dimecres, 28 de setembre de 2011

Un bat de beisbol


La Maria tenia tretze anys i, com cada dia, de dilluns a divendres, quan sortia de l'escola se n'anava al despatx dels seus pares a fer una estona de recepcionista. Eren aquells temps on els fills havien d'ajudar a la feina dels pares i aquella horeta li servia a la mare per endreçar els germans més petits, i a n'ella per fer els deures en una taula de despatx de debò.

A la Maria li agradava estar-se a la recepció de l'oficina tota sola mentre el pare, advocat, solia atendre alguna visita al despatx principal. La taula amb el calaixet dels clips, les xinxetes, les gomes, la cadira giratòria, el telèfon (despatx del senyor Tal, bona tarda, qui demana?), la visió enlairada pel damunt de les cadires de la saleta d'espera ... Gaudia d'allò més en endreçar-ho tot, treure la pols, posar bé les revistes a la tauleta de centre, fer servir la màquina d'escriure, ja feia un any que s'havia tret el títol de mecanògrafa, i aprofitar per fer els deures amb l'aspecte de persona enfeinada.

Els últims dies, però, la Maria ja no hi anava tant de gust. Gairebé cada dia es presentava el senyor Rodríguez, un home que estava associat amb el seu pare en alguns assumptes. En Rodríguez, que havia sortit de molt avall, ara tenia el ronyó cobert. Vestia car i se les donava de senyor, malgrat els seus orígens proletaris. Els últims dies solia passar pel despatx força d'hora, sempre coincidint en què el pare de la Maria tenia una visita, s'asseia en una cadira al davant d'ella, i li donava conversa.

La Maria, al principi, se sentia afalagada per l'atenció d'en Rodríguez, un home tan gran, que potser tenia quaranta anys o més, i que parlés amb ella com si fos una adulta. Li preguntava pels estudis, pels plans de futur, per les vacances. Un dia li va donar cent pessetes, la Maria li va dir que moltes gràcies, però que no calia, però en Rodríguez va insistir: perquè et prenguis una cocacola si et ve de gust.

d'aquí
La Maria les va agafar confosa, no ho volia, ho trobava estrany, però va tenir por d'ofendre el soci del seu pare. Tampoc ho va explicar a casa, hi havia quelcom que no li quadrava, però veient les relacions amables que tenien el pare i ell, i sabent com n'eren d'importants els negocis que feien junts, li va semblar que dir-ho no seria prudent.

Al cap d'uns dies, en Rodríguez li va tornar a donar diners. Ella els volia refusar i ell li va suggerir que els estalviés. Amb ells podria prendre l'autobús algun dia i anar a Barcelona, podrien quedar i ell li ensenyaria coses de la ciutat. La Maria li va dir que seria molt difícil, que quan es tenen tretze anys no es pot anar amunt i avall sense que ho sàpiguen els pares i que, segurament, no la deixarien anar a Barcelona sola. L'home li va dir, com qui no vol la cosa, que podria dir-los que se n'anava al cinema amb alguna amiga i que no patís, que ell ja procuraria que fos a casa a l'hora, però que una noia tan espavilada com ella calia que es formés, que tingués accés a la cultura.

Aquella nit la Maria ho va passar malament, no es podia treure del cap les paraules d'en Rodríguez. Pensava que potser li calia dir-ho al seus pares, però s'imaginava que difícilment se la creurien. Era més segur que es creurien un senyor tan seriós i important com ell que no pas la criatura que era ella.

L'endemà va insistir en què tenia mal de panxa per no anar a l'oficina, com què venia el cap de setmana es va estalviar uns dies de veure aquell home, però el dilluns, sens falta, ell tornava a ser allí, amb el seu somriure amable, la seva roba cara i les insinuacions que anaven modificant-se conforme passaven els dies. La conversa va derivar, com qui no vol la cosa, cap a qüestions sexuals. La Maria sabia que era això del sexe, fins i tot havia vist a classe un documental sobre reproducció humana, això i que feia un any que li havia vingut la regla era, gairebé, tot el que en sabia. Bé, també que es posava vermella quan en Carles, el fill d'en Rodríguez, que tenia un any més que ella, li dirigia la paraula.

El tipus, però, amb la intenció de fer-li el favor d'ensenyar-la, l'insinuà que a una noia verge i tan jove li convenia iniciar-se en certes tècniques i que res millor que algú experimentat com ell per a esdevenir el seu tutor en la matèria. Li comentà que tenia un pis a Barcelona, que la seva dona no coneixia, i on hi duia les noietes que, com ella, s'iniciaven en aquest camí i que, només calia que ella posés en pràctica el que ja li havia suggerit del cinema. Després s'explaià en una descripció de quines eren les "pràctiques" que durien a terme.

La Maria no sabia on amagar-se, estava espantada, ella no volia fer tot allò que li deia aquell home. Ara ja no era el soci elegant del seu pare, era un vell fastigós, i a n'ella li semblava que tot allò que li proposava no podia ser normal. Va callar tota l'estona, l'home va entrar al despatx del seu pare i es va acabar aquí la conversa. La Maria patia per si aquell home li deia alguna cosa a son pare, que no es pensés que ella l'havia provocat, com deien els capellans que feien les males dones. El cas és que ja duia moltes nits dormint malament.

La situació s'allargà un parell de setmanes. L'home pressionava a la Maria i ella envermellia, acalava els ulls i callava. Cada dia estava més desmillorada i el seu rendiment escolar havia baixat. A casa no se'n sabien avenir i s'imaginaven que eren coses de l'adolescència que començava. Finalment, però, la Maria s'encarà a en Rodríguez i li va dir: i si li explico tot això al meu pare, què passarà? Ell, torbat perquè no s'imaginava que aquella criatura fos capaç d'enfrontar-se-li, li digué: no en seràs capaç. Tanmateix veié la resolució en els ulls de la nena i se n'anà sense tornar mai més en aquella hora.

Quan la Maria tenia més de quaranta anys, un dia arribà a casa els pares, ara ja grans. El pare comentava que estava trist, aquell dia havia vist una esquela de la mort d'en Rodríguez. Feia anys que no es veien, en aquest temps els negocis de l'un i de l'altre havien patit una greu davallada i el món ja no era el mateix.

- Me n'alegro que s'hagi mort, i espero que hagi patit molt - digué na Maria fredament.
- I ara, filla, però si era un bon home - respongué el pare sense comprendre el perquè de l'actitud de la filla.

Aleshores la Maria li va explicar el que havia passat trenta anys abans en el despatx. Mai, ni en els moments més durs quan l'economia familiar s'havia vist sacsejada, la filla havia vist aquella expressió d'impotència, ràbia i dolor en els ulls del pare.

- I per què no ens vas dir res de tot plegat?
- Vaig tenir por que no em creguessiu.

La Maria creu que hi ha molts Rodríguez que tenen molta sort, però que es mereixerien trobar-se agenollats, lligats de mans i peus i emmordassats al davant dels nens i nenes armats amb bats de beisbol. Només aleshores entendrien com es va sentir ella, emmordassada, lligada de mans i peus i passant por, tota la por i la culpa del món.

14 comentaris:

Alberich ha dit...

Un relat magnífic i ben travat que ens porta a un grau d’empatia vers la noia adolescent, sotmesa a l’abús de l’encalç del tal Rodríguez.
Salut.

Carme ha dit...

Sí, realment un bon relat que fa arribar molt bé la sensació de por i d'impotència de la noia...

Se'l mereixerien, el teu final, és cert, i jo crec que no és només que "molts" Rodríguez tenen molta sort. Gairebé tots tenen massa sort.

SM ha dit...

Fantàstic. Molt ben explicat. I per desgràcia, probablement molt comú i actual, el tema.

Ana, princesa del guisante ha dit...

Malauradament hi ha moltes Maries que triguen trenta anys a obrir la boca. Gràcies pel relat, per donar-li veu

Galderich ha dit...

El text fantàstic, molt bé i molt ben explicat sobretot per un tema tant delicat i malauradament comú. Espero que amb el temps això vagi canviant...
El que em sobre és l'origen humil del Rodríguez. No aporta res i crec que emmascara la narració com deixant veure (encara que no sigui la intenció) que els que s'han fet a ells mateixos partint de zero són poc de fiar. Igual passaria comentant que en Rodríguez és un burgés o aristòcrata d'alta alcúrnia.

Carme J ha dit...

Bon relat, m'ha fet posar la pell de gallina De més joveneta que la Maria, vaig viure una història sinó igual, similar. No entenia res però ho passava fatal fins que finalment ho vaig dir i potser això em va alleugerar l'angoixa. Passats els anys i el "senyor" mort, no em vaig alegrar especialment, perquè més aviat em feia pena, aquell home simplement era un pobre reprimit.

Vicicle ha dit...

Tot i la sordidesa del cas ho expliques amb delicadesa, el que no és gens fàcil. Conec casos, la realitat dels quals és molt més grollera, n'hi han que tenen tanta urgència que miren d'estalviar-se els passos, i directament entren a matar. Fastigós. Terrible.

garbi24 ha dit...

Pell de gallina només de pensar-hi.......

Eduard Ariza ha dit...

Molt bon realt. Posa els pèls de punta, però això forma part del seu encant.

María ha dit...

M'has deixat pensat saps CLI? però muuuy de debò :-)

I si la María hagués estat més ingènua, més inconscient, més confiada, més tímida i més covarda ? què hagués ocorregut amb la María? qui seria aquesta María després dels 30 anys que van passar quan es va assabentar de la mort d'aquest miserable? *cuantísimas Marías pot haver-hi rodant pel món!! de 13 anys un veritable horror!! però el pitjor és pensar que d'aquí per a dalt... la llista encara seria més i més llarga... perquè ha d'haver-hi *tantísima *vileza en li ésser humà? per què ha d'haver-hi tanta bestiola gaudint mentre maten en vida a Marías de tots els colors i edats ?

No sé si m'ha afectat tant perquè li has posat el meu nom, perquè sense tenir 13 anys en absolut en coses d'aquestes gairebé ho semblo o perquè està escrit de meravella... pel meu bé, em quedaré amb la tercera opció i també queda't tu, la meva volguda CLI :-)


Un petó muuuy gran d'aquesta altra María:-)


PD
Insecticida CLI i si inventem un insecticida letal per a aquests insectes? :-)

Clidice ha dit...

Alberich moltes gràcies maco :) Salut!

Carme la sort dels "Rodriguez" sol venir acompanyada de la connivència de la majoria. Cap criatura hauria de témer parlar. Una abraçada :)

SM venint de tu tot un honor, gràcies. :)

Ana, princesa del guisante tens raó, l'unica esperança és que no hagin rebut gaire. Malauradament tantes vegades les seqüeles són per sempre! :( Un petó :)

Galderich moltes gràcies :) Probablement tens raó, però els personatges són el que són, no són inventats, per tant em costava molt no dibuixar-lo amb tots els seus detalls. I no oblidis que, per a certs homes, fets a si mateixos, la borratxera de poder és simptomàtica, i les seves mancances els fan més "valents" amb els febles.

Clidice ha dit...

Carme J potser la Maria, en el despertar de la sexualitat, no va poder evitar sentir-se culpable. Eren temps on les dones eren l'esca del pecat, no ho oblidem. Sort de poder pensar com tu, però.

Vicicle la realitat sempre és grollera, malauradament. El mal no és només qui ho fa, sinó qui fa veure que no ho veu. Gràcies.

garbi24 tens raó, no és una situació agradable. Gràcies per ser-hi.

Eduard Ariza gràcies maco :)

María tu tocaya tuvo suerte, a pesar que pagó su peaje. Hay muchas otras Marías que no tuvieron tanta fortuna, siempre habrá Rodriguez dispuestos a pasar por encima de todo. Un besazo, sin insecticida :)

kweilan ha dit...

Molt bo!

Clidice ha dit...

Gràcies kweilan! una abraçada :)