bella, les nobleses també hi voldrien viure.

Un sol centímetre cúbic guareix deu sentiments malenconiosos.

Alguns dels edificis estan en les últimes fases de construcció, tot respira novetat. Comentem amb sorpresa l'olor de flors que se sent per arreu, enlloc la mescla de claveguera, contaminació i freginats a la que estem acostumats a casa nostra. Ens ha calgut una inspecció molt detallada per aconseguir trobar una punta de cigarreta en un espai amagat. El terra impecable, l'aire net, els edificis brillants, hi ha quelcom d'inquietant en tot plegat.

... i els nens Deltes van de color caqui. Oh, no, jo no vull jugar amb nens Deltes. I els Èpsilons encara són pitjors. Són tan estúpids que no saben llegir ni escriure. A més van vestits de negre, que és un color lletgíssim. M'alegro molt de ser Beta.

No aconseguim trobar un pas de vianants per accedir a l'altra vorera, caminem  una bona estona sentint-nos absurds. Finalment un homenet de pell fosca se'ns adreça veient-nos despistats. Amablement ens acompanya fins a una porta i l'obre, ens fa baixar una llarga escala, l'espai és auster i no podem evitar comentaris burletes respecte a on ens estan conduïnt, una altra porta al final ens trasllada on resideix la vida real: unes galeries que semblen no tenir fi s'obren en el subsòl de la ciutat. L'homenet ens acompanya i s'espera, pacientment, com qui mena un ramat d'oques, a que ens reagrupem, els uns al lavabo (talment un quiròfan), els altres en una botiga, o en una altra ... "ei! que el senyor aquest s'espera!", "per què?", "diu que no vol que ens perdem!".

La màquina gira, gira, i ha de seguir girant ... per sempre. Si es para, és la mort. Mil milions formiguejaven per la crosta de la nostra terra. Les rodes van començar a girar. Al cap de cent cinquanta anys eren dos mil milions. [...] Les rodes han de girar regularment; però no sense que algú les vigili. Hi ha d'haver homes que les vigilin, homes tan regulars i segurs com les rodes als seus eixos, homes de seny, homes obedients, estables, satisfets.

L'homenet ens assenyala una porta que ens durà a unes galeries comercials de superfície i es despedeix de nosaltres. Des dels aparadors ens contemplen temptacions impossibles que coneixem per les pel·lícules, sobretot per exhibicions com Sex and the city. Sortim fora, és possible que hi hagi aire condicionat al carrer? Grups d'homes paquistanesos vagaregen per les places un cop finalitzada la seva jornada laboral, són els constructors de les catedrals, els nous serfs de la gleva. Un serpentí elevat, de formes capricioses, ens ruixa delicadament per fer-nos passar la calor. Ja ens apropem a l'objecte del nostre desig, el Marina Bay, l'edifici més espectacular de la ciutat, mostra dels prodigis de l'arquitectura i paradigma de la felicitat occidental. La nova religió: ser feliç.

... La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l'estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l'encís d'una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d'un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.

Hom pot prendre's unes vacances de la realitat sempre que vol, i tornar-ne sense ni una migranya ni cap mitologia.

... seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat [...] M'encisa volar -murmuraven-. M'encisa volar, m'encisa tenir vestits nous, m'encisa ...

Se'ns fa tard, no pujarem al Marina Bay, 24$, entrarem en una cafeteria plena de pastissos temptadors i farem l'acte d'interactuar amb la ciutat, per poder-la associar a l'aroma del cacau, la maduixa, la nata, el te... res exòtic avui, però d'una qualitat exquisida, hagués estat impensable d'una altra manera. Ens endinsem de nou al metro per tornar a l'aeroport, la moqueta, les carpes, Internet, el te que no és te ...

Els nostres jocs s'han acabat. Aquests actors,
tal com t'havia dit, tots eren esperits,
tots s'han anat fonent dintre l'aire més fi;
igual com l'edifici sense fonament d'aquesta visió,
les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos,
els temples més solemnes, tot el món mateix, sí,
i tots els qui l'heretin, desapareixeran,
i, igual com s'ha esvaït aquesta festa sense cos,
no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria
de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla
les nostres vides.

Agraïments:

a Pròsper i Miranda, de La tempesta de William Shakespeare

a Aldous Huxley i el seu llibre Un món feliç