dilluns, 29 de desembre del 2008

El ciborg

"A finals del segle XX - la nostra era, un temps mític-, tots som quimeres, híbrids teoritzats i fabricats de màquina i organisme; en una paraula, som ciborgs.
[...]
El ciborg se situa decididament del costat de la parcialitat, de la ironia, de la intimitat i de la perversitat. És opositiu, utòpic i de cap manera innocent. [...] A la inversa de Frankenstein, el ciborg no espera que son pare el salvi amb un arranjament del jardí (de l'Edèn), és a dir, mitjançant la fabricació d'una parella heterosexual, mitjançant el seu acabat en una totalitat, en una ciutat i en un cosmos. El cyborg no somnia amb una comunitat que sigui el model de la família orgànica encara que sense projecte edípic. El ciborg no reconeixeria el Jardí de l'Edèn, no està fet de fang i no pot somniar amb tornar a convertir-se en pols. Potser sigui per això pel que jo voldria veure si el ciborg és capaç de subvertir l'apocalipsi de tornar a la pols nuclear impulsat per la compulsió maníaca d'anomenar l'Enemic. Els ciborgs no són irreverents, no recorden el cosmos, desconfien del holisme, però necessiten connectar: sembla que tenen un sentit natural de l'associació en fronts per a l'acció política, encara que sense partits d'avantguarda. El seu problema principal, evidentment, és que són els fills il·legítims del militarisme i del capitalisme patriarcal, per no esmentar el socialisme d'estat. Però els molt bord són, sovint, infidels als seus origens. Els seus pares, després de tot, no són essencials."

del Manifesto for Ciborg
Donna Haraway


dissabte, 27 de desembre del 2008

La filosofia, en aquest segle nostre ... quin?

"És ben singular que, en aquest segle nostre, les coses hagen arribat fins ací, que la filosofia siga, fins i tot per a la gent intel·ligent, un nom va i fantàstic, que no té utilitat ni valor, per a l'opinió comuna i de fet. Crec que els ergotismes que han ocupat el seu territori en són la causa. És un error pintar-la com a inaccessible per als infants i amb un rostre esquerp, malcarat i terrible."

Michel Eyquem de Montaigne (segle XVI)

divendres, 19 de desembre del 2008

Frase II

No em preocupa COM penso, em preocupa PERQUÈ penso com penso.

Jo

dilluns, 15 de desembre del 2008

Ho sap tothom, i és profecia

Ara que està de moda ser anti-nadalenc, blasmar una època on la gent s'aplegava a casa perquè el món exterior era massa ferèstec. Una època on calia fer les feines petites, els cistells, els esclops, les escudelles i les culleres de fusta. On els infants gaudien de la companyia dels adults, que tenien temps i ganes d'explicar rondalles. On cremava el tió a la llar i ens aplegàvem amb la por de què l'hivern s'allargués per sempre més i la terra no revisqués per a donar-nos els seus fruits ... ara és el moment de reivindicar el Nadal, un Nadal perfectament pre-cristià, perfectament humà ...

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
J.V. Foix

Bon Nadal!



dimecres, 3 de desembre del 2008

Ada Lovelace

les dones sempre hem passat per la història amb més pena que glòria, sobretot com a creadores, no així com a objectes, és clar que és aquesta una història escrita per homes per a homes. Per això agraeixo que les casualitats de la vida m'ofereixin petites curiositats com aquesta que connecta dos móns per a mi molt importants: literatura i informàtica; i és d'agrair, també, a la informàtica, la reivindicació d'una dona del segle XIX com la mare de tots els programadors, la creadora. A més, segons els retrats, no estava renyida la seva intel·ligència amb el glamour, que ja n'hi ha prou de l'adustesa d'una Madame Curie. A més va tenir una vida intensament apassionada i morí jove, una joia :P

http://www.laflecha.net/perfiles/tecnologia/ada_lovelace/

divendres, 14 de novembre del 2008

Clifford Stoll

Autor del llibre Silicon Snacke Oil. Second Thougts on the Information Highway

Escoltar-lo

dilluns, 10 de novembre del 2008

L'autor

Una vegada per Sant Jordi (sempre que puc baixo a Barcelona) vaig comprar un llibre de'n Miquel de Palol, un autor que m'agrada força, algunes vegades. Anava amb el llibre a la mà i vaig veure unes parades al Corte Inglés, d'aquelles d'autors firmant exemplars. En una hi havia molt de brogit, cua, televisions i just al costat n'hi havia una altra amb un tipus solitari, ningú feia cua per a que li signés cap llibre, era en Miquel de Palol.

La meva mare que venia amb mi em va dir: "Tata, si és l'autor del teu llibre! ves i que te'l firmi." Tinc tendència a ser poc fetitxista i, a més, com li vaig dir a la meva mare: "M'agraden els seus llibres, no m'interessa la seva persona, no veig perquè aquest senyor, sense saber ni qui sóc, m'ha de dir coses en un full." I vam seguir camí.

Sempre he pensat així, a mi, dels llibres m'agraden ells, no una idea d'ells, no la possible personalitat de l'autor, a qui no conec ni coneixeré mai, probablement. Avui, fent els deures (si, els ditxosos deures que no s'acaben mai i que odio i que m'encanta fer-los i odiar-los) he ensopegat aquest paràgraf, i he pensat: "té mira en Nietzsche pensava com jo", per tant això vol dir que m'he llevat amb l'autoestima molt en forma, d'altra banda. ;)

"Que el nom de l'autor estigui en el llibre és ara un costum i gairebé una obligació; tanmateix, és una causa principal de què els llibres influeixin tan poc. Doncs si són bons, valen més que les persones, com a quintaessència d'elles; però en quan l'autor es dóna a conèixer per mitjà del títol la quintaessència torna a quedar diluïda, per part del lector, en allò personal, inclús en el més personal, i amb això es perd l'objectiu del llibre. L'ambició de l'intel·lecte és no aparèixer ja com a personal."

diumenge, 19 d’octubre del 2008

"La consciència que crema" d'Eudald Carbonell

Fa temps que els humans anem repetint com un mantram que som una espècie de desgràcia universal, fins a l'extrem que hi ha sectes, perquè cal definir-ho com a tals, que parlen de què el millor que podríem fer és extingir-nos, per a una suposada millora de la Terra. Estic radicalment en contra d'aquest concepte, en contra d'aquesta gent a la que considero terriblement perillosa perquè, entre altres coses, s'aprofiten de la desinformació i de la informació dirigida que patim molts humans, alhora s'aprofiten també, de la falta de criteri derivat de la falta de reflexió i de lectures que també patim, ja que ens han educat en què tot esforç és evitable i si és intel·lectual més encara.


Vivim en uns moments de “papanatisme” flagrant, ratllant el delicte, on persones que ni s'immuten per la mort d'infants, cada minut diuen que en mor un, fan batalles terribles per la conservació de gats de carrer o altres animals. No dic pas que el respecte als animals no sigui una màxima que cal observar, però crec també, fermament, que si algú compra pernil dolç per al seu gat l'haurien de ficar a la presó. Sento ser tan radical, però al costat de les llaunes de Whiskas jo hi posaria fotografies dels camps de refugiats, al costat dels diamants de les joieries hi posaria fotografies dels poblats de les zones on s'extreuen i així, al costat de cadascuna de les coses que comprem sense reflexionar d'on procedeixen i el mal que fan als éssers humans, germans nostres, el mal que fan i el que fem amb la nostra actitud autista, prenguéssim consciència de quina és la forma de viure més d'acord amb la nostra espècie.


Perquè si hi ha una cosa que tinc clara és que sóc humana, i per a mi, el primer són els éssers humans. Tenim un deure amb nosaltres mateixos abans que amb les balenes, la qual cosa pot voler dir perfectament no extingir les balenes, però no vol dir, sota cap concepte, estimar més les balenes que els nostres veïns. A partir d'aquí us voldria transcriure algun paràgraf d'un llibre de l'Eudald Carbonell, “La consciència que crema”, on el famós paleontòleg català, conegut sobretot pels seus descobriments a Atapuerca, fa algunes reflexions sobre l'acte de ser humà que considero d'allò més interessants.


“Veure'ns des de dins, però entendre'ns des de fora. Pot ser una reflexió d'espècie suficientment potent per canviar paradigmes vells de coneixement i d'interpretació de la realitat, amb la perspectiva de sortir del “cul de sac” en què ens trobem a l'hora de voler interrogar-nos sobre el nostre futur, per trobar la manera de decidir què volem fer com a espècie.

...

En termes de procés evolutiu, Darwin genialment postula que l'evolució no té direcció, i que l'atzar és qui marca els canvis i les transformacions de les espècies. La selecció natural actua sense voluntat teleonòmica, seleccionant definitivament les adquisicions més favorables.

...

Abans de l'emergència de la consciència humana era l'atzar qui dominava el món de les interaccions. Les coses passaven a conseqüència d'una dinàmica natural sobre la qual no es podia intervenir perquè els programes genètics i la dinàmica natural caracteritzaven els processos i els feien incommensurables mitjançant les lleis que s'establiren en la nit dels temps.

...

L'acumulació de coneixement, gràcies a la ciència i la tecnologia, afecta tots els camps tant de la matèria com de l'energia, així com de la biologia i de l'etologia. És el naixement d'una nova direccionalitat de la vida.

...

En resum, el concepte de consciència operativa és el resultat de la integració de l'evolució, mecanisme estructural de base, i del progrés, realització humana concreta. La consciència crítica d'espècie, entesa com una capacitat de coneixement socialitzat, és una conseqüència del progrés material i intel·lectual del gènere Homo. La consciència crítica d'espècie es pot definir com la culminació estratègica de l'autoreferència humana.

...

La construcció d'una ideologia crítica on recolzar la nostra acció progressiva passa pel manteniment de la base dialèctica de la naturalesa però, aquesta vegada, sotmesa a la consciència universal i d'espècie que ella mateixa ha generat. Els humans som la conseqüència atzarosa que s'ha transformat en lògica còsmica.

...

El futur de l'espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX. El progrés s'està constituint com una dinàmica que ens organitza i ens dóna perspectiva de futur.

...

És ingenu pensar que la naturalesa, que és cega, ens donarà la capacitat d'autocorrecció. Només la nostra consciència, adquirida al llarg del temps i de la complexitat evolutiva, ens pot ajudar a conèixer què, quan i com cal fer les coses que ens afecten com a espècie. La lògica substituirà l'atzar.”


Molta gent no hi estarà d'acord, però el que si que crec que cal creure és que reflexionar sobre nosaltres mateixos com a espècie per tal d'emprendre el camí més adequat a la nostra supervivència com a tal, que d'altra banda és la nostra obligació, és tan important o més que qualsevol altra lluita en la que hi invertim les nostres energies. I, a la menuda, educar en la consciència autocrítica i constructiva és la millor manera de fer generacions que millorin i emprenguin el camí de la nova humanitat.


Carbonell, Eudald. La consciència que crema. Barcelona: 2008. Ed. Ara llibres.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Sóc catalana

Si senyores i senyors, sóc catalana. Ara que ja he sortit de l'armari, que ja ho sabeu tots que pertanyo a aquest sentiment, aquesta pàtria, aquesta cultura en vies d'extinció us preguntareu: i què?


Doncs res, però estic provant de dir-ho amb totes les intencionalitats possibles:


sóc catalana

SÓC CATALANA

Sóc catalana i olè

Sóc catalana, QUÈ PASSA?

Sóc catalana, i què?

Sóc catalana, què mires?

Sóc catalana, disculpi

Sóc catalana, em sap greu

Sóc catalana, i una merda em sap greu!

Sóc catalana i si no t'agrada que et bombin!


Estic aquí, existeixo i reclamo el meu dret a ser. Algú va a dir: tots els homes tenen el dret a ser iguals, però també el tenen a ser diferents. O sigui que, ja ho sabeu: sóc catalana.


Per si algú en dubtava ;)

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fidelitat

Una coneguda em diu tota escandalitzada, i amb grans escarafalls, que sóc una dona infidel. Després del primer moment de perplexitat davant d'una acusació tan tòpica me'n vaig a casa i miro a la web de l'enciclopèdia catalana el mot fidelitat.

Fidelitat: “A l'època feudal (ja des del s VIII), jurament que el vassall feia al senyor; així, el senyor podia assegurar el compliment dels deures del vassall i aquest podia reforçar la seva condició d'home lliure.”

Bé, s'assembla força al meu contracte laboral, malgrat tot i si no recordo malament, els usos i els abusos que en feien els senyors del vassallatge ho fan poc atractiu. Punt per ser infidel.

Fidelitat: “Lleialtat d'un consumidor envers una marca, un producte o un servei.”

Pse, perquè no? Sempre i quant el producte mantingui la qualitat. Punt per la fidelitat.

Fidelitat: “Grau de preferència d'un tàxon per una comunitat vegetal determinada.”

Aquí si que no, no penso anar a mirar tàxon ni, fins on jo sé, pertanyo a cap comunitat vegetal, no fotem!

Arribat a aquest punt m'inclino pel paper, anem a veure que diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que si bé últimament me'l miro de mala manera, sóc dels escandalitzats pel rumor de l'acceptació de “barco”, té l'aire de la garantia que tenen els llibres tipus totxo.

Fidelitat: “Qualitat de fidel.”

Ja hi som! Odio que em facin això. Segueixo llegint:

“La fidelitat d'un súbdit, d'un criat. La fidelitat conjugal. La fidelitat dels gossos. La fidelitat d'una traducció, d'una citació.”

Què voleu que us digui? Començo a sospitar per on anava la meva escandalitzada interlocutora. Però m'heu d'entendre. Si la posen entre la fidelitat d'un criat i la d'un gos, com ningú gosa creure que serà millor la conjugal?

I, que consti, que en la de les traduccions hi estic totalment d'acord ;)

dimarts, 30 de setembre del 2008

Aquells que viatgen

Ara fa un parell o tres d'anys, amb la meva parella, vam decidir anar a Roma. No hi teníem cap motivació especial, senzillament gaudíem de cinc dies de festa, al mes de maig, i vam decidir que Roma era un lloc tan bo com qualsevol altre, amb l'afegitó de què així visitàvem la capital d'un autèntic imperi, dels que ja no fan ràbia perquè estan molt allunyats en el temps.

Sabia que una coneguda meva hi havia estat i, innocent que sóc, vaig caure en la temptació de comentar-li, per si creia avinent donar-me algun consell. “Roma? Uf! Està brutíssima!”. Aquest fou el seu comentari i reconec que em va deixar atònita. Fins on jo sé aquesta persona no és inspectora de sanitat i no forma part de cap comissió interguvernamental de control de les papereres dels països de la Comunitat Europea. És una dona normal i corrent, amb carrera, és clar, avui tothom en té de carrera i es permet sentar càtedra de tot, suposo que per mimesi amb els seus professors, però jo la tenia per una persona viatjada, "de món", que es deia abans, si més no sempre l'hi havia sentit a parlar de viatges amunt i avall encara que, reconec, sense fer-n'hi massa cabal.

O sigui que de la ciutat eterna hi ha gent que no torna amb la impressió del Fòrum, de la Vila Àuria, de la Vila Borghese, de la Piazza Navona, del Trastevere, de la Piazza dei Campi dei Fiori, fins i tot, si m'apureu de la Fontana de Trevi, de tants i tants llocs visitables, tornen amb la idea de què les papereres eren petites o inexistents i que hi havia escombraries a terra. Dona! No dic jo que si vas a Nàpols en plena vaga d'escombraires puguis tornar amb aquesta idea, realment l'estrany seria no agafar el còlera, però us prometo que en aquell moment a Roma no hi havia vagues de cap mena.

El cas és que hi ha persones que viatgen pel món i ho troben, ja em perdonareu, tot “cagat i pixat”, no hi ha res al seu gust. El llit es dur i el coixí massa tou, el bany era poc net, per menjar al self-service no hi havia Nutella, ni pa amb tomàquet, els guies no parlen castellà, la gent és antipàtica, fa massa calor, fa massa fred, fa massa el que sigui, el cas és queixar-se. Perquè viatgen? Aquesta és la pregunta que sempre m'he fet.

Per cert, vam anar a Roma i, potser me n'he d'avergonyir o ves a saber, però em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé i juro que no recordo ni si n'hi havia de papereres.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Truqueu al RACC!

Les hores no passen en aquestes carreteres. Amb rectes de fins a 80 quilòmetres i un paisatge uniforme l'única distracció és quan et trobes amb un ramat de vaques o de cabres que t'obliguen a frenar. A vegades tens més sort i són girafes o elefants, però això ja és més difícil perquè les zones obertes són escasses. A banda i banda de la carretera tota la vegetació és idèntica i monòtona, acàcies petites de la mateixa alçada i, de tant en tant, algunes de més grans que sorgeixen com illes. Com que la majoria són finques privades, romanen tancades al darrera d'una filferrada contínua, per això els animals més “vistosos” no poden creuar la carretera, ja que es troben o bé als parcs o bé dins les finques tancades.

Aquestes finques són propietat dels blancs, difícilment en podríem trobar una amb un propietari negre. Malgrat que l'”appartheid” ja es va acabar, si més no nominalment, és pot observar arreu amb molta facilitat que només ha estat en els papers: els blancs tenen molt clar qui mana i els negres, també.

Que se't trenqui l'embragatge del vehicle a Namíbia, al mig del no res, és quelcom complicat a l'hora de solucionar. No tens l'opció de: “m'arribo al proper poble i que s'ho miri algun taller”, el proper “poble” són quatre barraques que poden estar a dos-cents quilòmetres i tampoc pots telefonar al RACC, per tant només et queda la resignació, intentar engegar en tercera i, si ho aconsegueixes, continuar fins a arribar a alguna població una mica gran i esperar, amb paciència africana, que hi hagi algun mecànic que hi entengui una mica. Per sort duem aigua, alguns queviures i, on arribem hi trobarem Coca-cola, Fanta, Pepsi-cola i Mirinda, i jo que em creia que ja havia desaparegut de la Terra la Mirinda!. Un metge segurament que no però refrescos els que vulguem, a preu d'or, és clar.

Mentre decidim que fem cau la nit, la cosa comença a fer basarda. No estem sols perquè els pocs cotxes que passen es paren a veure si ens poden donar un cop de mà. No deixa de ser curiós que en el país més despoblat del món hi hagi tres cotxes aturats per a ajudar-nos, en canvi no crec que es parin gaire aquí, en alguna autovia, és clar que allí no deuen tenir la “banda dels peruans”. Aleshores comença una discussió entre el xofer i els que s'han parat, potser només és una amigable xerrada mescla d'anglès i un parell o tres de dialectes distints, però per l'acalorament que demostren a nosaltres ens sembla una discussió. Què es pot fer en aquests casos? Molt fàcil: esperar. Probablement no ens en sortirem però el ritual cal passar-lo.

Para una pick-up i en surt un africà blanc. Podríem dir que sembla més africà que els propis negres. Té la imatge del boër salvatge, criat a l'Àfrica, el bategem ràpid: Orzowei. Gairebé dos metres, amb la caixa corresponent, barba retallada, camisa, pantalons curts amb butxaques i descalç. S'atansa al nostre guia, al xofer i als altres que s'han aturat i sens dubte estem al davant d'un “amo”. La gent calla per a saludar-lo i l'escolta, potser és pel seu posat decidit, ves a saber.

Finalment la decisió és unànime, el nostre Orzowei ens indica que uns quilòmetres enrera, uns cinquanta, per on ja hem passat, hi ha un campament, que si aconseguíem fer entrar la tercera ens hi podríem arribar. Ens acomiadem de tothom, donem les gràcies efusivament, i girem cua. La sensació és de desastre, aquesta només ha estat una pega menor de totes les que hem estat vivint fins ara i no podem evitar de sentir-nos ben poca cosa. El xofer no aconsegueix fer entrar la tercera per la qual cosa ens sembla que no hi arribarem mai al campament.

Tothom calla, la tensió és important. Els llums del camió il·luminen la carretera però no podem evitar pensar que si se'ns creua un ramat de vaques podem patir un accident. Ja n'hem vist abans, quan hem avançat un quatre per quatre que ha donat voltes de campana per haver atropellat una cabra. De sobte el xofer s'aparta de la carretera i para, veiem els llums de dos vehicles que venien en direcció contrària com frenen, giren i se situen al davant del camió.

Dos “Jeep”, un d'ells amb remolc i amb el distintiu de “Roy's Camp” han vingut a salvar-nos. El nostre Orzowei baixa de l'altre, obre la porta del vehicle i diu una de les millors frases que he sentit mai: “The ladies first”. Emocionant! Perfecta! Ens encabim totes les dones dins el “Jeep” amb la sensació d'estar ocupant un bot salvavides només assignat a nosaltres. Qui ens ho hagués dit que un anacronisme d'aquest calibre ens fes sentir tant bé. El cas és que quan tens fred, son i gana, el millor que hi ha és que et malcriïn una mica.

Finalment, un cop embarcats tots, el xofer anirà venint, marxem i en menys de vint minuts arribem al campament Roy. Han encès tot de quinqués i espelmes per donar-nos la benvinguda i han preparat un sopar d'emergència, no són hores. Ens sentim com si fóssim damnificats d'algun desastre i arribéssim a alguna instal·lació destinada a ajudar-nos. Muntem les tendes en un no res i correm afamats i amb poca elegància, tot sigui dit, cap el menjador on, entre pells i calaveres d'antílop, de búfal, de zebra i altres bestioles similars, ens cruspim un àpat d'estil nord-europeu finalitzat amb una fumejant tassa de te de “rooibos” i un “gin-tònic”, per pair, al voltant d'un foc, amb el nostre Orzowei que resulta que és guia de la zona i ens explicarà tot d'històries de “boiximans”. Finalment arriba en Kosmas, el xofer amb el camió, el pobre per fi podrà sopar, s'ho mereix.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Fragments

Acabar amb tot, fugir de la vergonya, de la ràbia, del desencís. L’autocompassió t’amara, com el conyac amara un bescuit d’aquells que en diuen borratxos, l’autocompassió i el conyac et xopen, tu també ets un bescuit borratxo. Una merda de bescuit que s’esmicola entremig de llàgrimes, mocs i la pornografia sentimental que t’envolta, sentiments adolescents amb quaranta anys. T’han fet mal i no hi tenen dret. Acabaràs amb tot, amb tots. Et vols morir perquè voldries matar i beus i et drogues i balles. Ara ets a la cuina, al davant del ganivet del pernil, aquell tan esmolat, i fas un altre glop a l’ampolla de conyac, tu que odies el conyac. Les imatges dels llibres poc recomanables, dels programes escombraria, dels teus impulsos hormonals que no han superat els anys, perquè fins ara has viscut com un infant aviciat, sense compromís real, sense responsabilitat. Ells en són els culpables i ningú més, tu mai ets responsable de res, la teva vida es en mans dels altres i si no fan el que tu vols, si no t’alimenten l’ego, si no t’estima qui tu vols, si no et riu les gràcies qui tu desitges, t’enfonses en l’odi, la ràbia, el dolor. No saps compartir, no saps donar, només saps rebre.

I acabes al llit, encara no saps com. La taula, la cuina i el ganivet del pernil ja no hi són, però t’acompanya el litre d’alcohol que et circula per les venes i t’adorms o caus inconscient enmig del vòmit. Quan recuperis la consciència t’odiaràs més i l’odiaràs més, i et repetiràs la pregunta: “Per què a mi? Per què?”, i no et sabràs fer la resposta correcta: “Per què no?”. Per això telefonaràs a algú que t’escolti i li trepanaràs les orelles, cinc, deu, quinze minuts, una hora, les que calguin, amb les teves misèries, perquè per això hi ha gent al món amb vocació de telèfon de l’esperança. I qui t’escolti et dirà que si, que tens raó, que no hi ha dret al que t’han fet, perquè tu ja saps a qui telefonar, no podries suportar parlar amb aquella persona que t’aprecia de debò però que et dirà que creixis d’una puta vegada, que ja n’hi ha prou de fer el ploricó, que et facis càrrec de la teva vida i que com vols que t’estimi algú si ets un sac d’autocompassió, d’autoodi, d’egoisme desmesurat, absurd. I com que no en tindràs prou amb aquesta ordalia de sentimentalisme, com que necessitaràs enfonsar-te encara una mica més en la podridura, telefonaràs a qui t’ha fet mal i li retrauràs i l’insultaràs i li suplicaràs, plorant, que et doni unes engrunes d’amor.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Totó

Hi ha un període del cinema europeu, a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, que encara no està oblidat, sortosament, i que caldria no oblidar en aquests moments de cinema d'alt pressupost i altíssims efectes especials i digitalització: el neorealisme.


Als anys quaranta la indústria italiana del cinema vol desmarcar-se del període feixista i es treballa una forma distinta d'enfocar la realitat: amb sensibilitat poètica. Els fets socials, l'oposició a la propaganda oficial, l'horror i l'absurd de la guerra, la presa de consciència per la derrota, la reconstrucció del país, la nova llibertat ... són els temes que els nous directors italians plasmaran en les seves pel·lícules, amb nous personatges, noves metàfores, amb el tractament agosarat dels finals, de les vides i miracles dels protagonistes.


Dins d'aquest món, no me'n puc estar, hi tinc el meu preferit: Totó. Napolità (1898-1967), fill il·legítim d'un marquès fou un gran actor de teatre de varietats i l'actor per excel·lència de l'imaginari dels films neorealistes italians. Podem destacar:



i els episodis: "La terra vista dalla luna" http://www.youtube.com/watch?v=XlnAGuR9fAo (1967, de "Les bruixes") i "Che cosa sono le nuvole" http://www.youtube.com/watch?v=kfMNoapQCiY&feature=related (1967, da "Capriccio all'italiana"), dirigides per Pier Paolo Passolini.


No les he pogut veure totes, perquè costa molt de trobar-ne algunes. Només sé que quan vaig anar a Roma l'única cosa que em vaig comprar va ser una fotografia de Totó i Aldo Fabrizzi a Guardie e Ladri. Veure aquestes velles pel·lícules ens parla d'intel·ligències brillants, homes i dones que també sabien veure la realitat i, malgrat tot, sempre trobar un punt d'esperança, amarg, si, però esperança al cap i a la fi.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Dia de platja

És dilluns, faig festa i això em permet gaudir d'un dels pocs plaers reals que existeixen i que no es paguen amb diners: una cala de la Costa Brava tot just compartida amb una vintena de persones. Puc dir que estic sola, bé, raonablement sola, perquè qui m'acompanya després de posada la crema de protecció solar s'ha submergit en el seu propi món ajudat per un emapetres d'una giga, o sigui que estarà absent pel cap baix un parell d'hores.

Reprenc: estic sola i només sento la remor del mar i el cant de les cigales entre els pins. Estic sola i nua dreta al davant del mar. Bé, nua nua tampoc, o si? Puc considerar vestit la goma que em lliga els cabells i les ulleres de sol? Ja sé que l'ideal fora estar sola, del tot, i nua, del tot, al davant del mar però, és clar, aleshores hauria de fer fora tothom, cosa que no puc fer i m'hauria de tallar els cabells, cosa que no vull fer i hauria d'estar tota l'estona fent ganyotes pel sol als ulls, cosa que m'espatllaria tota la imatge idíl·lica que m'estava composant.

Aleshores, convindré que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus, petxines i una xancleta negra abandonada... ui! No, cal esborrar la xancleta abandonada. Sé que està abandonada perquè està allí, solitària, enmig del no res i una mica atrotinada, de la qual cosa en dedueixo que ha vingut del mar en un temporal, o sigui que ahir hi devia haver temporal, perquè sinó la xancleta ja no hi seria.

Sospiro resignada, faré l'esforç necessari per a esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada del meu paisatge mental. I així puc dir que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines, amb l'aigua mullant-me els peus i mirant la ratlla de l'horitzó ....

Bé, potser, en honor a la veritat, hauria de dir la ratlla intermitent de l'horitzó, perquè tot de barques ancorades al davant de la cala converteixen l'horitzó en una espècie de codi morse: ratlla – punt – ratlla – punt – punt – ratlla ... Tornaré doncs a carregar el fotoxop mental i amén d'esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada, aniré esborrant de la línia de l'horitzó les barquetes que espatllen el meu moment idíl·lic d'un dia de festa.

Ara si, definitivament, estic sola (raonablement, si més no) i nua (perquè els accessoris capil·lars i oculars no compten) al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines (i amb una xancleta negra, solitària i atrotinada convenientment esborrada), mirant la ratlla de l'horitzó (sense barques, quin gran avenç el fotoxop, ni que sigui mental), i amb l'aigua mullant-me els peus, a punt de tenir un d'aquells pensaments transcendentals que se solen tenir en moments tan especials com aquests quan noto quelcom que m'acaricia els peus.

Quina grandesa la natura! Quina meravella l'evolució! Amb el reflux de l'aigua, fins als meus peus i tocant-me delicadament amb les seves blanques aletes, hi ha arribat una compresa.


dijous, 4 de setembre del 2008

Coses que potser han passat a Barcelona

La Maria feia de puta, però li deien Marilyn perquè era rossa platí, com la Monroe de les pel·lícules, encara que avui ja ningú no es recordava ni de la Maria ni de la Monroe. La veritat és que no era rossa, però tenia molta cura que no es veiés la ratlla marró, o potser ja blanca, dels seus cabells reals, perquè per a ella, ser rossa platí i fer de puta al barri Xino anaven aparellats-. Si hagués estat castanya ja no hauria pogut fer-ne, perquè hauria estat la Maria, la nena de cal Colomer de baix. Feia tants anys que ja no era la Maria que moltes vegades es pensava que ho havia somiat, que la masia, els pares, els germans, els oncles, els porcs i la truja, els ànecs, les gallines que havia d'alimentar eren una invenció malèvola del seu cervell vell i malalt.

Ara, vagarejava pel barri, amb l'esperança de trobar un client que li donés quatre xavos a canvi d'una mamada. No necessitava gran cosa per a viure, menjava més aviat poc i la pensió no era massa cara. És clar que t'havies de conformar a dormir encofurnada en una habitació no gaire més gran que un armari, sense llum i amb molta humitat, però la dispesera, la Paca, era bona dona, tan vella com ella. Una puta que va fer sort perquè un home, que se'n va enamorar una temporada, li va posar aquell pis que ara llogava a les seves companyes per poder sobreviure. Després de tant de temps que havia desaparegut l'enamorat i l'amor en les seves vides ja només els restava la calidesa de la companyonia i les baralles, que també és una altra forma de calidesa. Necessitava els diners per al tint que cada dia era més car i que ara havia de comprar a la farmàcia, perquè l'últim que havia comprat a cal Hassan li havia fet una al·lèrgia per la qual gairebé la ingressen.

- Vols que te la xupi guapo? Quieres una chupaíca moreno?

Era la frase ritual que adreçava mecànicament a les ombres que li semblaven mascles, perquè la seva vista ja no era la d'abans i una puta no podia dur ulleres i menys la Maria, amb el seu cabell ros platí com la Marylin. Sempre ho deia en català i castellà, encara que en català ja ningú no l'entenia en un barri ple de pakistanesos i estrangers de ves a saber quins països.

- Vols que te la xupi guapo? Una chupaíca nene? - L'ombra es va parar.
- Un client, ja era hora, em pensava que avui feia salat – remugà la Maria/Marilyn.
- Què et ve de gust moreno?
- Maria? Ets la Maria de cal Colomer de baix?
- Qui ets tu? Què vols? Estic treballant, no m'emprenyis!
- Maria! Sóc jo, en Vicenç, el Vicentó!

El Vicentó? Mare de Déu Santíssima i quin sotrac no va tenir la Maria/Marilyn en aquell moment. - El seu nen? El Vicentó? El fill de la senyora Dolors de la farmàcia?

- Vicenç? I ai! Què hi fas tu aquí? I ta mare? Com està la senyora Dolors? I ton pare?
- La mare és morta Maria i el pare també, però vine, anem a aquest bar, menjarem alguna cosa.

La Maria/Marilyn, que ara ja no sabia si n'era l'una o l'altra, no se'n sabia avenir. El nen! El seu Vicentó, la criatura que havia alletat perquè sa mare, tan fina i senyora, no tenia llet per a ell i ella acabava de deixar una criatura a les monges i tenia els pits que, de tan plens, li feien mal. Ves quines coses passen a la vida, ella que no volia cap fill i va donar el seu, va acabar fent de dida al menut de la farmàcia, que sempre plorava, i era tan petit pobret, que s'hagués mort sense la llet de les mamelles de la Maria/Marylin, que eren plenes a vessar. I li va anar bé la feina, perquè després del part no li venia de gust treballar al carrer, havia quedat força masegada, i era tan bonic quan tenia el nen al pit, era molt millor que quan li grapejaven els clients, i després s'adormia, tip, amb les manetes obertes i els ditets estirats, feliç, amb un regalim de llet al costat de la boca ... Se li escapà una llàgrima que caigué dins la tapa de callos que s'havia demanat. L'home que tenia al davant i que li pagava els callos no havia parat de xerrar, deia que estava de pas, que vivia en una altra ciutat, que tenia dona i fills ...

- Vicentó, oi que em donaràs trenta euros? És que són per al tint saps? Cada vegada és més car.
- I és clar Maria, faltaria més. - Tragué la cartera i li allargà cinquanta euros.
- No tinc canvi nen.
- Queda-te'ls, no passa res.

La Maria/Marilyn s'aixeca amb prou treballs, mastegant encara l'últim crostó de pa de la panera. En Vicenç no sabent ben bé què fer i s'aixecà també, maldestre.

- Bé nen, me n'he alegrat molt de veure't, cuida't. Ah! Oi que no et sap greu que no te la xupi? És que és com si fóssim família no?

dimecres, 3 de setembre del 2008

Mirant per la finestra III

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que hi passa la meva amiga Núria amb una pila de llibres sota el braç que deu tornar a la biblioteca. Veure-la em fa somriure en pensar en el sopar de dissabte i en com vam riure, la Núria, la Gemma, la Carme i jo. Amb els anys aprecio cada cop més aquesta virtut que és el riure deseixidament, amb ganes, de debò, per escassa, no, què dic! escassíssima.

La Núria és una dona pitiminí com li dic jo, al seu costat sempre em sento enorme, grossa i maldestra de tan menudeta que és. En canvi ella està carregada de manies, ara diu que es vol fer una liposucció. Una lobotomia li vaig dir jo que semblava que li havien fet, com pot fer-se una liposucció? Que li faran a la Jijonenca? amb una palleta per beure orxata? I si ella s’ha de fer una liposucció jo què faig? Dono el meu cos a una fàbrica de sabons?

Me n’adono de què totes estem esclavitzades en aquesta falera del culte al cos. Però, a quin cos? Perquè el nostre no ens agrada. Parlis amb qui parlis, tothom, o gairebé tothom, et diran que no els agrada el seu cos. Et destacaran suposats defectes i veuràs com s'aniran denigrant a si mateixos exposant un reguitzell de tares diverses que els fa, ens fa lletjos.

Talment Charlotte Brontë li fa fer a la seva protagonista Jane Eyre, manta vegades he fet aquest exercici autodestructiu, que és analitzar-se peça a peça comparant-te amb totes les suposades beutats del nostre temps. Això, a part de ser aliment per la bulímia, l'anorèxia i ves a saber quantes malalties derivades de l'autoodi més, és un exercici va i estúpid. Malgrat tot, hi ha una compulsió que et provoca fer-lo una vegada i una altra: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa ... en definitiva, 2.000 anys d'història són molt difícils d'esborrar.

Què és allò que fa que vulguem ser infeliços? Què és allò que fa que contínuament ens sentim insatisfets, fins i tot si tenim una vida raonablement decent? El meu cos explica la meva història, els meus trets són fruit de la combinació de gens d'una interminable cadena que em connecta al primer mico, no és això, per se, prou important? La forma del nas, la grandària dels pits, el color dels ulls, no són meres anècdotes davant d'allò tan important com és estar aquí?

El meu cos també explica que he infantat dos fills, tothom sap que una femella amb cadells no té el mateix cos que una sense. En altres segles i en altres cultures una dona amb fills era més ben considerada perquè se sabia que podia tenir-los, tenia més rang que les que no havien estat mares, i doncs perquè ara he d'estar mirant pressupostos per a liposuccions i cirurgia estètica per a treure les estries per intentar posar-me un absurd piercing per a semblar una joveneta?

Quins grans escarafalls no fem quan veiem una dona musulmana amb el mocador al cap, ho considerem un símbol de submissió al mascle i nosaltres, les superdones alliberades, ens sacrifiquem una vegada i una altra amb potingues, operacions, massatges, depilacions i dietes per encabir-nos en ridícules peces de roba que, no només no ens afavoreixen, sinó que ens deixen ara i adés la sensació d'insatisfacció contínua. Sempre mirant de reüll als aparadors: “uix la panxa, uix el michelin, uix quin fàstic”.

I quina és la nostra finalitat de tots aquests càstigs que ens inferim? És agradar un home? És agradar deu homes? Vint-i-cinc? I si al que li agrado físicament l'importa una merda allò que penso? I si al que li agrado físicament no m'agrada a mi? És agradar-me a mi mateixa? Com em puc agradar si em van educar per a odiar-me? Si tots els missatges, tots els inputs que rebo del meu entorn estan dedicats a fer-me sentir malament dins la meva pell per a aconseguir que consumeixi i el meu pobre greix serveixi per greixar la màquina de fer diners dels productes dietètics i de “bellesa”.

Miro l’agenda al mòbil, avui tinc Natur House, això vol dir que em pesaran i que em sentiré culpable de la llesca de pa extra d’ahir. La Núria torna a passar amb més llibres, déu n’hi do com els devora, ja m’agradaria poder estar-me a casa, amb els meus llibres, la meva butaca, els meus gelats, estofats, plats de pasta, pastissos imaginaris ... fa tant de temps que només els imagino ... I, entretant, jo aquí, escrivint ...

dimarts, 2 de setembre del 2008

Els últims matriarcats

Parlant amb un home intel·ligent (si noies, són com les meigas, haberlos haylos) em digué que el millor que podria passar-nos és que les dones manéssim. Bé, aquí en teniu un breu. Salut

Segurament molts ja els coneixeu per algun reportatge que se n’ha fet a la televisió, però us voldria parlar d’un sistema social antic i força diferent del nostre. A la Xina, a la província del sudest de Yunnan, prop de Myammar i del Tibet hi viuen els “moso” (o Mosuo), al voltant del llac Lugu (llac Mare), envoltats de muntanyes sagrades i a gairebé 3.000 metres hi viu aquesta ètnia amb un sistema social peculiar. Com que no estan reconeguts pel govern xinès els càlculs de població són estimatius i es pensa que són més o menys unes 20.000 persones.

A ca’ls “moso” tota l’organització social gira entorn de la dona. Els homes no tenen poder, ni tan sols conviuen dins de l’àmbit familiar, tenen menys responsabilitats i treballen menys. Curiosament no semblen pas descontents d’aquest tracte.

Amb una gran festa són les mares les que s’encarreguen de preparar a les filles per a la cerimònia d’iniciació que les traslladarà des de la infància a l’adolescència. Els ornaments per a l’ocasió són llargues arracades d’argent, flors vermelles al cabell i unes faldilles brodades especialment per a l’ocasió. La cerimònia consisteix en què la mare lliura una habitació de la casa per a la filla que podrà tancar amb clau. A partir d’aquell moment se la tractarà com a adulta i serà ella qui succeeixi la mare en el futur.

La parella, el matrimoni, tal i com ho concebem en el nostre món són desconeguts en el món dels “moso”. Les dones viuen juntes i els homes no hi caben en aquesta estructura. La dona no marxarà mai de la llar familiar i els seus aparellaments s’anomenaran “matrimonis de visita”. L’home la podrà visitar a la nit sempre i quan ella vulgui ser visitada. Fins i tot si quan ell va a “visitar-la” es troba un senyal, ja cal que se’n torni, la seva “esposa” està ocupada.

L’home no es pot quedar a dormir, ha de marxar abans que la família es desperti ja que sexe i assumptes familiars no es poden mesclar. Fins i tot, en el cas dels fills, el pare biològic només pot fer visites ocasionals. Això no és gaire traumàtic, ja que els homes viuen a la casa familiar, la de la seva mare, i consideren més com a fills els nebots que no pas els que són fruit de les seves relacions sexuals, al cap i a la fi en les cultures ancestrals el llinatge matern és l’únic vàlid, perquè és l’únic demostrable, hom sap qui és sa mare, aleshores els fills de la germana són de la pròpia sang.

Quan l’amor s’acaba, les parelles trenquen sense cap angúnia, ni per a ells ni per als fills.

Res, que a vegades ens entestem a creure que allò que volem és perquè és natural que sigui així quan, en realitat, potser caldria mirar-s’ho des d’una altra perspectiva. No m’imagino a un “moso” (Mosuo) dient allò de: “la maté porqué era mía”, vist des del seu punt de vista seria una autèntica aberració, tot el nostre sistema ho deu ser vist des d’ells.

Si en voleu saber més www.spanish.xinhuanet.com

dilluns, 1 de setembre del 2008

Mirant per la finestra II

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar fent bots irregulars una pilota espellifada. Se senten crits i rialles de criatures que, acte seguit apareixen en el meu camp de visió. Són en Lagbib, l’Aziz i en Hassan, de sis, set i vuit anys, els segueix a punt de caure a cada pas la petita Leila de dos anys, calçada amb unes xancletes, de les que s’usen a la piscina. La petita Leila té uns rínxols negres preciosos i els ulls grans, amb unes pestanyes quilomètriques. Estic convençuda que el perill més greu que corre és desequilibrar-se per culpa de les pestanyes, quina preciositat de criatura! Són els únics infants que juguen en aquesta hora a la plaça, se’ls sent com garlen en la seva llengua, criden i riuen i es donen quatre clatellots. Recullen la pilota i desapareixen discutint i gesticulant sense parar, deixant la plaça deserta una altra vegada.

El telèfon em distreu, és un client d’aquells que no s’acaben mai els problemes. Explicar-li a algú com funciona el sistema recaptador de l’Impost sobre el Valor Afegit és senzill però és força complex quan en realitat el que vol aquella persona és no pagar. Mentre intento fer-li entrar al cap a aquell que es fa dir empresari que ha de pagar, tant si li agrada com si no, penso en què cal que afegeixi quatre ratlles al meu currículum si vull començar a buscar una nova feina. Caldrà que faci una llista de possibles empreses ...

Finalment el meu client fa veure que ho ha entès, segurament el que farà serà vendre en negre o demanar-li a algun amic autònom que li faci una factura inexistent. Perquè serà que tothom té algun amic autònom? Me’n faig creus de la barra que té la gent! Vénen a plorar pels impostos i després es passegen amb cotxes 4x4 últim model. Si de mi depengués ... però sóc jo qui depèn d’ells, per tant val més callar.

Ara torna a haver-hi gent a la plaça. És la perruquera de baix, amb la seva néta de cinc anys. La nena estrena bicicleta, pel meu gust massa rosa xiclet, nena i bicicleta. Rosa xiclet la bicicleta, rosa xiclet el casc, les genolleres, les sabatilles esportives, els pantalonets, la samarreta ... és la nena rosa xiclet que maldestra pedala amb tanta ortopèdia i amb ben poca traça amunt i avall per la plaça. S’hi estan no gaire més de deu minuts, veig l’àvia amb cara de fàstic que contínuament repta la nena: cauràs! Finalment l’àvia se n’atipa i pren amb una mà la nena i l’altra la bicicleta i se l’enduu a la perruqueria. Serà millor que s’entretingui jugant a posar bigudins a les nines.

Un vell ve amb tota la parsimònia i s’asseu en un banc, les mans agafant el bastó i mira un parell de mares que travessen empenyent sengles cotxets de criatura, amb la bossa del pa i fumant, mentre els seus bebès roseguen bastons de pa. Se senten rialles i penso que per fi vénen més criatures, són els alumnes de l’Escola de Música que passen en ramat amb les fundes dels seus instruments i els llibres de solfeig. Per la cantonada giren uns quants nois amb bosses d’esport, són els que van a entrenament de bàsquet i per sota el campanar passen els que van a futbol i que se saluden amb dos germans, amb els vestits blancs de judo, que van a classe sense bossa, perquè així la seva mare s’estalvia tot l’embalum de roba extra i la bossa d’esport, al cap i a la fi el gimnàs és tan aprop...

Torna a quedar la plaça deserta i jo quadrant balanços vaig aixecant el cap ara i adés amb l’esperança de què passi algú o quelcom que em distregui d’una feina tan avorrida. Només es veuen mares, àvies i avis que passen de pressa, carregades amb motxilles i bosses d’esport després de deixar nens i nenes a totes les tasques extra-escolars; la Marieta també passa, amb la motxilla de la Júlia, la seva néta. Just al banc del davant d’on està assegut el vell s’hi asseu en Joan Pere amb aquella cara que li ha quedat després de què amb les drogues es va xutar una sobredosi, sembla que té el cervell fet farinetes i camina lentament, fa cada dia la mateixa ruta fins que ve sa mare a cercar-lo i se l’enduu a casa a sopar. Tornen en Lagbib, l’Aziz i el Hassan amb la pilota, ja no duen la petita Leila, segurament l’han deixat a casa, però només estan de pas, cap a la pista de futbol. I, entretant, jo aquí, escrivint ...

dissabte, 30 d’agost del 2008

Coses que passen ... a Barcelona II

Negocis estranys i en decadència?

Ahir, després de sopar, tot passant pel carrer de la Princesa, qui l'ha vist i qui el veu, un senyor molt ben vestit i polit, malgrat anar en pantaló curt, amb el diari sota el braç ens va obsequiar amb l'exhibició dels seus genitals d'una forma prou curiosa.

Reconec que, malgrat que he voltat una mica, encara mai fins ara m'havia topat amb aquest tipus de persones, els exhibicionistes de genitals, perquè, d'exhibicionistes ho som tots, en major o menor grau. Tanmateix veure aquell senyor d'edat ja madura, devia rondar la seixantena, amb la seva camisa granat de màniga curta, planxada i ben cordada, les bermudes de color blau marí, les sabates nàutiques i el diari plegat sota el braç, com s'aixecava el camal del pantaló i m'ensenyava els seus genitals no una, sinó dues vegades, amb delectança, em va xocar d'allò més.

Evidentment no em va escandalitzar, més aviat vaig riure de l'absurd de la situació, o sigui que, probablement, li vaig fúmer el negoci enlaire. Si realment l'exhibició dels genitals d'aquesta forma té a veure amb un complex d'inferioritat i una necessitat compulsiva d'agredir a aquelles que et fan sentir inferior, no sembla gaire intel·ligent fer-ho a quatre dones entre trenta-sis i quaranta-sis anys a la Barcelona del 2008. Entenc que el pobre tipus devia baixar un graó més en el seu infern particular, perquè malgrat que no en vam fer massa conya, feia massa llàstima, tampoc ens va provocar cap reacció la visió d'uns genitals més aviats minsos. Altrament hagués estat si en Nacho Vidal es dediqués a aquests afers encara que, ben pensat, no serà el mateix el que fa, però cobrant?

La temptació em va costar molt de vèncer, perquè, amb franquesa, el meu primer impuls va ser anar cap allà i després de saludar-lo correctament, preguntar-li què li proporcionava fer això? Era plaer sexual? Era sentir-se més persona? Potser culpa? Li agradava sentir-se culpable per "agredir" a les dones? Em van venir ganes de dir-li: “vagi-se'n cap a casa que deuen estar passant ànsia”. El seny va prevaldre i aquesta temptació va durar exactament un minut, després vaig seguir el meu camí, amb les meves amigues, per seguir la nostra festa. Però avui m'ha vingut com un flaix la imatge terriblement patètica d'aquell home, amb el seu gest gairebé tímid, al mostrar-nos el seu sexe, com volent dir: “si, ja ho sé, és poca cosa, però és el que hi ha”.

divendres, 29 d’agost del 2008

Els videojocs

Sóc jugadora a videojocs tan si és al PC, on-line i a la Play. Aquesta frikiàrea de la meva existència fa que, manta vegades, m'hagi hagut de sentir d'altres pares i mares sobre la perniciositat dels videojocs en els cervells dels nostres fills i que m'hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no mantenir una conversa absurda amb les persones de la meva edat.

Vaig començar a jugar com una formula per no perdre el contacte amb els meus fills, mai he estat partidària del vèncer i si del convèncer. Entenc que criticar obertament a un adolescent qualsevol cosa que faci és la millor manera perquè la faci més i amb més malícia, per tant procuro no tenir idees preconcebudes sobre res que ens aportin els nous temps. I ja em teniu a mi fent de "healer" (curadora) amb els meus dos fills, el gran un orc guerrer i el petit un elf negre assassí. Sortosament els meus fills i jo vam deixar de jugar en el mateix "server" (servidor) fa temps, són d'allò més criticaires, a més, com és normal, els anguniejava que se sabés que "jugaven amb la mare". Encara que després he sabut que en presumien de mi amb els seus amics :D

Finalment, durant alguns anys he estat una cobdiciada "healer" en un "clan" de joc format per més de 100 persones. He participat en partides de "leveig" (apujar nivell), en "sieges" (assetjaments a castells), matances de "raid boss" que poden durar més de dues hores (matar un monstre), "pvp's" (player versus player, duels) i, pràcticament sempre amb el meu "pj principal" (el meu personatge principal) una elfa anomenada Ciceró. Això vol dir tenir al teu càrrec la vida, les habilitats, la capacitat de fer màgia i les proteccions de més de 10 persones contínuament en el període que faci falta i, a sobre, aconseguir sortir-ne viu. Per què al healer és al primer que intenten matar.

A partir dels videojocs he conegut també tot una àrea de l'art més postmodern: l'art digital, amb creadors com Anne-Marie Schleiner (www.opensorcery.net). Gent que investiga nous camins, que treballa temes com el ciberfeminisme, món digital i guerra, i societat, i dona, i ... i que troba, en el desenvolupament de jocs o de les tècniques digitals la formula més adient per a arribar a les persones que parlen un nou llenguatge: els nostres fills.

Per als que en teniu recança us diré que s'han fet nombrosos estudis sobre la bondat d'aquests productes, sobretot en la mentalitat dels nostres fills. Gabinets de psicologia d'universitats prou importants en aquests camps, com la Paris V, contínuament publiquen treballs al respecte i donen, invariablement, els mateixos resultats. Des d'Amèrica ens ve també l'opinió de Sandra Aamodt i Sam Wang, editora de Nature neuroscience i neuròleg de Princeton, respectivament, coautors del llibre publicat recentment "Entra en tu cerebro". Us en transcric un tros, és en castellà perquè el llibre només s'ha publicat en el nostre país en aquest idioma:

"Mejorar tu cerebro con los videojuegos

Los mensajes instantáneos, los móviles, el correo electrónico, la televisión, los videojuegos, las vallas publicitarias dotadas de movimiento: el mundo moderno está en continua acción, y todo parece estar ocurriendo a la vez. Si ya has cumplido los 30, probablemente te habrás preguntado por qué quienes son más jóvenes que tú no se sienten abrumados por toda esta estimulación.

La razón es que sus cerebros han aprendido a manejarla. La práctica sostenida en el desempeños simultáneo de múltiples tareas incrementa la capacidad para prestar atención a muchas cosas al mismo tiempo. Una de las maneras más habituales de adquirir práctic es jugar a videojuegos de acción; ya sabes, esos que tanto odian los padres, en los que se trata de matar al mayor número de enemigos posible antes de que éstos te maten a ti. Dichos juegos requieren que los jugadores distribuyan la atención a través de la pantalla y detecten y reaccionen rápidamente a todo lo que va sucediendo en ella. Desgraciadamente, jugar al Tetris no tiene el mismo efecto sobre el cerebro, quizá porque el Tetris requiere que los jugadores se concentren únicamente en un objeto a la vez, más que en llevar a cabo múltiples tareas al mismo tiempo.

En un estudio, los universitarios que jugaban regularmente a videojuegos de acciónpodían contar el 50% más de objetos en un estímulo visual muy breve que los estudiantes que no lo hacían. Los jugadores también procesaban más deprisa la información, podían tener presentes más objetos al mismo tiempo y eran más eficientes a la hora de cambiar de tarea. Lo lógico sería imaginar que las personas que ya son bastante capaces por naturaleza obtendrán mejores resultados en los juegos, y por eso eligen jugarlos más a menudo. Pero un grupo de no-jugadores pudo mejorar su capacidad de atención después de una hora diaria de práctica en un juego de acción, lo que sugiere que esas habilidades se desarrollan como resultado directo de la práctica.

¿Significa esto que los padres deberían animar a sus hijos a que jueguen a los videojuegos de acción? Nosotros pensamos que es mejor no exponer a los niños a imágenes violentas, pero al menos a los padres siempre les quedará el consuelo de saber que los videojuegos tienen efectos positivos. Ya puestos a pedir, nos encantaría ver cómo alguien gana un montón de dinero diseñando videojuegos de acción que motiven a los niños a hacer muchas cosas a la vez y mejoren su capacidad de atención sin usar la violencia como motivación. Algo así como unSim City... ¡a bordo de un autobús sin frenos!"

Bé, sapigueu que si els ho prohibiu ho faran igual i que no puguin pagar per jugar-los només farà que millorin en la seva capacitat informàtica, aprendran a piratejar i a moure's per la xarxa en un mes amb més habilitat que vosaltres en tota la vostra vida. A més que és impossible aconseguir que un noi o una noia (malauradament aquestes no gaire) no s'interessin pels jocs on-line violents a partir dels 12 anys. Aleshores tota la resta són els possibles pactes que pugueu fer amb ells. Hi ha jocs que no són de matar persones literalment, que els introdueixen en un "món fantàstic" a l'estil del Lineage 2 o el World of Warcraft. I per als més jovenets n'hi ha dos clàssics que funcionen molt bé, el "Theme Hospital" i el "Age of Empires", entre altres.

I el millor és no criar nens passius, oferir-los l'oportunitat de que practiquin esport és essencial, dedicar-los-hi el màxim de temps possible i pactar els horaris de joc. I si ho proveu, potser acabeu enganxant-vos-hi, hi ha un munt de servers no-oficials (per no dir pirates) on pots acabar fent una "party" (partida de joc) alhora amb polonesos, alemanys, egipcis ... Una vegada vaig estar una tarda jugant amb una família belga: pare, mare i fill i un quebequois. No cal dir que va ser força enriquidor, encara ara ens parlem per MSN. Gairebé cada dia rebo notícies fresques de distints llocs del món, i no són criatures precisament, les edats oscil·len entre els 17 i els 50 anys, amén d'haver de practicar idiomes o "smsidiomes" en anglès, francès, italià, espanyol i català, és clar :D

dimecres, 27 d’agost del 2008

Temps

L'espiral és gairebé perfecta, les seves anelles se succeeixen, cada cop més
reduïdes, fins a arribar a un punt on tot s'acaba. La il·lusió és creure que
no s'aprima i això és gairebé real quan estàs en les primeres voltes.
L'espai és gran i el temps passa molt lentament. Poc a poc notes
com es va accelerant i comences a veure'n l'extrem final. Mires
enrere i veus el punt de sortida i aquelles giragonses amples,
lentes, perfectes, on tot et semblava tan pausat. Però
el vòrtex és d'un sol sentit i no hi ha marxa enrere.
Intentes desesperadament, inútilment, agafar-te
a les parets que t'encerclen per no seguir, per
no caure. Però el temps és ineluctable i,
impassible, t'impulsa endavant,
cap a l'extrem, on els girs
són més petits, estrets
i fràgils i on, sense
solució, acabarà
tot, com ha
de ser.
Fi

dimarts, 26 d’agost del 2008

Carta a Mellors

Volia fugir del mon i de la gent i per aixo em vaig amagar, pero no en vaig saber prou, perquè et vaig trobar i em vaig veure obligada a tornar a enfrontar-me a tot allo de què fugia. Vaig sentir-me insultada, humiliada i vexada, pero se que vaig fer be, perquè ets un mascle com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

Volies fugir del mon i de la gent i per aixo et vas amagar, pero no en vas saber prou, perquè em vas trobar i et vas veure obligat a tornar a enfrontar-te a tot allo de què fugies. Vaig sentir com t'insultaven, t'humiliaven i et vexaven, pero tu saps que vas fer be, perquè saps que soc una femella com cal i d'aixo no n'hi ha gaire en els temps que corren.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Pensant en Mellors

Hi ha moments de la vida en què t´entra aquella lassitud, aquelles ganes de somriure lleument, amb la mirada perduda, aquell desmenjament dels membres, quan sembla que el teu cos és quelcom eteri, gairebé transparent on només perviuen els sentits més primaris i et mous, sota el sol suau de primavera, i et sents forta i viva, i et deixes guiar per l´olfacte, ara i adés...

... el suau aroma de talc d´un bebè acabat de banyar, el sofisticat i tènue perfum de les primeres roses, la fortalesa de l´olor de la terra després de la pluja, la mescla d´aromes de mascle i de massatge d´un home acabat d´afaitar ... i et deixes anar, enfonses el nas en els plecs suaus del coll del bebè, enfonses el nas en aquella rosa groga i delicada, t´enfonses al bosc per gaudir de l´harmonia d´aromes que desprèn la pluja i, finalment, t´endinses en l´espiral dels olors del mascle, a ulls clucs, ensumant, deixant-te guiar per l´instint, pel desig que et provoquen els aromes, i el temps es para i només sents ...

dijous, 31 de juliol del 2008

2 minuts 50 segons

... Estàvem dins uns magatzems d’artesania al costat de l’hotel, en X i jo regatejàvem per uns imants de nevera, sempre comprem imants de nevera quan viatgem, ocupen poc espai, no pesen i no són cars. Ens havíem separat del grup i tothom anava una mica a la seva. - 20 soles por 5 imanes? No es mucho? - la veritat és que era una misèria i que odiava regatejar, però funcionava així i ara ja ens hi havíem acostumat. De sobte la venedora es posà pàl·lida, s´escoltava un tro inacabable i algú va cridar: -TEMBLOR!!. Es van sentir els crits d´eco: -Temblor! Temblor! Temblor! - Temblor señorita temblor, - i va fugir deixant la botiga a les nostres mans, nosaltres ens vam mirar i vam deixar, lentament, els imants damunt del taulell, no enteníem res.

Tot es va capgirar, tothom va començar a córrer cap a les sortides. M´estava quieta, al costat d´en X, indiferent, incapaç de llegir la realitat. Veia les coses que es movien a les prestatgeries, se sentia la dringadissa de les peces de ceràmica al topar les unes amb les altres, uns maniquins que estaven en uns gronxadors, van començar a balancejar-se d´una forma macabra. Tot semblava un somni i jo m´estava allí, immòbil, quan en X m´agafà de la mà i m´obligà a córrer cap el carrer, no era capaç de comprendre res.

Fora, al mig de la calçada, hi havia la gent del país, la nostra venedora d´imants també, plorant, cridant, resant. Els companys de viatge i en Y, desesperat, cridant: -Aina! Aina!, mai oblidaré la cara d´aquell home, entrant i sortint del magatzem, pàl·lid, desencaixat, cridant la seva dona. -No entre señor! No entre!- li cridaven i ell, amb tota l´angoixa del món, entrava i sortia, cridant-la. Com si estigués fent de realitzadora d´una pel·lícula, recordo que vaig deixar de mirar en Y, vaig mirar un altre dels que venien amb nosaltres que deia: -mireu el cotxe! I vaig veure un cotxe que es balancejava, amunt, avall, tot sol, ningú el movia.

Tota la situació era hipnòtica, al·lucinant, era incapaç de sentir, d´integrar-me en allò que estava passant. Era massa gran superior a la meva comprensió. Vaig mirar l´edifici, els vidres s´estaven ondulant, com s´ondula una làmina de plàstic, el fanal del carrer es doblegava, talment fos de goma, i el terra ... aquesta fou la sensació més colpidora de totes: com caminar en un llit d’aigua, sense moure´s, ara s´aixecava un peu, ara l´altre, seguint l´ondulació de l’asfalt.

En aquell moment el bramul del terratrèmol se´m va fer present, com si em despertés. Vaig pensar: ara s´obrirà una esquerda, cauré, em moriré i mai més veuré els meus fills. Aquest pensament em feu reaccionar, no vaig poder resistir el dolor que em produí, sabia que anava a morir, el terrible tro i el moviment del sòl a punt de trencar-se m´ho deien: “sóc més fort que tu i no et pots escapar”. Finalment vaig aterrar a la realitat i em vaig posar a xisclar, no podia parar de plorar mentre cridava: -què pari! Feu que pari! Una companya em va abraçar, sé que em va abraçar molt fort, com s´abraça a una nena aterrida, però ella tampoc podia fer parar aquella cosa tant horrorosa ...

Lima, agost 2007. 2 minuts 50 segons. 5,9 escala de Richter (diuen que a 6 es comença a trencar tot). A Pisco va desaparèixer el lloc on havíem dormit només una setmana abans. Encara ara la gent viu al carrer en condicions de pobresa absoluta.

dimecres, 30 de juliol del 2008

El cranc ermità

El cranc o bernat ermità és una bestiola interessant. Volta nu pel món cercant una cuirassa que no li pertanyi per poder fer-ne casa seva. Quan troba una closca o una esponja prou adequada en pren possessió i l’adorna amb pedretes, algues, trossets de closques trencades, fins a fer un curiós conjunt, que es remata quan una actínia se n’hi va a viure i el defensa amb els seus pòlips urticants.

Sempre m’he sentit molt identificada amb el crac ermità i per diverses raons, cap d’elles científica. La primera és que segons el meu dia de naixença sóc cranc. Us hi heu fixat quan, en societat, tothom diu: jo sóc àries, jo lleó, jo sagitari ... la gent sol fer cara de complaença, fins i tot tothom espera que algú digui: jo sóc verge, per fer la broma corresponent. Jo tremolo quan em toca, perquè no crec en horòscops però si en la força que tenen els estereotips i, quan dic: sóc cranc, es veu tot seguit a les cares de la gent: ah! Si, ja ho deia jo que eres molt estranya, o, és clar! Ara s’entén que siguis tan llunàtica. No cal més comentaris.

Una altra raó que em fa estimar el cranc ermità és que, com ell, vaig néixer nua i sempre estic cercant una cuirassa per protegir-me dels depredadors. Hi ha moments en què em sento sense cuirassa i he de anar amb molt de compte, perquè corro el risc d’agafar-me a qualsevol bestiesa per poder sentir-me protegida. Sortosament això no passa sempre a la vida i, si bé la meva conquilla no és perfecta, és prou confortable i l’actínia que em protegeix ja no és tan eficaç, tots ens fem grans, però encara funciona la simbiosi. A més s’hi ha afegit algunes actínies parentes que fan un bonic plomall al capdamunt de la meva closca.

La qüestió referent als diferents ornaments que coronen la meva casa prestada ja és una mica diferent. Perquè quan una troba aquell trosset de vidre polit per les onades, amb aquell verd aquós, suau, i se’l col·loca tota orgullosa a la part més vistosa de la closca i de sobte el perd, o cau, o ... troba una altra meravella potser més interessant i també se la col·loca fins a arribar a un punt que no pots arrossegar-te pel fons marí de tantes coses que duus penjades ... bé, cal aprendre a deixar coses, a dir que no, a no meravellar-se de tants vidrets de colors que el món et posa al davant.

Al cap i a la fi el que compta són les actínies no?

Quan tot va començar

- Ehmmm, uhmmmm – mussità l'estegosaure mentre enfilava les ulleres de llegir una mica al damunt del musell llargarut i prim i alhora feia un moviment que recol·locava les plaques òssies que li recorrien el llom. Les plaques canviaren de color, per moments s'estaven enfosquin, com un arc de sant Martí ple de mals auguris.

"Ves quins acudits posar de jutge un estegosaure!" - pensà en Dentetes – "se li veuen les idees d'una hora lluny".

En Dentetes era l'acusat. Els “RH” (Rosegadors d'Herbes) o “Tòtiles”, com els anomenaven els altrament anomentats “DDC” (Despietats Devoradors de Carn) o “Assassins”, l'havien capturat quan ja havia aconseguit matar aquell nadó de triceràtops que anava coix. Ell era un raptor, un velociraptor i aquesta era la seva feina, però en les últimes dècades els herbívors s'havien organitzat. Havia costat força, tothom sap que els grans herbívors són força lents, fet i fet només servien per fer tasques de guarda i custòdia, amb aquelles grans i perilloses cues que podien escombrar una bona part de bosc arrossegant-te a tu amb els arbres. Per això, estegosaures i triceràtops eren els espavilats de la colla i havien engrescat els braquiosaures, els grans diplodocus, fins i tot el monstruós titanosaure a organitzar el que ells en deien la Societat de la Bondat.

"La Societat de la Bondat!" Murmurà desdenyosament en Dentetes. "La Societat de la Rucada!" Els herbívors havien decidit, unilateralment, per suposat, com tots els integristes, que menjar-se un altre ésser vivent era un assassinat, per tant, irònicament, condemnaven a la mort tots els carnívors que podien acorralar. De moment es conformaven en atrapar algun jovenet despistat com en Dentetes, l'envoltaven amenaçadors amb les grans cues i les potes com a columnes, que quan veies que s'aixecaven per deixar-se caure després se t'eriçaven les quatre plomes que tenies al clatell: tones i tones de carn baixant en caiguda lliure, només d'imaginar-s'ho se li feia un nus al pedrer. Un cop capturat el carnívor el jutjaven i el mataven a cops, deixant el seu cadàver ben a la vista: “d'exemple” deien.

- Bé, bé, bé – digué finalment Sa Senyoria l'estegosaure. En Dentetes es preguntà com era possible que sobrevisquessin uns dinos que per dir dues frases seguides necessitaven pràcticament mig dia. Ell era un ésser nerviós, de cop de sang, acostumat a la rapidesa. Què dic rapidesa, a l'ultrarapidesa. Perquè si no t'espaviles no menges.

- Bé, bé, bé – continuà l'estego – així que vostè, senyor Despietat Devorador de Carn no nega els fets dels que se l'acusen, oi?

En Dentetes no sabia si riure o plorar, bé, riure si que podia, plorar no, però enfadar-se d'allò més si. Podia fer tot el numeret d'amenaça i les anades i vingudes corresponents, els crits, els clapits, tota la faramalla, però per a ell, malgrat el perill evident de la situació, tot plegat li semblava força ridícul.

- No, no ho nego, bé que he de menjar jo - la veu li sortí prou ferma per la lògica de l'afirmació.

- Po po po po po – digué amb cara d'enuig i fàstic Sa Senyoria – i perquè un nadó? Una criatura dels Grans, un Esperit del Cel? Perquè no mengeu herbetes com un ésser civilitzat?

En Dentetes no se'n sabia avenir, els Grans? Esperit del Cel? Que s'empatollaven ara aquests? Tothom sabia perquè mataven els carnívors, per poder sobreviure, per poder reproduir-se, com és natural. I perquè tota aquesta posada en escena del judici estúpid? Per què necessitaven justificar els seus actes amb tot un sistema que els permetés no sentir-se culpables per fer allò de què acusaven als que, per naturalesa, no podien actuar d'una altra manera?.

- Els ateus sou un gran perill pel planeta Senyor Velociraptor! - digué el jutge amb un dit imaginari aixecat i mastegant les paraules, – sou un gran perill per la Dinosaurietat i se us ha de posar en cintura. Sí, uhm, això o ... ja ho sabeu!

Allò era un despropòsit, en Dententes no sabia que fer. Veia que, realment, tota aquella massa de carn que l'envoltava, tots aquells lents i ridículs herbívors es creien tot aquell muntatge religiós que s'havien inventat i assentien pomposament a les frases que, cada mitja hora, deixava anar el jutge. Caps, cues, crestes, masses, plaques òssies, bonys iridiscents diversos es movien afirmativament i emetien petits esgarips de plaer al sentir-se que formaven part d'allò Més Gran.

I ell, pobre carnívor que l'únic que pretenia era sobreviure a l'avui, per veure si tenia sort i trobava una velociraptoreta bufona per tenir petits velociraptorets el dia de demà, ara veia clar que aquella pila de fanàtics religiosos no li permetrien fer l'únic que sabia fer: caçar i reproduir-se, en nom d'una suposada transcendentalitat. Caigué en el desànim, eren lents però no desdenyables, tenien clar el que volien fer i ho farien.

De sobte un esclat de llum l'encegà i el feu aixecar el cap al cel, acte seguit sentí un terrabastall espaordidor, com si totes les tempestes que havia viscut descarreguessin alhora. Hagué de córrer molt, zigzaguejant i posant tots els seus sentits per no ser apilonat per tots aquells herbívors gegants que, ara, després de l'esclat corrien histèrics amunt i avall. - Els déus! Els déus! - sentia que exclamaven. Corregué cap el bosc de palmes, potser per allí tindria una oportunitat de fugir d'aquella penya. No hi arribà a temps, una polseguera li feu veure que quelcom realment brutal estava passant, després de la polseguera l'ona expansiva l'escombrà, juntament amb els seus jutges i mig bosc, i tot s'acabà aquí.

El món estava quiet, en silenci, com si esperés quelcom, expectant. Ja no se sentien les petjades dels grans amos de la terra. D'un foradet de terra sortí un musell ensumant, els pèls del bigoti eriçats, per detectar qualsevol perill possible. Era molt dur ser un petit mamífer en un món de rèptils, però se n'anava sortint, amb molt de compte, rapinyant ara ací, ara allà, fins i tot havia aconseguit fer una família prou nombrosa.

- Nens, ja podeu sortir, crec que els Déus han volgut que nosaltres siguem els escollits.

(pels més puristes, ja sé que els estegosaures no van arribar al Cretaci, però què voleu, no em podia resistir a la imatge, són, de tots els dinosaures, els que tenen el musell més adequat per a dur ulleres de lectura :D)

dimarts, 29 de juliol del 2008

Coses que passen ... a Barcelona

Tinc més de quaranta anys i encara no sé el que vull ser quan sigui gran, però el que si que ja sé és allò que no vull ser. Per tant, amb la meva mania de tenir un espai per a cada cosa (mental, és clar, la meva taula és un caos), les meves relacions amb altres éssers humans estan força classificades.

L'amistat, per a mi, és un bé preuat, tan preuat que en aquests anys no he aconseguit que els meus amics de debò omplin els dits d'una mà. Si, és cert, hi ha molta gent que m'aprecia i a la que jo aprecio, però amics amics, allò que se'n diu amics ja són figues d'un altre paner.

La persona que m'estimo número u és en Jordi, un sexagenari encantador, cultíssim que té a bé suportar-me a mi i a les meves neurosis. Quan necessito una espatlla per plorar sé que només he de telefonar-lo: m'escoltarà, intentarà calmar-me i com que no podrà, tossuda que és una i que sempre vull tenir la raó, em fotrà un estirabot que acabarà fent-me riure.

L'altra persona és la Maria, és uns anys més jove que jo, i tenim la dissort de no veure'ns gaire, ella viu a l'Osona i jo al Baix Llobregat, per tant, el punt de trobada és un soparet que fem cada parell de mesos a Barcelona.

La Maria, nom suposat, és clar, és una noia guapíssima, alta, prima, amb un bon parell de ... bé, ja m'enteneu, no m'agraden les dones però si m'agradessin segur que li tirava els trastos. Jo sóc bastant la seva antítesi, més aviat robusta (m'encanta l'eufemisme), no gaire alta, i com que un avi meu era de Castelló de la Plana i era pobre ... doncs, això, em va deixar ... la plana. Tanmateix, això mai ha estat un impediment perquè gaudim molt de la nostra companyia, que ens passem l'estona xerrant pels descosits i ens n'anem a algun local de la Plaça Reial a ballar com a boges.

El pla sempre és similar: la Maria deixa l'home i la nena que encara és petita i baixa a Barcelona, jo deixo l'home i els nois, que ja són massa grans, i baixo a Barcelona. Punt de trobada: Estació de França. És clar que hem de baixar en cotxe i això també implica no poder beure gaire, però tant li fa, sempre fa massa dies que no ens veiem.

Aquella nit era una mica com totes, la sort de no poder beure i anar d'hora és que trobes algun local on posen música bona fins a la una i la pista és gairebé buida. Tornàvem cap a l'Estació de França tot xerrotejant, eren quarts de dues, cap hora. Anàvem pel Passeig del Born i vam prendre el carrer del Rec. He de dir que és un carrer que m'agrada molt, fins i tot ara que està civilitzat. El carrer era solitari, només nosaltres dues i, a tocar de l'Avinguda del Marquès de l'Argentera s'hi veia una colla de gent.

Aquella colla la componien unes vuit o deu persones, eren joves, estudiants, i per la barrila que feien s'ho estaven passant d'allò més bé. Se'ls sentia parlar fort: “Americans”, vaig pensar, perquè parlaven anglès mastegat. Nosaltres no en férem massa cabal, anàvem a la nostra.

De sobte, quan gairebé érem a tocar d'aquella colla, una persona se'n separà i es dirigí cap a nosaltres. La primera idea fou: “Algú que vol saber una adreça.” En realitat no era així, del grup americà s'havia separat un noi alt, de color ... negre. 1.90, no passava dels vint-i-cinc anys, atlètic, amb uns abdominals que feien desmaiar ...

Que com sé que tenia els abdominals com una rajola de xocolata? Doncs fàcil: anava en pilota picada! Si senyor, nu com sa mare el va parir! Com dirien en les novel·les romàntiques era un “déu d'eben acabat de sortir del paradís”. “Mare de déu senyor!” Fou l'únic que se m'acudí balbucejar.

Aquell xicot, s'atansava somrient (sabeu que blanques són les dents de la gent negra a la nit?) mentre la seva colla li feien barrila, devien fer una aposta i ell havia perdut, segurament. Se m'adreçà i m'abraçà tendrament mentre deia: “I'm very happy.”

Bé, arribat en aquest punt, en aquest clímax de la història, que us penseu que va fer una dona de món com jo? Evident: agafar fort la bossa de mà i pensar: “Que no em fotin el moneder!”

Si, si, ja ho sé, sóc de poble i dels afores, això no té remei, però que voleu? Després se n'anà tot cofoi, mentre la Maria anava dient: “Quin cul! Déu meu! Quin cul!” I jo catatònica perduda: “El cul no l'he vist, estava a l'altra banda ...”

De tant en tant, quan ens telefonem amb la Maria, li demano: “Maria, diga'm que va passar de veritat.” I ella m'ho confirma amb la mateixa frase: “Ets una marrana, et va abraçar a tu i no a mi! Però, déu meu! Quin cul!”, així sé que no ho he somniat, per si de cas.

dilluns, 28 de juliol del 2008

Qüestió d'orgull

Va mirar avall i sentí un nus a la boca de l'estómac. L'aterria la possibilitat de caure en basca. Entre ella i el terra hi havia uns vint-i-cinc metres, si queia aniria xocant amb els barrots metal·lics de la grua fins a arribar al peu de formigó. Si no es matava quedaria força mal parada.

Les cames li tremolaven: qui li havia demanat que es fiqués en aquest embolic? Ningú, només la seva boca massa grossa que havia promès solemnement que si aconseguia trobar una altra feina i plegar d'aquesta pujaria a la grua per a celebrar-ho. El mal és que ho va dir al davant de l'encarregat de l'obra i el seu fill i l'orgull no li permetia fer-se enrera.

I aquí estava, faltaven cinc metres escassos per arribar a dalt de tot. En Manel, el fill de l'encarregat, un xicotàs de divuit anys, ja hi havia arribat i l'animava a acabar de pujar. Mirà a baix, per les finestres de l'obra encara sense acabar veia les cares dels paletes, mig admirats mig atònits, que no es volien perdre com la secretària de l'amo tenia més pebrots que molts d'ells que no gosarien pujar-hi mai.

Sentia com les cames li flaquejaven. Un graó més. Tot depenia de la força dels seus braços. La llei l'obligava a dur un arnès totalment impracticable, era impossible assegurar-se sense matar-se a l'hora de fer-ho, per tant, no el feia servir, però la teòrica corda de seguretat se li anava enredant per tot arreu fent-li més complicada l'ascensió.

Mirà enlaire: Vinga! -deia en Manel amb ganes d'infondre-li coratge. Un altre graó. El cos ja li quedava fora del cos de l'edifici. Va mirar avall i respirà a fons intentant controlar el galop del seu cor i la tremolor de les cames. Tornà a mirar enlaire i calculà com fer-ho. A l'últim tram de l'ascensió no hi havia replà de descans, era com dos trams seguits. Pensà: si arribo, podré baixar després? M'atreviré a despenjar-me?

Volgué dominar la por, més ben dit, l'atac de pànic que li pujava com una glopada de fel fins a la boca. Mirà el noi, valent i un pèl imprudent que, amb una innocent intenció de fer-la sentir segura li allargava una mà a la que era del tot impossible que hi arribés.

Finalment feu un exercici de realitat: No Manel, no l'acabaré de pujar, em fa massa por i si ho fes ens posaríem en perill. Hagué d'acceptar la derrota i baixà curosament. Gairebé era més difícil baixar que pujar, física i animicament.

Se n'ha penedit sempre.