divendres, 30 de setembre del 2011

Web de la setmana: OaKoAk

El millor de tenir una secció fixa és que sempre hi ha persones que pensen en ella i et donen un cop de mà. De la mà d'en Galderich, l'autor d'el &Piscolabis Librorum, un blog que, d'altra banda, no podeu deixar de tenir en el vostre blogroll, m'arriba el coneixement de l'OaKoAk, que si bé no és una web strictu senso, sinó el blog d'un artista de carrer francès, ens aporta una expressió de l'street art, distinta a com la solem conèixer.

O sigui que, forçant una mica, us faig passar blog per web, i només perquè ja sabeu que sóc una fanàtica dels grafits, i no me'n puc estar. De passada, podeu visitar aquest blog que parla d'en OaKoAk i del seu art i que, alhora, ens porta a conèixer iniciatives en aquest camp fetes en codis QR (també aquí)
Que passeu un bon cap de setmana!

dimecres, 28 de setembre del 2011

Un bat de beisbol


La Maria tenia tretze anys i, com cada dia, de dilluns a divendres, quan sortia de l'escola se n'anava al despatx dels seus pares a fer una estona de recepcionista. Eren aquells temps on els fills havien d'ajudar a la feina dels pares i aquella horeta li servia a la mare per endreçar els germans més petits, i a n'ella per fer els deures en una taula de despatx de debò.

A la Maria li agradava estar-se a la recepció de l'oficina tota sola mentre el pare, advocat, solia atendre alguna visita al despatx principal. La taula amb el calaixet dels clips, les xinxetes, les gomes, la cadira giratòria, el telèfon (despatx del senyor Tal, bona tarda, qui demana?), la visió enlairada pel damunt de les cadires de la saleta d'espera ... Gaudia d'allò més en endreçar-ho tot, treure la pols, posar bé les revistes a la tauleta de centre, fer servir la màquina d'escriure, ja feia un any que s'havia tret el títol de mecanògrafa, i aprofitar per fer els deures amb l'aspecte de persona enfeinada.

Els últims dies, però, la Maria ja no hi anava tant de gust. Gairebé cada dia es presentava el senyor Rodríguez, un home que estava associat amb el seu pare en alguns assumptes. En Rodríguez, que havia sortit de molt avall, ara tenia el ronyó cobert. Vestia car i se les donava de senyor, malgrat els seus orígens proletaris. Els últims dies solia passar pel despatx força d'hora, sempre coincidint en què el pare de la Maria tenia una visita, s'asseia en una cadira al davant d'ella, i li donava conversa.

La Maria, al principi, se sentia afalagada per l'atenció d'en Rodríguez, un home tan gran, que potser tenia quaranta anys o més, i que parlés amb ella com si fos una adulta. Li preguntava pels estudis, pels plans de futur, per les vacances. Un dia li va donar cent pessetes, la Maria li va dir que moltes gràcies, però que no calia, però en Rodríguez va insistir: perquè et prenguis una cocacola si et ve de gust.

d'aquí
La Maria les va agafar confosa, no ho volia, ho trobava estrany, però va tenir por d'ofendre el soci del seu pare. Tampoc ho va explicar a casa, hi havia quelcom que no li quadrava, però veient les relacions amables que tenien el pare i ell, i sabent com n'eren d'importants els negocis que feien junts, li va semblar que dir-ho no seria prudent.

Al cap d'uns dies, en Rodríguez li va tornar a donar diners. Ella els volia refusar i ell li va suggerir que els estalviés. Amb ells podria prendre l'autobús algun dia i anar a Barcelona, podrien quedar i ell li ensenyaria coses de la ciutat. La Maria li va dir que seria molt difícil, que quan es tenen tretze anys no es pot anar amunt i avall sense que ho sàpiguen els pares i que, segurament, no la deixarien anar a Barcelona sola. L'home li va dir, com qui no vol la cosa, que podria dir-los que se n'anava al cinema amb alguna amiga i que no patís, que ell ja procuraria que fos a casa a l'hora, però que una noia tan espavilada com ella calia que es formés, que tingués accés a la cultura.

Aquella nit la Maria ho va passar malament, no es podia treure del cap les paraules d'en Rodríguez. Pensava que potser li calia dir-ho al seus pares, però s'imaginava que difícilment se la creurien. Era més segur que es creurien un senyor tan seriós i important com ell que no pas la criatura que era ella.

L'endemà va insistir en què tenia mal de panxa per no anar a l'oficina, com què venia el cap de setmana es va estalviar uns dies de veure aquell home, però el dilluns, sens falta, ell tornava a ser allí, amb el seu somriure amable, la seva roba cara i les insinuacions que anaven modificant-se conforme passaven els dies. La conversa va derivar, com qui no vol la cosa, cap a qüestions sexuals. La Maria sabia que era això del sexe, fins i tot havia vist a classe un documental sobre reproducció humana, això i que feia un any que li havia vingut la regla era, gairebé, tot el que en sabia. Bé, també que es posava vermella quan en Carles, el fill d'en Rodríguez, que tenia un any més que ella, li dirigia la paraula.

El tipus, però, amb la intenció de fer-li el favor d'ensenyar-la, l'insinuà que a una noia verge i tan jove li convenia iniciar-se en certes tècniques i que res millor que algú experimentat com ell per a esdevenir el seu tutor en la matèria. Li comentà que tenia un pis a Barcelona, que la seva dona no coneixia, i on hi duia les noietes que, com ella, s'iniciaven en aquest camí i que, només calia que ella posés en pràctica el que ja li havia suggerit del cinema. Després s'explaià en una descripció de quines eren les "pràctiques" que durien a terme.

La Maria no sabia on amagar-se, estava espantada, ella no volia fer tot allò que li deia aquell home. Ara ja no era el soci elegant del seu pare, era un vell fastigós, i a n'ella li semblava que tot allò que li proposava no podia ser normal. Va callar tota l'estona, l'home va entrar al despatx del seu pare i es va acabar aquí la conversa. La Maria patia per si aquell home li deia alguna cosa a son pare, que no es pensés que ella l'havia provocat, com deien els capellans que feien les males dones. El cas és que ja duia moltes nits dormint malament.

La situació s'allargà un parell de setmanes. L'home pressionava a la Maria i ella envermellia, acalava els ulls i callava. Cada dia estava més desmillorada i el seu rendiment escolar havia baixat. A casa no se'n sabien avenir i s'imaginaven que eren coses de l'adolescència que començava. Finalment, però, la Maria s'encarà a en Rodríguez i li va dir: i si li explico tot això al meu pare, què passarà? Ell, torbat perquè no s'imaginava que aquella criatura fos capaç d'enfrontar-se-li, li digué: no en seràs capaç. Tanmateix veié la resolució en els ulls de la nena i se n'anà sense tornar mai més en aquella hora.

Quan la Maria tenia més de quaranta anys, un dia arribà a casa els pares, ara ja grans. El pare comentava que estava trist, aquell dia havia vist una esquela de la mort d'en Rodríguez. Feia anys que no es veien, en aquest temps els negocis de l'un i de l'altre havien patit una greu davallada i el món ja no era el mateix.

- Me n'alegro que s'hagi mort, i espero que hagi patit molt - digué na Maria fredament.
- I ara, filla, però si era un bon home - respongué el pare sense comprendre el perquè de l'actitud de la filla.

Aleshores la Maria li va explicar el que havia passat trenta anys abans en el despatx. Mai, ni en els moments més durs quan l'economia familiar s'havia vist sacsejada, la filla havia vist aquella expressió d'impotència, ràbia i dolor en els ulls del pare.

- I per què no ens vas dir res de tot plegat?
- Vaig tenir por que no em creguessiu.

La Maria creu que hi ha molts Rodríguez que tenen molta sort, però que es mereixerien trobar-se agenollats, lligats de mans i peus i emmordassats al davant dels nens i nenes armats amb bats de beisbol. Només aleshores entendrien com es va sentir ella, emmordassada, lligada de mans i peus i passant por, tota la por i la culpa del món.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Se m'acut que ...

d'aquí
 ... la felicitat és artesania de la més pura. Alguns l'engiponen amb quatre martellades i d'altres en fan una obra d'orfebreria fina, però, sempre, ha de sortir de les nostres mans, maldestres o experimentades, perquè, altrament, si algú pretén que li'n fabriquin, ni que sigui un bocinet, de fora estant, ja cal que es repapi en una butaca còmoda, perquè en té per estona, i en aquestes, pot arribar a l'última casella sense conèixer-la.

divendres, 23 de setembre del 2011

Web de la setmana: BBC One life

Començàvem la setmana amb les formigues i l'acabem amb aquesta WEB de la BBC Earth Films: Una vida. No us esteu de fer clic!



I bon cap de setmana!

dimecres, 21 de setembre del 2011

En justa correspondència

Tara blanca, d'aquí
La Montse, del Des del meu mar, s'atreveix a fer-se ressò d'un premi i respondre'n públicament el qüestionari. No ho he fet mai, ho agraeixo però no en tinc costum, i se'm faria molt estrany, ara, començar-ho a fer. Tanmateix és prou amable com per (in)citar-me a unir-m'hi, o sigui que aquí us deixo el seu apunt. Podeu prendre'n la part que em pertoca. Gràcies Montse, tu si que ets genial! "M'agrada la teva mentalitat".

dilluns, 19 de setembre del 2011

Fascinant

La majoria de nosaltres estem acostumats a cercar la meravella mirant enlaire, a admirar-nos d'allò gran, o d'allò inconegut, fins i tot n'hi ha, a betzef, que la cerquen en supòsits dificilment demostrables -llegiu Déu, Més Enllà, energia quàntica (a saber que caratsus vol dir), o l'abella Maya-. Servidora, continua cultivant el seu freakisme amb passió, i si em vols fer feliç posa'm una bèstia de sis potes. Que què vull dir? Doncs que a la propera vida (ehem) seré entomòloga, sense cap mena de dubte, i que un dels blogs que segueixo és l'Historias de hormigas de José María Gómez Duran, coautor del llibre Kingdom of ants, amb el prestigiós entomòleg (mirmecòleg) Edward O. Wilson, Premi Internacional Catalunya 2007. En aquest apunt, i els vídeos que l'acompanyen, podem veure com, a la menuda (3 mm!), la vida pot ser igual de meravellosa i fascinant, i que ves quines ganes d'imaginar-nos ves a saber què pour nous épater, quan la vida de bo de bo ens pot distreure una bella estona.

Senyores i senyors, amb tots vostès:Avispas parasitoides de hormigas
del blog Historias de Hormigas
Veus? a veure, que aixequi el ratolí el que sapigués que era la mirmecologia, va!

divendres, 16 de setembre del 2011

Web de la setmana: The Wilderness Downtown

Google, el "nostre" sant Google, no para. En combinació amb el Google Earth i Chrome, Chris Milk crea The Wilderness Downtown. Poseu la vostra adreça, i veieu d'una altra forma casa vostra. I com sempre que puc, un 2x1, la Web de Chris Milk. (Si obriu l'enllàç de la Wiki traduïnt, penseu que tota l'estona parlarà de "la llet". I és que és el que té dir-se un nom d'aquests)

en parlen també aquí

Bon cap de setmana!

dimecres, 14 de setembre del 2011

Vacas, cerdos, etc.

d'aquí

El meu esperit indòmit -forma prou parençosa de dir que sóc tossuda com una mula- fa que, moltes vegades i per un sentiment absurd d'independència, no em llegeixi els llibres que em pertoquen quan estic en ple semestre a la universitat i, després, a toro passat, m'agafi la dèria de llegir-me'ls tant si com si. De la mateixa manera, no acostumo a escriure ni una ratlla durant les vacances, sempre m'enduc paper i llapis i si, per casualitat, se m'acut escriure res, me n'oblido en punt torno a casa, per la qual cosa, manta vegades i dels racons més insospitats, em surten textos que, després, mai sortiran al blog. I no pas perquè em pensi que no hi poden ser, o perquè els consideri indiscrets, sinó més aviat per la mandra o, més ben dit, perquè mentalment només concebo un text per al blog si l'he escrit en un ordinador o directament al blog. Manies, vaja.
Dalt les Roques de Benet
Aquest any, però, no he hagut de pujar a cap avió per les vacances, o sigui que m'he endut el portàtil i una pila de llibres. El matí l'hem destinat a la bicicleta o a la muntanya, o a ambdues coses, i el migdia, després de la dutxa i anar a comprar el pa i el diari, i mentre el Factor X fa el dinar -i llegeix el diari, que jo només el llegeixo on-line- m'he muntat la paradeta a la taula del menjador: l'ordinador, el llibre que he llegit ahir i abans d'ahir ple de post-it d'aquells petits de coloraines, un bol ple de llavors de gira-sol, i un altre per les clofolles. No tenir Internet sinó és mitjançant fer “un pont” amb el bluetooth del mòbil -o sigui patèticament lenta- fa que em quedi sense els automatismes habituals: corregir els dubtes ortogràfics per mitjà de l'optimot, consultar qualsevol derivada d'allò que penso o he llegit a sant Google ... però bé, faré un esforç i potser després -només potser- ho revisaré, en faré un copy-paste i ho penjaré al blog al setembre, que m'he proposat no dir ni piu a l'agost (encara no sé perquè, però és igual, m'ho he proposat i ho acompliré, o gairebé).

Un dels llibres que ens va proposar la professora d'Antropologia Social i Cultural fou Vacas, cerdos, guerras y brujas d'en Marvin Harris (aquí hauré de cercar un hipervincle a l'autor i a la referència bibliogràfica, és clar)(fet). Reconec que em fa molta mandra llegir en castellà, moltes vegades em trobo llegint i rellegint la mateixa pàgina sense haver comprès res, començo amb aplicació però, al cap d'un instant, el cap se me'n va cap a d'altres afers i, quan arribo al final de la pàgina, no recordo res del que he llegit; en canvi, en català només em passa amb els llibres avorrits de morir. (En aquest moment he destinat dos minuts a reflexionar sobre el que acabo de dir mentre atacava el bol de llavors de gira-sol. Com què no n'he tret l'aigua clara he decidit conformar-me amb la meva discapacitat i tal dia farà un any!).

D'entrada, m'ha semblat interessant que tantes coses d'aquest llibre publicat el 1980 fossin aplicables a la nostra realitat actual -i el nombre de post-its ho certifica-, i el seu estil divulgatiu, sense cap mena de dubte.
“Este libro trata de las causas de estilos de vida aparentemente irracionales e inexplicables. Algunas de estas costumbres enigmáticas aparecen entre pueblos sin escritura o «primitivos»: por ejemplo, los jactanciosos jefes amerindios que queman sus bienes para mostrar cuan ricos son. Otras pertenecen a sociedades en vías de desarrollo, entre las cuales mi tema predilecto es el de los hindúes que rehúsan comer carne de vaca aun cuando se estén muriendo de hambre. Sin embargo, otras aluden a mesías y brujas que forman parte de la corriente principal de nuestra propia civilización.”(p. 13)
M'agrada trobar un esperit crític, objectiu i científic que és capaç d'enfonsar-se en creences i trobar-ne l'origen pragmàtic sense tenir la necessitat de menystenir-les sinó, més aviat, tot el contrari. I m'ha fet pensar en manta vegades que la gent em pregunta: "tu que has estat en llocs on hi ha tribus, oi què són més purs, més naturals, més sans?". Pel poc que he pogut veure, em cal avisar: el filldeputisme és un esport humà, sense distincions, de la mateixa que de bons, i de babaus, n'hi ha arreu.
“Otra razón por la que muchas costumbres e instituciones parecen tan misteriosas estriba en que se nos ha enseñado a valorar explicaciones «espiritualizadas» de los fenómenos culturales en vez de explicaciones materiales de tipo práctico. Sostengo que la solución de cada uno de los enigmas examinados en este libro radica en una mejor comprensión de las circunstancias prácticas. Y mostraré que un estudio más minucioso de las creencias y prácticas que parecen más raras revela que éstas se hallan fundadas en condiciones, necesidades y actividades ordinarias, triviales, podríamos decir «vulgares». Entiendo por solución trivial o vulgar la que se apoya en la tierra y está integrada por tripas, sexo, energía, viento, lluvia y otros fenómenos palpables y ordinarios. [...] La mayor parte de la gente sólo es consciente de una pequeña parte de la diversidad de alternativas que hay en los estilos de vida. [...] La ignorancia, el miedo y el conflicto son los elementos básicos de la conciencia cotidiana, arte y la política elaboran con estos elementos una construcción onírica colectiva cuya función es impedir que la gente comprenda lo que es su vida social. Por consiguiente, la conciencia cotidiana no puede explicarse a si misma. Su misma existencia depende de una capacidad desarrollada para negar los hechos que explican su existencia. (pp. 15-16)
Fins aquí anem bé, sembla que no m'adormo a cada paràgraf, tanmateix, una de les frases que m'ha decidit, sense cap mena de dubte, a tirar endavant amb el llibre ha estat la següent del pròleg:
Por lo que se refiere a los estilos de vida, el conocimiento no puede ser el pecado original, puesto que todavía permanecemos en un estado original de ignorancia. Pero permitidme posponer la discusión más extensa de las pretensiones de la contracultura hasta el último capítulo.”
Coneixement versus ignorància i discussió sobre la contracultura en temps dels indignats, em semblen esquers prou importants com per no perdre'm ni una coma. Això i els distints capítols: “La madre vaca”, “Porcofília y porcofobia”, “La guerra primitiva”, “El macho salvaje”, “El potlatch”, “El cargo fantasma”, “Mesías”, “El secreto del Príncipe de la Paz”, “Escobas y aquelarres”, “La gran locura de las brujas”, “El retorno de las brujas” i l'epíleg.

Cal dir que és un llibre per a la reflexió, o sigui que no puc evitar recomanar-lo com a lectura d'interès, és ciència i és divulgació i, al damunt, està ben escrit.
“Las buenas notícias de la contracultura referentes a la revolución mediante la conciencia no son ni nuevas ni revolucionarias. El cristianismo ya ha intentado realizar una revolución mediante la conciencia durante 2.000 años. ¿Quién negará que la conciencia cristiana pudo haber cambiado el mundo? Sin embargo, fue el mundo quien cambió la conciencia cristiana. Si todos adoptaran un estilo de vida no competitivo, generoso, pacífico y lleno de amor, podríamos tener algo mejor que la contracultura: podríamos tener el Reino de Dios.
La política concebida según la imagen de la Conciencia III (agh! Em falta sant Google!) se realiza en la mente, no en el cuerpo. La conveniencia de este tipo de política para los que ya poseen riqueza y poder debe ser evidente. La reflexión filosófica de que la pobreza es, después de todo, un estado mental siempre ha sido fuente de confort para los que no son pobres. A este respecto, la contracultura simplemente presenta en una forma algo modificada el desprecio tradicional que los teóricos cristianos expresan por los bienes de este mundo.(pp.270-271)
Després de googlejar sobre això de la Consciència III, he de confessar que m'he perdut en un magma d'energies quàntiques (ehem!, ehem!, cof!, cof!, cof! marededéusenyor, tot és respectable -o gairebé-, però hi ha coses molt difícils d'empassar!) i que prefereixo fer exactament el que vaig fer: passar-hi pel damunt, ja que l'interessant és l'anterior reflexió d'en Harris. També em trasbalsen les següents afirmacions, potser per allò del déjà vu:
“Por definición, la contracultura es el estilo de vida de la juventud alienada de clase media educada en la universidad.” (p. 271)
“Pero incluso en la cumbre de su eficacia organizativa, la contracultura careció de los fundamentos del mesianismo. No tenía líderes carismáticos ni una visión de un orden moral bien definido. Para la Conciencia III, el liderazgo es otro truco del complejo militar-industrial ...” (p. 274)
La realitat és que els pocs viatges que he pogut fer cap a països considerats del Tercer Món m'han obligat a silencis més perllongats, dubtes més pregons i unes poques certeses respecte a tantes coses que ens fan idèntics aquí i a l'altra banda del globus. Per això cada dia em costa més acceptar un credo, malgrat la temptació d'abraçar-ne més d'un, sempre hi ha l'insidiosa frase: "si, però ..."
“El rechazo de la objetividad, el relativismo amoral y la aceptación de la omnipotencia del pensamiento hablan de la bruja, pero no del salvador. La Conciencia III presenta todos los síntomas clásicos de la elaboración onírica de un estilo de vida cuya función social es disolver y fragmentar las energías de la disensión. Esto debería haber sido claro por la gran importancia dada a «hacer lo que le venga a uno en gana». No se puede hacer una revolución si cada uno hace lo que le da la gana. Para hacer una revolución todos deben realizar la misma cosa.” (p. 275)
Un nou sistema fa anys i panys que ensenya la poteta per sota la porta, però no acabem de veure'n la forma ni l'oportunitat. Des de qui abraça sense reflexió qualsevol parer que ens vol fer creure que és la salvació definitiva, sigui del tarannà que sigui, religiós o laic, fins els que neguen taxativament la possibilitat de sortir-nos-en d'alguna forma, em sento sempre fora de joc, sóc incapaç de creure que ara és pitjor i no puc creure, tampoc, que hi ha una Humanitat "millor" (?) cap a la que calgui tendir. Encara em manquen lectures, ho reconec.

Sobre les bruixes, la seva invenció i la seva utilització per part del poder establert també hi trobarem una excel·lent elaboració, cosa que em fa preguntar-me sinó ens la passem cremant bruixes encara ara: 
“El resultado principal del sistema de caza de brujas (aparte de los cuerpos carbonizados) consistió en que los pobres llegaron a creer que eran víctimas de brujas y diablos en vez de príncipes y papas. ¿Hizo agua vuestro teco, abortó vuestra vaca, se secó vuestra avena, se agrió vuestro vino, tuvisteis dolores de cabeza, falleció vuestro hijo? La culpa era de un vecino, de ese que rompió vuestra cerca, os debía dinero o deseaba vuestra tierra, de un vecino convertido en bruja. ¿Aumentó el precio del pan, se elevaron los impuestos, disminuyeron los salarios, escaseaban los puestos de trabajo? Obra de las brujas. ¿La peste y el hambre destruyeron una tercera parte de los habitantes de cada aldea y ciudad? La audacia de las diabólicas e infernales brujas no conocía límites. La Iglesia y el Estado montaron una denodada campaña contra los enemigos fantasmas del pueblo. Las autoridades no regatearon esfuerzo alguno para combatir este mal, y tanto los ricos como los pobres podían dar las gracias por el tesón y el valor desplegados en la batalla.”(pp. 255-256)
Sigui com sigui, és un goig ensopegar un llibre el qual, malgrat el pas dels anys, ens permet reflexionar sobre la nostra realitat actual. Una excel·lent inversió, millor que els bons de l'Estat, sense cap mena de dubte.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Madrid, 2011 (3). Alianza editorial.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Conte d'una nit d'estiu (apunts)


N'FX diu: anem, mentre comença a preparar la motxilla.

On?

Bivac, al Montgrós.

- em poso en marxa i començo a fer entrepans.

Ens duen a Can Massana, són tres quarts de cinc.

Comencem a caminar, a l'esquena de cinc a set quilos, fa calor i, ràpidament, quedem xops de suor.

Passat el Coll de Porc un núvol comença a fer-se amo de la muntanya, ens confirmem, l'un a l'altra i amb cara de dubte, que la previsió meteorològica era de bon temps.

Aprecio que baixo millor els pendissos de pedra amb motxilla que sense, el pes m'ajuda a mantenir la verticalitat, la pedra està perfectament seca i el calçat s'hi agafa amb seguretat.

Baixar, pujar, baixar, pujar, més a quatre grapes que no pas a dues.

Pel camí ensopeguem vàries vegades amb cabres salvatges, ens miren com volent dir: què hi feu aquí si no toca?

Abans d'arribar al cilindre només un grup de quatre nois que fan el camí contrari, corrent.

El cel, cada cop més encapotat, ens fa dubtar si serem capaços d'arribar amb prou llum. Discutim en les possibilitats d'un recer en cas de pluja.

Finalment, després de dues hores i mitja, arribada al Montgrós.

Hi ha poc espai bo per a bivaquejar sense haver de passar la nit amb l'esquena clavetejada de pedres, hauríem haver de dut les màrfegues inflables. Finalment muntem el mini-campament.

Veiem el pla ple de sol i, nosaltres, enmig de la boira. Ens cal vestir-nos amb el folre polar.

Després d'anys de dir de pujar a veure la posta, el dia que triem no ens ho permet. Després la lluna no ens permetrà, tampoc, veure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Riem per haver estat, una vegada més, víctimes de la sacrosanta llei de Murphy.

Vist l'èxit, i que es fa fosc, mengem un entrepà, assaborint, malgrat tot, el fet de ser allí i saber que hi passarem la nit.

Decideixo no treure'm la roba per ficar-me dins el sac, si bé al pla no podran dormir de calor, aquí fa un fred que pela.

Quarts d'una de la matinada, una pedra que rodola em desperta.

M'incorporo asseguda, com si tingués una molla, hi ha alguna cosa viva prop nostre.

La boira té una lluïssor espectral, al meu davant una cabra salvatge em mira descarada. Faig un crit, ella fa el seu ruflet característic, talment un esternut curt i sec, i comença a caminar amb tranquil·litat, al seu darrera algunes cabres més.

N'FX es desvetlla i comença a enfocar-les amb el frontal, cridant, com si menés un ramat. M'agafen les ganes de riure. Per les agulles ressonen les nostres rialles. La muntanya ens pertany aquesta nit.

Tornem a adormir-nos, malgrat la dificultat de trobar una positura còmoda.

La lluna em toca la cara perquè em desperti. La boira ha desaparegut i la visió de tota la serra i els seus relleus, en blanc i negre, les fondalades, les pedres, les ombres magnífiques, se'ns ofereix durant una estona breu. Gaudim de l'instant, xuclant assedegats la meravella, fins que la boira decideix que ja n'hi ha prou i ens obliga, una altra vegada, a la rutina de trobar una positura decent per fer una capcinada.

Sort que ja hi estem fets en això de dormir com sigui, on sigui, i quan sigui.

Em desperto xopa de rosada, n'FX va, amunt i avall, amb la càmera i el trípode, encalçant els primers rajos de sol. L'observo des de dins del sac, fa de bon mirar algú que fa fotografies entusiasmat.

Esmorzar, que no hi falti la xocolata, convençuda que, per a la Humanitat, hi ha un abans i un després del descobriment del cacau.

Apleguem el campament, baixarem per la Canal de Migdia.

Constatar que l'aigua ha desfet el camí, baixem amb precaució, en alguns llocs ens cal despenjar-nos amb por de l'esllavissada d'alguna pedra grossa. Sentim el motor d'una màquina que fa treballs de neteja de pedres a baix, a la carretera.

Finalment arribem al punt de partida on ja ens esperen. Estem cansats, però satisfets.

Ho hem de tornar a fer.

No dona, ves quines ganes de tornar a portar pes.

Doncs jo ho vull tornar a fer, i també vull dormir a l'Arcada.

A l'Arcada? però si allí no hi ha vistes de res.

No, ja ho sé, però em ve de gust sentir-me una dona del neolític, amb sac de dormir, això si.

Estàs ben carregada de punyetes!

Si, ja ho pots ben dir.

divendres, 9 de setembre del 2011

Web de la setmana: Minuscule




Encara que no sigui cap novetat, Minuscule és una meravella de sèrie d'animació francesa que també la tenim a la seva WEB. Espero que en gaudiu, tant com ho he fet jo i com ho ha fet en Josep Manel que me l'ha fet recordar. Sobretot amb el so posat!

Gaudiu-ne i bon cap de setmana!

dimecres, 7 de setembre del 2011

L'acompliment d'un somni

En Josep Manel Vidal, l'autor del blog Filant Prim, ha aconseguit l'acompliment d'un desig: publicar el seu primer llibre en solitari. Per l'apreci que li tinc, a ell i a l'Àngels, la seva esposa i a qui va dedicat el llibre, quedaria força malament que en fes un panegíric, no seria eqüànime, perquè, segurament, em quedaria curta. O sigui que només us ho dic, si us agrada el seu blog us agradarà el seu llibre: El teu nom és un ésser viu. I, si el voleu, només heu d'escriure a la barra d'adreces http://www.todostuslibros.com/editorial/editorial-germania-s-l

dilluns, 5 de setembre del 2011

Corre muchacho ya ...

... no te entretengas más!

Si, ja ho sé, patètic oi? coses de l'edat. Avui, el meu fill gran marxa de casa per anar-se'n a viure a un pis d'estudiants durant nou mesos, i el dissabte vam dur a terme el ritus iniciàtic indispensable per a un mascle de l'espècie del segle XXI. Tota una generació vam conèixer els ritus iniciàtics per Orzowei (nanananá nanananá). Ens encantava seguir les aventures i les proves que havia de passar aquell xicot blanc enmig d'una tribu africana, víctima, a més, del racisme aplicat al terreny, que sembla que això que els humans siguem iguals arreu vol dir que ho som del tot, sense excepció. A part de la cançó dels crèdits, que ens van enganxar de seguida a tots, n'Orzowei havia d'anar per la selva passant tot de penalitats, a quina més bèstia, per tal de poder ser acceptat com a mascle adult per la seva tribu.

Avui, però, el ritus iniciàtic d'un mascle adult que se'n va a viure a un pis d'estudiants, no sol venir de la mà del pare, ni passa per anar a cap selva tropical, ni tan sols cal tallar troncs o aixecar pedres; exceptuant alguns casos, els ritus iniciàtics els propicia la mare. Ja ho veieu que en som d'estranys els europeus! És la mare qui l'ensinistrarà en tot allò que li cal per sobreviure, des de saber com cal triar la roba per la rentadora, fer alguna cosa més que espaguetis per menjar i mantenir l'higiene corporal adequada, a no ser que tingui vocació de mofeta. Finalment, serà amb la mare -el pare s'escaquejarà sibil·linament-, que passarà la prova suprema: anar a l'Ikea a comprar la roba de llit, les tovalloles, els coixins (no van amb l'habitació i, a més, cal decidir si el vols per dormir de boca terrosa, de panxa enlaire, o de costat. Tot un màster en coixinologia!) i els estris necessaris per començar a sobreviure en la jungla urbana (i sobretot, renta amb aigua freda i no barregis la roba blanca i de color!).



Malgrat la conyeta, però, això que un fill decideixi aprendre a viure pel seu compte (per fi! iuhu!) -encara que no ben bé del tot, que viure en un pis d'estudiants pagant la quota els pares no és, exactament, viure pels seus propis medis-, no deixa de ser un acte simbòlic pel qual segurament nosaltres, els pares, no estem preparats. I no pas perquè siguem especialment toixos en la cosa aquesta de la relació amb els fills, sinó més aviat perquè en aquests afers te la passes fent màsters accelerats i sobre la marxa.

Quan va néixer en Marc i me'l van posar al costat de la cara -m'estaven practicant una cesària i tenia les mans immobilitzades-, li vaig llepar el front i les galtes. Aquest acte d'imprinting fou instintiu i em fa pensar que potser hauria d'haver vist algun part de femella humana, en comptes de tants parts de gats i de l'Elsanacidalibre. També recordo la sensació d'estranyesa que em provocava veure un ésser viu que hagués "fabricat" jo mateixa. Hores d'ara encara em meravella el fet que no me'n descuidés cap tros, coneixent-me com em conec, sort que les cèl·lules sembla que tenen més senderi que no pas jo.

Va ser fantàstic tenir en Marc, i al cap de vint-i-un mesos, quan va néixer el seu germà Jordi, fou del tot genial. Si descomptem el fet que en Marc no va dormir ni una nit sencera en quatre anys -cosa que demostra la capacitat de resistència dels humans adults-, per la resta fou un bon minyó, tranquil i curiós. El nostre hereu va néixer el vuit d'agost del 1988, a les vuit del matí, o sigui que va néixer el 8-8-88 a les 8h, i tot i no ser gens supersticiosa i ser aquest un fet anecdòtic, a la gent els fa gràcia. Això si, el que tinc clar és que era l'agost, feia una calor que matava, i jo tenia molta por, perquè no havia tingut mai cap fill i no sabia que em sortiria exactament d'aquella panxa, i ara, quan encara no m'havia recuperat -sóc lenta de reflexes-, va i marxa.

Quan mon fill gran devia tenir tres o quatre anys, al món, va començar la campanya promocional de la pel·lícula que s'estava fent: Jurassic Park, vaja que vàries generacions ja ens reconeixem amb referents cinematogràfics o televisius. En Marc, doncs, és un nen que va créixer amb els dinosaures i, durant una pila d'anys, des dels cinc, va tenir clar que la paleontologia seria la seva ciència. Gairebé ho aconsegueix, sinó fos perquè els estímuls per poder-se dedicar a aquesta ciència no eren suficients, i va triar una opció que també l'apassionava: la biotecnologia, clonar coses pels puestus que en diem a casa.

Es fills creixen, i la natura, que algunes vegades sap el que es fa, te'ls converteix en adolescents, o sigui que t'estressa el suficient per preparar-te pel desig de veure'ls força lluny de casa. Un cop passada aquesta fase te'ls fa adults i te'ls mires i no els reconeixes. No som amics, som família, jo no puc deixar de pensar com a mare amb ell, amb ells, i per això el tipus de relació l'ha de definir el nou adult, serà ell qui triï com ens relacionarem a partir d'ara, i és aquesta incertesa la que em té el cor atenallat.

Només puc desitjar que tingui la capacitat i les oportunitats per ser independent i triar la seva vida amb pocs desencerts. He provat de creure'm el poema de Khalil Gibran, Els teus fills no són els teus fills, però és clar que el senyor Gibran no era mare, no era del mediterrani occidental, ni amb tendències sicilianes, com a casa, o sigui que estigui on estigui, el meu fill serà un dels nostres, i ja sap on es casa seva, per sempre.

Per cert que també té un blog, que a mi m'agrada molt encara que m'estigui malament el dir-ho: Portes lògiques. Espero que no l'abandoni ara.

I sí, se m'han escapat les llàgrimes.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Diada d'Estellés, poeta de l'Horta


Algú ha sentit mai el batec que li fa el cor, i la rialla que esclata per tots els porus, quan duu una granota viva a la butxaca? Jo si, i en servo el record, per sempre. Gràcies mestre!
GOIG DEL CARRER
La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ....
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits
- Gol! Gol! -
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ... 
Vicent Andrés Estellés

divendres, 2 de setembre del 2011

Web de la setmana: Bla, bla, bla


"Bla, bla, bla de Vincent Morisset, és un conte interactiu que explora els principis fonamentals de la comunicació humana. L'espectador fa que la història sigui possible: sense ell o ella, els personatges romanen interts, tot esperant la propera interacció. L'espectador fa clic, juga i cerca a través de les escenes, senzilles i clares, l'experiència de la conducció.

A Bla, bla, bla, s'utilitza la xerografia, el dibuix sobre paper, l'ActionScript (Flash) generant animacions, titelles, stop-motion combiant amb mapes en tems real en 3D, etc: "Volia que se sentís feta a mà, imperfecta i fràgil"." (Imatge i text extrets d'aquí)


Feu servir el so i el ratolí per passar una bona estona interactuant amb aquesta obra, penseu que, des del primer clic, en formeu part, que no n'hi haurà dues d'iguals. Si en voleu saber més de l'autor, podeu anar també a la seva web.

Divertiu-vos i bon cap de setmana!