dilluns, 5 de setembre de 2011

Corre muchacho ya ...

... no te entretengas más!

Si, ja ho sé, patètic oi? coses de l'edat. Avui, el meu fill gran marxa de casa per anar-se'n a viure a un pis d'estudiants durant nou mesos, i el dissabte vam dur a terme el ritus iniciàtic indispensable per a un mascle de l'espècie del segle XXI. Tota una generació vam conèixer els ritus iniciàtics per Orzowei (nanananá nanananá). Ens encantava seguir les aventures i les proves que havia de passar aquell xicot blanc enmig d'una tribu africana, víctima, a més, del racisme aplicat al terreny, que sembla que això que els humans siguem iguals arreu vol dir que ho som del tot, sense excepció. A part de la cançó dels crèdits, que ens van enganxar de seguida a tots, n'Orzowei havia d'anar per la selva passant tot de penalitats, a quina més bèstia, per tal de poder ser acceptat com a mascle adult per la seva tribu.

Avui, però, el ritus iniciàtic d'un mascle adult que se'n va a viure a un pis d'estudiants, no sol venir de la mà del pare, ni passa per anar a cap selva tropical, ni tan sols cal tallar troncs o aixecar pedres; exceptuant alguns casos, els ritus iniciàtics els propicia la mare. Ja ho veieu que en som d'estranys els europeus! És la mare qui l'ensinistrarà en tot allò que li cal per sobreviure, des de saber com cal triar la roba per la rentadora, fer alguna cosa més que espaguetis per menjar i mantenir l'higiene corporal adequada, a no ser que tingui vocació de mofeta. Finalment, serà amb la mare -el pare s'escaquejarà sibil·linament-, que passarà la prova suprema: anar a l'Ikea a comprar la roba de llit, les tovalloles, els coixins (no van amb l'habitació i, a més, cal decidir si el vols per dormir de boca terrosa, de panxa enlaire, o de costat. Tot un màster en coixinologia!) i els estris necessaris per començar a sobreviure en la jungla urbana (i sobretot, renta amb aigua freda i no barregis la roba blanca i de color!).



Malgrat la conyeta, però, això que un fill decideixi aprendre a viure pel seu compte (per fi! iuhu!) -encara que no ben bé del tot, que viure en un pis d'estudiants pagant la quota els pares no és, exactament, viure pels seus propis medis-, no deixa de ser un acte simbòlic pel qual segurament nosaltres, els pares, no estem preparats. I no pas perquè siguem especialment toixos en la cosa aquesta de la relació amb els fills, sinó més aviat perquè en aquests afers te la passes fent màsters accelerats i sobre la marxa.

Quan va néixer en Marc i me'l van posar al costat de la cara -m'estaven practicant una cesària i tenia les mans immobilitzades-, li vaig llepar el front i les galtes. Aquest acte d'imprinting fou instintiu i em fa pensar que potser hauria d'haver vist algun part de femella humana, en comptes de tants parts de gats i de l'Elsanacidalibre. També recordo la sensació d'estranyesa que em provocava veure un ésser viu que hagués "fabricat" jo mateixa. Hores d'ara encara em meravella el fet que no me'n descuidés cap tros, coneixent-me com em conec, sort que les cèl·lules sembla que tenen més senderi que no pas jo.

Va ser fantàstic tenir en Marc, i al cap de vint-i-un mesos, quan va néixer el seu germà Jordi, fou del tot genial. Si descomptem el fet que en Marc no va dormir ni una nit sencera en quatre anys -cosa que demostra la capacitat de resistència dels humans adults-, per la resta fou un bon minyó, tranquil i curiós. El nostre hereu va néixer el vuit d'agost del 1988, a les vuit del matí, o sigui que va néixer el 8-8-88 a les 8h, i tot i no ser gens supersticiosa i ser aquest un fet anecdòtic, a la gent els fa gràcia. Això si, el que tinc clar és que era l'agost, feia una calor que matava, i jo tenia molta por, perquè no havia tingut mai cap fill i no sabia que em sortiria exactament d'aquella panxa, i ara, quan encara no m'havia recuperat -sóc lenta de reflexes-, va i marxa.

Quan mon fill gran devia tenir tres o quatre anys, al món, va començar la campanya promocional de la pel·lícula que s'estava fent: Jurassic Park, vaja que vàries generacions ja ens reconeixem amb referents cinematogràfics o televisius. En Marc, doncs, és un nen que va créixer amb els dinosaures i, durant una pila d'anys, des dels cinc, va tenir clar que la paleontologia seria la seva ciència. Gairebé ho aconsegueix, sinó fos perquè els estímuls per poder-se dedicar a aquesta ciència no eren suficients, i va triar una opció que també l'apassionava: la biotecnologia, clonar coses pels puestus que en diem a casa.

Es fills creixen, i la natura, que algunes vegades sap el que es fa, te'ls converteix en adolescents, o sigui que t'estressa el suficient per preparar-te pel desig de veure'ls força lluny de casa. Un cop passada aquesta fase te'ls fa adults i te'ls mires i no els reconeixes. No som amics, som família, jo no puc deixar de pensar com a mare amb ell, amb ells, i per això el tipus de relació l'ha de definir el nou adult, serà ell qui triï com ens relacionarem a partir d'ara, i és aquesta incertesa la que em té el cor atenallat.

Només puc desitjar que tingui la capacitat i les oportunitats per ser independent i triar la seva vida amb pocs desencerts. He provat de creure'm el poema de Khalil Gibran, Els teus fills no són els teus fills, però és clar que el senyor Gibran no era mare, no era del mediterrani occidental, ni amb tendències sicilianes, com a casa, o sigui que estigui on estigui, el meu fill serà un dels nostres, i ja sap on es casa seva, per sempre.

Per cert que també té un blog, que a mi m'agrada molt encara que m'estigui malament el dir-ho: Portes lògiques. Espero que no l'abandoni ara.

I sí, se m'han escapat les llàgrimes.

6 comentaris:

Gemma Sara ha dit...

Ostres, quin post més maco. Segur que el teu Marc, molt guapo, per cert, seguirà sent un dels vostres des del seu pis d'estudiants, i segur que l'has preparat prou bé pel repte de la rentadora a la selva moderna (però és difícil, que home i rentadora semblen termes excloents). A mi encara em queda molt per aquest moment, però m'has fet recordar el naixement de la Sara, brutal en tots els sentits, per animal com tu dius i per felicitat. Que vagi molt bé l'experiència! 8 petons!

Galderich ha dit...

Ha, ha... ja t'ho explicaré d'aquí a uns anys i de moment ja les començo a ensinistrar malgrat la seva resistència!

PD. Per cert, la música de l'Orzowei és l'himne no declarat de la Galeria d'Imatges!

Rafel ha dit...

Encara que de manera subvencionada ja s'ha independitzat.
Ara , com dius al post, seguir aprenent sobre la marxa en la relació amb els fills i deixar de pagar la quota de l'AMPA. :)

Eduard Ariza ha dit...

Et dono el punt de vista del teu fill. També dóna gust marxar de casa dels pares. Jo de fet he estat a punt de fer-ho aquest any, però la meva situacuió econòmica, força precària m'hagués obligat a demanar diners cada dos per tres.

Eduard ha dit...

En un tres i no res se m'ha passat l'estiu i m'he trobat també amb la necessitat d'anar deixant el daurat exili estival, quan arriben totes les procupacions del curs que comença. En el meu cas, la filla gran ja va el segon any a Barcelona, a un segon pis on esperem que no tingui els problemes que va tenir en el primer. Que donarien per a un altre post com el teu... encara que dubto que jo el pogués narrar-lo amb la gràcia que tu ho fas :-)
I ..sí, sembla que fos ahir quan ens va néixer la nena!!!

Clidice ha dit...

Gemma Sara m'alegro que, per a tu, l'experiència del naixement hagi estat similar a la meva. Cap tòpic em servia, era un animal més i això, no hi haurà cap home que ho pugui saber. I tampoc hi penso renunciar mai. Sobre la incompatibilitat home-rentadora, un que volta per casa em diu que és massa difícil programar-la. Considerant que és capaç de muntar un ordinador, pots imaginar-te la conya que li faig :P

Galderich tu rai que lu teu són mosses! Però bé, ensinistra-les també, que últimament es veu cada cosaaaa :P M'encanta compartir amb vosaltres el freakhimne! :)

Rafel doncs mira, ara m'has donat una alegria ;) no pagar més quotes d'aquestes no està malament :)

Eduard Ariza bé, ell i nosaltres tenim un pacte renovable d'aquí a tres mesos si aconsegueix fer les pràctiques en algun lloc que li paguin. I ni s'imagina com podem ser de durs negociant! ;) I, la veritat, ja se'ns estava fent vellot per casa :D

Eduard la vida "normal" dóna molt de si, de fet és la base de la millor literatura que mai hagi existit. No dubtis, doncs, en posar-t'hi algun dia :) I ai, que en som de babaus amb els fillets :)