Coses que potser han passat a Barcelona

La Maria feia de puta, però li deien Marilyn perquè era rossa platí, com la Monroe de les pel·lícules, encara que avui ja ningú no es recordava ni de la Maria ni de la Monroe. La veritat és que no era rossa, però tenia molta cura que no es veiés la ratlla marró, o potser ja blanca, dels seus cabells reals, perquè per a ella, ser rossa platí i fer de puta al barri Xino anaven aparellats-. Si hagués estat castanya ja no hauria pogut fer-ne, perquè hauria estat la Maria, la nena de cal Colomer de baix. Feia tants anys que ja no era la Maria que moltes vegades es pensava que ho havia somiat, que la masia, els pares, els germans, els oncles, els porcs i la truja, els ànecs, les gallines que havia d'alimentar eren una invenció malèvola del seu cervell vell i malalt.

Ara, vagarejava pel barri, amb l'esperança de trobar un client que li donés quatre xavos a canvi d'una mamada. No necessitava gran cosa per a viure, menjava més aviat poc i la pensió no era massa cara. És clar que t'havies de conformar a dormir encofurnada en una habitació no gaire més gran que un armari, sense llum i amb molta humitat, però la dispesera, la Paca, era bona dona, tan vella com ella. Una puta que va fer sort perquè un home, que se'n va enamorar una temporada, li va posar aquell pis que ara llogava a les seves companyes per poder sobreviure. Després de tant de temps que havia desaparegut l'enamorat i l'amor en les seves vides ja només els restava la calidesa de la companyonia i les baralles, que també és una altra forma de calidesa. Necessitava els diners per al tint que cada dia era més car i que ara havia de comprar a la farmàcia, perquè l'últim que havia comprat a cal Hassan li havia fet una al·lèrgia per la qual gairebé la ingressen.

- Vols que te la xupi guapo? Quieres una chupaíca moreno?

Era la frase ritual que adreçava mecànicament a les ombres que li semblaven mascles, perquè la seva vista ja no era la d'abans i una puta no podia dur ulleres i menys la Maria, amb el seu cabell ros platí com la Marylin. Sempre ho deia en català i castellà, encara que en català ja ningú no l'entenia en un barri ple de pakistanesos i estrangers de ves a saber quins països.

- Vols que te la xupi guapo? Una chupaíca nene? - L'ombra es va parar.
- Un client, ja era hora, em pensava que avui feia salat – remugà la Maria/Marilyn.
- Què et ve de gust moreno?
- Maria? Ets la Maria de cal Colomer de baix?
- Qui ets tu? Què vols? Estic treballant, no m'emprenyis!
- Maria! Sóc jo, en Vicenç, el Vicentó!

El Vicentó? Mare de Déu Santíssima i quin sotrac no va tenir la Maria/Marilyn en aquell moment. - El seu nen? El Vicentó? El fill de la senyora Dolors de la farmàcia?

- Vicenç? I ai! Què hi fas tu aquí? I ta mare? Com està la senyora Dolors? I ton pare?
- La mare és morta Maria i el pare també, però vine, anem a aquest bar, menjarem alguna cosa.

La Maria/Marilyn, que ara ja no sabia si n'era l'una o l'altra, no se'n sabia avenir. El nen! El seu Vicentó, la criatura que havia alletat perquè sa mare, tan fina i senyora, no tenia llet per a ell i ella acabava de deixar una criatura a les monges i tenia els pits que, de tan plens, li feien mal. Ves quines coses passen a la vida, ella que no volia cap fill i va donar el seu, va acabar fent de dida al menut de la farmàcia, que sempre plorava, i era tan petit pobret, que s'hagués mort sense la llet de les mamelles de la Maria/Marylin, que eren plenes a vessar. I li va anar bé la feina, perquè després del part no li venia de gust treballar al carrer, havia quedat força masegada, i era tan bonic quan tenia el nen al pit, era molt millor que quan li grapejaven els clients, i després s'adormia, tip, amb les manetes obertes i els ditets estirats, feliç, amb un regalim de llet al costat de la boca ... Se li escapà una llàgrima que caigué dins la tapa de callos que s'havia demanat. L'home que tenia al davant i que li pagava els callos no havia parat de xerrar, deia que estava de pas, que vivia en una altra ciutat, que tenia dona i fills ...

- Vicentó, oi que em donaràs trenta euros? És que són per al tint saps? Cada vegada és més car.
- I és clar Maria, faltaria més. - Tragué la cartera i li allargà cinquanta euros.
- No tinc canvi nen.
- Queda-te'ls, no passa res.

La Maria/Marilyn s'aixeca amb prou treballs, mastegant encara l'últim crostó de pa de la panera. En Vicenç no sabent ben bé què fer i s'aixecà també, maldestre.

- Bé nen, me n'he alegrat molt de veure't, cuida't. Ah! Oi que no et sap greu que no te la xupi? És que és com si fóssim família no?